65-LA PISTA SAU

65-LA PISTA SAU

Any 1950, en Jacint Sau, amb la col·laboració de la família, engega el projecte d’habilitar uns terrenys que hi havia darrera el bar Cinto, per fer-hi una pista de ball. Aquesta pista , que en alguns programes hi podem trobar que la qualifiquen de “pista-jardí”, programava ball cada diumenge d’estiu que s’omplia de jovent dels pobles de tota la comarca. S’omplia de gent de totes les edats per fer-hi el vermut, escoltar concerts o ballar amb música en viu. Hi van passar famoses orquestres i bons grups musicals. Era una pista que tenia una part més elevada o podríem dir –ne una terrassa amb un quiosc que feia la funció de bar i on hi havia les taules i cadires per prendre alguna consumició que et servien uns eficients cambrers que amb el drap al muscle, davantal blanc i amb una safata plena de gots, es movien amb gran diligència per servir a la nombrosa concurrència que gaudia de la frescor ombrívola dels arbres que hi havia , mentre escoltaven la música de les orquestrines i grups que amenitzaven en l’escenari de l’altre costat de la pista

. Al principi com que la superfície ballable era de terra, a mitja part, hi havia un parell d’encarregats(en Virolet i en Bartomeu Banyesque, amb l’aigua d’unes semals que hi havia al costat de la pista, ruixaven a galledades tota l’àrea per minimitzar la polseguera que es produïa quan la gent ballava, mentre la mainada  es posaven al voltant, per intentar esquivar aquell broll d’aigua. Qui no recorda veure les noies assegudes al  costat de la pista i els nois fent que per demanar-les per ballar; les que tenien més requesta fins i tot anaven amb un bloc per tenir un llistat de  les peticions. També, molta gent, encara recorda  personatges que anaven lligats amb el funcionament de La Pista, com el d’en Josep Fàbregas “en Pep Xapa” que, dia sí dia també s’encarregava  de vendre les entrades i, abans de la Festa Major, passava els abonaments dels “palcus”(llotges) a les famílies del poble. I afegeix: – Al mateix temps, hi havia  dos personatges més  que , tot i no ser  elements integrants de la pista, eren una estampa complementària que no faltaven mai a la cita , faig referència a l’Evarist Confiter, que amb el seu carro  de gelats, t’oferia aquell producte d’elaboració artesanal, que feia la delícia de grans i petits i al seu costat en Gregorio Vaquero, aquell vocalista, segons alguns poc valorat, per d’altres un somiatruites(adjectiu que li adjudicaven amb tot l’afecte i estimació), que sempre esperava allà fora la pista, amb l’ Evaristo, fins ben avançada la segona part del ball per entrar,  algunes  males llengües deien que era per no haver de pagar entrada; ves a saber!

Més tard la pista es va emporlanar i es van distribuir amb llotges, ja que també s’hi feia la Festa Major que s’engalanava d’allò més. Per altra banda, també s’havia utilitzat per a fer entrenaments i alguns partits de basquetbol, així com alguna demostració de patinatge artístic.

La pista va deixar de  funcionar com a ball dels diumenges d’estiu el 1968; tot i això aquest lloc tornava a acollir els ballables durant la Festa Major ,fins el 1985.

64-DESNONAMENT REVERTIT

DESNONAMENT REVERTIT

El mes de març de 1934 el Parlament català, amb l’oposició de la Lliga Catalanista, aprovava la Llei de Contractes de Conreu, mitjançant la qual es pretenia regular de forma definitiva l’accés a la propietat de la terra per part dels camperols. La Llei de Contractes de Conreu equiparava la rabassa morta a un contracte emfitèutic i a més recollia la possibilitat de que el pagès pogués comprar la terra que treballava (amb 18 o més anys d’antiguitat) i capitalitzant 15 anualitats. A més establia que el període mínim dels contractes havia de ser de 6 anys i que la renda anual a pagar no podia ser superior al 4% del valor de la terra.

No era una llei revolucionària, ni satisfeia completament les demandes camperoles, però era profundament reformadora i un bon acolliment entre la pagesia. En canvi, per als propietaris de l’IACSI(1) i la Lliga es tractava d’una llei revolucionària i s’hi van oposar totalment, aconseguint que el Tribunal de Garanties l’anul·lés per un tema de competències.

Tot això va augmentar la tensió i el conflicte social que van acabar esclatant el 6 d’octubre de 1934, la revolta que va sacsejar àmpliament el món rural català.

Uns camperols dotats d’organitzacions específiques, d’una cultura política i d’una tradició de mobilitzacions,  van aprofitar l’oportunitat política dels fets d’octubre del 1934 per reivindicar els seus objectius i convertir-se en protagonistes. Tant els protagonistes, com els antagonistes, entenien que es tractava de l’inici d’una revolució per afermar els drets de les classes camperoles i atacar als tres pilars del poder burgès: els propietaris, els polítics dretans i l’Església. Aquests eren els que s’havien oposat a la realització del seu somni: “la terra per qui la treballa”, just quan semblava que podia començar a fer-se realitat mitjançant la Llei de Contractes de Conreu.

Fracassat el moviment d’octubre del 1934, la repressió posterior va ser molt dura sobre la pagesia. Els propietaris van aprofitar l’ocasió per venjar-se dels camperols que havien reclamat millores i, moltes vegades sense passar pel jutjat i amb l’auxili de la Guàrdia Civil, exigien violentament pagaments pendents o aplicaven desnonaments. El resultat final va ser que els camperols que es van destacar en el moviment del 6 d’octubre van ser expulsats de les seves terres, van rebre quantioses multes, o els van augmentar les rendes a pagar a l’amo.

Amb la tornada de les esquerres a la Generalitat de Catalunya, es tornà a posar en marxa la Llei de Contractes de Conreu i “tots els rabassaires, parcers, …, desnonats de les terres que conreaven després del 6 d’octubre de 1934, tornaran a les seves terres amb les mateixes condicions que tenien. Per garantir-ho i solucionar els conflictes que poguessin sorgir es van crear les Juntes Arbitrals de Partit.

A Bordils alguns masovers, també es veieren expulsats del seu mas i de les terres que treballaven, com veurem en aquests escrit on  reproduïm la noticia apareguda en primera plana del diari l’AUTONOMISTA n. 9823, publicat el dilluns 23 de març de 1936, on podem llegir, sota el títol de : “UN GRAN ACTE POLÏTIC A BORDILS” la següent crònica:

  Ahir a la tarda, va tenir lloc a Bordils un important acte polític, organitzat pel Centre Republicà Federal i el Sindicat de Treballadors de la Terra, amb motiu del retorn a la seva llar del masover llançat Joaquim Torremilans, i el retorn a les seves terres del masover Joan Tries, dues víctimes de la passió i odi del caciquisme rural.

  A les quatre en punt arribaren els oradors amb els seus acompanyants, essent rebuts a l’entrada de la població per una enorme i entusiasta multitud amb pancartes i banderes i els acords de La Marsellesa. Un grup de noies feien voleiar els seus mocadors, notant-se en els seus rostres una alegria immensa.

  Seguidament es formà una manifestació presidida pel nostre diputat Miquel Santaló(2), acompanyat dels dos masovers  llançats de la seva llar i de la terra, junt amb el senyor Amadeu Oliva, Comissari interí de la Generalitat, el president del Centre d’Unió Republicana de Girona senyor Josep Juvé, el senyor Camps i Arboix i el diputat senyor Josep Mascort, s’adreçà cap a la plaça del poble, on tingué lloc un gran míting.

Desembre del 1931-Miquel Santaló(senyalat amb la fletxa), fent la rebuda oficial  a Girona del President de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià darrera del President del Govern de la República Espanyola Manuel Azaña. (al mig de la fotografia)

La plaça de Bordils, malgrat el mal temps, estava plena de gent i alguns balcons es veien endomassats.

  Hi veiérem comissions de republicans i treballadors de la terra de tots aquells pobles de la comarca, els quals acudiren també amb banderes i pancartes  molt expressives, desitjosos de poder fer acte de presència a aquell acte de llibertat i de justícia.

  Abans de començar l’acte, l’orquestra interpretà “Els Segadors” i el públic, abrandat d’entusiasme, esclatà en formidables visques i aplaudiments.

  A continuació feren ús de la paraula, pronunciant bells i vibrants discursos, amarats de seny i d’orientació, com requereix en els moments actuals, el president del Centre Republicà d’aquella població, Pere Estragó, Pere Vila, Joaquim Camps i Arboix, Josep Mascort i Miquel Santaló, essent tos ells fortament aplaudits.

  Acabat aquest acte, es formà una altra manifestació, acompanyada d’orquestra, la qual des de la plaça fins al “Mas Padró”, on es retornar el masover Torremilans, que n’havia estat llançat violentament i injustament amb la seva esposa i fills, mobles i bestiar.

  La festa finalitzà amb un grandiós i lluït ball al Centre RepublicàEl mas del Pedró en l’actualitat.

  • IACSI: L’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, era la principal organització corporativa dels propietaris rurals catalans.
  • Miquel Santaló Parvorell(1887-1962) Elegit diputat de la Mancomunitat de Catalunya el 1923 i alcalde de Girona l’any 1931 amb l’adveniment de la Segona República Espanyola. A les eleccions generals del 28 de juny de 1931 fou escollit diputat al Congrés dels Diputats. No abandonà mai aquest escó per la circumscripció de Girona i el revalidà successivament a totes les eleccions legislatives de la República, esdevenint Ministre de Comunicacions entre setembre i octubre de l’any 1933. Ocupà el càrrec d’alcalde de Girona fins al 1933, quan hi renuncià per la multiplicitat de càrrecs que acumulava, atès que l’havia de compaginar amb el de ministre de comunicacions al govern espanyol (1932-1933) i el de Conseller Primer del govern de la Generalitat de Catalunya. El 1934, amb la resta del govern català, fou detingut i empresonat pels fets del sis d’octubre de 1934. Al 1939 va partir a l’exili, primer a França i després s’instal.la a Mèxic on va morir. Per altra banda, destacar en el camp acadèmic com a geògraf i membre fundador de la Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans                                                                                                                                                                                                                                                     BMD

63-UN BORDILS A SES ILLES

UN BORDILS  A SES ILLES

 Diuen que l’any 990, el nom del nostre poble constava sota la grafia de Burdilis, que podria ser provinent de “borda”, que fa referència una construcció rural de pedra o de fusta utilitzada per paller o estable per guardar bestiar i/o per emmagatzemar eines de conreu.

A Mallorca, concretament a prop d’Inca, hi podem trobar una finca de nom SON BORDILS i, a la part antiga de la capital mallorquina, al carrer de l’Almudaina n.9, hi ha  la senyorial casa de CAN BORDILS, actualment seu de l’Arxiu Municipal de Palma.

Vista del pati interior de Can Bordils(Palma de Mallorca)

  Bé, d’on ve  que el nom d’un poblet de la Catalunya Vella, hagi arrelat a l’illa? Sembla ser que la nissaga familiar dels Bordils de Mallorca provenien de una branca sortida del nostre poble, d’això se’n té constància perquè hi ha documents que, ja al segle XIV, hi figura domiciliat un GUILLEM DE BORDILS segons trobem en l’Índex de tots els actes(Llabrés P.J. i Roselló R.-1998-) on s’esmenta de la presència del cognom Bordils a Inca: “ En el mismo año 1350, por primera vez se tiene constància de la existència del apellido Bordils en Inca, originario del pueblo de Bordils(Girona)…Consta en los censales(1).

Ens podem preguntar: per què o per quin motiu el primer Guillem de Bordils es ven les finques de Bordils i decideix anar a Mallorca? Sembla clar que, suposadament, no fou pas per necessitat econòmica ja que les seves propietats i el seu estatus eren considerables i, de les quals, en rebia delmes(2); així doncs, podríem conjecturar,  que va ser per embarcar-se a l’aventura de conèixer nous horitzons o, tampoc no  ho podem descartar, per circumstàncies familiars i/o personals? Ves a saber , el cas és que va prendre una decisió que va representar un canvi majúscul a la seva vida. No tenim cap  referència ja que no s’ha trobat cap documentació ni en l’Arxiu Municipal, ni en l’Eclesiàstic.

El  que sí sabem és que del cognom dels Bordils se’n poden trobar tres branques remarcables que visqueren a  : una a Girona ciutat, i les altres a Jafre i a Fornells de la Selva.

Els Bordils de Girona ja apareixen documentats a principis de segle XIII, eren una de les grans nissagues d’aquesta ciutat, i eren propietaris, d’entre d’altres, de les  finques situades darrera de l’actual ajuntament gironí i la plaça de les Albergueries(3) i que eren propietaris d’importants activitats com eren els molins i les draparies(4).

A Jafre, trobem la casa forta dels Bordils en el que fou el Mas Roig, i que a més, foren senyors d’una bona part del terme de Jafre els segles XIII-XIV, i tingueren drets sobre els molins del comte d’Empúries, inclòs els de Palol dins la parròquia de Jafre i  també s’esmenta participació en un monestir que era sota les ordres del Monestir de Cruïlles. A Fornells, avui encara trobem la Torre del Governador que fou propietat seva fins el segle XVI.

A Mallorca, també altres línies dels Bordils van tenir propietats  a d’altres indrets de l’illa, com per exemple fou la possessió de Can Bordils a Portocristo, prop de Manacor,; reminiscència d’això, encara avui hi trobem  el carrer d’en Bordils, un carrer important, ja que  és el que transcorre paral·lel a la platja.

L’altre nom que es deriva d’aquell primer Guillem de Bordils, és la finca vinícola de SON BORDILS, prop d’Inca a la carretera de Sineu. L’origen d’aquesta finca el trobem amb l’adquisició que va fer el Joan Bordils i Pont l’any 1433.  La revolta de La Germania(5) va ser molt activa al  centre de l’illa, on es van desbastar cases i terres. Aquest fet va fer decidir als Bordils a fugir d’aquells avalots i traslladar-se a la casa urbana de Palma, lloc de residència que ja no canviarien fins a finalitzar l’estirp i, fou Joan Baptiste de Bordils i Tamarit, nascut a Palma, i que fou poeta i militar de la Calatrava, el darrer representant del llinatge ja que, al morir el 1808 sense deixar descendència, bona part del seu patrimoni, va passar a la Confraria de Sant Pere i Sant Bernat.

Però les terres de Son Bordils i la casa de Palma ,van passar, per matrimoni d’una seva neboda, a ser propietat dels Villalonga.  Aquests foren  els  grans impulsors del desenvolupament vinícola de la finca SON BORDILS en les darreries del segle XIX. Amb l’arribada de la fil·loxera el 1891, els va obligar a arrencar totes les vinyes, ,malgrat això,   se’n van poder sortir per l’explotació d’altres sectors productius com cereals, lleguminoses,… tot i que els va paralitzar l’activitat del celler.

Vista de les vinyes de la finca Can Bordils (Inca)

Van tornar a replantar vinya a principis del segle XX. Emilio Vilallonga Moneo , el 1922 va vendre la finca a Domènec Alzina. Després de la seva mort, la finca es va dividir i després d’alguns litigis, la major part dels terrenys van passar a la Fundació Alzina, i després de vàries transmissions, avui la  nova Bodega de la Finca SON BORDILS és propietat dels germans Coll Pastor.

Per acabar, i deixant a part  la qüestió dinàstica i  successòria, fer esment del immoble urbà de CAN BORDILS, com hem dit al principi, encara avui subsisteix l’original amb algunes transformacions, aixopluga des de l’any 1982,  la seu de l’Arxiu Municipal de Palma.

 

XEVI JOU VIOLA.

 

  • Censal: consisteix en el dret de crèdit a percebre i l’obligació consegüent de pagar indefinidament una pensió a una persona i els seus successors en virtut del capital rebut.
  • Delme: Era el cobrament d’una desena part que, cobrava el senyor de les terres, als pagesos de remença.
  • Plaça Albergueries: Aquest indret de la Girona mitjaval ja s’esmenta, per primer cop, l’any 1242. El nom fa referència als casals de ciutadans rics, construïts als seus voltants(albergs)
  • Draparia: Aquí cal aclarir que els negocis dels draps, no feien referència al que avui entenem, sinó que volien dir una indústria tèxtil que abraçava filadors, teixidors, tintorers,…
  • La Germania de Mallorca: fou unes revoltes anti-fiscals del 1521 al 1523. Fou a resultes de que no solament els nobles tenien excepcions fiscals, sinó que molts dels membres dels estaments superiors dels que  controlaven el govern, no pagaven  els impostos que devien.

 

NOTA: La font principal d’informació per elaborar aquest escrit, és el magnífic treball de recerca que va fer el Sr. Josep M.  Martí i Tarré i  que va publicar l’octubre del 2007 en el llibre: DE BORDILS a SON BORDILS.

 

 

62- EL NOSTRE HOME DEL TEMPS

BORDILENCS (V)

 En JOAN JULIÀ CANALS (Bordils 1911-1993)

Les prediccions del temps meteorològic amb procediments tradicionals, sempre han estat presents en indrets agrícoles i ramaders. L’home sempre ha intentat predir el temps que farà les properes hores o dies, ja que les  seves activitats solien ser a la intempèrie i per tant es veien influenciades per aquest factor. Per aquesta raó, sempre es fixava en fenòmens i situacions que li semblaven relacionades. Aquests coneixements s’anaven transmeten de generació en generació. És allò  que en podríem dir la memòria històrica de la cultura popular.

Ara amb l’existència de les previsions meteorològiques modernes (radars, satèl·lits, models numèrics,…) tenen més fiabilitat científica, però no deixa que aquells antic mètodes l’encertessin moltes vegades.

A Bordils, teníem en Joan Julià Canals, “En Joan Geniques”  que la gent  el tenia com  el que en podríem dir : el nostre home del temps. Per què ? Doncs perquè era un home molt observador i sempre estava emetent del temps que feia els tres primers dies del mes. La seva hipòtesi era  que feia el dia 1 corresponia a la previsió dels 10 primers dies, el que feia el dia 2 a la dels 10 dies següents i l’observació del dia 3 seria el que podria fer els 10 últims dies del mes . Per dir un exemple: si el dia 2, cap el migdia plovia , la hipòtesi era que cap el dia 14-15 d’aquell mes hi  hauria pluja.

En Joan Julià esguardant els núvols des de dalt del Teide.

A part d’això,  observava amb atenció els núvols; deia : – núvols a la Mare de Déu del Mont , cap on corrent? A quina alçada estan respecte de la muntanya? Marxen de mar cap a l’interior?  .Llavors anava  a mirar la soca d’una figuera que tenia a l’hort i, si havia bolets t’assegurava: – d’aquí dos o tres dies pluja al “canto

Anunciava que possiblement era una arrencada de Llevant: i aconsellava:                – Arrancada dels núvols cap a l’interior, bolets a la soca de la figuera, abans de tres dies pluja. Si  voleu regar, espereu! Però si voleu segar la userda recolliu-la ràpid !

En canvi, –núvols de Rocacorba ?, poca aigua, pot caure algun ruixat, però de saó no gaire!

Els vespres mirava si llampegava a l’horitzó i segons la direcció que ho feia, tenia una hipòtesi sobre les llevantades de: -si llampurnejava cap a Figueres/Roses, pluja al “canto”, deia:  –aviat, abans de dos dies, regarem bé!,  aquí anirà plovent, però sàpigues que el riu  vindrà gros perquè aquesta pluja descarrega a la muntanya. Si els reflexos de la llampegada venien de Palamós  en avall, ell anunciava: -el riu no ho notarà gaire, però la riera de Sant Martí i el Torrent sí; aigua a morro per aquí  a Bordils, perquè descarregarà a la zona de les Gavarres i dels Àngels!

A més , es fixava en altres detalls que indicaven canvi de temps, com: observar si les pedres de dintre les cases quedaven humides, si queia sutge de la xemeneia, si el forrellats no feien soroll a l’obrir, si els mussols cantaven de dia,…Ara bé el seu indicador principal eren la flota de bolets de la soca de la figuera del seu hort.

Els veïns l’admiraven, però ell els deia: –només cal observar, no és ser més o menys intel·ligent.

Com a bon pagès sempre tenia en compte les “llunes” a l’hora de plantar a l’hort.  Et deia per demostrar la influència de la Lluna en aquest sentit: -mira, plantaré aquest fesol ara que no és “lluna bona”, i la setmana vinent plantarem aquesta altra i  veuràs com aquesta que haurem planat última atraparà a la que vam plantar primer, perquè la germinació serà més ràpida! . A ca seva sempre solia tenir El Calendari dels Pagesos*

En Joan Julià i la seva dona la Júlia Vidal

 I ja que parlem de llunes, ens ve al cap una anècdota d’aquest home que, com a mainada que érem, ens va captivar  i ens va tenir en suspens els dies previs a la revetlla de Sant Pere d’aquell 1969. Heus aquí el perquè:

Aquell era l’any que els americans tenien previst arribar a la Lluna (Projecte Apollo11). Vet aquí que un bon dia en Joan, venint del Ban, va quedar-se a mirar les operacions que els treballadors de la Hidroeléctrica del Ampurdán que passaven el fils elèctrics d’un costat a l’altre del Ter, mitjançant uns potents coets. Quan ja havien acabat els hi va sobrar un d’aquests artefactes voladors i ell els hi va demanar si se’l podia  quedar. A l’arribar a casa va retallar una foto del diari on hi havia l’Apollo 11 en la seva base de llançament i la va penjar en el seu quarto  de les eines. A les seves estones lliures, fent servir com a base aquell coet que li van donar, el va “tunejar “ copiant el model americà. Amb canyes va muntar un trípode o plataforma de llançament i va anar anunciant  que el dia del llançament (que a la mainada deia que arribaria a la Lluna) seria per la revetlla de Sant Pere que, com cada any,  es feia a la placeta que hi havia davant de la torre de Can Navarra. El dia D, ja des del matí el va tenir exposat i va venir molta gent a veure’l: fins i tot havia corregut la veu i, molta gent de fora que anàven al ball de la revetlla de Can Cinto, abans de començar van passar a veure el “Coet d’en Joan Geniques”. Emoció fins al final. Quan la metxa es va consumir… aquell enginy va començar a tremolar i va sortir esperitat cap el seu destí. Però vatua Déu, un aleró no va aguantar i es va despenjar;  la trajectòria del coet va agafar massa inclinació provocant que s’estavellés en els finestretes del pis de dalt de Can Navarra.  Decepció barrejada amb rialles plenes de benevolència; sort que uns dies més tard , els americans sí que van aconseguir arribar a la Lluna!

 

*Calendari dels Pagesos:  és un almanac editat a Catalunya des del 1861. És la publicació actual en llengua catalana que fa més anys que s’edita ininterrompudament, i inclou informació de llunacions, visibilitat de planetes, santoral, celebracions de fires majors a Catalunya i consells agrícoles i ramaders.

XEVI JOU VIOLA

61- LES BÒBILES

 LES BÒBILES

Al llarg de la història, el maó ha estat un element bàsic per a la construcció. Les filades de maó més antigues que coneixem són en els diferents jaciments arqueològics de Mesopotàmia.
Per parlar de bòbiles i rajolers, l’objecte d’aquest escrit, ens hem valgut de l’experiència i la bona memòria d’algunes persones que hi van treballar, com la dels germans Joan i Narcís Martí Alofre i la d’en Bartomeu Bernabé Sarrió que ens han proporcionat la informació necessària per poder fer-nos una idea de com era i en què consistia l’ofici de rajoler i de com ho van viure i patir i del testimoni de l’Angela Pratsevall Carreres que va viure al costat de la bòbila, i va observar el dia a dia d’aquesta sacrificada feina.

Del meu record i del de molta gent gran del poble, als anys 50 funcionaven dues bòbiles: La rajoleria de Can Dansa i la bòbila de l’Arpa, aquesta, a l’altre costat de la via (terme municipal de Juià).

Per sintetitzar en què consistia la feina dels rajolers, a grans trets, el procés d’elaboració era el següent: extreure la terra-argila dels camps dels voltants, garbellar-la; pastar-la per fer el fang; emmotllar; desemmotllar; deixar assecar parcialment les peces; enfornar; coure; deixar refredar el forn una vegada cuit el material; desenfornar; deixar refredar les peces; emmagatzemar l’obra acabada i tornar a enfornar.
Era una feina feixuga i físicament esgotadora.

Els rajolers, un cop encès el forn amb les feixines que els boscaters havien portat, no podien abandonar el foc ni de dia ni de nit mentre durava el procés de cocció. Em comenten que. “Durant els temps de cocció, els treballadors es feien el menjar sobre el mateix forn, aprofitant l’alta temperatura que prenia. Fins dos dies després d’apagar el foc, encara hi podien escalfar el “fato”.

Un cop el producte era acabat, eren uns altres els qui s’encarregaven del transport i de la distribució de les peces, però prèviament, ells, havien de carregar el material als carros o als camions.

La Bòbila de l’Arpa. A l’esquerra, les cases dels treballadors.

La bòbila de l’Arpa, era la major, tant per grandària i també pel nombre de personal que hi treballava. Aquesta bòbila, abans que en Narcís ”Siset” Arpa de Mollet la poses en funcionament, i això seria cap a la meitat dels anys 40 del segle passat, ja hi havia una petita rajoleria amb una producció artesanal molt baixa, la propietària n’era una tal Sra. Bartrina de Girona. També hi havia unes cases; una en deien a can Joan Mula, pel fet que en Joan Pratsevall tenia un mul femella i, a l’altre, hi vivia en Pitu Fina (Josep Cassú) que llavors va anar a viure a Cal Ros del Pla. Després de marxar-ne en Pitu, hi van venir dues famílies cordoveses per treballar a la bòbila.
Hi podíem diferenciar tres parts: 1) la bòbila pròpiament dita, 2) la terrera-bassa d’en Castelló i 3) les cases dels treballadors.
L’Arpa, en pocs anys, va anar ampliant i modernitzant aquella antiga rajoleria fins que va deixar de funcionar cap a finals dels anys 70/principis dels 80*
L’argila provenia de la terrera de la Costa que hi ha entre Sant Martívell i Juià. Els germans Follia, en Josep “Pitu Plata” i en Joaquim “Quim Plata”, carregaven al tombarell del seu pare la terra que havien remogut a picot i pala, amb una mitjana de transport de sis o set tombarells al dia; més tard també ho havia fet el Joan Martí, que ens explicava que quan tenia setze anys, hi havia dies que havien carregat cinc camions el matí i cinc la tarda, a un duro(5 pessetes). El camió era d’en Joaquim Sala de Celrà, primer un Barreiros i després amb un Pegaso (un dels primers que hi hagué a la província) amb remolc.

Aquesta terra de Sant Martí era, el que en deien: “terra blava”, volia dir que portava molta calç, cosa que feia que els rajols, quan eren cuits i els hi tiraves aigua, es “desmanegaven”; per això aquella terra “blava”, calia barrejar-la amb terra que extreien de la terrera del costat de la bòbila; era terra argilosa de poca qualitat; tanmateix, aquesta combinació resultava.

Un tractoret com aquest era el que feinejava a la terrera.

Més tard, l’Arpa va comprar un “tractor esquelet” per remoure la terra i després transportar-la a la bòbila. Aquest tractor era molt senzill, com de fireta i amb un remolc de quatre metres que quan estava carregat costava de dominar per aquell terra relliscós, això va provocar que hi hagués més d’un incident com el que va patir el mateix Arpa, que va bolcar i una cama li va quedar a sota provocant-li danys que li va costar molt de temps recuperar-se.
La terra, quan arribava , la bolcaven en una bassa de decantació i, un cop absorbida l’aigua, passava mitjançant un elevador a la Pastera o altrament dita “Amaçadora” que feia la barreja i, d’aquesta, la terra en sortia per una cinta transportadora per anar als Motlles, on un estri la tallava a mida. Llavors, amb carretons, els havien de posar a degudament apilades a l’Assecador, que era un cobert espaiós i molt ben ventilat, ja que no tenia parets laterals.
La fase següent era enfornar; amb carretons entraven l’obra per unes portelles i l’apilaven a dins la volta del forn en forma de castell de dòmino. Les pilones de rajols es posaven de manera que hi hagués espai entre cada piló, que l’anomenaven: fumat, perquè hi pogués passar bé el foc.

El forn era de tipus rotatori, amb foc que anava corrent i permetia un procés de cocció continua. Era de planta rectangular, composta per una gran galeria anular amb sostre de volta, dividida en càmeres i vàries boques(portelles) que tapaven una vegada l’havien omplert de material per coure. Aquest sistema permetia que el foc circulés de manera permanent durant tot el procés de cocció al llarg de cada un dels compartiments. D’aquesta manera, la cocció es desplaçava per la nau de forma seqüencial: mentre en una secció s’estava coent el material, en la següent, es començava a elevar la temperatura alhora que en l’anterior, el material ja cuit, començava a refredar permetent ser descarregat i omplert de nou. Així, s’evitaven canvis bruscos de temperatura, aconseguint una cocció gradual, homogènia i un funcionament del forn més econòmic a l’aprofitar al màxim la calor.

Edifici que aixoplugava el forn

Aquí, hi tenia una feina especial el fogoner que havia de calcular constantment la quantitat de foc, el qual controlava des d’unes obertures situades a la part de dalt del forn; si li donava molt de foc, quedava tot enganxat, era el que s’anomenaven “cagaferro” o “cagaferrat” i l’obra s’havia de llençar tota. El combustible eren les feixines que li donaven potència calorífica d’arrencada i un cop encès, només calia anar alimentant amb serradures o carbó, que tiraven des de les boques de dalt el forn.
Per treure l’obra cuita, com que encara estava molt calenta, per protegir-se les mans, com que llavors no hi havia  guants protectors, utilitzaven trossos de pneumàtics lligats a les mans. Desenfornaven, carregaven carretons i feien estives (pilons) preparats per carregar als carros i camions que venien a buscar l’obra acabada.
Per carregar els camions, normalment, ho feien quatre persones, dos a dalt i dos a baix, fent hores extres.

Sala de màquines de la bòbila

El client principal era l’empresa constructora Eurítmia de Girona que necessitava molt de material, ja que era l’època de la construcció massiva a la Costa Brava i també per altres projectes com els dels habitatges protegits, com per exemple Els Germans Sàbat** de Taialà o el barri de Sant Narcís de Girona.

ALGUNES FRASES que hem escollit i que ens faran entendre millor la duresa de les feines que havien de fer aquells soferts obrers per poder guanyar-se un sou.
• A la bòbila sortien, en terme mitjà, unes trenta mil peces diàries.
• Cada dia desenfornaven 7 o 8 forats del forn, ho feien amb carretons, i a la vegada s’havien de tornar a recarregar aquests forats buits amb més obra, fent fumats per a quan el foc tornés a arribar. Cada “fumat” eren de 200 300 peces. Cobraves de 12 a 14 pessetes per cadascun.

Interior del forn on es veu un “fumat” (pila de rajols)

• El torn mínim era de 12 hores diàries, de set del matí a les set de la tarda, dissabtes inclosos. Però moltes vegades havies de fer hores extres.
• Si treballaves a “preu fet” per tasca concreta, guanyaves 75 pessetes, si no, només en guanyaves 25.
• Els cordovesos que vivien a les cases de la bòbila, treballaven nit i dia i dormien molt poc, diuen que els aguantava el “mam” i unes tapetes de xoriço. Les seves dones els hi venien a portar el menjar i també els ajudaven a enfornar i desenfornar, ja que moltes vegades s’anava a “preu fet”.
• Una vegada l’obra estava a punt, eren els mateixos que treballàvem a la bòbila que havíem de carregar els camions.
• Hi feien: maonets, totxanes, jeros, massissos, teules…, només s’havia de canviar el tipus de motlle, segons el producte que volies fer.
• Els motlles de fusta, prèviament s’havien espolsat amb pols de cendra per evitar que el fang s’hi enganxés.• Hi havia treballat molta gent: en Pep Magí (Josep Juncà) era el fogoner titular; en Manolo Cobos i en Jiménez amb les seves dones, la Matilde i la Maria, que vivien a les casetes de la bòbila; eren cordovesos. En Chacón, en Joan Martí El Millonari, els germans Follia, en Joan Mula Pratsevall que vivia també a la casa gran de la bòbila i, a vegades, ajudava a fer algun torn quan li demanaven, en Bartomeu Bernabé…, també alguns joves de Mollet com en Miquel i en Lluís de can Gífre, d’entre alguns d’altres.
• L’amo, segons sembla, era molt exigent i tenia un caràcter fort que feia que sempre estava controlant per allà, fins a l’últim moment collant als treballadors, i quan volia anar a Barcelona, per exemple, aprofitava al màxim fins que el cap d’estació de Bordils l’avisava que el tren sortia de Flaçà , llavors ell pujava a la moto i a tot drap, anava a agafar-lo a Girona. Sempre corria molt.
• Al final, quan l’Ernest Ferran ho va comprar, ho va arrasar tot.

Xemeneia de la bòbila moments abans del seu enderroc

Es tractava d’una xemeneia de forma troncocònica amb talús poc accentuat que tenia una alçada d’uns 17 metres aproximadament i estava feta amb maons de terra cuita vermella. La part superior o sortida de fums estava rematada amb una coronació de doble reforç per evitar que s’esberlés a causes de les diferències de temperatura entre l’interior i l’exterior.

Aspecte de l’endorrocament de la bòbila de l’Arpa

L’altra, la rajoleria de CAN DANSA, treballava des dels anys 20, quan en Tomàs Batet i Sau la va posar en marxa i va funcionar fins a la Guerra del 1936-39. Per motius d’ideologia, el Tomàs va haver d’exiliar-se a França i la rajoleria va quedar aturada fins que el 1952, el fill d’en Tomàs, en Pere Batet Prats, va tornar de l’exili i la va tornar a engegar.
Tenia la terrera a tocar de la rajoleria, al costat de la Carretera de Palamós. Aquí hi treballaven, a part d’en Pere, un o dos treballadors de manera artesanal preparant els rajols manualment amb motlles. El forn només s’encenia quan s’havia preparat una quantitat de peces suficients per omplir-lo.A l’esquerra, l’edifici de la rajoleria de Can Dansa. Es poden veure els plataners de la Carretera de Palamós.

Cada dia solien produir una mitjana de 1000 a 1100 rajols.
L’activitat de la rajoleria va acabar el 1967, que es va convertir en una fàbrica de rotlles de canyissos per a tancaments i per aombrar. El març del 1984, a Can Dansa es va compaginar aquesta activitat amb la de fabricar glaçons i barres gel. El 2005, ambdues indústries van tancar definitivament.
En totes dues, la xemeneia era un altre element fonamental del forn que permetia, d’una banda, l’expulsió dels fums que es generaven i, d’altra, difonia per succió el corrent d’aire necessària per a la combustió.

NOTES:

* Sorprenentment, l’Ajuntament de Juià, en demanar-los veure la documentació que tenien en els seus arxius d’aquesta indústria del seu terme municipal, no ens van saber donar raó de res. Increïble. Per això no podem donar la data exacta de quan va deixar de funcionar i de quan es va enderrocar.

** El nom fa referència als tres germans gironins Josep Maria, Lluís i Carles Sàbat Arnau (fills de la vila de Celrà) enrolats a les files del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat de l’exèrcit nacional franquista; morts l’any 1937 a la batalla de Codo durant la Guerra Civil Espanyola.

(1) La diferència entre bòbila i forn-rajoleria, era que mentre a la primera la cuita es feia per sistema de rotació del foc, al segon el foc es feia per sota les piles d’obra i sempre en el mateix lloc.

XEVI JOU VIOLA

60- CAL TET

CAL TET

A Bordils, parlar de Cal Tet, aquesta descomunal casa del carrer Ample(1), però que també tenia sortida a la plaça de l’Església, és  parlar d’una institució, i dic institució perquè era una casa que, sense ser-ne conscients,   duia a terme una funció d’interès social i públic: era una botiga, una sala de festes on s’hi feia ball i representacions teatrals, un cafè, la casa del curandero(2), i un temps a casa de l’alcalde i lloc on t’escoltaven les teves inquietuds.

Ens hem de remuntar a finals de la dècada del segle XIX, quan  dos germans de la família Martí Casademont  de Sant Jordi de Desvalls venen a Bordils i un, en Josep “Pepet” es casa amb l’Assumpció Vilella que el seu pare tenia una petita botiga de queviures, la que, més tard  serà la que coneixem com a cal Tet, i l’altre, en  Jordi,  va obrir una carnisseria a l’altre costat del carrer de la del seu germà, al carrer Ample, però al cap d’un temps aquest es va establir a la plaça del Poble, la carnisseria que es coneixerà com a Can Jordi.

Façana de cal Tet en l’actualitat

A final del segle XIX i bona part del segle XX, quan el comerç era molt pròxim per la relació que s’establia entre venedor i comprador, i quan tenia una personalitat molt individualitzada que, en molts casos, s’ha perdut a causa de l’aparició de les grans cadenes comercials, que tendeixen a la uniformització. Aquelles botigues de poble era un lloc on s’hi podia trobar de tot i més. Res a veure amb els actuals supermercats, pràctics, però despersonalitzats

Cal Tet  que recordem, dels anys 50-60, duien el negoci en Joaquim Martí Vilella i la seva dona la Montserrat Tarré,  era un espai on hi podien trobar una mica de quasi tot, i a l’hora que fos,  majoritàriament productes a granel:  mongetes, cigrons, llenties, arròs, fideus, macarrons…, tant a granel que fins i tot i  podies anar a comprar una “presa” de xocolata, que volia dir un requadre-porció  del total de la rajola; verdures fresques(de proximitat), fruita, fruits secs, llaunes de conserva, bacallà sec, arengades, llaminadures, xiclets, regalèssia, vi, oli, tires per enganxar les mosques, flit pels mosquits, trementina, càmfora, carbur, espelmes, sidrals,  sulfats , adobs, “polvos” de rentar, i els que servien  per matar les puces del gos, sabó Lagarto, paper higiènic “El elefante”,  la xocolata Torras, betes i fils, espardenyes, mitges i mitjons,… entre d’altres productes. Però no s’acabava aquí, també venien adobs pel camp, farinada, pinso pels animals, planter,… Tot això a la botiga de baix, on a l’entrar hi trobaves les estanteries plenes, els armaris de fusta amb vidriera darrera el taulell amb les seves balances, els sacs allà en un racó, les botes del vi i del moscatell,… Ah! i el que cridava l’atenció eren alguns cartells publicitaris que ens han quedat a la memòria; qui no recorda el majordom del Netol amb les galtes inflades,  el d’anís El Mono, el xaiet del Norit, el  colors blau grana del Cinzano,  el del tints Iberia, la Gallina blanca,  el del Cola Cao amb aquella filera de negritos carregats amb sacs de cacau amb alguna palmera de fons o el del Flan Chino El Mandarín, entre d’altres icones que van marcar una època en que l’escassetat de la post-guerra anava afluixant.

 Un dels armari-estanteria que hi havia en un extrem de la botiga.

Tant punt entraves,  com a totes les botigues de l’època, ja et sortia automàticament allò de “Au Maria”!(3), suposo fruit de la distorsió de l’Ave Maria. Llavors abans de dir-te què volies et preguntaven per la família o com estàveu de salut. Aquests  establiments es podia convertir espontàniament en un lloc de tertúlia dels veïns per parlar de temes diversos, xafarderies incloses i a més , moltes vegades, en sorties amb algun truc perquè els cuinats fossin més saborosos o  la manera que  calia fregar els rajols del terra perquè quedessin més brillants. Era allò que en podríem dir: consells de saviesa popular. També fou un lloc de parada dels homes quan anaven o tornaven del camp a fer-hi un got de vi. Per això l’anècdota que m’han explicat que  en “Pep de Can Barca”,  a vegades quan ja havien fet preu del que li havia encarregat, li deia a n’en Quim, que diuen que era molt bon negociant :- Ja sé que em cardes de mig a mig, però marxo content”-

Per altra banda , com que venien a granel , les mesures que s’utilitzaven eren molt específiques, com per exemple: tres unces de colònia, un petricó de vi(1/4 de litre), 50 grams de fideus prims, una unça d’ametlles(1 unça= 30 g), dos pams i mig (50 cm.), una terça(400 g). Això comportava la utilització de balances amb la seva col·lecció de pesos, els embuts i recipients per mesurar els líquids,…

Ah, i no deixem de banda aquella bafarada característica que t’omplia  només entrar. Aquell aroma memorable que relacionàvem amb cada establiment degut a la memòria olfactiva. Cada botiga tenia la seva olor, i cal Tet les tenia totes en una, aquella olor llenyosa de la fusta rància dels bocois de vi , aquella flaire de la fruita  lluitant amb la fortor química dels productes de neteja barrejada amb aquell toc de salanc  que li donaven les caixes rodones d’arengades(4), amb petites variants  segons el baf que sortia de l’olla que bullia a la cuina en  aquell moment.

Al fons de la botiga, al costat de la porta de la cuina, hi havia l’escala que portava al pis de dalt; allà hi havia la sala amb un terra enfustat , on cada festa s’hi feia una sessió de ball.  Era la seu de l’Associació “La Joventut de Bordils” que recordem era  l’entitat  rival de la que hi havia a la Carretera, anomenada “l’Ateneu Bordilenc” amb seu al local del cinema de Can Cinto.

La Sala de Dalt on, al fons, encara podem distingir el marc del que era l’escenari, avui tapiat

 Era de les úniques diversions que hi havia a Bordils en aquells anys. Diuen que de tant en tant, a la mitja part, hi havia  hagut algun “pet d’hòsties” entre els joves. Es deien: –Si tens collons, vine als oms-(uns arbres que hi havia al costat del torrent, darrera d’on avui hi ha el Casal), sortien I allà es desfogaven tant, que fins i tot , una vegada hi va haver d’anar a posar pau l’alcalde de l’època (Ricardo Pujol), però no se’n va pas sortir, i fins i tot la vara va volar per aquí enllà. Si que se’n va sortir una vegada que l’orquestrina que tocava una cançó de moda en aquells moments que es titulava Raskayú i  que la lletra deia :

Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?
Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?
Tú serás un cadáver nada más.
Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?

Oigan la historia que contome un dia
El viejo enterrador de la comarca,
Que era un viejo al que la suerte impía
Su único bien arrebató la Parca.
Todas las noches iba al cementerio
A visitar la tumba de su hermosa
Y la gents murmuraba con misterio:
“Es un muerto escapado de la fosa”.

(i seguia….)

……………………..

Doncs , es veu que a l’il·lustríssim batlle no li agradava i es va posar a cridar que paressin aquella cançó que era  una manca de respecte . En fi, la censura també arribava  als ball de poble.

Com he dit, s’hi  feia ball durant les festes, però també  va acollir nombroses obres de teatre protagonitzades per un grup de comediants del poble, que es coneixien com “l’Arc Bordilenc”.

Aquest popular  local, en molts programes  s’anunciava com a Salón Martí. Potser era perquè amb aquest nom de  li conferia  un plus extra de categoria

A dalt, al costat de la sala, separat per unes vidrieres,  també hi havia  el cafè,  , adjunt amb una magnífica  barra de marbre verdós amb incrustacions de nummulits amb fons presidit per unes lleixes on hi havia les ampolles de licors. I on podies anar a fer el vermut els dies de festa amb una ració d’olives ”rellenes” i “almejes” que servien en aquelles tapetes de baquelita(4).

L’espai que es veu al fons, era el destinat a bar-café

 La sala de ball i el cafè van deixar de donar el seu servei  cap a principis dels anys 60. Però la botiga va continuar oferint els seus productes a la clientela, malgrat que en Quim i La Montserrat es jubilessin, ja que la van continuar la família Medinyà de Mollet, no per gaire temps, ja que el 1969 van agafar el negoci  en Pere Pons i la seva dona la Modesta Sais que li van donar una nova empenta. Va continuar sent un referent , a més de fer una tasca social, com per exemple, posar el seu telèfon particular  a disposició per a fer  les trucades que els immigrants, arribats a Bordils per aquells anys, demanessin conferències o es posessin a la llista d’espera per rebre les trucades dels familiars que havien deixat en el seu lloc d’origen; recordem que s’havia de demanar conferència i podia tardar hores. També “fiava” a les famílies que no podien pagar  el que compraven fins que cobraven la mesada, d’entre d’altres coses.

Modesta Sais a la porta de cal Tet anys 70

Fins que a principis dels any 70, al morir en Pere, van deixar la botiga a la Isabel i l’Eduard Mitjà, que van aguantar fins a principis dels anys 80 en  que els canvis de costums i la proliferació de les grans superfícies i del mitjans de desplaçament particulars van fer-la insostenible.

XEVI JOU VIOLA

 

 

(1)Carrer Ample : Hi va haver una època que aquest carrer també es coneixia com el “carrer dels Hostals”)

(2) Persona que pot tenir coneixements mèdics de tipus empíric, o bé pretendre la guarició de malalts per mitjans màgics o religiosos (saludador). Molts es dediquen especialment a guarir els “espatllats” amb massatges i estirades dels braços.

 

(3) Au Maria!: Apòcope d’Ave Maria, salutació d’entrada amb què es crida l’atenció de la gent de la casa; salutació per la qual un parroquià o visitant anuncia la seva presència quan entra en una casa o botiga i no hi veu ningú.

(4) Arengada: és el nom que té la sardina amb salmorra i premsada, aquest procés es diu arengar i d’aquí el nom que rep aquest producte.

(5) Baquelita: fou la primera substància plàstica totalment sintètica.

 

59- EL SEGAR I EL BATRE

Al Juny, la falç al puny” i “Al juliol les eugues baten de sol a sol” són dues dites populars que exemplifiquen a la perfecció com eren les tasques agrícoles durant aquests mesos, fins gairebé entrats a la meitat del segle XX, quan el camp es va començar a mecanitzar. Segar i batre eren dues de les feines de pagès més importants de l’any: era el moment de recollir l’anyada i molta gent hi participava.

Segadors fent l’aturada per menjar amb el campanar al fons.

EL SEGAR
La sega era una tasca feixuga, per l’esforç físic que calia i per les hores de solejades que comportava., ja que es realitzava a finals de juny i principis de juliol es feia el batre. A Bordils de mitjan segle XX i, com a tots els pobles en què la pagesia era l’ocupació majoritària de la gent, el poble bullia entorn aquestes activitats i a l’hora de segar o de batre, les famílies s’ajudaven mútuament.
La sega, una vegada començada, ja no es podia interrompre. S’utilitzava el volant, una falç més grossa que l’ordinària que es manejava amb una sola mà. Anys ençà es feu servir la dalla(dibuix 1) un estri amb un mànec més llarg, una fulla plana i un rampí, que en segar deixava la sega en un rem fàcil de recollir i lligar. Si el blat estava dret, es segava sense gaires problemes, però si estava ajagut, cosa que solia passar si plovia tard, la tasca era més costosa perquè prèviament calia aixecar el cereal amb la forca.

Les dalles i els volants de tant en tant, s’havien d’esmolar, i aquesta operació era tota una tècnica, puix si s’aprimava massa s’esventava* i si quedava massa gruixuda, no tallava.
Darrere els segadors, calia anar lligant els feixos d’espigues i fer-ne les garbes, i amb aquestes anant-les apilonant en grups que s’anomenaven garballons, algú també en deia garberes, que també calia saber-ne, inclinant les garbes dels costats perquè l’estructura no “s’esbullés“, que vol dir que, no s’esfondrés l’estructura. Encara hi havia una altra tasca, que consistia al que en dèiem espigar, que era mirar de recollir les darreres espigues que havien quedat.

Com he comentat, segar era una feina dura, per tant, els segadors havien de fer àpats abundosos i sovintejats, i es feien en el mateix camp, les dones i la mainada eren els encarregats de portar-los, menjaven de pressa i au, tornar a la feina, no valia encantar-se!. També havien de beure molt per evitar la deshidratació. El càntir sempre estava a disposició d’aquells homes, i a més el porró , que per mantenir-se fresc el posaven dins d’un cove ple de palla humida.

Traginant garbes. La persona del fons, amb boina negre és en Bartomeu Julià “En Geniques

EL BATRE
Llavors amb els carros es transportaven les garbes cap a la casa on s’havia de batre, és a dir separar el gra de la palla. Antigament, les batudes es feien a les eres, fent-hi passar els animals sobre per fer caure el gra, però ja a partir de finals dels anys posteriors a la guerra, va anar augmentant la mecanització del camp i les noves màquines de batre van facilitar aquesta tasca.

Màquina de batre d’en Frederic Joher, amb un paller a la dreta. A dalt la seva filla Teresa 

La feina d’aquestes màquines era destriar el gra de la palla, netejar el gra de la seva pellofa i dipositar-lo en sacs. La força del motor del tractor es transmetia a través d’una corretja molt llarga que anava d’una politja del tractor que posava en moviment els diferents mecanismes de la màquina de batre. Un home amb una forca anava servint les garbes als qui, instal·lats en una plataforma, les anaven ficant a la màquina en una obertura que tenia unes pues que, girant, engolia les garbes que quedaven trossejades quedant la palla, i colpejava les espigues perquè es desprengués el gra. Llavors aquest anava a parar en unes lleixes que el garbellaven, sortint el gra per uns conductes on hi posaven els sacs i per una altra sortida anaven les pellofes del gra (el boll). La màquina tenia un gran ventilador que produïa un corrent d’aire molt potent, que feia que la palla sortís impulsada per un tub llarg de ferro giratori i a més es podia anar dirigint, si convenia, per arribar al paller.
EL PALLER
La dita deia:” Quan el gra ja era a bon recer, arribava la feina de fer el paller

Paller del mas Riera, amb el campanar al fons

Prèviament hi havien clavat a terra un pal de cinc o sis metres d’alçada, que seria  centre o el que podríem dir l’esquelet del paller. Els homes encarregats de fer el paller, eren gent especialitzada. Fer un paller podria semblar una feina molt fàcil, però no ho era gens; es necessitava una destresa i experiència  per a fer-ho, per això, aquests “tècnics” cobraven més, que els que traginaven garbes. Els recordo una mica com herois de la meva infantesa, als veure’ls treballar allà sota aquell doll de palla caient al cim seu, equipats amb barret de palla , ulleres tipus “aviador”, la boca tapada amb un mocador, anaven trepitjant guiant la palla al voltant del pal havent en compte de no deixar cap sector del paller amb la palla tova, perquè no hi entrés l’aigua de la pluja. Del meu record, foren mestres palleraires: Joan Ferrer “en Joan de Cal Cuní”, Josep Comas “en Pep Mateu”, Lluís Estragó ” en Gasuet”, Miquel Masó “en Quel Elies”, Jaume Prats “en Met Barraca”, Francesc Almar “en Xico Cabrit”; segur que ens en deixem algun, perquè cada colla o cada barri tenien els seus. En molts casos, a l’ acabar-lo, es posava un llençol al voltant del pal amb cabassos de terra a sobre, perquè quedés protegit de les pluges. Ah, n’hi havia també, que per acabar aquella obra escultòrica, remataven el pal amb una olla o algun altre objecte.

En alguns casos, si hi havia molta palla , en comptes de fer un paller, posaven dos pals i feien una pallera que no era res més que dos pallers  ajuntats i allargats, com dos germans siamesos.

1-Tirant les garbes als de la plataforma 2-Tallant el lligam de les garbes i ficant-los a la màquina 3- Carregant els sacs de gra acabats de sortir de la màquina 4-Els “palleraires” fent el paller.

Molts del que ara llegiu aquest article no n’haureu vist mai, d’altres el recordeu amb nostàlgia, com jo ho recordo, perquè aquestes estructures havien format part del nostre paisatge i dels nostres jocs d’infantesa. I potser recordem els pallers com enormes escultures semblants a bolets gegants per la forma que anaven quedant quan s’anaven buidant de la part de baix formant una cabana Ara bé tenien un perillós enemic: era el foc. Sempre podia haver-hi alguna mainada enjogassada portant una capsa de llumins o experimentant amb el seu primer cigarret. Llavors tot eren corredisses dels veïns que amb galledes intentaven apagar el foc.

A Bordils, l’any 1924, el Sindicat Agrícola va adquirir una de les primeres màquines de batre de la comarca, i així els afiliats d’aquela època se’n van poder beneficiar. Era molt rudimentària, però ja tenia un elevador de fusta per pujar la palla. La guerra ho va aturar tot i encallà el progrés, no fou fins a finals dels anys quaranta en què alguns pagesos van poder comprar alguna segadora(vegeu dibuix 2) i una màquina lligadora, que recollia el que s’havia segat. Però les autèntiques màquines de batre no es van utilitzar fins als anys cinquanta. No estaven a l’abast de tothom, sinó que algun empresari pagès o no, en podia comprar una i llavors la llogava a les diferents cases.

Les màquines de batre van estar en actiu fins a mitjans dels anys seixanta, en què van ser substituïdes progressivament per les modernes “cosetxadores“.

Dibuix 2

Aquestes vivències d’aquell món perdut de polseguera, de mocs negres, d’homes colrats pel sol, de barrets de palla amb faixes tibades a la cintura , del brogit de la màquina de batre amb totes aquelles politges en moviment, d’aquell doll de palla daurada sortint d’aquell llarg tub que  em feia pensar en una cua d’escamarlà, d’aquells forçuts traginant els sacs plens de gra, dels carros carregats de garbes i de la gent anant de corcoll. Ah! I el porró amb aquella barreja d’aigua amb anís sempre a punt a dins d’una semal** d’aigua fresca per mantenir la frescor i, al final, quan el paller estava fet i el gra endreçat  al graner, venia el premi en forma d’un àpat pantagruèlic que les dones havien estat cuinant mentre es batia; no hi faltava el rostit, el platillo , les xuies,… sempre amb el porró de vi que no descansava. Era tota una festa per a petits i grans.

Paller nevat a la carretera de Palamós, amb  Can Guixeras al fons

                                                                                                      XEVI JOU VIOLA

 

Esventat-ada*: Dit de la làmina o placa de metall que s’ha deformat i ha perdut la planor./ Dit de la fulla d’una serra que ha perdut el tremp i s’ha enguerxit de tal manera que no pot seguir una línea dreta

Semal**: és un recipient de fusta amb dos agafadors, , tradicionalment usat per a transportar els raïms collits en la verema des de la vinya fins al local on seran transformats en vi.

 

58- BORDILENCS (IV): JOSEP PONS

BORDILENCS (IV)
Diuen que el poble la fa la seva gent, però de la majoria d’aquesta gent no en parlen mai les cròniques històriques oficials , són gent anònima reflexa de l’època , el lloc i les circumstàncies que els hi ha tocat viure. Tots tenen la seva història, tant o més interessant que molts personatges que ens els presenten com a referents. Ben segur que, amb les seves vides senzilles, han estat més humans , més bones persones, més solidàries amb els seus veïns i més justos, que molts dels reis que hi ha hagut al llarg dels anys. En l’escrit del mes de març del 2021 vam presentar en Narcís Aliu o en el del maig de 2022 el d’en Vicenç Gotarra. En aquesta ocasió, ens atrevim a fer un record a un altre bordilenc memorable en :

                   JOSEP PONS BADIA en “PEP MARCÓ”o en “PATET MARCÓ                                         

 (Bordils 10/05/1924 – Girona 20/01/2008)
Podríem dir que el que aneu a llegir tot seguit, és l’historial d’una vida feta a l’antiga.

                                                                                                    Rosa Valés i Josep Pons
El seu pare venia de Can Marcó de St. Martivell. Suposadament, la seva infantesa i adolescència la degué passar descobrint l’entorn natural del mas, enmig d’uns paratges dominats per les arbredes del Ban, el riu Ter i els aiguadeixos del riu Vell. Ho desconec, però de segur que va ser una ànima lliure, sense horaris, excepte els d’anar a l’escola, que li marquessin les obligacions només la de ser a casa quan es comencés a fer fosc. La guerra el va agafar en els principis de la seva adolescència, i no sabem com la va viure, però segur com una cosa que estava molt lluny.
La seva existència la podríem comparar, salvant les distàncies, amb la vida del caçador-recol·lector del Neolític, per això durant tota la seva vida va ser un caçador i un pescador empedreït, que ho complementava amb una feina agrícola de subsistència.
Fill de Bordils, però va morir a Girona, ja que ja en la seva darrera etapa de la vida, estava molt sol, vidu i no es cuidava . Una vegada va caure, i va estar moltes hores sense poder-se moure i si no hagués estat pel gos de Can Batista que va alertar als veïns que el van poder reanimar, no hauria sobreviscut, ja que estava ben desnodrit; des de llavors les cases veïnes li portaven coses i ell s’ho cuinava a la seva manera, però no es refeia, fins que al final, una noia, filla d’un matrimoni amic de Can Marcó se’l va emportar a Girona, però diuen que a canvi d’anar-lo a veure de tant en tant, es va fer mestressa de tots els béns que li quedaven. Els finals, a vegades són lletjos, i els humans som una raça egoista i, a vegades, sense escrúpols.
En canvi, va tenir un bon amic, fou el metge Casadevall (osteòpata) , al qual li treballava algunes terres i que li agradava venir al mas sovint, per parlar amb en Pep i per gaudir dels cuinats que li feia la Rosita.
En Pep tenia dos germans: en “Ris” que feia de mosso a Can Cua (vivia amb en Quim “Cua” i l’Angelina “del Molí”) i la Maria que va viure a Mollet. La seva dona era la “Rosita”, una gran cuinera i també cosia a Can Bossacoma (Mestres) a la plaça de l’Església, però, malauradament sempre va estar delicada del cor.
En Pep, de solter , vivia amb la seva mare l’Enriqueta que havia quedat vídua i una tia, la Margarita, després, quan es va casar van conviure amb Rosa Valés “La Rosita” que era de Sant Joan de Mollet.

                                                                                                Mas de Can Marcó de Rissec en l’actualitat
El mas datat el 1640, propietat de Can Prim, era un habitatge humil, sòrdid mirat des de l’òptica actual. No tenia ni llum, fa uns cinquanta anys que la llum va arribar al barri de Rissec, però ell no la va voler; tampoc disposava d’aigua corrent, ni cuina de gas , ni nevera, ni televisor… I ja no parlaré d’altres aparells com rentaplats, microones,… Quan dic que no tenia llum a casa, s’entén que el que no tenia era electricitat, per tan qualsevol aparell que necessita endollar-se, no podia ser-hi. Quan dic que no tenia cuina, se suposa que vol dir que no tenia cuina de gas , cuinaven amb fogons de carbó o a la llar de foc amb llenya.. I com s’hi veien als vespres? amb un llum d’oli, però també amb llums de carbur i més tard amb un llum de càmping gas. Quan dic que no tenia aigua corrent, vull dir que l’aigua que necessitaven l´havia de pouar amb el llibant del pou. Sens dubte, gastaven l’aigua que necessitaven, no la malgastaven, ja que obtenir-la els hi suposava un esforç físic, l’havien de pouar. El terra del baix de la casa no era enrajolat.. Poder algunes opinions d’ara, aquesta manera de viure la qualificarien d’alternativa i també de més sostenible, de fet no tenien les necessitats que actualment ens hem creat.
Tenia una llar de foc amb una xemeneia amb una campana molt gran, era el lloc d’aplegar-se, s’hi estava calent a l’hivern i a més era un focus de claror en la foscor de la nit.
Tenia un tricicle per anar al mercat que  l’havia comprat de segona o tercera mà, però a cap de poc, la va abandonar al pati de casa seva, on es va podrir, ja que li feia por conduir-lo i la Rosita no hi anava segura. Llavors, per anar al mercat de Girona, el solia portar en Josep Almar “en Vitus de cal Cabrit” que era el mosso de Can Prim, i els deixava una furgoneta. A vegades també els hi feia algun viatge en Caracas pare( Francisco Molina).
També tenia una moto Gutzzi, a la qual solia carregar a la mainada de Can Baldiret quan els trobava a mig camí de ca seva; però el petit de Can Baldiret, en Quim Brugués m’explicava que mai hi volia pujar quan el trobava pel camí venint de buscar la llet, malgrat que el Pep hi insistia que pugés. No ho volia fer perquè entre el mal camí i la suspensió d’aquell artefacte li feia vessar la meitat de la llet i quan arribava a casa, la seva mare el renyava.
En Pep i en Carmelo (Carmel Olivé), tenien un negoci d’empeltar* fruiters: pomeres, presseguers…, que en feien feixos i els anaven a vendre al mercat de Girona, aquells feixos els carregaven al tren. Val a dir que l’empeltar no és una tasca qualsevol, és un treball ple de noblesa i d’avior pagesa. L’art d’empeltar habitualment no sol ser un ofici, sinó una afició i una ciència d’un grapat d’homes, no molts, que existeixen a cada poble, que en saben per tradició, per vena pròpia o per heretatge dels seus avantpassats.
També, quan havien pescat anguiles al riu, ja les tenien emparaulades amb un restaurant de Girona, al qual les  portaven vives a dins d’un cistell. Era un home molt treballador, responsable, meticulós i li agradaven les feines ben fetes, per això, sempre que a can Prim havien de fer una feina, com marcar o plantar una feixa, sempre el venien a buscar perquè hi anés a jornal, apreciaven molt la seva feina.
Els propietaris del mas, , li cobraven amb el sistema de “terços”, és a dir amb la tercera part de la collita, que moltes vegades era tan minsa que havia de comprar-ne per a poder pagar.
A casa seva era lloc de trobada de tots els “perdularis”, entès en el bon sentit de la paraula. Amb ells anava a posar les enfiles al riu, a vegades fins i tot anaven fins a St. Aniol de Finestres a pescar per les rieres d’aquells indrets. Amb el peix la cove, tots a Can Marcó on feien una gran “fritada” que, en moltes ocasions, s’hi convidava el doctor Casadevall, un amic d’en Pep, que, com em dit, li treballava la terra a canvi de quatre calés i de passar-li la roba utilitzada que ell ja no volia. Però sempre es va preocupar de la salut de la Rossita.
A la postguerra, fou època de passar gana i te les havies d’inventar totes per a poder omplir la panxa. Per exemple era un clàssic , anar a matar pardals a la nit. Després aquells 200 o 300 pardals que havien pelat, els feien en una olla de grans dimensions que en Pep tenia i els coïen. També hi solia participar en Prim, el propietari del mas, a més del deu o dotze “comensals” que s’hi ajuntaven per menjar-se’ls amb allioli.
Com que li agradava el vi, el porró de vi mai faltava i aquest estri , diuen que mai tenia un moment de descans.
Malgrat les aixecades d’aquest objecte tan nostre, mai ningú ha pogut dir que havia vist en Pep tombat pel vi. És a dir, era un gran bevedor i encaixava molt bé, sempre dempeus.
Com que en Pep era un home alt, moltes vegades, quan s’aixecava, es fotia una testarrada amb la campana de la xemeneia i , sempre deia el mateix: “La Cardaré a terra” i agafava una estella i feia l’acció de picar-la. (era un clàssic, quan ja portaven vàries hores fent córrer el porró).
A part de caçador d’escopeta i un expert en “parar” ballestes**, era un bon caçador de granotes al riu Vell*** i expert en anar a “parar” les enfiles al riu; òbviament era un bon pescador de canya. Però també li agradava, de tant en tant, anar a pescar a mar, a les roques, que hi anava amb en Niceto (mosso de cal Bisbe) hi anaven amb el tren.

.

                                                                           Llinda d’una finestra on es pot llegir 1640
Precursor de les pomeres? No o ser segur, però va ser un dels primers de Bordils en plantar pomeres (Estarqui i Golden) Eren pomeres sense emparrar i quan collia les pomes, les estenia al terra de la sala de dalt del mas, i per conservar-les més temps, les posava enmig de la palla i a més hi posava uns “polvos”. Així les podia anar a vendre fora de temporada, quan allà al mercat, cap més pagès en tenia.
Va acollir a casa seva a la família Molina-Mejías (Els Caracas)quan van aquests van venir a establir-se a Bordils (però això ja ho explicarem en una altra ocasió), però amb això vull dir que en Pep era un home amb un bon cor i d’una hospitalitat fora de mida.
Per acabar dues anècdotes que poden ajudar un xic a entendre la idiosincràsia d’aquest personatge, fill d’un temps que ja no tornarà.

La primera la viscuda per en Josep B.V.:

-Una vegada que tota aquella patuleia de can Marcó, habitualment anaven a pescar anguiles a la nit; una vegada els vaig  acompanyar. Primer “paraven” les enfiles per a obtenir peix, que una vegada trossejats, els feien servir d’esquer per les anguiles. Aquesta vegada van decidir anar a l’indret del Sorralet, perquè allà les aigües eren manses. Jo, aleshores molt jovenet, els vaig preguntar què s’havia de portar, i en Pep li va dir: -Tu no et preocupis de res, només porta una ampolla de vi. Així que a l’entrada de fosc van anar cap al lloc escollit, van muntar les canyes, van fer foc, van coure les sardines que portaven, i van anar endrapant i intercalant traguinyols de vi. Les canyes picaven i picaven, però ningú les agafava, es va acabar el vi, i quan se’n van adonar, eren les tantes de la matinada. Fan un pensament i una vegada han recollit les anguiles que s’havien agafat a les canyes, van emprendre el camí de tornada, però vet aquí que al cap d’estona de caminar, no trobavem el camí de tornada, havien perdut l’erma, qui sap si els efectes del vi hi podia haver ajudat, el cas és que volta que voltaràs i quan ja començava a clarejar, jo vaig reconèixer la  feixa  de casa i els hi vaig dir que estavem prop del Torrent i els vaig dirigir cap a bon port. El pare(d’en Josep), estava ben preocupat pel que els podia haver passat i em vaig haver d’escoltar un “rest de crits” que el meu pare en va fotre.
L’altra explicada per L’Eduard M.S.:

– Una vegada, hi  vaig anar a fer alguns “remiendos” de paleta, en acabar la jornada de feina, a n’en Pep li agradava molt xerrar al voltant de la taula de la cuina, que era molt llarga  i sempre amb un got de vi al davant, i com que erem amics,   sempre em deia: -Vine que farem un got de vi i xerrarem una estona! I jo que també            m’ agrada xerrar li contestava: -Doncs vinga, bevem, bevem, que el beure no fa set! Malgrat que a mi no m’agradava beure vi entre àpats, vaig pensar: -Va un got ja passarà! – Val a dir que, allà en aquella cuina, quan es feia fosc, només hi havia la llum de la llar de foc, a més d’un parell de làmpades d’oli (quinqués). I vinga, xerra que xerraràs. Al cap d’una bona estona en Pep al veure que no hi ha vi al meu got de convidat, em va dir:- En vols més? Jo estranyat vaig pensar: Carai, te l’has begut? No me n’he adonat  i me l’he begut? Poca pot ser!.. Però vaig pensar que potser abans no me n’havia posat i li vaig dir: – Va posa’m en una mica més!
I xerra que xerraràs altra vegada. Ara, ja conscient(l’Eduard), es torna  adonar que el got era buit altra vegada. El noi fins i tot va pensar que en aquella foscor: Hosti, potser se’l carda ell!(en Pep). Però al cap de poca estona i ara sí, estan a l’aguait del que passava al seu obscur voltant, vaig descobrir el misteri. El gat saltava dels fogons a la taula i es fotia el vi. Jo el vaig veure però no vaig pas dir res, però vet aquí que en Pep, en veure el got altra vegada buit, me’n va servir un tercer, és a dir el gat s’havia fotut els 2 gots de vi anteriors. El primer el que m’havia quedat amb el dubte. El segon l’havia deixat perquè no li agradava el vi i el tercer per la curiositat de comprovar si l’animal, al final, aniria de tort o era un bon bevedor. Marrameu!

                                                                                                                                                                                                                          XEVI JOU VIOLA

 

*Empeltar significa inserir una muda, amb un o més ulls, en una branca o tronc d’un altre arbre similar, de forma que s’estableixi entre les dues parts una unió permanent. Empeltar és transformar l’arbre primitiu perquè es desenvolupi de forma diferent a la qual s’havia desenvolupat fins ara.
**Ballesta: Parany per a agafar ocells i altres animals petits, consistent en dues semicircumferències de filferro unides per un eix diametral voltat per una molla.          ***Riu Vell : Braç mort del riu Ter producte del canvi de llera causat per les riuades del 1940. Van quedar un parell de meandres desconnectats del riu principal, que es convertiren en aiguamolls amb un ecosistema molt ric. Una d’aquests era molt a prop de Can Marcó.

57- EL TREN GROS

                                   EL TREN GROS
Amb aquest títol de l’escrit que hem recuperat del programa de la Festa Major de Bordils 92, ve de contraposar o per diferenciar, quan parlàvem del tren, si era el de Barcelona – Portbou (El gros) o el de Girona – Palamós (el petit). En aquell escrit era una crònica de l’arribada oficial del tren a Bordils.
Actualment, aquest mitjà de transport que ens sembla una cosa normal en la nostra vida quotidiana, hem de ser conscients que pels nostres avantpassats havia de ser un invent diabòlic i extraordinari; i si no compareu dos paràmetres solament: velocitat i capacitat de càrrega (potència), entre aquest nou invent i el mitjà de transport habitual a l’època: la tartana i els carruatges; veureu que era una autèntica i inimaginable revolució.
El 31 de desembre de 1844 es publicà una reial ordre fixant les condicions generals de la concessió i explotació dels anomenats “camins de ferro” d’Espanya. Aquesta disposició havia estat moguda per la sol·licitud del petit ferrocarril de Barcelona a Mataró i per la gran línia Madrid – Cadis.
Davant d’aquestes peticions, el Govern en trobar-se desemparat per la manca de lleis i disposicions oficials que regulessin aquesta mena de concessions, encarregà l’estudi a un grup dels seus tècnics. El nou reglament proposava un ample de via de sis peus castellans, o sia 1,6716 cm; aquesta amplada de via no permetia connectar-se amb els ferrocarrils europeus a través de les línies franceses; s’ha dit que aquesta decisió fou presa per raons d’estratègia militar, tot i que segons sembla, aquesta galga ferroviària també responia a raons tècniques, ja que permetia calderes més amples, fet que donava més potència a les màquines, cosa necessària havent-hi en compte l’orografia de la península.

Imatge de com eren les primeres locomotores que van passar per la linea Girona-Figueres.

Fou el 1848 que el ferrocarril circulà per primera vegada a l’estat espanyol, fou el que va circular entre Barcelona i Mataró. Però pel que fa al nostre poble de Bordils, hem d’agafar el fil històric en la Reial Ordre publicada en el butlletí oficial del dia 2 d’agost de 1863, on S.M. la reina Isabel II, d’acord amb el Consell de Ministres, va atorgar a la “Compañía de los caminos de hierro de Barcelona a Gerona” la concessió del ferrocarril de Girona a Figueres.
En aquest ordre hi anaven inclosos un plec de vint-i-cinc condicions, de les que aquí només en faré un petit extracte. Per exemple:
-la cinquena condició diu que l’empresa que li sia adjudicada la concessió, havia de tenir els treballs fets als tres anys.
-la sisena, que l’explotació era per una sola via, tot i que els túnels es construirien en perspectiva a la doble via.
-la setena condició parla que s’establirien les següents estacions: una de 1a classe a Figueres, quatre de 2a classe a Flaçà, Sant Jordi de Desvalls, Camallera i SANT Miquel de Fluvià i, quatre de 3a classe a Celrà, Bordils, Estanyol i Vilamalla.
-la vuitena fa una relació del material mòbil per aquesta línia: 4 locomotores per mercaderies, 5 locomotores per viatgers, 10 cotxes de 1a classe, 20 cotxes de 2a classe, 40 cotxes de 3a classe, 26 vagons coberts, per equipatges i mercaderies, 16 vagons descoberts per mercaderies, 16 truks, 7 cotxes de conductor amb fre.
-la desena, que els cotxes de viatgers serien de tres classes i tots amb seients de diferent composició pel que respectava a la comoditat.
-la tretzena, obligava a l’empresa a instal·lar i conservar en bon estat, durant el temps que durarien les obres, d’un telègraf elèctric pel servei públic.
Una vegada començades les obres, el país es veié afectat per una crisi econòmica, corria l’any 1866, la qual afectà les obres del ferrocarril Girona-Figueres i les obres restaren paralitzades per manca de capital inversor i per no fer-se efectiva la subvenció estatal. Molts accionistes abandonaren la “Compañia del tren Gerona-Figueras“. Les obres continuaren empantanegades durant anys, entre els quals hi va haver l’esclat de revoltes i temps convulsos.
Fou la companyia francesa “Crèdit Mobilier” la que va adquirir la concessió, i els treballs es van reprendre el juliol de 1874. En aquestes obres col·laboraren 1.400 obrers, a més de 80 cavalls. Per tot podien veure’s sarrions, cabassos, carretons, tombarells, pics i pales; a vegades vagonetes sobre improvisats carrils, que transportaven la terra de les zones on s’havia de treure, a altres zones on s’havia de fer terraplens.
Aquí a la zona del Pla de Bordils, el tren passa per un terraplè d’uns 3 a 4 metres d’alçada mitjana; aquesta terra fou extreta de la zona del que coneixem com el “Desmunt de Mollet” i de les rases del costat del que ara són les vies. A la zona on, encara, són perceptibles és abans del pont de la riera de Sant Martí, tot i que la vegetació els ha cobert força.
Damunt els terraplens es col·locaven les travesses de fusta de pi creosotat, que aleshores valien dotze rals cadascuna; sobre les travesses s’hi posaven els carrils de ferro, tipus Vignole.
Durant l’any 1875 la companyia retornà a mans catalanes amb el nom “Ferrocarriles de Tarragona a Barcelona y Francia“.
El 30 de setembre de 1877, els treballs estaven totalment acabats i un tren va recórrer tot el trajecte( així doncs, fou aquest dia que els avantpassats bordilencs van veure per primera vegada funcionar l’invent del segle que revolucionà els mitjans de transports de l’època, no sense la mirada, barreja de por, sorpresa i curiositat que els devia produir aquell artefacte de ferro que, vomitant fum, corria rabent.
Però fou el 28 d’OCTUBRE de 1877 el dia històric, el de la inauguració del ferrocarril Girona-Figueres.
Quan feia vint-i-nou anys i dos dies de la inauguració del primer ferrocarril (Barcelona-Mataró), es va fer el primer recorregut oficial entre Girona i Figueres i, evidentment, passà per Bordils.Imatge de l’arribada del primer tren a Figueres, i obviament fou el que va passar primer per Bordils.

Entre les autoritats hi havia el Capitan General de Cataluña, el Gobernador de la provincia i moltes persones distingides(d’entre elles el fill del general Martínez Campos-militar colpista de l’època-).
A 2/4 de set d’aquell matí d’octubre, es va posar en marxa a Barcelona, fent parada a >Granollers i Breda, arribant a Girona a ¾ de nou del matí. A continuació, a les nou del matí, va seguir viatge cap a Figueres; d’aquí podem deduir que el primer tren “Gros” que va passar per Bordils-Juià devia ser entre un quart de deu i les deu d’aquell matí. Va arribar a Figueres a la una del migdia.
El dia 20 de gener de 1878, el tren va arribar a Portbou i a la frontera francesa.

                                                                                                         XEVI JOU VIOLA

56- L’ESCOLA DE BORDILS

L’ESCOLA DE BORDILS

L’escola pública de Bordils, la d’abans de l’actual, estava ubicada a la casa del carrer Migdia, coneguda com a “Ca les Batistes”. Aquesta escola, aviat va quedar petita i ja a l’any 1926 es va engegar un projecte per fer-ne una de nova; així ho va veure l’Ajuntament d’aleshores presidit per el Sr. Narcís Combis Mediñà i va adquirir uns terrenys del Sr- Francisco Clavaguera per 3.000 pessetes. Read more “56- L’ESCOLA DE BORDILS”