FRANCISCO MOLINA “En CARACAS pare” (1ª PART)

Va néixer a Motril (Granada) 1926. Va morir a Bordils 1985

Podem dir que fou un dels primers emigrants ”xarnegos”(1) que van venir a Catalunya a finals dels 50 i principis dels 60 procedents d’Extremadura i d’Andalusia sobretot.  Abans que ell, havien arribat a Bordils, com a  emigrants, les famílies : Escudero, Burgos, Navarro, la d’en Pepe de la Brígida del Torrent i en Barroso. Però la seva peculiaritat és que, abans de ser emigrant a Bordils, ja havia estat immigrant a les Amèriques, ell ja havia provat de millorar la seva vida a Veneçuela, a Caracas concretament i d’aquí li ve el seu sobrenom d’En Caracas”.

De jove havia anat fent a la seva Granada natal, però la Guerra Civil ho va esgarrar tot, com a molta altra gent.  Resulta que al seu pare, l’esclat del conflicte el va agafar estant a Motril, que havia quedat zona republicana i a la seva mare que s’havia quedat a  Granada en zona facciosa. Degut a això, a la seva mare ja la van catalogar de “roja” malgrat ser una dona molt creient, i va anar a parar  a la presó, on hi va estar , fins ben acabada la guerra i al final, després de passar per vàries destinacions, va anar a parar a la presó Model de Barcelona, fins que la van deixar anar amb la condició que no podia tornar a Granada. Aquest fet va provocar que tota la família de la seva mare es traslladés a Barcelona, no només perquè allà a Granada se’ls hi havia penjat l’estigma de ser “rojos”. Aquest fet no els permetia avançar, se’ls negava qualsevol dret, tot envolcallat en un context de misèria generalitzada de la majoria de la població d’aquells temps on el cacics encara feien de senyors feudals. Així que farts d’aquesta injustícia i alimentats per la falòrnia de que “A Catalunya atan los perros con langonizas” van fer via cap aquí. Però, en Francisco que tenia 5 germans, va ser l’únic que es va quedar  allà sobrevisquin de la misèria d’aquella post-guerra i, va ser allà on es va casar amb la Maria Mejías Quesada.   Però  a principis dels 40, també decideixen, venir cap a Catalunya. Quan arriben, van a Badalona, on hi havia la majoria de la família, i ja d’entrada, es van adonar que, en “aquella Cataluña de las langonizas”, molta gent malvivia en barraques paupèrrimes i això els va provocar  un desencís profund. Ell , però, com que sempre ha estat decidit a tirar endavant, trobà una quadra per llogar,  i l’habilità per fer-la habitable;  a dalt per viure-hi i  a baix va obrir un taller de cadiraire. Però vet aquí que els comptes no li sortien, malgrat treballar molt, fins i tot anava a adobar cadires als pobles veïns. Anava a buscar la balca a la desembocadura del Llobregat, però resultà ser una balca de poca qualitat, molt dura degut a la salabror de les aigües.  Això va fer que se li  acudís d’anar a inspeccionar en una altra zona per mirar d’obtenir balca de qualitat. Obtingué un permís ”salvaconducto” de la guàrdia civil que es necessitava en aquells temps de postguerra per a poder-te desplaçar del lloc on residies; així que un bon dia, agafà el tren i va baixar a Sant Miquel de Fluvià. De dret va anar cap el riu Fluvià i la balca que hi havia, tampoc el va convèncer. Caminant per la  via va venir fins a Flaçà, i per la riba esquerra del  Ter, en l’anomenada Illa d’en Barceló, (costat de Sant Jordi Desvalls) va trobar el que buscava: Una balca alta, grossa, ampla com a “parracs” i que es podia treballar molt fàcilment.

En Francisco Molina tallant balca al “Riu Vell”

L’home en quedà enamorat i va continuar la seva exploració fins a Celrà. Ara bé, la que va trobar que hi havia al “Riu Vell”, (zona de Can Múries), prop de Can Marcó de Rissec, el va convèncer que era la millor balca que mai havia  vist. Allà mateix, es va fer una barraca , on feia vida mentre anava tallant la balca. Allà mateix es feia el menjar, sobretot peix que ell mateix pescava amb les mans, i un dia a la setmana venia al poble de  Bordils a comprar el que li feia falta. La balca tallada, en  feia feixos i amb l’ajuda dels carros de l’Amadeu Font de Can Madrenes de la Carretera, d’en Jaume Ros, en Met Carreter i d’en Costa de Can Patró, la portaven a Can Baldiret on s’estenia per assecar-la i més tard la portaven a Badalona amb camions. També s’adonà que aquí tenia la fusta a cost zero, ja que els troncs prims que deixaven quan es tallaven les feixes eren idonis per fer l’estructura de les cadires.

En aquesta època, que va durar uns  quants mesos, va fer amistat amb un home que es guanyava la vida caçant llúdrigues pel Ter, i també  va ser llavors que va conèixer en Josep Pons, en Pep Marcó*, una amistat que duraria sempre més. En Pep Marcó, en aquella època encara era solter i anava sovint a veure en Paco, sobretot quan li arribava l’olor del menjar que s’estava coent, i al cap de poc  ja el tenia allà.  En Paco li va agafar tanta confiança, que , més endavant, quan ja vivia  a Caracas,  li va demanar per carta que  li busqués un solar per comprar aquí a Bordils, i una vegada localitzat, aquell home que “feia les Amèriques” ,fa fer una transferència de diners  a un seu  cunyat  de Badalona (germà de la seva dona Maria), perquè el vingués a comprar.

Can Marcó en l’actualitat

Però tornem a  Badalona per veure com aquest home va anar a petar a Caracas. Al 1948 neix el seu fill, i ell va treballant de cadiraire, però entre que els guanys no eren gaire grans, i per la pressió dels parents que, intentaven xuclar-li el que podien;  va prendre una decisió. Corria l’any 1951 quan, un dia passant per davant de l’oficina de La Transmediterranea es fixà en un rètol que hi havia a l’entrada, en el que es feien ofertes per passatges de vaixell. Deia: EMIGRACIÓN a CUBA, BRASIL, MÉJICO, VENEZUELA,… Es quan  es decideix a marxar. Entra, i al preguntar-li on volia anar, Ell va respondre: – “A un sitio que hablen como yo, que cuándo hable me entiendan”

Doncs au, cap a Veneçuela. Val a dir que, en aquell temps tenia algun diner que havia fet de la venda de la casa que tenia a Granada.

A l’arribar a  La Guaira(Veneçuela), el port de la capital, ja es va donar compte que allò era un país molt més ric i avançat que aquí. Per primera vegada va veure la seva primera autopista de varis carrils, era la que anava del port a la capital, enmig d’una frondosa selva. Els primers dies, per situar-se, van acomodar-se en un apartament, ell, la seva esposa i el seu petit fill.

CONTEXT HISTÒRIC  que la  família Molina Mejías es troba en aquella Veneçuela dels anys 50. Era la dictadura de Pérez Jiménez, que coincidí amb una onada de prosperitat basada en el petroli, però la seva política es caracteritzà per les seves arbitrarietats, la repressió policíaca, l’exaltació d’idealismes ambigus i grandiloqüents, la construcció de grans obres públiques i un desenvolupament que beneficià, a curt termini, alguns sectors populars amb subvencions a fons perdut. En començar el 1958 la crisi tornà, agreujada per la manca de planificació de les despeses i la intervenció de les companyies estrangeres. Cop d’estat i l’exèrcit retirà el suport a Pérez Jiménez i es proclama  una Junta de Govern de militars presidida per W. Enrique Larrazábal  que va afavorir unes eleccions, en les quals triomfà  el partit Acción Democrática i fou elegit president, Rómulo Betancourt. Aquest, presentà un programa molt moderat, que no solucionà la dependència de les exportacions petrolieres i de ferro, l’hegemonia de les companyies nord-americanes ni el desmesurat creixement urbà ; intentà dur a terme una reforma agrària i una nova política petroliera, però no va solucionar la crisi econòmica. Van ser períodes convulsos i va sorgir un moviment guerriller, inspirat en el model cubà.

En aquella època, el govern cedia, gratuïtament,  petits locals amb l’única condició  de tenir cura de la conservació i que s’hi fes alguna activitat productiva. En el seu cas va ser fer cadires de balca. Al principi havia anat a fer la balca al llac Maracaibo i el de Valencia, però sempre havent en compte de vigilar amb els caimans, que allà es coneixen com a “babas”. Aviat va conèixer un madrileny que era “tallador de fusta” i es van associar. En poc temps el negoci funcionava d’allò més; la seva producció era coneguda com “sillas coreanas”. Sense deixar aquest negoci del tot, va veure que li podia sortir més a compte treballar en una fàbrica de mobles d’un italià, on el van fer encarregat. Tot anava molt bé. A més tenien els avantatges que, aleshores, en aquell país ric en petroli. El govern  oferia serveis públics com sanitat, educació, material escolar, transport,… gratuïtament. El “bolívars d’argent”(2) corrien en abundància, i la família Molina estava acomodada. Durant aquest període, van venir algunes vegades de vacances a Badalona, a veure la família.

Allà a Caracas s’havia afeccionat a la fotografia i es va comprar una màquina amb la qual anava a fer reportatges de batejos i de casaments; a més d’algun que altra reportatge per alguna revista espanyola de l’època, quan  alguns artistes i toreros- encara poc coneguts- anaven a “fer les Amèriques” . Com que anaven a la casa de Andalusia, on ell hi solia anar, aprofitava per fer-los algunes fotografies que després enviava a España. El seu fill recorda a personatges com Antonio Molina i Paco Camino, entre d’altres, que havien estat a la  seva casa  caraquenya.

Però quan en Francisco, va veure que la situació política-social s’anava deteriorant més i més i la inseguretat  era cada vegada més manifesta, va decidir que era l’hora de tornar, sobretot perquè no volia que el seu fill, que ja començava a ser un adolescent, creixés en aquest ambient. Era l’any 1961 que ja tenim la família de tornada cap aquí.   (…continuarà)

 

• (1)Xarnego: Malgrat pugui entendres com un mot despectiu, el qual ha anat canviant, en aquest escrit mai ho he fet de manera desdenyosa, ni menyspreable, ni altiva, ans el contrari he emprat aquesta paraula, ja que el seu fill, en Francisco Molina Mejías, el qual haig de donar les gràcies per la informació que em va donar, sempre la va utilitzar i em va dir i que ells se sentien xarnegos, ell el primer, això sí, xarnego català,  l’últim de la saga, ja que els seus fills son catalans. Per tant que quedi molt clar quan utilitzo aquest terme.
• (2)Bolívar: moneda oficial de la República de Veneçuela
• *Nota: Si voleu saber més sobre en Pep Marcó, aneu a la barra de menús : Cròniques bordilenques, i busqueu la núm. 58-BORDILENCS (IV)

XEVI JOU VIOLA

Derivació del canal principal i ampliació de 285 hectàrees de regadiu

TT MM: Bordils (Pla de Mollet), Sant Joan de Mollet i Flaçà

1932

 Mateu Vinyals Ferrer nascut el 1703, va ser el promotor de la Séquia Vinyals, una infraestructura de 11 km, que pren les aigües a la presa Vinyals de Campdorà i que permet regar les més de 800 hectàrees dels municipis de Celrà i Bordils primer, després el 1930 Bordils (Pla de Mollet), Sant Joan de Mollet i Flaçà i per últim el 1959 Juià.

De fet la Sèquia Vinyals té els seus orígens en les concessions atorgades pel Reial Patrimoni a Mateu Viñals de Flaçà, per a l’aprofitament de les aigües del riu Ter, una el 21 de maig de 1748 per a usos industrials i recs propis  i l’altre el 15 d’abril de 1750 per rec d’altres terres. Aquestes concessions i aprofitaments sempre van formar part del patrimoni de la família Viñals de Flaçà.

Bonaventura de Vinyals i de Font (1891-1963), després de sis generacions des de Mateu Vinyals, va ser l’últim membre de la nissaga Vinyals que va viure a la casa pairal de Can Vinyals de Flaçà, aquest es va casar el 1920 amb Maria Torras i Rivière, filla gran de l’empresari paperer Salvador Torras Domènech i Anna Rivière.

Bonaventura de Vinyals i de Font, va sol·licitar a l’Administració la autorització per ampliar el regadiu de 285 hectàrees dels terrenys en els TT MM de Bordils, costat dret de la riera de Sant Martí Vell (zona Pla de Mollet), Sant Joan de Mollet i Flaçà, presentant el corresponent projecte signat per l’enginyer Jaume Lladó, que es va ser publicat en el BOP de Girona núm. 24 de data 25 de febrer de 1930, i que desprès d’haver seguit tots els tràmits burocràtics va rebre l’autorització administrativa atorgada per la Direcció General d’Obres Hidràuliques el 17 de març de 1932, publicat a la  Gaseta de Madrid núm. 89 de 29 de març de 1932 i també al BOP de Girona núm. 44 el mes d’abril del mateix any.Es varen anar construint les obres corresponents i una vegada acabades es va aixecar ACTA de reconeixement final de les obres el 20 de juny de 1936, que va ser subscrita en les oficines de la Prefectura d’Aigües de la Delegació del Pirineu Oriental el 13 de juliol de 1936 per l’Enginyer Jaume Cruañas Ruldua i el Concessionari Bonaventura de Vinyals i de Font.

Col·locació canonada de Ø 600 amb una llargada de 500 m. aproximadament

Prop de la masia Mas Riera de Bordils on hi la resclosa i comportes de regulació del canal principal comença aquesta derivació, amb un petit tram de canal obert fins arribar a l’arqueta d’entrada del sifó (bassa de Can Riera), que continua amb tub de Ø 600 amb una llargada d’uns 500 m. creuant per sota la riera de Sant Martí Vell i fins arribar a l’arqueta de sortida del sifó (bassa d’en Bonet), segueix un tram de canal obert paral·lel a l’antiga Ctra. de Girona a Palamós, després fa un gir i va seguint pràcticament la resta del canal fins a Flaçà, paral·lel a l’antiga línia de “Ferrocarriles Españoles Económicos de Gerona a Palamós”  El tren Petit. El recorregut a grans trets es, el canal va vorejant per sota del bosc de Mollet fins arribar a la zona de Pedres Negres, segueix fins arribar a la ctra. C-255, ara carrer Comerç de Flaçà, més endavant segueix la ctra. de Sant Llorenç de les Arenes, vorejant l’antiga fàbrica paperera Salvador Torras Domènech, SA. i fins arribar al riu Ter.

Inauguració de la derivació canal Séquia Vinyals, tram Bordils, Sant Joan de Mollet i Flaçà.1931

Al llarg d’aquest canal i surten varis regs que reguen les diferents zones, els dos primers des de la bassa d’en Bonet TM de Bordils: rec Pla de Mollet núm. 1 o rec Curt i l’altre reg Pla de Mollet núm. 2 o rec Llarg.

TM de St. Joan de Mollet: rec sota granja Palahí, reg d’els Tres Puig, rec de les Coromines  o de les Rameres, rec de Pedres Negres, reg Pla del Ferrer, reg Horta d’en Galceran, rec del Sifó, reg del Transformador o del Pavelló, rec d’en Banyes o d’en Renart, rec de can Pons o del rentador.

TM de Flaçà: reg del Cadenc, rec carrer Comerç, rec carrer Pau Casals, rec carrer Les Feixes, reg carrer Pompeu Fabra, rec sota Estació, rec de la Fàbrica.

Arqueta entrada del sifó (bassa de Can Riera), prop de la Masia “Mas Riera”

El matrimoni Bonaventura de Vinyals amb Maria Torras no van tenir fills i després de la seva mort, el 1963, tota la herència va passar a mans del seu germà, Lluís de Vinyals i de Font, aquest vivia a Madrid i de carrera diplomàtica, i aaquest ho va deixar al seu fill, Josep Lluís de Vinyals Gomes, aquest també resident a Madrid.

Josep Lluis de Viñals Gomes i la seva mare Irene Gomes, veient com la sèquia no els sortia a compte van encarregar un estudi de viabilitat, l’any 1974 Josep Lluis de Vinyals, mitjançat el Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Barcelona, Manuel Conde Cabeza, Enginyer de Camins, Canals i Ports, va fer un estudi i valoració del complexa hidràulic de la seva propietat, d’aigües del riu Ter, per a recs i usos industrials en els TT MM de Celrà, Bordils, Sant Joan de Mollet, Flaçà i Juià. Amb aquest estudi i valoració, va proposar a la Comunitat de Regants, la compravenda del canal, tot i que van ser unes negociacions llargues, però finalment segons Assemblea Plenària de la Comunitat de Regants, el 21 de gener de 1979, es va acordar per majoria portar a terme la compravenda del canal. I després de preparar tota la documentació corresponent, el dia 20 d’agost de 1981 es va escripturar la compravenda atorgada per Jose Luis Viñals Gomes i Irene Gomes Barbosa a favor de la Comunitat de Regants de la Séquia Vinyals.

JORDI BARRERA COLL

L’ESMOLET.

L’ofici d’esmolador era un ofici ambulant i molt antic. Els esmolets portaven una pedra d’esmolar en forma de roda que originalment anava acoblada a un cavallet de fusta i que feien girar amb els peus. També portaven un sac amb eines.

L’esmolet anava pels carrers del poble, Com a ofici ambulant, generalment, l’esmolet no disposava d’un lloc fix, sinó que, se situava a la plaça o a les cantonades dels carrers més importants i feia un soroll musical fort amb el bufacanyes* que duia. De vegades també anava cridant. Tothom reconeixia aquell soroll característic, insòlit que ens indicava que havia arribat l’esmolet, que podíem sortir a portar-li els ganivets o qualsevol estri esmussat per fer-los esmolar, o sigui, per a fer-los el tall o la punta més agut. Es protegia de les guspires amb un davantal de badada o cuir els dels basters.

La musiqueta de l’esmolet i el soroll de les eines quan eren esmolades formaven part del nostre món rural.

A partir del darrer terç del segle XX, ja portaven la mola al portapaquets d’una bicicleta, que passades unes dècades va ser substituïda per una motocicleta.

 

EL CARRO DE GELATS d’EN VARISTO CONFITER

La presència d’en Varisto confiter (Evarist Font era tot un símbol que anunciava bon temps. El carro dels gelats era present en les festes del poble i a la sortida de la Pista de Can Cinto quan hi feien ball. També es traslladava a les festes majors dels pobles veïns.

Transportava amb calma aquell emblemàtic carret de fusta amb dues rodes, pintats de blanc, empès per ell mateix, tot i que a vegades algunes mainades s’oferien a ajudar-lo, a canvi d’una petita degustació gratis. A ell, sempre el veies, degudament uniformat de blanc, per vendre els saborosos gelats. Per contenir aquelles llaminadures glaçades, portava un o diferents dipòsits farcits de gel perquè es mantingués el fred dins d’aquests dipòsits de llautó i les tapes còniques, sempre brillants, estaven els gelats que podien ser de nata, vainilla o xocolata.

Quan havies decidit de quin gust volies el gelat, en Varist obria el departament corresponent, ficava la cullera dissenyada per l’ocasió, era un utensili d’alumini ideat per extreure i servir gelats en forma de boles perfectes… El seu disseny ergonòmic, amb un mànec gruixut i còmode, li permetia una major precisió en extreure porcions. La punta arrodonida estava especialment concebuda per lliscar i furgar amb facilitat la massa gelada i poder-la posar en cucurutxo de vainilla. Quina delícia!

LLET A DOMICILI

 Era habitual trobar-te pel carrer o veure passar una dona amb una marranxa a pes de braços amb un gallet d’on penjaven les mesures, una d’un litre i una de mig litre. Era la Pilar “Cabrit” Almar que repartia la llet a les cases particulars que li havien encarregat. Ho feien de matí i tarda, ajudada pel seu germà. Òbviament, primer havien hagut de munyir de les nombroses vaques que tenien. Era una feina feixuga, ja que a més de munyir cada dia, havien de repartir la llet fent uns quants viatges. Quan es va comprar una bicicleta, la va alleugerir una mica, pel fet que carregava la marranxa al portabultos i en feia molta més via, però no va ser fins que es van poder comprar una furgoneta 2 CV que el va facilitar d’allò més aquells repartiments. El producte que et portaven era “entera”, era llet, llet, sense residu addicional (tetrabric, ni vidre, ni bossa de plàstic) i quan la bullies, a sobre hi quedava un tel espès, que si el posaves en una tassa i afegies sucre, era una exquisidesa per la infància de l’època.

LES MOCADERES

L’ofici de mocadera consistia a manipular i trossejar la carn resultant de la matança del porc. Tallaven, trinxaven i embotien per fer diversos productes que després servirien per menjar al llarg de l’any. Aquestes dones estaven acostumades a anar a diferents cases que llogaven els seus serveis per al dia de la matança. Aquest esdeveniment, importantíssim en el món de pagès fins fa pocs anys, consistia en el sacrifici i mort del porc que s’havia estat engreixant durant la resta de l’any. Moltes eren de Bordils com l’Amparo Solés Darder, però d’altres, puntualment, venien dels pobles veïns. Eren nomenades així les dones que netejaven la “mocada”, és a dir, el budellam durant la matança del porc a les cases particulars.

 

ELS CIRCS AMBULANTS

Alguns estius, venien a Bordils una troupe de gitanos amb els seus carruatges amb algun animal lligat al darrere i que acampaven al voltant del poble. Eren grups de famílies amb el seu patriarca i amb un grup nombrós de mainada. Muntaven un espectacle a la Plaça del Poble i el seu poder de convocatòria era gran, recordem que en aquells anys no hi havia gaires distraccions. El que jo recordo, vagament, era que per acaparar l’atenció del públic, feien un redoblament de tambor i seguidament un home amb un vestit estrafolari presentava el primer número de la jove contorsionista que feia una sèrie d’exercicis. Però, allò que recordo més i que era l’estrella de l’espectacle, que l’home del vestit estrafolari anunciava amb especial èmfasi era el número d’una cabra i un gos, que els feien passar per una escala i els feia aixecar sobre les dues potes i aparellats un davant de l’altre, fer unes voltes com si fossin una parella de ball. Colossal !

XEVI JOU VIOLA

 

Bufacanyes*: Era un aparell musical de vent no un xiulet, que produïa una xiulada en bufar sobre ell, el so anava fent-se agut i de sobte amb el moviment de la mà sobre la flauta es lliscava pels llavis i canviava a tons greus o viceversa d’una forma completament seguida.

 

 

PASSAVOLANTS (1) : LLAVORS, NO HI HAVIA COMPRA ON-LINE 

Els anys quaranta i cinquanta del segle passat, la població s’havia de buscar la vida treballant de sol a sol per mirar de subsistir de la manera que fos,  ja que l’escassetat de béns i productes bàsics. Això va fer que, per poder obtenir algun altra guany per acabar de tirar la família endavant, molta gent va haver de dedicar-se anar pels pobles a vendre certes mercaderies o a oferir els seus serveis.

No hi havia Internet per fer compres des de casa, ni servei de transportistes exprés a domicili, recordo que per Bordils, sobretot gent de la pagesia, i dones majoritàriament, havies d’anar al mercat de Girona a vendre alguns dels seus productes de l’hort o algun animal de gàbia, ous, fruita del temps…, per mirar d’ajudar a subsistir de la manera que fos, en aquella època de fretura.

Per altra banda, per Bordils passaven tota una col·lecció de passavolants que t’oferien tot un ventall de productes a domicili, això sí, amb les limitacions de l’època, com també gent que puntualment es buscava un modus vivendi extra. Del meu record, els que més feinejaven per Bordils:

LA PARRACAIRE:

 Aquella dona menuda que venia de Pedret amb el seu carro i una burra. Solia passar per les cases a recollir ampolles, cartons, diaris vells, ferralla…, i parracs. Solia anar a ca les modistes on li guardaven els retalls de roba. En alguna casa que ja tenia confiança, entrava i deia:

 -Ei, noia, com tenim el vi?

 Això sí, sempre havia de ser vi negre. Tot, ho pesava fent un cap mas, amb una balança de ganxo, tipus dinamòmetre, tot i que sempre el pes era aproximat i sempre li marcava a favor.

Parracaire amb el seu carro

LA ISABEL de LLANÇÀ.

Era una peixatera que venia amb el tren i tenia un carretó que algú li guardava a l’estació. El que més portava era clavellada i pop per posar a l’arròs. A la tornada cap a Llançà, s’emportava alguna cosa que comprava o intercanviava. Clavellada per una dotzena d’ous o qualsevol cosa de l’hort, un bròquil, una col…. També portava carbó a l’Úrsula Aloera, perquè ella li vengués, a canvi d’una comissió, i al cap de la jornada passava a recollir la recaptació.

Tenia la competència aferrissada amb les peixateres “titulars” de Bordils: La Quimeta Castany Vila, coneguda com “LA ROSSINYOLA”, (era la dona de l’escloper Julià) que tenia un carretó  pensat per portar dues caixes de peix.

Quan arribava la Isabel totes dues corrien una cap aquí , l’altra cap allà per veure qui era primer a les cases que sabien que en solien comprar.

L’altra  era la Carme Samsó “La Carme Sastre”, que periòdicament també venia peix. Ella, de totes maneres, no corria amb el carretó, sinó que el venia a la porta de ca seva. Un de l’Escala els hi deixava el peix a la fleca de Can Pep Cuní, a  la Carretera de Palamós i amb el carretó l’anava a buscar… També, quan la Rossinyola (Quimeta Castany Vila) ho veia, corria a veure si podia ser primer a vendre’l.

Ep, no us penséssiu pas que oferien una gran varietat  de producte, eren quatre sardines, verats, popets, musclos i … no gran cosa més. Això sí, era peix de la costa, fresc, la tècnica del congelat encara no existia.

Un parell d’anècdotes de peixateres: Un dia, la Carme tenia el peix exposat a fora la porta de casa seva  i resulta que aquell moment hi va passar la Isabel, s’acostà i l’hi va aixecar el paper que tapava el peix,  i li va dir:

– Estos pulpos cantan!

I la Carme li va contestar:

-Doncs…, no els he sentit mai.

Una altra vegada, la filla de la Carme, que l’ajudava a repartir les comandes  en petits paquets a les cases del poble, resulta que hi havia un home de can Met Carreter que, quan la nena li portava l’encàrrec del peix, sempre volia que li tragués un ral del preu estipulat. La nena que, llavors tenia deu anys, s’hi negava i ell no volia baixar del burro. Un dia la nena tipa del regateig d’aquell  garrepa, va decidir fer una operació de “màrqueting”. Li va inflar en 20 cèntims el preu del peix i llavors, sense discutir, li va rebaixar el ral i tots contents. De totes maneres, diu que la nena, en arribar a casa va dir a la seva mare que s’havia d’anar a confessar perquè havia fet aquella jugada i pensava que allò era pecat. La seva mare la va tranquil·litzar i li va dir que allò era una cosa molt ben feta.

La Carme Samsó, també anava a vendre a la plaça del mercat de Girona, però no peix, sinó uns pebrots ufanosos que el seu home, en Carmelo, havia cultivat al seu hort, eren d’un tipus provinent de França, on ell havia estat exiliat, i que aquí no es coneixia. Com que ella sempre parava sota el plataner que encara hi ha la Plaça del Lleó de Girona, tothom la   coneixia com “La dona dels pebrots”.

“LA SECA”

 Nom que li dèiem a aquesta dona, prima (algú també li deia “la Palillos”) sempre vestida de negre, que venia de Girona cada setmana, baixava del tren amb un carregament d’il·lusió per a la mainada i passava per les cases a vendre revistes, tebeos, pulgarcitos, capitans truenos, jabatos…, sobres sorpresa on podies trobar qualsevol lilaina, però una de les coses que m’agradava més era els retalls de fotogrames de pel·lícules, que quan les mirava en el petit aparell projector que calia tenir, veient la Cleopatra o el Sèptim de Cavalleria atacant als pobres sioux, o la quadriga d’en Ben-Hur en plena cursa…, em feia volar la imaginació infantil fins a indrets llunyans. sense oblidar les llaminadures com sidral, anissos, bufes(globos)… A més, ens tenia tanta confiança fins al punt que si en aquell moment no tenies moneda engrunada, et fiava fins que tornava a passar.

La NOIA del PERFUM:

Passava una noia de Celrà amb una bicicleta equipada amb un portaequipatge fet amb una caixa de fusta amb uns quants departaments on portava tot una sèrie de flascons amb diferents tipus de perfum, colònies, acetona,brillantina, fixador… i que venia a granel en petites quantitats que mesurava amb una proveta de vidre. Un temps també havia passat un home, de nom no el recordo, però diuen que era el pare d’en “Mesi” de Celrà.

LA DONA DE la ROBA:

 També, de tant en tant apareixia una dona de Rupià que venia roba a trossos per fer-se els vestits.  La portava en un gran farcell, que l’estenia a terra perquè triessis la peça que t’agradava més. Una altra dona que es deia Caritat que també passava una vegada al mes, trucava a les cases i els oferia mocadors i mitges de senyora.

L’ESQUILADOR:

 Aquí a Bordils, l’esquilador oficial era en JOSEP REYES “En Jepa”, home d’una bonhomia colossal, que malvivia en unes cases abandonades, “les cases barates” els hi dèiem. Un projecte començat i mai acabat d’un pla del sindicat franquista de la postguerra, situades on avui és la Plaça Onze de Setembre.

Amb ell hi vivia la seva germana, Loreto “la gitana coixa”, que eventualment venia trossos de roba. Tenia un fill que es deia Enric Reyes i, amb ells, tenien acollit el seu nebot en Tonet.

 Curiosament, tret del nebot que quan volia venia a estudi, els grans eren analfabets integrals, no sabien castellà i a la Guardia Civil els responien en català. No van tenir gaires problemes perquè el mateix alcalde Ricardo Pujol i els pagesos “d’ordre”, que tenien molt de bestiar i necessitaven en Jepa, sempre posaven les mans al foc per ells i els defensaven.

Bé, en Jepa anava per les cases que tenien cavall, o qualsevol animal de ferradura i també els gossos. Els esquilava a canvi d’un mòdic preu. Sempre estava a l’aguait de quan el ferrer ferrava un cavall, ell hi anava i li deia si podia tallar la punta de la cua o de la clina, i recollia tot el pèl a dins d’un sac, que després venia per fer algun cèntim. Era molt bon esquilador, feia unes cues i unes clines perfectes. I ho era encara més, a les cases que el tractaven bé, es passava tot el matí pentinant una cua o una clina (llavors les hores no comptaven) i no és pas que el paguessin més, sinó perquè sabia que també li donarien alguna cosa més, ous, enciams, coses de l’hort…, o qualsevol cosa que ell no podia anar a comprar perquè eren molt pobres. Fins i tot els havien vist agafar alguna gallina morta que havia quedat atrapada al pont del Rec Gran per poder menjar alguna cosa.

XEVI JOU VIOLA

 

ÉREM ECOLOGISTES i NO HO SABÍEM

En aquest temps que corrent, immersos en aquest desgavell consumista, en què el planeta s’està queixant i ens avisa t que aquest ritme desbocat, no el pot aguantar; voldríem fer una reflexió de com es vivia, a Bordils, a mitjans dels anys cinquanta del segle passat per veure com en menys de setanta anys, aquella sostenibilitat, s’ha convertit en depredació.

 Només hem de veure que aquella economia de subsistència, que en les zones rurals havia prevalgut des de feia segles, en què es premiava l’autosuficiència, promovia l’intercanvi i la reducció de les despeses i el no permetia el malbaratament de productes, sobretot a l’àmbit alimentari i permetia que cada persona tingués el més bàsic (això sí) per a poder viure, no obstant el desavantatge era que aquell sistema depenia de factors externs, com ara el clima…, Aquella societat agrícola que produïa pocs excedents, que venia d’unes quatre-centes generacions, va acabar col·lapsant amb l’aparició de la revolució industrial, amb un consum enorme d’energia, model del qual en tres generacions ens ha portat a punt del col·lapse.Carros. El de l’esquerra s’anomenava un “tomborell” ja que la caixa es podia bolcar per descarregar

 Quina energia necessitava un bordilenc d’aleshores? Per exemple electricitat. La llum elèctrica va arribar a Bordils a principis dels anys vint. Bé, en les llars només es consumia la poca llum que feien unes bombetes de poca potència. No hi havia electrodomèstics. La calefacció era la llar de foc de la cuina que era l’únic lloc calent de la casa, per cuinar es feia amb fogons de carbonet, l’aigua calenta s’obtenia del perol que sempre penjava de la llar de foc, la nevera era un quarto fosc en el lloc més sec i fresc de la casa (el rebost). La rentadora era el safareig públic amb una aigua congelada en temps d’hivern.Fogons on es cuinava amb carbó

Les televisions van poder-se veure per primera vegada al Bar Sipi, Can Cinto i Can Plata a finals dels cinquanta. Algunes cases, això sí, tenien un aparell de ràdio. El gas butà no va arribar a Bordils fins a la dècada dels seixanta. Cotxes?, es podien comptar amb els dits d’una mà: en tenien els dos metges (Sr. Corretger i el Sr. Ramon) i alguna família benestant. El mateix passava amb les motos, poques també. Els altres anaven amb el carro, amb la tartana i la bicicleta i per anar un xic més lluny amb transport “públic”: el Tren (Petit o Gran)o l’autobús (SARFA).  Per tant, la mobilitat d’aquella època era molt sostenible i la petjada de CO₂ insignificant. No hi havia grans centres comercials, a gent comprava als més de setanta comerços que hi havia al poble de Bordils(vegeu el n. 46 de Cròniques Bordilenques). Un canvi important en la mobilitat fou l’aparició del Seat 600 que es va començar a fabricar a Barcelona el 1957(12.000 unitats, any) i als anys seixanta va ser assequible a més gent, tot i que el preu era de 65.000 pessetes (uns 390 € al canvi actual), quan el salari mitjà era al voltant de 8.000 pessetes.Seat 600

 D’aigua? Si avui la despesa mitjana per cadascun de nosaltres a Bordils (segons ACA) és d’uns 115 l/h/dia, els nostres avis, que no tenien aigua corrent, aquesta quantitat era impensable. Pensem que, com hem dit no hi havia rentadores, ni rentavaixelles, cisternes de vàter, no es regava la gespa, no es rentava el cotxe,… No hi havia banyeres, ni dutxa; per rentar-se més a fons, ho feien en un cossi el dia de festa, a més l’aigua per rentar plats, per cuinar…, l’havien de pouar del pou amb la corriola i la galleda a força de braços, per tant, s’hi miraven molt en malgastar-la per no haver d’anar al pou a treure-la. Un altre exemple era que les cases no tenien vàter, per fer les necessitats tenien una comuna (latrina), un forat on les defecacions anaven a parar en un dipòsit, per tant, els 6-10 litres que actualment  buidem cada vegada que anem al vàter, se’ls estalviaven, el que no s’estalviaven era de buidar el dipòsit de la comuna quan aquest s’emplenava i val a dir que la salubritat d’aquesta operació deixava molt a desitjar.  

Comuna 

Quan a principis dels anys seixanta, l’Ajuntament de Bordils va fer construir la xarxa de clavegueram, aquest tema va millorar d’allò més.Imatge del carrer Ample quan es es construia el clavagueram

 

REGLA de les 3 Erres: Reciclar-Reutilitzar-Reparar.

Fins que, cap allà a finals dels anys quaranta, quan van començar a aparèixer els embolcalls de plàstic (nosaltres del plàstic li dèiem persiglàs), no hi havia problemes, ja que sense saber-ho,  reciclàvem  llençant les deixalles al femer, com que tot era orgànic, es podria, o sinó moltes restes del menjar servien per donar-los als porcs o a l’aviram. Els envasos s’havien de tornar, o havies de pagar-ne un de nou; és a dir poca cosa es llençava. A més, quan un estri o aparell es feia malbé, es portava a adobar, només es canviava quan ja estava inservible (Ah, no hi havia el que ara coneixem com a “obsolescència programada”). Val a dir que tampoc teníem gran quantitat d’aparells, i la majoria no eren aparells elèctrics, sinó mecànics, cosa que facilitava la seva reparació. La roba? Doncs es tenia un vestit o pantalons pels diumenges (els de mudar) i un parell per cada dia, el mateix que les sabates i espardenyes. I si calia els hi feien un pedaç per anar tirant i si les sabates tenien la sola foradada, es portava a cal sabater per fer unes soles noves. Comprar sabates noves era un esdeveniment que passava en   comptades ocasions a l’any: per fer la comunió, o pel Ram, o per algun casament…,

Fent coves i cistells

 En fi, com hem dit, érem molt ecologistes i sostenibles. Però quan van aparèixer els plàstics i la nostra societat va anar “progressant” cap a un consumisme capitalista, vam entrar en allò de comprar- utilitzar i llençar.  Fou llavors que vam produir gran quantitat de deixalles a les nostres llars i els femés ja no podien engolir plàstics i altres embolcalls, llavors l’Ajuntament de Bordils va haver de prendre la decissió: calia que hi hagués un servei de recollida d’escombraries. Va pagar a un operari (Sr. Rafael Barroso i més tard en Miquel Masó”Quel Elies“) que, amb un motocultor i un remolc, passava pel poble recollint els escombralls domèstics. Tema solucionat? No, ja que aquesta brossa s’havia de deixar en algun lloc. Sabeu quin era el lloc escollit?, a la zona de darrera del Casal que es coneixia com “Els Oms”, i  més tard, per allunyar-se del nucli urbà, ho llençaven al saltant de la resclosa de Cal Peix, al camí del Pla, i anaven aigües avall! I això va ser així fins que ja uns anys més endavant es va contractar una empresa que feia la recollida en camions.  Solucionat? No, ja que aquests camions abocaven en un gran abocador que hi havia a Solius, en fi, encara avui no ho tenim solucionat, però això és un altre tema.

BMD

 

 

 

No fa pas tants d’anys, com succeïa a tots els pobles de l’època, els  habitants de Bordils , vivien a cavall d’una religiositat profunda però, a la vegada, encamellada amb creences molt arrelades al passat que derivava  en supersticions que feien reverenciar o tenir por a unes forces desconegudes. De totes maneres, la frontera entre la fe i la superstició és confusa i boirosa.

Ja des de l’edat mitjana l’església emparant-se amb la ignorància popular, va fomentar aquestes creences, convertint les bruixes en culpables de totes les calamitats.

Per aquest motiu, es feien una sèrie de rituals que tenien la finalitat de garantir la protecció dels llocs i de les persones contra el mal. A la vegada, també es  feien servir tot una sèrie de signes i grafismes per desempallegar-se de la malignitat.

Totes aquestes formes simbòliques actuaven com una mena de sortilegi o exorcisme que els protegia de tot tipus de maledicció, fos per causes naturals o per causes sobrenaturals: pluges torrencials, tempestes, sequeres, plagues, epidèmies, malalties…, però també, de sortilegis, accions de bruixeria i altres mals esperits.

Per això, les pràctiques tradicionals per protegir-se de la bruixeria eren moltes i variades: oracions, conjurs, amulets…

Per exemple, per protegir els infants, ja en la mateixa cerimònia del  bateig, se’l feia llepar sal, exorcisme per evitar que el mal entrés per la boca. O quantes vegades t’havies de senyar(1) i abans d’anar a dormir, resar unes oracions d’entre elles la “De l’Àngel de la Guarda”:

Àngel de la Guarda,

dolça companyia,

no em desempareu ni de nit ni de dia.

no em deixeu mai sol perquè em perdria.

De petits tots havíem portat “escapularis” i se’ns alliçonava que no acceptéssim res de ningú desconegut, mentre ens explicaven contes i històries de llops, bruixes dolentes, homes del sac, gegants i ogres menja nens… També al foc de la llar s’hi cremaven fulles de llaurer o d’altres plantes que s’havien beneït el dia de Rams, així el fum que sortia de la xemeneia espantava les bruixes que comandaven el temporal i feia que quedessin estabornides i desorientades, cosa que feia que perdessin el control de la tempesta.

Però el que voldríem en aquest escrit és fer veure que en l’arquitectura popular, també es va incorporar tot una sèrie d’elements arquitectònics  simbòlics que tenien la funció de foragitar els mals esperits de les cases.

Es considerava que les obertures de les cases eren per on entraven els esperits malignes.

Per això era  important per posar la casa sota protecció sagrada, marcant la llinda de la porta, com també en algunes finestres amb símbols exortizants.

 

Per protegir les portes s’hi posaven creuetes fetes amb un full de palmó  beneït  el dia de Rams, o si clavava un card cardener (Carlina acaulis) amb evident simbologia solar(*) i als balcons s´hi penjaven els palmons i els rams de llorer beneït. També hi penjaven un panís de blat de moro com element protector de portes i finestres. Hi havia la creença que quan una bruixa volia fetillar una casa, es veu que abans d’entrar havia de comptar tots els grans  de la panotxa; com  que s’equivocava i havia de tornar a començar feia que, empipada, se’n anés a una altra casa.

En moltes llindes, encara hi podem trobar rodes solars, que van anar derivant cap a la flor de la vida. Però el que més  abunden a Bordils són els del signe de la creu.  Moltes d’elles  es representen sobre un triangle, que segons la tradició cristiana representa el mont Calvari. També sabem que   el triangle és un símbol per foragitar les bruixes. Sembla que aquestes dones sentien una especial aversió per les formes punxegudes.

Per altra banda, trobem a moltes llindes i finestres del poble el monograma sacra IHS. Ve del nom  de Iesous Christos, abreviatures que procedien de la llengua grega.  Hi havia la creença que el poder de la invocació del nom de Jesús, actuava com  un poderós talismà per expulsar  el maligne i protegir  la casa. De vegades damunt la lletra H hi apareix incorporada una creu . En algun cas, com en unes reixes d’una finestra de can Cua (avui desaparegudes) hi havia  la figura del drac, que era tingut com a guardià dels llocs sagrats fent la mateixa funció d’aquell que figura en la mitologia grega i que guardava el jardí de les Hespèrides.

Ara bé, el ritual amb més potent per protegir la porta principal era la cerimònia religiosa del Salpàs, cerimònia de després de Pasqua, en que el rector de la parròquia acompanyat per algun escolà es presentava a les cases del poble. L’escolà portava un atuell amb sal pastosa, el rector deia una oració i esclafava la sal pastosa a la porta de l’entrada. També portaven un cistell per posar-hi els ous que a cada casa els hi donaven.

Com que les teulades eren el lloc predilecte de les bruixes per aterrar-hi i  fer soroll de teules perquè els inquilins no poguessin dormir. Les nits més estridents eren especialment intenses  en dies de pluja, neu, o de fortes ventades, fenòmens climàtics que la cultura popular relacionava amb aquestes dones que volaven amb una escombra a l’entrecuix .

Doncs, no és estrany que, encara avui hagin podem veure alguns exemples d’elements que , ens poden  semblar simplement decoratius, però que sen realitat estan o estaven pensats com uns elements protectors contra el món sobrenatural.

Començarem pels penells, ja que és el que sobresortia més. Són aquells objectes giratori de ferro forjat  que marquen la direcció que bufa el vent que poden aparèixer rematats lper una petita creu, la figura d’un gall o una banderola en forma de sageta

El gall representa per l’Església l’anunci de la vinguda de la Llum, Ell venç a les tenebres, que es per on viuen els mals esperits del mal, i la representació simbòlica del gall és l’anunci permanent del dia que els foragita.

Les cues de gall o altrament conegudes com pardaleres o cardadores de pardals, apareixen col·locats al vèrtex de les teulades, just a l’extrem del  carener o cavalló. Aquests espantabruixes està format per trossos de teula tallada que recorden la gola d’un animal amb la seva llengua agressiva al centre.

Per això, les xemeneies, que sempre han estat un element arquitectònic amb molt de simbolisme per les cases,  també es protegien amb  figures, punxes o cues de gall ja que era el lloc més fàcil de que poguessin entrar els mals esperits ja que no es podia tancar mai.

Un altre testimoni en són també les anomenades dents de llop, que són les enfilades de formes triangulars situades sota la volada de la coberta de la teulada, amb el vèrtex apuntant cap a fora i dóna la sensació que és una serra. A vegades aquests formes triangulars estaven pintades de vermell amb òxid de ferro.

No podem acabar sense fer esment de que les esglésies també es valien d’aquets símbols ancestrals. Entre d’altres elements, els més coneguts són les gàrgoles que, a part de la seva funció d’escopir l’aigua de la pluja, també eren tenen un objectiu simbòlic de protegir les esglésies espantant els esperits malignes que se’ls hi acostessin.    

A l’església de Sant Esteve, també hi trobem elements arquitectònics i decoratius, per allunyar els mals esperits. El més visible són els finestratges que envolten la part alta de la nau que servia per conjurar les tempestes (el comunidor otambé anomenat conjurador). Allà , el mossèn executava un ritual tot dirigint-se als quatre punts cardinals ruixant-los amb aigua beneïda i exclamant exorcismes i oracions per tal d’esmussar la gropada.

XEVI JOU VIOLA

 

NOTA: Totes les fotografies són d’edificis de Bordils, excepte la del capellà repartint el salpàs.

(*) La roda solar representa la llum, l’energia de l’astre rei. Sempre s’ha cregut que els dimonis i els esperits malignes actuaven de nit, emprats en la foscor i que amb les primeres llums del dia el seu poder malèfic s’esvaïa.

(1)Senyar-se  vol dir fer el senyal de la creu , beneir, senyar amb el senyal de la creu / senyal que els catòlics fan amb la dreta al front, a la boca i al pit en llurs oracions i actes religiosos. 

 

 

PARTITS D’AQUELLS D’ABANS (1): El DUQUE de AHUMADA

La violència és un fenomen enormement present en la nostra societat actual, i en l’àmbit de l’esport no és una excepció.

Però ara fem un salt en el temps i situem-nos a  principis dels anys seixanta del segle passat;  on l’esport estava en les seves fases inicials i on les rivalitats entre pobles era molt marcada.  Tots hem sentit alguna vegada anècdotes de picabaralles, batusses ,…i partits que havien acabat a garrotades entre els jugadors, o entre jugadors i públic, sense oblidar algunes pallisses que s’havien emportat alguns àrbitres, o que la seva maleta havia anat a parar al rec Gran.

Ara bé, com veurem en aquest escrit, en transcriurem quatre versions i, a vegades, la visió d’un  és diferent de la d’un altre que també hi estava present. La raó és que la memòria és un complex sistema de processament de la informació. El fet, és que no sempre  recordem bé, que tendim a reconstruir el que recordem, i la prova està en el fet que cadascú en va ser testimoni, però, potser un era en una punta i l’altre a l’altra punta, i després quan se’n parla es van agafant dades i al final en surten les diferents versions i no emmagatzemem la informació tal com nosaltres la vam viure, ja que primer la passem per un filtre d’informació emocional , cosa que fa que hi  hagi distorsions. Amb això no vol dir que els testimonis diguin mentida, sinó que és com ells creuen que ho han viure.

El partit que ressenyarem ara, no era per rivalitat veïnal, era per  una  aversió cap a un símbol repressor utilitzat pel franquisme per tenir atemorits a la gent que discrepava d’aquella dictadura que ens havien imposat.

Situem-nos: Principi dels anys seixanta, partit de “balonmano“a la Pista Vella, superfície de terra, entre el Club Balonmano Bordils i l’equip del Duque de Ahumada (equip de la Guardia Civil) de Girona.

Vet aquí quatre interpretacions:

1) La d’en Pere C.C.

Creu que era per la  Festa Major, però no n’està segur. Anys 59-60

-Àrbitre descarat a favor dels Duque de  Ahumada. Ambient  estava molt escalfat!

-A l’acabar  en Josep M.B. que jugava de porter, carda cop de pilota  a l’ àrbitre. Ja hi ha invasió de camp per part dels guardies civils anant cap en Josep, per bregar-lo. Algun alguns aficionats del Bordils corregueren per protegir-lo.

-En Climent P.B., carda hòstia, per darrere, a un jugador del Duque de Ahumada , suposadament guàrdia civil o fill de guàrdia civil. De seguida, en Climent, dissimulant, es gira i fot el camp.

-El jugador agredit es gira i fot hòstia al que va trobar a darrere, que era ni més ni menys un cabo de la Benemèrita. Precisament  un cabo que feia poc havia arribat de servir de l’Àfrica!

-En el fervor de la batalla campal, aquest cabo, es posa a repartir a cop de culates amb el seu mosquetó i rep en Josep M.B.(el nostre porter)

-En Toni A.E., li fot arpada al mosquetó i li arrenca de la mà, i el cabo , al quedar desarmat ja fot mà de la pistola.  Sort que allà hi havia en Ponce que era sergento de Celrà i va posar ordre ordenant:  -¡Venga, cada una pa su casa,conyo!

-Diu que no es van emportar a ningú al “cuartelillo”. Sembla que havien agafat a Gaspar J.G.

 

2) La de l’Eduard M.S.

-Diu que era un partit que s’havia ajornat (no sé per què). El fet és que era l’últim que s’havia de disputar per acabar el campionat i, resulta que si el Duque de Ahumada  guanyava es proclamava campió.

-El Bordils no s’hi jugava res!  Per animar el seu equip, van venir 2 o 3 camions plens de guardias Civiles, els  que jugaven i amb la claca corresponent per celebrar el campionat.  Venien, òbviament, uniformats i amb les armes reglamentàries.

-Comença el partit i el Bordils, molt tranquils, anaven fent i anaven molt igualats, ara un gol amunt ara un gol avall. Els àrbitres, que com podeu comprendre estaven pressionats per la presència de tants uniformats, i veient que el partit s’acabava,  no van dubtar  a assenyalar una falta de set metres(penal) molt dubtós.

-Llencen el penal, el porter del Bordils  treu el braç i desvia la pilota; l’àrbitre diu que s’ha de repetir.

-Torna a parar-lo. L’àrbitre el torna  fer repetir. El porter bordilenc,  emprenyat, va cap a l’àrbitre i ja el té tombat.

-Ja estava liada: gent saltant al camp, la Benemèrita repartint, fins i tot a cops de culata, algun tricorni volant, en fi una batalla campal.

-En Climent P.B., va per darrere del sargento que estava a punt d’atonyinar un jugador del Bordils, li va fer la traveta i ja tens l’uniformat per terra, i en Climent mateix el va ajudar a collir dient-li:  – Perdoni’ls, que esta gente no sabe lo  que  hace!

Total, un merder de campionat, però al final la Federació va sancionar ambdós equips i el que va quedar campió fou el que anava segon en aquell moment. Ah, això sí, en Josep M.H.”Jep de la …”(delegat), en Josep C.O.”Pitu ….” i en Gaspar J.G. “el sastre” van passar la nit al “quartelillo”

3 )la d’en Josep M.B.

-Sí,  jo era el porter en aquell partit.

– Era a la Pista Vella un dia al vespre. A La pista, ja llavors, s’hi havien instal·lat uns pàmpols amb bombetes .

-No recordo si a “ells” els hi anava la lliga, però  pot ser, ja que aquells anys eren dels “punteros” amb el GE  i EG i Sarrià de Dalt, sempre quedaven dels tres o quatre primers.

-El que és segur que nosaltres no ens hi jugàvem res, bé sí, ens hi jugaven el punt d’honor.

-El que sí recordo és  que en arribar al final del temps reglamentari. L’àrbitre va xiular un “penal”; per a mi totalment dubtós (com sempre passa quan te’l xiulen en contra), i final del partit.

-Vaig cap a l’àrbitre, això sí que me’n recordo: -“Si em fan gol, te’n recordaràs”.

-Llencen i fan gol

-Vaig cap a l’àrbitre i…, li foto un mastegot. L’àrbitre cau per terra i…

-El primer que va saltar al camp fou un cabo jove que tenia una fama, ben guanyada, de malparit, que  em va venir per darrere (jo no l’havia vist) amb la intenció  de fotrem un cop de culata amb el fusell, i, penso que va ser ,en Climent P.B. que li va fotre una trompada i el va desermar,  va perdre l’escopeta, i ja va estar liada!                                                                                               

-De seguida van venir en  Gaspar J.G. i en Narcís A.G. I em vam treure d’allà mig el merder i, em  van dir: -“Ves te’n cap a casa, desapareix”.

-Em van dir que en Joan F. i un jugador del Duque de Ahumada, un tal Medina, van recollir l’arma perquè no hi hagués cap desgràcia.

4) Joan F. –

-Sí jo vaig jugar aquell partit.

-No recordo si en aquell partit ens hi juguéssim res en concret, diria que no.

– Sí que recordo són les patacades i joc brut, sobretot d’un cabo-jugador que sempre me la tenia jurada, i que l’àrbitre deixava fer amb tota impunitat

-En acabar , sí que hi va haver empentes i rodolons, però, jo no sé com va anar. Jo vaig sortir de seguida del camp i ja a fora, els vaig comentar a un grupet de guàrdies: – “Això no hi ha dret, venim a jugar per passar-ho bé i  vostès s’han comportat com una tropa d’en Hitler”.

-La plantofada que em fan fotre,  encara me la sento aquí a la cara! I vaig girar cua i de pressa cap a casa.

-Ah, no t’ho perdis, al cap de poc em van venir a buscar, per veure si volia fitxar per ells.

En fi, com veieu, la memòria ens falla a tots, però el  que sí que és cert és que, aquest fet, ha passat  a l’anecdotari popular de tota una generació, que els bordilencs d’aquella època han anat passant de boca en boca(transmissió oral) i que les versions són ben diferents. Ara bé, el que és cert és la batalla campal  que es va organitzar i que el contrari era una institució, que en aquella època franquista, tenia molt de pes.

 

BMD

 

NOTA: Com que no teniem cap testimoni gràfic d’aquest fet, ens hem hagut d’inventar les il.lustracions, en les quals, qualsevol semblança amb la realitat que va passar, és pura coincidència,

 CAN VIOLA

Aquí en aquesta casa, hi hagué una botiga – merceria, referència a Bordils i als pobles dels voltants, amb un nom molt suggestiu” NOVEDADES EL SIGLO”. Fundada a principis dels anys quaranta per Maria Estragó Melesi i que la va continuar la seva filla Hermenegilda Viola Estragó fins a la seva jubilació el 1987

Era una  d’aquelles botigues de poble d’abans que tenien una mica de tot: des de vetes i fils, fins a espardenyes, passant per calçotets i samarretes, colònies, tela de galliner, carburo pel llum, colònies a granel, puntes d’enllatar, mitges i mitjons, gèneres de punt, roba a metres,  camises, paraigües, llenceria, paraments per a la llar, objectes de regal, postals i recordatoris per a la comunió,petards i cebes pel foc de Sant Joan, boles i garlandes pel ginebró de Nadal, joguines quan s’acostaven els Tres Reis d’Orient… i a més, et fiaven (com ho feien les botigues d’abans) si no portaves diners, però també sempre hi trobaves una conversa amable, i sabien escoltar al client, tot i que tenien els “viatjants” esperant per fer les comandes. Ah, i estava oberta gairebé tots els dies de l’any .

Annexa a la botiga hi hagué, des de l’any 1964, la Sastreria Jou fins que el darrer sastre, en Gaspar Jou Grau, es va jubilar.

 

ELS AMANTS DEL BAN

Tothom coneix Romeu i Julieta “Els amants de Verona”, aquella tragèdia escrita per William Shakespeare. Explica la història dels amors de Romeu i Julieta, dos joves que pertanyen a famílies enfrontades, els Montagú i Capulet, i que han esdevingut arquetips literaris, un dels màxims exemples de parelles desgraciades. Però la història dels joves de Bordils que van haver de fugir per poder estar junts, va acabar feliçment bé, i les famílies tampoc s’odiaven com els de Verona.
Ens situem a la segona meitat del segle XIX, al barri de Can Bech de Bordils, allà hi viuen dues famílies gairebé veïnes: Els Grau, músics i els Font, pagesos i teixidors de lli. El nostre Romeu era en Salvi Font Madrenas batejat el 26 d’octubre del 1861 i la nostra Julieta la Mercè Grau Martí nascuda el 1865. Es coneixien de ben petits i ja de jovenets van començar a sentir una atracció que amb els anys va anar creixent. Aquesta relació, segons sembla, no va complaure  la família de la Mercè, que potser esperaven un pretendent més solvent que aquell noi que era un pobre pagès.
En Salvi, el fet de veure’s rebutjat, malgrat l’amor que la noia li havia jurat, pren una decisió arriscada per veure si pot canviar la seva sort. Decideix anar a fer fortuna a les Amèriques. Malgrat la desesperació de la Mercè, i dels seus pares, en Llorenç i la Margarida, un bon dia, se’n va al port de Barcelona i busca la manera d’embarcar-se, com a polissó, en un  vaixell de la Compañia Trasatlántica que feia la ruta cap Amèrica. Al cap de pocs dies, en  Salvi va salpar de Barcelona rumb a Buenos Aires (Argentina), pocs mesos d’haver fet els divuit anys.

Hem de dir que des del 1875, el govern argentí havia programat un procés de repoblament de les extenses planures de la Pampa i havia fet molta propaganda per atreure immigrants europeus per treballar i colonitzar aquelles enormes extensions de terra. Tanmateix, al cap de poc, la terra va pujar molt de preu, motivat per l’especulació dels sectors afins al govern, que va fer disminuir el flux migratori i va motivar que molts dels emigrants retornessin al seu país. Cosa que va fer en Salvi al cap de poc més d’un any d’haver arribat, malgrat que aquests espais infinits de La Pampa li van oferir experiències úniques, com observar uns capvespres o uns cels estrellats increïbles i el estar  immers en  aquella natura immensa, l’enyorança i, veure que allà tampoc s’hi faria ric, va decidir tornar. Però abans, sembla ser, que com la immensa majoria dels arribats a Buenos Aires, després d’un mes a bord d’un vaixell de vapor i en unes condicions precàries, va estar retingut uns dies a l’Hotel de Inmigrantes, on havien de passar tots els nouvinguts, ja que havien de fer els tràmits d’entrada al país i ser cridats per fer feines agrícoles, res d’estrany perquè la majoria eren gent que venien del camp, tot i que ells estaven enlluernats per la promesa de la distribució de les grans extensions de terres; però vet aquí que, la majoria de les terres promeses, com ja hem dit, ja s’havien venut a gent amb poder adquisitiu, que va fer que a la Pampa, s’originessin aquells grans latifundis (Estancias)(1)

Il.lustració d’un model d’ “Estancia”

  Va tornar, i va tornar amb les butxaques buides, com molts altres, però havent conegut món, cosa que en aquells anys, poca gent  havia sortit del poble. Podríem dir que havia fracassat? No ho sabem, potser l’enyor el va fer tornar més de pressa?, en fi, sí que podem dir que era d’aquells indians(2) retornats, que irònicament en deien, “els indians que els havia caigut la maleta al mar” i per això arribaven amb lo posat. Però aquell bordilenc, no va arribar sense ben res, ja que amb ell va arribar un objecte ben curiós: un acordió de botons.
Per què un acordió?. No ho sabem.
Precisament l’acordió fou un instrument que els immigrants havien introduït a l’Argentina i que aquells homes, que estaven tan lluny de la seva terra, després d’un dia dur de treball, els agradava sentir aquelles melodies al voltant del foc. Era la música nostàlgica o alegre que els recordava la seva pàtria.
Ves a saber per què a en Salvi se li va acudir portar-ne un d’aquella llunyana terra. Ell no el sabia tocar, però ja de més gran si esplaiava fent-lo sonar d’oïda. Potser li va passar pel cap que, com que la família de la Mercè eren músics, els hi podia fer gràcia aquell instrument. En fi, el cas és que en tornar, la Mercè l’està esperant, però els seus pares no volen sentir parlar de casar-se amb en Salvi.
Però es revolten davant aquella situació i decideixen fugir tots dos i desaparèixer del poble. Us podeu imaginar el rebombori que aquesta decisió va provocar en el Bordils del segle XIX.
Però al cap de pocs dies, ja se sabia la seva destinació: havien fugit al Ban, on s’havien construït una cabana molt rudimentària per a poder viure el seu amor. Alguns amics del poble, d’amagatotis, de tant en tant, els hi portaven queviures i així van poder subsistir fins que davant els murmuris de la gent, les famílies van accedir a posar-se d’acord i fer-los tornar al poble i, veient que el seu amor era ferm i irreductible, van decidir deixar-los casar.
Es casen a l’església de Bordils el 9 de juny del 1886. I al cap de l’any just, el juny del 1887, ja neix una nena que portaria per nom Catalina, i ja va ser un no parar, ja que van seguir: l’Eugeni (1891), en Josep, la Maria, en Martí, la Roser, la Rosa i en Jacint.

 

I l’acordió? Doncs resulta que en Salvi, moltes vegades el portava pels hostals de Bordils i feia alguna serenata als parroquians, entre got de vi i moscatell. L’Eugeni, el seu fill, sense tenir cap coneixement de música se’l va fer seu i va aprendre a tocar-lo amb assiduïtat a l’era de ca seva. Potser perquè havia heretat algun gens dels Grau, que eren músics.  El que sí que en va heretar de ple, fou el seu germà, en Josep Font Grau en “Pep Salvi”(1894-1974), que fou un instrumentista de tible que tocà en moltes cobles (des de la Principal de Bordils, Els Montgrins, La Principal de Cassà, La Principal de la Bisbal…). El 1930 reorganitzà el “Cor Renaixement de Bordils”. Compongué ballables i sardanes i a més fou autor de vàries peces teatrals.
I aquests gens musicals, no s’acaben aquí, ja que dos fills seus, en Martirià Font Coll (1923-2011) fou també un instrumentista de tible, compositor de sardanes i director de cobla i l’Eduard Font Coll (1930-2022) també instrumentista de tiple i músic de llarga trajectòria i, com els altres, compositor de sardanes.
(un altre dia, ja parlarem d’ells)

XEVI JOU VIOLA

NOTA:  Aquesta història s’hauria perdut si no hagués estat per la testimoniança de la Dolors Cassú Sastre, que malauradament ens va deixar pocs dies després que ens ho expliqués. Que la pau trobi estatge en tu!.

També gràcies a la Lídia Font Cassú, per la seva col·laboració.

 

(1) Estància: Establiments rurals (Haciendas) envoltats de grans extensions de terra, destinades al la ramaderia vacuna i ovina.

(2)Indià/indiano/americano, eren el nom que rebien les persones que havien emigrat a Amèrica i que havien retornat al seu poble d’origen.

*Barri de Can Bech: Seria les cases que hi ha a llarg del , avui, carrer Migdia, des del n.14 fins

 

71-RENEGAR COM UN CARRETER(II)

L’escrit que presentem aquest mes, és un article del filòleg Jordi Badia i Pujol, per complementar l’anterior que volíem reproduir una manera d’expressar-se de la gent d’abans que amb el pas del temps s’ha anat perdent i que d’alguna manera la nostra llengua ha perdut riquesa tant a Bordils com a la resta dels Països catalans.

No fa gaires decennis que el mot renegar formava part de la nostra parla habitual. Els menuts, per imitació dels grans, renegaven. I els pares els renyaven: “No reneguis!”, “No es renega!”, “No diguis renecs!”, “Renecs, no!”… Algú també deia paraula gruixuda, amb un significat semblant. I en lloc de ‘renegar’ també es deia dir pecats. Ara, tot va ésser escampar-se la paraulota, assemblada a la forma castellana, i acabar-se els renecs. I ara dir renec fa vell.

Avui no semblaria pas gaire normal aquesta diferència per raons de sexe. El problema, greu, que tenim avui és l’empobriment: una bona colla d’aquests renecs han caigut en desús i el més sentit és joder, pronunciat completament en castellà (‘khoder’).

I en el capítol dels insults, ens hem trobat si fa no fa igual. El més sovintejat és gilipolles –també amb la ge castellana– que arracona el carallot, el torracollons i molts més. No és tan sols que gilipolles sigui un castellanisme, sinó que “devora” tot de mots i construccions que enriquien el registre col·loquial genuí.

Això mateix passa amb tonto, que hi ha qui demana que sigui acceptat. El cas és que ja tenim ase i bajoca i beneit i cap de suro i una dotzena més, que hem anat arraconant…

En el català, per poc que feu memòria o per poc que escolteu els vells, hi trobareu insults de tota mena: de suaus i de forts, amb valors molt precisos. N’hi ha que tenen un significat tan exacte que no els pots definir amb un sol mot. Un gamarús, posem per cas, no és tan sols un ‘aturat’, sinó que, a més, ha de tenir ‘maneres rústiques’. I una gata maula com la definiríeu? No és fàcil, eh? El diccionari diu ‘que sap dissimular les intencions’, però dit així pot semblar una virtut i tot: s’hi ha d’afegir que té mala bava, que té malícia.

També cal tenir en compte la gradació, tant en la intensitat de l’insult com en la vulgaritat. No és igual un manta que un vagarro, encara que tots dos vulguin dir ‘gandul’. Ni és igual dir d’algú que és una mala peça (col·loquial i irònic) que dir que és un malparit (vulgar i ofensiu).

Rètols que podies trobar en espais públics, sales d’espera, transports,…

I encara podríem esmentar els insults col·lectius, de vegades fent ús d’aquest recurs fantàstic que és la sufixació: la gentussa, la bordissalla, la terregada…

Deixem escrita, a tall d’inventari, una mostra d’insults genuïns, més o menys classificats segons el significat:

El capítol que n’aplega més és el de la manca d’intel·ligència, el de la gent aturada o innocent. Hi podríem encabir tots aquests i més: ase, ruc, capsigrany, suro (o cap de suro), totxo, betzol (o betzo), soca, ximple, sòmines, tros de quòniam, babau, bajoc (o bajoca), beneit (o beneit del cabàs), carallot, encantat, bleda (o bleda assolellada), curt de gambals, estaquirot, fava, figaflor, figa-seca, gamarús, orellut, talala, talòs, tòtil, pallús, tanoca, pebràs.

La ganduleria no ha deixat floretes, però alguna sí: dròpol (o dropo), gallof, manta, matapà, poltró, vagarro.

La poca condícia, la deixadesa  i la brutícia també tenen els seus insults: pòtol, carnús, esparracat, llardós, porc, truja, verro.

Per a la gent considerada poca cosa o de poca categoria, hi ha un repertori més limitat: cul d’olla, ninot, fleuma, zero a l’esquerra, merda seca.

Però passa sovint que aquesta gent té fums, és presumptuosa. La creativitat popular els ha dedicat galanteries com pet bufat, tifa, milhomes (o milhòmens), cregut, fatxenda.

I els covards més aviat susciten insults de caràcter escatològic: cagacalces, cagat, calçasses, bragasses, cagalló, caguerri, caguetes, cagarina, cagabandúrries, pixafreda.

La gent pesada i empipadora també hi té el seu raconet: borinot, paparra, plepa, llagasta, torracollons, tocacollons.

Per als poc seriosos, esbojarrats o que no hi toquen, en tenim un reguitzell: baliga-balaga, tararot, cap de pardals, cap de trons, calavera, tocacampanes, barliqui-barloqui, tocat de l’ala, tocat del bolet, xitxarel·lo.

La gent dolenta també s’enduu insults –suaus o contundents, com vulgueu–: mala peça, malànima, malxinat, malparit.

Així mateix, tenim insults col·lectius, com hem dit: gentussa, gentola, patuleia, púrria, xurma, bordissalla, purrialla, terregada. Després encara n’hi ha d’inclassificables, com ara la gata maula o gata moixa (que sap dissimular les males intencions) i el mastegatatxes o mastegueres (que sempre troba què dir, què criticar).

En fi, no voldríem pas que això semblés una apologia del renec i de l’insult, sinó un (altre) toc d’atenció perquè no se’n vagi en orris tot aquest cabal lèxic. Dit d’una altra manera: renegar i insultar és desaconsellable. Però si ho fem, que sigui en català, si us plau

JORDI BADIA i PUJOL