CAL TET

A Bordils, parlar de Cal Tet, aquesta descomunal casa del carrer Ample(1), però que també tenia sortida a la plaça de l’Església, és  parlar d’una institució, i dic institució perquè era una casa que, sense ser-ne conscients,   duia a terme una funció d’interès social i públic: era una botiga, una sala de festes on s’hi feia ball i representacions teatrals, un cafè, la casa del curandero(2), i un temps a casa de l’alcalde i lloc on t’escoltaven les teves inquietuds.

Ens hem de remuntar a finals de la dècada del segle XIX, quan  dos germans de la família Martí Casademont  de Sant Jordi de Desvalls venen a Bordils i un, en Josep “Pepet” es casa amb l’Assumpció Vilella que el seu pare tenia una petita botiga de queviures, la que, més tard  serà la que coneixem com a cal Tet, i l’altre, en  Jordi,  va obrir una carnisseria a l’altre costat del carrer de la del seu germà, al carrer Ample, però al cap d’un temps aquest es va establir a la plaça del Poble, la carnisseria que es coneixerà com a Can Jordi.

Façana de cal Tet en l’actualitat

A final del segle XIX i bona part del segle XX, quan el comerç era molt pròxim per la relació que s’establia entre venedor i comprador, i quan tenia una personalitat molt individualitzada que, en molts casos, s’ha perdut a causa de l’aparició de les grans cadenes comercials, que tendeixen a la uniformització. Aquelles botigues de poble era un lloc on s’hi podia trobar de tot i més. Res a veure amb els actuals supermercats, pràctics, però despersonalitzats

Cal Tet  que recordem, dels anys 50-60, duien el negoci en Joaquim Martí Vilella i la seva dona la Montserrat Tarré,  era un espai on hi podien trobar una mica de quasi tot, i a l’hora que fos,  majoritàriament productes a granel:  mongetes, cigrons, llenties, arròs, fideus, macarrons…, tant a granel que fins i tot i  podies anar a comprar una “presa” de xocolata, que volia dir un requadre-porció  del total de la rajola; verdures fresques(de proximitat), fruita, fruits secs, llaunes de conserva, bacallà sec, arengades, llaminadures, xiclets, regalèssia, vi, oli, tires per enganxar les mosques, flit pels mosquits, trementina, càmfora, carbur, espelmes, sidrals,  sulfats , adobs, “polvos” de rentar, i els que servien  per matar les puces del gos, sabó Lagarto, paper higiènic “El elefante”,  la xocolata Torras, betes i fils, espardenyes, mitges i mitjons,… entre d’altres productes. Però no s’acabava aquí, també venien adobs pel camp, farinada, pinso pels animals, planter,… Tot això a la botiga de baix, on a l’entrar hi trobaves les estanteries plenes, els armaris de fusta amb vidriera darrera el taulell amb les seves balances, els sacs allà en un racó, les botes del vi i del moscatell,… Ah! i el que cridava l’atenció eren alguns cartells publicitaris que ens han quedat a la memòria; qui no recorda el majordom del Netol amb les galtes inflades,  el d’anís El Mono, el xaiet del Norit, el  colors blau grana del Cinzano,  el del tints Iberia, la Gallina blanca,  el del Cola Cao amb aquella filera de negritos carregats amb sacs de cacau amb alguna palmera de fons o el del Flan Chino El Mandarín, entre d’altres icones que van marcar una època en que l’escassetat de la post-guerra anava afluixant.

 Un dels armari-estanteria que hi havia en un extrem de la botiga.

Tant punt entraves,  com a totes les botigues de l’època, ja et sortia automàticament allò de “Au Maria”!(3), suposo fruit de la distorsió de l’Ave Maria. Llavors abans de dir-te què volies et preguntaven per la família o com estàveu de salut. Aquests  establiments es podia convertir espontàniament en un lloc de tertúlia dels veïns per parlar de temes diversos, xafarderies incloses i a més , moltes vegades, en sorties amb algun truc perquè els cuinats fossin més saborosos o  la manera que  calia fregar els rajols del terra perquè quedessin més brillants. Era allò que en podríem dir: consells de saviesa popular. També fou un lloc de parada dels homes quan anaven o tornaven del camp a fer-hi un got de vi. Per això l’anècdota que m’han explicat que  en “Pep de Can Barca”,  a vegades quan ja havien fet preu del que li havia encarregat, li deia a n’en Quim, que diuen que era molt bon negociant :- Ja sé que em cardes de mig a mig, però marxo content”-

Per altra banda , com que venien a granel , les mesures que s’utilitzaven eren molt específiques, com per exemple: tres unces de colònia, un petricó de vi(1/4 de litre), 50 grams de fideus prims, una unça d’ametlles(1 unça= 30 g), dos pams i mig (50 cm.), una terça(400 g). Això comportava la utilització de balances amb la seva col·lecció de pesos, els embuts i recipients per mesurar els líquids,…

Ah, i no deixem de banda aquella bafarada característica que t’omplia  només entrar. Aquell aroma memorable que relacionàvem amb cada establiment degut a la memòria olfactiva. Cada botiga tenia la seva olor, i cal Tet les tenia totes en una, aquella olor llenyosa de la fusta rància dels bocois de vi , aquella flaire de la fruita  lluitant amb la fortor química dels productes de neteja barrejada amb aquell toc de salanc  que li donaven les caixes rodones d’arengades(4), amb petites variants  segons el baf que sortia de l’olla que bullia a la cuina en  aquell moment.

Al fons de la botiga, al costat de la porta de la cuina, hi havia l’escala que portava al pis de dalt; allà hi havia la sala amb un terra enfustat , on cada festa s’hi feia una sessió de ball.  Era la seu de l’Associació “La Joventut de Bordils” que recordem era  l’entitat  rival de la que hi havia a la Carretera, anomenada “l’Ateneu Bordilenc” amb seu al local del cinema de Can Cinto.

La Sala de Dalt on, al fons, encara podem distingir el marc del que era l’escenari, avui tapiat

 Era de les úniques diversions que hi havia a Bordils en aquells anys. Diuen que de tant en tant, a la mitja part, hi havia  hagut algun “pet d’hòsties” entre els joves. Es deien: –Si tens collons, vine als oms-(uns arbres que hi havia al costat del torrent, darrera d’on avui hi ha el Casal), sortien I allà es desfogaven tant, que fins i tot , una vegada hi va haver d’anar a posar pau l’alcalde de l’època (Ricardo Pujol), però no se’n va pas sortir, i fins i tot la vara va volar per aquí enllà. Si que se’n va sortir una vegada que l’orquestrina que tocava una cançó de moda en aquells moments que es titulava Raskayú i  que la lletra deia :

Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?
Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?
Tú serás un cadáver nada más.
Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?

Oigan la historia que contome un dia
El viejo enterrador de la comarca,
Que era un viejo al que la suerte impía
Su único bien arrebató la Parca.
Todas las noches iba al cementerio
A visitar la tumba de su hermosa
Y la gents murmuraba con misterio:
“Es un muerto escapado de la fosa”.

(i seguia….)

……………………..

Doncs , es veu que a l’il·lustríssim batlle no li agradava i es va posar a cridar que paressin aquella cançó que era  una manca de respecte . En fi, la censura també arribava  als ball de poble.

Com he dit, s’hi  feia ball durant les festes, però també  va acollir nombroses obres de teatre protagonitzades per un grup de comediants del poble, que es coneixien com “l’Arc Bordilenc”.

Aquest popular  local, en molts programes  s’anunciava com a Salón Martí. Potser era perquè amb aquest nom de  li conferia  un plus extra de categoria

A dalt, al costat de la sala, separat per unes vidrieres,  també hi havia  el cafè,  , adjunt amb una magnífica  barra de marbre verdós amb incrustacions de nummulits amb fons presidit per unes lleixes on hi havia les ampolles de licors. I on podies anar a fer el vermut els dies de festa amb una ració d’olives ”rellenes” i “almejes” que servien en aquelles tapetes de baquelita(4).

L’espai que es veu al fons, era el destinat a bar-café

 La sala de ball i el cafè van deixar de donar el seu servei  cap a principis dels anys 60. Però la botiga va continuar oferint els seus productes a la clientela, malgrat que en Quim i La Montserrat es jubilessin, ja que la van continuar la família Medinyà de Mollet, no per gaire temps, ja que el 1969 van agafar el negoci  en Pere Pons i la seva dona la Modesta Sais que li van donar una nova empenta. Va continuar sent un referent , a més de fer una tasca social, com per exemple, posar el seu telèfon particular  a disposició per a fer  les trucades que els immigrants, arribats a Bordils per aquells anys, demanessin conferències o es posessin a la llista d’espera per rebre les trucades dels familiars que havien deixat en el seu lloc d’origen; recordem que s’havia de demanar conferència i podia tardar hores. També “fiava” a les famílies que no podien pagar  el que compraven fins que cobraven la mesada, d’entre d’altres coses.

Modesta Sais a la porta de cal Tet anys 70

Fins que a principis dels any 70, al morir en Pere, van deixar la botiga a la Isabel i l’Eduard Mitjà, que van aguantar fins a principis dels anys 80 en  que els canvis de costums i la proliferació de les grans superfícies i del mitjans de desplaçament particulars van fer-la insostenible.

XEVI JOU VIOLA

 

 

(1)Carrer Ample : Hi va haver una època que aquest carrer també es coneixia com el “carrer dels Hostals”)

(2) Persona que pot tenir coneixements mèdics de tipus empíric, o bé pretendre la guarició de malalts per mitjans màgics o religiosos (saludador). Molts es dediquen especialment a guarir els “espatllats” amb massatges i estirades dels braços.

 

(3) Au Maria!: Apòcope d’Ave Maria, salutació d’entrada amb què es crida l’atenció de la gent de la casa; salutació per la qual un parroquià o visitant anuncia la seva presència quan entra en una casa o botiga i no hi veu ningú.

(4) Arengada: és el nom que té la sardina amb salmorra i premsada, aquest procés es diu arengar i d’aquí el nom que rep aquest producte.

(5) Baquelita: fou la primera substància plàstica totalment sintètica.

 

“Al Juny, la falç al puny” i “Al juliol les eugues baten de sol a sol” són dues dites populars que exemplifiquen a la perfecció com eren les tasques agrícoles durant aquests mesos, fins gairebé entrats a la meitat del segle XX, quan el camp es va començar a mecanitzar. Segar i batre eren dues de les feines de pagès més importants de l’any: era el moment de recollir l’anyada i molta gent hi participava.

Segadors fent l’aturada per menjar amb el campanar al fons.

EL SEGAR
La sega era una tasca feixuga, per l’esforç físic que calia i per les hores de solejades que comportava., ja que es realitzava a finals de juny i principis de juliol es feia el batre. A Bordils de mitjan segle XX i, com a tots els pobles en què la pagesia era l’ocupació majoritària de la gent, el poble bullia entorn aquestes activitats i a l’hora de segar o de batre, les famílies s’ajudaven mútuament.
La sega, una vegada començada, ja no es podia interrompre. S’utilitzava el volant, una falç més grossa que l’ordinària que es manejava amb una sola mà. Anys ençà es feu servir la dalla(dibuix 1) un estri amb un mànec més llarg, una fulla plana i un rampí, que en segar deixava la sega en un rem fàcil de recollir i lligar. Si el blat estava dret, es segava sense gaires problemes, però si estava ajagut, cosa que solia passar si plovia tard, la tasca era més costosa perquè prèviament calia aixecar el cereal amb la forca.

Les dalles i els volants de tant en tant, s’havien d’esmolar, i aquesta operació era tota una tècnica, puix si s’aprimava massa s’esventava* i si quedava massa gruixuda, no tallava.
Darrere els segadors, calia anar lligant els feixos d’espigues i fer-ne les garbes, i amb aquestes anant-les apilonant en grups que s’anomenaven garballons, algú també en deia garberes, que també calia saber-ne, inclinant les garbes dels costats perquè l’estructura no “s’esbullés“, que vol dir que, no s’esfondrés l’estructura. Encara hi havia una altra tasca, que consistia al que en dèiem espigar, que era mirar de recollir les darreres espigues que havien quedat.

Com he comentat, segar era una feina dura, per tant, els segadors havien de fer àpats abundosos i sovintejats, i es feien en el mateix camp, les dones i la mainada eren els encarregats de portar-los, menjaven de pressa i au, tornar a la feina, no valia encantar-se!. També havien de beure molt per evitar la deshidratació. El càntir sempre estava a disposició d’aquells homes, i a més el porró , que per mantenir-se fresc el posaven dins d’un cove ple de palla humida.

Traginant garbes. La persona del fons, amb boina negre és en Bartomeu Julià “En Geniques“

EL BATRE
Llavors amb els carros es transportaven les garbes cap a la casa on s’havia de batre, és a dir separar el gra de la palla. Antigament, les batudes es feien a les eres, fent-hi passar els animals sobre per fer caure el gra, però ja a partir de finals dels anys posteriors a la guerra, va anar augmentant la mecanització del camp i les noves màquines de batre van facilitar aquesta tasca.

Màquina de batre d’en Frederic Joher, amb un paller a la dreta. A dalt la seva filla Teresa 

La feina d’aquestes màquines era destriar el gra de la palla, netejar el gra de la seva pellofa i dipositar-lo en sacs. La força del motor del tractor es transmetia a través d’una corretja molt llarga que anava d’una politja del tractor que posava en moviment els diferents mecanismes de la màquina de batre. Un home amb una forca anava servint les garbes als qui, instal·lats en una plataforma, les anaven ficant a la màquina en una obertura que tenia unes pues que, girant, engolia les garbes que quedaven trossejades quedant la palla, i colpejava les espigues perquè es desprengués el gra. Llavors aquest anava a parar en unes lleixes que el garbellaven, sortint el gra per uns conductes on hi posaven els sacs i per una altra sortida anaven les pellofes del gra (el boll). La màquina tenia un gran ventilador que produïa un corrent d’aire molt potent, que feia que la palla sortís impulsada per un tub llarg de ferro giratori i a més es podia anar dirigint, si convenia, per arribar al paller.
EL PALLER
La dita deia:” Quan el gra ja era a bon recer, arribava la feina de fer el paller“

Paller del mas Riera, amb el campanar al fons

Prèviament hi havien clavat a terra un pal de cinc o sis metres d’alçada, que seria  centre o el que podríem dir l’esquelet del paller. Els homes encarregats de fer el paller, eren gent especialitzada. Fer un paller podria semblar una feina molt fàcil, però no ho era gens; es necessitava una destresa i experiència  per a fer-ho, per això, aquests “tècnics” cobraven més, que els que traginaven garbes. Els recordo una mica com herois de la meva infantesa, als veure’ls treballar allà sota aquell doll de palla caient al cim seu, equipats amb barret de palla , ulleres tipus “aviador”, la boca tapada amb un mocador, anaven trepitjant guiant la palla al voltant del pal havent en compte de no deixar cap sector del paller amb la palla tova, perquè no hi entrés l’aigua de la pluja. Del meu record, foren mestres palleraires: Joan Ferrer “en Joan de Cal Cuní”, Josep Comas “en Pep Mateu”, Lluís Estragó ” en Gasuet”, Miquel Masó “en Quel Elies”, Jaume Prats “en Met Barraca”, Francesc Almar “en Xico Cabrit”; segur que ens en deixem algun, perquè cada colla o cada barri tenien els seus. En molts casos, a l’ acabar-lo, es posava un llençol al voltant del pal amb cabassos de terra a sobre, perquè quedés protegit de les pluges. Ah, n’hi havia també, que per acabar aquella obra escultòrica, remataven el pal amb una olla o algun altre objecte.

En alguns casos, si hi havia molta palla , en comptes de fer un paller, posaven dos pals i feien una pallera que no era res més que dos pallers  ajuntats i allargats, com dos germans siamesos.

1-Tirant les garbes als de la plataforma 2-Tallant el lligam de les garbes i ficant-los a la màquina 3- Carregant els sacs de gra acabats de sortir de la màquina 4-Els “palleraires” fent el paller.

Molts del que ara llegiu aquest article no n’haureu vist mai, d’altres el recordeu amb nostàlgia, com jo ho recordo, perquè aquestes estructures havien format part del nostre paisatge i dels nostres jocs d’infantesa. I potser recordem els pallers com enormes escultures semblants a bolets gegants per la forma que anaven quedant quan s’anaven buidant de la part de baix formant una cabana Ara bé tenien un perillós enemic: era el foc. Sempre podia haver-hi alguna mainada enjogassada portant una capsa de llumins o experimentant amb el seu primer cigarret. Llavors tot eren corredisses dels veïns que amb galledes intentaven apagar el foc.

A Bordils, l’any 1924, el Sindicat Agrícola va adquirir una de les primeres màquines de batre de la comarca, i així els afiliats d’aquela època se’n van poder beneficiar. Era molt rudimentària, però ja tenia un elevador de fusta per pujar la palla. La guerra ho va aturar tot i encallà el progrés, no fou fins a finals dels anys quaranta en què alguns pagesos van poder comprar alguna segadora(vegeu dibuix 2) i una màquina lligadora, que recollia el que s’havia segat. Però les autèntiques màquines de batre no es van utilitzar fins als anys cinquanta. No estaven a l’abast de tothom, sinó que algun empresari pagès o no, en podia comprar una i llavors la llogava a les diferents cases.

Les màquines de batre van estar en actiu fins a mitjans dels anys seixanta, en què van ser substituïdes progressivament per les modernes “cosetxadores“.

Dibuix 2

Aquestes vivències d’aquell món perdut de polseguera, de mocs negres, d’homes colrats pel sol, de barrets de palla amb faixes tibades a la cintura , del brogit de la màquina de batre amb totes aquelles politges en moviment, d’aquell doll de palla daurada sortint d’aquell llarg tub que  em feia pensar en una cua d’escamarlà, d’aquells forçuts traginant els sacs plens de gra, dels carros carregats de garbes i de la gent anant de corcoll. Ah! I el porró amb aquella barreja d’aigua amb anís sempre a punt a dins d’una semal** d’aigua fresca per mantenir la frescor i, al final, quan el paller estava fet i el gra endreçat  al graner, venia el premi en forma d’un àpat pantagruèlic que les dones havien estat cuinant mentre es batia; no hi faltava el rostit, el platillo , les xuies,… sempre amb el porró de vi que no descansava. Era tota una festa per a petits i grans.

Paller nevat a la carretera de Palamós, amb  Can Guixeras al fons

                                                                                                      XEVI JOU VIOLA

 

Esventat-ada*: Dit de la làmina o placa de metall que s’ha deformat i ha perdut la planor./ Dit de la fulla d’una serra que ha perdut el tremp i s’ha enguerxit de tal manera que no pot seguir una línea dreta

Semal**: és un recipient de fusta amb dos agafadors, , tradicionalment usat per a transportar els raïms collits en la verema des de la vinya fins al local on seran transformats en vi.