LLIBRE RECOMANAT MES DE MAIG 2022

NOSALTRES, ELS SENSE NOM .

Joan García Oliver/Xavier Díez

De pistoler a ministre de la República: les memòries de García Oliver, un retrat viu de l’anarquisme a Catalunya De la seva infantesa en una família reusenca extremament pobre als anys de pistoler a la Barcelona revolucionària de la guerra entre la patronal i l’anarcosindicalisme, de combatent antifeixista al front d’Aragó a ministre de Justícia de la República, Joan Garcia Oliver (Reus, 1902 – Guadalajara, Mèxic,1980) va tenir una vida de pel·lícula, tot i que avui sigui un home oblidat o, més precisament, bandejat de la memòria oficial. A diferència de Salvador Seguí, Federica Montseny o d’altres figures de l’anarquisme català, cap carrer, escola o biblioteca du a el seu nom. Només el recorda una discreta placa a prop del lloc on va néixer, potser perquè, com afirma Xavier Díez en el pròleg a aquesta edició de les mítiques memòries de l’anarquista, “un cop mort continua sent tan polèmic com quan era viu”. Garcia Oliver, efectivament, mai no va ser una figura còmoda. Ni quan es va convertir en un dels líders naturals del moviment llibertari, ni quan, després de la mort de Franco es va especular sobre el seu retorn. Nosaltres, els sense nom són unes memòries fascinants, tant per la trajectòria humana del seu protagonista com per la intensitat política i revolucionària del seu temps, i són alhora una lectura imprescindible per comprendre un moment de la nostra història que no ha estat mai prou ben explicat, ja sigui a causa de la seva complexitat, o pels prejudicis de la societat catalana a l’hora d’abordar un passat incòmode i polèmic.

ESCRIT MES DE MAIG 2022

 

EN VICENÇ de SOTA EL PONT

En Vicenç Gotarra i Muntanya que el vam conèixer com a resident del pont que la C-66 salva  la riera de Sant Martí, penso  que va ser fruit dels temps que li va tocar viure amb incrustacions de cobdícies familiars i el fet d’entrar sense adonar-te en una l’espiral vital  negativa en  la qual moltes persones entren i ja no en poden sortir.

Aquest home, llavors d’un quaranta anys i de complexió forta, i que ens feia tanta por a la mainada, no havia fet mai mal a ningú, era un bon jan i no el podem catalogar com a pidolaire, ja que demanava ben poc, ni com a rodamón ja que no anava d’un poble a l’altra, sinó que sempre que es movia era per la zona; potser m’atreviria a dir que era practicant de la subsistència (per les circumstàncies) amb certs comportaments que avui els anomenem “ecològics” i “sostenibles”.

De fet no en sabem gaires coses del seus orígens , ni de la seva joventut, l’únic cert és que va morir pel fet que un camió el va esclafar a prop del “seu” pont, el va esclafar un camió, pels voltants dels anys setanta.

Tot son rumors, fruit de les brames que la gent havia anat fent córrer, ara bé, sembla ser que tenia els seus orígens a Cassà de la Selva, i que havia tingut una vida riscosa, després que tingués molts problemes amb els seus propers pel tema de l’herència*, cosa que li va provocar molts mals de caps i judicis dels quals en va sortir escaldat; potser fruit d’aquestes renyines va entrar en una espiral que, segons la rum-rum , el va portar a tastar la presó per un intent d’assassinat, el manicomi,  i a allistar-se a La División Azul, fins que va aparèixer  com a inquilí del pont de la riera. Aquí també va patir maltractaments per part de la Guardia Civil, que li feia pagar els plats trencats de qualsevol robatori dels voltants.

Pont de la C-66 sobre la riera de Sant Martivell . La fletxa senyala l’ull del pont on va “viure” en Vicenç. Foto1987

En fi, el cas és que vivia, o  malvivia sota un ull del pont que tancava amb una tanca de feixos de canya i  de la manera més sostenible i ecològica possible, sense que ell en fos conscient. Els diners que tenia eren fruit de la venda de coves i cistells  de vímec , que ell mateix feia, llavors anava a Girona els dies de mercat a vendre’ls i a l’acabar,  aprofitava per recollir les deixalles de les parades dels pagesos;  o a vegades el recordo a la plaça del Poble, a l’hora de la sortida de missa oferint els seus productes. Sempre es desplaçava a peu i per carretejar  les seves coses, tenia un cotxet de criatura que estirava amb una corda.

Aquests diners, els amagava en un paller que hi  havia prop del pont. I vet aquí que un dia hi va anar a buscar-ne i…, els diners havien desaparegut; resulta que l’amo del paller havia anat a fer palla per les corts de casa seva i, com que no sabia que en Vicenç hi amagués els seus pistrincs tot va anar per la jaça del cavall. A carai, en Vicenç es va presentar a casa seva esverat i reclamant els seus bitllets; sort que , després de barrigar molta estona per la palla de la cort, els va trobar i l’home es va calmar.

Es produïa el menjar en un tros d’hort que tenia als marges de la riera. Expliquen que el seu sistema  d’adob era, cada dia anar a cagar en una planta diferent, això sí, sempre en una mata diferent, seguint un ordre. Complementava la seva alimentació amb farinetes resultants de moldre els ossos que li donaven els carnissers del poble i els portava a moldre al molí, després els barrejava amb  farina de blat de moro. D’oli? Diu que  en tenia un bidó ple, a resultes de anar a les escombraries de l’abocador de la resclosa de cal Peix, on recollia, a més d’altres coses, els envasos d’oli i els tombava en el seu bidó, i d’aquella mica que sempre queda en el cul de l’envàs, ell va fer bona aquella dita “De mica en mica s’omple la pica”. El seu rebost consistia en una sèrie de filferros que penjaven de la volta del pont, on penjava les coses que no volia que els animals se li mengessin. És en aquests filferros que en una riuada  del 1965, va quedar lligat per un peu i va estar a punt de que es negués sinó hagués estat per l’ajuda de la gent que passava , que després de molta estona el van poder treure quan  l’aigua ja li arribava a sota el nas.

Sempre que hi havia un  episodi de pluges fortes i la riera pujava molt, s’anava a refugiar a “Can Prats de la Riera”, on la família l’acollia i el deixava estar a la pallissa i li donaven quelcom per menjar.

En una altra ordre de coses, podem dir que va ser el primer “naturista” de la contrada, ja que els estius, en els seus dominis, sempre anava despullat.

Per acabar hi ha una anècdota que és que quan Carreteras del Estado va voler eixamplar el pont, es van veure obligats a fer-li una barraca provisional al costat mateix del pont, i això va ser possible pels drets que havia adquirit a l’haver estat voluntari de La División Azul.

En Vicenç fou un fill  de la misèria humana !

XEVI JOU VIOLA

 

 

 

*La seva germana, estava casada amb un advocat i com que en Vicenç era l’hereu, comenten les males llengües, que el volien fer passar per boig i així ells quedar-se tota  l’herència. La gent del mas Riera deien que moltes nits, potser per desfogar-se, cridava: –“M´ho han robat tot, m’ho  han pres tot, us mataré a tots

ESCRIT MES D’ABRIL 2022

ABANS… es FIAVA !

No s’entén el gran nombre de botigues i comerços que hi havia a Bordils als anys 50 , havent en compte que  la gent (uns 1000 hab. aleshores) no tocava gaire diner, només quan feien alguna venda al mercat o alguna feina puntual, o els més afortunats que tenien una feina fixa, que cobraven per setmanades,…

Antany, les botigues fiaven*, hi havia confiança i la gent quan necessitava algun producte  i no el podia pagar en aquell moment et deia: – Apunta’m!  A les botigues tenien unes llibretes on hi anaven anotant els deutes temporals de la gent. I val a dir que, sempre, sempre, la gent complia amb el pagament tan bon punt podia. La de llavors era una societat molt digne i la paraula donada, gairebé valia més que un contracte signat.

Hermenegilda Viola a la seva botiga de Can Viola de la Carretera.1991

Una anècdota per entendre  de com  es mirava  on es gastaven els pocs diners que tenien. La Carme O.S. explicava que com que a casa seva eren “pobres”, quan s’acabava l’oli, la seva mare li feia anar a la botiga de Can Dansa a comprar oli amb el setrill, no hi havia diners per més!.  Però resulta que després la nena anava a cal veïns, que eren “rics” i, quan l’oli s’acabava,  l’àvia de la casa li deia que anés a la botiga a buscar  un litre d’oli. La nena Carme, al tornar a casa li deia a sa mare: -Altra vegada amb el setrill  a comprar?, A can M…… hi van amb l’ampolla de litre!  La seva mare li responia: – No saben el que fanPer què ? preguntà la nena.– Perquè si s’abaixa el preu, mira que en quedaran de fotuts!” li va respondre la seva mare.

 

La gent anava a comprar amb la bossa o el cabàs.

El petit comerç era el dominant a Bordils en aquells anys 50, sinó veieu la quantitat de petits comerços que ara em venen al cap i que de ben segur encara resten en la memòria d’alguns bordilencs i bordilenques :

ACTIVITAT Número  Al Poble A la Carretera
FLEQUES 4 Can Llinàs (C.Creu- Ample)

Cal Cusí  (C.St.Esteve)

Can Pep Cuní(Ferrer)

Can Panarra(Pou)

QUEVIURES 6 Cal Tet ** (C.Ample)

Can Dansa (P. Església)

Ca la Trini (Enric Carreras).(C.de la Creu 3))

Can Vicens*(Batlle)

Can Costa (C. Almeda)

Can Felip

ESTANCS 2 Can Pep de l’Estanc(C.Ample)

 

Can Vicens*
PERRUQUERIES 2 Ca l’Anita Grau (C.Ample) Ca la Payet (Solés)

Ca la Maria Gassuet(Casanovas)

BARBERIES 5 Can Quel Barber (P.Església)

Ca l’Hortelà (C. Ample-Torrent)

Can Joanet (Pep Cuní)

Can Siset Barber(Mitjà)

Ca l’Espardanyer(Casadevall)

BARS 5 Can Sipi (Plaça)

Cal Tet**(C.Ample)

Can Cinto(Sau)

Can Plata(Follia)

Can Vicens*(Batlle)

FERRERS 3 En Ventura “SIsó”

El Ferrer del Poble           (en Frigola) a la Plaça

Cal Ferrer (en Torras)
CARRETERS 3 El Carreter( en Batlle)

En Collell (C.Torrentó)

El Peixet (a l’altra costat de la via- St. Martivell)

PASTISSERIES 1 Ca l’Evarist Confiter (Plaça)
CARNISSERIES 3 Can Jordi (Plaça)

Can Maureta (C.Ample)

Can Vicens*(Batlle)
FUSTERS 3 En Barris (C.Almeda)

En Mero(C.Aimeric)

En Quim Poch”Barnoixa”(P.Església)

En Pitu  Gassuet(Casanovas)
SABATERS 1 Can Garganta (C. Ample)
MECÀNICS 1 Ca l’Aliu (bicis i motos)
METGES 2 El  Sr. Ramon Bosch(Camí Medinyà) Sr. Corretger
VETERINARIS 1 Sr. Massanes
BASTERS 2 Ca l’Aliu

Can Fidel (Escura)

CISTELLERS 1 Ca l’Espardanyer
ESQUILADORS 1 En Jepa(vivia on podia)
MERCERIES amb una mica de tot 2 Can Viola

Ca l’Espardayer

MODISTES 5 Rosa Busquets  “Barris”    (C. Almeda)

Montserrat Mitjà i les germanes Coll (C. Creu ,8)

Assumpció Moret

Rosa Vilà “Amparo

Rosa Medinyà i

Carolina Homs(jerseis)

SASTRERIES 2 Can Jou

Can Pere Sastre (Samsó)

FONDES 1 Can Cinto
CENTRAL TELÈFONICA  

1

A Can Vicens. La telefonista era : La Margarita Batlle
FARMÀCIA 1 Farmàcia Mateu

(la del

Sr. Jesús)

MOLINS 3 Cal Tet (farinada)

El Molí(barri del Molí) cereals

Molí d’en Llinàs

ADOBS i TRACTAMENTS 2 Cal Tet ** Can Parals
LAMPISTES 2 En Vadó Brugués “Ruset” (C.Sèquia)

L’Amagat

ENTERRAMORTS 1
CARBONS i PETROLI  

2

Ca l’Evarist Confiter (petroli) Can Romaldo Pons (Ctra. Palamós)
SABATERIA 1 Can Deri (Brugués)
ESCLOPETER 1 En Julià”Rossinyol”(Ctra. Palamós)

Al bar de Can Sipi fent el vermut. 1962. A la dreta el parroquians : Lluís Olivé  Jaume Navarro , Xavier Colom. A darrera la barra: Pilar Congost i Joaquim Congost

A comentar que no hi havia cap establiment de Peixateria, fins que en Gabriel Cases i la Trini van obrir una a la Plaça de l’Església;  ara bé algun dia de la setmana, hi havia un servei mòbil de venda de peix(amb carretó). Era la Rossinyola que fent-se sentir amb la seva cantarella, anunciava el que portava. També venia de tant en tant la seva competència, era una dona de Llançà de nom Isabel, que venia amb el tren a vendre el peix. També la Carme Samsó( de cal Sastre de la plaça d l’Església) venia peix que li portaven  per encàrrec. També comentar que de cisteller només n´hi havia un amb botiga(L’Espardayer), però que hi havia gent que sabia fer cistells i coves i se´ls feien ells o també acceptaven encàrrecs.

És abismal el tomb que ha donat allò que es va dir la venda al detall o a la menuda. D’aquella manera de fer no en queda ni rastre.

Aqueles botigues eren el lloc de reunió del veïnat i allà es comentava allò comentable i allò no comentable. La relació del botiguer/a amb el client va arribar a configurar quasi un tracte de família: la falta de productes de primera necessitat, jornals baixos (qui en tenia), l’estraperlo i el racionament del menjar eren el nexe quasi obligat d’una barreja de fets que lligaven a la força client i botiguer.

La Modesta Sais, a l’entrada de Cal Tet, quan la portava la familia Pons Sais 1975

El botiguer d’abans exercia de psicòleg, conseller, fiava i duia a terme una tasca social sense ell saber-ho i sobretot sense cap tipus d’interès. A més amb un horari de “mai tanquis”.

 

Abans també tot era més ecològic, biodegradable i reciclable

A les carnisseries, a més del paper d’estrassa, anaven a buscar fulles de plàtan per embolicar la carn, el peix també ho feien amb fulles de col.

Els envasos de vidre, s’havien de retornar, o tornaves a fer servir el mateix per reomplir-lo. La majoria de productes es venien a granel i te’ls posaven en una paperina de paper. El pa s’hi anava amb una bossa de roba “la coixinera del pa”, o per més quantitat s’utilitzava el “mocador de farcell” Cada dia a buscar la llet acabada de munyir amb la lletera, o bé hi havia el servei a domicili que, durant molts anys, en Xicu Almar de “Cal Cabrit” passava per les cases que li havien encarregat a portar-lis la llet del dia. L’aigua quan la portaves fora de casa, la portaves en un càntir o amb una cantimplona.

TAULA D’EXEMPLE D’ALGUNS PRODUCTES de l’ÈPOCA

( amb l’equivalent amb euros d’ara).

Relació de preus 1958                    avui serien                                 2022 (de mitjana)

1 l d’oli 24 pts.                                                                                  4,50 euros (749 pts.)

0,800 g pa 3,30 pts.                                                                          3,50 euros(582 pts.)

Perruqueria 12 pts.                                                                            30 euros(4.992 pts.)

Barberia 10 pts.                                                                                 18 euros (2.995 pts.)

Cinema 4 pts.                                                                                 7,50 euros (1.248 pts.)

Espardenyes 3 pts. segons les que es compri                              avui serien 2 cèntims d’euro

Sabates 170 pts. segons les que es compri                                 avui serien 1€

 

 

*Fiar: 1. Lliurar alguna cosa a la fe d’algú comptant amb la seva fidelitat, confiar.

ESCRIT MES DE FEBRER 2022

CAN BALDIRET 

´´És un dels casals més impressionants del municipi de Bordils, ubicat al barri de Rissec. A llarg del temps ha anat configurant diferents nomenclatures, així referint-nos al mateix edifici, podem parlar indistintament de La Torre, can Baldiret o can Pau Peres. Ara bé podem dir que, els primeres referències  foren de cognom Carreras, més tard de la nissaga Vilallonga  i el 1838, producte d’un enllaç va entrar-hi la nissaga Peres.

El que sí està documentat és que el primer llinatge relacionat amb   aquesta propietat fou  en  Pere Carreras, el qual, el 1662 va rebre uns privilegis del capità General Militar de Cataluña i, més tard,  en Joan Carreras i Simón que li va ser concedit el títol de privilegi militar el 1685 pel rei Carlos II de España . Per tant estem parlant d’una nissaga amb cert reconeixement social, ja en aquella època. I els reconeixements als mèrits militars dels avantpassats “baldirencs” va continuar amb  el subtinent Antonio Peres Montalt que, el 1809, fou condecorat pel seu coratge en la defensa de Girona durant el segon setge de les tropes franceses i, el 1820 fou ascendit a capità. Fou el seu fill Tomàs Peres Valls que amb el seu casament amb Ana Vilallonga  Gipuló el 1838, va entrar a formar part de la família propietària del mas.

El fet és que mentre els renoms de can Baldiret o can Pau Peres poden ser atribuïts  a persones relacionades d’alguna manera amb la casa, el primer d’aquests noms “La Torre” es deu a l’aspecte de la torre de planta quadrada que s’aixeca per sobre de la resta de la construcció. La torre no té excessius motius ornamentals, si exceptuem la balustrada que corona el conjunt. No obstant la seva silueta imposa d’alguna manera una sensació de forta estabilitat , de poder. Hi ha testimoniatges orals que aquesta torre, originàriament feia 7 o 8 metres més d’alçada, però durant la retirada de les tropes napoleòniques, la van fer enderrocar perquè no servís de torre de comunicació.

El maig de 1809,  per reforçar les  tropes napoleòniques que assetjaven Girona, (la qual  va capitular  el 10 de desembre de 1809, després de 3 setges) van arribar a Medinyà  deu mil soldats imperials. Segons explica el Mn.. Prim, alguns destacaments d’aquests invasors, van  estar voltant pel poble de Bordils els seus entorns varis mesos causant moltes malvestats.

Hi ha indicis que alguna tropa de refresc s’instal·lés  en els camps propers a la masia de la Torre, on potser s’hi allotjaren comandaments de més rang . Quina certesa hi ha d’això? Cap de documentada, però algunes veus populars de pagesos que han treballat aquests camps, diuen que s’hi ha trobat monedes franceses, terrissa negra i fins i tot algun tros de bala de canó. També he sentit dir que a la capella del mas, hi havia enterrat un general francès, cosa que ni els propietaris del mas m’han pogut confirmar; per tant tot això son hipòtesis sense una base documental. El que sí és cert que , cap els anys setanta (s-XX), abans d’enrajolar el terra de la capella, l’antic masover va fer desenterrar una tomba que hi havia a l’interior de l’ermita i, efectivament, hi van trobar un esquelet; ara bé si era  o no era d’un general francès no ho van poder esbrinar, ja que no hi van trobar rastre de cap objecte ni restes de vestidures. El que sí es conservava en el mas, i encara hi deuen ser, són boles de canó de la guerra del Francès.

Un dels darrers masovers, cavant per fer un pou sec, al costat de la masia, s’hi va trobar moltes calaveres. De què eren? Soldats? Monjos?…No ho sabem, però denota que en aquesta antiga edificació hi va èpoques de molta activitat.

També , com a molts casalots de Catalunya, s’explicaven  certes contalles de que hi havia d’haver una “olla” plena de diners enterrada en algun indret del mas. Tot i que ens han explicat que hi ha hagut, no fa pas tants anys, masovers que per poder-la localitzar, fins i tot es van comprar una màquina de detectar metalls, però malgrat les hores i dies que hi van dedicar, no la van pas trobar. Ara bé, si que un masover , llaurant al costat del mas va trobar-ne una, la va estavellar i estava plena de monedes, però no d’or, eren de coure, d’aquelles que la mainada de l’època hi jugaven a “peça”, no li van donar cap valor i els seus fills fins i tot les regalaven als companys d’escola per jugar-hi. L’única peça de valor que aquest masover va trobar llaurant, fou una moneda d’or amb una inscripció de la Via Augusta. L’Olla Grossa o encara no s’ha trobat o diuen les males llengües que un masover la va trobar i, de seguida, va abandonar el mas i va iniciar una nova vida plena de prosperitat en una altra casa de Bordils. També s’explica que un dels propietaris del mas era molt afeccionat al joc, i de tant en tant anava a jugar al casino de l’altre costat de la frontera,  i que sempre es feia acompanyar per dos guàrdies per la seva seguretat; o que en una timba d’aquelles de tot o res, una nit en que la sort li havia girat l’esquena, al no quedar-li diners per l’apostar , es va jugar  el marc de pedra del portal del mas i…, el va perdre. Diuen que avui es pot veure ubicat a l’entrada del pati d’un destacat mas de Juià.

Segons rondalles que el Sr Eduardo Peres Casañas explicava als  fills dels masovers quan a les nits d’hivern els reunia a la vora del foc,  que en el mas eren habituals les reunions clandestines  on s´hi aplegaven més de vint persones vingudes  de l’Empordà i fins i tot de l’altre costat de la frontera. Venien amb cavalls  en petits grups i discutien la manera de com caldria que funcionés la societat i al cap d’un dia marxaven. Eren carlins? Eren lliberals? Eren republicans federalistes? Eren maçons? Ves a saber ! Potser tot són contes de la vora del foc !

El que si sabem és que al morir l’Eduardo, el mas va passar a un fill del seu germà, és a dir un nebot que era enginyer d’una important fàbrica de Barcelona, però aquest va morir molt jove i ara la propietària és la seva esposa la Sra. Marina Osía.

XEVI JOU VIOLA

MUSEU TERRACOTTA

El Terracotta Museu de Ceràmica té com a finalitat conservar i difondre el patrimoni científic, tècnic i industrial de la ceràmica bisbalenca, donar a conèixer el procés d’industrialització particular esdevingut dins l’àmbit específic d’actuació, fomentar el coneixement de la ciència i tècnica actuals i vertebrar la museologia científica i tècnica referent a l’aspecte de la industrialització que s’explica.

El fet que la seu del Museu estigui ubicada en un edifici industrial permet evidenciar i integrar en el discurs museogràfic tot un seguit d’elements arquitectònics característics de la producció: basses de colar la terra, xemeneies, dipòsits d’argila i engalba, forns…; sens dubte, la preservació i posta en valor d’aquests elements converteix Terracotta en un dels equipaments culturals més singulars de les nostres contrades.

El Museu té un fons de més de deu mil peces entre objectes ceràmics, eines i estris relacionats amb la seva fabricació, la majoria de les quals han estat donades pels fabricants bisbalencs. També pertany al seu fons una important col·lecció de ceràmica cedida per la Generalitat formada per més de tres mil atuells d’arreu de la península Ibèrica i de les illes Balears i Canàries.

El Museu va ser inaugurat per iniciativa municipal l’any 1991, moment en què es va obrir una sala d’exposicions temporal. L’any 1998, una vegada rehabilitat parcialment l’edifici es va obrir una primera exposició permanent. L’any 2009, el Museu tancava portes per tal d’iniciar el que serien les definitives obres de restauració de l’edifici, una actuació que es va perllongar fins a finals del 2015 quan el Museu reobria de manera definitiva.

Les obres suposaren la transformació radical de la institució i, sens dubte, varen marcar el seu esdevenidor. La reforma realitzada va comportar, d’una banda, la monumentalització de l’edifici per tal d’incrementar la seva capacitat de promoció i atracció, l’adequació i posada al dia dels diferents serveis i, de l’altra, la redacció i execució d’un nou projecte museogràfic que va permetre renovar l’exposició permanent i programar una oferta d’activitats culturals i de lleure renovada.

El Museu representa per a la indústria ceràmica de la Bisbal d’Empordà i de les comarques gironines un emblema sectorial de primer ordre que realça els seus valors de tradició (moltes de les empreses actuals són més que centenàries); sens dubte el Museu és, en aquests moments, l’aposta cultural de més projecció de la Bisbal i un dels museus de ceràmica més importants del país.

PREUS

Entrada individual: 5 €

Entrada reduïda: 2,50 €
– Jubilats
– Estudiants a partir de 10 anys
– Titulars del carnet jove
– Docents amb el carnet acreditatiu
– Famílies nombroses i famílies monoparentals amb possessió de carnet vigent emès per la Generalitat de Catalunya
– Grups a partir de 15 persones

Entrada combinada: 6 € (Terracotta Museu + Castell Palau)

Entrada gratuïta:
– Residents a la Bisbal
– Menors de 10 anys (excepte visites guiades)
– Persones amb discapacitat
– Membres Associació de Ceramistes de la Bisbal, Associació de Ceramistes de Catalunya, Associació de Museòlegs de Catalunya, Associació del MNACTEC i ICOM
– Persones en situació d’atur que presentin el full DARDO, i família que en depengui econòmicament

HORARIS d’OBERTURA

Mesos de setembre a juny

De dimarts a divendres: de 10h a 13h i de 16h a 19h.

Dissabte: de 10h a 14h i de 16:30h a 19:30h (Nou horari!)

Diumenges i festius (excepte dilluns festius), 24 i 31 de desembre i 5 de gener: de 10h a 14h

Tancat: dilluns (excepte festius), els dies 1 i 6 de gener, 1 de maig, 25 i 26 de desembre

 

Mesos de juliol i agost

De dilluns a dissabte: de 10h a 14h i de 16:30h a 20h

Diumenge i festius: de 10h a 14h

 

Si voleu també teniu la possibilitat de concertar una visita guiada, consulteu com fer la reserva, els preus i tota la informació relativa a Visites guiades.

Si veniu amb nens d’entre 5 i 12 anys podeu realitzar la visita familiar autoguiada El manual del petit ceramista, gratuïta amb el preu de l’entrada.

Adaptat a persones amb mobilitat reduïda, disposa d’ascensor. Disposa d’un ampli aparcament per turismes i autocars.

 

Terracotta Museu

Sis d’octubre, 99 | La Bisbal d’Empordà

Telèfon 972 642 067

 

 

ESCRIT DEL MES DE GENER 2022

RENOMS BORDILENCS (ANYS 50)

I TU…. DE QUINA CASA ETS?

Casa de cal Moliner al C. de la Creu(actualmet desapareguda). Foto principis dels anys 80

El concepte de pertinença a una casa, abans estava molt arrelat, sobretot en els pobles petits. Es donava el cas de que una persona era més coneguda per la casa a la que pertanyia que per ella mateixa. En molts casos els cognoms de les persones eren poc usats i era molt comú dir el nom de pila de la persona i després el nom de la casa.

Aquest renoms o motius, s’adquirien de diferents maneres. Si fem cas a la classificació del filòleg Enric Moreu-Rey, es poden organitzar en dos grups:

  1. Renoms denotatius

1.Derivats de noms i cognoms (ex. Ca l’Elies)

2.Del lloc de residència o d’origen (Can Mallorca)

3.Derivats d’oficis i càrrecs (Cal Moliner)

4.Característiques físiques o trets de caràcter(Ca la Lola Grassa)

  1. B) Renoms connotatius

1.Derivats d’animals i plantes(Cal Peix)

2.De noms de coses com objectes, estris,…(Can Batolles)

3.Relatius a Parts del cos (Can Cames)

4.Una relació anecdòtica (Can Malhivern)

Aquests mots que, en la majoria dels casos, s’havia originat de forma oral d’entre la gent del poble i que definia la casa i els seus habitants, de fet contenen una informació que si l’indaguéssim ens explicaria alguna història. Quan et poses a repassar el llistat de noms, t’adones que estàs davant d’una cosa viva, canviant, que darrera de cada porta d’aquestes cases hi ha un romanço amagat.

Actualment aquesta tradició d’anomenar les cases amb sobrenoms o motius s’està perdent i les noves generacions ja no coneixen ni la meitat dels noms tradicionals que antigament se sentien  a dir i ara només resta en la memòria d’uns quants, sobretot gent gran.

Tenint en compte la pèrdua d’aquest llegat, ens ha semblat oportú fer un petit treball de recerca dels noms tradicionals de cases de Bordils que sonaven a mitjans del  segle passat, per tal que en quedi constància i, a la vegada, mantenir viva la  història del poble.

Casa dita dels “pisos d’en  Mallorca”; la de la dreta, a Ca l’Hortelà.Carrer Ample. foto 2005

  De ben segur que n´hi havia alguns altres, però que ja ens han caigut a l’oblit o ens han passat per alt.

Havent en compte el perdiment d’aquesta deixa de tants anys, ens ha semblat oportú fer, en aquest escrit, una recopilació de noms tradicionals de les cases de Bordils que estaven vigents a meitat del segle passat. Aquesta llista , es podria haver classificat de moltes maneres com :  noms diminutius(Cal Peixet) , noms hipocorístics (Can Deri), noms catalanitzats(Ca les Hermanes), nom i/o cognoms(Can Magí), noms amb alguna característica personal ( Cal Rosset), noms d’oficis (Cal Carreter), noms de l’edifici (Can Quim de l’Estanc), noms de fets anecdòtics(Cal Toiu),…

El fet és que aquí només es tracta de fer un recull i de ben segur que encara ens en deixarem algun,  el que ens agradaria d’allò més, seria  que hi hagués una proposta, com les que ja hi ha hagut en molts altres pobles, encaminada a posar una rajola  a la  façana amb el nom a les casa dels qui bonament ho volguessin fer, perquè seria la manera de que no es perdessin per sempre nom com :

Ca l’Ànec

Ca l’Anita del Torrent

Ca l’Avellí(Amoròs)

Can Baldiret (La Torre)

Can Bancells

Cal Banter

Can Banyes Gros

Can Banyes Petit

Can Barca

Can Barnoixa(fusteria)

Can Barraca

Ca les Batistes(antigues escoles)

Can Batista(Salom)

Can Batolles

Can Bexemins

Can Berto(Viader)

Can Boia(fuster)

Can Bosch(Almeda)

Cal Boter(fuster)

Can Branques

Cal Cabrer

Cal Cabrit

Can Camanet

Can Cames

 La Canova ( o Pujades)

Cal Capellà Sastre

Can Caracas(cadiraire)

Cal Carreter

Cal Carreter Negre

Can Carmelo

Can Cigala

Can Cinto(fonda-bar)

Can Ciril-lo

Can Cogollada

Can Coll

Can Colltort

Can Cua

Cal Cuní( o Saló)

Cal Cuní Petit

Can Dansa(botiga)

Can Deri(sabateria)

Can Dominguet

Ca l’Escolàstica

Ca l’Espardanyer(botiga)

Ca l’Estevenet

Cal Ferrer del Poble

Cal Ferrer de la Carretera

Can Ferriolet

Can Ferro del Poble

Can Ferro de la Carretera

Ca la Flora

Can Floris

Can Gaietano

Can Gallard

Can Gasau de la Creu

Can Gasuet

Can Geniques

Can Gotlla (de “guatlla”)

Can Granota

Can Grau del Torrent

Can Grau Músic

Ca les Hermanes(Clavaguera)

Ca l’ Hortalà(barber)

Can Jepus

Can Jep de la Pepa

Can Joan Boig

Can Joan de la Farmàcia

Can Joan de la Riera

Can Joanet Barber

Ca la Lola Grassa

Ca la Lola Seca

Can Llorenç Elies

Can Madrenes

Can Magí

Can Mallorca

Can Mallorquí

Can Malhivern

Can Marcó( o Guim)

Can Martinet

Can Mariano

Can Martori

Can Marturià

Can Masó

Can Maurici

Can Mero(fuster)

Can Met Barquer

Can Met Carreter

Cal Milionari(bar-restaurant)

Cal Moliner

Can Morrongo

Can Natzaret

Can Nenci

Can Nitu Berto

Ca la Nuri

Can Panarra(fleca)

Can Paraire(vivers)

Can Patró

Can Pep Elies

Can Pere Sastre

Cal Peix (o Moner)

Cal Peix Petit

Cal Peixet

Cal Peó

Can Pép

Can Pep Cuní(fleca)

Can Pep de l’Estanc

Can Pep Mateu

Can Pianet

Can Piano

Can Pinyarol(Marlí)

Can Plata(bar)

Can Por

Can Pota

Can Prim

Can Puça

Can Quel Barber

Cal Recader

Ca la Reina

Can Reixinc

Can Rialla

Can Riera

Cal Ros del Pla

Cal Rosset

Can Rossinyol (esclopeter)

Can Salvi Madrenes

Can Sastre Pagésmas de les Hortes)

Cal Sastre (del poble)

Cal Sastre (de la Carretera)

Cal Senyor Ramon(metge)

Can Sipi (bar)

Can Siset Rabós

Can Siset Barber

Can Siset Baster

Can Sisó

Cal Tango

Cal Tarragoní

Can Tenoc

Ca la Teresita

Cal Tet(botiga)

Cal Toiu

Can Tonet

Can Torra

Can Torrecuques

Can Tramuntana

Can Travesset

Cal Tricall

Can Valldemia

Can Varist Confiter

Can Vicens

Can Viola(Ca la Llaunera) (botiga)

Can Xapa

Cal Xaxu(botiga)

Cal Xe / Ca la Xena

Can Xicu Tonet

 

Casa coneguda com a Cal Capellà Sastre. al carrer Migdia. Foto 1970

 

                                      BMD

 

 

 

ESCRIT MES DE DESEMBRE 2021

EL BANTER DE BORDILS

Es deia Francesc Bosch Prats i venia provinent del Molí de Cors municipi de Cornellà del Terri(Pla de l’Estany). Tota la seva família va desaparèixer al ser arrossegats  per una riada que es va emportar el molí , només es va salvar ell, perquè no vivia allà,  feia de mosso en una casa d’un poble proper.

Va ser llavors que va decidir marxar del lloc de la desgràcia i es va llogar a fer de  guarda de les propietats dels senyors de Can Vinyals de Flaçà.

Al cap de poc, es va poder comprar una casa a Bordils, la casa coneguda com a Can Rialla( avui casa nº 3  del Carrer del Padró) i una mica de terreny per anar fent la viu- viu. Per això, a aquella casa, se la coneixia com a Cal Banter.

Quan ja vivia a Bordils, va deixar de treballar a les ordres dels Vinyals i va ser quan es va fer guarda al Ban de Bordils, pagat per la comunitat de propietaris.  Al Ban, en aquells temps, no si podia anar a buscar res, ni llenya, ni anar a cacera, ni a buscar cargols,…) penseu que molta gent, per poder tenir llenya per a l’hivern,  treballaven feixes i en tenien cura de que estiguessin ben cuidades sense cobrar res als amos, només amb la condició de que quan tallés o hagués esporgat, ells  poguessin anar a fer llenya o a buscar cargols, bolets de soca, o parar alguna ballesta,…

Penseu que en aquell temps, els propietaris forestals eren molt estrictes amb la seva propietat; fins i tot,  a la zona de les Gavarres, hi havia guarda boscos pagats pels grans propietaris , a més de que molts d’ells tenien els seus boscos tancats amb parets de pedra seca.

Però en Francesc, quan ja va ser gran,  va deixar això de fer de guarda. Va “penjar “ l’escopeta Fourchette  que, després, només la feien servir els seus fills per a fer punteria a les garses o als tords que veien pels voltants de la casa.

El va substituir en Narcís Gestes Vert, d’aquí que a la casa de Can Rialla li va quedar el sobrenom de  Cal Banter Vell i a Cal Banter era a Can Gestes de la Carretera de Palamós. A Celrà, al carrer Major, també hi trobem una casa que és a Cal Banter.

Va tenir dos fills: un noi ,en Josep Bosch Carles i una noia que es va casar amb en Xico Natzaret. Llavors es quan aquest fill va anar a la casa del Carrer Almeda (actualment nº 67  ) que encara avui es coneix com a Cal Banter, on encara hi viu un nét, fill del seu fill Joaquim Bosch Guich, en Josep Bosch Vila, en “Pep Banter”, que ha estat durant molts anys és el nostre Jutge de Pau de Bordils i també fou  President del Club Handbol Bordils(1992-1999).

Actualment aquest vell ofici ja ha desaparegut i al Ban ja no li cal vigilància, o potser sí, ja que a vegades ha estat lloc triat pels que organitzen festes “Rave” o també anomenades “Free party”, grups de gent que ballen al so de la música electrònica i que dura tota la nit o a vegades més d’un dia. Tot canvia…!

XEVI JOU VIOLA (BMD)

ESCRIT MES DE NOVEMBRE 2021

EL BRAÇ de Sta. TERESA

Per posar-ho en context,  tot havia començat l’any 1937, quan la relíquia incorrupta de la mà esquerra de Teresa era arrabassada de les hordes roges i descregudes per part l’exèrcit nacional en la seva entrada triomfal a Màlaga. Assabentat de la troballa i seduït pel seu poder profilàctic, Francisco Franco la va voler fer seva. Dies més tard, el generalíssim aconseguia autorització eclesial per instal·lar-la de forma perenne al capçal del seu llit. Tant era la seva fe, per no dir-ne fetitxisme, en la despulla que arribà a condecorar-la amb la insígnia Laureada de San Fernando, medalla d’or i brillants

Amb aquests gests, la santa esdevenia una de les icones del franquisme. Tota sencera, o trossejada i repartida en petits reliquiaris (el peu dret, la mandíbula, la mà esquerra, diversos dits i, molt especialment, el braç), encarnava un dels mites d’aquella cruzada por Dios y por la Patria. Lluny quedava el personatge històric de Teresa de Cepeda y Ahumada, monja d’ascendència jueva, simpàtica, culta, visionària i compromesa amb la dignitat de la dona dins l’Església, valors que van estar a punt de que fos condemnada per la Inquisició més d’una i de dues vegades. El que són les coses i com es pot manipular la historia!

Vitrina on es guardava la relíquia

Bé, la més vistosa conseqüència d’aquell desballestament històric i físic de Teresa, fou el pelegrinatge del seu braç incorrupte per tota la península. Dins d’un ostentós reliquiari va voltar per tota l’Espanya dels anys seixanta, en una gira que commemorava el quart centenari de la reforma teresiana i que era retransmesa en blanc i negre a tota la població, quilòmetre a quilòmetre. Així, el braç extirpat al sant cadàver fou transportat per terra, mar i aire a visitar tots els convents i monestirs espanyols de l’orde del Carmel. I fou durant aquest viatge quan el reliquiari s’aturaria a Bordils el 24 de març de 1963.

Aquella tarda de diumenge, molta gent de Bordils va acostar-se a la carretera per veure passar el cotxe descapotable amb el braç momificat de la santa a dins d’un tub de vidre en forma de ve baixa i envoltats de guardias civiles de trànsit amb les seves motos, hi havia gent que li tirava flors mentre passava la comitiva.  Va fer una breu aturada a l’alçada de l’actual sortida del Torrentó a la C-66, on l’esperaven les autoritats franquistes, l’alcalde J.M. Pujol amb l’ajuntament en ple, el capellà, el jutge de pau, representants de la Falange,… amb una  gran repicada de campanes per ressaltar l’esdeveniment. El trajecte que feien aquest dia havia sortit de Palafrugell i, a les 18:30, tenien prevista l’arribada a Girona de  tota la caravana , a més dels cotxes particulars que la seguien i d’algun autocar que volien assistir a  tots els actes solemnes que “La Inmortal Gerona” tenien preparats per rebre la  relíquia.  Segons les cròniques dels diaris locals de l’època, va ser rebuda per les autoritats civils, militars i eclesiàstiques d’aleshores.   Va marxar de Girona  el 26 de març  amb destinació  Vic.

Cotxe descapotable amb la reliquia, que havent passat per Bordils, arriba a la plaça de la catedral de Girona

 Abans d’acabar potser explicar, a tall d’anècdota, la mala sort que aquesta santa va tenir després de la seva mort que ja va començar en el moment mateix dia de la seva mort, el 4 d’octubre de 1582, just quan es va canviar el calendari Julià per el Gregorià, així que, tot i que la  van enterrar l’endemà, ho van fer el 15 d’octubre. Va morir sense que li publiquessin cap  dels seus nombrosos llibres. Nou anys després de la seva mort va ser exhumada i trobaren el cos incorrupte, fenomen que ha estat explicat per la dieta cetogènica diabètica molt carregada de greixos i molt baixa en carbohidrats. El provincial dels carmelitans li tallà un braç, que es guardà en un reliquiari en el convent de Sant Josep, i el cos tornà a ser sepultat allà mateix. Anys després fou traslladat al convent de Sant Josep d’Àvila, però el duc d’Alba va reclamar el retorn, que fou decretat pel papa. El cos de la santa va ser exhumat algunes altres vegades, i cada vegada se n’agafava alguna part per a relíquia. Avui el peu dret i una part de la mandíbula són a Roma; la mà esquerra a Lisboa; la mà dreta i l’ull esquerre, a Ronda; el braç esquerre i el cor, dins reliquiaris a Alba de Tormes; un dit a París; un altre a Sanlúcar. altres dits i altres restes, dispersos per tot el món, i la resta del cos, incorrupte però ben estrinxolat, al convent d’Alba de Tormes. El sepulcre està tancat amb nou claus, tres de les quals són en mans de la casa d’Alba.

X.J.V.(BMD de Bordils)

ESCRIT DEL MES D’OCTUBRE 2021

L’APLEC dels ÀNGELS

L’any 1409, el rector de Sant Martí Vell va concedir una llicència a Guillem Casademont, a Martí de Llac, de la seva parròquia, i a Blai de Vilademuls per construir una capella dedicada a la mare de Déu dels Àngels. Els terrenys eren propietat d’en Guillem Casademont, però el 1412 els va vendre amb la finalitat que s’hi construís la capella. Des del 1424, els bisbes de Girona concedien indulgències als que pujaven a l’ermita i ofrenaven donacions per guarnir la capella.

  Al  cap de poc, molts pobles de la rodalia acudien als Àngels per obtenir remeis i prevenir catàstrofes. De mica en mica, en molts pobles dels entorns, va sorgir el costum de peregrinar ”pujar” anualment al santuari per implorar la protecció de la Mare de Déu.    Bordils, com es de suposar, també feia la seva peregrinació , però amb els anys s’havia anat perdent, i els bordilencs i bordilenques hi pujaven quan els venia bé. Va ser cap als anys seixanta del segle passat que es va tornar a fer la “pujada” conjunta de tota la gent de Bordils. La data escollida era la del primer diumenge d’octubre, i encara ara, tot i que s’ha desdibuixat molt es continua tenint present, el Club Atlètic convoca una pujada conjunta amb sortida  al costat de la farmàcia.

Colla pujant als Àngels .Octubre 1963

Molta gent deu recordar que, una vegada aplegada la gent, se  sortia a peu des de Bordils  per la carretera de Madremanya fins a Sant Martí Vell i, allà, pel camí que puja de can Noves enfilava cap al santuari. A mig camí, en el lloc que es coneix com “La Cadena”  on, encara avui hi ha una alzina surera de dos branques en forma de ve baixa, es feia una aturada per esmorzar.

Alzina de “La Cadena”

Hi pujaven gent de totes les edats, però per  facilitar la pujada, a vegades, en Joan Cassú (tractorista de professió) hi posava el seu tractor i el seu remolc( amb cadires), per  alleugerir la peregrinació a la gent gran i a la  mainada.    

El camí de Can Noves era, el camí tradicional, i encara avui és la pista més utilitzada per anar-hi, ja que és la més ben conservada i d’amplada apta per vehicles. Ara bé aquesta pista no és pas ni el camí primerenc, ni l’únic,  ni el més directe, per anar al santuari. Aquesta pista la va manar obrir un propietari de bona part de la muntanya,  perquè els carros carregats  de socs poguessin baixar-los al pla i així facilitar l’explotació de la fusta dels boscos de la seva propietat; no deixava passar els carruatges  dels altres sense el seu permís, ja que la pista era propietat privada  i per això la tancava amb una cadena, d’aquí en ve el nom de l’indret: La Cadena (lloc on, tradicionalment, la gent s’aturava a esmorzar).

Colla de joves amb el santuari al fons. Any 1953

Quan s’arribava a dalt, les colles anaven a buscar un  lloc  adient per després muntar les taules per dinar, com més a prop de la font de “La Mare de Déu”(avui mig colgada per les esllavissades) millor. Algú es quedava  de guardià en el lloc escollit i la resta anaven a la missa que  deia el mossèn de Bordils  amb l’acompanyament del Cor Parroquial de Sant Esteve de Bordils, que cantava l’ofici solemne. Abans de sortir era preceptiu fer una visita a la imatge de la Mare de Déu i d’encendre un ciri o  portar un exvot o presentalla* per penjar-loen aquella estança  que, als ulls dels infants, podia semblar una “Sala dels Horrors” amb totes aquelles parts del cos humà fetes de cera:  cames, mans, peus, pits,…, fotografies , crosses, aparells ortopèdics, escapularis, etc. que els peregrins hi deixaven en acció de gràcies pel guariment de malalties o fruit d’alguna prometença.

Havent complert amb la visita , ja podies anar a fer el vermut a l’hostatgeria, a jugar pels entorns, a caçar bolets, alguns enamorats aprofitaven per  a encauar-se pel bosc o a vegades, fins i tot, es muntava un partit de futbol entre joves de pobles veïns que coincidien aquell dia. Després dinar i d’una llarga sobretaula  arribava   l’hora d’anar a Rosari, cosa que no feia tothom, i a mitja tarda es prenia el camí de retorn, alguns amb castanyes i/o algun bolet al cistell, d’entre altres coses que ara no venen a compte.

Colla de bordilencs i bordilenques . Anys 60 segle XX

 Així doncs, on podia ser el camí més antic que anava de Bordils als Àngels?

A veure, com he dit al principi,  l’autoritat eclesiàstica havia donat una llicència per construir la capella, d’entre aquells promotors n´hi havia un  de Vilademuls. Sembla ser que aquest senyor va voler fer un camí de ferradura que anés del seu poble Vilademuls al santuari. Doncs bé ,aquest camí passava per Bordils i encara avui en podem veure la traça, una en el pont petit del Rec Gran que uneix Carrer Canyes i Carrer Migdia, i el passatge (Carreró) de Ca l’Elies.

Pont del camí de ferradura on passava l’antic camí dels Àngels

Hipotèticament travessava el riu per la zona de Can Marcó  que era una zona on hi havia poca fondària, ja que el riu formava un meandre molt gran  passava al costat de Cal Ros del Pla, davant a la casa de Cal Capellà Sastre, per una part de l’actual   carrer Migdia, pel Carreró de Ca l’Elies, seguia el torrent de Sant Pere per sota Ca l’Esteve del Puig,  planejava per la zona de Vall- lloba, al coll de Can Noves baixava per creuar la riera de Boscals i, s’enfilava  guanyant alçada amb decisió, fins a La Morolla, per continuar pujant fins  a la zona del Sagalar (petit planell que hi ha passada “La Cadena” des d’on seguia on encara avui és la pista, per  culminar  per la drecera, que avui tots coneixem,  fins al santuari.

Per aquest corriol, avui colonitzat per la boscúria, el qual s’enfila cap a La Morolla, encara hi podem trobar magnífiques parets de pedra seca que són testimoniatge  que, en temps passats,  aquests vessants , eren vinyes i olivets.

Paret seca en l’antic camí dels Àngels

Us asseguro que és un camí molt agradable.

XEVI JOU VIOLA

 

exvot o presentalla*: Un exvot o presentalla és un objecte que hom ofereix a una divinitat o ésser mitològic en compliment d’un vot o promesa (prometença), o bé en acció de gràcies per algun benefici rebut. Al cristianisme se solen oferir a Jesucrist, a la Verge o a un sant. Antigament era molt freqüent veure exvots penjant de les parets i els sostres de les esglésies i ermites,