LLIBRE RECOMANAT MES DE DESEMBRE 2021

EL SILENCI DELS TELERS, d’Assumpta Montellà

“El que passava a les colònies era indigne i immoral, i el que digui el contrari, menteix”

“Nosaltres, que veníem de pagès, sort en vam tenir de les colònies i els amos, si no, ens hauríem mort de gana”

“A les colònies teníem plat a taula, sostre i feina segura. Només ens faltava la llibertat”

El silenci dels telers dóna veu a les dones i nenes que durant dècades van treballar a les colònies tèxtils de Catalunya. Des de l’inici de la indústria catalana fins als nostres dies, passant per la Guerra Civil i la repressió de la postguerra, els seus testimonis expressen una manera de viure marcada per un ofici ple de condicions precàries.

Les treballadores de les fàbriques en són les protagonistes principals, però també hi tenen cabuda les dones dels amos, les criades, les sagristanes, i així, anar sumant mirades femenines que es reunien al voltant d’una colònia tèxtil, d’orígens ben diferents, amb opinions ben diferents.

Aquest llibre és un rigorós i emocionat homenatge d’Assumpta Montellà a totes aquestes dones. Filles, esposes, mares, àvies, dones de colònies que han passat el seu testimoni a altres dones de noves generacions que encara viuen a les colònies i que vetllen perquè aquell passat no sigui oblidat.

 

ESCRIT MES DE DESEMBRE 2021

EL BANTER DE BORDILS

Es deia Francesc Bosch Prats i venia provinent del Molí de Cors municipi de Cornellà del Terri(Pla de l’Estany). Tota la seva família va desaparèixer al ser arrossegats  per una riada que es va emportar el molí , només es va salvar ell, perquè no vivia allà,  feia de mosso en una casa d’un poble proper.

Va ser llavors que va decidir marxar del lloc de la desgràcia i es va llogar a fer de  guarda de les propietats dels senyors de Can Vinyals de Flaçà.

Al cap de poc, es va poder comprar una casa a Bordils, la casa coneguda com a Can Rialla( avui casa nº 3  del Carrer del Padró) i una mica de terreny per anar fent la viu- viu. Per això, a aquella casa, se la coneixia com a Cal Banter.

Quan ja vivia a Bordils, va deixar de treballar a les ordres dels Vinyals i va ser quan es va fer guarda al Ban de Bordils, pagat per la comunitat de propietaris.  Al Ban, en aquells temps, no si podia anar a buscar res, ni llenya, ni anar a cacera, ni a buscar cargols,…) penseu que molta gent, per poder tenir llenya per a l’hivern,  treballaven feixes i en tenien cura de que estiguessin ben cuidades sense cobrar res als amos, només amb la condició de que quan tallés o hagués esporgat, ells  poguessin anar a fer llenya o a buscar cargols, bolets de soca, o parar alguna ballesta,…

Penseu que en aquell temps, els propietaris forestals eren molt estrictes amb la seva propietat; fins i tot,  a la zona de les Gavarres, hi havia guarda boscos pagats pels grans propietaris , a més de que molts d’ells tenien els seus boscos tancats amb parets de pedra seca.

Però en Francesc, quan ja va ser gran,  va deixar això de fer de guarda. Va “penjar “ l’escopeta Fourchette  que, després, només la feien servir els seus fills per a fer punteria a les garses o als tords que veien pels voltants de la casa.

El va substituir en Narcís Gestes Vert, d’aquí que a la casa de Can Rialla li va quedar el sobrenom de  Cal Banter Vell i a Cal Banter era a Can Gestes de la Carretera de Palamós. A Celrà, al carrer Major, també hi trobem una casa que és a Cal Banter.

Va tenir dos fills: un noi ,en Josep Bosch Carles i una noia que es va casar amb en Xico Natzaret. Llavors es quan aquest fill va anar a la casa del Carrer Almeda (actualment nº 67  ) que encara avui es coneix com a Cal Banter, on encara hi viu un nét, fill del seu fill Joaquim Bosch Guich, en Josep Bosch Vila, en “Pep Banter”, que ha estat durant molts anys és el nostre Jutge de Pau de Bordils i també fou  President del Club Handbol Bordils(1992-1999).

Actualment aquest vell ofici ja ha desaparegut i al Ban ja no li cal vigilància, o potser sí, ja que a vegades ha estat lloc triat pels que organitzen festes “Rave” o també anomenades “Free party”, grups de gent que ballen al so de la música electrònica i que dura tota la nit o a vegades més d’un dia. Tot canvia…!

XEVI JOU VIOLA (BMD)

ESCRIT MES DE NOVEMBRE 2021

EL BRAÇ de Sta. TERESA

Per posar-ho en context,  tot havia començat l’any 1937, quan la relíquia incorrupta de la mà esquerra de Teresa era arrabassada de les hordes roges i descregudes per part l’exèrcit nacional en la seva entrada triomfal a Màlaga. Assabentat de la troballa i seduït pel seu poder profilàctic, Francisco Franco la va voler fer seva. Dies més tard, el generalíssim aconseguia autorització eclesial per instal·lar-la de forma perenne al capçal del seu llit. Tant era la seva fe, per no dir-ne fetitxisme, en la despulla que arribà a condecorar-la amb la insígnia Laureada de San Fernando, medalla d’or i brillants

Amb aquests gests, la santa esdevenia una de les icones del franquisme. Tota sencera, o trossejada i repartida en petits reliquiaris (el peu dret, la mandíbula, la mà esquerra, diversos dits i, molt especialment, el braç), encarnava un dels mites d’aquella cruzada por Dios y por la Patria. Lluny quedava el personatge històric de Teresa de Cepeda y Ahumada, monja d’ascendència jueva, simpàtica, culta, visionària i compromesa amb la dignitat de la dona dins l’Església, valors que van estar a punt de que fos condemnada per la Inquisició més d’una i de dues vegades. El que són les coses i com es pot manipular la historia!

Vitrina on es guardava la relíquia

Bé, la més vistosa conseqüència d’aquell desballestament històric i físic de Teresa, fou el pelegrinatge del seu braç incorrupte per tota la península. Dins d’un ostentós reliquiari va voltar per tota l’Espanya dels anys seixanta, en una gira que commemorava el quart centenari de la reforma teresiana i que era retransmesa en blanc i negre a tota la població, quilòmetre a quilòmetre. Així, el braç extirpat al sant cadàver fou transportat per terra, mar i aire a visitar tots els convents i monestirs espanyols de l’orde del Carmel. I fou durant aquest viatge quan el reliquiari s’aturaria a Bordils el 24 de març de 1963.

Aquella tarda de diumenge, molta gent de Bordils va acostar-se a la carretera per veure passar el cotxe descapotable amb el braç momificat de la santa a dins d’un tub de vidre en forma de ve baixa i envoltats de guardias civiles de trànsit amb les seves motos, hi havia gent que li tirava flors mentre passava la comitiva.  Va fer una breu aturada a l’alçada de l’actual sortida del Torrentó a la C-66, on l’esperaven les autoritats franquistes, l’alcalde J.M. Pujol amb l’ajuntament en ple, el capellà, el jutge de pau, representants de la Falange,… amb una  gran repicada de campanes per ressaltar l’esdeveniment. El trajecte que feien aquest dia havia sortit de Palafrugell i, a les 18:30, tenien prevista l’arribada a Girona de  tota la caravana , a més dels cotxes particulars que la seguien i d’algun autocar que volien assistir a  tots els actes solemnes que “La Inmortal Gerona” tenien preparats per rebre la  relíquia.  Segons les cròniques dels diaris locals de l’època, va ser rebuda per les autoritats civils, militars i eclesiàstiques d’aleshores.   Va marxar de Girona  el 26 de març  amb destinació  Vic.

Cotxe descapotable amb la reliquia, que havent passat per Bordils, arriba a la plaça de la catedral de Girona

 Abans d’acabar potser explicar, a tall d’anècdota, la mala sort que aquesta santa va tenir després de la seva mort que ja va començar en el moment mateix dia de la seva mort, el 4 d’octubre de 1582, just quan es va canviar el calendari Julià per el Gregorià, així que, tot i que la  van enterrar l’endemà, ho van fer el 15 d’octubre. Va morir sense que li publiquessin cap  dels seus nombrosos llibres. Nou anys després de la seva mort va ser exhumada i trobaren el cos incorrupte, fenomen que ha estat explicat per la dieta cetogènica diabètica molt carregada de greixos i molt baixa en carbohidrats. El provincial dels carmelitans li tallà un braç, que es guardà en un reliquiari en el convent de Sant Josep, i el cos tornà a ser sepultat allà mateix. Anys després fou traslladat al convent de Sant Josep d’Àvila, però el duc d’Alba va reclamar el retorn, que fou decretat pel papa. El cos de la santa va ser exhumat algunes altres vegades, i cada vegada se n’agafava alguna part per a relíquia. Avui el peu dret i una part de la mandíbula són a Roma; la mà esquerra a Lisboa; la mà dreta i l’ull esquerre, a Ronda; el braç esquerre i el cor, dins reliquiaris a Alba de Tormes; un dit a París; un altre a Sanlúcar. altres dits i altres restes, dispersos per tot el món, i la resta del cos, incorrupte però ben estrinxolat, al convent d’Alba de Tormes. El sepulcre està tancat amb nou claus, tres de les quals són en mans de la casa d’Alba.

BMD de Bordils

ESCRIT DEL MES D’OCTUBRE 2021

L’APLEC dels ÀNGELS

L’any 1409, el rector de Sant Martí Vell va concedir una llicència a Guillem Casademont, a Martí de Llac, de la seva parròquia, i a Blai de Vilademuls per construir una capella dedicada a la mare de Déu dels Àngels. Els terrenys eren propietat d’en Guillem Casademont, però el 1412 els va vendre amb la finalitat que s’hi construís la capella. Des del 1424, els bisbes de Girona concedien indulgències als que pujaven a l’ermita i ofrenaven donacions per guarnir la capella.

  Al  cap de poc, molts pobles de la rodalia acudien als Àngels per obtenir remeis i prevenir catàstrofes. De mica en mica, en molts pobles dels entorns, va sorgir el costum de peregrinar ”pujar” anualment al santuari per implorar la protecció de la Mare de Déu.    Bordils, com es de suposar, també feia la seva peregrinació , però amb els anys s’havia anat perdent, i els bordilencs i bordilenques hi pujaven quan els venia bé. Va ser cap als anys seixanta del segle passat que es va tornar a fer la “pujada” conjunta de tota la gent de Bordils. La data escollida era la del primer diumenge d’octubre, i encara ara, tot i que s’ha desdibuixat molt es continua tenint present, el Club Atlètic convoca una pujada conjunta amb sortida  al costat de la farmàcia.

Colla pujant als Àngels .Octubre 1963

Molta gent deu recordar que, una vegada aplegada la gent, se  sortia a peu des de Bordils  per la carretera de Madremanya fins a Sant Martí Vell i, allà, pel camí que puja de can Noves enfilava cap al santuari. A mig camí, en el lloc que es coneix com “La Cadena”  on, encara avui hi ha una alzina surera de dos branques en forma de ve baixa, es feia una aturada per esmorzar.

Alzina de “La Cadena”

Hi pujaven gent de totes les edats, però per  facilitar la pujada, a vegades, en Joan Cassú (tractorista de professió) hi posava el seu tractor i el seu remolc( amb cadires), per  alleugerir la peregrinació a la gent gran i a la  mainada.    

El camí de Can Noves era, el camí tradicional, i encara avui és la pista més utilitzada per anar-hi, ja que és la més ben conservada i d’amplada apta per vehicles. Ara bé aquesta pista no és pas ni el camí primerenc, ni l’únic,  ni el més directe, per anar al santuari. Aquesta pista la va manar obrir un propietari de bona part de la muntanya,  perquè els carros carregats  de socs poguessin baixar-los al pla i així facilitar l’explotació de la fusta dels boscos de la seva propietat; no deixava passar els carruatges  dels altres sense el seu permís, ja que la pista era propietat privada  i per això la tancava amb una cadena, d’aquí en ve el nom de l’indret: La Cadena (lloc on, tradicionalment, la gent s’aturava a esmorzar).

Colla de joves amb el santuari al fons. Any 1953

Quan s’arribava a dalt, les colles anaven a buscar un  lloc  adient per després muntar les taules per dinar, com més a prop de la font de “La Mare de Déu”(avui mig colgada per les esllavissades) millor. Algú es quedava  de guardià en el lloc escollit i la resta anaven a la missa que  deia el mossèn de Bordils  amb l’acompanyament del Cor Parroquial de Sant Esteve de Bordils, que cantava l’ofici solemne. Abans de sortir era preceptiu fer una visita a la imatge de la Mare de Déu i d’encendre un ciri o  portar un exvot o presentalla* per penjar-loen aquella estança  que, als ulls dels infants, podia semblar una “Sala dels Horrors” amb totes aquelles parts del cos humà fetes de cera:  cames, mans, peus, pits,…, fotografies , crosses, aparells ortopèdics, escapularis, etc. que els peregrins hi deixaven en acció de gràcies pel guariment de malalties o fruit d’alguna prometença.

Havent complert amb la visita , ja podies anar a fer el vermut a l’hostatgeria, a jugar pels entorns, a caçar bolets, alguns enamorats aprofitaven per  a encauar-se pel bosc o a vegades, fins i tot, es muntava un partit de futbol entre joves de pobles veïns que coincidien aquell dia. Després dinar i d’una llarga sobretaula  arribava   l’hora d’anar a Rosari, cosa que no feia tothom, i a mitja tarda es prenia el camí de retorn, alguns amb castanyes i/o algun bolet al cistell, d’entre altres coses que ara no venen a compte.

Colla de bordilencs i bordilenques . Anys 60 segle XX

 Així doncs, on podia ser el camí més antic que anava de Bordils als Àngels?

A veure, com he dit al principi,  l’autoritat eclesiàstica havia donat una llicència per construir la capella, d’entre aquells promotors n´hi havia un  de Vilademuls. Sembla ser que aquest senyor va voler fer un camí de ferradura que anés del seu poble Vilademuls al santuari. Doncs bé ,aquest camí passava per Bordils i encara avui en podem veure la traça, una en el pont petit del Rec Gran que uneix Carrer Canyes i Carrer Migdia, i el passatge (Carreró) de Ca l’Elies.

Pont del camí de ferradura on passava l’antic camí dels Àngels

Hipotèticament travessava el riu per la zona de Can Marcó  que era una zona on hi havia poca fondària, ja que el riu formava un meandre molt gran  passava al costat de Cal Ros del Pla, davant a la casa de Cal Capellà Sastre, per una part de l’actual   carrer Migdia, pel Carreró de Ca l’Elies, seguia el torrent de Sant Pere per sota Ca l’Esteve del Puig,  planejava per la zona de Vall- lloba, al coll de Can Noves baixava per creuar la riera de Boscals i, s’enfilava  guanyant alçada amb decisió, fins a La Morolla, per continuar pujant fins  a la zona del Sagalar (petit planell que hi ha passada “La Cadena” des d’on seguia on encara avui és la pista, per  culminar  per la drecera, que avui tots coneixem,  fins al santuari.

Per aquest corriol, avui colonitzat per la boscúria, el qual s’enfila cap a La Morolla, encara hi podem trobar magnífiques parets de pedra seca que són testimoniatge  que, en temps passats,  aquests vessants , eren vinyes i olivets.

Paret seca en l’antic camí dels Àngels

Us asseguro que és un camí molt agradable.

XEVI JOU VIOLA

exvot o presentalla*: Un exvot o presentalla és un objecte que hom ofereix a una divinitat o ésser mitològic en compliment d’un vot o promesa (prometença), o bé en acció de gràcies per algun benefici rebut. Al cristianisme se solen oferir a Jesucrist, a la Verge o a un sant. Antigament era molt freqüent veure exvots penjant de les parets i els sostres de les esglésies i ermites,

ESCRIT MES DE SETEMBRE 2021 X

RIVALITAT POBLE – CARRETERA, (D.O. de Bordils)-

2ª part

Aquesta competència ferotge entre les societats recreatives de l’Ateneu(Carretera) i Joventut Bordilenca (Poble), com ja vam dir, arribava a l’exageració quan arribava la Festa Major de Sant Bartomeu.

Competien a veure qui feia la “festa” més lluïda. Òbviament, l’activitat central de la festa era el ball que es feia als envelats . A totes les festes es feia ball amb quintets o orquestres; per això rivalitzaven a veure qui llogava la de més renom o que en aquells moments sonés més  . Per altra banda, també era un plat fort que per la Festa Major, a més del millor grup musical, tenir en cartell un espectacle d’alguna artista o cupletista que estigués de mode aquella temporada en el món de les “varietés”.

  Val a dir que la “guerra propagandística” era habitual els dies previs. Tots dos grups feien molta propaganda, feien cartells que la nit clavaven per tot el municipi i als pobles veïns, però…l’endemà, els de l’altre barri els arrencaven i/o clavaven la seva al cim.

Segons els de “la Carretera”, sempre tenien més requesta i feien “llenos” ja que en aquell temps la gent no tenia mitjà de transport propi, i que els forasters que venien amb tren o amb la Sarfa (autobús de línia), es quedaven al ball de la Carretera per la seva proximitat a l’estació i de la parada del bus, ja que pel fet d’haver de baixar al Poble, que aleshores no hi havia  gaires bons camins i sobretot perquè podien apurar més el temps d’estada al ball, pel fet d’estar a cinc minuts de l’estació (Ep, era una opinió dels de la Carretera).

  Però vet aquí que un any, els de la Carretera tenien una orquestra de  molta anomenada: Els Verds de Mataró; nom que els hi venia per ser uns dels primers que en les actuacions  vestien uniforme  , concretament portaven un esmòquing verd i uns pantalons negres enrivetats de seda i una armilla. Com que això era una novetat, la seva presència feia molta sensació.

  Bé, resulta que quan l’orquestra, després del ball de tarda, va anar a sopar per després tornar engegar amb el ball de nit, van deixar les solfes del repertori, així com els instruments a l’envelat que havia quedat sense ningú ja que tothom era a sopar a casa seva. Aprofitant l’avinentesa, uns quants partidaris del Poble van entrar-hi i van amagar totes les solfes. A l’arribar els músics per començar el ball de nit, no van poder tocar el seu repertori habitual i només van poder tocar algunes peces que se sabien de memòria. Quan a l’acabar la Festa els operaris van desmuntar l’envelat, van trobar totes les partitures a sota l’escenari.

Com podeu imaginar, això  va enfollir d’allò més  als “carreterencs” que es van voler venjar l’any següent, i de quina manera!.  Resulta que, l’any següent a l’era* de la Murga que era on aquell anys havien muntat l’envelat, un comando de la Carretera, a l’hora convinguda, els van tornar la bretolada de l’any anterior. Però els del Poble, en prevenció, havien guardat les solfes perquè no els passes el mateix. Però, ai las! per desgracia seva, passava un rec al costat mateix de l’envelat, cosa que va facilitar la revenja. Els de la Carretera van taponar la llera del rec i van obrir un pas per dirigir el corrent d’aigua cap a l’envelat. Quan van anar per començar el seu ball de Nit, es van trobar amb la pista negada amb un pam d’aigua

  Aquesta estratègia de l’aigua, els “carreterencs” també l’havien utilitzat per sabotejar als del Poble obrint una rasa al costat del pont del Rec Gran del carrer Almeda, cosa que feia que l’aigua desbordada baixés  per el carrer, llavors l’únic que comunicava amb el Poble, perquè s’enfangués  i els forasters no  hi poguessin passar còmodament sense embrutir-se les espardenyes o sabates de mudar.  Però, els del Poble no es quedaven curts, un any, aprofitant que l’alcalde era dels “seus”, va fer que l’ajuntament poses impediments als organitzadors de la Carretera no donant permís per connectar la llum del l’envelat, cosa que va fer que haguessin de fer venir un equip electrogen, amb la conseqüent despesa econòmica que va fer minvar el pressuposti no van poder per llogar una orquestra de categoria

Ballada de sardanes al bell mig de la Carretera de Palamós. Finals dels anys 40 (s.XX)

Amb les sardanes també passava el mateix, sempre s’obligava a fer-les a la Plaça del Poble, fins que hi va haver un grup de gent de la Carretera que van fer arribar les seves queixes al mateix Gobernador Civil de Gerona que finalment els va concedir un permís per fer-les, almenys una audició, a la Carretera. Per cert, aquestes sardanes les feien  al bell mig de La Carretera de Palamós, davant de Can Vicens (avui nº89 de la Ctra. Palamós). Com que el tràfec de cotxes d’aleshores era molt poc, si en venia un, o un carro o  una tartana, s’havia d’esperar que acabés la sardana per a poder passar. 

EREN ALTRES TEMPS !

*Era: pati o espai aplanat, a vegades enrajolat o empedrat on es batia el blat i altres messes.

ESCRIT MESOS DE JULIOL-AGOST 2021 X

RIVALITAT POBLE – CARRETERA, (D.O. de Bordils)-

1º part

Històricament i urbanísticament parlant, Bordils té dos  nuclis que fins no fa pas gaires anys, estaven molt diferenciats. El Poble i La Carretera. Dins la personalitat pròpia de cada nucli, la rivalitat sempre ha existit, fins fa poc en que el canvi de demografia  l’ha diluït.

  Mentre  el Poble, nucli antic de Bordils al voltant de l’església i els petits nuclis que l’envolten (barri Bech , les Hortes) va restar poc  inalterat durant segles; en canvi el nucli de la Carretera, que fins a la segona meitat del segle XIX, havia estat un  llogaret insignificant,  motivat per  la construcció de la carretera nova de Girona a Palamós, de la construcció de la via fèrria del tren “Gran” Barcelona-Portbou i la del  tren “Petit” de Girona a Palamós, va experimentar un gran creixement i un desenvolupament econòmic important.

Vistes de la Pista Vella(C.Almeda) considerada la frontera mental entre la Carretera i El Poble.
Aspecte a principis dels anys 60(s.XX)

 

Potser caldria cercar en aquest fet, el punt de partida de la rivalitat Poble vs. Carretera, que va durar pràcticament fins els anys 70 del segle XX. És a dir, un nucli que s’havia estancat  i un altre que havia progressat i amb totes les vies de comunicació al seu abast, cosa que va fer que l’activitat comercial fos més creixent.

   No era una divisió d’ideari polític; òbviament, com a pertot, hi havia gent de dretes(els rics) i gent d’esquerres(pobres). Potser sí que podríem trobar alguna reminiscència en que, al Poble hi havia algunes cases de “senyors” o altrament dit cacics i també alguns clans familiars amb força influència en la gent a l’hora de fer alguna cosa. Això es va incrementar després de la Guerra, ja que la majoria d’aquestes estaments foren addictes al règim. Per tant podríem dir que el Poble, sempre ha estat més conservador que la Carretera, en termes generals. I Bordils, encara si analitzéssim a fons, fins i tot podríem trobar algun pòsit en l’actualitat, que fa que Bordils sigui un poble “conservador” i tancat en certs àmbits, sobretot per la gent que ha vingut de fora.

 Als anys 30, quan començà a haver-hi algun esport com el futbol i una mica més tard , el basquetbol i el “balonmano”, tampoc va ser una competència  esportiva, ja que els equips estaven formats per gent d’ambdós nuclis; però sí que va ser , diguem-ne, una pugna cultural i de lleure  en que les entitats sorgides per organitzar-les, “L’Ateneo Bordilense” amb seu al Bar Cinto de la Carretera i, al Poble  primer “La Murga” i després “La Sociedad Recreativa Bordilense” amb seu a Cal Tet, que a més de botiga de queviures, bodega, magatzem de gra,… tenia una sala de teatre al pis de dalt, així com un bar. Val a dir, que tot i ser del Poble ambdues, també van tenir una certa rivalitat entre elles.

Coberta i signants de la Junta de l’Ateneo Bordilense

 Les associacions se les fotien per veure qui la feia més grossa.

  Val a dir que, ja des de petits, la mainada ja tenia molt clar el que això significava; per això sempre hi va haver baralles i cops de roc dels uns contra els altres. L’únic lloc on hi havia una treva era a l’escola, per anar a les funcions litúrgiques  festives i a la Pista Vella, que podríem dir que marcava la frontera entre el Poble i la Carretera. La mateixa quitxalla s’organitzava partits de futbol entre ambdós nuclis on la rivalitat Barça- Madrid, quedava petita. Guanyar aquests partits era vital per a poder collonar durant dies als perdedors, fent ostentació del teu origen.

Bordils, sempre havia estat un poble on hi havia hagut alguna agrupació que feien comèdia , com li deien abans a les representacions de teatre. A  principis del segle XX ja hi havia  el grup anomenat “La Penya del Càntir”, que actuaven al local anomenat La Murga, darrera de la casa que coneixem com a Can Berto o a Can Viader que no era més que un magatzem gran que havien habilitat per fer-hi teatre. Aquest local, abans que un foc el destruís, també havia acollit sessions de ball i les primeres projeccions de cinema de Bordils. Més tard hi hagué  petites representacions teatrals de joves sota la direcció del mossèn del poble. Cap a mitjans dels anys 40, es va formar un nou grup de nois i noies amb el nom de l’Art Bordilenc. Doncs bé, no hi havia cap problema per formar-ne part, tant si eres de la Carretera o del Poble, però sí que les societats  volien que les representacions les fessin en els seus locals, a Cal Tet els del Poble i a Can Cinto i a Can Plata els de la Carretera.

  El mateix passava amb el ball de les festes assenyalades, cadascú programava la seva programació intentant fer-la més lluïda que els altres.

Elecció de la Pubilla Festa Major any 1932, a l’envelat del Poble
Any 1932. La pubilla Carme Samsó (asseguda) i les seves dames d’honor, a l’esquerra la Pilar Escura i a la dreta la vocalista de l’orquestra que actuava aquell any a la Festa Major.

Durant molts anys, per la Festa Major , hi havia dues festes paral·leles:  la  de la Carretera amb ball a l’envelat de La Pista Sau i la del Poble on també muntaven el seu, normalment a la Plaça. Competien a veure qui portava les millors orquestres i les artistes de varietés més de moda;  a veure quin envelat era el més majestuós;  en fi era una competència ferotge.

(En el proper escrit explicarem, entre d’altres, algunes anècdotes com  les bretolades que es van intercanviar en alguna Festa Major)

XEVI JOU VIOLA

  • Collonar:  és complaure’s a prendre el pèl.

ESCRIT MES DE JUNY 2021 X

EL MOLÍ i ELS MOLINERS (de Bordils)-2ª part

Si en l’escrit del darrer mes vam fer-ho sobre el Molí de Bordils, aquest mes ho  farem del darrer moliner que el va fer funcionar. Els últims estadants del molí i  fent de moliners, foren la família Matamala.

  Però abans cal dir que des de temps immemorials els moliners van exercir un important paper en l’economia de les comunitats rurals.  Era molt usual que al molí hi visquessin un matrimoni amb els seus fills, , disposaven de terreny al costat que els permetia menar un hort i uns quants animals per al seu sosteniment, tenien aigua corrent i els seus mateixos clients els proveïen dels estris i aliments bàsics, algunes vegades fent intercanvi amb altres coses. Des de sempre , el molí havia sigut també un important lloc de reunió, que durant l’espera si feien animades tertúlies, els veïns intercanviaven notícies, xafarderies,…

  Com ja vam explicar, de cada sac de gra o de la farina resultant, el moliner se’n quedava una part(dos o tres caçons). Aquest repartiment generava en els usuaris la sensació d’estar a les mans del moliner, com reflecteix la dita : El blat el dóna Déu; la farina el moliner.  També es deia  que el moliner, sense sembrar ni batre, recollia les millors collites de cada poble.

 Aquest, amb el blat recaptat i emmagatzemat feia bons negocis. Solia guardar-los fins el maig, quan escassejava el cereal i llavors el treia a la venda. És a dir, els compradors eren els mateixos pagesos que havien lliurat el seu gra al moliner com a pagament de la moltura. És a dir, ara tornaven a comprar el seu propi blat. És per això la mala fama que a llarg dels anys s’havien guanyat els moliners d’arreu; sempre  estava sota sospita de frau en les mesures. La mala mesura era una fama que, justificadament o no, planava damunt de l’ofici de moliner. No és estrany, doncs, que es generés una consciència d’indefensió que podia arribar a convertir el moliner en un personatge poc apreciat. Més enllà de l’honestedat de cadascun d’ells, la parla popular va generar expressions com: De moliner canviaràs, però de lladre no t’escaparàs. Cal tenir en compte que era una feina molt dura, per això també les veus popular tenen la dita : Esquena de moliner i mans de ferrer  o aquella de : Feina de moliner, poca i de mal fer.

  Faig aquestes consideracions abans d’entrar a parlar del darrer moliner de Bordils, que com podeu imaginar i com a bon moliner, estava amarat en més o menys intensitat, dels trets que acabo de tipificar.

Josep Matamala i Leonor Costa

El cap de família era en Josep Matamala Costa i estava casat amb na Leonor Costa Geli. Van tenir cinc filles, una de les quals, la Quimeta va morir al poc de néixer; la desgràcia no es va aturar aquí, ja que van tenir una altra filla, la Carme, que, també,  va morir de molt petita. Llavors van tenir l’Angelina, la Júlia i la Lola, però el que realment desitjava en Josep, era tenir un nen. La Leonor per complaure’l, va preguntar si havia alguna estratègia per a concebre un nen, i la saviesa popular li va explicar la manera: Si tenies relacions els 4 primers dies de la regla naixia una nena i si en tenies 4 dies després tenies un nen. Així ho va fer, i si va ser casualitat o no, el cas és que van tenir el desitjat nen que li van posar el nom de Joan, però tothom li deia en Juanito.

En Josep (Pep) ja venia de família molinera, i vivien en aquest molí que era d’arrendament al Sr. Vinyals, i en aquella època pagaven 500 pessetes.

En aquella època, les noies es casaven i marxaven de casa, l’hereu era l’encarregat de cuidar dels pares, la casa i continuar la feina de moliner.

  En Josep, treballava de sol a sol, però un dia a l’any, portava els fills a passeig a Barcelona amb la carreta. Tant li agradaven els nens que en temps de la guerra , va arribar a Bordils un camió amb 30 o 40 nens i nenes molt petits de Madrid, eren refugiats; els van portar a l’església que llavors la feien servir de magatzem, i van demanar a la gent del poble si volien recollir algun d’aquests infants, i en Josep i la Leonor en van acollir un dels més petits que hi havia. Era un nen que, també, es deia Juanito i va viure amb ells al molí fins que al final de la guerra el van venir a buscar els seus familiars, cosa que els va provocar un gran disgust ja que l’estimaven com un fill. I l’altre Juanito, com un germà petit.

  En aquell temps poca gent tenia llum a tota la casa com tenia el molí que se la feien amb la força de l’aigua. Va ser un dels primers llocs de Bordils que va tenir una radio, i quan va esclatar la guerra, el van haver d’amagar al femer perquè no li confisquessin .

També hi va haver una època que en el molí s’hi havia fet lleixiu i tocant a la casa hi havia unes serres que les llogaven, així com dues màquines per pelar canyes. Va tenir la primera bàscula d’aquest entorn, on els carros hi pujaven buits i després amb la seva càrrega, més endavant van començar a pesar camions també. Per tant a més de l’activitat molinera, ho complementava amb aquestes altres que li permetien guanyar-se la vida .

  Potser, per això, el seu fill Juanito, que ja treballava al molí i havia après l’ofici, va ser del poc jovent d’aquell temps que va poder comprar-se una moto “Montesa” i més tard un dels primers “Sis-cents” de Bordils.

  En Joan Matamala Costa ”Juanito” es va casar el 1950 amb  Na Margarita Serra i van anar a viure tots junts al molí on també hi vivia una filla soltera : la Lola que era modista i ensenyava a cosir a dones del poble, però que no feia cap feina del molí, cosa que si havien de fer la Leonor i la Margarita, que a part de fer el dinar i netejar la casa, donar menjar al bestiar, l’hort, ajudaven al molí lligant sacs i carregar-los als carros.  El jove moliner, no parava, en temps de de segar i batre era l’encarregat de gestionar una màquina de batre que venia de Tona, però ell també anava a segar ja que en aquella època les cases s’ajudaven mútuament quan era l’època de sega. Per altra banda se’n cuidava de la Comunitat de Regants de la Sèquia Vinyals. En “Juanito Moliner” era molt conegut ja que participava en moltes festes  com la benedicció dels animals per Sant Antoni, en que el seu cavall sempre era el més ben engalanat; va fer de Rei d’Orient, de patge, sempre amb el seu  abrinat cavall,..

En Joan Matamala amb el seu cavall engalanat amb un plomall el dia de la benedicció dels animals per Sant Antoni.


Va ser per aquells anys i ja quan en Juanito s’havia casat, que al vell moliner li  va canviar el caràcter, tornant-se desconfiat, gelós, esquerp,  malhumorat i fins i tot arravatat amb tots els que l’envoltaven. Al molí tenien dos mossos que els ajudaven en la feina, aquests, vivien en la mateixa casa i tenien el menjar i el dormir de franc, a la vegada que cobraven alguna cosa pel seu treball.

  En Joan Matamala Costa, va continuar fent de moliner, però cada vegada tenia més tropells provocats per l’asma, malaltia  que no lliga amb la pols que sempre senyoreja per tots els racons dels molins; així que el metge li va suggerir, per la seva salut, que canvies de feina. Va anar a treballar en una gasolinera fent torns i a les tardes que no treballava , encara feia farinada, però cada vegada en feia menys , fins que a principis dels anys setanta, aquest “últim moliner”, va deixar definitivament la seva activitat al Molí de Bordils.

En Joan Matamala Costa va morir en un malaurat accident de moto, el 15 d’octubre de 1985.

ANÈCDOTA il·lustrativa de que als moliners calia vigilar-los molt en les seves  transaccions , ja que era un ofici vist amb desconfiança i de poca transparència. Aquesta l’he sentit explicar a gent de Celrà:

   Durant la guerra civil, l’Ajuntament de Bordils (el Comitè) volia controlar tota la farina que sortia del molí i, s’havia de demanar permís cada vegada que les moles es volien posar en funcionament, ja que el moliner havia de pagar una part de la mòlta al Comitè. Per això, moltes vegades aquesta operació es feia d’amagatotis i durant les nits.

 Vet aquí que un pagès de Celrà, una nit d’aquelles fosques, va carregar el seu carro amb uns quants sacs de gra per anar al molí a moldre i va mirar de passar per camins poc transitats per evitar  sorpreses.

A l’arribar, el moliner li va dir que per refer-se de la fred, anés a escalfar-se a la vora del foc, i que, mentrestant, ell ja començaria a fer la feina.  I el que són les coses, al final de la moltura, el pagès va trobar a faltar dos sacs dels que havia carregat al carro. Com que els carros de l’època tenien un fons de llibants entrecreuats, el moliner li va dir: -“Segur que els has perdut pel mal camí dels Pins d’en Ros, ja ho veuràs, et deu haver passat per ull; ves a mirar-ho i torna”. L’home ben amoïnat, perquè alguns dels sacs no eren seus, va anar a mirar si els trobava refent el  trajecte. I res, cap indici dels dos sacs. Ben amoïnat, torna al molí i el moliner al veure’l tant capficat li va dir: – “Escolta, si vols, jo et puc vendre uns parell de sacs que tinc d’estranquis”.  I així ho va fer. Ara bé, ningú sabrà mai si aquells dos sacs que va haver de pagar, eren els seus propis sacs; és a dir, que va ser allò de “cornut i pagar el beure”.

ESCRIT MES DE MAIG 2021 X

EL MOLÍ i ELS MOLINERS(de Bordils) -1ª part

  La construcció(1748-50) de la Sèquia Vinyals va ser pensada per recollir les aigües del riu Ter i canalitzar-les  per dos motius: un, per regar les terres que abans eren de secà i dos, per usos industrials, i més concretament per moure les moles de dos molins fariners. Un d’aquest molins és el que tots coneixem com “El Molí” que dona nom al  barri on està ubicat. Era un molí tipus hidràulic, aquell que aprofita la força de l’aigua provinent d’una bassa i amb un canal(1) injectar aquesta aigua a un rodet(2)(turbina) i mitjançant un arbre de transmissió(3) (collferro) fer rodar  la mola volandera(4)o en llocs es coneix com a sobirana, sobre una mola fixa(5)(mola sotana).

Esquema d’un molí fariner

  Les primeres referències sobre molins hidràulics fariners les tenim ja a l’època romana, però fou a l’edat mitjana que van adquirir importància ja que, llavors, ja estaven sotmesos a uns impostos i que estaven controlats pels senyors feudals. Degut a això, el senyor feia d’aquest monopoli un instrument més  de denominació social i de control del seus  vassalls, perquè moldre va ser una activitat bàsica pera la subsistència de la població pagesa. Per tant, des de sempre els moliners s’han aprofitat dels clients d’aquest privilegi d’ésser imprescindibles en el món rural.  D’aquí la fama dels moliners, moltes vegades ben guanyada, de ser mentiders a l’hora de les mesures, de tenir un caràcter molt esquerp i de ser uns dèspotes.

  En tots els gèneres literaris la presència de molins i moliners és pràcticament una constant, agraïts potser pel temps i els esforços estalviats als humans.

EL MOLÍ DE BORDILS

Vista de la bassa del Molí de Bordils. Any 2009

Era un molí fariner de tres grups de moles d’eix vertical, cadascuna independents. Més tard s’hi va acoblar una turbina que movia  un grup fariner, de construcció de voltes amb pilars de pedra.  Al molí de Bordils, originàriament hi havia quatre moles: una per d’espellofar el blat, per llavors poder-lo menjar, com l’arròs, i tres per triturar tot tipus de gra Una d’aquestes tres moles va ésser substituïda en acabar la Guerra Civil per uns artefactes per fer pujar l’aigua del canal fins als diferents camps de la zona del barri de Molí, que estan a un nivell superior al de les aigües de la Sèquia..

 A la part de dalt, al pis del mas, hi havia l’habitatge del moliner, que quedava dividit en dues parts,  una, que era on anava a parar el producte ja elaborat, convenientment destriat en farina de 1a i de 2a,  i en segó gros i segó petit i l’altre l’habitacle.

 Així doncs, la farina procedent del blat s’havia d’anar a recollir a dalt del mas,, on s’ensacava  i per facilitar-ne el transport al pati per poder-lo carregar als carros, hi havia una plataforma de fusta a l’escala per poder fer lliscar els sacs fins a l’entrada. Ara bé, per fer el que s’anomena farinada, que no és res més que farina procedent d’un altre gra que no sigui el blat, tot el procés es feia a baix.

Durant la tasca de la mòlta del blat, obligava al moliner a regular l’altura de separació existent entre les dues moles, ja que tradicionalment s’obtenien dos tipus de farina. Una de fina, destinada al consum de les persones, de la qual s’obtenia el pa i una altra més granelluda per animals.

Aspecte de les moles . Any 1993

Normalment es molia una quartera(1) de blat de gra per cada mòlta. A vegades el pagès havia de deixar els sacs per esperar que li toques torn, i després el passava a recollir. D’altres vegades el pagès esperava que li molguessin el gra, si trobava bona tanda, és a dir quan arribava i no hi havia ningú al davant…, era allò d’arribar i moldre, expressió que encara avui utilitzem per fer entendre que alguna cosa ens ha sortit ràpid i bé. El gra, no  es pesava, sinó es mesurava. Normalment:    1 sac = 1 quartera = 4 quartàs   //  1 quartà = Doble decalitre

 Per mesurar hi  havia un estri  en forma de galleda(la quartera), que s’omplia fins a dalt i si passava un pal per   dalt aplanar el contingut, aquest pal era el pal rassador.

Recipent on es mesurava la quartera de gra.


Perquè el molí funcionés, exigia diferents feines al moliner.  Descarregar sacs, regular el nivell de l’aigua que queia a les turbines, vigilar el funcionament de les moles, recollir la farina en els sacs. Des del moment en què el molí es posava en funcionament, el moliner havia d’estar molt atent en el procés de la mòlta, per citar-ne alguna i molt important, era que no faltes mai el gra entre les moles, a fi d’evitar el desgast que es produeix del fregament entre les dues moles en treballar en buit. El bon moliner s’apreciava de conèixer pel soroll de les pedres quan el gra estava a punt d’acabar-se de la tremuja(dipòsit del gra). A la  tremuja el gra anava  davallant per la canaleta(6) i des d’aquesta, cau a l’ull de la pedra volandera, anant directament a l’espai existent entre les dues moles amb l’ajuda del trontoll produït per una peça dentada, a poc a poc el gra es va triturant i refinant, sortint la farina a través d’un petit canal per a on va a parar al farinal(7), on el moliner la recollirà.

 Durant la tasca de la mòlta del blat, obligava al moliner a regular l’altura de separació existent entre les dues moles, ja que tradicionalment s’obtenien dos tipus de farina. Una de fina, destinada al consum de les persones, de la qual s’obtenia el pa i una altra més granelluda per animals.

El rodet o turbina que accionat per l’aigua donava moviment a les moles.

Mentre la farina molta anava caient cap a la farinal, el  bon moliner reconeixia la qualitat de la farina per al tacte. La manera més habitual de comprovar-ho consistia a agafar amb la mà un grapat de farina i estrenyin-la fort, si quedava feta una bola, interpretava que la farina era d’excel·lent qualitat. El moliner recollia el sacs que havien transportat els clients al molí i els pesava a la romana o bàscula, cobrant com a pagament per al seu treball una quantitat de diners proporcional al pes del gra a moldre. Antigament era habitual que el moliner ho cobrés amb espècies utilitzant per retirar les corresponents porcions de gra, petites mesures fetes de fusta. El moliner se’n quedava com a pagament una quantitat que venia a ser l’equivalent d’un 10%,

  A Bordils, almenys en la última època del funcionament del Molí per part de la família Matamala, la feina de moldre el gra, es podia pagar amb diners o fent la moltura. Molturar era pagar al moliner amb espècies, consistent en treure de cada sac de farina, dos o tres caçons, que era un estri d’aram amb un mànec llarg.

Caçó amb que es feia la moltura.

. REFRANYS:

Fer combregar amb rodes de molí: (Creure, o fer creure algú, coses inversemblants)

-Per Sant Martí(patró  dels moliners), no mol el molí: (Dia festiu pels moliners)

-Aigua passada(o parada), no mou molí: (Les coses passades o que no tenen remei no han de retreure’s)

Cadascú tira l’aigua al seu molí i deixa sec el del veí:(Cadascú procura la seva conveniència)

XEVI JOU VIOLA

ESCRIT MES D’ABRIL 2021 X

COSTUMS i RITUALS DE LA SETMANA SANTA (AL BORDILS d’ABANS d’AHIR).

L’anomenada Setmana Santa és un dels moments importants de l’any litúrgic cristià; marca  l’acabament de la Quaresma. Ara, en el temps actuals ha perdut importància, però  els   anys  de la postguerra fins als anys setanta del segle passat, la Setmana Santa marcava el ritme de vida de la gent i tot girava al voltant dels  actes religiosos. Era temps de recolliment i de devoció ,  de tal manera que aquest silenci sepulcral es mantenía des del matí del  Dijous Sant fins al matí del Dissabte Sant- no es podia treballar, cantar, ballar o fer música, fins i tot les campanes emmudien. La saviesa popular explicava que durant aquest període, les campanes, com els homes , feien dejuni.

 Intentaré resumir els actes que vam viure aquells anys d’infantesa  a Bordils.

DIUMENGE (abans del Ram) DE PASSIÓ: Es cobrien la cara a les imatges del Sant Crist a la creu.

DIUMENGE de RAMS (festiu): Era anar a la missa de benedicció de les palmes i dels palmons (1), sempre ben mudats, i normalment amb sabates d’estrena, al final de la missa se sortia en “processó” amb el recorregut clàssic de la part antiga del poble (Església- c. St.  Esteve- cap  el c. de la Creu- c.  Ample -c. Montserrat- St. Esteve- Església) o a vegades, per escurçar, s’entrava per Can Maureta(c. Església)

Rosa M.Frigola amb la seva palma el dia de Rams de 1970

DE DILLUNS a DIMECRES  SANT , era els dies que es feia el salpàs, en què el mossèn, acompanyat d’algun escolanet, anava per les cases del poble per beneir-les amb aigua beneita i sal, que amb el salpasser la llençava  perquè quedés enganxada a la llinda de la porta d’entrada i a la de les quadres per evitar l’entrada de mals esperits i de les  bruixes.

DIJOUS SANT (festiu): Al matí , després de la missa, es muntava “El Monument” a l’altar lateral del mig del costat dret. Consistia en un altar esglaonat amb el sagrari (2) al centre envoltat de guarniments i ciris que cada família hi portava. Hi havia gent que portava testos amb llavors de blat que havien plantat la segona setmana de Quaresma i que les havien tancat en una habitació fosca perquè les fulles, quan creixien, quedessin blanques També s’hi portaven els palmons que s’havien beneit el Diumenge de Rams. Es muntaven torns de vetlla d’una hora per vigilar que no hi hagués cap desperfecte. Els torns de nit, només eren assignats als homes.

A la  tarda-vespre, es feia el que s’anomenava: Ofici de Les Tenebres. Tenia, com totes les funcions de la setmana, una missió “pedagògica”. Recordo que, algún any, el mossèn rentava els peus a uns homes del poble. Aquest cerimonial es feia emulant el  que  va fer Jesús amb els seus apòstols en l’Últim Sopar.

Uns dies abans, el rector anava a casa dels escollits, a dir-los que aquest dia havien de venir a l’església per la cerimònia del rentat de peus, com que no gosaven  dir que no, sembla ser que el capellà solia triar homes dels què habitualment no anaven a missa i així obligar-los a anar-hi almenys aquest dia.

En aquesta funció, la gent portava ciris encesos i els portaven a l’escalinata de l’altar major. Mentre, es cantaven uns salms (recordo  fent-ho als germans Capdeferro, en Joaquim i en Marcel) hi havia un encarregat d’anar apagant els ciris fins a quedar-ne un de sol, que s’amagava darrera l’altar; era llavors quan, tot a les fosques,  els escolans feien retrunyir les matraques*

matraca

Aquesta cerimònia representava la traïció de Judes i la dispersió dels Apòstols quan van fer presoner a Jesús, per por que els detinguessin també a ells. L’únic ciri encès recorda la mare de Déu que va quedar sola.

DIVENDRES SANT (festiu). Es feia un Via Crucis** de 14 estacions recordant el camí de Jesús a la creu del  Calvari. Començava a les deu del vespre i en una  processó amb gran concurrència. S’anava passant per les estacions on, previàment, s’hi havia instal.lat una creu de fusta i allà es feia  una explicació de cada episodi sagrat. Com que la concurrència era molt gran, hi havia dos comentadors, el mossèn i en Narcís Combis, un a cada cap de la processó, perquè tothom ho escoltés. A més sortia el “Sant Cristo Gros”, portat pels homes més forçuts del poble(recordó el Josep Estragó ”En Gasuet”, el Joan Cassú ”En Grau del Torrent”, en Lluís Joher, en “Met Barraca”…) que, un al centre i dos al costat amb perxes per evitar el balanceig de la creu anaven seguint la processó. Quan feia tramuntana l’havien de portar ajagut. Al davant seu,  hi anaven unes dones vestides de Maria Magdalena, i de la Samaritana. No hi faltaven alguns  disfressats d’ àngels i algunes vestes (3)

Noies de Bordils portant “La Dolorosa” en la Processó de Setmana Santa del 1958

DISSABTE SANT. Al  vespre. Es feia la Vetlla Pasqual. El ritual consistia en celebrar el retorn de la llum, ja que representava la resurreció del Crist.  Es feia un foc en un braser a l’exterior de l’església, on s’encenia un ciri gran, era el ciri Pasqual. El mossèn  entrava amb el ciri a dintre l’església, que estava a les fosques, i la gent anava a encendre les espelmes que portava de casa seva. També es beneïa l’aigua de la pila baptismal.

En acabar, hi havia la cantada de Caramelles***a càrrec d’un  grup de joves dirigits pel mestre Josep Cassú que les acompanyava amb l’acordió.

Grup bordilenc de cantaires de caramelles. Principis dels anys 60(s.XX)
De esquerra a dreta:  1-                2-Joaquim Font 3-                   4-Narcís Combis            5- Tomàs Grau 6- Josep Mitjà  7-Hermenegildo Oliver 8- Josep Serrats 9- Jaume Mas        10- Josep Cassú(Director-amb l’acordió-) 11- J. Feixas  12-                13-                14- Lluís Pons 15-               16-                17-                  18-                19- Joan Maureta
 

DIUMENGE DE PASQÜA (festiu). Gran missa, moltes vegades acompanyada d’ofici cantat pel Cor Parroquial. Al sortir,  tothom anava a buscar el tortell a Cal Confiter de la Plaça.(Evarist Font).

CURIOSITATS:  Com us he dit, aquests dies de “santa festa” no es podia treballar, prohibició que anava des de l’instal.lació del “Monument” fins al dissabte el matí; la tradició era tan arrelada , que fins i tot al fet que les dones no podien ni escombrar, ja que deien que si ho feien, sortirien formigues.

L’activitat lúdica preferida de la gent , era anar a passejar per les andanes de l’estació, anar a caçar espàrgols o anar als pobles veïns a veure “El Monument”.

Com que no es podia fer ball, ja durant tota la Quaresma, era quan  els músics aprofitaven per canviar d’orquestra, i aquestes aprofitaven per assajar el repertori de la pròxima temporada d’estiu.

Els nens sortíem a “matar jueus”, que consistía a córrer pel carrer i fer el màxim de soroll amb la matraca, en record que foren els jueus que van condemnar a Jesús .

  Per cert, aquí de “mones de Pasqüa”, no n’havia vist mai cap. Erem de pagès!

  • Palmes i palmons: són fulles de palmera tendra treballades artesanalment, que els padrins regalen als fillols el dia de Rams. Els palmons són peces més grans i senzilles, fetes a partir d’una fulla sencera de palmera. Les palmes, en canvi, requereixen molta més tècnica, perquè tenen les fulles trenades amb filigranes, seguint procediments semblants als de la cistelleria. Antigament les palmes eren més utilitzades per les nenes i els nens solien portar palmons.
  • Sagrari: Lloc on es posa i es guarda l’eucaristia.
  • Vesta: Túnica llarga fins els peus i amb un barret el forma de con allargassat, forrat amb roba que tapa la cara i només hi ha dos forats per  poder-hi veure. Es considera un vestit de penitència i s’utilitza en les processons de Setmana Santa.
  • *Matraca: Instrument compost de dues o més fustes articulades que, posat en moviment, fa un soroll sec i repetit, emprat antigament per Setmana Santa.
  • **Via Crucis:  (expressió llatina que significa “Camí de la creu”) és una pràctica devocional catòlica que recorda els moments de la vida de Jesús de Natzaret des que va ser fet presoner fins a la seva crucifixió i sepultura (Passió de Jesús).[1] Tradicionalment es rememora a les esglésies durant la Quaresma i per Setmana Santa i en molts pobles hi ha la tradició de fer-ho en processó pels carrers acompanyant la imatge de Jesús en creu. Per extensió l’expressió també s’utilitza per expressar grans dificultats
  • ***Caramelles: són unes cançons populars  que es canten per Pasqua per celebrar la bona nova de la resurrecció de Jesús, tot i que també tenen caràcter profà. Els intèrprets o ‘caramellaires’ són grups d’infants o d’adults que surten a cantar per cases i masies el Dissabte de Glòria al vespre o bé els matins del Diumenge i del Dilluns de Pasqua. S’acompanyen d’instruments diversos; en el passat, recollien ous o diners que la gent els donava amb els quals feien un àpat col·lectiu, principalment ouades.

XEVI JOU VIOLA