ESCRIT DEL MES

 

RENEGAR COM UN CARRETER (I)

L’escriptor i lingüista valencià Eugeni S. Reig, quan ens defineix els carreters, arriers o traginers, diu que eren les persones que tenen per ofici transportar mercaderies d’un lloc a un altre amb carruatges estirats per bèsties de càrrega (cavalls, muls, ases, etc.).

Aquest ofici, avui en dia pràcticament ha desaparegut a causa dels vehicles de tracció mecànica. No cal dir que, antigament era molt usual (i molt necessari). Aquests personatges dirigien les cavalcadures amb una sèrie de crits que els animals entenien, com ara, bo o xo per a manar-los que aturaren, arri per a fer-los caminar, aixà, enrere o atràs per a fer-los recular, etc. A més d’eixos vocables usaven determinats clics, espetecs amb la llengua, xiulets i altres sons a fi que els animals feren el que havien de fer. Però a voltes les coses no eren tan fàcils i els animals s’entossudien a no fer determinades coses, com ara pujar un pujant o passar un pont, i aleshores els carreters havien d’emprar la vara i colpejar els animals a la volta que llançaven una sèrie d’exclamacions malsonants, generalment renecs. Però aquestes imprecacions blasfèmiques no eren exclamacions pronunciades amb intenció d’ofendre Déu o insultar cap símbol religiós sinó que tenien una funció conativa. Les exclamacions grolleres dels carreters tenien la mateixa funció que els colps de vara o de fuet: fer que els animals caminaren i estiraren el carruatge.

I això passava per tota la  geografia dels Països Catalans. Aquí a Bordils, també teníem carreters i, com tots els pagesos que tenien el carro i els animals de tir, empraven les mateixes tècniques i accions per a fer creure a les bèsties  que conduïen.

 

Com exemple ens ha arribat una anècdota d’un carreter de Bordils, que il·lustra molt bé el que abans hem dit:

Resulta que un dia, en Met Carreter* tornava  cap a casa seva, havent fet una tragina a Cervià de Ter, amb el seu carro i el seu matxo. A mig camí del Ban, van trobar  mossèn Joan que tornava cap al poble, ja que havia girat cua del seu destí, en veure que el cel s’havia enfosquit i ja començava a tronar. Al veure en Met, li va dir si el podia pujar, ja que el temps pintava malament i no portava paraigua . En Met, que era un tros de pa, tot i que no era home d’anar a missa, no hi tingué cap problema, a més tindria companyia per fer-la petar.

Encara no havien fet gaire camí, i ja notaven que la tronada es feia sentir amb més intensitat i s’acostava ràpidament, tot indicava que la tamborinada seria inevitable. En aquell moment,  el carro va quedar enclavat en el fang d’una profunda rodera.  El matxo, com fan tots els animals de tir, es va aturar al veure que no podia arrossegar el carro. El carreter va baixar per comprovar l’abast d’aquell contratemps.

El mossèn, al veure que la bèstia no es movia i que la tempesta ja gairebé la tenien a sobre, li va dir: –Fes que aquest animal tiri, que això es posa negre!

I en Met , una mica amoïnat li diu: –Oh, és que perquè tiri, m’haig de cagar en Déu.

A lo que el capellà respongué: –Doncs què carai esperes; no veus que sinó ens mullarem!

I, efectivament, aquell matxo al sentir el fort bram que va sortir de la boca del seu amo, es va començar a moure, no pel renec en sí, sinó perquè sabia que sinó es movia, després d’aquell improperi, acte seguit, li baixava una vergassada. Era un animal  d’aquells que diu la dita : Als bons entenedors, poques paraules li calen!

De totes maneres, explicava que van arribar a Bordils, xops com ànecs.

En Jaume Ros tallant llenya un dia d’hivern que “cardava una fred de collons”

 

Això ens porta a la memòria aquell modisme, avui  oblidat de : “Renegar més que un carreter” no fa gaires decennis era molt emprat i el renegar formava part de la nostra parla habitual. Els menuts, per imitació dels grans, renegaven. I els pares els renyaven: “No reneguis!”, “No es renega!”, “No diguis renecs!”, “Renecs, no!”… Algú també en deia paraula gruixuda, amb un significat semblant. I en lloc de ‘renegar’ també se’n deia dir pecats. Ara, tot va ésser escampar-se l’expressió la: paraulota, assemblada a la forma castellana, i acabar-se els renecs. I ara dir renec fa vell, és cosa de boomers**. (continuarà)

BMD de Bordils

*Jaume Ros i Bartomeu (1931-Bordils 2011)

**boomers:  Anglicisme. Persona amb actituds i maneres de pensar o d’expressar-se considerades antigues per les generacions més joves, segons els demògrafs , són els nascuts després de la Guerra Mundial (1946) fins a finals del anys 60 del segle passat.

Dibuix(retocat)a partir d’una il·lustració de l’article de Santiago Rusiñol, “Otra vez en el carro. De Manlleu a San Feliu“, La Vanguardia, 5/8/1892, p. 4

 

 

 

 

 

LLIBRE RECOMANAT

SALVEM ELS MOTS

A cal dentista, hi aneu quan teniu una “dent corcada” o una “càries”? Per assistir a una celebració, “us arregleu”, hi aneu “mudats” o ben “empolainats”? Trobeu que l’alemany es un idioma “enrevessat” o “complicat”? La llengua ens ofereix expressions sinonimes per parlar del nostre entorn o de les accions que fem cada dia, pero d’alguns d’aquests mots n’abusem i, sense voler, fem que uns altres vagin caient en desús. I quan un mot o una locució perden pistonada, tenen molts números d’extingir-se.
El lingüista Jordi Badia, amb aquest llibre, vol reivindicar totes aquelles paraules i expressions que actualment són a la corda fluixa perque han estat arraconades per la pressió del castellà, o be perque formes sinonimes, sovint no tan precises, n’han acabat ocupant l’espai genuí.

 

 

RECURS DEL MES

Plànol de l’any 1932 on podem veure, en vermell, el trajecte que feia el Tren  Petit que es desviava de la Carretera de Palamós passat el pont de la riera de Sant Martí per evitar la pujada de Mollet, anava a voltar el bosquet de Pedres Negres que hi ha  tocar el camí del Pla de Mollet amb la Palanca i , voltava el poble pel costat nord, i tornava a la carretera pel Camí Reial

MUSEU TERRACOTTA

El Terracotta Museu de Ceràmica té com a finalitat conservar i difondre el patrimoni científic, tècnic i industrial de la ceràmica bisbalenca, donar a conèixer el procés d’industrialització particular esdevingut dins l’àmbit específic d’actuació, fomentar el coneixement de la ciència i tècnica actuals i vertebrar la museologia científica i tècnica referent a l’aspecte de la industrialització que s’explica.

El fet que la seu del Museu estigui ubicada en un edifici industrial permet evidenciar i integrar en el discurs museogràfic tot un seguit d’elements arquitectònics característics de la producció: basses de colar la terra, xemeneies, dipòsits d’argila i engalba, forns…; sens dubte, la preservació i posta en valor d’aquests elements converteix Terracotta en un dels equipaments culturals més singulars de les nostres contrades.

El Museu té un fons de més de deu mil peces entre objectes ceràmics, eines i estris relacionats amb la seva fabricació, la majoria de les quals han estat donades pels fabricants bisbalencs. També pertany al seu fons una important col·lecció de ceràmica cedida per la Generalitat formada per més de tres mil atuells d’arreu de la península Ibèrica i de les illes Balears i Canàries.

El Museu va ser inaugurat per iniciativa municipal l’any 1991, moment en què es va obrir una sala d’exposicions temporal. L’any 1998, una vegada rehabilitat parcialment l’edifici es va obrir una primera exposició permanent. L’any 2009, el Museu tancava portes per tal d’iniciar el que serien les definitives obres de restauració de l’edifici, una actuació que es va perllongar fins a finals del 2015 quan el Museu reobria de manera definitiva.

Les obres suposaren la transformació radical de la institució i, sens dubte, varen marcar el seu esdevenidor. La reforma realitzada va comportar, d’una banda, la monumentalització de l’edifici per tal d’incrementar la seva capacitat de promoció i atracció, l’adequació i posada al dia dels diferents serveis i, de l’altra, la redacció i execució d’un nou projecte museogràfic que va permetre renovar l’exposició permanent i programar una oferta d’activitats culturals i de lleure renovada.

El Museu representa per a la indústria ceràmica de la Bisbal d’Empordà i de les comarques gironines un emblema sectorial de primer ordre que realça els seus valors de tradició (moltes de les empreses actuals són més que centenàries); sens dubte el Museu és, en aquests moments, l’aposta cultural de més projecció de la Bisbal i un dels museus de ceràmica més importants del país.

PREUS

Entrada individual: 5 €

Entrada reduïda: 2,50 €
– Jubilats
– Estudiants a partir de 10 anys
– Titulars del carnet jove
– Docents amb el carnet acreditatiu
– Famílies nombroses i famílies monoparentals amb possessió de carnet vigent emès per la Generalitat de Catalunya
– Grups a partir de 15 persones

Entrada combinada: 6 € (Terracotta Museu + Castell Palau)

Entrada gratuïta:
– Residents a la Bisbal
– Menors de 10 anys (excepte visites guiades)
– Persones amb discapacitat
– Membres Associació de Ceramistes de la Bisbal, Associació de Ceramistes de Catalunya, Associació de Museòlegs de Catalunya, Associació del MNACTEC i ICOM
– Persones en situació d’atur que presentin el full DARDO, i família que en depengui econòmicament

HORARIS d’OBERTURA

Mesos de setembre a juny

De dimarts a divendres: de 10h a 13h i de 16h a 19h.

Dissabte: de 10h a 14h i de 16:30h a 19:30h (Nou horari!)

Diumenges i festius (excepte dilluns festius), 24 i 31 de desembre i 5 de gener: de 10h a 14h

Tancat: dilluns (excepte festius), els dies 1 i 6 de gener, 1 de maig, 25 i 26 de desembre

 

Mesos de juliol i agost

De dilluns a dissabte: de 10h a 14h i de 16:30h a 20h

Diumenge i festius: de 10h a 14h

 

Si voleu també teniu la possibilitat de concertar una visita guiada, consulteu com fer la reserva, els preus i tota la informació relativa a Visites guiades.

Si veniu amb nens d’entre 5 i 12 anys podeu realitzar la visita familiar autoguiada El manual del petit ceramista, gratuïta amb el preu de l’entrada.

Adaptat a persones amb mobilitat reduïda, disposa d’ascensor. Disposa d’un ampli aparcament per turismes i autocars.

 

Terracotta Museu

Sis d’octubre, 99 | La Bisbal d’Empordà

Telèfon 972 642 067

 

 

SABIES QUE…

El 27 de juny de 1146

Es va publicar el testament de Berenguer davant del jutge Guillem i en presència del prior Arnall, el sacerdot Ramon i altres clergues i laics, Els testimonis, Bernat i Joan juren sobre l’altar de St. Bartomeu a l’església de St.  Esteve de Bordils les darreres voluntats de Berenguer; el qual nomenà marmessors* al seu fill Bernat, Vidal pvre., Bernat Adalbert, Joan i Bernat; i féu diversos llegats, en natura i en diners, a St. Esteve, a Sta. Maria de Cervià, als hospitalers, als templers, a la seva filla Berenguera, a Dolça, a St. Pere dels Galligans, a Guillem Gausfred, a la seva fillola Beatriu, a les filles de Bernat Adalbert i als seus fills Bernat i Berenguer

-Pergamí original (20×26 cm.), ACA, monacals, Sta. maria de Cervià, núm. 507

*Marmessor:  persona encarregada de fer cumplir i d’executar la darrera voluntat d’un testador.

SABIES QUE…

-El 22 d’octubre de 1381  Pere Ferrer i el seu fill Pere, de Bordils, permutaren amb Guillem Pere Riba i Bartomeua, esposa d’aquest i propietària del mas Riba, una feixa que havia estat del mas Bertran, situada en alou* de Dalmau de Pou, per altra semblant alou, situada al Pla de Suardell de Bordils

*alou : Propietat territorial lliure i exempta de tota càrrega i dret senyorial

LA CENSURA HISTÒRICA (I-II)

CENSURA  de la NOSTRA HISTÒRIA (I)

Durant segles la història de Catalunya ha estat silenciada, perseguida, segrestada i reescrita. La Inquisició no ha estat una broma ni un tema d’estudi més o menys antipàtic. Era una realitat, una realitat legal. Conjuntament amb el Consell reial, tenia la missió de vetllar per la puresa de la fe catòlica com de la ideologia d’estat. Tot i que, aparentment, havia de treballar en l’àmbit de la interpretació del dogma, massa sovint es va convertir en el braç més ferotge de la llei. Allà on no arribava la persecució política, arribava la Inquisició.

L’estat espanyol, però també la Inquisició, són els autèntics responsables de la desaparició de milers de llibres de la nostra història. D’alguns, en tenim constància, però de la majoria ja no. No n’ha quedat ni rastre, entre altres coses perquè el nom dels seus autors s’ha canviat i els fets han estat situats en països diferents. Els censors –inquisidors o no– no retocaven coses insignificants, com el nom d’un carrer on hi havia pixat un gos. No. Tot allò que era susceptible de fama, ja fos una novel·la, una obra d’art, el nom d’un artista, un científic, un místic, una beata, un papa, un militar, un filòsof de relleu, era sistemàticament ocultat i tergiversat. Després de trenta-cinc anys de dedicar-me a l’estudi sistemàtic de la censura d’estat i de la manipulació del nostre passat, hi tinc alguna cosa a dir. I el que vull dir és que tots aquests segles no han estat en va. Avui l’estat espanyol continua afirmant que no som una nació i que Catalunya ni ha estat un regne ni ha tingut reis. Molts intel·lectuals defensen –i ha estat aprovat per llei– que el valencià i el català són dues llengües diferents. Hom també creu que Catalunya formava part del regne d’Aragó. ‘Un condado de Aragón’, diuen que som. L’obra més gran de la literatura catalana medieval –Tirant lo Blanc– era tinguda per castellana, fins que al final del segle XIX se’n van trobar dos exemplars en català. En aquest mateix sentit, s’ha esborrat la presència catalana a Itàlia i tota relació del fet que els occitans i catalans som quelcom més que germans. Fins fa dos dies la gent se’n reia, d’allò que deia en Rubió i Lluch: que hi havia hagut al segle XIV una Grècia catalana. Ara, amb tants matisos com vulgueu, és acceptat universalment.

Doncs bé: tot això que us dic només són les engrunes d’una voluntat premeditada i multisecular, ordida i regulada per l’estat espanyol per fer-nos desaparèixer de la faç de la terra. I no solament per la via de les armes i de les lleis. Massa acadèmics s’han quedat encallats al 1714 i gairebé, més que el final d’un cicle, sembla que l’interpretin com un fet aïllat i una derrota ‘incomprensible’, però realment el gruix esborrat del nostre passat s’acaba aquí i a partir d’aquí es comença a treballar per restituir-lo, per bé que no sempre amb eficàcia. Així, en Serra Postius, per exemple, al seu Epítom Històric de Montserrat aprofitarà qualsevol pretext religiós per parlar de l’emperador Carles, de la batalla de Pavia, de la conquesta de Nàpols, dels antics almiralls, de la grandesa i extensió de la llengua, i és clar, d’en Colom i de la importància dels catalans en la descoberta, conquesta i primera colonització americanes. Al segle XIX ho faran encara amb tota prolixitat i documentació ingent, en Víctor Balaguer i l’Antoni de Bofarull en sengles històries de Catalunya.

Si a l’estat espanyol ja li molestava la història medieval catalana, molt més l’irritaven les gestes navals produïdes arreu del món durant el segles XV, XVI i XVII. I se les va apropiar. El cas més flagrant és el d’en Cristòfor Colom, un militar, polític, humanista, escriptor i científic barceloní, membre de la casa reial catalana i parent dels comtes d’Urgell, que avui passa per un pobre plebeu genovès, amb el consentiment inaudit del nostre món acadèmic i intel·lectual, que tenen el tema per tabú, a l’estil de les societat tribals primitives. La censura, doncs, no ha estat en va. Ha fet una feina vastíssima i intel·ligent, que ha arrelat en els racons més secrets de l’ànima dels catalans i avui se’ns fa ja quasi imperceptible de discernir què és un pensament propi d’un missatge censor inoculat als nostres llibres. Podria donar-ne desenes d’exemples, alguns dels quals ja he esbossat o suggerit més amunt. Però, per mi, que fa ja quasi tres decennis que hi treballo, el més paradigmàtic és el d’en Colom, que sovint poso per exemple i metàfora de Catalunya.

Jordi Bilbeny, escriptor i investigador.

CENSURA HISTÒRICA (II)

Contràriament a allò que es creu, en Colom no va ser esclavista, ans va lluitar amb totes les seves forces per evitar que els indis fossin esclavitzats i fossin tractats com a súbdits dels reis, amb els mateixos drets que els catalans. El pare Cases, considerat avui el protector dels indis, és el seu més fidel seguidor en aquesta política de respecte i protecció. Cal que tinguem també present que en Colom havia arribat a jutjar i condemnar a mort alguns colons que s’havien excedit amb els pobladors nadius del Nou Món. I que és l’autor d’unes ‘Instruccions’, acceptades pels Reis Catòlics, que havien de funcionar com una llei, a fi que els indis fossin verament respectats. En una carta al seu cosí Pere Bertran i Margarit, datada l’abril del 1494, li exposa:
‘La principal cosa que heu de fer és guardar molt els indis, que no els sigui fet cap mal ni dany, ni els sigui presa cosa contra la seva voluntat, ans rebin honra i siguin assegurats.’

Llavors, com que les condicions proteccionistes no deixaven marge al delicte, alguns colons van escriure als monarques acusant-lo que no els deixava tenir esclaus, que els feia llaurar les terres, que els obligava a construir les seves cases i no els deixava marge de guany en els intercanvis de productes. I, que si tot continuava així, allò seria la seva ruïna, perquè ells havien anat a aquelles terres a enriquir-se i no pas a treballar en aquelles condicions. Aquest és un aspecte totalment silenciat. No pas per la censura, sinó per la manca de coneixement que tenim d’aquella època i d’aquells fets. Si a tot plegat hi afegíem que la Corona va destituir en Colom el 1495 i el va fer tancar tot acusant-lo de crims de lesa majestat, podrem adonar-nos amb molta més nitidesa que entre que s’embarca de Barcelona en el segon viatge i arriba al Nou Món, pel novembre del 1493, i és detingut a mitjan 1495 ha passat amb prou feines un any i mig. I durant aquest any i mig se li volen atribuir tots els crims que hi ha hagut a Amèrica des de llavors fins als nostre dies?

Es vol convertir en un símbol de criminalitat i esclavisme un home que va lluitar per les llibertats i la justícia de Catalunya, que va posar la seva vida en perill guerrejant més de deu anys contra Joan II, un home a qui van ser confiscats els béns, que va haver de viure a l’exili per raó de la seva actitud revolucionària? A quina manera de caricatura de la intel·ligència hem arribat? A qui se li acudiria de demanar als Estats Units que enderroquessin l’estàtua d’en Washington perquè avui dia arreu d’aquell país la policia mata negres com qui degolla pollastres? Els nostres avantpassats es van adonar de la importància que tenia la nostra història en la configuració d’una ment sana i d’una actitud justa. Sabien que ens l’havien amagat i canviat, però el 1888, aprofitant l’Exposició Universal de Barcelona, van voler explicar al món que en Colom era català i catalans eren en Lluís de Santàngel, el Pare Bernat Boïl, en Pere Bertran i Margarit i en Jaume Ferrer, que són les imatges que hi ha al peu del monument. Potser no van creure oportú en aquell moment de fer un judici ètic a la conquesta i el genocidi posterior. O potser volien denunciar abans de re la conquesta espanyola de Catalunya i l’intent d’anorreament de la cultura catalana a mans de la monarquia espanyola?

Sigui com sigui, el debat ètic hi ha de ser. Segur que hi serà, però posant abans les bases dels fets. Sens distorsions de cap mena. Aquells homes van fer alçar el monument perquè el món veiés allò que la Inquisició, la censura, la persecució intel·lectual, la confiscació de biblioteques, la crema de llibres i la reescripturació global del nostre passat van provar d’obliterar per sempre de la nostra consciència col·lectiva: que en Colom i els primers descobridors d’Amèrica eren catalans. Van intentar posar dempeus l’estàtua més alta del món, com en Gaudí feia amb la seva Sagrada Família, perquè la nostra història, la nostra cultura i la nostra gent deixés d’estar agenollada i humiliada. Deixés de ser invisible als ulls del món i als nostres ulls. Van alçar aquest monument en senyal de respecte, de coneixement i dignitat. Com un gran far dreçat també en favor de la claror i de la llibertat. Les veus que ara se senten demanant que es retiri aquest símbol català, han pensat bé en quina banda de la història cal emmarcar la seva petició? Abolir, enderrocar, amagar, esborrar són mots i idees que no han deixat de preconitzar no pas els defensors de cap república, ni de cap revolució social, ni de cap Ítaca ni Utopia, sinó que són les idees força, les idees clau dels enemics de tot pensament, de tota cultura i de tota llibertat. Sense informació, no hi ha idees, sense idees, no hi ha pensament, sense pensament hi ha el dogma.

El debat sobre el monument d’en Colom hauria de ser la gran oportunitat dels catalans d’avui per enderrocar la desinformació, el dogma i el rentatge de cervell i preservar, més enllà de tota intoxicació i uniformització inquisitorial i estatal, la informació, la llum, les idees, el pensament.

                                                                  Jordi Bilbeny, escriptor i investigador.