CLUB ATLÈTIC DE BORDILS

Avui toca parlar del Club Atlètic Bordils. Segurament és més coneguda per la marxa popular, però és una entitat que, al llarg dels anys, ha dut a terme nombroses altres activitats. Avui en farem una mica de repàs.

L’inici del Grup Atlètic Bordils, aquest va ser el seu nom en un primer moment, el trobarem l’any 1979 amb la celebració de la I Marxa Popular. Va ser el dia 20 de maig. Un plujós diumenge va servir per fer recórrer als 107 participants del moment, un itinerari que avui consideraríem llarg i no apte per a qualsevol: Bordils, Sant Martí Vell, Els Àngels, Madremanya, Vilosa i Bordils. Gairebé 30 km. La sortida va ser al Casal del poble. Enguany farà doncs 44 anys. No es pot dir que sigui poca cosa.

Sortida de la Marxa de l’any 1993

Els anys següents el nombre de participants va anar en augment tot i que mai s’ha superat la xifra de cinc-centes persones. La segona marxa es va celebrar el dia 13 d’abril de 1980 i, a partir d’aquell moment, ja sempre s’ha fet coincidir amb la data del primer de maig. S’aprofita d’aquesta manera el fet de disposar d’un festa fixa anual i així tenir un dia estable en el calendari. Només en una ocasió, en que va ploure moltíssim els dos dies anteriors, es va fer imprescindible ajornar-la pel darrer diumenge de maig. Bordils, com totes i tots sabem, es troba enclavat entre cabals d’aigua importants en dies de molta pluja. De vegades no es fàcil poder sortir del municipi si no és passant per la carretera. Fer-ho a peu es fa complex i costa de trobar recorreguts de 12 o 20 km. sense haver de creuar un d’aquests cabals.

Cal recordar que aquelles distàncies inicials, 30 o més km. eren molt normals en l’època. Qui d’aleshores, no té a la memòria la Marxa dels 40 de Banyoles? !!!!!. I tantes d’altres de recorreguts inabastables. Avui, hi ha una preferència per fer opcions molt més limitades: 10, 12 o 15 km es considera més adequat. Es reserven distàncies majors per a col·lectius més preparats.

La Marxa Popular de Bordils no és una excepció. Uns anys més tard es va anar escurçant la distància entre la sortida i l’arribada i fins i tot s’oferien dues alternatives: una ruta curta de 12-13 km i una altra de llarga d’entre 18 i 20 km. Es va anar veient que la majoria de participants es decantaven per la opció curta i ara, només s’ofereix un recorregut a l’entorn dels 12 km.

En condicions normals es va alternant anualment entre dues opcions de caràcter general: La primera és recórrer camins, pistes i carrers de Bordils procurant sortir el mínim del terme municipal. No és fàcil evitar-ho al 100% ja que l’extensió del nostre municipi no ajuda a trobar alternatives canviants sense visitar Celrà, Sant Martí Vell o Sant Joan de Mollet. Es tracta de recorreguts molt planers, gens difícils, aptes per a tothom. Només solen tenir un problema: El mes de maig, si no ha plogut els darrers dies d’abril, està ple de borrissol que entra pel nas en cas de vent. La sort és que les primeres hores del matí l’aire sol estar encalmat i minimitza una mica aquest problema. La segona opció a què fèiem referència, es sortir del municipi i intentar arribar als primers contraforts de Les Gavarres. En aquest cas, si que s’opta per recorreguts a l’entorn dels pobles veïns: Celrà, Sant Martivell, Sant Joan de Mollet o Flaçà. No és una opció tant planera com la primera però no presenta, en general, cap dificultat especial. Aquesta alternança ofereix matisos que es demostren ben valorats per les persones participants.

Bicicletada per l’Alt Empordà 2009

Deixem la Marxa, ja n’hem parlat prou, creiem. Dèiem que d’inici, l’entitat s’anomenava Grup Atlètic Bordils. En un moment determinat, a les acaballes del segle XX, les persones que el representaven, varen decidir legalitzar l’entitat. Es varen redactar uns primers estatuts i es varen presentar al Registre d’Entitats Esportives de la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya. Aquests primers estatuts no varen ser acceptats a causa de la denominació. No s’acceptava el terme Grup d’acord amb la normativa vigent. Això va refredar els ànims i es va deixar aparcada la presentació de nous estatuts ja que es va considerar una decisió arbitrària per part de l’administració

Una mica més endavant en el temps, el Club Handbol Bordils va patir una problemàtica en el sentit de que no podia tenir dos equips, per sota del juvenil, d’una mateixa categoria en una mateixa lliga. I tenien molts nois per fer un sol equip. Es va demanar al Club Atlètic Bordils si es podria inscriure un o més equips a nom d’aquesta darrera entitat en les lligues corresponents. Així es podria salvar aquesta situació i es podrien tenir dos equips de Bordils en una mateixa lliga. Això va fer recuperar aquella idea inicial de tenir estatuts.Ruta fluvial pel riu Ebre

En definitiva, el dia 3 de novembre de 1999, es varen presentar a registre uns nous estatuts, aquesta vegada amb la denominació de Club Atlètic Bordils. Es a partir d’aquí que de vegades hi ha hagut una certa confusió i, encara avui, hi ha persones que denominen l’entitat com a Grup i no com a Club.

Justament, en l’article 3 dels estatuts, es diu que el Club Atlètic Bordils té com a principal modalitat o disciplina esportiva la d’excursionisme. Però en el referit article també s’hi diu que s’inclou la pràctica de l’handbol. Això darrer, doncs, no suposava rivalitzar de cap manera amb l’Handbol Bordils. Era només una manera de salvar una problemàtica concreta que, per fortuna, es va resoldre un parell o tres d’anys després. Així doncs, durant un parell d’anys, el Club Atlètic Bordils va tenir equips jugant a handbol. Però era més un miratge que una realitat.Cap de Creus 2004

A part de tot el que s’ha dit, i des de gairebé els seus orígens, s’han dut a terme nombroses altres activitats: s’han fet excursions culturals a Lleida i Barbastre, a Barcelona per visitar el Palau de la Generalitat i fer una ruta gaudiniana visitant La Pedrera, el Parc Güell i la Casa Batlló. I, sobretot, una quantitat inabastable de sortides de cap de setmana o d’un dia concret per pujar els principals cims del Pirineu català, visitar indrets molt interessants, o fer recorreguts per la Costa Brava que han fet gaudir a una gran quantitat de persones. A títol d’exemple podem parlar de pujar al Pedraforca, al Puig Carlit, al Canigó, al Puig neulós, el Puigmal i altres pics a l’entorn de la Vall de Núria, diversos cims de les Gavarres, del Montseny, de la Garrotxa i Ripollès, la zona de la Vall d’Ordesa, el Montsant i tants d’altres. Rutes per la Costa Brava, des de Portbou fins a Blanes. Qui no recorda les sortides a les cales de Begur, Palafrugell o Palamós?.

La Pica d’Estats

En els millors moments, la participació a les sortides va ser espectacular. Sobretot a les propostes a l’entorn de la Costa Brava, en algun moment s’havia superat la xifra de cent persones. També en una ocasió, l’any 2002, en que es va visitar la zona de Cabrera i Falgàrs, en que es va omplir un autocar de més de 70 places. Poc a poc, però, l’assistència ha anat minvant. Els darrers anys, eren poques les vegades en que es va arribar a ser més de quinze persones. I en algunes ocasiones l’assistència ha estat inferior a vuit excursionistes. L’any 2020, pel fet de no poder fer sortides a causa de la Covid i les consegüents restriccions el 2021, pel mateix motiu, varen suposar que els responsables del Club Atlètic es plategessin fer un recés. De moment s’ha tornat als orígens i s’organitza la Marxa Popular però, llevat d’algunes coses molt puntuals, com les sortides les nits fresques d’estiu, no hi ha una programació d’altres activitats.

 

 

De vegades, fer una parada en el camí representa poder agafar noves energies i seguir avançant. De moment s’ha tornat als orígens. Esperem que aquesta renovació de forces permeti endegar de nou i, si pot ser de manera ràpida, per tal de que, d’aquí a molts anys, el Club Atlètic Bordils segueixi sent una realitat i es consolidi com una entitat al nostre municipi.

                                                           JOSEP PUIG PUIG

 

EL NADAL “d’ABANTES”

Avui , en aquest món occidental en el que vivim, el cicle de Nadal s’ha convertit en unes festes plenament “consumistes”, han perdut el seu significat religiós  en el que fa anys n’estaven impregnades.  De fet l’origen d’aquesta celebració prové del món pagà, ja que coincideix amb el solstici d’hivern en què el dia comença a allargar-se de nou.

A Bordils, com a molts pobles d’aquella postguerra dels anys 50 del segle passat, les festes nadalenques pivotaven  al voltant de:  1)la Nit de Nadal, amb fer cagar el Tió, anar a “la Missa del Gall”, seguit de l’àpat de l’endemà del dia de Nadal i 2) els Reis d’Orient.

Potser a nivell particular hi havia altres costums, però, a les cases que hi havia mainada, fer “cagar el tió” era un fet inexcusable. Ara bé, cal saber que  els tions d’abantes eren molt mesurats en els productes que  cagaven: mandarines, algun torró pel dinar de Nadal, i algunes llaminadures de xocolata, en més o menys quantitat, no segons el menjar que la mainada els havia donat els dies previs, sinó a la situació econòmica de cada casa que en aquella època era molt minsa. Ah, i no en podies pas tastar res del que havia cagat fins després de la Missa del Gall que, com que havies d’anar a combregar la “Santa Mare Església” t’obligava a anar-hi amb l’estomac buit. Per altra banda, l’estètica no era l’actual estandarditzat en forma d’un tronc de suro ben tallat, amb dues potes davanteres,  una cara pintada i una barretina. No…, el Tió podia ser un tros de suro, un tronc, una soca… o  una caixa de fusta, que  en algunes llars era costum cremar després de la cagada.

La missa del Gall de  la Nit de  Nadal era una funció que no hi podies faltar, era una de les més importants de tot l’any. Sempre hi havia el Cor Parroquial o altres corals que acompanyaven la cerimònia i cantaven nadales. Encara és recorda aquella Missa del Gall de l’any 1962 que va venir a cantar-la la Coral del G.E. i E. G. de Girona sota la direcció del mestre Josep Viader, fou tot un esdeveniment; però potser el que ve a la memòria de la gent més gran, és que al sortir, ja havia començat a nevar i  que  no  va parar en tota aquella nit i part de l’endemà, deixant incomunicades moltes poblacions. Fou la nevada  més important del segle XX. Fou un autèntic “nadal blanc”.

També era preceptiu, anar a veure el pessebre monumental (d’uns 20 metres quadrats )d’en “Pitu Ànec”(Josep Congost) que  l’any 1945 va començar a muntar, primer a casa seva i el 1948 ho feu a la rectoria. I es va fer allà fins que un any, el torrent va inundar els baixos de l’edifici, però el va continuar fent al magatzem de vi d’en Pep Vilella (avui Casal del Poble) i també a l’entrada de Cal Carreter del carrer de la Creu.  Ara bé, “fer bel pessebre” era un costum molt arrelat a cada casa, sobretot les que hi havia infants, amb la molsa i el suro corresponents, així com un arbre de Nadal, que era un ginebró que s’anava a tallar del bosc i l’adornàvem amb les boles  d’aquelles que  si et  queien al terra es trencaven (les de plàstic van venir més tard) a més de caramels embolicats amb paper de cel·lofana de colors.

En Josep Congost “en Pitu Ànec”, amb la seva esposa la Salvadora Donda, mostrant el pessebre que cada any muntava al garatge de casa seva al Passeig Aimeric.(foto 1995)

Durant l’àpat familiar del dia de Nadal que no hi faltava el rostit, exquisidesa que només apareixia a les taules en comptades ocasions durant l’any, amb torrons de postres, això sí, només de les quatre classes que aleshores hi havia: de Xixona, d’Alacant, de rovell d’ou i de massapà. Era el dia que recitaves el vers que havies après de memòria a l’escola i donaves als pares aquella felicitació que amb aquella il·lusió  havies retallat, pintat i engalanat  a classe en els dies previs de les vacances i que sempre començava amb : “Muchas felicitades os deseo en este día tan señalado…” i que al sobre posava : “A mis queridos papas…” . També , amb menys arrelament, el Dia dels  Innocents alguna mainada intentava penjar alguna llufa a la gent que passava, o que el dia de Cap d’Any a algú et digués que a la plaça havien vist un home que tenia tants nassos  com dies tenia l’any!

Ah! I el Pare Noel? , aquest vell panxut amb barba blanca i  vestit de vermell,  doncs… aquí no existia, no com ara que s’ha convertit en un reclam comercial i ens el trobem a l’entrada de qualsevol magatzem o pul·lulant pels carrers fent dringar una campaneta. En  aquells temps, ens era un personatge totalment aliè i que, potser,  només havíem vist al cinema en alguna pel·lícula de diumenge la tarda en el cinema de Can Cinto.  Per tant, podem dir  que ha estat un costum forà “invasor”, podríem dir-ne, imposat pel merchandising nord-americà. I els  opulents llums de coloraines que ara ens omplen els carrers fent pampallugues? Doncs, si en prou feines hi havia  trenta o quaranta  bombetes  en tot el  nucli urbà.

Llavors només calia esperar el dia d’anar ”a esperar” els Reis. Però en els pobles de pagès no hi havia pas les cavalcades ostentoses i opulentes d’avui en dia,  no hi havia ni gaire motivació per muntar aquests tipus d’activitats d’entreteniment, i sobretot no hi havia els mitjans per a dur-lo a terme. La mainada amb fanalets fets a casa i acompanyats d’alguns adults anaven a “esperar” els Reis a les andanes de l’estació,  amunt i avall,  cantant la cançó de: – “Visca els Tres Reis, de l’Orient, que...” perquè deien que en algun tren dels que passava hi anaven els Tres Reis i d’aquesta manera, Ses Majestats, els veien i els sentien cantar. De tant en tant, els adults enmig de la foscor deixaven anar algun caramel al fanal  que et deien que venien del cel.!

Els tres primers Reis d’Orient de Bordils , any 1957

Però, com que també, a llarg de tots els temps sempre hi ha hagut gent altruista i compromesa amb la cultura, a Bordils , el 1957, gent del grup de teatre l’Art Bordilenc, va organitzar i finançà la primera  cavalcada de Reis. En Narcís Combis (rei Melcior), en Joaquim Font(rei Gaspar) i en Josep Perich(rei Baltasar) van ser els primers Reis d’Orient de Bordils; els va acompanyar en Josep Serrats que els  va fer de traductor.

Fou tot un esdeveniment  que Ses Majestats s’arribessin  a Bordils muntats a cavall; la rebuda fou excepcional, amb molta gent seguint-los, i no solament de Bordils, sinó dels pobles veïns que en aquell temps tampoc tenien cavalcada. Amb sortida al barri del Molí,  i recorregut per la carretera de Palamós fins a baixar  al poble pel carrer Almeda, passeig Aimeric per arribar a l’església i allà  fer l’adoració al nen Jesús; acte seguit tota la mainada els pogué anar a saludar. Per acabar fent els seus parlaments des del balcó de l’Ajuntament Vell, a la mateixa plaça de l’Església, acabant amb un llançament de caramels als assistents. Tot un esdeveniment!

Tot i que la cavalcada es va repetir l’any següent (1958), es va tornar a deixar de fer-se els tres anys següents, però després d’aquests anys, el grup de teatre de l’Art Bordilenc reinicia la festa, aquesta vegada amb col·laboració de l’ajuntament, i  que la van mantenir fins el 1970, que no va continuar degut a un desventurat accident.

Moment de l’Adorció al Nen Jesús, la Nit de Reis. El mossèn era Joan Tarradas i a darrera el traductor de Ses Majestats, Josep Serrats.

 No fou fins el 1973 que va agafar l’organització dels  Reis, el Club Balonmano  Bordils que, el 1975 ho va deixar en mans d’una associació  que acabava de néixer: El Jovent de Bordils, i que és la entitat que, encara avui, organitza aquest acte.

Per cert, i el “tortell de Reis”?. Doncs igual que el pare Noel, no existia, un altre invent comercial?. No ho sé, el cas és que si pregunteu a  la gent que va viure aquells anys us diran que per aquestes contrades no havien sentit parlar mai d’aquest rosco. El tortell era pel dia de Ram!

I també us diran que, malgrat l’estretor i l’austeritat en que es vivien aquestes dates, potser la mainada era més feliç o potser era més fàcil ser-ho sense la voracitat consumista que ens té submergits la nostra societat actual. Ves a saber!

BMD

 

Com ja hem fet en algun altre escrit del mes en que  hem volgut recuperar personatges que, d’alguna manera, han viscut o han tingut molta relació amb Bordils; aquest mes volem  presentar-vos el pintor Josep Maria Prim, fill de l’advocat Ignasi Prim de Balle de Can Prim de Bordils, el seu pare exercia a Barcelona, per això va nèixer allà, però ell,  des de molt jove va fer estades molt llargues  a la casa pairal de Bordils.

JOSEP MARIA PRIM i GUYTÓ (Barcelona, 1907 — Barcelona, 1973) .Pintor

Estudis primaris i el Batxiller els va fer a Girona, al Collell i a Olot, on se li va despertar la passió per el dibuix.  Mentre encara era estudiant, publica algun gravat en linòleum a “l’Autonomista”, diari del vespre de Girona Amb la intenció de dedicar-se a il·lustrador; va tornar a Barcelona i el 1924 va entrar a l’Ateneu Polytechnicum per estudiar xilografia i pintura. Allà va descobrir aquest art que des de llavors  seria la seva  fervent dedicació . Més tard va anar a dibuixar al Cercle Artístic.

El 1929 va fer la seva primera exposició a la Sala que tenia el marxant Joan Merlí, a Galeries Laietanes, el 1931 ja exposa a la Sala Parés, fet que repetirà en anys successius(1932, 1936, 1941, 1972,1974-pòstuma-). Altres exposicions són: a la Sala Vinçon(1944-49), Sala Gaspar(1950, 57 i 58), Sala de Art Modern(1964), a Cadaqués(1971), Sala Cisne de Madrid(1973).

A l’any 1940, amb en Serrano Pruna, Comelerán i Mercè Llimona, va començar a col·laborar amb el setmanari “Destino” amb qui  sempre mantindrà contacte. Aquí fou on va conèixer el Josep Pla i li va permetre fer estades a Calella de Palafrugell que en quedà enamorat, d’aquí els nombrosos quadres amb el paisatge mediterrani d’aquests població. És a dir, tema marítim, els paisatges costaners i els velers.

El 1944 contrau matrimoni i se’n va viure a Cadaqués on tindrà contactes amb Salvador Dalí i altres pintors de l’època que pul·lulaven per Cadaqués.

L’any 1965 rep el premi d’honor de la primera edició del Concurs Nacional de Pintura “El Deporte en la Bellas Artes”.

L’obra pictòrica de JM Prim va tenir també una vessant muralista, la mostra de la qual va ser la pintura de la cúpula  l’església de Camallera l’any 1950. Així mateix, va fer les pintures de l’Altar dels Dolors de l’església de Cassà de la Selva. A l’església de Sant Esteve de Bordils, també deixà la seva petjada, una pintura mural al sostre de la pila baptismal  que hi havia a l’entrada a de l’església, avui tapada, ja que en les obres de restauració dels anys 80, no se sap per quin motiu, es va emparedar. Se suposa que la pintura encara hi és. (També a l’altar del Roser, hi ha dos quadres seus , pintats sobre vidre)

Pintura de la pila baptismal de l’església de Bordils(avui tapada)

També en els anys 50 va pintar grans plafons per a dos hotels de Barcelona, l’Hotel Majestic al Passeig de Gràcia i l’Hotel Manila a la Rambla, aquest segon amb temes antillans. Amb la reconstrucció posterior d’ambdós hotels, les pintures van desaparèixer.

Com a il·lustrador, va excel·lir. Com ja hem dit havia començat amb “l’Autonomista” i amb la seva col·laboració amb la revista “Destino”  Va continuar fent il·lustracions per textos diversos de diversos autors, especialment per els de C.J. Cela, per Ana M. Matute, A.  Cunqueiro, Ortega i Gasset, J. Leonard, H.de Balzac, A. Chejov i  Miguel Delibes.

El 1948, en una trobada a casa d’en Josep Pla al Canadell de Calella amb en Néstor Luján i en Xavier Montsalvatge, juntament amb tres pescadors cantaires de les tavernes de l’època, per intentar perpetuar les havaneres, que en aquells anys es temia la seva desaparició, van proposar l’edició d’un recull d’aquelles cançons “Álbum de Habaneras”on ell hi va dibuixar les il.lustracions. Arrel d’aquesta publicació, diuen que les havaneres van agafar embranzida i per això avui gaudeixen de bona salut.

Il.lustracio de “Album de Habaneras”

Durant una època va exercir  de dibuixant taurí.

Per acabar podem dir que  era un home de temperament artístic, que les seves obres tenen profunditat i intensitat i estan executades dins d’una tècnica sense vacil·lacions , agradable i molt personal.

Afermà la seva reputació com a pintor i es caracteritzà per una visió fugaç i lleugera del paisatge i més sovint de la marina; hom ha relacionat el seu estil amb el fauvisme d’en Raoul Dufy.

Recordar que el seu nom el podem trobar en dos carrers , un a Calella de Palafrugell, darrera el Canadell i l’altre al Cadaqués, prop d’altres  noms de carrer que porten noms de pintors com Pintor Joan Ponç, Pablo Ruíz Picasso, Pintor Matilla, o de l’escriptor Josep Pla.

 

           BMD

 

 

LA BARCA

Des de la prehistòria l’home se les ha empescat per poder passar a l’altra riba d’un curs d’aigua, primer a dalt d’un tronc d’arbre, i més tard amb les barques de pas. Al llarg  del Ter n’hi ha hagut moltes que durant de molts anys han fet un gran servei: amb un curt  trajecte  fluvial, evitaven anar a fer una marrada important, ja que els ponts i passeres no eren molt abundants en aquells temps.

“La barca”  de Bordils, no en fou l’excepció, i permetia fer més curt el trajecte entre Bordils i Cervià  de Ter. Era l’única alternativa; si no havies d’anar a travessar el riu pel pont del tren de Sant Jordi o el de Sarrià de Ter.

No tenim notícia de quan es va posar en funcionament per primera vegada; però podem dir  que en el primer terç del segle XX ja existia.

Del nostre record,  en Miquel Pou “Miquelet “  ja ho era abans de la guerra civil, al ser cridat per anar al front, el va substituir en “Rigau de Cervià”. En  acabar la guerra ho va tornar a agafar en Miquel Pou fins que ho va cedir a n’en  Martí Martí “Martí de ca l’Estevenet” que ho feu amb l’ajuda dels seus fills, el següent fou el que aleshores tothom coneixia com “El Cabrer”, un home molt pobre i la tenia com a mitjà per a poder fer alguns diners extra, ja que només posseïa un ramat de cabres;  fins al darrer barquer bordilenc que  fou en Camil  Quer ”En Camilu de can Floris” que també fou el darrer agutzil que feia els pregons (“les crides”) a toc de trompeta, i estem parlant de mitjans de la dècada dels 60.

L’indret on estava situada la barca el  podem situar a uns 100-200 metres a l’esquerra d’on desaigua el “Torrent” de Palagret. Per accedir-hi hi havia un corriol a la mota del torrent,  que sortia de darrere El Casal, òbviament era el camí més recte per anar a Cervià.

Les barques solien  tenir una eslora (de proa a popa), d’entre cinc a sis metres i una amplada, al centre , d’un metre i mig. No tenia quilla i el seu fons era completament planer. A l’interior hi havia dues o tres bancades com a seients. La propulsió la produïa el barquer agafant-se d’un cable tensat que anava d’un costat a l’altre del riu. Per assegurar l’embarcació  en cas de molt corrent , hi havia una cadena que anava lligada  al cable per garantir  que no se l’emportés en el cas que per qualsevol circumstància el barquer deixés anar-se’ del  cable propulsor. Per evitar que algú la fes servir d’estranquis, quan marxava el barquer, s’afluixava el cable i el matí el tornava a tensar a més de fermar-la amb un cadenat.

Transportaven persones, vehicles, animals i tota classe d’embalums que calgués. El barquer tenia una barraca per aixoplugar-se i passar les moltes estones que no venia cap client, moments que es dedicava a pescar, a fer treballs de poda i , sobretot,  moltes becaines, a més de passar molta fred durant els glaçats hiverns, i si no era allà, la gent el cridava: –Barquer , que te s’ha girat feina! . Ara bé, hi havia moments o diades que se’ls girava molta feina, per exemple a primera hora del que havia de travessar les dones que anaven a treballar a la fàbrica de can Baró de Cervià , o els diumenges o durant les  festes dels pobles on el trànsit de jovent era intens, o quan hi havia partit de futbol  de la màxima rivalitat entre el Cervià i el Bordils, s’havia d’estar preparat per passar  de pressa als aficionats del Bordils, que en més d’una ocasió per incidents ocorreguts durant el partit, havien de marxar de pressa, per si  els ”holigans” cervianencs venien a acomiadar-los  a cops de roc.

Un altre dia molt concorregut era el dia del Ram, que hi venia molta gent per travessar i poder anar a buscar el tortell o quan era l’Aplec dels Àngels molta gent de Cervià hi anava i aquell dia el barquer tenia molta feina, el matí quan hi anaven i la tarda quan tornaven. També els diumenges molts joves de Bordils anaven a ballar a Cervià, o al revés.

Un dels clients habituals era un negociant de bestiar de Cervià, conegut com en “Joan Vaques” que contínuament hi havia  per passar vedells que comprava o venia . Sembla  que alguna bèstia més gran ,com era  el toro semental de “Ca l’Estevanet”, quan havia d’anar a l’altre costat de riu a fer la seva “feina” de “muntar” vaques, abans de pujar a la barca li havien de tapar els ulls perquè no s’esverés. També es transportaven  cavalls, porcs,…i  expliquen que més d’una bèstia havia caigut per la borda a mig viatge amb tota la murga que representava el seu rescat. Òbviament transportaven bicicletes i motos.

La tarifa va anar canviant al llarg del temps, però als anys 40, era de 50 cèntims de pesseta, després al final  s’havia pujat a 1 pesseta; això era preu per persona, la bicicleta no pagava, ara bé, el preu s’incrementava en el cas d’un animal , i com més gran , més car era. Els que no pagaven eren les partides de maquis que solien passar ja entrada de fosc, el guia avisava al barquer que aquell dia estigués preparat i que no se li acudís dir res a ningú, i menys a la Guardia Civil, que de tant en tant  feia guàrdia amagats prop del pas de  la barca, però no es té constància que mai n’agafessin cap;  sembla  que abans que es fes fosc, la parella de civils ja marxaven, no fos cas que s’haguessin d’enfrontar amb els maquis. Alguns barquers, es  feien un sobresou pescant anguiles, o barbs a les estones lliures i les peces obtingudes les guardaven en una gàbia a dins de l’aigua,  la gent venia a comprar o bé molts  ja els tenia encarregats prèviament

Els diumenges, sobretot tot  durant el bon temps, la gent hi anava a fer la berenada, a pescar,  o en temps de calor a banyar-se, en aquells anys la gent no podia anar fàcilment a banyar-se al mar. Com que era un lloc de trobada, el  barquer ho aprofitava venen gasoses i taronjades que tenia en fresc a dins de l’aigua del riu..

Era habitual anar en aquest indret a fer “peixetades” com la que es feia darrer dia de la Festa Major de Bordils;  de bon matí, els homes anaven a parar les enfiles*i amb els peixos capturats, feien una gran fregida en una paella gegant i tothom en podia menjar. D’altres, en feien més sovint, com un conegut personatge de Bordils que  tot sovint hi anava amb la seva colla tots a dalt de  la tartana i  amb el sargento de la Guardia Civil de convidat, paraven les enfiles, fregien el peix i després, ben avinats, tiraven trets a tort i a dret amb el subfusell del sargento. El mateix sargento que esbandia  els gitanos que de tant en tant paraven  als paratges propers amb els seus carruatges,  ja que hi venien a fer casaments i altres festes del seu folklore, però quan, els pagesos cansats de què els hi robessin el blat de moro i els cacauets, els denunciaven, aquest senyor anava allà amb uns quants “números”, els hi fotien un reguitzell de bastonades i en  portava uns quants al “cuartelillo” on feia rapar  el cap d’alguna dona  i els homes s’emportaven unes bastonades de propina.

Algunes vegades les riuades s’havien emportat la barca i no sempre la trobaven , per exemple amb la riuada de l’any 40 la van trobar encallada a Flaçà, però el 1942 la força de l’aigua la va estavellar.  En cas de trobar-la riu avall,  l’havien de portar riu amunt a contracorrent, impulsant-la amb perxes. També es podien trobar sorpreses emprenyadores com era que el matí quan anaven a començar la jornada, trobaven la barca a l’altra riba, ja que algú els hi havia trencat el cadenat i l’havia utilitzat d’estranquis.

 

En fi, podríem anar explicant moltes més anècdotes de barques i dels barquers, però acabarem dient que, la barca va permetre  “agermanar” les dues margeneres del riu i els habitants d’un costat i l’altre.

XEVI JOU VIOLA

*enfila: Era una xarxa d’una llargada considerable que es posava de costat a costat de la corrent del riu.

 

JACINT CODINA MASSOT

Si el mes passat parlàvem de la Germandat de Bordils, avui parlarem d’un personatge polifacètic i que va treballar molt per fer créixer el teixit social de l’època. Parlo d’en Jacint Codina; per això aquest mes hem recuperat un escrit de l’escriptor i periodista Xavier Carmaniu que ens fa un esboç del metge i l’activista social.

Feia pocs dies que en Jacint s’havia instal·lat al poble i tot just anava fent coneixença amb el veïnat. De totes maneres, pel seu tarannà, de seguida va tenir amistat amb algun dels homes de la localitat, que eren catalanistes de pedra picada.

Jacint Codina Massot va néixer el 28 de maig de 1855 a Girona, on el seu pare, un capità d’infanteria originari de Barcelona, havia estat destinat. Després de fer els estudis inicials, va cursar el batxillerat especialitzat en ciències que oferia la Universitat Lliure de Girona. Aquest establiment docent s’havia fundat aprofitant el nou context polític sorgit del Sexenni Revolucionari el 1868, però el 1874 va ser clausurat per les pressions de la Universitat de Barcelona, que la veia com una competidora. En conseqüència, molts estudiants de terres gironines van haver de marxar a la capital per continuar els seus estudis superiors. També va ser el cas del nostre protagonista, que va fer la carrera de medicina. Es va llicenciar el 1881, quan tenia vint-i-sis anys.

Aleshores va iniciar la seva trajectòria professional a la Cellera de Ter, però al cap de poc temps va traslladar-se a Bordils, d’on ja no es mouria mai més. El doctor Jacint Codina es va implicar en la vida política local i nacional. Va ser militant de la Unió Catalanista i va participar com a delegat a les assemblees generals dels anys 1897, 1901 i 1904. A més, va ser un dels fundadors de l’Agrupació Catalanista de Bordils i, segons informacions publicades a la premsa de l’època, va ser el secretari de la primera junta directiva de l’entitat, que es va constituir el desembre de 1898. La formació va començar amb quaranta afiliats presidits per Ignasi Prim de Balle, i va iniciar la seva activitat pública de manera oficial el primer dia de l’any 1899.

El 1906, Jacint Codina Massot també va ser un dels assistents al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat al Palau de les Belles Arts de Barcelona entre el 13 i el 17 d’octubre; i que esdevingué un acte d’afirmació de la importància de la nostra llengua com a eina apta per tots els aspectes de la vida, des del domèstic fins a la literatura i la ciència.

Dibuix  de l’esborrany el que seria el seu llibre de poesies (1889)

Com a metge, segons expliquen alguns estudiosos, es va especialitzar en l’estudi de la botànica local amb la finalitat d’utilitzar-la per elaborar preparats per ajudar als seus pacients. Sembla, a més, que tenia un remarcable herbari on hauria reunit exemplars de la major part de les plantes presents a l’entorn de Bordils i la zona del Gironès. Alguns autors afirmen que va publicar alguns textos sobre aquesta disciplina, però no s’han aconseguit localitzar a l’hora d’escriure aquest article. També va escriure molta poesia a més de ser un excel·lent dibuixant.

Jacint Codina Massot va morir a Bordils el 1932, quan tenia setanta-set anys.

                                                                Xavier Carmaniu Mainadé

                                                                 -Historiador i  periodista-

FESTA DE LA GERMANDAT DE BORDILS

A Bordils, com a tots els pobles, hi havia unes festes que se’ls donava una importància especial respecte a  d’altres, eren  d’aquelles que s’anomenaven “majors”. Doncs bé, ara al setembre, concretament el dia 26, a Bordils celebràvem, amb tota solemnitat, la Festa de la Germandat de Sant Cosme i Sant Damià en honor a aquests dos benefactors.

Però abans d’entrar en detalls d’aquesta agrupació, farem un xic d’introducció del per què n´hi havia a molts pobles d’arreu. Fins ben entrat al segle XX, la gran majoria de la gent vivien de conrear el camp, cuidar bestiar i aprofitar els diferents productes que la natura els pogués donar, ja ho feien per a ells mateixos o pel propietari que els hagués contractat(masovers). Degut a la gran dependència del sector primari, qualsevol contratemps podia afectar directament a la població, Tot això, va fer que els vilatans mantinguessin un alt grau de contacte i relació els uns amb els altres i que els veïns més poderosos sentissin la necessitat de ser solidaris amb els menys afortunats. Potser , salvant les distàncies,  podríem dir que es tractava d’una forma de Seguretat Social actual; però  potser , en aquest cas, allò de  la solidaritat era  un valor molt arrelat, ja que a part de l’ajuda econòmica, quan algú es posava malalt, els membres de l’associació es repartien les tasques per donar-li un cop de mà, en les feines del camp o de cuidar el bestiar, i fins i tot si n´hi havia algun que moria eren els companys els qui el vetllaven i el portaven al cementiri.

Fins a l’any 1945 en que l’aprovació del Fuero de los Españoles va representar l’inici d’una amplia relació d’assegurances socials que el 1963 es fonen en la Ley de Bases de la Seguridad Social, que va fer que en pocs anys aquestes associacions d’ajuda mútua, anessin desapareixent.

 I a Bordils, quan es va constituir?

Sembla ser i atenent-nos als estatuts que hem pogut trobar, fou el 4 d’abril del 1892, quan  per iniciativa dels senyors Manuel Nicolau, Jacint Codina(metge), Josep Grau i Albert Vidal van presentar els estatuts al Govern Civil de Girona, on foren aprovades. I pels motius abans dits, la Germandat de Bordils es va dissoldre a finals dels anys 60 del segle XX.

Segons deien els Estatuts:

Quins eren els objectius de la  Germandat? “El socors i auxili dels germans malalts i impossibilitats per treballar i al mateix temps festejar amb pompa als seus Sants Patrons: Sant Cosme i Sant Damià”.

Com estava organitzada? La direcció i govern anava a càrrec d’una Junta Directiva formada per: 1 President, 1 Vicepresident, 2 Vocals, 1 Tresorer, 1 Secretari i els anomenats “empleats”: 2 Clavaris*, 2 Visitadors de malalts**, i 2 “Andadores”***

 

*Clavaris: eren els encarregats de les finances i de portar el registre de socis de l’entitat.

**Andadores: els que portaven els encàrrecs i les notificacions.

***Visitadors de malalts: Havien de visitar els malalts, almenys 2 dies a la setmana i informar al President. Feien els torns entre tots els “germans” per anar a vetllar els malalts.

Portada del fulletó dels estatuts que regient la germandat del  1908

Qui en podia ser soci? Només en podien ser els homes amb una edat compresa entre els 16 i 40 anys, a més prèviament havies de presentar una certificació facultativa que declarés que gaudies de bona salut. Hi havia una quota d’ingrés de 5 pessetes i una quota mensual d’ 1 pesseta.

Quan es reunien? : Obligatòriament s’havien de convocar 2 Juntes Generals durant l’any. Una el primer diumenge de gener per elegir els càrrecs, i una segona el primer diumenge de juliol, per informar de l’estat  de l’Associació. L’assistència a aquestes reunions era obligatòria per a tots el socis. En cas de no anar-hi, havies de justificar-te o bé t’imposaven una multa de 50 cèntims.

Altres curiositats:

• La Vetlla( fer companyia a un malalt) començava a les deu de la nit i s’acabava a les quatre de la matinada. En cas de no poder-la fer, havies de buscar-te un substitut, o bé pagar sis rals a la família del malalt.
• En cas que algun germà s’allistés voluntàriament a l’exèrcit o a qualsevol cos armat, quedava exclòs de la Germandat.
• Els de més de 70 anys, quedaven exclosos del pagament de quota i de tot servei, sempre que portessin almenys deu anys cotitzant
• Quedaven exclosos d’ajuda els “germans” amb malalties venèries i sifilítiques o a discapacitats degudes a baralles o aldarulls. També en quedaven exclosos els que com deien textualment els estatuts: “Los que contraigan la embriagez por vicio”
• Les quatre categories d’ajuda que rebien els associats eren: 1a.) 2 pessetes si el mal t’obligava a estar al llit 2a.) 1pesseta amb 50 cèntims, al qui el mal no els obligués a estar al llit, però que l’impedís treballar 3a 1 pesseta als convalescents(només els primers 15 dies) i ) 0.75 cèntims als malalts crònics(malalties que passessin de dos mesos)
• Si estan de baixa es descobrien treballant, perdies el socors i sis mesos de suspensió dels teus drets. Si reincidien eres expulsat.
• Hi havia un barem de multes en cas d’alguna irregularitat o de no compliment del teu deure.

Dia de la festa: El dia de la festa, al matí, s’anava a buscar al President a casa seva en comitiva de tots els “germans” amb el pendó(estendard) al davant, el qual tenia l’honor de portar-lo el soci més antic i amb l’0rquestra amenitzant la marxa. Llavors amb la música de l’orquestra i en processó se l’acompanyava a l’església i es feia una missa d’ofici solemne, i es cantaven els goigs(1)

Al sortir , es feia el tradicional vermut a Can Sipi i sardanes a la Plaça: la tarda ball a la Pista Sau, era ball pels socis, però els que no ho eren havien de pagar entrada) Sembla ser que cap el final, el jovent s’hi apuntava per tenir el ball  gratis, ja que la quota per tot l’any era molt barata , i els hi sortia més a compte fer-se soci perquè  a més, podies beneficiar-te dels avantatges que podia oferir-te l’associació.

Goigs a lloar els Sants Metges publicats el 1962, amb lletra de Mn. Enric Bahí i música de  de Josep Cassú. Dibuixos d’Antoni Varés.

Per què Sant Cosme i Sant Damià com  patrons?

Potser pel fet que eren metges i que guarien la gent de manera altruista, és a dir ho feien  sense cobrar res pels seus serveis, només els movia la compassió i la solidaritat. Potser una mica com un reflex del que pretenia la Germandat.

Aquest sants tenen una gran vinculació amb la medecina perquè eren metges i perquè,  segons la llegenda, van fer el primer trasplantament de la història, posant una cama sana d’un esclau negre que havia mort el dia anterior al sagristà de l’església de Roma que duia els noms dels sants, que es queixava d’un mal a la cama que li causava un dolor insuportable.

El miracle dels Sants Metges,  pintura de Jaume Huguet, 1460.

     Què en diu la llegenda(2) d’aquests dos sants? 

 

  Cosme i Damià eren dos germans bessons nascuts a finals del segle II dC en un petit poble de Aegea vora de la frontera actual entre Turquia i Síria.   . De família cristiana, per això foren perseguits i torturats en temps de Dioclesià(284-305) per no voler abjurar de la seva fe; però no els va ser fàcil als torturadors, ja que van haver de fer (hi ha vàries versions) varis intents;  segons les fonts foren lapidats, però les pedres retornaven contra els botxins, foren fuetejats, crucificats i assagetats (també les sagetes es giraren contra els soldats), o llençats al mar amb una pedra al coll, aconseguint surar-ne amb l’ajuda dels àngels i, finalment, cremats en un forn. La tradició més coneguda fa que, finalment, foren decapitats, juntament amb els seus deixebles

.
(1) goigs són composicions poètiques, de caràcter popular, que es canten a la Mare de Déu, a Crist o als sants. Es canten col·lectivament en el marc religiós d’una festa senyalada. La seva finalitat consisteix a donar gràcies pels béns rebuts, o bé coma pregària per demanar la salut física o espiritual de la comunitat.
(2) Coneixem , la vida d’aquests sants pel llibre “La llegenda daurada”, escrit pel frare dominic Jacques de la Voragine, a mitjans del segle XIII. És de suposar que la  biografia que va escriure aquest frare sigui una biografia llegendària, més que no pas històrica.                                                                         

                                                                                                                                                                                                             XEVI JOU i VIOLA                                                                                                                     

El nostre agraïment a l’Eduard Mitjà Sasanedas que ens ha proporcionat el fulletó dels Estatuts.

QUAN ELS PLATANERS CONTORNEJAVEN LA CARRETERA.

La Carretera C-66, aquesta exasperant calçada que travessa Bordils i Celrà, en els seus inicis fou un vial ombrejat on la gent hi anava a passejar.

La Carretera de Palamós a principis dels nays 50 (s.XX)

 Fou el 1856, durant el regnat de Isabel II, que malgrat de ser una monarca poc compromesa amb les obligacions del càrrec, amb un bagatge cultural ínfim i col·leccionista insaciable d’amants, va signar un reial decret que facilitava al construcció d’una nova xarxa viària. És en aquest context que és va construir la carretera de Girona a Palamós i l’ Estat va obligar, per decret, a plantar arbres(majoritàriament plàtans- Platanus x hispànica-) al costat de les carreteres amb un objectiu clar , ja que aquella ordenança acabava dient: “…con el doble objeto de proporcionar a los viajeros frescura y amanidad que tanto escasean en nuestras comarcas interiores.” . Altres fonts, defensen que la idea primerenca de plantar arbres als vorals dels camins “rals” era simplement per una qüestió tècnica per fixar el terreny; o que fou Napoleó que els va introduir quan va ocupar les nostres terres; ara bé el que està documentat és que en les vies romanes ja hi havia arbres que les vorejaven; tant se val.

Ara bé, pel que fos, l’Ajuntament de Bordils d’aquella època, és va negar a plantar-ne en el seu terme municipal; per això , inicialment els arbres començaven a l’indret del camí del Molí cap el Congost, i des de Can Tramuntana a la pujada de Mollet per l’altre. Però , al cap d’uns anys, per una altre decret del Govern, l’Ajuntament es va veure obligat a plantar-ne en el seu terme , per tant el tram que travessava l’actual Carretera de Palamós, una brigada de “peons caminers” de la zona, després de fer un forat de més d’un metre de fondària a pic i pala, van haver de plantar-los. I així fou que  amb els anys es convertiren en gegantins arbres d’uns vint metres d’alçada , amb un troc de uns tres metres de mitjana.

A més de la potent imatge estètica que proporcionaven,  l’època de del temps assolellat, la carretera era un lloc ideal per a poder-hi passejar tranquil·lament amunt i avall a l’ombra espessa d’aquells gegants ja que l’únic moviment consistia  en les anades i vingudes dels carros dels pagesos o algun traginer, pocs i comptats; tant era així que encara recordo que als anys 60(s .XX) durant la festa major, feien una ballada de sardanes al bell mig de la carretera i els pocs vehicles que hi circulaven havien d’esperar que la sardana acabés per a poder passa, no cal dir que la mainada hi jugava a futbol i que les parelles aprofitaven l’avinentesa que aquell indret els oferia, per allunyar-se una mica  del nucli i poder festejar sense ser supervisats.

Amb el pas dels anys, cada vegada circulaven més vehicles de motor i a més velocitat i més dimensionats; és quan comencen a sortir veus que els arbres eren un perill , ja que qualsevol badada derivava un xoc frontal, d’aquesta manera, començà un progressiu treball d’eliminació d’aquests arbres, però el cas és que ningú es va plantejar que moltes vegades aquests accidents eren fruit de la imperícia i la inexperiència d’alguns conductors, l’excés de velocitat, el mal estat de les carreteres i un perillosos utilitaris com l’anomenat “cotxe de les viudes”(Dauphine Gordini). Així que a finals dels anys 50 els arbres de la Carretera de Bordils foren talats.

1958. Es tallen tots els arbres de Carretera de Palamós

  Una vegada més, penso que ens vam equivocar, i no vam tenir la sensibilitat ni la intel·ligència de salvaguardar-los i restablir-los.

XEVI JOU i VIOLA

PRIMER TÍTOL  DE LA HISTÒRIA DEL  “BALONMANO” BORDILS

Aquest  19 de juny, farà cinquanta-un anys que l’entitat  que avui s’anomena Club Handbol Bordils, va conquerir el seu primer títol. Per tant ens remuntem al dissabte 19 de juny de 1971 que a 2/4 de vuit d’aquella vesprada, els dos equips que van arribar a la final de la “Copa Federación de Gerona”, el  Club Balonmano Bordils(equip de categoria provincial) i el Nuestra Señora de Montserrat de Sarrià de Ter(que militava en la 1ª Divisió Nacional). s’enfrontaven en el Pavelló Municipal d’Esports de la Devesa de Girona.

La crònica de la prèvia, publicada al Diario Los Sitios de Gerona,  feia un recordatori de que l’equip del Bordils havia eliminat en semifinals al Celrà, que acabava de proclamar-se campió de la lliga provincial i que el Bordils havia perdut el primer partit  de semis al camp celranenc per 11 a 7, però… que llavors a la pista de Bordils, fent el millor partit de la temporada, van guanyar al  Celrà, vigent campió provincial, per 15 a 8 i que en el primer període, ja el dominaven per un contundent 11 a 0. Per tant el global de  l’ eliminatòria era de 22 a 19.

En canvi glosava  que el N. S. Montserrat havia eliminat a l’OJE La Bisbal per un escandalós global de 48 a 24. I acabava dient:

• ¿Pronóstico? Favorable a los albicelestres de Sarrià de Ter.

 Però vet aquí que fer pronòstics sempre és relliscós i allò de “vendre la pell del llop abans de matar-lo” és una dita que el que va fer aquella crònica no la va posar en pràctica.

Bé, com us podeu imaginar, el dissabte el Pavelló Municipal de la Devesa de Girona estava a rebentar ja que moltíssims seguidors del Bordils, del Nª Sª de Montserrat (Sarrià), però a més de moltíssims amants del “balonmano” provincial, i òbviament amb la llotja plena dels components de la Federación Provincial de Balonmano de Gerona  i alguna que altra patum de l’època; ja que també es jugava la final juvenil entre el mateix Sarrià i el G.E. i E. G. Ambient de les millors ocasions.

Els de Bordils havíem fet una pancarta en la que es podia llegir: “Primer el  Celrà, i després… ” és a dir, com que no ho veiem del tot clar havíem tapat lo que venia al darrera que deia :”…un bon sopar”, així si guanyàvem, apoteòsic, i si perdíem , ho destapàvem i ben contents tots a sopar igualment amb l’equip.

El partit es va caracteritzar en els primers trenta minuts, per amb una evident igualtat, arribant al final del primer temps amb un 3 a 3 . Ambdues defenses van destacar molt i s’hi van fer amb,  diguem-ne, “intensitat”.

Però en el transcurs de la segona part, els sarrianencs van aconseguir posar-se al davant amb dos gols d’avantatge (5 a 3) , però llavors fou quan va sorgir la rauxa i les ganes del Bordils que, primer va anivellar el partit per passar, després, a dominar-lo completament. Aquests darrers minuts d’un joc de gran nivell(per l’època) en que el Bordils va fer embogir als seus nombrosos  seguidors, que no s’acabaven de creure allò que veien.

Van arbitrar  els col·legiats Srs. Serra i Bosch,  als equips que  van presentar les següents alineacions:

NªSª de MONTSERRAT : Rodríguez (Soler); Moratalla, Rodríguez II, Ibars, Ginesta (1 de penal), Rodríguez I (1), Villaplana, Pérez (1) i Mitjà (4)

Balonmano BORDILS: Lluís Estadella,Lluís Ventura (porters); Carlos Samsó (1), J.M. Mora, Eduard Mitjà,  Xevi Jou (2), Francisco Lora (4, un de penal), Martí Torras (1), Lluís Capdeferro, Joan Terradas, Carles Casademont i Joan Casas (2)

1- Joan Jaumà 2-Eduard Mitjà “Dardo” 3-Josep M. Mora 4-Joan Casas 5-Josep Mª Pujol(alcalde d’aleshores) 6-Martí Torras “El Ferrer” 7-Albert Ventura “Berto” 8-Lluís Estadella “En Mariano” 9-Joan Capdeferro “En Ferro“(entrenador) 10-Narcís Hospital “en Tal” 11- Xavier Jou “Xevi” 12- Carles Samsó 13- Lluís Capdeferro “En Ferro petit” 14- Lluís Ventura “En Sisó” 15 – Joan Terradas.

La crònica del diari de l’endemà destacava que els joves del Bordils van demostrar a la pista del Pavelló Municipal  la classe que porten dins seu, escombrant de la pista a un Montserrat que, malgrat als seus repetits esforços, no va poder decantar la victòria  al seu favor, la qual els nois del  Bordils  vana aconseguir merescudament, ja que durant tot el partit s’hi van esforçar amb força, entusiasme i unes ganes enormes, sense oblidar en cap moment, la defensa de la seva porteria i aprofitant l’oportunisme en els seus atacs.

Deia el cronista, que va ser un partit molt complet des del primer a l’últim minut de tots el bordilencs. Una actuació francament  esperançadora i que obria nous horitzons a aquest Bordils que, llançat per aquest títol de guanyador del “Trofeo Federación” el proper any de ben segur que competirà amb molts ànims  la Lliga Provincial, competició que aquella temporada havia fet un trist paper. Segueix recordant que l’equip bordilenc havia quedat penúltim en la classificació d’aquella temporada. I acabava pronosticant que, jugant d’aquella manera, el lloc d’aquell equip no podia ser els darrers llocs de la classificació, sinó que era en el  grup dels de dalt.

I rebla la crònica, que vam guanyar ni més ni menys que a un “Primera Divisió” que es va veure impotent per aguantar l’empenta del magnífic joc del Bordils , al que felicita des de aquesta crònica per l’èxit aconseguit.

XEVI JOU VIOLA