Durante los ocho años de
su existencia, recuerda Barceló, “la República renovó profundamente la vida de
los millones de ciudadanos de un país atrasado, profundamente caciquil,
injusto, oprimido, heredado de un tiempo inmemorial de explotación y humillación”.
“Y por eso, cuando un grupo de generales pretendió dar un golpe de Estado
apoyados por banqueros, aristócratas, y los regímenes fascistas ya dominantes
en Europa, se encontró con una sólida resistencia popular, no sólo de obreros y
campesinos sino también de profesionales, funcionarios, intelectuales, artistas
y hasta una derecha burguesa deseosa de renovar profunda y democráticamente el
país”, afirma.
El autor destaca que “tras
el fracaso del golpe, sobre todo en Madrid y Barcelona y las principales
ciudades y regiones, los generales desleales intentaron llevar a cabo un típico
pronunciamiento decimonónico con varias columnas que intentaron tomar Madrid
marchando desde Sevilla y Navarra y fracasaron a pesar de intentar por seis
veces, durante casi un año, la caída de la capital cuyo pueblo supo resistir
con una heroicidad extrema”. A partir de ese momento y teniendo bajo su control
una parte ya importante del territorio nacional, los golpistas, dice,
emprendieron una larga guerra civil con apoyo de Italia, Portugal y Alemania y
la indiferencia interesada de Gran Bretaña y los EEUU.
Pero “el milagro se
produjo, matizó. El golpe de Estado había provocado la disolución del ejército
regular que en buena parte había quedado en manos de los golpistas, pero a
partir de octubre del 36 el gobierno legítimo conformado sobre la unidad de
todos los partidos y sindicatos leales se entregó a la tarea de crear un nuevo
ejército moderno, eficiente y profesional. “Sólo contaba –comenta Barceló- con
los poco numerosos militares leales, las milicias espontáneamente formadas por
los ciudadanos en armas en defensa de la legalidad, con el apoyo de miles de
voluntarios llegados de todo el mundo dispuestos a luchar hasta la muerte por
impedir que el fascismo siguiera avanzando, y con las armas e instructores que
pudo hacer llegar la Unión Soviética”.
“Con esos elementos
-continúa diciendo- se creó en pocos meses el Ejército Popular, con mandos
profesionales leales, con oficialidad formada en pocos meses a partir de los milicianos
voluntarios en escuelas de formación improvisadas, las Brigadas Internacionales
y los tanques, aviación y asesores llegados de la Unión Soviética. Y la primera
gran batalla en la que este nuevo ejército fue puesto a prueba se dio en las
proximidades de Madrid, y ha pasado a la historia como la batalla de Brunete”.
L’any 1995 vaig presentar una proposta a l’Ajuntament per posar nom al carrer que feia poc s’havia urbanitzat, el que connecta l’Avinguda Montserrat amb el pavelló Blanc i Verd. Aquest nom era el de : Narcís Aliu. La meva proposta fou acceptada i és va batejar aquest carrer amb el nom d’aquest personatge, que ara intentaré fer un esbós de com el vaig percebre
Narcís Aliu Garriga
En SISET BASTER
En Narcís Aliu i Garriga (Bordils- 8 de març 1925 . / 4 de febrer 1984). Fill del baster*, d’aquí que també es coneixia com el “Siset Baster”. Vivia a la casa que hi ha a la dreta, sortint del carrer Almeda a la Carretera de Palamós, i treballava en mateix local on el seu pare hi confeccionava i venia els arreus de cuir per les bèsties de càrrega i adobaments diversos. Ara bé, ell no va pas seguir l’ofici patern, tot i que en tenia certs coneixements, sinó que veient que els temps estaven canviant, va optar per “especialitzar-se” en adobar bicicletes i ciclomotors (en aquell temps en dèiem motoretes). Tenia brama de ser maldestre en quan a la tècnica emprada a l’hora de solucionar una averia; ara bé, el cas és que la majoria de les vegades se’n sortia. Una anècdota que recordo, és que en una entrevista que li van fer al seu fill Josep “Pepe” a l’emissora que s’instal·lava durant la Santa Missió, i el missioner li va preguntar: -” I…, el teu pare de què treballa ? ”, i el nen va respondre:
-“El meu pare, arregla i espatlla bicicletes !”.
Ara bé, no es va proposar el seu nom per l’ofici que feia, sinó perquè va ser una persona que va estar compromesa amb l’esport bordilenc des dels seus inicis, per això era un nom adient a un carrer que portava al pavelló d’esports.
En Siset, fou una persona senzilla, altruista, col·laboradora fidel amb tota l’activitat esportiva del poble; era dels que no sortia a les fotografies, però que amb la seva tasca callada i a voltes poc reconeguda, feia que tot estigués a punt. A la meva època que es jugava a “balonmano” a la Pista Vella, si els diumenges el camp estava marcat amb guix (recordem que aleshores la pista era de terra), si les pilotes estaven a punt i les xarxes apedaçades, era gràcies a ell que una hora abans ja hi estava treballant, i no només això, ja que durant el partit si hi havia algú que et perseguia amb les tires de números per a “la toia”**perquè et rasquessis la butxaca per a poder fer calaix per a pagar els àrbitres, era en Siset i, entre venda i venda obsequiava als jugadors amb algun crit d’ànim i , a l’àrbitre, amb algun , diguem-ne “comentari tècnic” .
Però la seva contribució a l’esport del poble, venia de molt més lluny; quan als anys quaranta es jugava a futbol, ell també hi era pel que pogués ajudar, fins i tot va oferir una caseta de fusta desmuntable, que la feien servir per anar a les festes majors a vendre copes de xampany, per utilitzar-la de vestidor. Així que els jugadors es canviaven a ca l’Aliu i anaven caminant al camp de joc que era on avui hi ha el pati de les escoles; això els anava bé, perquè quan s’havia acabat el partit, es rentaven i/o banyaven al Rec Gran que els venia de passada. També era l’encarregat del material, ell era l’encarregat d’apedaçar les càmeres rebentades , després, de cosir les pilotes de cuiro, de mantenir-les engreixades, cosa que feia amb un pixaner de porc que li guardava el carnisser de Can Vicens,…i també era el responsable que la maleta que feia de farmaciola estigués a punt amb l’esperit de vi, l’aigua oxigenada, les benes, l’esparadrap, l’arnicon (pels cops) i la mercromina per pelats,.. ah, i l’ampolla de l’Aigua del Carmen per si havia algun mareig. I així continuà quan el “baloncesto” va esborrar el futbol, i quan el “balonmano” s’ho va menjar tot i és va convertir en l’esport rei de Bordils.
Cavall engalanat per la festa de sant Antoni, davant a ca l’Aliu “baster“
Al taller de ca seva, sempre el trobaves amb les mans plenes de sèu i amb samarreta imperi, va ser un punt de trobada obligada del jovent i també dels no tant joves. Podríem dir que era “l’àgora” del poble. Sempre amb la porta oberta fes fred o calor. A fora, al costat de la porta, hi havia un gran bloc de pedra en forma de prisma quadrangular( que encara em pregunto d’on carai havia sortit) que servia de seient on , de ben segur en cap més lloc del poble, s’han produït tants de milers de converses, la majoria innecessàries i absurdes, com les que va acollir aquesta pedra “filosofal”. A l’estiu, per tenir ombra, tenia una planta emparradora que pujava per unes estructures de ferro i feia una ombra deliciosa. Per això, moltes vegades hi podies trobar una colla que hi feia la botifarra a la seva ombra, amb un porró de vi i gasosa fresca, que havien anat a comprar a la botiga de Can Felip, que estava a l’altra costat de la carretera. Durant la Festa Major, feia de guardià de les bicicletes del jovent que venia dels pobles veïns, que anaven al ball amb la tranquil·litat que ningú els hi robaria i, a l’hora d’anar a retiro, li pagaven unes pessetes, pel servei.
Joves asseguts a la pedra de Ca l’Aliu fent petar la xerrada. Principis dels 60
Com que treballava per ell i no depenia de cap amo, podia deixar el que feia sempre que volia i entrar en la discussió pertinent sense que les hores li comptessin. Una vegada recordo, que en Ramon, un altre personatge del món de l’esport local, aficionat entre d’altres coses al ciclisme, li deia que ell podia pujar als Àngels amb no sé quin temps; a noi, la discussió no va acabar fins que en Siset li diu que si juga lo que vulgui que no n’és capaç. Què no, li contestà en Ramon, doncs vine-ho a veure. Ja tens en Siset que deixa el que estava fent i agafa la primera motoreta que tenia per allà i li diu vinga som-hi. En fi vull dir , que tenia una professió de les que ara anomenen lliberal.
Com que era el primer d’aixecar-se el matí, mentre escombrava a fora, tenia controlat qui passava i amb quina direcció anava; era com el burot***controlador, però sense cobrar cap impost, quan li preguntaves si havia vist passar fulano o sotano i cap on anava. Podies demanar-li qualsevol informació, des de l’horari de la sarfes**** fins el “goal average” que tenia el CF Girona respecte el del Alcoià o l’alineació del Barça el dia que va jugar amb el Madrid, per dir-ne alguna. Allà s’hi podia anar a llegir el “Mundo Deportivo” o el “Dicen” i fer.la petar una estona mentre et deixava la manxa per inflar la roda de la bicicleta i t’estrenyia el cable del fre, sense cobrar-te res. No el vaig veure mai enfadat, ni que et rebotis amb algun exabrupte.
En fi, a ca l’Aliu, era un lloc on podies respirar una dosi d’humanitat, de bonhomia i d’amistat sincera. Un lloc on podies rematar els “havent sopats” de les caloroses nits d’estiu, anant a “parar la fresca”***** al seu pedrís tertulià on sempre eres benvingut i, de ben segur, que en sorties enriquit amb les tertúlies que allà regnaven i/o assabentat de les darreres xafarderies que corrien pel poble. I així podria anar seguint…
EPÍLEG: El posar el seu nom a aquest carrer és un homenatge a la persona d’en Narcís Aliu però també, per projecció, és un homenatge a tots els qui han fet i fan possible, amb el seu altruisme, que l’esport d’aquest poble estigui on està.
Narcís Aliu(cercle en un grup escolar del 1935 D’esquerra a dreta i de dalt a baix: 1) 1-Josep Bisbe 2-Joan Vila 3-Enric Casademont 4-Jaume Prat 5-Alfons Julià 6-Josep Frigola 7- Joan Mitjà 8- Gaspar Jou 9-Joan Congost 10- Josep Sastre. 2) 1-Ramon Casademont 2-Josep Pons 3-Joan Trias 4-Joan Julià 5-Lluís Brugués 6-Miquel Vidal. 3) 1- Costa 2-Pasqual Jou 3-Salvador Santanach 4-Domingo Ribas 5- Josep Mª Pujol 6-Josep Santaló 7-Joaquim Congost 8-Joaquim Parés 4) 1-Martí Frigola 2-Jaume Batet 3- Esteve Crusis 4- Emili Comas 5-Miquel Ferran 6-Josep Camó 7-Narcís Aliu 8-Josep Rich
=============================================
*baster: és l’ofici, el taller i el comerç en què es confeccionen i venen els arreus de cuir diversos per dirigir les bèsties (cabestre…), per fermar la càrrega o el genet que transporten (selles, bast…), o per arrossegar vehicles (carros…) **toia. No era un ram de flors, sinó solia ser un tortell o un braç de gitano de cal Evarist confiter, acompanyat amb una ampolla de xampany de marca no t´hi fixis. ***burot: Funcionari municipal encarregat de controlar les entrades de certs articles destinats a vendre’s al mercat de la població, per cobrar-los un impost. ****sarfes : nom genèric que a la zona es donava en aquella època a tots els autobusos en general, degut a que l’única línia d’autobusos que feia servei a Bordils era l’empresa S.A.R.F.A. (Societat Anònima Ribot Font Artigas, que el 2009 es va integrar al grup Moventia *****parar la fresca: “a l’estiu, la fresca es para en els pobles del nostre país al peu de la porta”. La gent treien les cadires de casa fora al carrer i feien la xerrada, o jugaven a cartes i la mainada jugaven … Unes quantes dècades més tard aquest costum es troba gairebé en desús o bé és un hàbit que ha estat substituït. Ara, a l’estiu, com a l’hivern, hi ha qui es queda a casa mirant la televisió o qui no abandona el mòbil o el portàtil
Aspecte de la seu(Pavelló Torrentó) de votació a les eleccions al Parlament de Catalunya. Aquestes votacions s’han celebrat amb les mesures estrictes pel COVID-19Resultats al poble de Bordils
Que el 29 d’octubre de 1550, en Joan Riba, de Bordils, va signar un codicil*, que variava un llegat fet a la seva esposa Caterina i al seu fill Bernat?
*Codicil és un document jurídic hereditari complementari, previst en alguns ordenaments jurídics, que té els seus orígens en el dret romà.
El que per a l’autora són records i, doncs, emocions vives,
per a nosaltres els lectors són una finestra oberta a uns personatges, un temps
i un país que, sortosament per unes raons i dissortada per unes altres, hem
deixat enrere. L’encerta na Carme Riera quan ens fa veure que la generació dels
que ara som sexagenaris fou la de la por a les flames de l’infern, la del
sentiment de culpa, la del fred a l’hivern, la de les privacions…; però també
d’alguns costums respectuosos amb la natura que gairebé s’han perdut. Amb una
bona dosi d’empatia, ironia i tendresa,
La història que narren aquestes planes és real. Ens l’ofereix
la mirada d’una nena —una nina, com diuen a Mallorca—, que, entre els tres i
els deu anys, contempla el món amb els ulls ben oberts, sovint des de balcons i
finestres, per descobrir-nos els seus secrets. Amb tota la força expressiva de
la riquesa dels sons de l’illa, Carme Riera recrea el seu univers infantil ple
de màgia i d’innocència, però també de pors, culpes i prohibicions, poblat d’un
ampli fresc de personatges entranyables, molts d’ells lligats a tradicions i
oficis que ja han desaparegut.
Postals del santuari dels Àngels a finals dels anys 20 del segle passat. Podem veure l’absència de vegetació, provocada per l’incendi que feia poc havia patit la muntanya.
La Creu de Bordils, després de restar durant molt de temps com a creu perduda, ha pogut ser localitzada al cementiri de la mateixa població en el panteó de la família Prim.
Originàriament aquesta creu, datada del 1572, estava col·locada sobre una mènsula clavada al xamfrà entre el carrer Ample i el carrer de la Creu, de la qual se’n conserven diverses fotografies. Gràcies a les imatges podem apreciar que la mènsula tenia a l’extrem un capitell corinti del qual en sobresortia la creu d’estil gotitzant amb la Verge Maria i el nen Jesús suportats per un bonic amoret, i a l’altra banda, un Crist Crucificat. Sota la creu s’hi pot observar un òval amb l’inscripció «ASTE/VA RIBA/S ME A FE/TA A L’ANY 15/72 QUI». Al cantó de la Verge també hi havia un escut.
Creu datada del 1572
Podem suposar que la creu fou feta pels mateixos picapedrers que van realitzar l’Església de Sant Esteve del poble, ja que fou edificada durant la segona meitat del segle XVI. En una llinda de la porta s’hi pot observar una inscripció segons la qual l’església fou començada el 1561.
Vista de la creu en el seu lloc original, al xamfrà carrer de la Creu i carrer Ample, a Can Gasau de la Creu. Fotografia de principis dels anys 20 del segle passat
No
obstant això, durant la Guerra Civil la creu fou destruïda. Les fonts orals del
poble expliquen que el Comitè del Pont Major la va tirar a terra i va amenaçar
de mort a tothom qui la toqués. Però sembla ser que a la nit algú la va
recollir i la va amagar. Fins ara s’havia cregut que la creu se l’havien
emportat a Peralada i d’allà se n’havia perdut el rastre, però gràcies a una
fotografia trobada al Museu d’Arqueologia de Catalunya a la secció de Girona
datada del 1969 es va poder saber que la creu havia estat guardada per la
família Prim del mateix poble de Bordils. Aquesta creu, a finals del segle XX
es va col·locar en el panteó que la família té al poble.
Gràcies
també a l’ajuda dels veïns del poble s’ha pogut localitzar la mènsula, que es
troba parcialment conservada en una casa particular, ja que no fou destruïda, i
només quan es va haver d’eixamplar el carrer de la Creu es va desmuntar de la
façana i es va guardar.
La creu actualment consta de tres parts, un fust circular, el capitell i la mateixa creu. Té els braços amb acabaments flordelisats, i decorats amb uns motius vegetals que li donen un caràcter d’obra ben treballada i de bona factura. Tal i com hem dit abans, a l’anvers hi ha la crucifixió. Però podem observar com la cara del Crist fou destruïda durant el seu enderrocament i actualment ha estat restaurada, d’aquí la diferència d’estils entre l’obra original i l’actual. El mateix passa amb l’anvers, ja que la Verge té la cara malmesa, i en aquest cas no ha estat restaurada, però val la pena destacar els plecs dels ropatges i la bona factura de la imatge tot i el seu mal estat de conservació actual. El nen Jesús presenta unes dimensions una mica desproporcionades, i també té parts malmeses i restaurades.
Cara on es mostra el Crist crucificat
Cara amb la Verge amb el nen Jesús.
Novament comparant les imatges, podem observar com la creu tenia un nimbe crucífer que l’envoltava, però en les imatges de V. Fargonoli anteriors a la Guerra Civil, es pot observar com aquesta bonica decoració tardogòtica ja havia estat malmesa i només se’n poden apreciar les petites volutes que en queden a l’actualitat.
Joan Fuster fou l’intel·lectual català més influent de
la segona meitat del segle XX. La seva conceptualització sobre el fet nacional
és bàsica per a entendre la proposta d’articulació dels Països Catalans. El
llibre que teniu a les mans recull els seus opuscles polítics més importants
dels anys seixanta als vuitanta, quan el conflicte sobre el model de País
Valencià i de Països Catalans fou més evident que mai. Uns textos bàsics,
doncs, per tal de pensar i repensar on érem, on som i on volem anar en tant que
nació.
Banc de Memòria Digital de Bordils utilitza cookies per oferir un millor servei i fer estadístiques de dades d'ús. Per a més detalls pots consultar la nostra Política de Cookies. AcceptarRefusar
Privacy & Cookies Policy
Privacy Overview
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these cookies, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may have an effect on your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.