LLIBRE RECOMANAT MES DE SETEMBRE 2021

Jordi Badia recull dos-cents mots que estan en perill d’extinció i que, entre tots, cal que salvem i reivindiquem

A cal dentista, hi aneu quan teniu una “dent corcada” o una “càries”? Per assistir a una celebració, “us arregleu”, hi aneu “mudats” o ben “empolainats”? Trobeu que l’alemany és un idioma “enrevessat” o “complicat”? La llengua ens ofereix expressions sinònimes per parlar del nostre entorn o de les accions que fem cada dia, però d’alguns d’aquests mots n’abusem i, sense voler, fem que uns altres vagin caient en desús. I quan un mot o una locució perden pistonada, tenen molts números d’extingir-se.

El lingüista Jordi Badia, amb aquest llibre, vol reivindicar totes aquelles paraules i expressions que actualment són a la corda fluixa perquè han estat arraconades per la pressió del castellà, o bé perquè formes sinònimes, sovint no tan precises, n’han acabat ocupant l’espai genuí.

ESCRIT MES DE SETEMBRE 2021 X

RIVALITAT POBLE – CARRETERA, (D.O. de Bordils)-

2ª part

Aquesta competència ferotge entre les societats recreatives de l’Ateneu(Carretera) i Joventut Bordilenca (Poble), com ja vam dir, arribava a l’exageració quan arribava la Festa Major de Sant Bartomeu.

Competien a veure qui feia la “festa” més lluïda. Òbviament, l’activitat central de la festa era el ball que es feia als envelats . A totes les festes es feia ball amb quintets o orquestres; per això rivalitzaven a veure qui llogava la de més renom o que en aquells moments sonés més  . Per altra banda, també era un plat fort que per la Festa Major, a més del millor grup musical, tenir en cartell un espectacle d’alguna artista o cupletista que estigués de mode aquella temporada en el món de les “varietés”.

  Val a dir que la “guerra propagandística” era habitual els dies previs. Tots dos grups feien molta propaganda, feien cartells que la nit clavaven per tot el municipi i als pobles veïns, però…l’endemà, els de l’altre barri els arrencaven i/o clavaven la seva al cim.

Segons els de “la Carretera”, sempre tenien més requesta i feien “llenos” ja que en aquell temps la gent no tenia mitjà de transport propi, i que els forasters que venien amb tren o amb la Sarfa (autobús de línia), es quedaven al ball de la Carretera per la seva proximitat a l’estació i de la parada del bus, ja que pel fet d’haver de baixar al Poble, que aleshores no hi havia  gaires bons camins i sobretot perquè podien apurar més el temps d’estada al ball, pel fet d’estar a cinc minuts de l’estació (Ep, era una opinió dels de la Carretera).

  Però vet aquí que un any, els de la Carretera tenien una orquestra de  molta anomenada: Els Verds de Mataró; nom que els hi venia per ser uns dels primers que en les actuacions  vestien uniforme  , concretament portaven un esmòquing verd i uns pantalons negres enrivetats de seda i una armilla. Com que això era una novetat, la seva presència feia molta sensació.

  Bé, resulta que quan l’orquestra, després del ball de tarda, va anar a sopar per després tornar engegar amb el ball de nit, van deixar les solfes del repertori, així com els instruments a l’envelat que havia quedat sense ningú ja que tothom era a sopar a casa seva. Aprofitant l’avinentesa, uns quants partidaris del Poble van entrar-hi i van amagar totes les solfes. A l’arribar els músics per començar el ball de nit, no van poder tocar el seu repertori habitual i només van poder tocar algunes peces que se sabien de memòria. Quan a l’acabar la Festa els operaris van desmuntar l’envelat, van trobar totes les partitures a sota l’escenari.

Com podeu imaginar, això  va enfollir d’allò més  als “carreterencs” que es van voler venjar l’any següent, i de quina manera!.  Resulta que, l’any següent a l’era* de la Murga que era on aquell anys havien muntat l’envelat, un comando de la Carretera, a l’hora convinguda, els van tornar la bretolada de l’any anterior. Però els del Poble, en prevenció, havien guardat les solfes perquè no els passes el mateix. Però, ai las! per desgracia seva, passava un rec al costat mateix de l’envelat, cosa que va facilitar la revenja. Els de la Carretera van taponar la llera del rec i van obrir un pas per dirigir el corrent d’aigua cap a l’envelat. Quan van anar per començar el seu ball de Nit, es van trobar amb la pista negada amb un pam d’aigua

  Aquesta estratègia de l’aigua, els “carreterencs” també l’havien utilitzat per sabotejar als del Poble obrint una rasa al costat del pont del Rec Gran del carrer Almeda, cosa que feia que l’aigua desbordada baixés  per el carrer, llavors l’únic que comunicava amb el Poble, perquè s’enfangués  i els forasters no  hi poguessin passar còmodament sense embrutir-se les espardenyes o sabates de mudar.  Però, els del Poble no es quedaven curts, un any, aprofitant que l’alcalde era dels “seus”, va fer que l’ajuntament poses impediments als organitzadors de la Carretera no donant permís per connectar la llum del l’envelat, cosa que va fer que haguessin de fer venir un equip electrogen, amb la conseqüent despesa econòmica que va fer minvar el pressuposti no van poder per llogar una orquestra de categoria

Ballada de sardanes al bell mig de la Carretera de Palamós. Finals dels anys 40 (s.XX)

Amb les sardanes també passava el mateix, sempre s’obligava a fer-les a la Plaça del Poble, fins que hi va haver un grup de gent de la Carretera que van fer arribar les seves queixes al mateix Gobernador Civil de Gerona que finalment els va concedir un permís per fer-les, almenys una audició, a la Carretera. Per cert, aquestes sardanes les feien  al bell mig de La Carretera de Palamós, davant de Can Vicens (avui nº89 de la Ctra. Palamós). Com que el tràfec de cotxes d’aleshores era molt poc, si en venia un, o un carro o  una tartana, s’havia d’esperar que acabés la sardana per a poder passar. 

EREN ALTRES TEMPS !

*Era: pati o espai aplanat, a vegades enrajolat o empedrat on es batia el blat i altres messes.

2021_08_14_Exposicions_003142

Mural aparegut al parc U d’octubre. Agost 2021.
La Bandera Negra Catalana (o Estelada Negra) és una bandera creada per la Fundació Reeixida (anteriorment denominada Comissió del Centenari de la Estelada) amb motiu del tricentenari de la Campanya de Catalunya (1713-1714) i presentada el 29 de juny de 2014 a la sala d’actes del Museu d’Història de Catalunya.
Va ser dissenyada per Jordi Avià i Joan Marc Passada.[
Es basa en la bandera negra utilitzada pel bàndol austriacista català durant la guerra de successió i al setge de Barcelona al 1714 com a senyal de no defallir i lluita sense quarter amb l’afegit d’un estel de cinc puntes per l’estelada i un sautor (creu) com el que sosté la santa en la bandera de Santa Eulalia de Barcelona.La bandera negra és un símbol vexil·lològic que, tot i soler estar recolzat per un grup determinat, no representa tant a aquest grup, com la seva actitud: El dol en el combat i/o la lluita sense treva ni quarter. Per això, el seu color se sol oposar, significativament, a la bandera blanca, el tradicional senyal de treva o rendició bèl·lica.



LLIBRE RECOMANAT ESTIU 2021

El llarg silenci dels botxins


Quan la Sílvia Tibau camina pel Mercat de les Puces de París no s’imagina fins on la portarà una descoberta inesperada. Ni l’Albert Novák —el seu company de maduresa— sospita de l’actuació del seu avi, scharführer de l’exèrcit alemany a la França ocupada. Rastres de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial en un entramat de silencis per aflorar. La retirada dels vençuts cap a la nació veïna o la foscor de la França col·laboracionista són aspectes que embolcallen les peripècies personals d’aquest relat; històries d’amistat, d’amors i desamors, de patiment, de temors, de descoberta… Històries familiars silenciades, que ens atrapen, i a on l’Alfons Cama se’ns mostra millor que mai com un magnífic novel·lista.

ESCRIT MESOS DE JULIOL-AGOST 2021 X

RIVALITAT POBLE – CARRETERA, (D.O. de Bordils)-

1º part

Històricament i urbanísticament parlant, Bordils té dos  nuclis que fins no fa pas gaires anys, estaven molt diferenciats. El Poble i La Carretera. Dins la personalitat pròpia de cada nucli, la rivalitat sempre ha existit, fins fa poc en que el canvi de demografia  l’ha diluït.

  Mentre  el Poble, nucli antic de Bordils al voltant de l’església i els petits nuclis que l’envolten (barri Bech , les Hortes) va restar poc  inalterat durant segles; en canvi el nucli de la Carretera, que fins a la segona meitat del segle XIX, havia estat un  llogaret insignificant,  motivat per  la construcció de la carretera nova de Girona a Palamós, de la construcció de la via fèrria del tren “Gran” Barcelona-Portbou i la del  tren “Petit” de Girona a Palamós, va experimentar un gran creixement i un desenvolupament econòmic important.

Vistes de la Pista Vella(C.Almeda) considerada la frontera mental entre la Carretera i El Poble.
Aspecte a principis dels anys 60(s.XX)

 

Potser caldria cercar en aquest fet, el punt de partida de la rivalitat Poble vs. Carretera, que va durar pràcticament fins els anys 70 del segle XX. És a dir, un nucli que s’havia estancat  i un altre que havia progressat i amb totes les vies de comunicació al seu abast, cosa que va fer que l’activitat comercial fos més creixent.

   No era una divisió d’ideari polític; òbviament, com a pertot, hi havia gent de dretes(els rics) i gent d’esquerres(pobres). Potser sí que podríem trobar alguna reminiscència en que, al Poble hi havia algunes cases de “senyors” o altrament dit cacics i també alguns clans familiars amb força influència en la gent a l’hora de fer alguna cosa. Això es va incrementar després de la Guerra, ja que la majoria d’aquestes estaments foren addictes al règim. Per tant podríem dir que el Poble, sempre ha estat més conservador que la Carretera, en termes generals. I Bordils, encara si analitzéssim a fons, fins i tot podríem trobar algun pòsit en l’actualitat, que fa que Bordils sigui un poble “conservador” i tancat en certs àmbits, sobretot per la gent que ha vingut de fora.

 Als anys 30, quan començà a haver-hi algun esport com el futbol i una mica més tard , el basquetbol i el “balonmano”, tampoc va ser una competència  esportiva, ja que els equips estaven formats per gent d’ambdós nuclis; però sí que va ser , diguem-ne, una pugna cultural i de lleure  en que les entitats sorgides per organitzar-les, “L’Ateneo Bordilense” amb seu al Bar Cinto de la Carretera i, al Poble  primer “La Murga” i després “La Sociedad Recreativa Bordilense” amb seu a Cal Tet, que a més de botiga de queviures, bodega, magatzem de gra,… tenia una sala de teatre al pis de dalt, així com un bar. Val a dir, que tot i ser del Poble ambdues, també van tenir una certa rivalitat entre elles.

Coberta i signants de la Junta de l’Ateneo Bordilense

 Les associacions se les fotien per veure qui la feia més grossa.

  Val a dir que, ja des de petits, la mainada ja tenia molt clar el que això significava; per això sempre hi va haver baralles i cops de roc dels uns contra els altres. L’únic lloc on hi havia una treva era a l’escola, per anar a les funcions litúrgiques  festives i a la Pista Vella, que podríem dir que marcava la frontera entre el Poble i la Carretera. La mateixa quitxalla s’organitzava partits de futbol entre ambdós nuclis on la rivalitat Barça- Madrid, quedava petita. Guanyar aquests partits era vital per a poder collonar durant dies als perdedors, fent ostentació del teu origen.

Bordils, sempre havia estat un poble on hi havia hagut alguna agrupació que feien comèdia , com li deien abans a les representacions de teatre. A  principis del segle XX ja hi havia  el grup anomenat “La Penya del Càntir”, que actuaven al local anomenat La Murga, darrera de la casa que coneixem com a Can Berto o a Can Viader que no era més que un magatzem gran que havien habilitat per fer-hi teatre. Aquest local, abans que un foc el destruís, també havia acollit sessions de ball i les primeres projeccions de cinema de Bordils. Més tard hi hagué  petites representacions teatrals de joves sota la direcció del mossèn del poble. Cap a mitjans dels anys 40, es va formar un nou grup de nois i noies amb el nom de l’Art Bordilenc. Doncs bé, no hi havia cap problema per formar-ne part, tant si eres de la Carretera o del Poble, però sí que les societats  volien que les representacions les fessin en els seus locals, a Cal Tet els del Poble i a Can Cinto i a Can Plata els de la Carretera.

  El mateix passava amb el ball de les festes assenyalades, cadascú programava la seva programació intentant fer-la més lluïda que els altres.

Elecció de la Pubilla Festa Major any 1932, a l’envelat del Poble
Any 1932. La pubilla Carme Samsó (asseguda) i les seves dames d’honor, a l’esquerra la Pilar Escura i a la dreta la vocalista de l’orquestra que actuava aquell any a la Festa Major.

Durant molts anys, per la Festa Major , hi havia dues festes paral·leles:  la  de la Carretera amb ball a l’envelat de La Pista Sau i la del Poble on també muntaven el seu, normalment a la Plaça. Competien a veure qui portava les millors orquestres i les artistes de varietés més de moda;  a veure quin envelat era el més majestuós;  en fi era una competència ferotge.

(En el proper escrit explicarem, entre d’altres, algunes anècdotes com  les bretolades que es van intercanviar en alguna Festa Major)

XEVI JOU VIOLA

  • Collonar:  és complaure’s a prendre el pèl.

LLIBRE RECOMANAT MES DE JUNY 2021

Durant l’última dècada, Catalunya ha protagonitzat una epopeia única en la història contemporània d’Europa. Un país que s’ha organitzat de manera pacient, constant, imaginativa i coratjosa per proposar per vies pacífiques la independència d’un estat disposat a usar la repressió i la violència per impedir-ho. Res no ha estat fàcil, però els èxits aconseguits són notables. En termes polítics, amb la proclamació d’una República que només necessita temps per créixer. En termes socials, generant un moviment emocionant que ha canviat ja, per a bé, el país des de la base. El gran relat d’aquest moviment no es pot escriure sense la petita història dels seus protagonistes, i això és el que Vicent Partal, observador audaç, fa en aquest Nou homenatge a Catalunya. Amb informació que no havia vist la llum fins ara i el pòsit de reflexió que dóna l’experiència, explica les claus que han fet possible tot el que ha passat i que anuncien el que pot ocórrer a partir d’ara. El resultat és un llibre ambiciós, cridat a ser un document clau d’aquest període de la nostra història tan apassionant com esperançador.

Amb el suport del Departament de Cultura.

«He volgut que aquest llibre es titule Nou homenatge a Catalunya, precisament perquè hi ha un fil històric que vull reconèixer, una continuïtat entre la Catalunya que va homenatjar George Orwell i l’actual. Des de baix va nàixer aleshores un projecte que desafiava obertament el món i les conviccions de l’època, i des de baix ha tornat a nàixer ara. Sense acceptar fronteres mentals imposades.» Vicent Partal