LLIBRE RECOMANAT MES DE DESEMBRE 2021

EL SILENCI DELS TELERS, d’Assumpta Montellà

“El que passava a les colònies era indigne i immoral, i el que digui el contrari, menteix”

“Nosaltres, que veníem de pagès, sort en vam tenir de les colònies i els amos, si no, ens hauríem mort de gana”

“A les colònies teníem plat a taula, sostre i feina segura. Només ens faltava la llibertat”

El silenci dels telers dóna veu a les dones i nenes que durant dècades van treballar a les colònies tèxtils de Catalunya. Des de l’inici de la indústria catalana fins als nostres dies, passant per la Guerra Civil i la repressió de la postguerra, els seus testimonis expressen una manera de viure marcada per un ofici ple de condicions precàries.

Les treballadores de les fàbriques en són les protagonistes principals, però també hi tenen cabuda les dones dels amos, les criades, les sagristanes, i així, anar sumant mirades femenines que es reunien al voltant d’una colònia tèxtil, d’orígens ben diferents, amb opinions ben diferents.

Aquest llibre és un rigorós i emocionat homenatge d’Assumpta Montellà a totes aquestes dones. Filles, esposes, mares, àvies, dones de colònies que han passat el seu testimoni a altres dones de noves generacions que encara viuen a les colònies i que vetllen perquè aquell passat no sigui oblidat.

 

ESCRIT MES DE DESEMBRE 2021

EL BANTER DE BORDILS

Es deia Francesc Bosch Prats i venia provinent del Molí de Cors municipi de Cornellà del Terri(Pla de l’Estany). Tota la seva família va desaparèixer al ser arrossegats  per una riada que es va emportar el molí , només es va salvar ell, perquè no vivia allà,  feia de mosso en una casa d’un poble proper.

Va ser llavors que va decidir marxar del lloc de la desgràcia i es va llogar a fer de  guarda de les propietats dels senyors de Can Vinyals de Flaçà.

Al cap de poc, es va poder comprar una casa a Bordils, la casa coneguda com a Can Rialla( avui casa nº 3  del Carrer del Padró) i una mica de terreny per anar fent la viu- viu. Per això, a aquella casa, se la coneixia com a Cal Banter.

Quan ja vivia a Bordils, va deixar de treballar a les ordres dels Vinyals i va ser quan es va fer guarda al Ban de Bordils, pagat per la comunitat de propietaris.  Al Ban, en aquells temps, no si podia anar a buscar res, ni llenya, ni anar a cacera, ni a buscar cargols,…) penseu que molta gent, per poder tenir llenya per a l’hivern,  treballaven feixes i en tenien cura de que estiguessin ben cuidades sense cobrar res als amos, només amb la condició de que quan tallés o hagués esporgat, ells  poguessin anar a fer llenya o a buscar cargols, bolets de soca, o parar alguna ballesta,…

Penseu que en aquell temps, els propietaris forestals eren molt estrictes amb la seva propietat; fins i tot,  a la zona de les Gavarres, hi havia guarda boscos pagats pels grans propietaris , a més de que molts d’ells tenien els seus boscos tancats amb parets de pedra seca.

Però en Francesc, quan ja va ser gran,  va deixar això de fer de guarda. Va “penjar “ l’escopeta Fourchette  que, després, només la feien servir els seus fills per a fer punteria a les garses o als tords que veien pels voltants de la casa.

El va substituir en Narcís Gestes Vert, d’aquí que a la casa de Can Rialla li va quedar el sobrenom de  Cal Banter Vell i a Cal Banter era a Can Gestes de la Carretera de Palamós. A Celrà, al carrer Major, també hi trobem una casa que és a Cal Banter.

Va tenir dos fills: un noi ,en Josep Bosch Carles i una noia que es va casar amb en Xico Natzaret. Llavors es quan aquest fill va anar a la casa del Carrer Almeda (actualment nº 67  ) que encara avui es coneix com a Cal Banter, on encara hi viu un nét, fill del seu fill Joaquim Bosch Guich, en Josep Bosch Vila, en “Pep Banter”, que ha estat durant molts anys és el nostre Jutge de Pau de Bordils i també fou  President del Club Handbol Bordils(1992-1999).

Actualment aquest vell ofici ja ha desaparegut i al Ban ja no li cal vigilància, o potser sí, ja que a vegades ha estat lloc triat pels que organitzen festes “Rave” o també anomenades “Free party”, grups de gent que ballen al so de la música electrònica i que dura tota la nit o a vegades més d’un dia. Tot canvia…!

XEVI JOU VIOLA (BMD)

ESCRIT MES DE NOVEMBRE 2021

EL BRAÇ de Sta. TERESA

Per posar-ho en context,  tot havia començat l’any 1937, quan la relíquia incorrupta de la mà esquerra de Teresa era arrabassada de les hordes roges i descregudes per part l’exèrcit nacional en la seva entrada triomfal a Màlaga. Assabentat de la troballa i seduït pel seu poder profilàctic, Francisco Franco la va voler fer seva. Dies més tard, el generalíssim aconseguia autorització eclesial per instal·lar-la de forma perenne al capçal del seu llit. Tant era la seva fe, per no dir-ne fetitxisme, en la despulla que arribà a condecorar-la amb la insígnia Laureada de San Fernando, medalla d’or i brillants

Amb aquests gests, la santa esdevenia una de les icones del franquisme. Tota sencera, o trossejada i repartida en petits reliquiaris (el peu dret, la mandíbula, la mà esquerra, diversos dits i, molt especialment, el braç), encarnava un dels mites d’aquella cruzada por Dios y por la Patria. Lluny quedava el personatge històric de Teresa de Cepeda y Ahumada, monja d’ascendència jueva, simpàtica, culta, visionària i compromesa amb la dignitat de la dona dins l’Església, valors que van estar a punt de que fos condemnada per la Inquisició més d’una i de dues vegades. El que són les coses i com es pot manipular la historia!

Vitrina on es guardava la relíquia

Bé, la més vistosa conseqüència d’aquell desballestament històric i físic de Teresa, fou el pelegrinatge del seu braç incorrupte per tota la península. Dins d’un ostentós reliquiari va voltar per tota l’Espanya dels anys seixanta, en una gira que commemorava el quart centenari de la reforma teresiana i que era retransmesa en blanc i negre a tota la població, quilòmetre a quilòmetre. Així, el braç extirpat al sant cadàver fou transportat per terra, mar i aire a visitar tots els convents i monestirs espanyols de l’orde del Carmel. I fou durant aquest viatge quan el reliquiari s’aturaria a Bordils el 24 de març de 1963.

Aquella tarda de diumenge, molta gent de Bordils va acostar-se a la carretera per veure passar el cotxe descapotable amb el braç momificat de la santa a dins d’un tub de vidre en forma de ve baixa i envoltats de guardias civiles de trànsit amb les seves motos, hi havia gent que li tirava flors mentre passava la comitiva.  Va fer una breu aturada a l’alçada de l’actual sortida del Torrentó a la C-66, on l’esperaven les autoritats franquistes, l’alcalde J.M. Pujol amb l’ajuntament en ple, el capellà, el jutge de pau, representants de la Falange,… amb una  gran repicada de campanes per ressaltar l’esdeveniment. El trajecte que feien aquest dia havia sortit de Palafrugell i, a les 18:30, tenien prevista l’arribada a Girona de  tota la caravana , a més dels cotxes particulars que la seguien i d’algun autocar que volien assistir a  tots els actes solemnes que “La Inmortal Gerona” tenien preparats per rebre la  relíquia.  Segons les cròniques dels diaris locals de l’època, va ser rebuda per les autoritats civils, militars i eclesiàstiques d’aleshores.   Va marxar de Girona  el 26 de març  amb destinació  Vic.

Cotxe descapotable amb la reliquia, que havent passat per Bordils, arriba a la plaça de la catedral de Girona

 Abans d’acabar potser explicar, a tall d’anècdota, la mala sort que aquesta santa va tenir després de la seva mort que ja va començar en el moment mateix dia de la seva mort, el 4 d’octubre de 1582, just quan es va canviar el calendari Julià per el Gregorià, així que, tot i que la  van enterrar l’endemà, ho van fer el 15 d’octubre. Va morir sense que li publiquessin cap  dels seus nombrosos llibres. Nou anys després de la seva mort va ser exhumada i trobaren el cos incorrupte, fenomen que ha estat explicat per la dieta cetogènica diabètica molt carregada de greixos i molt baixa en carbohidrats. El provincial dels carmelitans li tallà un braç, que es guardà en un reliquiari en el convent de Sant Josep, i el cos tornà a ser sepultat allà mateix. Anys després fou traslladat al convent de Sant Josep d’Àvila, però el duc d’Alba va reclamar el retorn, que fou decretat pel papa. El cos de la santa va ser exhumat algunes altres vegades, i cada vegada se n’agafava alguna part per a relíquia. Avui el peu dret i una part de la mandíbula són a Roma; la mà esquerra a Lisboa; la mà dreta i l’ull esquerre, a Ronda; el braç esquerre i el cor, dins reliquiaris a Alba de Tormes; un dit a París; un altre a Sanlúcar. altres dits i altres restes, dispersos per tot el món, i la resta del cos, incorrupte però ben estrinxolat, al convent d’Alba de Tormes. El sepulcre està tancat amb nou claus, tres de les quals són en mans de la casa d’Alba.

BMD de Bordils

ESCRIT DEL MES D’OCTUBRE 2021

L’APLEC dels ÀNGELS

L’any 1409, el rector de Sant Martí Vell va concedir una llicència a Guillem Casademont, a Martí de Llac, de la seva parròquia, i a Blai de Vilademuls per construir una capella dedicada a la mare de Déu dels Àngels. Els terrenys eren propietat d’en Guillem Casademont, però el 1412 els va vendre amb la finalitat que s’hi construís la capella. Des del 1424, els bisbes de Girona concedien indulgències als que pujaven a l’ermita i ofrenaven donacions per guarnir la capella.

  Al  cap de poc, molts pobles de la rodalia acudien als Àngels per obtenir remeis i prevenir catàstrofes. De mica en mica, en molts pobles dels entorns, va sorgir el costum de peregrinar ”pujar” anualment al santuari per implorar la protecció de la Mare de Déu.    Bordils, com es de suposar, també feia la seva peregrinació , però amb els anys s’havia anat perdent, i els bordilencs i bordilenques hi pujaven quan els venia bé. Va ser cap als anys seixanta del segle passat que es va tornar a fer la “pujada” conjunta de tota la gent de Bordils. La data escollida era la del primer diumenge d’octubre, i encara ara, tot i que s’ha desdibuixat molt es continua tenint present, el Club Atlètic convoca una pujada conjunta amb sortida  al costat de la farmàcia.

Colla pujant als Àngels .Octubre 1963

Molta gent deu recordar que, una vegada aplegada la gent, se  sortia a peu des de Bordils  per la carretera de Madremanya fins a Sant Martí Vell i, allà, pel camí que puja de can Noves enfilava cap al santuari. A mig camí, en el lloc que es coneix com “La Cadena”  on, encara avui hi ha una alzina surera de dos branques en forma de ve baixa, es feia una aturada per esmorzar.

Alzina de “La Cadena”

Hi pujaven gent de totes les edats, però per  facilitar la pujada, a vegades, en Joan Cassú (tractorista de professió) hi posava el seu tractor i el seu remolc( amb cadires), per  alleugerir la peregrinació a la gent gran i a la  mainada.    

El camí de Can Noves era, el camí tradicional, i encara avui és la pista més utilitzada per anar-hi, ja que és la més ben conservada i d’amplada apta per vehicles. Ara bé aquesta pista no és pas ni el camí primerenc, ni l’únic,  ni el més directe, per anar al santuari. Aquesta pista la va manar obrir un propietari de bona part de la muntanya,  perquè els carros carregats  de socs poguessin baixar-los al pla i així facilitar l’explotació de la fusta dels boscos de la seva propietat; no deixava passar els carruatges  dels altres sense el seu permís, ja que la pista era propietat privada  i per això la tancava amb una cadena, d’aquí en ve el nom de l’indret: La Cadena (lloc on, tradicionalment, la gent s’aturava a esmorzar).

Colla de joves amb el santuari al fons. Any 1953

Quan s’arribava a dalt, les colles anaven a buscar un  lloc  adient per després muntar les taules per dinar, com més a prop de la font de “La Mare de Déu”(avui mig colgada per les esllavissades) millor. Algú es quedava  de guardià en el lloc escollit i la resta anaven a la missa que  deia el mossèn de Bordils  amb l’acompanyament del Cor Parroquial de Sant Esteve de Bordils, que cantava l’ofici solemne. Abans de sortir era preceptiu fer una visita a la imatge de la Mare de Déu i d’encendre un ciri o  portar un exvot o presentalla* per penjar-loen aquella estança  que, als ulls dels infants, podia semblar una “Sala dels Horrors” amb totes aquelles parts del cos humà fetes de cera:  cames, mans, peus, pits,…, fotografies , crosses, aparells ortopèdics, escapularis, etc. que els peregrins hi deixaven en acció de gràcies pel guariment de malalties o fruit d’alguna prometença.

Havent complert amb la visita , ja podies anar a fer el vermut a l’hostatgeria, a jugar pels entorns, a caçar bolets, alguns enamorats aprofitaven per  a encauar-se pel bosc o a vegades, fins i tot, es muntava un partit de futbol entre joves de pobles veïns que coincidien aquell dia. Després dinar i d’una llarga sobretaula  arribava   l’hora d’anar a Rosari, cosa que no feia tothom, i a mitja tarda es prenia el camí de retorn, alguns amb castanyes i/o algun bolet al cistell, d’entre altres coses que ara no venen a compte.

Colla de bordilencs i bordilenques . Anys 60 segle XX

 Així doncs, on podia ser el camí més antic que anava de Bordils als Àngels?

A veure, com he dit al principi,  l’autoritat eclesiàstica havia donat una llicència per construir la capella, d’entre aquells promotors n´hi havia un  de Vilademuls. Sembla ser que aquest senyor va voler fer un camí de ferradura que anés del seu poble Vilademuls al santuari. Doncs bé ,aquest camí passava per Bordils i encara avui en podem veure la traça, una en el pont petit del Rec Gran que uneix Carrer Canyes i Carrer Migdia, i el passatge (Carreró) de Ca l’Elies.

Pont del camí de ferradura on passava l’antic camí dels Àngels

Hipotèticament travessava el riu per la zona de Can Marcó  que era una zona on hi havia poca fondària, ja que el riu formava un meandre molt gran  passava al costat de Cal Ros del Pla, davant a la casa de Cal Capellà Sastre, per una part de l’actual   carrer Migdia, pel Carreró de Ca l’Elies, seguia el torrent de Sant Pere per sota Ca l’Esteve del Puig,  planejava per la zona de Vall- lloba, al coll de Can Noves baixava per creuar la riera de Boscals i, s’enfilava  guanyant alçada amb decisió, fins a La Morolla, per continuar pujant fins  a la zona del Sagalar (petit planell que hi ha passada “La Cadena” des d’on seguia on encara avui és la pista, per  culminar  per la drecera, que avui tots coneixem,  fins al santuari.

Per aquest corriol, avui colonitzat per la boscúria, el qual s’enfila cap a La Morolla, encara hi podem trobar magnífiques parets de pedra seca que són testimoniatge  que, en temps passats,  aquests vessants , eren vinyes i olivets.

Paret seca en l’antic camí dels Àngels

Us asseguro que és un camí molt agradable.

XEVI JOU VIOLA

exvot o presentalla*: Un exvot o presentalla és un objecte que hom ofereix a una divinitat o ésser mitològic en compliment d’un vot o promesa (prometença), o bé en acció de gràcies per algun benefici rebut. Al cristianisme se solen oferir a Jesucrist, a la Verge o a un sant. Antigament era molt freqüent veure exvots penjant de les parets i els sostres de les esglésies i ermites,

ESCRIT MES DE SETEMBRE 2021 X

RIVALITAT POBLE – CARRETERA, (D.O. de Bordils)-

2ª part

Aquesta competència ferotge entre les societats recreatives de l’Ateneu(Carretera) i Joventut Bordilenca (Poble), com ja vam dir, arribava a l’exageració quan arribava la Festa Major de Sant Bartomeu.

Competien a veure qui feia la “festa” més lluïda. Òbviament, l’activitat central de la festa era el ball que es feia als envelats . A totes les festes es feia ball amb quintets o orquestres; per això rivalitzaven a veure qui llogava la de més renom o que en aquells moments sonés més  . Per altra banda, també era un plat fort que per la Festa Major, a més del millor grup musical, tenir en cartell un espectacle d’alguna artista o cupletista que estigués de mode aquella temporada en el món de les “varietés”.

  Val a dir que la “guerra propagandística” era habitual els dies previs. Tots dos grups feien molta propaganda, feien cartells que la nit clavaven per tot el municipi i als pobles veïns, però…l’endemà, els de l’altre barri els arrencaven i/o clavaven la seva al cim.

Segons els de “la Carretera”, sempre tenien més requesta i feien “llenos” ja que en aquell temps la gent no tenia mitjà de transport propi, i que els forasters que venien amb tren o amb la Sarfa (autobús de línia), es quedaven al ball de la Carretera per la seva proximitat a l’estació i de la parada del bus, ja que pel fet d’haver de baixar al Poble, que aleshores no hi havia  gaires bons camins i sobretot perquè podien apurar més el temps d’estada al ball, pel fet d’estar a cinc minuts de l’estació (Ep, era una opinió dels de la Carretera).

  Però vet aquí que un any, els de la Carretera tenien una orquestra de  molta anomenada: Els Verds de Mataró; nom que els hi venia per ser uns dels primers que en les actuacions  vestien uniforme  , concretament portaven un esmòquing verd i uns pantalons negres enrivetats de seda i una armilla. Com que això era una novetat, la seva presència feia molta sensació.

  Bé, resulta que quan l’orquestra, després del ball de tarda, va anar a sopar per després tornar engegar amb el ball de nit, van deixar les solfes del repertori, així com els instruments a l’envelat que havia quedat sense ningú ja que tothom era a sopar a casa seva. Aprofitant l’avinentesa, uns quants partidaris del Poble van entrar-hi i van amagar totes les solfes. A l’arribar els músics per començar el ball de nit, no van poder tocar el seu repertori habitual i només van poder tocar algunes peces que se sabien de memòria. Quan a l’acabar la Festa els operaris van desmuntar l’envelat, van trobar totes les partitures a sota l’escenari.

Com podeu imaginar, això  va enfollir d’allò més  als “carreterencs” que es van voler venjar l’any següent, i de quina manera!.  Resulta que, l’any següent a l’era* de la Murga que era on aquell anys havien muntat l’envelat, un comando de la Carretera, a l’hora convinguda, els van tornar la bretolada de l’any anterior. Però els del Poble, en prevenció, havien guardat les solfes perquè no els passes el mateix. Però, ai las! per desgracia seva, passava un rec al costat mateix de l’envelat, cosa que va facilitar la revenja. Els de la Carretera van taponar la llera del rec i van obrir un pas per dirigir el corrent d’aigua cap a l’envelat. Quan van anar per començar el seu ball de Nit, es van trobar amb la pista negada amb un pam d’aigua

  Aquesta estratègia de l’aigua, els “carreterencs” també l’havien utilitzat per sabotejar als del Poble obrint una rasa al costat del pont del Rec Gran del carrer Almeda, cosa que feia que l’aigua desbordada baixés  per el carrer, llavors l’únic que comunicava amb el Poble, perquè s’enfangués  i els forasters no  hi poguessin passar còmodament sense embrutir-se les espardenyes o sabates de mudar.  Però, els del Poble no es quedaven curts, un any, aprofitant que l’alcalde era dels “seus”, va fer que l’ajuntament poses impediments als organitzadors de la Carretera no donant permís per connectar la llum del l’envelat, cosa que va fer que haguessin de fer venir un equip electrogen, amb la conseqüent despesa econòmica que va fer minvar el pressuposti no van poder per llogar una orquestra de categoria

Ballada de sardanes al bell mig de la Carretera de Palamós. Finals dels anys 40 (s.XX)

Amb les sardanes també passava el mateix, sempre s’obligava a fer-les a la Plaça del Poble, fins que hi va haver un grup de gent de la Carretera que van fer arribar les seves queixes al mateix Gobernador Civil de Gerona que finalment els va concedir un permís per fer-les, almenys una audició, a la Carretera. Per cert, aquestes sardanes les feien  al bell mig de La Carretera de Palamós, davant de Can Vicens (avui nº89 de la Ctra. Palamós). Com que el tràfec de cotxes d’aleshores era molt poc, si en venia un, o un carro o  una tartana, s’havia d’esperar que acabés la sardana per a poder passar. 

EREN ALTRES TEMPS !

*Era: pati o espai aplanat, a vegades enrajolat o empedrat on es batia el blat i altres messes.

2021_08_14_Exposicions_003142

Mural aparegut al parc U d’octubre. Agost 2021.
La Bandera Negra Catalana (o Estelada Negra) és una bandera creada per la Fundació Reeixida (anteriorment denominada Comissió del Centenari de la Estelada) amb motiu del tricentenari de la Campanya de Catalunya (1713-1714) i presentada el 29 de juny de 2014 a la sala d’actes del Museu d’Història de Catalunya.
Va ser dissenyada per Jordi Avià i Joan Marc Passada.[
Es basa en la bandera negra utilitzada pel bàndol austriacista català durant la guerra de successió i al setge de Barcelona al 1714 com a senyal de no defallir i lluita sense quarter amb l’afegit d’un estel de cinc puntes per l’estelada i un sautor (creu) com el que sosté la santa en la bandera de Santa Eulalia de Barcelona.La bandera negra és un símbol vexil·lològic que, tot i soler estar recolzat per un grup determinat, no representa tant a aquest grup, com la seva actitud: El dol en el combat i/o la lluita sense treva ni quarter. Per això, el seu color se sol oposar, significativament, a la bandera blanca, el tradicional senyal de treva o rendició bèl·lica.