RECURS MESOS JULIOL-AGOST 2022

Foto aèria del casc antic de Bordils  que s’anomenava  “La Cellera”*aquesta superfície emmarcada per una ratlla vermella. On hi ha les fletxes grogues, eren les entrades al recinte.

*La Cellera o la Sagrera era un espai que envoltava les esglésies i que es considerava territori físic sagrat. Delimitava un territori  on no es podia dur a terme cap acte de violència sota pena d’excomunió. L’efecte  que això va suposar aquest dret, va ser la concentració d’edificacions a tocar els temples a fi d’estar sempre protegits.

LLIBRES RECOMANATS ESTIU(JULIOL-AGOST) 2022

Per aquest estiu recomanem dos llibres imprescindibles de Yuval Noah Harari un sobre la  història de la humanitat i l’altre per a poder reflexionar sobre el que passa en el món d’avui.

El primer és SÀPIENS

Aquest llibre és una obra fascinant, formidable, un prodigi de la divulgació que al llegir-lo, et fa canviar de la idea que tenies de la història, ens fa comprendre a nosaltres mateixos.

Fa cent mil anys, l’Homo sapiens era un animal insignificant que s’ocupava de les seves coses en un racó de l’Àfrica i compartia el planeta amb almenys cinc espècies més d’humans. El seu paper en l’ecosistema no era gaire més important que el de les cuques de llum o els goril·les. De sobte, però, fa setanta mil anys, un canvi misteriós i profund en les seves habilitats cognitives el va convertir en l’amo del món. Avui dia només hi ha una espècie humana a la Terra. Nosaltres. L’Homo sapiens.

Com s’ho va fer l’Homo sapiens per aconseguir extingir la resta de les espècies d’humans i gairebé la meitat dels mamífers terrestres més grans del món? Per què els nostres vantpassats es van reunir i organitzar per crear ciutats i regnes? Com vam arribar a creure en els déus, les nacions i els drets humans; a confiar en els diners, els llibres o les lleis. Per què es van convertir en esclaus de la burocràcia, els horaris i el consumisme? Els humans, som més feliços a mesura que la història progressa? Com serà el nostre món d’aquí mil anys?

Informativa, divulgativa, audaç, intel·ligent, Sàpiens. Una breu història de la humanitat posa en qüestió tot allò que sabíem sobre l’ésser humà. Una obra brillant que ofereix una nova perspectiva de la humanitat i ens permet connectar els fets del passat amb les preocupacions actual.

El segon: 21 LLIÇONS PEL SEGLE XXI

L’altre  llibre brillant sobre el present de la humanitat.
 Què passa ara mateix al món d’avui?

  • Quins són els desafiaments més grans d’avui en dia?
  • En què ens hauríem de fixar per damunt de tot?
  • Què hauríem d’ensenyar als nostres fills?

Després que Sàpiens examinés profundament el passat de la humanitat 21 lliçons per al segle XXI se centra en les qüestions més importants del moment present. Desentranya qüestions polítiques, tecnològiques, socials i existencials, i destaca l’impacte que tenen en les vides quotidianes dels éssers humans.

 

ESCRIT MES JULIOL-AGOST 2022

QUAN ELS PLATANERS CONTORNEJAVEN LA CARRETERA.

La Carretera C-66, aquesta exasperant calçada que travessa Bordils i Celrà, en els seus inicis fou un vial ombrejat on la gent hi anava a passejar.

La Carretera de Palamós a principis dels nays 50 (s.XX)

 Fou el 1856, durant el regnat de Isabel II, que malgrat de ser una monarca poc compromesa amb les obligacions del càrrec, amb un bagatge cultural ínfim i col·leccionista insaciable d’amants, va signar un reial decret que facilitava al construcció d’una nova xarxa viària. És en aquest context que és va construir la carretera de Girona a Palamós i l’ Estat va obligar, per decret, a plantar arbres(majoritàriament plàtans- Platanus x hispànica-) al costat de les carreteres amb un objectiu clar , ja que aquella ordenança acabava dient: “…con el doble objeto de proporcionar a los viajeros frescura y amanidad que tanto escasean en nuestras comarcas interiores.” . Altres fonts, defensen que la idea primerenca de plantar arbres als vorals dels camins “rals” era simplement per una qüestió tècnica per fixar el terreny; o que fou Napoleó que els va introduir quan va ocupar les nostres terres; ara bé el que està documentat és que en les vies romanes ja hi havia arbres que les vorejaven; tant se val.

Ara bé, pel que fos, l’Ajuntament de Bordils d’aquella època, és va negar a plantar-ne en el seu terme municipal; per això , inicialment els arbres començaven a l’indret del camí del Molí cap el Congost, i des de Can Tramuntana a la pujada de Mollet per l’altre. Però , al cap d’uns anys, per una altre decret del Govern, l’Ajuntament es va veure obligat a plantar-ne en el seu terme , per tant el tram que travessava l’actual Carretera de Palamós, una brigada de “peons caminers” de la zona, després de fer un forat de més d’un metre de fondària a pic i pala, van haver de plantar-los. I així fou que  amb els anys es convertiren en gegantins arbres d’uns vint metres d’alçada , amb un troc de uns tres metres de mitjana.

A més de la potent imatge estètica que proporcionaven,  l’època de del temps assolellat, la carretera era un lloc ideal per a poder-hi passejar tranquil·lament amunt i avall a l’ombra espessa d’aquells gegants ja que l’únic moviment consistia  en les anades i vingudes dels carros dels pagesos o algun traginer, pocs i comptats; tant era així que encara recordo que als anys 60(s .XX) durant la festa major, feien una ballada de sardanes al bell mig de la carretera i els pocs vehicles que hi circulaven havien d’esperar que la sardana acabés per a poder passa, no cal dir que la mainada hi jugava a futbol i que les parelles aprofitaven l’avinentesa que aquell indret els oferia, per allunyar-se una mica  del nucli i poder festejar sense ser supervisats.

Amb el pas dels anys, cada vegada circulaven més vehicles de motor i a més velocitat i més dimensionats; és quan comencen a sortir veus que els arbres eren un perill , ja que qualsevol badada derivava un xoc frontal, d’aquesta manera, començà un progressiu treball d’eliminació d’aquests arbres, però el cas és que ningú es va plantejar que moltes vegades aquests accidents eren fruit de la imperícia i la inexperiència d’alguns conductors, l’excés de velocitat, el mal estat de les carreteres i un perillosos utilitaris com l’anomenat “cotxe de les viudes”(Dauphine Gordini). Així que a finals dels anys 50 els arbres de la Carretera de Bordils foren talats.

1958. Es tallen tots els arbres de Carretera de Palamós

  Una vegada més, penso que ens vam equivocar, i no vam tenir la sensibilitat ni la intel·ligència de salvaguardar-los i restablir-los.

XEVI JOU i VIOLA

RECURS MES DE JUNY 2022 X

 

La bicicleta, aquest vehicle de propulsió humana, en que el ciclista fa una força sobre els pedals que es transmet  a la roda posterior i la posa en moviment, mentre la roda anterior és directriu, model que es va  desenvolupar al voltant de l’any 1885. Fins als any 20 no hi havia bicicletes a Bordils. Tothom anava a peu, fins i tot  a Girona els dissabtes al mercat, hi venien acostumats. La primera bicicleta de Bordils la va tenir (l’avi de Cal Peix).

FOTO: Joves de Bordils amb la seva bicicleta al carrer Ample(també conegut pel carrer dels Hostals) a l’any 1945

LLIBRE RECOMANAT MES DE JUNY 2022

LA PATRIA EN LA CARTERA

Amb el subtítol “Passat i present de la corrupció a Espanya”, aquest volum posa llum, amb una mirada molt innovadora, a un fenomen que crec que ha de ser clau en aquesta batalla per a “fer evident l’evidència”. Bosch hi defensa, i argumenta de manera brillant i indiscutible, que la corrupció política a l’estat espanyol ha existit sempre, però que solament durant la dictadura de Franco, i gràcies a la seua estructura, va esdevenir institucional. I, cosa que és més important, diu que aquesta institucionalització de la corrupció franquista és això que encara tenim avui. La transició, el sistema de partits que tenim ara, va marcar, segons l’autor, una continuïtat amb aquell tret extractiu essencial del règim franquista, simplement que el va adaptar i en va ampliar el nombre d’actors.

On abans robava un, ara en roben quatre, com si diguéssim –i això ho dic jo, no ell. Però de la mateixa manera. I si això passa, diu Bosch, és perquè, amb les actualitzacions pertinents, és clar, l’esquema operatiu i la filosofia de fons de la corrupció franquista i l’actual no és que siguin iguals, sinó que és la mateixa. I això, l’autor ho reforça políticament, perquè, de passada, no s’està de recordar evidències polítiques també tan transcendentals com ara que “la llei que obria el camí cap a la democràcia no va ser negociada amb els representants de l’antifranquisme”, que la transició de cap manera no va ser pacífica i que es va limitar a ser “un pacte entre elits polítiques, sense gairebé participació o debat intern de les bases socials”. Evidentment, com no podia ser altrament, essent l’autor qui és, Bosch també remarca la pervivència de la mentalitat franquista sobre una justícia, que “el règim anterior no veia com un poder de l’estat sinó com un instrument subordinat i al servei del règim”.

ESCRIT MES DE JUNY 2022

PRIMER TÍTOL  DE LA HISTÒRIA DEL  “BALONMANO” BORDILS

Aquest  19 de juny, farà cinquanta-un anys que l’entitat  que avui s’anomena Club Handbol Bordils, va conquerir el seu primer títol. Per tant ens remuntem al dissabte 19 de juny de 1971 que a 2/4 de vuit d’aquella vesprada, els dos equips que van arribar a la final de la “Copa Federación de Gerona”, el  Club Balonmano Bordils(equip de categoria provincial) i el Nuestra Señora de Montserrat de Sarrià de Ter(que militava en la 1ª Divisió Nacional). s’enfrontaven en el Pavelló Municipal d’Esports de la Devesa de Girona.

La crònica de la prèvia, publicada al Diario Los Sitios de Gerona,  feia un recordatori de que l’equip del Bordils havia eliminat en semifinals al Celrà, que acabava de proclamar-se campió de la lliga provincial i que el Bordils havia perdut el primer partit  de semis al camp celranenc per 11 a 7, però… que llavors a la pista de Bordils, fent el millor partit de la temporada, van guanyar al  Celrà, vigent campió provincial, per 15 a 8 i que en el primer període, ja el dominaven per un contundent 11 a 0. Per tant el global de  l’ eliminatòria era de 22 a 19.

En canvi glosava  que el N. S. Montserrat havia eliminat a l’OJE La Bisbal per un escandalós global de 48 a 24. I acabava dient:

  • ¿Pronóstico? Favorable a los albicelestres de Sarrià de Ter.

 Però vet aquí que fer pronòstics sempre és relliscós i allò de “vendre la pell del llop abans de matar-lo” és una dita que el que va fer aquella crònica no la va posar en pràctica.

Bé, com us podeu imaginar, el dissabte el Pavelló Municipal de la Devesa de Girona estava a rebentar ja que moltíssims seguidors del Bordils, del Nª Sª de Montserrat (Sarrià), però a més de moltíssims amants del “balonmano” provincial, i òbviament amb la llotja plena dels components de la Federación Provincial de Balonmano de Gerona  i alguna que altra patum de l’època; ja que també es jugava la final juvenil entre el mateix Sarrià i el G.E. i E. G. Ambient de les millors ocasions.

Els de Bordils havíem fet una pancarta en la que es podia llegir: “Primer el  Celrà, i després… ” és a dir, com que no ho veiem del tot clar havíem tapat lo que venia al darrera que deia :”…un bon sopar”, així si guanyàvem, apoteòsic, i si perdíem , ho destapàvem i ben contents tots a sopar igualment amb l’equip.

El partit es va caracteritzar en els primers trenta minuts, per amb una evident igualtat, arribant al final del primer temps amb un 3 a 3 . Ambdues defenses van destacar molt i s’hi van fer amb,  diguem-ne, “intensitat”.

Però en el transcurs de la segona part, els sarrianencs van aconseguir posar-se al davant amb dos gols d’avantatge (5 a 3) , però llavors fou quan va sorgir la rauxa i les ganes del Bordils que, primer va anivellar el partit per passar, després, a dominar-lo completament. Aquests darrers minuts d’un joc de gran nivell(per l’època) en que el Bordils va fer embogir als seus nombrosos  seguidors, que no s’acabaven de creure allò que veien.

Van arbitrar  els col·legiats Srs. Serra i Bosch,  als equips que  van presentar les següents alineacions:

NªSª de MONTSERRAT : Rodríguez (Soler); Moratalla, Rodríguez II, Ibars, Ginesta (1 de penal), Rodríguez I (1), Villaplana, Pérez (1) i Mitjà (4)

Balonmano BORDILS: Lluís Estadella,Lluís Ventura (porters); Carlos Samsó (1), J.M. Mora, Eduard Mitjà,  Xevi Jou (2), Francisco Lora (4, un de penal), Martí Torras (1), Lluís Capdeferro, Joan Terradas, Carles Casademont i Joan Casas (2)

1- Joan Jaumà 2-Eduard Mitjà “Dardo” 3-Josep M. Mora 4-Joan Casas 5-Josep Mª Pujol(alcalde d’aleshores) 6-Martí Torras “El Ferrer” 7-Albert Ventura “Berto” 8-Lluís Estadella “En Mariano” 9-Joan Capdeferro “En Ferro“(entrenador) 10-Narcís Hospital “en Tal” 11- Xavier Jou “Xevi” 12- Carles Samsó 13- Lluís Capdeferro “En Ferro petit” 14- Lluís Ventura “En Sisó” 15 – Joan Terradas.

La crònica del diari de l’endemà destacava que els joves del Bordils van demostrar a la pista del Pavelló Municipal  la classe que porten dins seu, escombrant de la pista a un Montserrat que, malgrat als seus repetits esforços, no va poder decantar la victòria  al seu favor, la qual els nois del  Bordils  vana aconseguir merescudament, ja que durant tot el partit s’hi van esforçar amb força, entusiasme i unes ganes enormes, sense oblidar en cap moment, la defensa de la seva porteria i aprofitant l’oportunisme en els seus atacs.

Deia el cronista, que va ser un partit molt complet des del primer a l’últim minut de tots el bordilencs. Una actuació francament  esperançadora i que obria nous horitzons a aquest Bordils que, llançat per aquest títol de guanyador del “Trofeo Federación” el proper any de ben segur que competirà amb molts ànims  la Lliga Provincial, competició que aquella temporada havia fet un trist paper. Segueix recordant que l’equip bordilenc havia quedat penúltim en la classificació d’aquella temporada. I acabava pronosticant que, jugant d’aquella manera, el lloc d’aquell equip no podia ser els darrers llocs de la classificació, sinó que era en el  grup dels de dalt.

I rebla la crònica, que vam guanyar ni més ni menys que a un “Primera Divisió” que es va veure impotent per aguantar l’empenta del magnífic joc del Bordils , al que felicita des de aquesta crònica per l’èxit aconseguit.

XEVI JOU VIOLA

ESGLÉSIA de SANT ESTEVE 12

https://www.bmdbordils.cat/2002/07/12/2002_07_13_esglesia_inauguracio-de-la-restauracio-de-lesglesia_000474-b/

https://www.bmdbordils.cat/1993/06/01/1993_06_01_publicacions_003216/

https://www.bmdbordils.cat/2020/04/01/escrit-mes-abril-2020-000406/

https://www.bmdbordils.cat/2020/05/01/escrit-mes-de-maig-2020000406/

https://www.bmdbordils.cat/1918/01/01/1920_00_00_d_esglesia_portalada_000200/

https://www.bmdbordils.cat/1957/01/01/1957_01_01_esglesia-st-esteve_002781/

https://www.bmdbordils.cat/1960/01/01/1960_00_00_d_esglesia_torre-campanar-_000410/

https://www.bmdbordils.cat/1969/01/29/1969_01_29_esglesia_003021/

https://www.bmdbordils.cat/1981/11/01/1981_11_01_esglesia_obres-restauracio-interior-1_000416/

https://www.bmdbordils.cat/1994/09/11/1994_09_00_esglesia_-obres-restauracio-fase-1_000432/

https://www.bmdbordils.cat/1994/09/01/1994_09_00_esglesia_-obres-restauracio-fase-1_000434/

https://www.bmdbordils.cat/1996/08/01/1996_08_00_esglesia_obres-restauracio-fase-2_000451/

https://www.bmdbordils.cat/1996/08/01/1996_08_00_esglesia_obres-restauracio-fase-2_000454/

https://www.bmdbordils.cat/2016/08/18/2016_08_18_esglesia-parroquial_001856/

https://www.bmdbordils.cat/2016/08/18/2016_08_18_esglesia-parroquial_001858/

https://www.bmdbordils.cat/2017/12/13/2017_12_13_esglesia-parroquial_001857/

https://www.bmdbordils.cat/2017/12/13/2017_12_14_esglesia-parroquial_001864/

https://www.bmdbordils.cat/2021/01/22/2021_01_22esglesia_003112/

 

LLIBRE RECOMANAT MES DE MAIG 2022

NOSALTRES, ELS SENSE NOM .

Joan García Oliver/Xavier Díez

De pistoler a ministre de la República: les memòries de García Oliver, un retrat viu de l’anarquisme a Catalunya De la seva infantesa en una família reusenca extremament pobre als anys de pistoler a la Barcelona revolucionària de la guerra entre la patronal i l’anarcosindicalisme, de combatent antifeixista al front d’Aragó a ministre de Justícia de la República, Joan Garcia Oliver (Reus, 1902 – Guadalajara, Mèxic,1980) va tenir una vida de pel·lícula, tot i que avui sigui un home oblidat o, més precisament, bandejat de la memòria oficial. A diferència de Salvador Seguí, Federica Montseny o d’altres figures de l’anarquisme català, cap carrer, escola o biblioteca du a el seu nom. Només el recorda una discreta placa a prop del lloc on va néixer, potser perquè, com afirma Xavier Díez en el pròleg a aquesta edició de les mítiques memòries de l’anarquista, “un cop mort continua sent tan polèmic com quan era viu”. Garcia Oliver, efectivament, mai no va ser una figura còmoda. Ni quan es va convertir en un dels líders naturals del moviment llibertari, ni quan, després de la mort de Franco es va especular sobre el seu retorn. Nosaltres, els sense nom són unes memòries fascinants, tant per la trajectòria humana del seu protagonista com per la intensitat política i revolucionària del seu temps, i són alhora una lectura imprescindible per comprendre un moment de la nostra història que no ha estat mai prou ben explicat, ja sigui a causa de la seva complexitat, o pels prejudicis de la societat catalana a l’hora d’abordar un passat incòmode i polèmic.

ESCRIT MES DE MAIG 2022

 

EN VICENÇ de SOTA EL PONT

En Vicenç Gotarra i Muntanya que el vam conèixer com a resident del pont que la C-66 salva  la riera de Sant Martí, penso  que va ser fruit dels temps que li va tocar viure amb incrustacions de cobdícies familiars i el fet d’entrar sense adonar-te en una l’espiral vital  negativa en  la qual moltes persones entren i ja no en poden sortir.

Aquest home, llavors d’un quaranta anys i de complexió forta, i que ens feia tanta por a la mainada, no havia fet mai mal a ningú, era un bon jan i no el podem catalogar com a pidolaire, ja que demanava ben poc, ni com a rodamón ja que no anava d’un poble a l’altra, sinó que sempre que es movia era per la zona; potser m’atreviria a dir que era practicant de la subsistència (per les circumstàncies) amb certs comportaments que avui els anomenem “ecològics” i “sostenibles”.

De fet no en sabem gaires coses del seus orígens , ni de la seva joventut, l’únic cert és que va morir pel fet que un camió el va esclafar a prop del “seu” pont, el va esclafar un camió, pels voltants dels anys setanta.

Tot son rumors, fruit de les brames que la gent havia anat fent córrer, ara bé, sembla ser que tenia els seus orígens a Cassà de la Selva, i que havia tingut una vida riscosa, després que tingués molts problemes amb els seus propers pel tema de l’herència*, cosa que li va provocar molts mals de caps i judicis dels quals en va sortir escaldat; potser fruit d’aquestes renyines va entrar en una espiral que, segons la rum-rum , el va portar a tastar la presó per un intent d’assassinat, el manicomi,  i a allistar-se a La División Azul, fins que va aparèixer  com a inquilí del pont de la riera. Aquí també va patir maltractaments per part de la Guardia Civil, que li feia pagar els plats trencats de qualsevol robatori dels voltants.

Pont de la C-66 sobre la riera de Sant Martivell . La fletxa senyala l’ull del pont on va “viure” en Vicenç. Foto1987

En fi, el cas és que vivia, o  malvivia sota un ull del pont que tancava amb una tanca de feixos de canya i  de la manera més sostenible i ecològica possible, sense que ell en fos conscient. Els diners que tenia eren fruit de la venda de coves i cistells  de vímec , que ell mateix feia, llavors anava a Girona els dies de mercat a vendre’ls i a l’acabar,  aprofitava per recollir les deixalles de les parades dels pagesos;  o a vegades el recordo a la plaça del Poble, a l’hora de la sortida de missa oferint els seus productes. Sempre es desplaçava a peu i per carretejar  les seves coses, tenia un cotxet de criatura que estirava amb una corda.

Aquests diners, els amagava en un paller que hi  havia prop del pont. I vet aquí que un dia hi va anar a buscar-ne i…, els diners havien desaparegut; resulta que l’amo del paller havia anat a fer palla per les corts de casa seva i, com que no sabia que en Vicenç hi amagués els seus pistrincs tot va anar per la jaça del cavall. A carai, en Vicenç es va presentar a casa seva esverat i reclamant els seus bitllets; sort que , després de barrigar molta estona per la palla de la cort, els va trobar i l’home es va calmar.

Es produïa el menjar en un tros d’hort que tenia als marges de la riera. Expliquen que el seu sistema  d’adob era, cada dia anar a cagar en una planta diferent, això sí, sempre en una mata diferent, seguint un ordre. Complementava la seva alimentació amb farinetes resultants de moldre els ossos que li donaven els carnissers del poble i els portava a moldre al molí, després els barrejava amb  farina de blat de moro. D’oli? Diu que  en tenia un bidó ple, a resultes de anar a les escombraries de l’abocador de la resclosa de cal Peix, on recollia, a més d’altres coses, els envasos d’oli i els tombava en el seu bidó, i d’aquella mica que sempre queda en el cul de l’envàs, ell va fer bona aquella dita “De mica en mica s’omple la pica”. El seu rebost consistia en una sèrie de filferros que penjaven de la volta del pont, on penjava les coses que no volia que els animals se li mengessin. És en aquests filferros que en una riuada  del 1965, va quedar lligat per un peu i va estar a punt de que es negués sinó hagués estat per l’ajuda de la gent que passava , que després de molta estona el van poder treure quan  l’aigua ja li arribava a sota el nas.

Sempre que hi havia un  episodi de pluges fortes i la riera pujava molt, s’anava a refugiar a “Can Prats de la Riera”, on la família l’acollia i el deixava estar a la pallissa i li donaven quelcom per menjar.

En una altra ordre de coses, podem dir que va ser el primer “naturista” de la contrada, ja que els estius, en els seus dominis, sempre anava despullat.

Per acabar hi ha una anècdota que és que quan Carreteras del Estado va voler eixamplar el pont, es van veure obligats a fer-li una barraca provisional al costat mateix del pont, i això va ser possible pels drets que havia adquirit a l’haver estat voluntari de La División Azul.

En Vicenç fou un fill  de la misèria humana !

XEVI JOU VIOLA

 

 

 

*La seva germana, estava casada amb un advocat i com que en Vicenç era l’hereu, comenten les males llengües, que el volien fer passar per boig i així ells quedar-se tota  l’herència. La gent del mas Riera deien que moltes nits, potser per desfogar-se, cridava: –“M´ho han robat tot, m’ho  han pres tot, us mataré a tots