Com ja hem fet en algun altre escrit del mes en que  hem volgut recuperar personatges que, d’alguna manera, han viscut o han tingut molta relació amb Bordils; aquest mes volem  presentar-vos el pintor Josep Maria Prim, fill de l’advocat Ignasi Prim de Balle de Can Prim de Bordils, el seu pare exercia a Barcelona, per això va nèixer allà, però ell,  des de molt jove va fer estades molt llargues  a la casa pairal de Bordils.

JOSEP MARIA PRIM i GUYTÓ (Barcelona, 1907 — Barcelona, 1973) .Pintor

Estudis primaris i el Batxiller els va fer a Girona, al Collell i a Olot, on se li va despertar la passió per el dibuix.  Mentre encara era estudiant, publica algun gravat en linòleum a “l’Autonomista”, diari del vespre de Girona Amb la intenció de dedicar-se a il·lustrador; va tornar a Barcelona i el 1924 va entrar a l’Ateneu Polytechnicum per estudiar xilografia i pintura. Allà va descobrir aquest art que des de llavors  seria la seva  fervent dedicació . Més tard va anar a dibuixar al Cercle Artístic.

El 1929 va fer la seva primera exposició a la Sala que tenia el marxant Joan Merlí, a Galeries Laietanes, el 1931 ja exposa a la Sala Parés, fet que repetirà en anys successius(1932, 1936, 1941, 1972,1974-pòstuma-). Altres exposicions són: a la Sala Vinçon(1944-49), Sala Gaspar(1950, 57 i 58), Sala de Art Modern(1964), a Cadaqués(1971), Sala Cisne de Madrid(1973).

A l’any 1940, amb en Serrano Pruna, Comelerán i Mercè Llimona, va començar a col·laborar amb el setmanari “Destino” amb qui  sempre mantindrà contacte. Aquí fou on va conèixer el Josep Pla i li va permetre fer estades a Calella de Palafrugell que en quedà enamorat, d’aquí els nombrosos quadres amb el paisatge mediterrani d’aquests població. És a dir, tema marítim, els paisatges costaners i els velers.

El 1944 contrau matrimoni i se’n va viure a Cadaqués on tindrà contactes amb Salvador Dalí i altres pintors de l’època que pul·lulaven per Cadaqués.

L’any 1965 rep el premi d’honor de la primera edició del Concurs Nacional de Pintura “El Deporte en la Bellas Artes”.

L’obra pictòrica de JM Prim va tenir també una vessant muralista, la mostra de la qual va ser la pintura de la cúpula  l’església de Camallera l’any 1950. Així mateix, va fer les pintures de l’Altar dels Dolors de l’església de Cassà de la Selva. A l’església de Sant Esteve de Bordils, també deixà la seva petjada, una pintura mural al sostre de la pila baptismal  que hi havia a l’entrada a de l’església, avui tapada, ja que en les obres de restauració dels anys 80, no se sap per quin motiu, es va emparedar. Se suposa que la pintura encara hi és. (També a l’altar del Roser, hi ha dos quadres seus , pintats sobre vidre)

Pintura de la pila baptismal de l’església de Bordils(avui tapada)

També en els anys 50 va pintar grans plafons per a dos hotels de Barcelona, l’Hotel Majestic al Passeig de Gràcia i l’Hotel Manila a la Rambla, aquest segon amb temes antillans. Amb la reconstrucció posterior d’ambdós hotels, les pintures van desaparèixer.

Com a il·lustrador, va excel·lir. Com ja hem dit havia començat amb “l’Autonomista” i amb la seva col·laboració amb la revista “Destino”  Va continuar fent il·lustracions per textos diversos de diversos autors, especialment per els de C.J. Cela, per Ana M. Matute, A.  Cunqueiro, Ortega i Gasset, J. Leonard, H.de Balzac, A. Chejov i  Miguel Delibes.

El 1948, en una trobada a casa d’en Josep Pla al Canadell de Calella amb en Néstor Luján i en Xavier Montsalvatge, juntament amb tres pescadors cantaires de les tavernes de l’època, per intentar perpetuar les havaneres, que en aquells anys es temia la seva desaparició, van proposar l’edició d’un recull d’aquelles cançons “Álbum de Habaneras”on ell hi va dibuixar les il.lustracions. Arrel d’aquesta publicació, diuen que les havaneres van agafar embranzida i per això avui gaudeixen de bona salut.

Il.lustracio de “Album de Habaneras”

Durant una època va exercir  de dibuixant taurí.

Per acabar podem dir que  era un home de temperament artístic, que les seves obres tenen profunditat i intensitat i estan executades dins d’una tècnica sense vacil·lacions , agradable i molt personal.

Afermà la seva reputació com a pintor i es caracteritzà per una visió fugaç i lleugera del paisatge i més sovint de la marina; hom ha relacionat el seu estil amb el fauvisme d’en Raoul Dufy.

Recordar que el seu nom el podem trobar en dos carrers , un a Calella de Palafrugell, darrera el Canadell i l’altre al Cadaqués, prop d’altres  noms de carrer que porten noms de pintors com Pintor Joan Ponç, Pablo Ruíz Picasso, Pintor Matilla, o de l’escriptor Josep Pla.

 

           BMD

 

 

LA BARCA

Des de la prehistòria l’home se les ha empescat per poder passar a l’altra riba d’un curs d’aigua, primer a dalt d’un tronc d’arbre, i més tard amb les barques de pas. Al llarg  del Ter n’hi ha hagut moltes que durant de molts anys han fet un gran servei: amb un curt  trajecte  fluvial, evitaven anar a fer una marrada important, ja que els ponts i passeres no eren molt abundants en aquells temps.

“La barca”  de Bordils, no en fou l’excepció, i permetia fer més curt el trajecte entre Bordils i Cervià  de Ter. Era l’única alternativa; si no havies d’anar a travessar el riu pel pont del tren de Sant Jordi o el de Sarrià de Ter.

No tenim notícia de quan es va posar en funcionament per primera vegada; però podem dir  que en el primer terç del segle XX ja existia.

Del nostre record,  en Miquel Pou “Miquelet “  ja ho era abans de la guerra civil, al ser cridat per anar al front, el va substituir en “Rigau de Cervià”. En  acabar la guerra ho va tornar a agafar en Miquel Pou fins que ho va cedir a n’en  Martí Martí “Martí de ca l’Estevenet” que ho feu amb l’ajuda dels seus fills, el següent fou el que aleshores tothom coneixia com “El Cabrer”, un home molt pobre i la tenia com a mitjà per a poder fer alguns diners extra, ja que només posseïa un ramat de cabres;  fins al darrer barquer bordilenc que  fou en Camil  Quer ”En Camilu de can Floris” que també fou el darrer agutzil que feia els pregons (“les crides”) a toc de trompeta, i estem parlant de mitjans de la dècada dels 60.

L’indret on estava situada la barca el  podem situar a uns 100-200 metres a l’esquerra d’on desaigua el “Torrent” de Palagret. Per accedir-hi hi havia un corriol a la mota del torrent,  que sortia de darrere El Casal, òbviament era el camí més recte per anar a Cervià.

Les barques solien  tenir una eslora (de proa a popa), d’entre cinc a sis metres i una amplada, al centre , d’un metre i mig. No tenia quilla i el seu fons era completament planer. A l’interior hi havia dues o tres bancades com a seients. La propulsió la produïa el barquer agafant-se d’un cable tensat que anava d’un costat a l’altre del riu. Per assegurar l’embarcació  en cas de molt corrent , hi havia una cadena que anava lligada  al cable per garantir  que no se l’emportés en el cas que per qualsevol circumstància el barquer deixés anar-se’ del  cable propulsor. Per evitar que algú la fes servir d’estranquis, quan marxava el barquer, s’afluixava el cable i el matí el tornava a tensar a més de fermar-la amb un cadenat.

Transportaven persones, vehicles, animals i tota classe d’embalums que calgués. El barquer tenia una barraca per aixoplugar-se i passar les moltes estones que no venia cap client, moments que es dedicava a pescar, a fer treballs de poda i , sobretot,  moltes becaines, a més de passar molta fred durant els glaçats hiverns, i si no era allà, la gent el cridava: –Barquer , que te s’ha girat feina! . Ara bé, hi havia moments o diades que se’ls girava molta feina, per exemple a primera hora del que havia de travessar les dones que anaven a treballar a la fàbrica de can Baró de Cervià , o els diumenges o durant les  festes dels pobles on el trànsit de jovent era intens, o quan hi havia partit de futbol  de la màxima rivalitat entre el Cervià i el Bordils, s’havia d’estar preparat per passar  de pressa als aficionats del Bordils, que en més d’una ocasió per incidents ocorreguts durant el partit, havien de marxar de pressa, per si  els ”holigans” cervianencs venien a acomiadar-los  a cops de roc.

Un altre dia molt concorregut era el dia del Ram, que hi venia molta gent per travessar i poder anar a buscar el tortell o quan era l’Aplec dels Àngels molta gent de Cervià hi anava i aquell dia el barquer tenia molta feina, el matí quan hi anaven i la tarda quan tornaven. També els diumenges molts joves de Bordils anaven a ballar a Cervià, o al revés.

Un dels clients habituals era un negociant de bestiar de Cervià, conegut com en “Joan Vaques” que contínuament hi havia  per passar vedells que comprava o venia . Sembla  que alguna bèstia més gran ,com era  el toro semental de “Ca l’Estevanet”, quan havia d’anar a l’altre costat de riu a fer la seva “feina” de “muntar” vaques, abans de pujar a la barca li havien de tapar els ulls perquè no s’esverés. També es transportaven  cavalls, porcs,…i  expliquen que més d’una bèstia havia caigut per la borda a mig viatge amb tota la murga que representava el seu rescat. Òbviament transportaven bicicletes i motos.

La tarifa va anar canviant al llarg del temps, però als anys 40, era de 50 cèntims de pesseta, després al final  s’havia pujat a 1 pesseta; això era preu per persona, la bicicleta no pagava, ara bé, el preu s’incrementava en el cas d’un animal , i com més gran , més car era. Els que no pagaven eren les partides de maquis que solien passar ja entrada de fosc, el guia avisava al barquer que aquell dia estigués preparat i que no se li acudís dir res a ningú, i menys a la Guardia Civil, que de tant en tant  feia guàrdia amagats prop del pas de  la barca, però no es té constància que mai n’agafessin cap;  sembla  que abans que es fes fosc, la parella de civils ja marxaven, no fos cas que s’haguessin d’enfrontar amb els maquis. Alguns barquers, es  feien un sobresou pescant anguiles, o barbs a les estones lliures i les peces obtingudes les guardaven en una gàbia a dins de l’aigua,  la gent venia a comprar o bé molts  ja els tenia encarregats prèviament

Els diumenges, sobretot tot  durant el bon temps, la gent hi anava a fer la berenada, a pescar,  o en temps de calor a banyar-se, en aquells anys la gent no podia anar fàcilment a banyar-se al mar. Com que era un lloc de trobada, el  barquer ho aprofitava venen gasoses i taronjades que tenia en fresc a dins de l’aigua del riu..

Era habitual anar en aquest indret a fer “peixetades” com la que es feia darrer dia de la Festa Major de Bordils;  de bon matí, els homes anaven a parar les enfiles*i amb els peixos capturats, feien una gran fregida en una paella gegant i tothom en podia menjar. D’altres, en feien més sovint, com un conegut personatge de Bordils que  tot sovint hi anava amb la seva colla tots a dalt de  la tartana i  amb el sargento de la Guardia Civil de convidat, paraven les enfiles, fregien el peix i després, ben avinats, tiraven trets a tort i a dret amb el subfusell del sargento. El mateix sargento que esbandia  els gitanos que de tant en tant paraven  als paratges propers amb els seus carruatges,  ja que hi venien a fer casaments i altres festes del seu folklore, però quan, els pagesos cansats de què els hi robessin el blat de moro i els cacauets, els denunciaven, aquest senyor anava allà amb uns quants “números”, els hi fotien un reguitzell de bastonades i en  portava uns quants al “cuartelillo” on feia rapar  el cap d’alguna dona  i els homes s’emportaven unes bastonades de propina.

Algunes vegades les riuades s’havien emportat la barca i no sempre la trobaven , per exemple amb la riuada de l’any 40 la van trobar encallada a Flaçà, però el 1942 la força de l’aigua la va estavellar.  En cas de trobar-la riu avall,  l’havien de portar riu amunt a contracorrent, impulsant-la amb perxes. També es podien trobar sorpreses emprenyadores com era que el matí quan anaven a començar la jornada, trobaven la barca a l’altra riba, ja que algú els hi havia trencat el cadenat i l’havia utilitzat d’estranquis.

 

En fi, podríem anar explicant moltes més anècdotes de barques i dels barquers, però acabarem dient que, la barca va permetre  “agermanar” les dues margeneres del riu i els habitants d’un costat i l’altre.

XEVI JOU VIOLA

*enfila: Era una xarxa d’una llargada considerable que es posava de costat a costat de la corrent del riu.

 

JACINT CODINA MASSOT

Si el mes passat parlàvem de la Germandat de Bordils, avui parlarem d’un personatge polifacètic i que va treballar molt per fer créixer el teixit social de l’època. Parlo d’en Jacint Codina; per això aquest mes hem recuperat un escrit de l’escriptor i periodista Xavier Carmaniu que ens fa un esboç del metge i l’activista social.

Feia pocs dies que en Jacint s’havia instal·lat al poble i tot just anava fent coneixença amb el veïnat. De totes maneres, pel seu tarannà, de seguida va tenir amistat amb algun dels homes de la localitat, que eren catalanistes de pedra picada.

Jacint Codina Massot va néixer el 28 de maig de 1855 a Girona, on el seu pare, un capità d’infanteria originari de Barcelona, havia estat destinat. Després de fer els estudis inicials, va cursar el batxillerat especialitzat en ciències que oferia la Universitat Lliure de Girona. Aquest establiment docent s’havia fundat aprofitant el nou context polític sorgit del Sexenni Revolucionari el 1868, però el 1874 va ser clausurat per les pressions de la Universitat de Barcelona, que la veia com una competidora. En conseqüència, molts estudiants de terres gironines van haver de marxar a la capital per continuar els seus estudis superiors. També va ser el cas del nostre protagonista, que va fer la carrera de medicina. Es va llicenciar el 1881, quan tenia vint-i-sis anys.

Aleshores va iniciar la seva trajectòria professional a la Cellera de Ter, però al cap de poc temps va traslladar-se a Bordils, d’on ja no es mouria mai més. El doctor Jacint Codina es va implicar en la vida política local i nacional. Va ser militant de la Unió Catalanista i va participar com a delegat a les assemblees generals dels anys 1897, 1901 i 1904. A més, va ser un dels fundadors de l’Agrupació Catalanista de Bordils i, segons informacions publicades a la premsa de l’època, va ser el secretari de la primera junta directiva de l’entitat, que es va constituir el desembre de 1898. La formació va començar amb quaranta afiliats presidits per Ignasi Prim de Balle, i va iniciar la seva activitat pública de manera oficial el primer dia de l’any 1899.

El 1906, Jacint Codina Massot també va ser un dels assistents al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat al Palau de les Belles Arts de Barcelona entre el 13 i el 17 d’octubre; i que esdevingué un acte d’afirmació de la importància de la nostra llengua com a eina apta per tots els aspectes de la vida, des del domèstic fins a la literatura i la ciència.

Dibuix  de l’esborrany el que seria el seu llibre de poesies (1889)

Com a metge, segons expliquen alguns estudiosos, es va especialitzar en l’estudi de la botànica local amb la finalitat d’utilitzar-la per elaborar preparats per ajudar als seus pacients. Sembla, a més, que tenia un remarcable herbari on hauria reunit exemplars de la major part de les plantes presents a l’entorn de Bordils i la zona del Gironès. Alguns autors afirmen que va publicar alguns textos sobre aquesta disciplina, però no s’han aconseguit localitzar a l’hora d’escriure aquest article. També va escriure molta poesia a més de ser un excel·lent dibuixant.

Jacint Codina Massot va morir a Bordils el 1932, quan tenia setanta-set anys.

                                                                Xavier Carmaniu Mainadé

                                                                 -Historiador i  periodista-

FESTA DE LA GERMANDAT DE BORDILS

A Bordils, com a tots els pobles, hi havia unes festes que se’ls donava una importància especial respecte a  d’altres, eren  d’aquelles que s’anomenaven “majors”. Doncs bé, ara al setembre, concretament el dia 26, a Bordils celebràvem, amb tota solemnitat, la Festa de la Germandat de Sant Cosme i Sant Damià en honor a aquests dos benefactors.

Però abans d’entrar en detalls d’aquesta agrupació, farem un xic d’introducció del per què n´hi havia a molts pobles d’arreu. Fins ben entrat al segle XX, la gran majoria de la gent vivien de conrear el camp, cuidar bestiar i aprofitar els diferents productes que la natura els pogués donar, ja ho feien per a ells mateixos o pel propietari que els hagués contractat(masovers). Degut a la gran dependència del sector primari, qualsevol contratemps podia afectar directament a la població, Tot això, va fer que els vilatans mantinguessin un alt grau de contacte i relació els uns amb els altres i que els veïns més poderosos sentissin la necessitat de ser solidaris amb els menys afortunats. Potser , salvant les distàncies,  podríem dir que es tractava d’una forma de Seguretat Social actual; però  potser , en aquest cas, allò de  la solidaritat era  un valor molt arrelat, ja que a part de l’ajuda econòmica, quan algú es posava malalt, els membres de l’associació es repartien les tasques per donar-li un cop de mà, en les feines del camp o de cuidar el bestiar, i fins i tot si n´hi havia algun que moria eren els companys els qui el vetllaven i el portaven al cementiri.

Fins a l’any 1945 en que l’aprovació del Fuero de los Españoles va representar l’inici d’una amplia relació d’assegurances socials que el 1963 es fonen en la Ley de Bases de la Seguridad Social, que va fer que en pocs anys aquestes associacions d’ajuda mútua, anessin desapareixent.

 I a Bordils, quan es va constituir?

Sembla ser i atenent-nos als estatuts que hem pogut trobar, fou el 4 d’abril del 1892, quan  per iniciativa dels senyors Manuel Nicolau, Jacint Codina(metge), Josep Grau i Albert Vidal van presentar els estatuts al Govern Civil de Girona, on foren aprovades. I pels motius abans dits, la Germandat de Bordils es va dissoldre a finals dels anys 60 del segle XX.

Segons deien els Estatuts:

Quins eren els objectius de la  Germandat? “El socors i auxili dels germans malalts i impossibilitats per treballar i al mateix temps festejar amb pompa als seus Sants Patrons: Sant Cosme i Sant Damià”.

Com estava organitzada? La direcció i govern anava a càrrec d’una Junta Directiva formada per: 1 President, 1 Vicepresident, 2 Vocals, 1 Tresorer, 1 Secretari i els anomenats “empleats”: 2 Clavaris*, 2 Visitadors de malalts**, i 2 “Andadores”***

 

*Clavaris: eren els encarregats de les finances i de portar el registre de socis de l’entitat.

**Andadores: els que portaven els encàrrecs i les notificacions.

***Visitadors de malalts: Havien de visitar els malalts, almenys 2 dies a la setmana i informar al President. Feien els torns entre tots els “germans” per anar a vetllar els malalts.

Portada del fulletó dels estatuts que regient la germandat del  1908

Qui en podia ser soci? Només en podien ser els homes amb una edat compresa entre els 16 i 40 anys, a més prèviament havies de presentar una certificació facultativa que declarés que gaudies de bona salut. Hi havia una quota d’ingrés de 5 pessetes i una quota mensual d’ 1 pesseta.

Quan es reunien? : Obligatòriament s’havien de convocar 2 Juntes Generals durant l’any. Una el primer diumenge de gener per elegir els càrrecs, i una segona el primer diumenge de juliol, per informar de l’estat  de l’Associació. L’assistència a aquestes reunions era obligatòria per a tots el socis. En cas de no anar-hi, havies de justificar-te o bé t’imposaven una multa de 50 cèntims.

Altres curiositats:

• La Vetlla( fer companyia a un malalt) començava a les deu de la nit i s’acabava a les quatre de la matinada. En cas de no poder-la fer, havies de buscar-te un substitut, o bé pagar sis rals a la família del malalt.
• En cas que algun germà s’allistés voluntàriament a l’exèrcit o a qualsevol cos armat, quedava exclòs de la Germandat.
• Els de més de 70 anys, quedaven exclosos del pagament de quota i de tot servei, sempre que portessin almenys deu anys cotitzant
• Quedaven exclosos d’ajuda els “germans” amb malalties venèries i sifilítiques o a discapacitats degudes a baralles o aldarulls. També en quedaven exclosos els que com deien textualment els estatuts: “Los que contraigan la embriagez por vicio”
• Les quatre categories d’ajuda que rebien els associats eren: 1a.) 2 pessetes si el mal t’obligava a estar al llit 2a.) 1pesseta amb 50 cèntims, al qui el mal no els obligués a estar al llit, però que l’impedís treballar 3a 1 pesseta als convalescents(només els primers 15 dies) i ) 0.75 cèntims als malalts crònics(malalties que passessin de dos mesos)
• Si estan de baixa es descobrien treballant, perdies el socors i sis mesos de suspensió dels teus drets. Si reincidien eres expulsat.
• Hi havia un barem de multes en cas d’alguna irregularitat o de no compliment del teu deure.

Dia de la festa: El dia de la festa, al matí, s’anava a buscar al President a casa seva en comitiva de tots els “germans” amb el pendó(estendard) al davant, el qual tenia l’honor de portar-lo el soci més antic i amb l’0rquestra amenitzant la marxa. Llavors amb la música de l’orquestra i en processó se l’acompanyava a l’església i es feia una missa d’ofici solemne, i es cantaven els goigs(1)

Al sortir , es feia el tradicional vermut a Can Sipi i sardanes a la Plaça: la tarda ball a la Pista Sau, era ball pels socis, però els que no ho eren havien de pagar entrada) Sembla ser que cap el final, el jovent s’hi apuntava per tenir el ball  gratis, ja que la quota per tot l’any era molt barata , i els hi sortia més a compte fer-se soci perquè  a més, podies beneficiar-te dels avantatges que podia oferir-te l’associació.

Goigs a lloar els Sants Metges publicats el 1962, amb lletra de Mn. Enric Bahí i música de  de Josep Cassú. Dibuixos d’Antoni Varés.

Per què Sant Cosme i Sant Damià com  patrons?

Potser pel fet que eren metges i que guarien la gent de manera altruista, és a dir ho feien  sense cobrar res pels seus serveis, només els movia la compassió i la solidaritat. Potser una mica com un reflex del que pretenia la Germandat.

Aquest sants tenen una gran vinculació amb la medecina perquè eren metges i perquè,  segons la llegenda, van fer el primer trasplantament de la història, posant una cama sana d’un esclau negre que havia mort el dia anterior al sagristà de l’església de Roma que duia els noms dels sants, que es queixava d’un mal a la cama que li causava un dolor insuportable.

El miracle dels Sants Metges,  pintura de Jaume Huguet, 1460.

     Què en diu la llegenda(2) d’aquests dos sants? 

 

  Cosme i Damià eren dos germans bessons nascuts a finals del segle II dC en un petit poble de Aegea vora de la frontera actual entre Turquia i Síria.   . De família cristiana, per això foren perseguits i torturats en temps de Dioclesià(284-305) per no voler abjurar de la seva fe; però no els va ser fàcil als torturadors, ja que van haver de fer (hi ha vàries versions) varis intents;  segons les fonts foren lapidats, però les pedres retornaven contra els botxins, foren fuetejats, crucificats i assagetats (també les sagetes es giraren contra els soldats), o llençats al mar amb una pedra al coll, aconseguint surar-ne amb l’ajuda dels àngels i, finalment, cremats en un forn. La tradició més coneguda fa que, finalment, foren decapitats, juntament amb els seus deixebles

.
(1) goigs són composicions poètiques, de caràcter popular, que es canten a la Mare de Déu, a Crist o als sants. Es canten col·lectivament en el marc religiós d’una festa senyalada. La seva finalitat consisteix a donar gràcies pels béns rebuts, o bé coma pregària per demanar la salut física o espiritual de la comunitat.
(2) Coneixem , la vida d’aquests sants pel llibre “La llegenda daurada”, escrit pel frare dominic Jacques de la Voragine, a mitjans del segle XIII. És de suposar que la  biografia que va escriure aquest frare sigui una biografia llegendària, més que no pas històrica.                                                                         

                                                                                                                                                                                                             XEVI JOU i VIOLA                                                                                                                     

El nostre agraïment a l’Eduard Mitjà Sasanedas que ens ha proporcionat el fulletó dels Estatuts.

QUAN ELS PLATANERS CONTORNEJAVEN LA CARRETERA.

La Carretera C-66, aquesta exasperant calçada que travessa Bordils i Celrà, en els seus inicis fou un vial ombrejat on la gent hi anava a passejar.

La Carretera de Palamós a principis dels nays 50 (s.XX)

 Fou el 1856, durant el regnat de Isabel II, que malgrat de ser una monarca poc compromesa amb les obligacions del càrrec, amb un bagatge cultural ínfim i col·leccionista insaciable d’amants, va signar un reial decret que facilitava al construcció d’una nova xarxa viària. És en aquest context que és va construir la carretera de Girona a Palamós i l’ Estat va obligar, per decret, a plantar arbres(majoritàriament plàtans- Platanus x hispànica-) al costat de les carreteres amb un objectiu clar , ja que aquella ordenança acabava dient: “…con el doble objeto de proporcionar a los viajeros frescura y amanidad que tanto escasean en nuestras comarcas interiores.” . Altres fonts, defensen que la idea primerenca de plantar arbres als vorals dels camins “rals” era simplement per una qüestió tècnica per fixar el terreny; o que fou Napoleó que els va introduir quan va ocupar les nostres terres; ara bé el que està documentat és que en les vies romanes ja hi havia arbres que les vorejaven; tant se val.

Ara bé, pel que fos, l’Ajuntament de Bordils d’aquella època, és va negar a plantar-ne en el seu terme municipal; per això , inicialment els arbres començaven a l’indret del camí del Molí cap el Congost, i des de Can Tramuntana a la pujada de Mollet per l’altre. Però , al cap d’uns anys, per una altre decret del Govern, l’Ajuntament es va veure obligat a plantar-ne en el seu terme , per tant el tram que travessava l’actual Carretera de Palamós, una brigada de “peons caminers” de la zona, després de fer un forat de més d’un metre de fondària a pic i pala, van haver de plantar-los. I així fou que  amb els anys es convertiren en gegantins arbres d’uns vint metres d’alçada , amb un troc de uns tres metres de mitjana.

A més de la potent imatge estètica que proporcionaven,  l’època de del temps assolellat, la carretera era un lloc ideal per a poder-hi passejar tranquil·lament amunt i avall a l’ombra espessa d’aquells gegants ja que l’únic moviment consistia  en les anades i vingudes dels carros dels pagesos o algun traginer, pocs i comptats; tant era així que encara recordo que als anys 60(s .XX) durant la festa major, feien una ballada de sardanes al bell mig de la carretera i els pocs vehicles que hi circulaven havien d’esperar que la sardana acabés per a poder passa, no cal dir que la mainada hi jugava a futbol i que les parelles aprofitaven l’avinentesa que aquell indret els oferia, per allunyar-se una mica  del nucli i poder festejar sense ser supervisats.

Amb el pas dels anys, cada vegada circulaven més vehicles de motor i a més velocitat i més dimensionats; és quan comencen a sortir veus que els arbres eren un perill , ja que qualsevol badada derivava un xoc frontal, d’aquesta manera, començà un progressiu treball d’eliminació d’aquests arbres, però el cas és que ningú es va plantejar que moltes vegades aquests accidents eren fruit de la imperícia i la inexperiència d’alguns conductors, l’excés de velocitat, el mal estat de les carreteres i un perillosos utilitaris com l’anomenat “cotxe de les viudes”(Dauphine Gordini). Així que a finals dels anys 50 els arbres de la Carretera de Bordils foren talats.

1958. Es tallen tots els arbres de Carretera de Palamós

  Una vegada més, penso que ens vam equivocar, i no vam tenir la sensibilitat ni la intel·ligència de salvaguardar-los i restablir-los.

XEVI JOU i VIOLA

PRIMER TÍTOL  DE LA HISTÒRIA DEL  “BALONMANO” BORDILS

Aquest  19 de juny, farà cinquanta-un anys que l’entitat  que avui s’anomena Club Handbol Bordils, va conquerir el seu primer títol. Per tant ens remuntem al dissabte 19 de juny de 1971 que a 2/4 de vuit d’aquella vesprada, els dos equips que van arribar a la final de la “Copa Federación de Gerona”, el  Club Balonmano Bordils(equip de categoria provincial) i el Nuestra Señora de Montserrat de Sarrià de Ter(que militava en la 1ª Divisió Nacional). s’enfrontaven en el Pavelló Municipal d’Esports de la Devesa de Girona.

La crònica de la prèvia, publicada al Diario Los Sitios de Gerona,  feia un recordatori de que l’equip del Bordils havia eliminat en semifinals al Celrà, que acabava de proclamar-se campió de la lliga provincial i que el Bordils havia perdut el primer partit  de semis al camp celranenc per 11 a 7, però… que llavors a la pista de Bordils, fent el millor partit de la temporada, van guanyar al  Celrà, vigent campió provincial, per 15 a 8 i que en el primer període, ja el dominaven per un contundent 11 a 0. Per tant el global de  l’ eliminatòria era de 22 a 19.

En canvi glosava  que el N. S. Montserrat havia eliminat a l’OJE La Bisbal per un escandalós global de 48 a 24. I acabava dient:

• ¿Pronóstico? Favorable a los albicelestres de Sarrià de Ter.

 Però vet aquí que fer pronòstics sempre és relliscós i allò de “vendre la pell del llop abans de matar-lo” és una dita que el que va fer aquella crònica no la va posar en pràctica.

Bé, com us podeu imaginar, el dissabte el Pavelló Municipal de la Devesa de Girona estava a rebentar ja que moltíssims seguidors del Bordils, del Nª Sª de Montserrat (Sarrià), però a més de moltíssims amants del “balonmano” provincial, i òbviament amb la llotja plena dels components de la Federación Provincial de Balonmano de Gerona  i alguna que altra patum de l’època; ja que també es jugava la final juvenil entre el mateix Sarrià i el G.E. i E. G. Ambient de les millors ocasions.

Els de Bordils havíem fet una pancarta en la que es podia llegir: “Primer el  Celrà, i després… ” és a dir, com que no ho veiem del tot clar havíem tapat lo que venia al darrera que deia :”…un bon sopar”, així si guanyàvem, apoteòsic, i si perdíem , ho destapàvem i ben contents tots a sopar igualment amb l’equip.

El partit es va caracteritzar en els primers trenta minuts, per amb una evident igualtat, arribant al final del primer temps amb un 3 a 3 . Ambdues defenses van destacar molt i s’hi van fer amb,  diguem-ne, “intensitat”.

Però en el transcurs de la segona part, els sarrianencs van aconseguir posar-se al davant amb dos gols d’avantatge (5 a 3) , però llavors fou quan va sorgir la rauxa i les ganes del Bordils que, primer va anivellar el partit per passar, després, a dominar-lo completament. Aquests darrers minuts d’un joc de gran nivell(per l’època) en que el Bordils va fer embogir als seus nombrosos  seguidors, que no s’acabaven de creure allò que veien.

Van arbitrar  els col·legiats Srs. Serra i Bosch,  als equips que  van presentar les següents alineacions:

NªSª de MONTSERRAT : Rodríguez (Soler); Moratalla, Rodríguez II, Ibars, Ginesta (1 de penal), Rodríguez I (1), Villaplana, Pérez (1) i Mitjà (4)

Balonmano BORDILS: Lluís Estadella,Lluís Ventura (porters); Carlos Samsó (1), J.M. Mora, Eduard Mitjà,  Xevi Jou (2), Francisco Lora (4, un de penal), Martí Torras (1), Lluís Capdeferro, Joan Terradas, Carles Casademont i Joan Casas (2)

1- Joan Jaumà 2-Eduard Mitjà “Dardo” 3-Josep M. Mora 4-Joan Casas 5-Josep Mª Pujol(alcalde d’aleshores) 6-Martí Torras “El Ferrer” 7-Albert Ventura “Berto” 8-Lluís Estadella “En Mariano” 9-Joan Capdeferro “En Ferro“(entrenador) 10-Narcís Hospital “en Tal” 11- Xavier Jou “Xevi” 12- Carles Samsó 13- Lluís Capdeferro “En Ferro petit” 14- Lluís Ventura “En Sisó” 15 – Joan Terradas.

La crònica del diari de l’endemà destacava que els joves del Bordils van demostrar a la pista del Pavelló Municipal  la classe que porten dins seu, escombrant de la pista a un Montserrat que, malgrat als seus repetits esforços, no va poder decantar la victòria  al seu favor, la qual els nois del  Bordils  vana aconseguir merescudament, ja que durant tot el partit s’hi van esforçar amb força, entusiasme i unes ganes enormes, sense oblidar en cap moment, la defensa de la seva porteria i aprofitant l’oportunisme en els seus atacs.

Deia el cronista, que va ser un partit molt complet des del primer a l’últim minut de tots el bordilencs. Una actuació francament  esperançadora i que obria nous horitzons a aquest Bordils que, llançat per aquest títol de guanyador del “Trofeo Federación” el proper any de ben segur que competirà amb molts ànims  la Lliga Provincial, competició que aquella temporada havia fet un trist paper. Segueix recordant que l’equip bordilenc havia quedat penúltim en la classificació d’aquella temporada. I acabava pronosticant que, jugant d’aquella manera, el lloc d’aquell equip no podia ser els darrers llocs de la classificació, sinó que era en el  grup dels de dalt.

I rebla la crònica, que vam guanyar ni més ni menys que a un “Primera Divisió” que es va veure impotent per aguantar l’empenta del magnífic joc del Bordils , al que felicita des de aquesta crònica per l’èxit aconseguit.

XEVI JOU VIOLA

 

EN VICENÇ de SOTA EL PONT

En Vicenç Gotarra i Muntanya que el vam conèixer com a resident del pont que la C-66 salva  la riera de Sant Martí, penso  que va ser fruit dels temps que li va tocar viure amb incrustacions de cobdícies familiars i el fet d’entrar sense adonar-te en una l’espiral vital  negativa en  la qual moltes persones entren i ja no en poden sortir.

Aquest home, llavors d’un quaranta anys i de complexió forta, i que ens feia tanta por a la mainada, no havia fet mai mal a ningú, era un bon jan i no el podem catalogar com a pidolaire, ja que demanava ben poc, ni com a rodamón ja que no anava d’un poble a l’altra, sinó que sempre que es movia era per la zona; potser m’atreviria a dir que era practicant de la subsistència (per les circumstàncies) amb certs comportaments que avui els anomenem “ecològics” i “sostenibles”.

De fet no en sabem gaires coses del seus orígens , ni de la seva joventut, l’únic cert és que va morir pel fet que un camió el va esclafar a prop del “seu” pont, el va esclafar un camió, pels voltants dels anys setanta.

Tot son rumors, fruit de les brames que la gent havia anat fent córrer, ara bé, sembla ser que tenia els seus orígens a Cassà de la Selva, i que havia tingut una vida riscosa, després que tingués molts problemes amb els seus propers pel tema de l’herència*, cosa que li va provocar molts mals de caps i judicis dels quals en va sortir escaldat; potser fruit d’aquestes renyines va entrar en una espiral que, segons la rum-rum , el va portar a tastar la presó per un intent d’assassinat, el manicomi,  i a allistar-se a La División Azul, fins que va aparèixer  com a inquilí del pont de la riera. Aquí també va patir maltractaments per part de la Guardia Civil, que li feia pagar els plats trencats de qualsevol robatori dels voltants.

Pont de la C-66 sobre la riera de Sant Martivell . La fletxa senyala l’ull del pont on va “viure” en Vicenç. Foto1987

En fi, el cas és que vivia, o  malvivia sota un ull del pont que tancava amb una tanca de feixos de canya i  de la manera més sostenible i ecològica possible, sense que ell en fos conscient. Els diners que tenia eren fruit de la venda de coves i cistells  de vímec , que ell mateix feia, llavors anava a Girona els dies de mercat a vendre’ls i a l’acabar,  aprofitava per recollir les deixalles de les parades dels pagesos;  o a vegades el recordo a la plaça del Poble, a l’hora de la sortida de missa oferint els seus productes. Sempre es desplaçava a peu i per carretejar  les seves coses, tenia un cotxet de criatura que estirava amb una corda.

Aquests diners, els amagava en un paller que hi  havia prop del pont. I vet aquí que un dia hi va anar a buscar-ne i…, els diners havien desaparegut; resulta que l’amo del paller havia anat a fer palla per les corts de casa seva i, com que no sabia que en Vicenç hi amagués els seus pistrincs tot va anar per la jaça del cavall. A carai, en Vicenç es va presentar a casa seva esverat i reclamant els seus bitllets; sort que , després de barrigar molta estona per la palla de la cort, els va trobar i l’home es va calmar.

Es produïa el menjar en un tros d’hort que tenia als marges de la riera. Expliquen que el seu sistema  d’adob era, cada dia anar a cagar en una planta diferent, això sí, sempre en una mata diferent, seguint un ordre. Complementava la seva alimentació amb farinetes resultants de moldre els ossos que li donaven els carnissers del poble i els portava a moldre al molí, després els barrejava amb  farina de blat de moro. D’oli? Diu que  en tenia un bidó ple, a resultes de anar a les escombraries de l’abocador de la resclosa de cal Peix, on recollia, a més d’altres coses, els envasos d’oli i els tombava en el seu bidó, i d’aquella mica que sempre queda en el cul de l’envàs, ell va fer bona aquella dita “De mica en mica s’omple la pica”. El seu rebost consistia en una sèrie de filferros que penjaven de la volta del pont, on penjava les coses que no volia que els animals se li mengessin. És en aquests filferros que en una riuada  del 1965, va quedar lligat per un peu i va estar a punt de que es negués sinó hagués estat per l’ajuda de la gent que passava , que després de molta estona el van poder treure quan  l’aigua ja li arribava a sota el nas.

Sempre que hi havia un  episodi de pluges fortes i la riera pujava molt, s’anava a refugiar a “Can Prats de la Riera”, on la família l’acollia i el deixava estar a la pallissa i li donaven quelcom per menjar.

En una altra ordre de coses, podem dir que va ser el primer “naturista” de la contrada, ja que els estius, en els seus dominis, sempre anava despullat.

Per acabar hi ha una anècdota que és que quan Carreteras del Estado va voler eixamplar el pont, es van veure obligats a fer-li una barraca provisional al costat mateix del pont, i això va ser possible pels drets que havia adquirit a l’haver estat voluntari de La División Azul.

En Vicenç fou un fill  de la misèria humana !

XEVI JOU VIOLA

 

 

 

*La seva germana, estava casada amb un advocat i com que en Vicenç era l’hereu, comenten les males llengües, que el volien fer passar per boig i així ells quedar-se tota  l’herència. La gent del mas Riera deien que moltes nits, potser per desfogar-se, cridava: –“M´ho han robat tot, m’ho  han pres tot, us mataré a tots

ABANS… es FIAVA !

No s’entén el gran nombre de botigues i comerços que hi havia a Bordils als anys 50 , havent en compte que  la gent (uns 1000 hab. aleshores) no tocava gaire diner, només quan feien alguna venda al mercat o alguna feina puntual, o els més afortunats que tenien una feina fixa, que cobraven per setmanades,…

Antany, les botigues fiaven*, hi havia confiança i la gent quan necessitava algun producte  i no el podia pagar en aquell moment et deia: – Apunta’m!  A les botigues tenien unes llibretes on hi anaven anotant els deutes temporals de la gent. I val a dir que, sempre, sempre, la gent complia amb el pagament tan bon punt podia. La de llavors era una societat molt digne i la paraula donada, gairebé valia més que un contracte signat.

Hermenegilda Viola a la seva botiga de Can Viola de la Carretera.1991

Una anècdota per entendre  de com  es mirava  on es gastaven els pocs diners que tenien. La Carme O.S. explicava que com que a casa seva eren “pobres”, quan s’acabava l’oli, la seva mare li feia anar a la botiga de Can Dansa a comprar oli amb el setrill, no hi havia diners per més!.  Però resulta que després la nena anava a cal veïns, que eren “rics” i, quan l’oli s’acabava,  l’àvia de la casa li deia que anés a la botiga a buscar  un litre d’oli. La nena Carme, al tornar a casa li deia a sa mare: -Altra vegada amb el setrill  a comprar?, A can M…… hi van amb l’ampolla de litre!  La seva mare li responia: – No saben el que fan!  Per què ? preguntà la nena.– Perquè si s’abaixa el preu, mira que en quedaran de fotuts!” li va respondre la seva mare.

 

La gent anava a comprar amb la bossa o el cabàs.

El petit comerç era el dominant a Bordils en aquells anys 50, sinó veieu la quantitat de petits comerços que ara em venen al cap i que de ben segur encara resten en la memòria d’alguns bordilencs i bordilenques :

ACTIVITAT	Número	Al Poble	A la Carretera
FLEQUES	4	Can Llinàs (C.Creu- Ample) Cal Cusí  (C.St.Esteve)	Can Pep Cuní(Ferrer) Can Panarra(Pou)
QUEVIURES	6	Cal Tet ** (C.Ample) Can Dansa (P. Església) Ca la Trini (Enric Carreras).(C.de la Creu 3))	Can Vicens*(Batlle) Can Costa (C. Almeda) Can Felip
ESTANCS	2	Can Pep de l’Estanc(C.Ample)	Can Vicens*
PERRUQUERIES	2	Ca l’Anita Grau (C.Ample)	Ca la Payet (Solés) Ca la Maria Gassuet(Casanovas)
BARBERIES	5	Can Quel Barber (P.Església) Ca l’Hortelà (C. Ample-Torrent)	Can Joanet (Pep Cuní) Can Siset Barber(Mitjà) Ca l’Espardanyer(Casadevall)
BARS	5	Can Sipi (Plaça) Cal Tet**(C.Ample)	Can Cinto(Sau) Can Plata(Follia) Can Vicens*(Batlle)
FERRERS	3	En Ventura “SIsó” El Ferrer del Poble           (en Frigola) a la Plaça	Cal Ferrer (en Torras)
CARRETERS	3		El Carreter( en Batlle) En Collell (C.Torrentó) El Peixet (a l’altra costat de la via- St. Martivell)
PASTISSERIES	1	Ca l’Evarist Confiter (Plaça)
CARNISSERIES	3	Can Jordi (Plaça) Can Maureta (C.Ample)	Can Vicens*(Batlle)
FUSTERS	3	En Barris (C.Almeda) En Mero(C.Aimeric) En Quim Poch”Barnoixa”(P.Església)	En Pitu  Gassuet(Casanovas)
SABATERS	1	Can Garganta (C. Ample)
MECÀNICS	1		Ca l’Aliu (bicis i motos)
METGES	2	El  Sr. Ramon Bosch(Camí Medinyà)	Sr. Corretger
VETERINARIS	1		Sr. Massanes
BASTERS	2		Ca l’Aliu Can Fidel (Escura)
CISTELLERS	1		Ca l’Espardanyer
ESQUILADORS	1	En Jepa(vivia on podia)
MERCERIES amb una mica de tot	2		Can Viola Ca l’Espardayer
MODISTES	5	Rosa Busquets  “Barris”    (C. Almeda) Montserrat Mitjà i les germanes Coll (C. Creu ,8)	Assumpció Moret Rosa Vilà “Amparo” Rosa Medinyà i Carolina Homs(jerseis)
SASTRERIES	2		Can Jou Can Pere Sastre (Samsó)
FONDES	1		Can Cinto
CENTRAL TELÈFONICA	1		A Can Vicens. La telefonista era : La Margarita Batlle
FARMÀCIA	1		Farmàcia Mateu (la del Sr. Jesús)
MOLINS	3	Cal Tet (farinada) El Molí(barri del Molí) cereals Molí d’en Llinàs
ADOBS i TRACTAMENTS	2	Cal Tet **	Can Parals
LAMPISTES	2		En Vadó Brugués “Ruset” (C.Sèquia) L’Amagat
ENTERRAMORTS	1
CARBONS i PETROLI	2	Ca l’Evarist Confiter (petroli)	Can Romaldo Pons (Ctra. Palamós)
SABATERIA	1		Can Deri (Brugués)
ESCLOPETER	1	En Julià”Rossinyol”(Ctra. Palamós)

Al bar de Can Sipi fent el vermut. 1962. A la dreta el parroquians : Lluís Olivé  Jaume Navarro , Xavier Colom. A darrera la barra: Pilar Congost i Joaquim Congost

A comentar que no hi havia cap establiment de Peixateria, fins que en Gabriel Cases i la Trini van obrir una a la Plaça de l’Església;  ara bé algun dia de la setmana, hi havia un servei mòbil de venda de peix(amb carretó). Era la Rossinyola que fent-se sentir amb la seva cantarella, anunciava el que portava. També venia de tant en tant la seva competència, era una dona de Llançà de nom Isabel, que venia amb el tren a vendre el peix. També la Carme Samsó( de cal Sastre de la plaça d l’Església) venia peix que li portaven  per encàrrec. També comentar que de cisteller només n´hi havia un amb botiga(L’Espardayer), però que hi havia gent que sabia fer cistells i coves i se´ls feien ells o també acceptaven encàrrecs.

És abismal el tomb que ha donat allò que es va dir la venda al detall o a la menuda. D’aquella manera de fer no en queda ni rastre.

Aqueles botigues eren el lloc de reunió del veïnat i allà es comentava allò comentable i allò no comentable. La relació del botiguer/a amb el client va arribar a configurar quasi un tracte de família: la falta de productes de primera necessitat, jornals baixos (qui en tenia), l’estraperlo i el racionament del menjar eren el nexe quasi obligat d’una barreja de fets que lligaven a la força client i botiguer.

La Modesta Sais, a l’entrada de Cal Tet, quan la portava la familia Pons Sais 1975

El botiguer d’abans exercia de psicòleg, conseller, fiava i duia a terme una tasca social sense ell saber-ho i sobretot sense cap tipus d’interès. A més amb un horari de “mai tanquis”.

 

Abans també tot era més ecològic, biodegradable i reciclable

A les carnisseries, a més del paper d’estrassa, anaven a buscar fulles de plàtan per embolicar la carn, el peix també ho feien amb fulles de col.

Els envasos de vidre, s’havien de retornar, o tornaves a fer servir el mateix per reomplir-lo. La majoria de productes es venien a granel i te’ls posaven en una paperina de paper. El pa s’hi anava amb una bossa de roba “la coixinera del pa”, o per més quantitat s’utilitzava el “mocador de farcell” Cada dia a buscar la llet acabada de munyir amb la lletera, o bé hi havia el servei a domicili que, durant molts anys, en Xicu Almar de “Cal Cabrit” passava per les cases que li havien encarregat a portar-lis la llet del dia. L’aigua quan la portaves fora de casa, la portaves en un càntir o amb una cantimplona.

TAULA D’EXEMPLE D’ALGUNS PRODUCTES de l’ÈPOCA

( amb l’equivalent amb euros d’ara).

Relació de preus 1958                    avui serien                                 2022 (de mitjana)

1 l d’oli 24 pts.                                                                                  4,50 euros (749 pts.)

0,800 g pa 3,30 pts.                                                                          3,50 euros(582 pts.)

Perruqueria 12 pts.                                                                            30 euros(4.992 pts.)

Barberia 10 pts.                                                                                 18 euros (2.995 pts.)

Cinema 4 pts.                                                                                 7,50 euros (1.248 pts.)

Espardenyes 3 pts. segons les que es compri                              avui serien 2 cèntims d’euro

Sabates 170 pts. segons les que es compri                                 avui serien 1€

 

 

*Fiar: 1. Lliurar alguna cosa a la fe d’algú comptant amb la seva fidelitat, confiar.