LA BARCA
Des de la prehistòria l’home se les ha empescat per poder passar a l’altra riba d’un curs d’aigua, primer a dalt d’un tronc d’arbre, i més tard amb les barques de pas. Al llarg del Ter n’hi ha hagut moltes que durant de molts anys han fet un gran servei: amb un curt trajecte fluvial, evitaven anar a fer una marrada important, ja que els ponts i passeres no eren molt abundants en aquells temps.
“La barca” de Bordils, no en fou l’excepció, i permetia fer més curt el trajecte entre Bordils i Cervià de Ter. Era l’única alternativa; si no havies d’anar a travessar el riu pel pont del tren de Sant Jordi o el de Sarrià de Ter.
No tenim notícia de quan es va posar en funcionament per primera vegada; però podem dir que en el primer terç del segle XX ja existia.
Del nostre record, en Miquel Pou “Miquelet “ ja ho era abans de la guerra civil, al ser cridat per anar al front, el va substituir en “Rigau de Cervià”. En acabar la guerra ho va tornar a agafar en Miquel Pou fins que ho va cedir a n’en Martí Martí “Martí de ca l’Estevenet” que ho feu amb l’ajuda dels seus fills, el següent fou el que aleshores tothom coneixia com “El Cabrer”, un home molt pobre i la tenia com a mitjà per a poder fer alguns diners extra, ja que només posseïa un ramat de cabres; fins al darrer barquer bordilenc que fou en Camil Quer ”En Camilu de can Floris” que també fou el darrer agutzil que feia els pregons (“les crides”) a toc de trompeta, i estem parlant de mitjans de la dècada dels 60.
L’indret on estava situada la barca el podem situar a uns 100-200 metres a l’esquerra d’on desaigua el “Torrent” de Palagret. Per accedir-hi hi havia un corriol a la mota del torrent, que sortia de darrere El Casal, òbviament era el camí més recte per anar a Cervià.
Les barques solien tenir una eslora (de proa a popa), d’entre cinc a sis metres i una amplada, al centre , d’un metre i mig. No tenia quilla i el seu fons era completament planer. A l’interior hi havia dues o tres bancades com a seients. La propulsió la produïa el barquer agafant-se d’un cable tensat que anava d’un costat a l’altre del riu. Per assegurar l’embarcació en cas de molt corrent , hi havia una cadena que anava lligada al cable per garantir que no se l’emportés en el cas que per qualsevol circumstància el barquer deixés anar-se’ del cable propulsor. Per evitar que algú la fes servir d’estranquis, quan marxava el barquer, s’afluixava el cable i el matí el tornava a tensar a més de fermar-la amb un cadenat.
Transportaven persones, vehicles, animals i tota classe d’embalums que calgués. El barquer tenia una barraca per aixoplugar-se i passar les moltes estones que no venia cap client, moments que es dedicava a pescar, a fer treballs de poda i , sobretot, moltes becaines, a més de passar molta fred durant els glaçats hiverns, i si no era allà, la gent el cridava: –Barquer , que te s’ha girat feina! . Ara bé, hi havia moments o diades que se’ls girava molta feina, per exemple a primera hora del que havia de travessar les dones que anaven a treballar a la fàbrica de can Baró de Cervià , o els diumenges o durant les festes dels pobles on el trànsit de jovent era intens, o quan hi havia partit de futbol de la màxima rivalitat entre el Cervià i el Bordils, s’havia d’estar preparat per passar de pressa als aficionats del Bordils, que en més d’una ocasió per incidents ocorreguts durant el partit, havien de marxar de pressa, per si els ”holigans” cervianencs venien a acomiadar-los a cops de roc.
Un altre dia molt concorregut era el dia del Ram, que hi venia molta gent per travessar i poder anar a buscar el tortell o quan era l’Aplec dels Àngels molta gent de Cervià hi anava i aquell dia el barquer tenia molta feina, el matí quan hi anaven i la tarda quan tornaven. També els diumenges molts joves de Bordils anaven a ballar a Cervià, o al revés.
Un dels clients habituals era un negociant de bestiar de Cervià, conegut com en “Joan Vaques” que contínuament hi havia per passar vedells que comprava o venia . Sembla que alguna bèstia més gran ,com era el toro semental de “Ca l’Estevanet”, quan havia d’anar a l’altre costat de riu a fer la seva “feina” de “muntar” vaques, abans de pujar a la barca li havien de tapar els ulls perquè no s’esverés. També es transportaven cavalls, porcs,…i expliquen que més d’una bèstia havia caigut per la borda a mig viatge amb tota la murga que representava el seu rescat. Òbviament transportaven bicicletes i motos.
La tarifa va anar canviant al llarg del temps, però als anys 40, era de 50 cèntims de pesseta, després al final s’havia pujat a 1 pesseta; això era preu per persona, la bicicleta no pagava, ara bé, el preu s’incrementava en el cas d’un animal , i com més gran , més car era. Els que no pagaven eren les partides de maquis que solien passar ja entrada de fosc, el guia avisava al barquer que aquell dia estigués preparat i que no se li acudís dir res a ningú, i menys a la Guardia Civil, que de tant en tant feia guàrdia amagats prop del pas de la barca, però no es té constància que mai n’agafessin cap; sembla que abans que es fes fosc, la parella de civils ja marxaven, no fos cas que s’haguessin d’enfrontar amb els maquis. Alguns barquers, es feien un sobresou pescant anguiles, o barbs a les estones lliures i les peces obtingudes les guardaven en una gàbia a dins de l’aigua, la gent venia a comprar o bé molts ja els tenia encarregats prèviament
Els diumenges, sobretot tot durant el bon temps, la gent hi anava a fer la berenada, a pescar, o en temps de calor a banyar-se, en aquells anys la gent no podia anar fàcilment a banyar-se al mar. Com que era un lloc de trobada, el barquer ho aprofitava venen gasoses i taronjades que tenia en fresc a dins de l’aigua del riu..
Era habitual anar en aquest indret a fer “peixetades” com la que es feia darrer dia de la Festa Major de Bordils; de bon matí, els homes anaven a parar les enfiles*i amb els peixos capturats, feien una gran fregida en una paella gegant i tothom en podia menjar. D’altres, en feien més sovint, com un conegut personatge de Bordils que tot sovint hi anava amb la seva colla tots a dalt de la tartana i amb el sargento de la Guardia Civil de convidat, paraven les enfiles, fregien el peix i després, ben avinats, tiraven trets a tort i a dret amb el subfusell del sargento. El mateix sargento que esbandia els gitanos que de tant en tant paraven als paratges propers amb els seus carruatges, ja que hi venien a fer casaments i altres festes del seu folklore, però quan, els pagesos cansats de què els hi robessin el blat de moro i els cacauets, els denunciaven, aquest senyor anava allà amb uns quants “números”, els hi fotien un reguitzell de bastonades i en portava uns quants al “cuartelillo” on feia rapar el cap d’alguna dona i els homes s’emportaven unes bastonades de propina.
Algunes vegades les riuades s’havien emportat la barca i no sempre la trobaven , per exemple amb la riuada de l’any 40 la van trobar encallada a Flaçà, però el 1942 la força de l’aigua la va estavellar. En cas de trobar-la riu avall, l’havien de portar riu amunt a contracorrent, impulsant-la amb perxes. També es podien trobar sorpreses emprenyadores com era que el matí quan anaven a començar la jornada, trobaven la barca a l’altra riba, ja que algú els hi havia trencat el cadenat i l’havia utilitzat d’estranquis.
En fi, podríem anar explicant moltes més anècdotes de barques i dels barquers, però acabarem dient que, la barca va permetre “agermanar” les dues margeneres del riu i els habitants d’un costat i l’altre.
XEVI JOU VIOLA
*enfila: Era una xarxa d’una llargada considerable que es posava de costat a costat de la corrent del riu.