CAMPANES i CAMPANERS de BORDILS

Si ens haguéssim d’imaginar una imatge de Bordils, o haguéssim de dibuixar-ne una icona representativa, ben segur que no hi podria faltar el campanar, sens dubte és un símbol irrenunciable del nostre poble. Aquesta torre és on hi ha les campanes, que potser, avui en dia només les sentim quan ens toquen les hores, però cal recordar que en uns temps no molt llunyans, les campanes foren indispensables en la vida de les poblacions, ja que eren el mitjà de comunicació més important per a tots els habitants, tenint en compte que vivíem en una societat on encara no hi havia, ni de bon tros, la tecnologia actual i, per tant, la facilitat per comunicar-se.

Pensem que, part de la informació que ens donen sobre les diferents celebracions religioses, el qual n’era l’objectiu principal, n’hi havia d’altres que tenien una funció social de servei a la comunitat

1. Capçal 2. Corona 3. Cap 4. Espatlla 5. Cintura 6. Anell sonor 7. Llavi 8. Boca 9. Batall 10. Mig peu

Cada quart ens informen del temps cronològic; quan hi havia un perill com un incendi ens avisen; o tocaven a sometent quan hi havia lladres, o quan arribava el peix al poble que havies d’estar atent, ja que calia comptar les batallades que seguien al toc general per saber a quant anava el preu de la terça*… amb el seu tritllejar alegre, ens donaven i ens donen a conèixer l’arribada d’una festa, i quan es toca a morts, amb la seva trista cadència, ens fan saber si el difunt és, home, dona o; en altre temps afortunadament superat, també podíem saber si era ric o pobre. Per tant, el toc de les campanes també ens transmet emocions. Tots ens alegrem quan anuncien una festa i ens entristim quan avisen d’una mort o d’un soterrament.

Durant la Guerra Civil de 1936-1939, un gran nombre de campanes van ser foses per fer-ne material bèl·lic. Això va fer que en molts campanars el nombre de campanes passés de quatre a dues com fou el cas de Bordils i que són les que actualment hi ha. Aquesta mutilació dels campanars va fer variar els tocs i les tècniques per fer-les sonar a la majoria dels pobles, ja que amb menys campanes no era possible interpretar els tocs tradicionals.

 Generalment, totes les campanes tenen un nom : patró o patrona de la parròquia, alguna invocació a la Mare de Déu i a alguns sants…

 

BATEJADA COM	UBICACIÓ	DATADA de l’ANY	DIÀMETRE en cm.
Sant Bartomeu, Sant Miquel i Santa Maria	Torre del campanar	1859	67,6
Maria Dolors, Estefania i Joana	Torre del campanar	1880	78,9
Campaneta interior dels quarts	Dins de l’església	?	20
Campaneta interior dels quarts	Dins de l’església	?	23
Campana	Capella Mare de Déu de l’Assumpció (Can Baldiret)	1900	34,6
Campana	Capella del cementiri	1891	33

Val a dir que la construcció d’una campana és el producte d’un llarg procés que pot arribar a tenir gran dificultat. El perfil, el gruix, el material que era el bronze i el diàmetre de la boca de la campana en determinen el so, cosa molt important. El jou i el contrapès solien fer-se de carrasca, tronc de la qual, havia d’estar submergit en aigua durant dos anys abans per poder començar la seva elaboració.

L’encarregat de fer anar les campanes, era el campaner, ofici que la major part de les vegades passava de generació en generació dins d’una mateixa família. Podem dir que els campaners exercien una tasca fenomenal. També cal dir que es veu que era una feina mal pagada, per la qual cosa, per subsistir havien d’exercir d’altres tasques. Aquí a Bordils, de la Guerra Civil fins que aquest ofici es va perdre a causa de l’automatització dels tocs de manera mecànica a principis dels anys noranta del segle passat en què l’últim campaner fou en Miquel Masó (en Quel de Ca l’Elies), però abans foren en Joaquim Poch (en Barnoixa) que també era fuster i enterramorts, en Camil Quer, també agutzil, enterramorts, barquer, barber,… i en Rafel Barroso que també fou el primer l’escombriaire que passava a recollir la brossa de Bordils, això sí per després abocar-les a la reclosa del Cal Peix i…, au rec avall.

 

M’explicava en Quel Elies, que el campaner havia de tocar a missa, a mort, a bateig i fer el tritlleig de la festa major amb només les dues campanes, cosa que no era fàcil donar-les la solemnitat que calia. També em comentava, com deia en Josep Pla, que per tocar a mort s’havia de tocar la campana com aquell qui no fa res; en canvi, per fer el tritlleig feia falta allò que en diuen suc de munyeca. A més a més em recordava que a partir del Dijous Sant no sonaven les campanes fins al Diumenge de Glòria o de resurrecció, època de Pasqua. Durant aquests dies només es feien sonar les matraques, aparell de fusta que gira i amb martells que piquen sobre una fusta plana i que emetien un so sec, tenebrós. També em va explicar que el seu avi li havia dit que antigament els tocs eren molt més complexos, un exemple en el toc de dol que calia distingir:

 Toc d’àngel per a quan es moria un menor de set anys (abans de rebre la comunió), es feia una sèrie de 33 tocs curts seguits d’una pausa i d’un toc per nen o dos per nena. També hi havia hagut el Toc d’agonia que es comunicava quan algú del poble estava agonitzant…, i que els tocs de campana calia distingir entre tocs de repicar, en què la campana està quieta. Sols es movia el batall, els tocs de bandeix que la campana feia mitja volta sobre l’eix, és a dir que anava de banda a banda i els tocs de volteig, que la campana feia la volta sencera sobre l’eix, és a dir que girava sobre si mateixa. Com veieu hi havia moltes tècniques per tocar les campanes que ara s’havia perdut amb la mecanització.

Exemple sonor de com sonava quan tocaven a foc

Quan s’havia de fer algun toc, exceptuant el de les hores, que anaven mecànicament, això sí, calia donar-li corda cada 48 hores, tasca que consistia a fer pujar unes pesades peses amb una maneta connectada a unes politges, el campaner havia de pujar els setanta escalons de l’escala de caragol fins a les campanes, que, a més s’havia d’enfilar en una passera enlairada per poder accionar les cordes amb més facilitat. Tot un esforç físic i, d’equilibri i de força.

XEVI JOU VIOLA

 

*terça: Era equivalent a una lliura catalana, és a dir, 400 grams.

 

PER SANT ANTONI FA UN FRED DEL DIMONI

En el Bordils de la postguerra, amb la ideologia imposada pel franquisme, del nacionalcatolicisme i fins a l’últim terç del segle XX, la vida social pivotava sobre les festes i el calendari religiós. Passat Nadal i Reis, venia, el que encara avui coneixem com: “la Setmana dels Barbuts” que té lloc la segona quinzena de gener coincidint amb tres sants que tradicionalment es presenten amb una llarga barba i que sempre els hem associat amb el fred i la neu. Havia sentit d’algunes àvies que els homes nats en aquesta setmana serien peluts, geniüts i decidits, mentre que les nenes nascudes en aquesta setmana serien mostatxudes.(No està comprovat científicament).

 Ara bé, era el 17 de gener, per Sant Antoni Abat que, després de la Festa Major, era la festa popular més celebrada. Per què? Suposo que perquè era el patró protector dels animals de peu rodó, els animals de treball indispensables per la pagesia, pels traginers i, per extensió de tots els animals domèstics.

 Les imatges de sant Antoni Abat, a causa d’algunes llegendes, sempre va acompanyat d’un porquet als seus peus, ja que diuen que el monjo es va trobar amb una truja amb el seu garrí malalt i la benedicció del sant el va curar, i per això el va seguir sempre més; alguns diuen el porquet, altres diuen que la truja.

  Doncs bé, a Bordils hi havia dos “pabordes” que s’encarregaven d’organitzar la solemne festa.  En aquell temps (anys cinquanta), eren en Pep Grau (Josep Cassú) i en Federicu Frederic Joher. S’encarregaven de llogar l’orquestra que amenitzaria l’ofici del matí, les sardanes i els balls, el de tarda i el de nit, que es feien al “Salón Martí,” que era a Cal Tet.

 En sortir de l’Ofici Solemne, feien una subhasta dels pans rodons i de peus de porc, que la gent havia regalat en entrar a l’església, L’encarregat de fer l’adjudicació a la millor oferta, era en Pep Grau des del pedrís de davant l’església.

Imatge de Sant Antoni Abad a l’església de Bordils l’any 1976

Tot seguit venia la “Benedicció dels animals” que passaven en processó perquè el capellà els consagrés. Això es feia a la placeta que hi ha al carrer dels Hostals (carrer Ample), davant de can Grau del Torrent. La gent que hi portava els seus animals els havien netejat i ben raspallat i amb els guarniments engalanats. Hi havia un premi per l’animal més ben guarnit. Recordo que venien muntures dels pobles veïns, però els que sempre s’emportaven el premi eren els cavalls d’en Joan Matamala ”El Moliner” o els d’en Quildo de Can Bosch (Hermenegild Olivé). Però també hi havia altres animals domèstics. Recordo com a anècdota que una vegada, en Quim Font va portar a beneir “el verro”*, aquell robust porc mascle, no castrat, amb aquells daixonses que li penjaven entre les cames, era l’encarregat de menar* les truges. Va ser l’anècdota divertida d’aquell dia.

Cavalls engalanats al carrer dels Hostals.Bordils 1962

Abans d’anar a casa a dinar, hi va haver un temps que, era costum anar a buscar el “Tortell de Sant Antoni” que elaborava magistralment l’Evarist Confiter Font, era la tradicional delícia que estava farcida de massapà, sense ornaments de fruita confitada.

 Nota: Ara s’ha introduït el Tortell de Reis, que aquí mai s’havia fet!

Els hiverns feia un fred que pelava, amb alguna nevada puntual, els caramells** a les teulades, amb les basses i els rierols glaçats i alguna tramuntanada que durava varis dies, la mainada anàvem a l’escola amb pantalons curts i mitjons llargs, les noies amb faldilles i mitges, perquè veure una dona amb pantalons era interpretat com una extravagància. Una estufa de llenya a la classe que escalfava el que podia, que era poc. Els penellons als dits de les mans i al contorn exterior de les orelles, amb la seva picor corresponent, eren una normalitat. La majoria calcàvem botes”Xiruca”, i algú si tenia la sort de tenir unes sabates, marca “Gorila”, era l’enveja dels altres, a més en comprar-les et regalaven una pilota verda de goma de la mida d’una de tenis. El mestre en tenia una i quan un estava distret o xerrava, la feia servir de projectil perquè et comportessis. A vegades errava en l’objectiu i si, per exemple, tocava l’estoig de tinters que tenies sobre la taula, ja podeu imaginar el merder que ocasionava. Sempre esperant l’hora del pati on l’Amparo Solés, et tenia preparat un got de llet (en pols) calenta, que provenia de l’ajuda del pla ASA (Ajuda Social Americana-Pla Marshall) que va durar des del 1954 al 1968.

Ermita de Sant Mer un dia d’Aplec

Una altra, festivitat que era molt concorreguda per la gent de Bordils, era l’Aplec de Sant Mer (27 de gener). L’ermita està al municipi de Vilademuls i el dia de l’aplec, que encara avui dia se celebra, aquell paratge s’omplia de gent que venia a peu des de diferents pobles de la comarca i comarques veïnes. Aquest era el cas de Bordils, que molta gent, jovent sobretot, anàvem plegats cap a buscar la barca de Medinyà i fèiem camí cap a Sant Mer. No era pas un passeig, ja que entre anar i tornar hi ha cap a vint quilòmetres, i moltes vegades, el temps no acompanyava. Allà després de l’ofici solemne, hi havia sardanes; havent dinat, concursos i jocs per la mainada. Era típic, comprar els tradicionals Torrons d’Amer, que eren fets d’avellanes, mel i clara d’ou, i menjar-ne algun tros per agafar força per la caminada de tornada.

 Parada de venda dels típics torrons de Sant Mer

I arribàvem al dia de La Mare de Déu de La Candelera (2 de febrer). No era festa de guardar, era feiner, però a la missa hi anava molta gent, ja que era el dia de portar les candeles, les espelmes, els ciris a beneir, car es creia que les espelmes beneïdes aquest dia tenien virtuts protectores. Per exemple, s’encenien quan hi havia tempesta per tal d’allunyar els llamps i les pedregades, altres s’encenien per anar a acompanyar els morts en el seu funeral…

La gent que per motius de feina no podien, o no volien, anar a la cerimònia, es feien portar els seus manats de candeles a l’església, per recollir-les després ja beneïdes.

La Candelera commemora la presentació de Jesús, nadó, al temple i la “purificació” de la seva mare, Maria.

Com totes les dones del seu entorn, Maria va haver de guardar els quaranta dies preceptius de “neteja de cos i sang”, de després del part, i abans de tornar al temple. Només passada “la quarantena”, la dona, ja “pura”, podia tornar a entrar al temple, per compartir de nou els cerimonials amb tota la comunitat. Ho feia en un joiós dia de plenitud i alegria, amb el seu nadó a braços.

 Doncs, encara a mitjan segle XX, aquest primitiu costum era present. La dona que havia parit, s’havia de “purificar” i no podia anar a l’església fins que s’havia fet la cerimònia que la mare anava a l’església amb el seu nadó portat per la llevadora que l’acompanyava, i els rebia el capellà a la porta i els feia un petit ritual i els llegia un evangeli. Llavors ja es considerava que quedava “neta” i podia entrar al temple. Penseu que la mare no podia anar ni al bateig, que es feia als pocs dies del naixement, el nadó el portava a batejar la llevadora.  Però, encara en el record dels més grans, m’havien explicat que, hi havia hagut un costum encara més cruel: la dona que havia parit, com que no podia sortir de casa fins a la seva “purificació”, l’única manera de sortir de ca seva era posant-se una teula petita, o un tros de teula al cap com a símbol de la seva condició de “impures” Insòlit!

La Candelera és un dia molt especial dins el calendari natural: és al punt mitjà entre l’inici i la fi de l’hivern, entre el 21 de desembre, solstici d’hivern i el 21 de març, equinocci de primavera. Hom creu que aquesta data és un moment que té una transcendència especial, i per això ha generat manifestacions festives i tradicions ben diverses. Aquest moment d’impàs meteorològic el reflecteix la coneguda dita “Si la Candelera plora, l’´hivern és fora; si la Candelera riu, l’hivern es viu”, que ens ve a dir que si el 2 de febrer fa bon temps és que ja d’acabat l’hivern i que si plou o fa mal temps és que encara queda hivern per estona.

De totes maneres per aquestes dates, la gent ja s’alegrava de la florida hivernal, groga, intensa, de les mimoses. I els més curiosos ja tenien el deler de descobrir els primers brots de la flor de l’ametller.

La tradició marca el dia d’avui com el dia de desmuntar el pessebre i, per tant, el moment en què es dóna per tancat el cicle de Nadal. I una altra dita per acabar:

“Després de la Candelera, Carnestoltes ve al darrere”

 

*Portar a menar un animal: Conduir la femella a ser coberta pel mascle per mirar que quedés prenyada, per així tenir cries.

** Caramell: Penjoll de glaç, regalim glaçat.Estalactita

XEVI JOU VIOLA