EL RIU VELL
Avui, si preguntes a les generacions nascudes a Bordils als anys setanta, on era la Gorga de l’Àngel o el riu vell de ca la Nuri, ben segur que no saben de què els parles.
En canvi, si ho preguntes a la gent bordilenc/a de més edat, segurament et sabran de què els hi parles. Ho saben perquè en aquells anys grisos de la postguerra i els anys cinquanta-principis dels seixanta, el riu era un espai on s’anava a esbargir-se i a pescar per poder menjar alguna cosa diferent i de cost zero, en aquells temps difícils.
Va ser a partir d’aquells anys que per culpa de les actuacions humanes dels anys seixanta (construcció d’embassaments de Sau i Susqueda, que va provocar una disminució crítica del seu cabal en el seu curs mitjà/baix), i sobretot a la més greu que fou la contaminació produïda pels residus domèstics i industrials, que anaven a parar al riu sense cap mena de depuració que va fer que els pobles riberencs, donessin l’esquena al riu.
Què era el Riu Vell?
Eren uns meandres(vegeu mapes) que formava el riu Ter que, amb el gran “Aiguat de Sant Lluc”, l’octubre de 1940, van quedar cegats, ja que la força de l’aigua va tirar per dret i va canviar la seva llera, quedant aquests meandres sense connexió directa amb el riu principal i van anar modificant-se i es convertiren en uns aiguamolls, amb una biodiversitat i un ecosistema molt ric, tant de flora com de fauna.
Aquesta fotografia no és del riu vell de Bordils, simplement és per fer-vos una idea de com era aquell indret
Com podeu observar en els mapes….. hi havia dues zones de “Riu Vell”: Una a la zona de: Els Borders, també coneguda com: “L’Illa d’en Sibina” (propietari de les arbredes de la zona) o també “Sota Can Coll” on la part més accessible era l’anomenada “Gorga de l’Àngel” (?). L’altra a l’indret conegut com: “Les Rameres” o també com a “Sota Can Marcó” o a “Cala Nuri-Can Múries” perquè allà cap als anys cinquanta, una senyora d’Arbúcies que es deia Nuria Dalmau.. s’hi va fer construir una casa per passar-hi ,el seu sojorn i una part on hi viven els masovers. La Nuria Dalmau estava casada amb un funcionari castellà de “Trafico” (de l’època franquista) que es dedicava a donar permisos de conduir, a vegades a canvi de favors o per alguna quantitat de diners. Bé, però va passar que, allò que visualment era un paradís, la natura els obligà a abandonar-lo al cap de pocs anys, ja que, per una banda, a l’estiu, els “rantells” no els deixaven viure, però el motiu definitiu fou l’avinguda del Ter de l’octubre del 1962, que van quedar “sitiats” i els van haver d’anar a socórrer i, de la mala experiència, van abandonar la casa per sempre més.
Doncs bé, aquests indrets foren durant anys lloc on molta gent i sobretot a l’estiu, la mainada que no tenien escola, i la no tant mainada, hi anessin a pescar, els caçadors a caçar, i en Francisco Molina “Caracas” a fer feixos de balca, matèria bàsica pel seu negoci de fer cadires. Com he dit, era una zona de molta biodiversitat fluvial, potser perquè eren poc accessibles i mantenien un bon estat de conservació que facilitava ser-ne un refugi per molta flora i fauna.
Estaven contornejats per una vegetació de ribera on creixien verns, salzes blancs, canyís i joncs, que són plantes que necessiten tenir habitualment les arrels xopes o humides. Eren un hàbitat on es refugiaven moltes espècies d’ocells com l’ànec coll verd, el cabusset, el bernat pescaire, l’esplugabous, l’arpella…, amfibis, peixos com el barb, la bagra, la carpa*, el gardí*(d’aletes i cua vermelles), el peix sol* o també dit mirallet. També era propicia per a molts mamífers: teixons, musteles…, i segons em va explicar en Francisco Molina, ell encara hi havia vist llúdrigues, i que el motiu que desapareguessin fou la caça, sobretot per part, d’un caçador de Salt que ell coneixia, es deia Palou.
En Francisco Molina”Caracas” recol.lectant balca
Vull esmentar a una gran pescadora que fou la Quitèria Cassú Grau, la “Quitèria de can Grau del Torrent”, ja que en aquells temps, les dones no solien anar a pescar, ni a fer moltes altres activitats que eren reservades només als homes.
Abans de la riuada de l’any 40, el límit de terme entre Bordils i Cervià de Ter era el riu, però ve-t’ho aquí que en desplaçar-se la seva llera va provocar plets per les noves delimitacions de les “feixes del Ban”, que van durar temps i un pet de raons.
Però, com que la cobdícia humana no té límits, els propietaris de les zones adjacents a aquests aiguamolls, van anar enterrant-los per plantar-hi els seus arbres, ja que aquelles basses, segons ells, no servien per a res, i a principis dels anys setanta, ja havien pràcticament desaparegut. Tot i que aquests propietaris, encara avui, no tenen escriptures de propietat d’allò, ni registre de la propietat, perquè legalment són terres de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua). Per altra banda, les clavegueres de Bordils desaiguaven en una part d’aquestes basses En fi, el que sí que ha quedat definit oficialment, és que el terme municipal de Cervià de Ter, ara no limita amb el riu, sinó que hi ha dues porcions del seu terme que estan al costat de Bordils, és a dir que han mantingut el que era abans de l’any 40, quan el riu va canviar de curs.
XEVI JOU VIOLA