ESCRIT DEL MES

 

RENEGAR COM UN CARRETER (I)

L’escriptor i lingüista valencià Eugeni S. Reig, quan ens defineix els carreters, arriers o traginers, diu que eren les persones que tenen per ofici transportar mercaderies d’un lloc a un altre amb carruatges estirats per bèsties de càrrega (cavalls, muls, ases, etc.).

Aquest ofici, avui en dia pràcticament ha desaparegut a causa dels vehicles de tracció mecànica. No cal dir que, antigament era molt usual (i molt necessari). Aquests personatges dirigien les cavalcadures amb una sèrie de crits que els animals entenien, com ara, bo o xo per a manar-los que aturaren, arri per a fer-los caminar, aixà, enrere o atràs per a fer-los recular, etc. A més d’eixos vocables usaven determinats clics, espetecs amb la llengua, xiulets i altres sons a fi que els animals feren el que havien de fer. Però a voltes les coses no eren tan fàcils i els animals s’entossudien a no fer determinades coses, com ara pujar un pujant o passar un pont, i aleshores els carreters havien d’emprar la vara i colpejar els animals a la volta que llançaven una sèrie d’exclamacions malsonants, generalment renecs. Però aquestes imprecacions blasfèmiques no eren exclamacions pronunciades amb intenció d’ofendre Déu o insultar cap símbol religiós sinó que tenien una funció conativa. Les exclamacions grolleres dels carreters tenien la mateixa funció que els colps de vara o de fuet: fer que els animals caminaren i estiraren el carruatge.

I això passava per tota la  geografia dels Països Catalans. Aquí a Bordils, també teníem carreters i, com tots els pagesos que tenien el carro i els animals de tir, empraven les mateixes tècniques i accions per a fer creure a les bèsties  que conduïen.

 

Com exemple ens ha arribat una anècdota d’un carreter de Bordils, que il·lustra molt bé el que abans hem dit:

Resulta que un dia, en Met Carreter* tornava  cap a casa seva, havent fet una tragina a Cervià de Ter, amb el seu carro i el seu matxo. A mig camí del Ban, van trobar  mossèn Joan que tornava cap al poble, ja que havia girat cua del seu destí, en veure que el cel s’havia enfosquit i ja començava a tronar. Al veure en Met, li va dir si el podia pujar, ja que el temps pintava malament i no portava paraigua . En Met, que era un tros de pa, tot i que no era home d’anar a missa, no hi tingué cap problema, a més tindria companyia per fer-la petar.

Encara no havien fet gaire camí, i ja notaven que la tronada es feia sentir amb més intensitat i s’acostava ràpidament, tot indicava que la tamborinada seria inevitable. En aquell moment,  el carro va quedar enclavat en el fang d’una profunda rodera.  El matxo, com fan tots els animals de tir, es va aturar al veure que no podia arrossegar el carro. El carreter va baixar per comprovar l’abast d’aquell contratemps.

El mossèn, al veure que la bèstia no es movia i que la tempesta ja gairebé la tenien a sobre, li va dir: –Fes que aquest animal tiri, que això es posa negre!

I en Met , una mica amoïnat li diu: –Oh, és que perquè tiri, m’haig de cagar en Déu.

A lo que el capellà respongué: –Doncs què carai esperes; no veus que sinó ens mullarem!

I, efectivament, aquell matxo al sentir el fort bram que va sortir de la boca del seu amo, es va començar a moure, no pel renec en sí, sinó perquè sabia que sinó es movia, després d’aquell improperi, acte seguit, li baixava una vergassada. Era un animal  d’aquells que diu la dita : Als bons entenedors, poques paraules li calen!

De totes maneres, explicava que van arribar a Bordils, xops com ànecs.

En Jaume Ros tallant llenya un dia d’hivern que “cardava una fred de collons”

 

Això ens porta a la memòria aquell modisme, avui  oblidat de : “Renegar més que un carreter” no fa gaires decennis era molt emprat i el renegar formava part de la nostra parla habitual. Els menuts, per imitació dels grans, renegaven. I els pares els renyaven: “No reneguis!”, “No es renega!”, “No diguis renecs!”, “Renecs, no!”… Algú també en deia paraula gruixuda, amb un significat semblant. I en lloc de ‘renegar’ també se’n deia dir pecats. Ara, tot va ésser escampar-se l’expressió la: paraulota, assemblada a la forma castellana, i acabar-se els renecs. I ara dir renec fa vell, és cosa de boomers**. (continuarà)

BMD de Bordils

*Jaume Ros i Bartomeu (1931-Bordils 2011)

**boomers:  Anglicisme. Persona amb actituds i maneres de pensar o d’expressar-se considerades antigues per les generacions més joves, segons els demògrafs , són els nascuts després de la Guerra Mundial (1946) fins a finals del anys 60 del segle passat.

Dibuix(retocat)a partir d’una il·lustració de l’article de Santiago Rusiñol, “Otra vez en el carro. De Manlleu a San Feliu“, La Vanguardia, 5/8/1892, p. 4

 

 

 

 

 

LLIBRE RECOMANAT

SALVEM ELS MOTS

A cal dentista, hi aneu quan teniu una “dent corcada” o una “càries”? Per assistir a una celebració, “us arregleu”, hi aneu “mudats” o ben “empolainats”? Trobeu que l’alemany es un idioma “enrevessat” o “complicat”? La llengua ens ofereix expressions sinonimes per parlar del nostre entorn o de les accions que fem cada dia, pero d’alguns d’aquests mots n’abusem i, sense voler, fem que uns altres vagin caient en desús. I quan un mot o una locució perden pistonada, tenen molts números d’extingir-se.
El lingüista Jordi Badia, amb aquest llibre, vol reivindicar totes aquelles paraules i expressions que actualment són a la corda fluixa perque han estat arraconades per la pressió del castellà, o be perque formes sinonimes, sovint no tan precises, n’han acabat ocupant l’espai genuí.

 

 

RECURS DEL MES

Plànol de l’any 1932 on podem veure, en vermell, el trajecte que feia el Tren  Petit que es desviava de la Carretera de Palamós passat el pont de la riera de Sant Martí per evitar la pujada de Mollet, anava a voltar el bosquet de Pedres Negres que hi ha  tocar el camí del Pla de Mollet amb la Palanca i , voltava el poble pel costat nord, i tornava a la carretera pel Camí Reial

69-BORDILENCS (VI) : EN SISET “BARBER”

69-BORDILENCS (VI) : EN SISET “BARBER”

NARCÍS MITJÀ SAMSÓ(Bordils 1916-1996)

Com va dir en Josep Pla, la barberia era una institució fonamental en tots els pobles ja que era el lloc on els pagesos se socialitzaven.

Al Bordils dels anys 50-60 (s.XX), n’hi havia vàries, o més ben dit, llocs on et podies  tallar  els cabells i afaitar a mans d’un personatge que podia tenir més o menys traça en fer-ho. Per exemple recordo:  l’Hortelà de cognom Besalú al carrer dels Hostals, en Quel Barber de cognom Cornellà a la plaça de l’Església, i a la Carretera, l’Espardenyer de cognom Casadevall i en Siset Barber. Tots deurien ser  més o menys professionals, ara bé, el que avui vull glossar és en Narcís Mitjà i Samsó, en Siset Barber, ja que és el que, per proximitat a casa meva, sempre vaig anar i , ja de jovenet, per raons que més avall  explicaré.

Narcís Mitjà Samsó

Però, anem endarrere i trobem en Narcís, nascut al barri de les Hortes, de ben jove fent d’aprenent de barber a Banyoles on guanyava 10 pessetes al mes, a més de fer-li “la vida”(menjar i dormir) . Durant la Guerra (1936-39) el van destinar a Madrid, a la rereguarda fent de barber als oficials, per això deia que no li havia faltat mai ni una manta, ni menjar a taula; en un bombardeig va resultar ferit, però se’n va sortir malgrat quedar-li algunes seqüeles. A l’acabar la guerra i durant un temps , a casa seva no en van saber res; això vol dir que va estar retingut pels vencedors franquistes per veure si era un “sujeto comunista”. Al tornar, va treballar a La Rodona, barri de Santa Eugènia de Ter; , l’amo , que no tenia fills, al veure que era un bon barber, l va proposar que comprés la barberia i continués el negoci. S’ho va pensar molt, però el que ell realment volia era posar-se  de barber a Bordils.

Anant a ballar a l’antic Ateneu de Girona, un diumenge va conèixer la Paulina, la que seria la seva dona la resta de la seva vida. Mentrestant, en Siset ha de guanyar-se la vida i fent de barber no n´hi havia prou. Per tant en aquell temps de misèria i mancances, es va espavilar  a fer “estraperlo”(1), es dedicava comprar saques de mongetes i de blat de moro en algun mas  i ell, els portava a Girona d’estranquis. També hi portava carn d’una carnisseria de Bordils amagada en una motxilla, destinació a alguns “senyors” de la Falange; això volia dir que si els burots(2) que hi havia a l’entrada de Girona l’interceptaven, al dir per qui era aquell embalum, mai va tenir cap problema. Ell deia que com que no feia cap mal a ningú,  i per guanyar-se alguna pesseta, valia tot.

Es casa amb la Paulina Pardàs el 1943 i l’any següent va néixer una nena molt eixerida que li van posar Consol.

En Siset, continuà amb la pluriocupació per tirar endavant l’economia familiar:  comprava canyes, les feia pelar i les enviava a la Catalunya Nord(estat francès), tenia una màquina  de fer fideus i anava  pels masos i cases  a elaborar-los; feia planter al seu hort en uns petits hivernacles i els venia als pagesos, venia revistes, feia de cisteller i… feia feliç als bons fumadors, ja que tenia accés a uns “caliquenyos” que no es podien trobar enlloc més. Molts homes, havent dinat, passaven a can Siset Barber a buscar el seu caliquenyo abans d’anar al bar a fer el cafè i  a jugar a la botifarra, joc que en Siset n’era un devot fidel, sobretot els diumenges, que havent dinat s’afanyava anar a Can Cinto a fer la partida, però abans ja havia anat a la sala de cinema a deixar-hi l’abric com a penyora per guardar lloc per ell i per la  Paulina, perquè val a dir que era un autèntic cinèfil, no es perdia cap diumenge e cinema; fins i tot quan el 1983, el cinema de Bordils va tancar, cada diumenge, sens falta, anaven  a Girona al cine.  I com a bon culer que era, quan jugava el Barça, sempre el veies amb l’auricular posat a una orella i amb el transistor a la butxaca per seguir el partit, també sabem que va portar al seu nét a veure la pel·lícula “Johan Cruyff, El Profeta del Gol” tan bon punt la van estrenar a Girona.

Tornem a la barberia d’en Siset, als baixos de casa seva (avui Carretera de Palamós, 63), al costat del que fou el Bar Plata antic, entrant a mà esquerra, hi havia el seu sanctus sanctorum: amb aquelles dues butaques giratòries tipus “silló americà”, regulables amb una palanca que s’accionava amb el peu, per regular l’alçada, segons l’estatura del client. Recordo que a la mainada petita, ens posava una fusta travessera recolzada als braços de la butaca. Aquestes dos butaques estaven situades davant dos grans miralls, flanquejats per unes estanteries on hi havia les ampolletes  de massatge post afaitat com eren el “Floïd”, el normal i el mentolat, el “Geniol”, o el “Licocrem” la colònia “Varon Dandy”, l’esprai fixador, entre d’altres essències que feia que, a l’entrar, t’envaïa el sentit de l’olfacte amb els aquells efluvis als que no veníem acostumats. Al davant, a sota del mirall , els calaixos amb els estris típics de l’ofici: la màquina d’esquilar manual, les estisores per buidar, les navalles d’afaitar amb la seva corretja de cuir per esmolar la fulla, la brotxa,  i les tovalloles i tovalloletes per a fer les compreses facials de després de la rasurada; el raspall amb que t’espolsava el clatell i les espatlles,.. I quina cadència tenia amb les tisores, quan et tallava el cabell: aquell: Clic, clic, clic,…clic, clic, clic,…; ritme que no perdia ni quan notaves que s’apartava  del teu clatell per acostar-se a la finestra per veure qui passava o què passava , mai perdia el ritme, seguia amb el clic, clic, clic,… clic, clic, clic…  Sabia fer “cantar” les estisores quan tenia un clatell allà davant seu i tenia un moviment de pinta, aquell que anava de baix a dalt que et feia un pessigolleig celestial.

En Siset, tallant elc cabells al que fou el seu aprenent, en Venanci Julià “en Nanci”, el que després fou un rellevant perruquer a Girona

Ja a mitjans dels anys 60, va ser dels primers barbers a tenir màquina d’esquilar elèctrica, un assecador de cabells i, també,  va col·locar una pica rentacaps amb aigua calenta- primer fent-la escalfar en una olla a la cuina, després amb un “termo” elèctric; però la cirereta d’aquesta modernització foren unes butaques hidràuliques “Euroconfort”, que només les podies trobar en algunes perruqueries selectes de Girona.

La radio, sempre engegat per entretenir a la clientela que s’esperava per pelar-se, i molts dels que ja estaven servits es quedaven a fer tertúlia fins entrada la vesprada.

Podem dir, sense embuts que, en Siset en el seva professió, fou una persona avançada al seu temps, d’aquells temps de  les  barberies clàssiques de poble; Ell, va fer el salt de barber a perruquer, i de ben segur si en comptes de ser a Bordils, hagués estat a Girona per exemple, hagués estat un dels pioners de la “nova perruqueria”.

Aquest salt qualitatiu el podem cercar en el fet que es va inscriure al Club Artístic de Girona, on sota el mestratge d’un mestre “coiffeur français“ Monsieur Codert de Perpinyà , que cada dilluns venia a Girona mostrar una nova tècnica de tallar els cabells: el tall a navalla, a un grup de joves barbers. Ell, i el seu llavors aprenent en Nanci Julià ,  van copsar ràpidament aquest nou i revolucionari mètode, la qual cosa va fer que molt del jovent de Bordils, i no sols de Bordils, els dissabtes i  diumenges al matí es concentressin  a l’establiment d’en Siset. Era un no parar.

Aquella barberia d’en Siset, amb estètica vintatge, en pot temps es va convertir en un espai de referència pels que volien millorar la seva imatge.

Ah, i a l’hora de treballar, sempre com un “dandy”, amb la seva camisa, corbata i la jaqueta blanca impol·luta, no com d’altres que et tallaven els cabells o t’afaitaven amb la mateixa indumentària que venien de l’hort Era tot,  un senyor barber!

 

XEVI JOU VIOLA

 

*Agraïr les aportacions fetes per en Venanci Julià i el seu nét en Lluís Subiranas Mitjà.

(1)Tràfic il·legal de productes de difícil accés en èpoques de racionament. Per extensió es podria dir “mercat negre”

(2)El burot era un funcionari municipal encarregat de cobrar els drets d’entrada de certs articles, normalment queviures, a l’entrada de pobles i ciutats.

 

68-CINEMA ATENEU:EL NOSTRE “CINEMA PARADISO”

CINEMA ATENEU: EL NOSTRE  “CINEMA PARADISO”

El Bordils dels plumbosos anys de la postguerra, també vam tenir el nostre “Cinema Paradiso”, aquell  film de l’italià Giuseppe Tornatore que és una declaració d’amor al meravellós món del cinemes de poble, que malauradament han passat a ser història. Però ens va servir per viure i sostreure’ns de la fosca  postguerra, per entrar en un univers prodigiós de noves aventures.
De fet, anteriorment ja hi havia hagut algun precedent de cine, ja que a l’estiu, de tant en tant, venien els ambulants que anomenaven “pasatiempos“, que amb un carro portaven una màquina de projectar i feien cine sota les estrelles en una pantalla que instal·laven a la paret del campanar de la plaça del Poble. Sempre eren cintes còmiques en blanc i negre. En acabar passaven el barret, ja que les sessions eren gratuïtes. També, ja abans de la guerra, la Sociedad Recreativa Bordilense, popularment coneguda com La Murga**, havia fet alguna sessió de cinema, i a on també s’havien fet sessions de ball amb orquestra.
Però no va ser fins a l’1 de gener del 1942, per iniciativa d’en Jacint Sau, el cine a Bordils va començar a tenir una sala estable. Les primeres pel·lícules que s’hi van poder veure foren: Carmen de Triana i la de complement Aventura en Polonia. I així cada diumenge i festa de guardar va ser, per molts de nosaltres, una “finestra oberta al món”. Com al “Cinema Paradiso” hi va haver un episodi tràgic, sort que sense conseqüències greus: un dia, mentre es projectava Sin novedad en el Alcázar i amb la sala plena de gom a gom, aquest cop sí que hi va haver “novedad“; ja que la cinta es va incendiar i les flamarades sortien del forat de la cabina i de seguida van prendre al sostre que era d’una roba de cotó emblanquinat. Els espectadors van sortir cames ajudeu-me per la porta i per la finestra que hi havia al costat de l’escenari. Al cap de poc temps, i una vegada refet el local, van tornar a iniciar les sessions de cinematogràfiques amb el mateix film.

Programa d’una sessió de cinema de l’any 1948

Com que res dura cent anys, a mitjans dels anys seixanta, la sala va deixar de fer cinema per fer sessions de ballables, que tampoc van reeixir molt de temps. Mentrestant , el Casal del Poble feia un cinema dirigit, bàsicament, a la mainada i adolescents; fins a principis dels anys setanta, en que el cinèfil Narcís Combis i Puntí va agafar aquell vell local de Can Cinto, el va adequar i modernitzar; la sala va tornar als seus orígens, ara amb el nom de Cinema Bordils. Aquí la programació ja era de més qualitat i ja vam començar a poder veure alguna sessió “golfa” quant a mitjans dels anys setanta, amb allò que es va anomenar “el destape“, la censura va permetre certes obertures. Va durar, fins que a la primavera del 1983 va haver de claudicar a les noves ofertes de lleure, i ho va fer, projectant l’emblemàtica pel·lícula Lo que el viento se llevo.Façana del cinema de Bordils amb la cartellera de la darrera sessió que es va fer el 21 de maig de 1983

Tornem a aquells temps del franquisme en que la gent de Bordils no anava al cine per veure una pel·lícula concreta, hi anava per passar la tarda del diumenge, de la mateixa manera que el matí anava a missa; és a dir hi anaves per pur entreteniment, en fessin “una de riure”, “una de verda”, “una d’indis”, “una de tirus” o “una espanyolada”, ens era igual, ens empassàvem tot el que s’hi projectava. De totes maneres tothom sabia que en el doble programa sempre hi havia la pel·lícula “bona” i l’altre de complement, i això sí, entremig t’havies de cascar El Noticiari NO-DO*per adoctrinar-nos a ser “buenos espanyoles“.
La sessió començava puntual, sempre que el cinema dels pobles veïns, Celrà i Flaçà no haguessin patit cap retard en la seva projecció, ja que era la mateixa cinta la que havia d’arribar traginada a dalt de la flamant “Derbi 250” d’en Lluís Aliu, el qual la consentia fins al punt que el dia que plovia o hi havia fang, hi anava en bicicleta per a no embrutir-la.
Per començar, feien un encès i apagat dels llums de la sala perquè tothom s’anés col·locant al seu lloc abans que la foscor envaís la sala i fessis l’entrada en un altre món. Alguna gent, amb “influència”, ja hi havia anat abans i havien deixat l’abric en els seients que més li agradaven. Algunes parelles, en construcció, afluixaven alguna propina als acomodadors perquè els hi reservessin aquells seients més arraconats per veure si podien pescar algun refrec furtiu.

Aspecte de la sala Ateneu, amb la pantalla al fons. Mitjans anys cinquanta(segle XX)

Si arribaves un xic tard, ja hi havia en Guillermo (Guillem Capdeferro) i el seu aprenent, en Quel Úrsula( Miquel Martí) amb el lot per acompanyar-te. Abans, la Maria de Can Cinto i més tard, en Pep Xapa (Josep Fàbregas) ja t’havia venut l’entrada i en el mateix passadís de l’entrada et topaves amb la Xena, que t’esperava amb el seu cistell ple de paperines plenes d’avellanes i de cacauets torrats, per entretenir la gana mentre en John Wayne de torn estomacava a tots els dolents sense despentinar-se, tot això enmig dels carrics carracs de les cloves dels cacauets (encara no hi havia les crispetes dels cinemes actuals) que, per la força de la gravetat, anaven a parar al terra de la sala que quedava com una porquera; sort que a la mitja part l’ajudant d’acomodador passava l’escombra per recollir tota aquella esclofollada, mentre el públic aprofitava per anar al bar de can Cinto a beure una gasosa o una Citrania i a comprar alguna llepoleria.
Com en un autèntic cinema de poble, quan el Setè de Cavalleria arribava tocant el cornetí a salvar aquells colons blancs (avui serien okupes) que robaven les terres als indis, tota la mainada aplaudíem amb fervor, o quan hi havia alguna escena d’una mica de cuixa, o algun petó que s’havia escapat de la censura, se sentia algun xiulet murriesc, igual que quan si per descuit del maquinista, en Pere Planas de Celrà, es desenfocava la imatge, ja senties algú que cridava “quadro”…, per citar algunes anècdotes que enmig d’aquell ambient ple de fum que, a glopades, veies passar davant de la pantalla, qui no recorda en Siset Barber (Narcís Mitjà), connectat a l’auricular del seu petit transistor, anunciant en veu alta els gols del Barça, o de les gargallades d’en Siset Rabós, o d’aquells que entraven amb un rajol que havien fet escalfar al foc de ca seva i embolicat amb paper de diari se’l posaven sota els peus per tenir-los calents…  

Al fons es veu l’edifici del cinema, amb la cartellera. Principis dels anys cinquanta (segle XX)

Però totes les sessions tenien una prèvia ineludible: era l’anunciat que et donava o et feia imaginar de què podia anar aquella “pel·li”. En què consistia? Doncs no era més que aquella pissarra-tauló on el Pere Sastre(Pere Samsó) pintava amb lletres de diferents colors amb  el dia, l’hora i el títol de les pròximes projeccions, a més a cada costat hi penjava sis quadres amb fotograma d’alguna escena; així tu, quan les miraves ja sabies si seria de “romans”, d’en Tarzan, “romàntica”…, o de “guerra”. Val a dir que aquella cartellera era una obra d’art. La mainada moltes vegades ens hi encantàvem mirant en Pere com ho feia. Resulta que un dia que en Pere estava enllestint la cartellera, va passar el capellà de Juià amb la seva Vespa, es va aturar trasbalsat en veure penjat un cartell que anunciava El último cuplé amb una imatge de la Sara Montiel en primer pla, lluint uns llavis carnosos d’un vermell pujat i una voluptuosa pitrera; i d’una rampellada va despenjar-lo i en va fer quatre trossos mentre anava dient: -Això és un escàndol!, és intolerable..!
No és d’estranyar, ja que eren anys de censura política, religiosa i de costums, d’un règim especialment repressiu en temes sexuals. Penseu que, al cancell de l’entrada de l’església, cada setmana cap de setmana, s’hi penjava un full amb la qualificació moral de les pel·lícules amb un codi d’erres,  en què un 3R significava “Mayores de 18 años, con reparos” i un 4R:”Gravemente peligrosa“. Per tant, si eres d’una família que anava a missa cada diumenge, no sempre et donaven el duro per poder anar al cine. Llavors t’havies de conformar a anar a veure la televisió a Can Sipi o a Can Cinto, els dos únics llocs que en tenien i veure “Las aventuras de Rin Tin Tin” aquell gos llop atrapa dolents o la gosseta “Marilyn” amb Herta Frankel .
Conclusió :  podem donar les gràcies a aquell cinema que, en un món sense internet, una pel·lícula (o un llibre), era capaç de traslladar-nos a un lloc màgic a l’altre extrem del món a través de la imaginació.

         XEVI JOU VIOLA

 

 

*El NO-DO (acrònim de Noticiarios y Documentales), No-Do era un noticiari setmanal del règim dictatorial franquista que precedia obligatòriament les pel·lícules projectades als cinemes espanyols entre 1942 i 1976, i de forma voluntària fins al 1981.

** La Murga. Veure  002380,  al buscador de la web

67-L’ADÉU AL TREN PETIT

 

ADÉU AL TREN PETIT

Li  dèiem el Tren Petit o el Carrilet, pels 75 cm. que tenia l’amplada de la seva via. Antany, oficialment era “El Tranvia del Bajo Ampurdán” i va ser possible gràcies a que el projecte d’un Tren Gros de via ampla, un projecte que pretenia enllaçar Blanes a Vilajuïga i que  havia de passar pel Baix Empordà,  se’n anés en orris. La construcció del primer tram Palamós-Flaçà va durar dos anys (1885-87). Es va inaugurar el 23 de maig de 1887 amb una gran festa a Palamós. Però l’extensió Flaçà-Girona, tot i que les vies ja estaven al seu lloc el 1918, per diferents problemes no es va inaugurar fins el 7 de juliol de 1921. Per tant Bordils vam tenir Tren Petit durant 35 anys!

L’escriptor empordanès Josep Pla en va escriure magnífiques narracions sobre aquest tren, algunes amb una fina i excel·lent ironia: -“El material  fou comprat a l’estranger, sobretot a Bèlgica, i degué ésser boníssim , perquè encara dura malgrat els anys que  fa que salta pujant i baixant per l’orografia del país. Les sis primeres màquines i els primitius vagons de passatgers han tingut accidents gravíssims, s’han estimbat per un o altre pont, han esclatat, han fet estralls aparatosos, però…per ara va tirant”. O :-“Què pensaríeu, però, si us digués que aquest tren m’entendreix? És veritat…. la gent, a les estacions, s’havia de carregar ella mateixa els baguls i les maletes…Quan tothom estava llest, el tren marxava, i avall… i no marxava fins que els viatgers coneguts havien pres el cafè, encès el cigar i fet el remenat. De vegades a darrera hora compareixia una minyona a dir que esperessin al seu senyoret…Tothom es feia el càrrec de les coses i el tren s’esperava amb paciència…Això té un cert sabor…El meu avi degué quedar parat davant d’aquests fòtils de ferro que passen per la carretera traient foc i fum i vapor blanc….Tot aquests ferro vell un matí desapareixerà, i en quatre dies tot quedarà oblidat. Però, Déu meu!, les nostres coses tan modernes i tan indispensables també s’oblidaran…”

El meu país. Destino. 1968

Però  en aquest escrit el que volem prioritzar és la Carta  d’ un “celranenc” anònim va enviar  a la revista Destino, perquè la publiqués en l’apartat “Cartas al Director” on glosa un petit homenatge popular que un grup de gent, en el qual ens consta que també s’hi havien afegit alguns bordilencs, va fer el dia del seu darrer viatge (fou el dimecres 29 de febrer del 1956.

Aquesta carta fou publicada a la revista Destino nº 973, el 31 de març del 1956

Amb el títol de VIDA Y MUERTE DE UN PEQUEÑO TREN, deia:

Sr. Director de DESTINO

No dudaba de que nuestro incomparable José Pla daría un último adiós al “Tren Petit” desde las columnas de DESTINO, desde donde tanto y tan bien se ha escrito de múltiples aspectos de este pequeño paraíso que es el Ampurdán. La desaparición de nuestro tren ha pasado sin pena ni gloria en su propia comarca: algunos artículos periodísticos, más narrativos que sentimentales, y solo DESTINO, de Barcelona, por la pluma del ampurdanés José Pla, se ha ocupado del mismo con la simpatia que merece.

El “Tren Petit” económicamente era un fracaso, però en su trayecto, con sus pitidos, con sus coches de juguete y con sus máquinas anacrónicas, era un dechado de simpatia en todo su recorrido, y DESTINO fué el que mayor supo interpretarlo cuando en uno de sus viajes lo utilizó desde Palafrugell a Palamós.

El último convoy, el  que salió de Gerona destino Palamós el 29 de febrero de este año bisiesto,, a las 18’30 horas, fué “mirado” como última cosa rara en las estaciones del trayecto, però para que conste cuando se escriba la historia de ese pequeño tren (si es que alguien algún dia tiene tiempo que perder `para escribirla), vale la pena decir que hubo un pueblo que fué a despedirlo con simpatia, con amor y con cariño: ese pueblo fué Celrà.

Fuimos, (me cabe el honor de contarme estre ellos) a dar el último adiós a un tren que en un tiempo había cumplido su cometido, a un tren que había transportado miles de toneladas de troncos de quebracho procedentes de Argentina, desde Palamós a Celrà y que en su tiempo había proporcionado un servicio más o menos eficiente (más menos que más) y que había tenido

Un grupo de amigos de Celrà, con las autoridades  al frente (aunque con carácter oficioso) quisimos dar el último adiós al “Tren Petit” en forma cariñosa y quizá algo original.

Lo esperamos en la Estación, llena de público; y a su llegada procedente de Gerona (con su media hora de retraso, claro està), fué saludado con petardos, cohetes y aplausos. El maquinista, previamente advertido, contestó con pitidos a nuestro saludo y fueron los últimos que se oyeron

El personal: jefe de tren, revisor, maquinista y fogonero, fueron obsequiados cada una de ellos con botelles de espumoso San Sadurní; toda la comitiva subimos por última vez en aquellos coches de juguete para ir hasta la estación de BORDILS; el tren quedó abarrotado como si de una fiesta mayor se tratara.  Durante el trayecto el personal del tren y los señores viajeros fueron obsequiados con San Sadurní y galletas; los cinco o seis porrones que teníamos, pasaban de mano en mano y de coche en coche, bajo la luciernaga luz que pretendía il·luminar-nos.

Llegamos a BORDILS sin ningún contratiempo y allí estrechamos la mano de aquellos hombres que por última vez conducían el pequeño tren a través de los campos ampurdaneses, desde la capital hasta la Costa Brava.

El maquinista nos saludo nuevamente con aquel estridente pito que ya no  oiríamos nunca más, al fogonero le saltaban las llàgrimes de los ojos y todos teníamos el corazón entristecido ante lo que no tenia remedio…; un tren, inútil ahora, però siempre simpático y campechano, un trozo de vida del Bajo Ampurdán que salia de BORDILS para ir a morir de forma definitiva al amparo del mar azul de Palamós…

 

BMD

 

CINEMA ATENEU 14

EL CINEMA de Can Cinto 

En acabar la guerra, en Jacint Sau Casademont ”en Cintet” va tirar endavant el negoci del seu pare i a més a la sala de l’Ateneu va fer-ne una sala de cinema i el 1r. de gener del 1942 es projecta la primera sessió, amb dues pel.lícules: “Carmen de Triana” i la de complement “Aventura en Polonia”, amb el NO-DO pel mig i el gestiona fins el març del 1944 que la cedeix a l’Empresa Gimbernat “en Toni Maco” que també portava els cinemes de Celrà i de Flaçà. Ocasionalment s’hi van representar algunes obres de teatre de la companyia que s’anomenava l’Arc Bordilenc. Qui, d’aquella època, no recorda la representació magistral de “La ferida lluminosa”? Però a mitjans dels anys 60, l’empresa que portava el cinema decideix plegar. Llavors, en “Cintet”  decideix renovar la Sala Ateneu i projecte fer-la servir per sala de ball a l’hivern. Corria l’any 1966 quan a Can Cinto hi havia ball a la sala del que fou cinema; ara bé, no va durar el que s’esperava, ja que al cap d’un parell d’anys va tancar  potser per la competència de la sala de ball de Flaçà que ja tenia una clientela formada  en quan a les ballarugues de l’hivern. Però no van passar gaires anys que, l’entusiasta cinèfil que mai ha tingut el poble de Bordils, en Narcís Combis, va llogar el local i, després d’invertir-hi en la seva modernització va retornar la sala als seus orígens: el cinema. Li va posar el nom de Cinema Bordils, tot i que tothom el seguia anomenant, el Cinema de Can Cinto. Aquesta activitat va durar fins que, a la primavera del 1983, aquesta activitat va haver de claudicar davant les noves tecnologies i la competència de les grans distribuïdores que van fer inviable tenir aquest cine “de poble”. L’equipament va passar a ser un taller de fusteria i més tard una botiga de queviures.

https://www.bmdbordils.cat/1953/01/01/1953_01_01_cinema_003220/

https://www.bmdbordils.cat/1959/01/17/1959_01_17_comerc_003387/

https://www.bmdbordils.cat/1996/06/01/1996_06_01_publicacions_003217/

 

 

PISTA SAU 16

https://www.bmdbordils.cat/2024/02/01/65-la-pista-sau/

https://www.bmdbordils.cat/1980/01/01/1980_00_00_d_cases-i-carrers_-pista-sau_000797/

https://www.bmdbordils.cat/1979/01/01/1979_00_00_festa-major-000522/

https://www.bmdbordils.cat/1983/08/19/1983_08_19_festa-major_002737/

https://www.bmdbordils.cat/1981/08/25/1981_08_25_festa-major_003501/

https://www.bmdbordils.cat/1986/01/31/1986_01_31_vista-general_003503/

https://www.bmdbordils.cat/2023/04/24/2023_04_24_cases-i-carrers_003496/

https://www.bmdbordils.cat/2001/08/01/2001_08_01_pista-sau_003506/

https://www.bmdbordils.cat/2001/09/01/2001_09_01_pista-sau_003508/

 

 

 

65-LA PISTA SAU

65-LA PISTA SAU

Any 1950, en Jacint Sau, amb la col·laboració de la família, engega el projecte d’habilitar uns terrenys que hi havia darrera el bar Cinto, per fer-hi una pista de ball. Aquesta pista , que en alguns programes hi podem trobar que la qualifiquen de “pista-jardí”, programava ball cada diumenge d’estiu que s’omplia de jovent dels pobles de tota la comarca. S’omplia de gent de totes les edats per fer-hi el vermut, escoltar concerts o ballar amb música en viu. Hi van passar famoses orquestres i bons grups musicals. Era una pista que tenia una part més elevada o podríem dir –ne una terrassa amb un quiosc que feia la funció de bar i on hi havia les taules i cadires per prendre alguna consumició que et servien uns eficients cambrers que amb el drap al muscle, davantal blanc i amb una safata plena de gots, es movien amb gran diligència per servir a la nombrosa concurrència que gaudia de la frescor ombrívola dels arbres que hi havia , mentre escoltaven la música de les orquestrines i grups que amenitzaven en l’escenari de l’altre costat de la pista

. Al principi com que la superfície ballable era de terra, a mitja part, hi havia un parell d’encarregats(en Virolet i en Bartomeu Banyesque, amb l’aigua d’unes semals que hi havia al costat de la pista, ruixaven a galledades tota l’àrea per minimitzar la polseguera que es produïa quan la gent ballava, mentre la mainada  es posaven al voltant, per intentar esquivar aquell broll d’aigua. Qui no recorda veure les noies assegudes al  costat de la pista i els nois fent que per demanar-les per ballar; les que tenien més requesta fins i tot anaven amb un bloc per tenir un llistat de  les peticions. També, molta gent, encara recorda  personatges que anaven lligats amb el funcionament de La Pista, com el d’en Josep Fàbregas “en Pep Xapa” que, dia sí dia també s’encarregava  de vendre les entrades i, abans de la Festa Major, passava els abonaments dels “palcus”(llotges) a les famílies del poble. I afegeix: – Al mateix temps, hi havia  dos personatges més  que , tot i no ser  elements integrants de la pista, eren una estampa complementària que no faltaven mai a la cita , faig referència a l’Evarist Confiter, que amb el seu carro  de gelats, t’oferia aquell producte d’elaboració artesanal, que feia la delícia de grans i petits i al seu costat en Gregorio Vaquero, aquell vocalista, segons alguns poc valorat, per d’altres un somiatruites(adjectiu que li adjudicaven amb tot l’afecte i estimació), que sempre esperava allà fora la pista, amb l’ Evaristo, fins ben avançada la segona part del ball per entrar,  algunes  males llengües deien que era per no haver de pagar entrada; ves a saber!

Més tard la pista es va emporlanar i es van distribuir amb llotges, ja que també s’hi feia la Festa Major que s’engalanava d’allò més. Per altra banda, també s’havia utilitzat per a fer entrenaments i alguns partits de basquetbol, així com alguna demostració de patinatge artístic.

La pista va deixar de  funcionar com a ball dels diumenges d’estiu el 1968; tot i això aquest lloc tornava a acollir els ballables durant la Festa Major ,fins el 1985.