CINEMA ATENEU 14

EL CINEMA de Can Cinto 

En acabar la guerra, en Jacint Sau Casademont ”en Cintet” va tirar endavant el negoci del seu pare i a més a la sala de l’Ateneu va fer-ne una sala de cinema i el 1r. de gener del 1942 es projecta la primera sessió, amb dues pel.lícules: “Carmen de Triana” i la de complement “Aventura en Polonia”, amb el NO-DO pel mig i el gestiona fins el març del 1944 que la cedeix a l’Empresa Gimbernat “en Toni Maco” que també portava els cinemes de Celrà i de Flaçà. Ocasionalment s’hi van representar algunes obres de teatre de la companyia que s’anomenava l’Arc Bordilenc. Qui, d’aquella època, no recorda la representació magistral de “La ferida lluminosa”? Però a mitjans dels anys 60, l’empresa que portava el cinema decideix plegar. Llavors, en “Cintet”  decideix renovar la Sala Ateneu i projecte fer-la servir per sala de ball a l’hivern. Corria l’any 1966 quan a Can Cinto hi havia ball a la sala del que fou cinema; ara bé, no va durar el que s’esperava, ja que al cap d’un parell d’anys va tancar  potser per la competència de la sala de ball de Flaçà que ja tenia una clientela formada  en quan a les ballarugues de l’hivern. Però no van passar gaires anys que, l’entusiasta cinèfil que mai ha tingut el poble de Bordils, en Narcís Combis, va llogar el local i, després d’invertir-hi en la seva modernització va retornar la sala als seus orígens: el cinema. Li va posar el nom de Cinema Bordils, tot i que tothom el seguia anomenant, el Cinema de Can Cinto. Aquesta activitat va durar fins que, a la primavera del 1983, aquesta activitat va haver de claudicar davant les noves tecnologies i la competència de les grans distribuïdores que van fer inviable tenir aquest cine “de poble”. L’equipament va passar a ser un taller de fusteria i més tard una botiga de queviures.

https://www.bmdbordils.cat/1953/01/01/1953_01_01_cinema_003220/

https://www.bmdbordils.cat/1959/01/17/1959_01_17_comerc_003387/

https://www.bmdbordils.cat/1996/06/01/1996_06_01_publicacions_003217/

 

 

PISTA SAU 16

https://www.bmdbordils.cat/2024/02/01/65-la-pista-sau/

https://www.bmdbordils.cat/1980/01/01/1980_00_00_d_cases-i-carrers_-pista-sau_000797/

https://www.bmdbordils.cat/1979/01/01/1979_00_00_festa-major-000522/

https://www.bmdbordils.cat/1983/08/19/1983_08_19_festa-major_002737/

https://www.bmdbordils.cat/1981/08/25/1981_08_25_festa-major_003501/

https://www.bmdbordils.cat/1986/01/31/1986_01_31_vista-general_003503/

https://www.bmdbordils.cat/2023/04/24/2023_04_24_cases-i-carrers_003496/

https://www.bmdbordils.cat/2001/08/01/2001_08_01_pista-sau_003506/

https://www.bmdbordils.cat/2001/09/01/2001_09_01_pista-sau_003508/

 

 

 

65-LA PISTA SAU

65-LA PISTA SAU

Any 1950, en Jacint Sau, amb la col·laboració de la família, engega el projecte d’habilitar uns terrenys que hi havia darrera el bar Cinto, per fer-hi una pista de ball. Aquesta pista , que en alguns programes hi podem trobar que la qualifiquen de “pista-jardí”, programava ball cada diumenge d’estiu que s’omplia de jovent dels pobles de tota la comarca. S’omplia de gent de totes les edats per fer-hi el vermut, escoltar concerts o ballar amb música en viu. Hi van passar famoses orquestres i bons grups musicals. Era una pista que tenia una part més elevada o podríem dir –ne una terrassa amb un quiosc que feia la funció de bar i on hi havia les taules i cadires per prendre alguna consumició que et servien uns eficients cambrers que amb el drap al muscle, davantal blanc i amb una safata plena de gots, es movien amb gran diligència per servir a la nombrosa concurrència que gaudia de la frescor ombrívola dels arbres que hi havia , mentre escoltaven la música de les orquestrines i grups que amenitzaven en l’escenari de l’altre costat de la pista

. Al principi com que la superfície ballable era de terra, a mitja part, hi havia un parell d’encarregats(en Virolet i en Bartomeu Banyesque, amb l’aigua d’unes semals que hi havia al costat de la pista, ruixaven a galledades tota l’àrea per minimitzar la polseguera que es produïa quan la gent ballava, mentre la mainada  es posaven al voltant, per intentar esquivar aquell broll d’aigua. Qui no recorda veure les noies assegudes al  costat de la pista i els nois fent que per demanar-les per ballar; les que tenien més requesta fins i tot anaven amb un bloc per tenir un llistat de  les peticions. També, molta gent, encara recorda  personatges que anaven lligats amb el funcionament de La Pista, com el d’en Josep Fàbregas “en Pep Xapa” que, dia sí dia també s’encarregava  de vendre les entrades i, abans de la Festa Major, passava els abonaments dels “palcus”(llotges) a les famílies del poble. I afegeix: – Al mateix temps, hi havia  dos personatges més  que , tot i no ser  elements integrants de la pista, eren una estampa complementària que no faltaven mai a la cita , faig referència a l’Evarist Confiter, que amb el seu carro  de gelats, t’oferia aquell producte d’elaboració artesanal, que feia la delícia de grans i petits i al seu costat en Gregorio Vaquero, aquell vocalista, segons alguns poc valorat, per d’altres un somiatruites(adjectiu que li adjudicaven amb tot l’afecte i estimació), que sempre esperava allà fora la pista, amb l’ Evaristo, fins ben avançada la segona part del ball per entrar,  algunes  males llengües deien que era per no haver de pagar entrada; ves a saber!

Més tard la pista es va emporlanar i es van distribuir amb llotges, ja que també s’hi feia la Festa Major que s’engalanava d’allò més. Per altra banda, també s’havia utilitzat per a fer entrenaments i alguns partits de basquetbol, així com alguna demostració de patinatge artístic.

La pista va deixar de  funcionar com a ball dels diumenges d’estiu el 1968; tot i això aquest lloc tornava a acollir els ballables durant la Festa Major ,fins el 1985.

ESCRIT DEL MES

 

ABANS DE L’HANDBOL…, HI HAGUÉ VIDA ESPORTIVA a BORDILS ?

Des de mitjans dels anys vint del segle passat  l’activitat esportiva sempre ha estat present en alguna de les seves modalitats.

 EL SACO
Abans, només podríem dir que era el frontó “saco”, l’activitat “esportiva” que es practicava, sempre en l’àmbit d’aficionats, era més un divertiment (sempre masculí) i que reunia molt de jovent, i no tant jovent, a la paret del campanar de la plaça del Poble.

Jugadors de saco davant la paret del campanar. D’esquerra a dreta : Josep Batlle”El Carreter”, Josep Mitjà, Josep Casas, Narcís Costa “El Xaxu” i  en Josep Fàbregas. El saco, sense por d’equivocar-nos, podríem dir que, suposadament, és l’activitat esportiva més antiga de les que s’han “jugat” a Bordils. Dècada dels anys 20. 

FUTBOL MASCULÍ
Llavors fou el futbol que en diferents etapes, la més primerenca que en tenim notícies, és d’un camp de futbol que van adequar el jovent de l’època (anys vint-s. XX) al costat de cal Ferrer , entre el marge de la via i la carretera per poder fer-hi trobades i jugar algun partit per passar l’estona.
També , en pla amistós, l’any 1939, en acabar la Guerra (In)Civil,  va haver-hi un terreny de joc a la quintana de can Clavaguera, conegut popularment pel camp de “Ca les Hermanes”. Fins aquí, només es jugava per entreteniment, que no vol dir que a vegades els partits acabaven en batusses o cops de roc amb l’equip rivals dels pobles dels voltants). Però va durar poc temps, ja que es va adequar un camp al costat de les escoles, entre aquestes i la séquia Vinyals.

Jugada del 1r. partit com a federats entre el C.F. Bordils i La Bisbal al camp del costat del pati de les Escoles.

Però vet aquí que el 1944, ja trobem l’equip de Bordils que participa en torneigs amb fitxa federativa i el seu camp era al que avui trobem la Urbanització Martí Bruguera, un camp amb uns vestidors i dutxes, tot i que l’aigua s’havia de portar amb galledes, fent viatges de la séquia Vinyals. Fou en aquests anys que en Mateu Pell i Solé va venir a jugar a futbol amb el Bordils. Aquest senyor fou un dels pioners, juntament amb en Ramon Sitjà, del bàsquet a les comarques gironines. El 1953 fou nomenat delegat de la Federació de Bàsquet a Girona

Equip del C.F. Bordils. Eren coneguts com “els colls verds” degut al seu equipament ( samarreta blanca i coll de color verd). En aquesta època, jugaven al camp situat al Pla Suardell. Principis del anys 50(s. XX). El primer que està dret i a l’esquerra, és en Mateu Pell.

BÀSQUET”BALONCESTO” FEMENÍ
A Bordils, en Pell, ja havia organitzat un equip de bàsquet femení (podem dir que a Bordils, les dones van ser de les que es van avançar al seu temps) i ja l’any 1947, repassant l’hemeroteca, tenim constància que van quedar campiones provincials essent en Mateu Pell l’entrenador. Aquest equip femení va assolir grans èxits provincials i fins i tot dos subcampionats d’Espanya en Los Campeonatos Nacionles de Sindicatos, ja que va participar en tres campionats d’Espanya( 1949 a Castelló de la Plana, el 1951 a Saragossa i el 1952 a Vitòria- Gasteiz). Per tant, durant els anys 1950-51-52, hi ha paral·lelament futbol masculí i bàsquet femení.

 

Equip de bàsquet femení, que va marcar època. D’esquerra a dreta : Caterina Casademont, Joaquima Sau, Teresa Oliver, Carme Jou, Rosalia Cornellà, Empar Perich. Maig 1950

Darreres formacions del bàsquet femení : D’esquerra a dreta. Dretes:  Roser Balló, Hermínia Fàbregas, Joana Cassú, Montserrat Jou, R. Feliu.  Ajupides: Carolina Pons , Rosa Mª Costa, Dolors Joher. Principis dels  anys 60

BÀSQUET “BALONCESTO” MASCULÍ
Però pel que fos, el futbol va es va acabar i, amb l’empenta d’en Pell, també va començar un període de bàsquet masculí. De totes maneres, ja hem trobat en l’hemeroteca un precedent, ja que el maig de 1950 queda constància que es va jugar un partit de “baloncesto” homenatge a Abelardo Ribas, jugador del Frente de Juventudes de Bordils, que es va enfrontar al Frente de Juventudes de Girona. El resultat final fou favorable a l’equip de Girona (45-32). El Bordils va presentar el següent equip: Argilaga (6), Llinàs, Cornellà (4), Almar, Julià (14) i Pell (8), aquests dos últims van venir per reforçar l’equip bordilenc.

Equip de bàsquet masculí. D’esquerra a dreta. Drets :Xavier Corretger, Josep Guixeras, Lluís Batlle, Ramon Argilaga, “En Negrete”, Josep Perich.  Ajupits: Antoni Amagat, Josep Serrats, Joaquim Vilella, Joan Capdeferro , Robert Font

El 1953, essent Mateu Pell delegat de la Federació, el bàsquet masculí provincial, fa un creixement espectacular i el Bordils hi participa en una lliga on es trobarà amb el Figueres, Banyoles, OAR Guíxols, Palafrugell, Olot, Blanes, Hogar del Productor i el GEiEG de Girona, però per diferents motius aquesta competició no va engegar oficialment fins al 28 de març del 1954. El 1955 no hi va haver competició tipus lliga. Però si hi va haver alguns torneigs, com el de Fires, celebrat el 7 de novembre d’aquell any i on el Bordils va participar, però fou derrotat pel GEiEG a les semifinals (42-14).
El 1956 es torna a impulsar la competició i el gener ja va començar amb el Torneig Delegado Provincial en què els nois de Bordils van quedar campions, en una competició que hi havia el Banyoles, el Frente de Juventudes de Girona, el Hogar del Productor i el GEiEG.
Aquest mateix any també va participar en el Trofeo Educació y Descanso.
El 1957, els trobem lluitant pel tercer/quart lloc del Campionat provincial jugant contra el Figueres.
L’any 1958, ja no tenim notícies que hi hagués bàsquet masculí a Bordils. Sí que sabem que de femení, encara continuava i que va durar fins als primers anys dels seixanta.

“BALONMANO” MASCULÍ
Què passava amb els nois del bàsquet?, Doncs, que un altre esport, jugat amb la mà, començava a posar-se de moda a les comarques gironines.
A veure, l’handbol “balonmano” apareix a Girona el 1943, s’hi jugava amb la modalitat d’11 jugadors, com el futbol i en el mateix terreny. El 1955 ja es va començar a jugar modalitat, handbol a 7, en un camp més reduït.

Una de les primeres formacions del “Balonmano” Bordils. Abans de ser federats. D’esquerra a dreta: Drets: Josep Mitjà ”En Jep de la Pepa“, Joan Faura, Joan Capdeferro, Climent Parals, Bonmatí,(…), Lluís Ventura “En Siso”. Ajupits: (…),Lluís Samsó, Josep Massot,(…), Pere Serra.

Aleshores en Josep Mitjà Heras “en Jep de la Pepa” que era delegat de la O.J.E. a Bordils, el 1960, va proposar-se intentar fer un equip d’aquest joc que es jugava amb la mà i, va decidir provar de reunir una colla de jovent per provar-ho; va anar al bar i als joves que mandrejaven per allà sense saber què fer, els va proposar anar a fer un partit de “balonmano” a Cassà de la Selva. Diu que se’l van mirar estranyats i van contestar: .- “balon… què? Però el fet de poder anar a fer un desplaçament a Cassà, que el van fer amb quatre motos, va animar a un petit grup, d’entre els que hi havia podem citar en Josep Massot” En Pessep”, en Ramon Mas, l’Alfred Juncà “En Fredo Magí”, l’Albert Martí “L’Estevenet”, en Miquel Pou, en Lluís Ventura “En Sisso”, i algun altre, que foren els primers a tastar aquell esport que, oficialment començaria seriosament el 1961, ja amb un equip sènior i un equip juvenil amb fitxes federatives.

Equip sènior “Balonmano” Bordils. Temporada 1962-63. D’esquerra a dreta, Drets : Joan Capdeferro (entrenador), Pere Serra, Lluís Samsó, Ramon Sagrera, Lluís Batlle, Lluís Ventura. Ajupits: Lluís Estadella, J.Ferrer ”en Teta”, Antoni Amagat, Miquel Pou.

S’havia fet el traspàs del bàsquet masculí “Baloncesto” cap a l’handbol “Balonmano”, aquest sport que encara avui és una icona del poble i que ha popularitzat el nom de Bordils arreu de l’estat.

XEVI JOU VIOLA

 

 

 

LLIBRE RECOMANAT

MEDITERRÀNIA. Onatges tumultuosos

Baltasar Porcel

Poques vegades s’ha donat en català un llibre tant pletòric com aquest, en el qual un estil vigorós, una plenitud narrativa i conceptual, dibuixen l’extraordinari panorama èpic. Un assaig extens que tracta dels orígens de les civilitzacions mediterranis, dels canvis experimentats al llarg del temps, dels trets comuns i de la problemàtica actual que pateixen.

EL CASAL 15

https://www.bmdbordils.cat/1980/01/01/1980_00_00_cinema-el-casal_000008/

https://www.bmdbordils.cat/2001/09/23/2001_09_23_cases-i-carrers_000806/

https://www.bmdbordils.cat/1983/01/01/1983_01_01_teatre-_000989/

https://www.bmdbordils.cat/1997/01/01/1997_01_01_teatre_001433/

https://www.bmdbordils.cat/1984/08/01/1984_08_01_casal_003014/

https://www.bmdbordils.cat/2019/08/24/2019_08_24_exposicions_002505/

 

 

64-DESNONAMENT REVERTIT

DESNONAMENT REVERTIT

El mes de març de 1934 el Parlament català, amb l’oposició de la Lliga Catalanista, aprovava la Llei de Contractes de Conreu, mitjançant la qual es pretenia regular de forma definitiva l’accés a la propietat de la terra per part dels camperols. La Llei de Contractes de Conreu equiparava la rabassa morta a un contracte emfitèutic i a més recollia la possibilitat de que el pagès pogués comprar la terra que treballava (amb 18 o més anys d’antiguitat) i capitalitzant 15 anualitats. A més establia que el període mínim dels contractes havia de ser de 6 anys i que la renda anual a pagar no podia ser superior al 4% del valor de la terra.

No era una llei revolucionària, ni satisfeia completament les demandes camperoles, però era profundament reformadora i un bon acolliment entre la pagesia. En canvi, per als propietaris de l’IACSI(1) i la Lliga es tractava d’una llei revolucionària i s’hi van oposar totalment, aconseguint que el Tribunal de Garanties l’anul·lés per un tema de competències.

Tot això va augmentar la tensió i el conflicte social que van acabar esclatant el 6 d’octubre de 1934, la revolta que va sacsejar àmpliament el món rural català.

Uns camperols dotats d’organitzacions específiques, d’una cultura política i d’una tradició de mobilitzacions,  van aprofitar l’oportunitat política dels fets d’octubre del 1934 per reivindicar els seus objectius i convertir-se en protagonistes. Tant els protagonistes, com els antagonistes, entenien que es tractava de l’inici d’una revolució per afermar els drets de les classes camperoles i atacar als tres pilars del poder burgès: els propietaris, els polítics dretans i l’Església. Aquests eren els que s’havien oposat a la realització del seu somni: “la terra per qui la treballa”, just quan semblava que podia començar a fer-se realitat mitjançant la Llei de Contractes de Conreu.

Fracassat el moviment d’octubre del 1934, la repressió posterior va ser molt dura sobre la pagesia. Els propietaris van aprofitar l’ocasió per venjar-se dels camperols que havien reclamat millores i, moltes vegades sense passar pel jutjat i amb l’auxili de la Guàrdia Civil, exigien violentament pagaments pendents o aplicaven desnonaments. El resultat final va ser que els camperols que es van destacar en el moviment del 6 d’octubre van ser expulsats de les seves terres, van rebre quantioses multes, o els van augmentar les rendes a pagar a l’amo.

Amb la tornada de les esquerres a la Generalitat de Catalunya, es tornà a posar en marxa la Llei de Contractes de Conreu i “tots els rabassaires, parcers, …, desnonats de les terres que conreaven després del 6 d’octubre de 1934, tornaran a les seves terres amb les mateixes condicions que tenien. Per garantir-ho i solucionar els conflictes que poguessin sorgir es van crear les Juntes Arbitrals de Partit.

A Bordils alguns masovers, també es veieren expulsats del seu mas i de les terres que treballaven, com veurem en aquests escrit on  reproduïm la noticia apareguda en primera plana del diari l’AUTONOMISTA n. 9823, publicat el dilluns 23 de març de 1936, on podem llegir, sota el títol de : “UN GRAN ACTE POLÏTIC A BORDILS” la següent crònica:

  Ahir a la tarda, va tenir lloc a Bordils un important acte polític, organitzat pel Centre Republicà Federal i el Sindicat de Treballadors de la Terra, amb motiu del retorn a la seva llar del masover llançat Joaquim Torremilans, i el retorn a les seves terres del masover Joan Tries, dues víctimes de la passió i odi del caciquisme rural.

  A les quatre en punt arribaren els oradors amb els seus acompanyants, essent rebuts a l’entrada de la població per una enorme i entusiasta multitud amb pancartes i banderes i els acords de La Marsellesa. Un grup de noies feien voleiar els seus mocadors, notant-se en els seus rostres una alegria immensa.

  Seguidament es formà una manifestació presidida pel nostre diputat Miquel Santaló(2), acompanyat dels dos masovers  llançats de la seva llar i de la terra, junt amb el senyor Amadeu Oliva, Comissari interí de la Generalitat, el president del Centre d’Unió Republicana de Girona senyor Josep Juvé, el senyor Camps i Arboix i el diputat senyor Josep Mascort, s’adreçà cap a la plaça del poble, on tingué lloc un gran míting.

Desembre del 1931-Miquel Santaló(senyalat amb la fletxa), fent la rebuda oficial  a Girona del President de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià darrera del President del Govern de la República Espanyola Manuel Azaña. (al mig de la fotografia)

La plaça de Bordils, malgrat el mal temps, estava plena de gent i alguns balcons es veien endomassats.

  Hi veiérem comissions de republicans i treballadors de la terra de tots aquells pobles de la comarca, els quals acudiren també amb banderes i pancartes  molt expressives, desitjosos de poder fer acte de presència a aquell acte de llibertat i de justícia.

  Abans de començar l’acte, l’orquestra interpretà “Els Segadors” i el públic, abrandat d’entusiasme, esclatà en formidables visques i aplaudiments.

  A continuació feren ús de la paraula, pronunciant bells i vibrants discursos, amarats de seny i d’orientació, com requereix en els moments actuals, el president del Centre Republicà d’aquella població, Pere Estragó, Pere Vila, Joaquim Camps i Arboix, Josep Mascort i Miquel Santaló, essent tos ells fortament aplaudits.

  Acabat aquest acte, es formà una altra manifestació, acompanyada d’orquestra, la qual des de la plaça fins al “Mas Padró”, on es retornar el masover Torremilans, que n’havia estat llançat violentament i injustament amb la seva esposa i fills, mobles i bestiar.

  La festa finalitzà amb un grandiós i lluït ball al Centre RepublicàEl mas del Pedró en l’actualitat.

  • IACSI: L’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, era la principal organització corporativa dels propietaris rurals catalans.
  • Miquel Santaló Parvorell(1887-1962) Elegit diputat de la Mancomunitat de Catalunya el 1923 i alcalde de Girona l’any 1931 amb l’adveniment de la Segona República Espanyola. A les eleccions generals del 28 de juny de 1931 fou escollit diputat al Congrés dels Diputats. No abandonà mai aquest escó per la circumscripció de Girona i el revalidà successivament a totes les eleccions legislatives de la República, esdevenint Ministre de Comunicacions entre setembre i octubre de l’any 1933. Ocupà el càrrec d’alcalde de Girona fins al 1933, quan hi renuncià per la multiplicitat de càrrecs que acumulava, atès que l’havia de compaginar amb el de ministre de comunicacions al govern espanyol (1932-1933) i el de Conseller Primer del govern de la Generalitat de Catalunya. El 1934, amb la resta del govern català, fou detingut i empresonat pels fets del sis d’octubre de 1934. Al 1939 va partir a l’exili, primer a França i després s’instal.la a Mèxic on va morir. Per altra banda, destacar en el camp acadèmic com a geògraf i membre fundador de la Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans                                                                                                                                                                                                                                                     BMD