LA VENJANÇA BORDILENCA

Aquesta llegenda, és una narració que es va presentar en el transcurs de la II Nit de Llegendes de Bordils , l’agost del 2018.

  Ens hem de situar en el context de la Guerra del Francès que fou un conflicte bèl·lic entre el regne d’Espanya i el Primer Imperi Francès, el qual s’inicià el 1808 amb l’entrada de les tropes napoleòniques i que conclogué el 1814, amb el retorn al poder del rei Fernando VII a Espanya.

Per desgràcia, i com en totes les guerres, Bordils va patir els abusos i la repressió de la soldadesca francesa; així el 9 de desembre de 1808, va venir a Bordils un contingent de soldats que van cometre tota mena d’estralls a la població. Això ho podem repescar en l’Escrit del mes de setembre de 2018 (d’aquesta web del Banc de Memòria), on el rector de l’època Mn. Sixte Prim, narrà aquest fet.

  Ens trobem que el maig de 1809, que per reforçar les  tropes napoleòniques que assetjaven Girona, (la qual  va capitular  el 10 de desembre de 1809, després de 3 setges) van arribar a Medinyà en nombre de 10 mil soldats. Segons explica el Mn.. Prim, alguns destacaments d’aquests invasors, van  tornar a la zona i al poble, i per tant s’hi van estar  uns vuit mesos.

  Per veu algunes persones, hi ha indicis que alguna tropa de refresc s’instal·lés  en els camps propers a la masia de la Torre o també coneguda com a Can Baldiret, que data del 1629, on potser s’hi allotjaren els comandaments de més rang . Quina certesa hi ha d’això? Cap de documentada, però algunes veus populars de pagesos que han treballat aquests camps, diuen que s’hi ha trobat monedes franceses, terrissa negra i fins i tot algun tros de bala de canó. També he sentit dir que a la capella del mas, hi havia enterrat un general francès, cosa que ni els propietaris del mas m’han pogut confirmar; per tant tot això son hipòtesis sense una base documental.

  El que sí és cert, és l’existència, al cim del portal d’entrada del mas, de dues formes escultòriques que, per la forma, tenen molta semblança amb el casc que lluïen els soldats d’artilleria de l’exèrcit francès.

  El que sí hi ha documentació és que un avantpassat de la família propietària del mas, D. Antonio Peres Montalt, va estar defensant Girona amb el grau de Subtinent de la 2ª Companyia, motiu pel qual va ser distingit (13 juny 1809) amb la medalla amb la Creu (insígnia de Sant Narcís) i amb cinta amb els colors de les armes de la ciutat de Girona, vermell amb franges blanques, i més un temps més tard(14 de setembre de 1810) se li va concedir la medalla de la Creu Reial com a defensor de la immortal ciutat.

  Ara bé, segons alguns historiadors, sembla poc probable l’existència del campament militar a Bordils, sobretot  havent en compte que quedava molt desprotegit en cas d’atac. El que sí podria ser és que alguns comandaments d’alt rang, de les tropes acampades a Medinyà, s’allotgessin a Can Baldiret.

Tant se val, el que sí resulta desconcertant és que en el mapa Théatre des Operations de l’Armée d’Aragon, guardat a la Bibliothèque National de Paris pertanyent al Mariscal Louis-Gabriel Suchet -que fou un apassionat de la cartografia militar-, on hi està representada la zona de Catalunya, València i Aragó, a la zona de Girona no hi apareixen gaires noms de pobles, però sí  hi apareix el nom de Bordils, un poble petit i sense importància geogràfica;  aquest fet fa que ens preguntem:

Com és que hi surt Bordils, i en canvi, no hi apareixen noms de poblacions més importants? Doncs la resposta podria ser que Bordils no té cap importància geogràfica , però si tenia alguna importància militar a l’època.

 

I aquí deixem la part de “pseudo-històrica” i entrem en la narració de LA LLEGENDA:

“La venjança bordilenca”

Sabem que durant la Guerra del Francès , els soldats gavatxos van entrar a Bordils i van perpetrar  molts i  molts disbarats : destrosses, pillatges, lladroncinis, i tota mena d’abusos

   Segons la llegenda, també van torturar i assassinar el Batlle, que era el cap dels sometent.

  El Mariscal que manava a tota aquella soldadesca, s’alloltjava  en aquest  mas, juntament amb els altres comandaments.

  La  Francina, filla del batlle assassinat, era una jove bonica i agraciada , diuen  que es va fer passar per minyona del mas per poder portar a cap el pla que havia pensat per venjar la mort del seu pare.

  Una nit, la Francina els va preparar un suculent àpat, on el vi no hi va faltar, com tampoc no  hi va faltar el preparat d’herbes que l’Anneta de Can Farigola , una trementinaire  molt coneguda,li va proporcionar, i que la noia va barrejar al vi seguint les seves instruccions.

Quan els oficials havien begut i menjat a cor que vols i va veure que l’efecte del somnífer s’anava apoderant dels gavatxos, la Francina seduí al Mariscal i se l’emporta a l’alcoba del mas i… quan l’aguerrit general va quedar insconscient, , li va tallar el coll en rodó  amb una falç ben esmolada que tenia amagada sota el llit. A la vegada, va tancar i bloquejar les portes de la sala on els comandaments dormien la mona.

Fou llavors quan la Francina va sortir al balcó  portant el cap del general a la mà i alçant-lo va cridar a cor que vols : “He mort el gos , he mort el gos, i els seus cadells están ben adormits”.)

  Això era el senyal d’atac que el sometents i els miquelets de la comarca esperaven, amagats darrera del mas, per abraonar-se sobre les tendes del campament francés, on els soldats dormien plàcidament.

  L’efecte sorpresa va provocar un embolic de corredisses amunt i avall de francesos en calçotets, sense saber què carai passava; si hi afegim que els comandaments no podien donar ordres  per a organitzar la defensa, podeu imaginar-vos que allò va ser un bany de sang, un carnatge per a les tropes franceses.

  No sé si al venir heu vist algunes llumetes voladores, sinó ara al sortir fixeu-s´hi, perquè hi ha qui diu que són les ànimes d’aquells soldats francesos , esperant que algun comandament els hi dongui ordres per tornar  cap a les seves llars, opotser encara estan buscant els seus pantalons.

Autor XEVI JOU VIOLA

RELLOTGES DE SOL BORDILENCS

Aquest mes, hem decidit de fer un inventari dels rellotges de sol que tenim a Bordils, animats per la iniciativa que el 2015 ja van tenir els alumnes de 3r. I 4t. de l’Escola de Bordils.

Aquests instruments per mesurar el temps quan hi toca el sol, a partir de l’ombra que hi projecta una agulla, anomenada gnòmon, i que sempre té la direcció paral·lela a l’eix de la rotació terrestre, sobre una superfície plana, un quadrant, on hi ha marcades les franges horàries.

  La majoria son del segle XIX amb reformes posteriors i alguns refets fa molts pocs anys. Tots son de tipus vertical. Ara bé , el de l’església parroquial , que tot i que  no  hi ha data, suposem deu ser de la segona meitat del segle XVII, essent un dels més antics del Gironès.

  Tots, excepte el de l’església parroquial, els hem de localitzar en masos, cases aïllades amb propietat al seu voltant o en zones perifèriques.

Mas de Can Cua

Es tracta d’una masia que antigament disposava de moltes vessanes, concretament unes deu. Però ara només en conserva una i mitja, ja que les altres s’han anat venent al llarg del temps. Aquesta masia es caracteritza per tenir una biga de grans dimensions que travessa la casa aguantant gran part d’aquesta. Aquest mas era de la família Tallada. Can Tallada n’era la casa pairal, i aquests ho van comprar a can Bosch. A la porta i en una finestra, hi llegirem dues dates del segle XVII, la de la porta, 1637 on hi ha també una imatge del Sagrat Cor i la de la finestra, una mica més tardana, 1668. Abans s’havia conegut com a can Cuca.

Descripció del rellotge: Material: pintura. Rectangular. Orientat al sud, calculat empíricament. Línies horàries de 6 a 6, xifres aràbigues, senyala les mitges hores. L’actual relativament ben conservat, però perquè va ser refet fa uns anys

Can Baldiret

Es tracta d’un mas que data de l’any 1629. Està situat al barri de Rissec, i el seu valor arquitectònic és indubtable. Fins i tot figura a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. També conegut com la Torre, can Baldiret s’anomena així perquè el masover es deia Baldiri i era de baixa estatura. Anteriorment també havia dut el nom de can Pau Peres, nom del propietari. Es tracta d’un dels masos on suposem que s’estaven alguns comandants de l’artilleria napoleònica que planejaven l’assetjament que les tropes franceses van fer a Girona l’any 1808. Can Baldiret, també es coneix com la Torre, a causa de la torre de planta quadrada i rematada amb balustrada, que sobresurt de l’immens casal, sense cap altra decoració. La casa té teulada a dues aigües i tres finestres al primer pis, la del centre gòtica geminada. La casa té una capella que data del s.XVII, i a les parets un rellotge de sol .on apareix la data 1829

Descripció del rellotge: Material: pintura. Rectangular. Orientació Sud-Oest. Línies horàries de 7 a 6, xifres aràbigues , senyala les mitges hores. Inscripció a la part superior: “Anton Pa…peres 1829 i a la part inferior “1940”. Despintat.

Can Batista

Es tracta d’un mas situat al barri del Rissec. S’anomena així perquè part de la família provenia d’un mas d’un altre poble anomenat també can Batista, i van comprar el mas de Bordils quan aquest va ser expropiat al clero. La casa data de prop de l’any 1584 i, segons les escriptures, abans era conegut amb el nom de can Salom. És una edificació construïda en vàries etapesCal destacar que el pou és un dels que tenen més profunditat del poble. Encara es conserva una part de la paret utilitzada per protegir-se de les inundacions, ja que aquesta casa es troba situada en una zona molt propera al curs antic del riu Ter.

Descripció del rellotge: Material: Argila envernissada. Forma de vano invertit. Orientat al Sud. Sense línies, amb numeració romana de 6 a 6. Inscripció: “Año 1946”

Can Marlí

Casa situada al carrer de Les Hortes.

Descripció del rellotge:  Material: pintura. Aquest és de tipus vertical declinat. Rectangular. Orientat Sud-Est. Línies horàries de 6 a 4 amb xifres romanes. Amb un sol  al pol. Inscripcions: “1846-2006”. Lema: Els amics a qualsevol hora.

Can Riera

Situat a prop de la Carretera Vella que porta a St. Joan de Mollet, molt a prop de la riera de Sant Martívell ,  sembla ser anomenat així per la seva situació geogràfica.

Descripció del rellotge: Material: pintura.Refet estiu del 2020. Forma circular dins d’un requadre. Orientació Sud. Línies horàries de 8 a 4 amb xifres romanes.

Can Torra

Situada al carrer Almeda. Aquesta és una construcció de planta i dos pisos, d’estructura regular i simètrica, amb tres cossos molt ben definits per l’obertura de balcons. Es desconeix el motiu pel qual l’anomenen d’aquesta manera. Els seus propietaris van poder salvar la capella que hi ha a l’interior, de la destrucció comeses durant la guerra del 36. La capella va ser tapiada a temps i avui dia encara es conserva en perfectes condicions.

Descripció del rellotge: Vertical declinat. Rectangular. Orientat sud-Est. Calculat empíricament. Línies horàries de 5 a 6 amb xifres aràbigues

Església de Sant Esteve

Descripció del rellotge: Material: pedra. Tipus vertical declinat. Circular. Orientació Sud-Est. Marques horàries de 7 a 5. Numeració romana amb  el 4 com a IIII. La línia de les 12 és vertical.

Ca les Batistes

Casa del carrer Migdia, i que fou l’edifici de les escoles de Bordils abans de la construcció de les actuals l’any 1935.

Descripció del rellotge: Material: Ciment i pintura. Vertical declinat. Orientació: Sud-Est. Molt deteriorat.

XEVI JOU VIOLA

 

QUAN L’EQUIP DE BÀSQUET (FEMENÍ) NO TENIA RETOP

 En temps de la postguerra, anys 40, el franquisme ho tenyia tot de grisor i ofegament; l’esport no n’era l’excepció; estava controlat per la Falange Española Tradicionalista i de la JONS fet que el va condicionar i de manera expressa l’esport femení. El règim només va permetre que les  noies només podien practicar determinats modalitats esportives(bàsquet per citar-ne alguna), ja que altres com el futbol o l’atletisme, deien que no eren adequades per elles.

D’aquí que era molt difícil, i en els pobles petits i de zones rurals, encara més que les noies poguessin accedir a practicar qualsevol pràctica esportiva.

Però, vet aquí, al Bordils dels anys 40 va sorgir un equip de bàsquet femení que no va tenir rival a la  província de Girona i va portar el seu nom més enllà participant en algun Campeonato Nacional. I això fou possible gràcies a Mateu Pell Solé, gran impulsor d’aquest  l’esport de cistella a les comarques gironines.

Noies de l’equip de Bordils, a la dreta de l’arbitre. En aquella època de dictadura, era obligatori cantar el “Cara al Sol” i fer la salutació feixista.

 En aquest escrit us transcric un document fet amb màquina d’escriure ,tal qual, una crònica signada per un tal Santi, que no sabem a quin mitjà anava dirigit, si és que hi anava; que va escriure a meitat dels anys 50. Diu així¨

  Después del futbol…!Canasta!. El baloncesto llegó a ser deporte rey. Aún estoy refregándome los ojos. Pero, en fin, vivamos la realidad de los hechos y lo que fué en realidad el basquet, en aquellos ya lejanos años de gloria deportiva, para Bordils.

  Para hablar de un equipo, o de una asociación en general, es necesario también, destacar el nombre de quienes hicieron possibles los éxitos de dicho equipo o asociación. Algunas o casi todas, por no decir todas, las jugadores(el equipo era femenino) que militaron en el equipo Sindicadas de Bordils fueron: Cornellá, Perich I, Oliver, Sau, Jou, Casademont, Besalú, Almar y Perich II.

  Después de leer y releer crónicas de partidos, hemos llegado a la conclusión de que era un gran equipo que no llegó a tenir rival en nuestra provincia, mientras que en los campeonatos nacionales su papel fué siempre brillante, dejando siempre muy alto el pabellon gerundense y llenando de orgullo a todos los bordilenses.

  En ralidad poco o nada podemos comentar nosotros, que no sea relatarles éxitos y fracassos si es que hay alguno.

  Pero antes de hablar de todo ello, no podemos dejar atrás, ni olvidar, la labor de un hombre que hizo lo possible para aconseguir los éxitos y al que estamos profundamente agradecidos: Nos referimos a Mateo Pell. Este personaje que fué el presidente de la federación provincial de baloncesto, fué también preparador  del Bordils y el que guió siempre por buen camino a las jugadores del Bordils.

  El equipo bordilense conquistó multitud   de trofeus y hacerse con el titulo de campeón provincial en varias ocasiones. Los rivales, emperò, que mas acosaron en alguna ocasión fueron los equipos de Gerona y Blanes.

  Los triunfos conseguidos en torneos organizados por otros pueblos, o en el nuestro propio, fueron también muchos.

  En las fases provinciales, las bordilenses tenían siempre o casi siempre como rivales en la final al equipo de Gerona, teniendo que jugar en ocasiones partidos de desempate.

  Obtuvieron también triunfos en campeonatos organizados por la secció femenina, ante conjuntos de Gerona, Bañolas, Figueras, Ullá, Armentera y Puigcerdá.

  También triunfaron en el trofeu femenino ofrecido por el Exmo. Ayuntamiento de Gerona.

  En campeonatos nacionales el Bordils, (1), también tuvo una actuación muy brillante. En el año 1949, obtuvieron el subcampeonato de España, detrás del equipo de Barcelona, en Castellón. Superando a equipos  como: Castellón, Madrid, Murcia, Cuenca, Lérida, Salamanca, Logroño y Zaragoza.

  Este campeonato se celebro en el mes de Junio en Castellón y en la fase final a la que llegaron Barcelona, Lérida, Salamanca, Castellón y Gerona(1) se produjeron los siguientes resultados:

Castellón  2—— Gerona 28

Gerona  25——-Lérida   4

Salamanca 6—Gerona 27

Barcelona 41—Gerona 19

  Las jugadores gerundenses(1) demostraron en todos, en todos los partidos un excelento dominio del juego, llevando a  cabo un magnifico marcaje y labor de conjunto. Destacaron Carmen Jou en el ataque y Rosalia Cornellá como defensa, però sin menospreciar a las demàs jugadores que, como Amparo Perich o Teresa Oliver realizaron grandes partidos.

  Les fué entregado el trofeu concedido por el jefe provincial del movimiento de la provincia de Castellón.

  En 1951 participaron en otro campeonato nacional celebrado en Zaragoza. Aquí no hubo un éxito Tan rotundo pues quedaron en cuarto lugar de la clasificación, que no resta méritos al equipo de Bordils.

  El equipo estaba formado por: Cornellá, Perich, Oliver, Jou, sau y Casademont.

  La clasificación fué: Zaragoza, Barcelona, Tarragona, Gerona, Lérida y Huesca.

  En este campeonato la mala suerte se emparentó con las bordilenses en los partidos claves por lo  que no lograron una major clasificación.

  Los días 16, 17 y 18 de octubre tuvo lugar en Barcelona la competición de sector de los campeonatos nacionales de sindicatos. Las bordilenses obtuvieron el segundo puesto, después de las sindicades de Menorca y empatades a puntós con el equipo del banco espanyol de crédito de Barcelona.

  La trayectoriade las jugadores bordilenses puede clasificarse pues de formidable. Quizá alguien puede tacharme de triunfalista, però…es major vivir de recuerdos que de realidades cuando estas son peores que aquelles.

                                                             SANTI

(1)El equipo de Gerona estaba compuesto únicamente por las jugadores de Bordils por ser este el equipo major clasificado en los campeonatos provinciales.

De tothom és conegut el nom de Bordils per la seva  llarga i important tradició musical i per ser  bressol de molts bons músics i compositors. En l’escrit d’aquest mes el dedicarem a la nissaga dels Palet:

ELS PALET, TRES GENERACIONS DE MÚSICS

LLUÍS PALET i POU (Bordils 2 de març 1923 – Banyoles 8 de setembre 2011)

Fill de Josep Palet i Solés i Dolors Pou i Coll.

A part de tocar el violí, era instrumentista de trombó de vares i fiscorn. A Bordils va estudiar solfeig amb l’Eleuteri Alou i Massanas i violí amb en Ferran Jofre i Solés. Ambdós eren veïns de casa seva, al barri de les Hortes. Més endavant prosseguí el seu aprenentatge de violí a Girona amb en Josep M. Carbonell i Perich. El seu mestre de trombó de vares i fiscorn fou en Josep Puig i Castelló(el “Moreno”) de Cassà de la  Selva.

Després d’actuar en diverses formacions de les comarques gironines (“ROSAL” de Salt, “FERRER” i  “FLORIDA” de Girona, “AMOGA” de Vidreres –de la qual en fou cofundador, “LEADERS” de Granollers, “GIRONA”, “MARAVELLA” de Caldes de Malavella i  “TROPICANA” de Palafrugell),  va ser cofundador, la temporada 1956/57, de la cobla-orquestra “COSTA BRAVA” de Palafrugell. En aquesta agrupació va estar-hi vinculat fins el dia de la seva jubilació(14 de febrer de 1983). Últimament havia format part de la cobla “BAIX EMPORDÀ” de Palamós (fiscorn) i, alhora, de “L’ORQUESTRA DE CAMBRA” de la Diputació de Girona (violí).

Al llarg de la seva vida impartí classes de violí, fiscorn i trombó de vares. Entre els seus alumnes hi hagueren, entre d’altres:  en Joan Moré i Anglada i en Josep  Cassú i Serra de Bordils.

En Lluís Palet, a fila de dalt, assegut l’últim de  la dreta, tocant el fiscorn amb la cobla-orquesta Costa Brava el 1957

L’any 1949 es va casar amb la Concepció Ribas i Oliveras, filla de Bordils. D’aquesta unió va néixer l’Esteve, que també seguirà la tradició musical del pare.

ESTEVE PALET i RIBAS (Bordils, 4 de gener 1950)

També músic, però a la vegada fructuós compositor i pedagog.

Instruments : Violí, saxofons alt i tenor, clarinet, tible i tenora.

Les primeres notes musicals les hi va ensenyar el seu pare Lluís. A partir dels 5 o 6 anys va anar a classes de solfeig amb en Narcís Perich i Salvà de Bordils. Als 9 o 10 anys prosseguí el seu aprenentatge a Girona amb el mestre Josep Viader i Moliner i, més endavant amb la Sra. M. Àngels Alabert i  Feliu. A la capital gironina cursà els estudis de violí amb la professora i concertista de violí,  na Consol Oliveras i Casademont i amb el Sr. Lluís Caballeria i Valls. Aquest fou el seu primer mestre de saxofon tenor.  Els estudis de saxofon tenor els perfeccionà a Barcelona, sota el mestratge del senyor Marcel·lí Bayer i Gasca. Els seus mestres de clarinet foren en Narcís Perich i  Salvà, Lluís Turet i Soler de la Bisbal d’Empordà i Marcel·lí Bayer i  Gasca. El tible l’aprengué amb l’Antoni Moré i Anglada de Bordils.

Començà la professió de músic a l’edat de setze anys a la cobla-orquestra “CATALUNYA” de Bordils. En el transcurs de la seva trajectòria musical ha estat vinculat a les cobles-orquestres: “CARAVANA” i “MONTGRINS”, ambdues de Torroella de Montgrí, “COSTA BRAVA” de Palafrugell i els conjunts: “LOS GRECOS” de Girona, “FRANCESC MAS i LA SEVA ORQUESTRINA” de Vidreres.

Durant trenta anys ha exercit com a professor a l’Escola de Música de Banyoles, on ha impartit classe de solfeig, cant coral, saxofon, clarinet, violí i, alhora, ha dirigit variats conjunts instrumentals i conjunts de música de cambra. També va ensenyar música als col·legis públics de St. Esteve de Guialbes, Orriols, Vilafreser i a dues escoles de Banyoles: “verge del Remei” i “Can Puig”.

Com a compositor ha escrit, fins al dia d’avui, una quarantena de sardanes. Onze d’aquestes sardanes, van ser enregistrades en CD per la cobla “LA PRINCIPAL  DE LA BISBAL”, dirigida pel seu mestre Francesc Cassú I Jordi, el 2014. Però d’altres sardanes seves, ha estat gravades per altres cobles com “MONTGRINS” o “LA SELVATANA”.

Amb lletres originals del Sr. Lluís Casamitjana i  Coromina, ha composat nombroses cançons infantils, nadales, havaneres, melodies de Bossa Nova, una obra per a narrador, cobla i percussió titulada: “”Silencis opacs”, sense oblidar peces de saxo, obres per grups de corda. També  ha realitzat i publicat diferents treballs de caire pedagògic sobre “Duke” Ellington;, o sobre Conrad Saló i la cobla La Principal de la Bisbal; o sobre la vida i l’obra de Manel Saderra i Puigferrer; i sobre La Bossa Nova i el Tango argentí; entre d’altres.

  En el transcurs de la seva estada a l’escola Municipal de Música de Banyoles arranjà obres per a duos, trios i quartets de saxo i de clarinet. Per al conjunt instrumental ORFF, a més de moltíssimes peces infantils(cançons populars d’arreu del món i composicions pròpies), va preparar peces de diversos estils musicals com : fragments d’òperes, bandes sonores de pel·lícules, fragments de música clàssica i seleccions de diferents músiques.Esteve Palet i Ribas

  L’Esteve, des del dia del seu casament(1978) amb l’Àngela Mir i Pujol , resideix a Banyoles, tot i que mai ha deixat de tenir contacte amb Bordils, poble que diu que porta al seu cor i que hi  ve en moltes ocasions. L’Esteve i l’Àngela  tenen un fill, l’Esteve junior que també es dedica a la música.

ESTEVE PALET i MIR (Banyoles, 2 de març de 1981)

Tercera generació seguint la tradició  familiar, es dedica  a la música en les vessants de professor de piano, solfeig i harmonia i també  com a compositor. Estudià música amb el seu pare i posteriorment ho féu al Conservatori de Música Isaac Albéniz de Girona i al Conservatori del Liceu de Barcelona. Ha estat autor de l’obra Eclipsi, per a orquestra simfònica, guanyadora  del premi “Joaquín Rodrigo” als premis “Villa de Madrid” del 2007, i al concurs Ceret-Banyoles ha obtingut diversos guardons: Menció Autor Jove 2002 per l’obra per a cobla Mönlik; premi “Manuel Saderra” 2004 per la Rapsòdia per a piano, cobla i percussió; segon premi 2005 per la sardana Els Juncans; tercer premi 2009 per la sardana El Puigmal.                                           Esteve Palet i Mir

També ha estat autor de les obres Variacions elegíaques, per a piano a quatre mans (2014), de les Escenes musicals (2015), per a orquestra simfònica, amb lletra de Lluís Casamitjana  i de diverses sardanes .

BMD(Banc de Memòria Digital)