En JOAN JULIÀ CANALS (Bordils 1911-1993)

Les prediccions del temps meteorològic amb procediments tradicionals, sempre han estat presents en indrets agrícoles i ramaders. L’home sempre ha intentat predir el temps que farà les properes hores o dies, ja que les  seves activitats solien ser a la intempèrie i per tant es veien influenciades per aquest factor. Per aquesta raó, sempre es fixava en fenòmens i situacions que li semblaven relacionades. Aquests coneixements s’anaven transmeten de generació en generació. És allò  que en podríem dir la memòria històrica de la cultura popular.

Ara amb l’existència de les previsions meteorològiques modernes (radars, satèl·lits, models numèrics,…) tenen més fiabilitat científica, però no deixa que aquells antic mètodes l’encertessin moltes vegades.

A Bordils, teníem en Joan Julià Canals, “En Joan Geniques”  que la gent  el tenia com  el que en podríem dir : el nostre home del temps. Per què ? Doncs perquè era un home molt observador i sempre estava emetent del temps que feia els tres primers dies del mes. La seva hipòtesi era  que feia el dia 1 corresponia a la previsió dels 10 primers dies, el que feia el dia 2 a la dels 10 dies següents i l’observació del dia 3 seria el que podria fer els 10 últims dies del mes . Per dir un exemple: si el dia 2, cap el migdia plovia , la hipòtesi era que cap el dia 14-15 d’aquell mes hi  hauria pluja.

En Joan Julià esguardant els núvols des de dalt del Teide.

A part d’això,  observava amb atenció els núvols; deia : – núvols a la Mare de Déu del Mont , cap on corrent? A quina alçada estan respecte de la muntanya? Marxen de mar cap a l’interior?  .Llavors anava  a mirar la soca d’una figuera que tenia a l’hort i, si havia bolets t’assegurava: – d’aquí dos o tres dies pluja al “canto”

Anunciava que possiblement era una arrencada de Llevant: i aconsellava:                – Arrancada dels núvols cap a l’interior, bolets a la soca de la figuera, abans de tres dies pluja. Si  voleu regar, espereu! Però si voleu segar la userda recolliu-la ràpid !

En canvi, –núvols de Rocacorba ?, poca aigua, pot caure algun ruixat, però de saó no gaire!

Els vespres mirava si llampegava a l’horitzó i segons la direcció que ho feia, tenia una hipòtesi sobre les llevantades de: -si llampurnejava cap a Figueres/Roses, pluja al “canto”, deia:  –aviat, abans de dos dies, regarem bé!,  aquí anirà plovent, però sàpigues que el riu  vindrà gros perquè aquesta pluja descarrega a la muntanya. Si els reflexos de la llampegada venien de Palamós  en avall, ell anunciava: -el riu no ho notarà gaire, però la riera de Sant Martí i el Torrent sí; aigua a morro per aquí  a Bordils, perquè descarregarà a la zona de les Gavarres i dels Àngels!

A més , es fixava en altres detalls que indicaven canvi de temps, com: observar si les pedres de dintre les cases quedaven humides, si queia sutge de la xemeneia, si el forrellats no feien soroll a l’obrir, si els mussols cantaven de dia,…Ara bé el seu indicador principal eren la flota de bolets de la soca de la figuera del seu hort.

Els veïns l’admiraven, però ell els deia: –només cal observar, no és ser més o menys intel·ligent.

Com a bon pagès sempre tenia en compte les “llunes” a l’hora de plantar a l’hort.  Et deia per demostrar la influència de la Lluna en aquest sentit: -mira, plantaré aquest fesol ara que no és “lluna bona”, i la setmana vinent plantarem aquesta altra i  veuràs com aquesta que haurem planat última atraparà a la que vam plantar primer, perquè la germinació serà més ràpida! . A ca seva sempre solia tenir El Calendari dels Pagesos*

En Joan Julià i la seva dona la Júlia Vidal

 I ja que parlem de llunes, ens ve al cap una anècdota d’aquest home que, com a mainada que érem, ens va captivar  i ens va tenir en suspens els dies previs a la revetlla de Sant Pere d’aquell 1969. Heus aquí el perquè:

Aquell era l’any que els americans tenien previst arribar a la Lluna (Projecte Apollo11). Vet aquí que un bon dia en Joan, venint del Ban, va quedar-se a mirar les operacions que els treballadors de la Hidroeléctrica del Ampurdán que passaven el fils elèctrics d’un costat a l’altre del Ter, mitjançant uns potents coets. Quan ja havien acabat els hi va sobrar un d’aquests artefactes voladors i ell els hi va demanar si se’l podia  quedar. A l’arribar a casa va retallar una foto del diari on hi havia l’Apollo 11 en la seva base de llançament i la va penjar en el seu quarto  de les eines. A les seves estones lliures, fent servir com a base aquell coet que li van donar, el va “tunejar “ copiant el model americà. Amb canyes va muntar un trípode o plataforma de llançament i va anar anunciant  que el dia del llançament (que a la mainada deia que arribaria a la Lluna) seria per la revetlla de Sant Pere que, com cada any,  es feia a la placeta que hi havia davant de la torre de Can Navarra. El dia D, ja des del matí el va tenir exposat i va venir molta gent a veure’l: fins i tot havia corregut la veu i, molta gent de fora que anàven al ball de la revetlla de Can Cinto, abans de començar van passar a veure el “Coet d’en Joan Geniques”. Emoció fins al final. Quan la metxa es va consumir… aquell enginy va començar a tremolar i va sortir esperitat cap el seu destí. Però vatua Déu, un aleró no va aguantar i es va despenjar;  la trajectòria del coet va agafar massa inclinació provocant que s’estavellés en els finestretes del pis de dalt de Can Navarra.  Decepció barrejada amb rialles plenes de benevolència; sort que uns dies més tard , els americans sí que van aconseguir arribar a la Lluna!

*Calendari dels Pagesos:  és un almanac editat a Catalunya des del 1861. És la publicació actual en llengua catalana que fa més anys que s’edita ininterrompudament, i inclou informació de llunacions, visibilitat de planetes, santoral, celebracions de fires majors a Catalunya i consells agrícoles i ramaders.

XEVI JOU VIOLA

 LES BÒBILES

Al llarg de la història, el maó ha estat un element bàsic per a la construcció. Les filades de maó més antigues que coneixem són en els diferents jaciments arqueològics de Mesopotàmia.
Per parlar de bòbiles i rajolers, l’objecte d’aquest escrit, ens hem valgut de l’experiència i la bona memòria d’algunes persones que hi van treballar, com la dels germans Joan i Narcís Martí Alofre i la d’en Bartomeu Bernabé Sarrió que ens han proporcionat la informació necessària per poder fer-nos una idea de com era i en què consistia l’ofici de rajoler i de com ho van viure i patir i del testimoni de l’Angela Pratsevall Carreres que va viure al costat de la bòbila, i va observar el dia a dia d’aquesta sacrificada feina.

Del meu record i del de molta gent gran del poble, als anys 50 funcionaven dues bòbiles: La rajoleria de Can Dansa i la bòbila de l’Arpa, aquesta, a l’altre costat de la via (terme municipal de Juià).

Per sintetitzar en què consistia la feina dels rajolers, a grans trets, el procés d’elaboració era el següent: extreure la terra-argila dels camps dels voltants, garbellar-la; pastar-la per fer el fang; emmotllar; desemmotllar; deixar assecar parcialment les peces; enfornar; coure; deixar refredar el forn una vegada cuit el material; desenfornar; deixar refredar les peces; emmagatzemar l’obra acabada i tornar a enfornar.
Era una feina feixuga i físicament esgotadora.

Els rajolers, un cop encès el forn amb les feixines que els boscaters havien portat, no podien abandonar el foc ni de dia ni de nit mentre durava el procés de cocció. Em comenten que. “Durant els temps de cocció, els treballadors es feien el menjar sobre el mateix forn, aprofitant l’alta temperatura que prenia. Fins dos dies després d’apagar el foc, encara hi podien escalfar el “fato”.

Un cop el producte era acabat, eren uns altres els qui s’encarregaven del transport i de la distribució de les peces, però prèviament, ells, havien de carregar el material als carros o als camions.

La Bòbila de l’Arpa. A l’esquerra, les cases dels treballadors.

La bòbila de l’Arpa, era la major, tant per grandària i també pel nombre de personal que hi treballava. Aquesta bòbila, abans que en Narcís ”Siset” Arpa de Mollet la poses en funcionament, i això seria cap a la meitat dels anys 40 del segle passat, ja hi havia una petita rajoleria amb una producció artesanal molt baixa, la propietària n’era una tal Sra. Bartrina de Girona. També hi havia unes cases; una en deien a can Joan Mula, pel fet que en Joan Pratsevall tenia un mul femella i, a l’altre, hi vivia en Pitu Fina (Josep Cassú) que llavors va anar a viure a Cal Ros del Pla. Després de marxar-ne en Pitu, hi van venir dues famílies cordoveses per treballar a la bòbila.
Hi podíem diferenciar tres parts: 1) la bòbila pròpiament dita, 2) la terrera-bassa d’en Castelló i 3) les cases dels treballadors.
L’Arpa, en pocs anys, va anar ampliant i modernitzant aquella antiga rajoleria fins que va deixar de funcionar cap a finals dels anys 70/principis dels 80*
L’argila provenia de la terrera de la Costa que hi ha entre Sant Martívell i Juià. Els germans Follia, en Josep “Pitu Plata” i en Joaquim “Quim Plata”, carregaven al tombarell del seu pare la terra que havien remogut a picot i pala, amb una mitjana de transport de sis o set tombarells al dia; més tard també ho havia fet el Joan Martí, que ens explicava que quan tenia setze anys, hi havia dies que havien carregat cinc camions el matí i cinc la tarda, a un duro(5 pessetes). El camió era d’en Joaquim Sala de Celrà, primer un Barreiros i després amb un Pegaso (un dels primers que hi hagué a la província) amb remolc.

Aquesta terra de Sant Martí era, el que en deien: “terra blava”, volia dir que portava molta calç, cosa que feia que els rajols, quan eren cuits i els hi tiraves aigua, es “desmanegaven”; per això aquella terra “blava”, calia barrejar-la amb terra que extreien de la terrera del costat de la bòbila; era terra argilosa de poca qualitat; tanmateix, aquesta combinació resultava.

Un tractoret com aquest era el que feinejava a la terrera.

Més tard, l’Arpa va comprar un “tractor esquelet” per remoure la terra i després transportar-la a la bòbila. Aquest tractor era molt senzill, com de fireta i amb un remolc de quatre metres que quan estava carregat costava de dominar per aquell terra relliscós, això va provocar que hi hagués més d’un incident com el que va patir el mateix Arpa, que va bolcar i una cama li va quedar a sota provocant-li danys que li va costar molt de temps recuperar-se.
La terra, quan arribava , la bolcaven en una bassa de decantació i, un cop absorbida l’aigua, passava mitjançant un elevador a la Pastera o altrament dita “Amaçadora” que feia la barreja i, d’aquesta, la terra en sortia per una cinta transportadora per anar als Motlles, on un estri la tallava a mida. Llavors, amb carretons, els havien de posar a degudament apilades a l’Assecador, que era un cobert espaiós i molt ben ventilat, ja que no tenia parets laterals.
La fase següent era enfornar; amb carretons entraven l’obra per unes portelles i l’apilaven a dins la volta del forn en forma de castell de dòmino. Les pilones de rajols es posaven de manera que hi hagués espai entre cada piló, que l’anomenaven: fumat, perquè hi pogués passar bé el foc.

El forn era de tipus rotatori, amb foc que anava corrent i permetia un procés de cocció continua. Era de planta rectangular, composta per una gran galeria anular amb sostre de volta, dividida en càmeres i vàries boques(portelles) que tapaven una vegada l’havien omplert de material per coure. Aquest sistema permetia que el foc circulés de manera permanent durant tot el procés de cocció al llarg de cada un dels compartiments. D’aquesta manera, la cocció es desplaçava per la nau de forma seqüencial: mentre en una secció s’estava coent el material, en la següent, es començava a elevar la temperatura alhora que en l’anterior, el material ja cuit, començava a refredar permetent ser descarregat i omplert de nou. Així, s’evitaven canvis bruscos de temperatura, aconseguint una cocció gradual, homogènia i un funcionament del forn més econòmic a l’aprofitar al màxim la calor.

Edifici que aixoplugava el forn

Aquí, hi tenia una feina especial el fogoner que havia de calcular constantment la quantitat de foc, el qual controlava des d’unes obertures situades a la part de dalt del forn; si li donava molt de foc, quedava tot enganxat, era el que s’anomenaven “cagaferro” o “cagaferrat” i l’obra s’havia de llençar tota. El combustible eren les feixines que li donaven potència calorífica d’arrencada i un cop encès, només calia anar alimentant amb serradures o carbó, que tiraven des de les boques de dalt el forn.
Per treure l’obra cuita, com que encara estava molt calenta, per protegir-se les mans, com que llavors no hi havia  guants protectors, utilitzaven trossos de pneumàtics lligats a les mans. Desenfornaven, carregaven carretons i feien estives (pilons) preparats per carregar als carros i camions que venien a buscar l’obra acabada.
Per carregar els camions, normalment, ho feien quatre persones, dos a dalt i dos a baix, fent hores extres.

Sala de màquines de la bòbila

El client principal era l’empresa constructora Eurítmia de Girona que necessitava molt de material, ja que era l’època de la construcció massiva a la Costa Brava i també per altres projectes com els dels habitatges protegits, com per exemple Els Germans Sàbat** de Taialà o el barri de Sant Narcís de Girona.

ALGUNES FRASES que hem escollit i que ens faran entendre millor la duresa de les feines que havien de fer aquells soferts obrers per poder guanyar-se un sou.
• A la bòbila sortien, en terme mitjà, unes trenta mil peces diàries.
• Cada dia desenfornaven 7 o 8 forats del forn, ho feien amb carretons, i a la vegada s’havien de tornar a recarregar aquests forats buits amb més obra, fent fumats per a quan el foc tornés a arribar. Cada “fumat” eren de 200 300 peces. Cobraves de 12 a 14 pessetes per cadascun.

Interior del forn on es veu un “fumat” (pila de rajols)

• El torn mínim era de 12 hores diàries, de set del matí a les set de la tarda, dissabtes inclosos. Però moltes vegades havies de fer hores extres.
• Si treballaves a “preu fet” per tasca concreta, guanyaves 75 pessetes, si no, només en guanyaves 25.
• Els cordovesos que vivien a les cases de la bòbila, treballaven nit i dia i dormien molt poc, diuen que els aguantava el “mam” i unes tapetes de xoriço. Les seves dones els hi venien a portar el menjar i també els ajudaven a enfornar i desenfornar, ja que moltes vegades s’anava a “preu fet”.
• Una vegada l’obra estava a punt, eren els mateixos que treballàvem a la bòbila que havíem de carregar els camions.
• Hi feien: maonets, totxanes, jeros, massissos, teules…, només s’havia de canviar el tipus de motlle, segons el producte que volies fer.
• Els motlles de fusta, prèviament s’havien espolsat amb pols de cendra per evitar que el fang s’hi enganxés.• Hi havia treballat molta gent: en Pep Magí (Josep Juncà) era el fogoner titular; en Manolo Cobos i en Jiménez amb les seves dones, la Matilde i la Maria, que vivien a les casetes de la bòbila; eren cordovesos. En Chacón, en Joan Martí El Millonari, els germans Follia, en Joan Mula Pratsevall que vivia també a la casa gran de la bòbila i, a vegades, ajudava a fer algun torn quan li demanaven, en Bartomeu Bernabé…, també alguns joves de Mollet com en Miquel i en Lluís de can Gífre, d’entre alguns d’altres.
• L’amo, segons sembla, era molt exigent i tenia un caràcter fort que feia que sempre estava controlant per allà, fins a l’últim moment collant als treballadors, i quan volia anar a Barcelona, per exemple, aprofitava al màxim fins que el cap d’estació de Bordils l’avisava que el tren sortia de Flaçà , llavors ell pujava a la moto i a tot drap, anava a agafar-lo a Girona. Sempre corria molt.
• Al final, quan l’Ernest Ferran ho va comprar, ho va arrasar tot.

Xemeneia de la bòbila moments abans del seu enderroc

Es tractava d’una xemeneia de forma troncocònica amb talús poc accentuat que tenia una alçada d’uns 17 metres aproximadament i estava feta amb maons de terra cuita vermella. La part superior o sortida de fums estava rematada amb una coronació de doble reforç per evitar que s’esberlés a causes de les diferències de temperatura entre l’interior i l’exterior.

Aspecte de l’endorrocament de la bòbila de l’Arpa

L’altra, la rajoleria de CAN DANSA, treballava des dels anys 20, quan en Tomàs Batet i Sau la va posar en marxa i va funcionar fins a la Guerra del 1936-39. Per motius d’ideologia, el Tomàs va haver d’exiliar-se a França i la rajoleria va quedar aturada fins que el 1952, el fill d’en Tomàs, en Pere Batet Prats, va tornar de l’exili i la va tornar a engegar.
Tenia la terrera a tocar de la rajoleria, al costat de la Carretera de Palamós. Aquí hi treballaven, a part d’en Pere, un o dos treballadors de manera artesanal preparant els rajols manualment amb motlles. El forn només s’encenia quan s’havia preparat una quantitat de peces suficients per omplir-lo.A l’esquerra, l’edifici de la rajoleria de Can Dansa. Es poden veure els plataners de la Carretera de Palamós.

Cada dia solien produir una mitjana de 1000 a 1100 rajols.
L’activitat de la rajoleria va acabar el 1967, que es va convertir en una fàbrica de rotlles de canyissos per a tancaments i per aombrar. El març del 1984, a Can Dansa es va compaginar aquesta activitat amb la de fabricar glaçons i barres gel. El 2005, ambdues indústries van tancar definitivament.
En totes dues, la xemeneia era un altre element fonamental del forn que permetia, d’una banda, l’expulsió dels fums que es generaven i, d’altra, difonia per succió el corrent d’aire necessària per a la combustió.

NOTES:

* Sorprenentment, l’Ajuntament de Juià, en demanar-los veure la documentació que tenien en els seus arxius d’aquesta indústria del seu terme municipal, no ens van saber donar raó de res. Increïble. Per això no podem donar la data exacta de quan va deixar de funcionar i de quan es va enderrocar.

** El nom fa referència als tres germans gironins Josep Maria, Lluís i Carles Sàbat Arnau (fills de la vila de Celrà) enrolats a les files del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat de l’exèrcit nacional franquista; morts l’any 1937 a la batalla de Codo durant la Guerra Civil Espanyola.

(1) La diferència entre bòbila i forn-rajoleria, era que mentre a la primera la cuita es feia per sistema de rotació del foc, al segon el foc es feia per sota les piles d’obra i sempre en el mateix lloc.

XEVI JOU VIOLA

CAL TET

A Bordils, parlar de Cal Tet, aquesta descomunal casa del carrer Ample(1), però que també tenia sortida a la plaça de l’Església, és  parlar d’una institució, i dic institució perquè era una casa que, sense ser-ne conscients,   duia a terme una funció d’interès social i públic: era una botiga, una sala de festes on s’hi feia ball i representacions teatrals, un cafè, la casa del curandero(2), i un temps a casa de l’alcalde i lloc on t’escoltaven les teves inquietuds.

Ens hem de remuntar a finals de la dècada del segle XIX, quan  dos germans de la família Martí Casademont  de Sant Jordi de Desvalls venen a Bordils i un, en Josep “Pepet” es casa amb l’Assumpció Vilella que el seu pare tenia una petita botiga de queviures, la que, més tard  serà la que coneixem com a cal Tet, i l’altre, en  Jordi,  va obrir una carnisseria a l’altre costat del carrer de la del seu germà, al carrer Ample, però al cap d’un temps aquest es va establir a la plaça del Poble, la carnisseria que es coneixerà com a Can Jordi.

Façana de cal Tet en l’actualitat

A final del segle XIX i bona part del segle XX, quan el comerç era molt pròxim per la relació que s’establia entre venedor i comprador, i quan tenia una personalitat molt individualitzada que, en molts casos, s’ha perdut a causa de l’aparició de les grans cadenes comercials, que tendeixen a la uniformització. Aquelles botigues de poble era un lloc on s’hi podia trobar de tot i més. Res a veure amb els actuals supermercats, pràctics, però despersonalitzats

Cal Tet  que recordem, dels anys 50-60, duien el negoci en Joaquim Martí Vilella i la seva dona la Montserrat Tarré,  era un espai on hi podien trobar una mica de quasi tot, i a l’hora que fos,  majoritàriament productes a granel:  mongetes, cigrons, llenties, arròs, fideus, macarrons…, tant a granel que fins i tot i  podies anar a comprar una “presa” de xocolata, que volia dir un requadre-porció  del total de la rajola; verdures fresques(de proximitat), fruita, fruits secs, llaunes de conserva, bacallà sec, arengades, llaminadures, xiclets, regalèssia, vi, oli, tires per enganxar les mosques, flit pels mosquits, trementina, càmfora, carbur, espelmes, sidrals,  sulfats , adobs, “polvos” de rentar, i els que servien  per matar les puces del gos, sabó Lagarto, paper higiènic “El elefante”,  la xocolata Torras, betes i fils, espardenyes, mitges i mitjons,… entre d’altres productes. Però no s’acabava aquí, també venien adobs pel camp, farinada, pinso pels animals, planter,… Tot això a la botiga de baix, on a l’entrar hi trobaves les estanteries plenes, els armaris de fusta amb vidriera darrera el taulell amb les seves balances, els sacs allà en un racó, les botes del vi i del moscatell,… Ah! i el que cridava l’atenció eren alguns cartells publicitaris que ens han quedat a la memòria; qui no recorda el majordom del Netol amb les galtes inflades,  el d’anís El Mono, el xaiet del Norit, el  colors blau grana del Cinzano,  el del tints Iberia, la Gallina blanca,  el del Cola Cao amb aquella filera de negritos carregats amb sacs de cacau amb alguna palmera de fons o el del Flan Chino El Mandarín, entre d’altres icones que van marcar una època en que l’escassetat de la post-guerra anava afluixant.

 Un dels armari-estanteria que hi havia en un extrem de la botiga.

Tant punt entraves,  com a totes les botigues de l’època, ja et sortia automàticament allò de “Au Maria”!(3), suposo fruit de la distorsió de l’Ave Maria. Llavors abans de dir-te què volies et preguntaven per la família o com estàveu de salut. Aquests  establiments es podia convertir espontàniament en un lloc de tertúlia dels veïns per parlar de temes diversos, xafarderies incloses i a més , moltes vegades, en sorties amb algun truc perquè els cuinats fossin més saborosos o  la manera que  calia fregar els rajols del terra perquè quedessin més brillants. Era allò que en podríem dir: consells de saviesa popular. També fou un lloc de parada dels homes quan anaven o tornaven del camp a fer-hi un got de vi. Per això l’anècdota que m’han explicat que  en “Pep de Can Barca”,  a vegades quan ja havien fet preu del que li havia encarregat, li deia a n’en Quim, que diuen que era molt bon negociant :- Ja sé que em cardes de mig a mig, però marxo content”-

Per altra banda , com que venien a granel , les mesures que s’utilitzaven eren molt específiques, com per exemple: tres unces de colònia, un petricó de vi(1/4 de litre), 50 grams de fideus prims, una unça d’ametlles(1 unça= 30 g), dos pams i mig (50 cm.), una terça(400 g). Això comportava la utilització de balances amb la seva col·lecció de pesos, els embuts i recipients per mesurar els líquids,…

Ah, i no deixem de banda aquella bafarada característica que t’omplia  només entrar. Aquell aroma memorable que relacionàvem amb cada establiment degut a la memòria olfactiva. Cada botiga tenia la seva olor, i cal Tet les tenia totes en una, aquella olor llenyosa de la fusta rància dels bocois de vi , aquella flaire de la fruita  lluitant amb la fortor química dels productes de neteja barrejada amb aquell toc de salanc  que li donaven les caixes rodones d’arengades(4), amb petites variants  segons el baf que sortia de l’olla que bullia a la cuina en  aquell moment.

Al fons de la botiga, al costat de la porta de la cuina, hi havia l’escala que portava al pis de dalt; allà hi havia la sala amb un terra enfustat , on cada festa s’hi feia una sessió de ball.  Era la seu de l’Associació “La Joventut de Bordils” que recordem era  l’entitat  rival de la que hi havia a la Carretera, anomenada “l’Ateneu Bordilenc” amb seu al local del cinema de Can Cinto.

La Sala de Dalt on, al fons, encara podem distingir el marc del que era l’escenari, avui tapiat

 Era de les úniques diversions que hi havia a Bordils en aquells anys. Diuen que de tant en tant, a la mitja part, hi havia  hagut algun “pet d’hòsties” entre els joves. Es deien: –Si tens collons, vine als oms-(uns arbres que hi havia al costat del torrent, darrera d’on avui hi ha el Casal), sortien I allà es desfogaven tant, que fins i tot , una vegada hi va haver d’anar a posar pau l’alcalde de l’època (Ricardo Pujol), però no se’n va pas sortir, i fins i tot la vara va volar per aquí enllà. Si que se’n va sortir una vegada que l’orquestrina que tocava una cançó de moda en aquells moments que es titulava Raskayú i  que la lletra deia :

Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?
Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?
Tú serás un cadáver nada más.
Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?

Oigan la historia que contome un dia
El viejo enterrador de la comarca,
Que era un viejo al que la suerte impía
Su único bien arrebató la Parca.
Todas las noches iba al cementerio
A visitar la tumba de su hermosa
Y la gents murmuraba con misterio:
“Es un muerto escapado de la fosa”.

(i seguia….)

……………………..

Doncs , es veu que a l’il·lustríssim batlle no li agradava i es va posar a cridar que paressin aquella cançó que era  una manca de respecte . En fi, la censura també arribava  als ball de poble.

Com he dit, s’hi  feia ball durant les festes, però també  va acollir nombroses obres de teatre protagonitzades per un grup de comediants del poble, que es coneixien com “l’Arc Bordilenc”.

Aquest popular  local, en molts programes  s’anunciava com a Salón Martí. Potser era perquè amb aquest nom de  li conferia  un plus extra de categoria

A dalt, al costat de la sala, separat per unes vidrieres,  també hi havia  el cafè,  , adjunt amb una magnífica  barra de marbre verdós amb incrustacions de nummulits amb fons presidit per unes lleixes on hi havia les ampolles de licors. I on podies anar a fer el vermut els dies de festa amb una ració d’olives ”rellenes” i “almejes” que servien en aquelles tapetes de baquelita(4).

L’espai que es veu al fons, era el destinat a bar-café

 La sala de ball i el cafè van deixar de donar el seu servei  cap a principis dels anys 60. Però la botiga va continuar oferint els seus productes a la clientela, malgrat que en Quim i La Montserrat es jubilessin, ja que la van continuar la família Medinyà de Mollet, no per gaire temps, ja que el 1969 van agafar el negoci  en Pere Pons i la seva dona la Modesta Sais que li van donar una nova empenta. Va continuar sent un referent , a més de fer una tasca social, com per exemple, posar el seu telèfon particular  a disposició per a fer  les trucades que els immigrants, arribats a Bordils per aquells anys, demanessin conferències o es posessin a la llista d’espera per rebre les trucades dels familiars que havien deixat en el seu lloc d’origen; recordem que s’havia de demanar conferència i podia tardar hores. També “fiava” a les famílies que no podien pagar  el que compraven fins que cobraven la mesada, d’entre d’altres coses.

Modesta Sais a la porta de cal Tet anys 70

Fins que a principis dels any 70, al morir en Pere, van deixar la botiga a la Isabel i l’Eduard Mitjà, que van aguantar fins a principis dels anys 80 en  que els canvis de costums i la proliferació de les grans superfícies i del mitjans de desplaçament particulars van fer-la insostenible.

XEVI JOU VIOLA

(1)Carrer Ample : Hi va haver una època que aquest carrer també es coneixia com el “carrer dels Hostals”)

(2) Persona que pot tenir coneixements mèdics de tipus empíric, o bé pretendre la guarició de malalts per mitjans màgics o religiosos (saludador). Molts es dediquen especialment a guarir els “espatllats” amb massatges i estirades dels braços.

(3) Au Maria!: Apòcope d’Ave Maria, salutació d’entrada amb què es crida l’atenció de la gent de la casa; salutació per la qual un parroquià o visitant anuncia la seva presència quan entra en una casa o botiga i no hi veu ningú.

(4) Arengada: és el nom que té la sardina amb salmorra i premsada, aquest procés es diu arengar i d’aquí el nom que rep aquest producte.

(5) Baquelita: fou la primera substància plàstica totalment sintètica.