FRANCISCO MOLINA”En CARACAS pare”(2ª PART)
NOTA: Aquest article, és la 2ª part del publicat el mes passat amb el nom FRANCISCO MOLINA “En CARAQUES pare”, que podeu rellegir en el m 80 de Cròniques Bordilenques.
TORNADA i CAP A BORDILS
Arriben amb el vaixell de Caracas, agafen el tren i venen cap a Bordils directe. Era el dia 26 d’agost del 1961, un dia després de la Festa Major. Com que era un exprés i no parava a Bordils, el tren es va haver de parar pel canvi d’agulles, cosa que la família aprofita per baixar a la zona del pas de nivell de Juià. Paren a Can Sipi a fer un refresc i cap a Can Marcó, on s’hi allotjaran uns quatre mesos, fins que els paletes van haver acabat la casa del carrer Martí Bruguera. Tot i això, abans, en Francisco, s’havia interessat en comprar unes cases que estaven a mig fer i abandonades emplaçades en lo que és avui la Plaça Onze de setembre. Com podeu imaginar portava una bona quantitat de diners fets a Caracas, a més de les joies d’or de la seva dona.
Can Marcó era un mas que no hi havia ni aigua corrent, ni llum elèctrica, ni cap lavabo, ni cap comoditat que havien gaudit fins aleshores a terres americanes. Per això el seu fill, en Paquito, de 12 anys va dir: –Pero papa, dónde me has traido? . Aquest hem comentava que les “feines” s’havien d’anar a fer a la cort de les vaques. Ah| i que l’altra cosa que li va costar era entendre’s amb la mare d’en Pep Marcó, ja que aquesta dona, no sabia parlar, ni entenia el castellà. Comenta com anècdota que , un dia el matí quan es va aixecar, la dona li va dir: – Vols una pinta?. I Ell, disgustat d’haver de viure allà, li va contestar : – No, yo no quiero pintar nada aquí!. No entenia res del que li deia. Com també té l’anècdota de que el matxo que van comprar, quan se li parava, no hi havia manera de fer-lo arrencar; fins que , un dia els va trobar en Josep Casas aturats prop de Can Baldiret, i el matxo entossudit a no tirar, malgrat els crits d’en Paquito. En Casas, s’acosta a l’animal i deixant-li anar un reguitzell de renecs(en català), el matxo ho va entendre de seguida i va reiniciar la marxa. En Paquito rient em comentà: -“Aquell burro, sabia més l’idioma que jo”.
En Francisco Molina amb el seu fill en Francisco Molina Mejias a dalt del carro carregat de feixos de balca.
Continua explicant que quan estàvem a Caracas, , tot i que el pare el portava a la Casa de Catalunya, per veure si així n’aprenia una mica el català per quan tornessin, però no hi va anar prou temps per aprendre’n.
Amb la casa acabada , va continuar fent cadires amb la balca que tallava al Riu Vell(una de les millors que hi ha), sempre recol·lectada en el període que va de Sant Joan a la Mare de Déu d’agost. Primer amb un carro i un matxo, després amb un camió petit, la portava assecar al costat de Can Costa, on avui hi ha les cases del carrer Mn. Plantés.
Sabem pel seu fill que era molt respectuós amb la natura. Per exemple, quan veia que enmig de la balca que anava tallant hi havia un niu d’ànecs, ell deixava un entorn sense tallar de més d’un metre. Les serps deia que mai s’havien de matar, que no feien cap mal, pescava o caçava, només lo que necessitava per menjar, tot un conservacionista de l’època.
També va continuar fent reportatges de casaments, comunions i batejos amb la seva càmera comprada a Caracas. Ah, d’allà també va portar uns electrodomèstics que aquí a Bordils no hi havia ningú que els tingués.: rentadora, tocadiscos, i també una televisió petita de 14” portàtil… i va ser el primer de Bordils a tenir una càmera de vídeo. Ja ho veieu, un “xarnego” avançat al seu temps.
Més anècdotes? D’aquest “xarnego”? Doncs, quan anava al bar d’en Madriles, i allà sempre s’havia de sentir la cançó d’alguns assidus a fanfarronejar: -“Que si yo en mi pueblo tengo, bla,bla,bla,…, ademàs allí, bla,bla,bla…”. Un dia, en Paco, cansat de sentir-los els hi va deixar anar: -“Así que en vuestro pueblo habéis dejado tantas riquezas, eh?” Ells li responien que sí, que tal i que qual. Ell , ja fart de sentir-los, els hi va dir: – “Mira, os pago dos rondas a todos, si sacais, entre todos, quinientas pessetas “. Diu que no van treure ni un duro. I ell va contestar : –Venga hombre, CHARNEGOS tendríais que ser!
Una altra de bar? Doncs, aquí va. També , va d’aquells que sempre els agrada fatxendejar: Resulta que un dia a Can Sipi, mentre feia el cafè, abans d’anar a tallar balca, i havia uns clients habituals que parlaven de que a ells no els feien por les serps. Un fins i tot gallardejava que :-“En mi pueblo, jo me ganaba la vida cazando culebras”. Al cap vespre, quan ell va tornar de recollir balca, portava un sarró amb una serp que havia trobat. A l’arribar al bar, encara els va trobar allà asseguts en una taula; ell va i deixa anar la serp sobre la taula. No veieu l’esvalot i la via que van fer aquells valents d’apartar-se’n. I, en Paco va dir: -“Así que cazabas bichas eh?”. Fins que en Quim Sipi (Joaquim Congost) li va dir que la tragués d’allà, ja que ningú no va ser capaç d’agafar-la. En fi, anècdotes d’aquelles d’abans.
En Francisco Molina Mejias treballant en el seu taller de fer cadires de balca, professió heredada del seu pare.
Aquest home, que havia quedat vidu, ja que la Maria, la seva dona, es va morir amb només 59 anys, al cap de pocs anys es va tornar a casar, però podem dir que es va morir quan encara celebrava la nova “lluna de mel”, ja que el cor li va dir prou al cap de 24 dies del casament.
La repressió de la post guerra, com a molts altres, el va empènyer a haver de marxar de la seva terra que l’havia vist néixer . Fou un home que va treballar i treballar per portar la família endavant amb dignitat i que sempre se’n va sortir, tal hi feia que fos a aquí o que fos a Amèrica.
- Xarnego: Malgrat pugui entendres com un mot despectiu, el qual ha anat canviant, en aquest escrit mai ho he fet de manera desdenyosa, ni menyspreable, ni altiva, ans el contrari he emprat aquesta paraula, ja que el seu fill, en Francisco Molina Mejías, el qual haig de donar les gràcies per la informació que em va donar, sempre la va utilitzar i em va dir i que ells se sentien xarnegos, ell el primer, això sí, xarnego català, l’últim de la saga, ja que els seus fills son catalans. Per tant que quedi molt clar quan utilitzo aquest terme.
- Dit això, dir que aquest mot prové del segle XVI quan van venir molta immigració francesa a Catalunya, sobretot occitana i gascona,, i es va importar la paraula als fill de parelles mixtes. Als anys 50 i 60 del segle XX, amb una forta immigració castellanoparlant, aquí es va generalitzar aquest mot, per adreçar-se despectivament a residents castellanoparlants. A partir del 70, amb la immigració estabilitzada, i de l’esforç polític d’integració social, el terme cau en desús.
- Bolívar: moneda oficial de la República de Veneçuela
“En Caracas fill”
Francisco Molina Mejías (18 juliol 1948 -Sacromonte(Granada)-Bordils 29 març de 2023).
