CAN BALDIRET 04

CAN BALDIRET 04

´´És un dels casals més impressionants del municipi de Bordils, ubicat al barri de Rissec. A llarg del temps ha anat configurant diferents nomenclatures, així referint-nos al mateix edifici, podem parlar indistintament de La Torre, can Baldiret o can Pau Peres. Ara bé podem dir que, els primeres referències  foren de cognom Carreras, més tard de la nissaga Vilallonga  i el 1838, producte d’un enllaç va entrar-hi la nissaga Peres.

El que sí està documentat és que el primer llinatge relacionat amb   aquesta propietat fou  en  Pere Carreras, el qual, el 1662 va rebre uns privilegis del capità General Militar de Cataluña i, més tard,  en Joan Carreras i Simón que li va ser concedit el títol de privilegi militar el 1685 pel rei Carlos II de España . Per tant estem parlant d’una nissaga amb cert reconeixement social, ja en aquella època. I els reconeixements als mèrits militars dels avantpassats “baldirencs” va continuar amb  el subtinent Antonio Peres Montalt que, el 1809, fou condecorat pel seu coratge en la defensa de Girona durant el segon setge de les tropes franceses i, el 1820 fou ascendit a capità. Fou el seu fill Tomàs Peres Valls que amb el seu casament amb Ana Vilallonga  Gipuló el 1838, va entrar a formar part de la família propietària del mas.

El fet és que mentre els renoms de can Baldiret o can Pau Peres poden ser atribuïts  a persones relacionades d’alguna manera amb la casa, el primer d’aquests noms “La Torre” es deu a l’aspecte de la torre de planta quadrada que s’aixeca per sobre de la resta de la construcció. La torre no té excessius motius ornamentals, si exceptuem la balustrada que corona el conjunt. No obstant la seva silueta imposa d’alguna manera una sensació de forta estabilitat , de poder. Hi ha testimoniatges orals que aquesta torre, originàriament feia 7 o 8 metres més d’alçada, però durant la retirada de les tropes napoleòniques, la van fer enderrocar perquè no servís de torre de comunicació.

El maig de 1809,  per reforçar les  tropes napoleòniques que assetjaven Girona, (la qual  va capitular  el 10 de desembre de 1809, després de 3 setges) van arribar a Medinyà  deu mil soldats imperials. Segons explica el Mn.. Prim, alguns destacaments d’aquests invasors, van  estar voltant pel poble de Bordils els seus entorns varis mesos causant moltes malvestats.

Hi ha indicis que alguna tropa de refresc s’instal·lés  en els camps propers a la masia de la Torre, on potser s’hi allotjaren comandaments de més rang . Quina certesa hi ha d’això? Cap de documentada, però algunes veus populars de pagesos que han treballat aquests camps, diuen que s’hi ha trobat monedes franceses, terrissa negra i fins i tot algun tros de bala de canó. També he sentit dir que a la capella del mas, hi havia enterrat un general francès, cosa que ni els propietaris del mas m’han pogut confirmar; per tant tot això son hipòtesis sense una base documental. El que sí és cert que , cap els anys setanta (s-XX), abans d’enrajolar el terra de la capella, l’antic masover va fer desenterrar una tomba que hi havia a l’interior de l’ermita i, efectivament, hi van trobar un esquelet; ara bé si era  o no era d’un general francès no ho van poder esbrinar, ja que no hi van trobar rastre de cap objecte ni restes de vestidures. El que sí es conservava en el mas, i encara hi deuen ser, són boles de canó de la guerra del Francès.

Un dels darrers masovers, cavant per fer un pou sec, al costat de la masia, s’hi va trobar moltes calaveres. De què eren? Soldats? Monjos?…No ho sabem, però denota que en aquesta antiga edificació hi va èpoques de molta activitat.

També , com a molts casalots de Catalunya, s’explicaven  certes contalles de que hi havia d’haver una “olla” plena de diners enterrada en algun indret del mas. Tot i que ens han explicat que hi ha hagut, no fa pas tants anys, masovers que per poder-la localitzar, fins i tot es van comprar una màquina de detectar metalls, però malgrat les hores i dies que hi van dedicar, no la van pas trobar. Ara bé, si que un masover , llaurant al costat del mas va trobar-ne una, la va estavellar i estava plena de monedes, però no d’or, eren de coure, d’aquelles que la mainada de l’època hi jugaven a “peça”, no li van donar cap valor i els seus fills fins i tot les regalaven als companys d’escola per jugar-hi. L’única peça de valor que aquest masover va trobar llaurant, fou una moneda d’or amb una inscripció de la Via Augusta. L’Olla Grossa o encara no s’ha trobat o diuen les males llengües que un masover la va trobar i, de seguida, va abandonar el mas i va iniciar una nova vida plena de prosperitat en una altra casa de Bordils.

Segons rondalles que el Sr Eduardo Peres Casañas explicava als  fills dels masovers quan a les nits d’hivern els reunia a la vora del foc,  que en el mas eren habituals les reunions clandestines  on s´hi aplegaven més de vint persones vingudes  de l’Empordà i fins i tot de l’altre costat de la frontera. Venien amb cavalls  en petits grups i discutien la manera de com caldria que funcionés la societat i al cap d’un dia marxaven. Eren carlins? Eren maçons? Ves a saber ! Potser tot són contes de la vora del foc !

El que si sabem és que al morir l’Eduardo, el mas va passar a un fill del seu germà, és a dir un nebot que era enginyer d’una important fàbrica de Barcelona, però aquest va morir molt jove i ara la propietària és la seva esposa la Sra. Marina Osía.

 

https://www.bmdbordils.cat/2020/12/01/escrit-mes-de-novembre-2020/

https://www.bmdbordils.cat/2018/02/24/2018_02_24_masos_001658/

https://www.bmdbordils.cat/2004/08/16/2004_08_16_masos_000891/

https://www.bmdbordils.cat/1993/01/01/1993_01_01_masos_001506/

https://www.bmdbordils.cat/1993/01/01/1993_01_01_masos_001504/

https://www.bmdbordils.cat/1993/01/01/1993_01_01_masos_001500/

https://www.bmdbordils.cat/1993/01/01/1993_01_01_masos_001499/

https://www.bmdbordils.cat/1993/01/01/1993_01_01_masos_001498/

https://www.bmdbordils.cat/1993/01/01/1993_01_01_masos_001508/

https://www.bmdbordils.cat/1993/01/01/1993_01_01_masos_001509/

https://www.bmdbordils.cat/1993/01/01/1993_01_01_masos_001511/

 

 

 

SÈQUIA VINYALS 03

2017_12_20_Sèquia Vinyals_ 001047

Plànol de situació de la xarxa de regs de la Séquia Vinyals

La construcció de la Sèquia Vinyals va ser ideada per recollir les aigües del Ter i canalitzar-les per a usos industrials, concretament per moure dos molins fariners: la farinera de Campdorà i el molí de Bordils, així com per regar part de les terres dels termes municipals de Celrà i Bordils, primer i  Sant Joan de Mollet, Flaçà i Juià, mes tard.

La Sèquia Vinyals té els seus orígens en les concessions atorgades pel Reial Patrimoni a Mateu Viñals de Flaçà, per a l’aprofitament de les aigües del riu Ter, una el 21 de maig de 1748 per a usos industrials i regs propis  i l’altre el 15 d’abril de 1750 per reg d’altres terres. Aquestes concessions i aprofitaments sempre van formar part del patrimoni de la família Viñals de Flaçà. El 17 de gener de 1933 va passar a ser propietat de Buenaventura Viñals i Font.

Actualment, aquest aprofitament, pertany a la Comunitat de Regants de la Sèquia Vinyals, que la van adquirir al senyor José Luis Viñals i Gomes i a la senyora Irene Gomes Barbosa, el 20 d’agost de 1981.

Dita Comunitat es va formar per formalitzar l’operació de compravenda i gestionar al mateix temps les diferents funcions, tan administratives com de manteniment i conservació del canal.

Els elements principals d’aquesta autèntica obra mestre d’enginyeria, si tenim en compte l’època en que va ser construïda, els podríem resumir de la següent manera: Aprofitament hidràulic d’aigües publiques del riu Ter a Campdorà, amb la seva presa de derivació, canal principal, canals secundaris o regs mestres, derivacions amb les seves obres de fàbrica, comportes canonades, grups d’elevació i demés accessoris.

La sèquia principal, es pot dividir en tres trams: El primer va de la presa d’aigües a la Farinera de Campdorà i la seva major part del seu recorregut és una canalització subterrània feta amb volta de pedra, per evitar que amb els al·luvions i la brossa que arrosseguen les crescudes del riu Ter s’inundés el tram. El segon va de la Farinera fins el Molí de Bordils i cal diferenciar el tram que passa pel Congost , una canalització totalment subterrània que creua per sota la línia fèrria que va de Barcelona a França i la carretera C – 66, i de sortida pel pla de Celrà a cel obert. El tercer va del Moli de Bordils a la riera de sant Martí Vell, a l’indret del mas de Cal Peix, on les aigües sobrants desaigüen al riu Ter.

Un altre element a tenir en compte de l’aprofitament és la derivació de la sèquia cap a la zona del Pla de Mollet, Sant Joan de Mollet i Flaçà. Aquesta derivació, la concessió data del 17 de març de 1932. Comença a prop de la resclosa del Mas de Can Riera de Bordils. Una bona part del seu trajecte és subterrani , ja que ha de travessar la riera de Sant Martí Vell amb sifó, i la resta, fins arribar a Flaçà, és a cel obert.

Una altre derivació del canal principal, aquesta per elevació, es troba a Juià i la seva concessió data de 28 de gener de 1959. Al costat del Molí de Bordils hi ha la central elevadora de les aigües que, per conducció subterrània, travessa el pont de Riar fins arribar al dipòsit regulador i distribuïdor, situat al costat de la Masia de Can Taberner de Juià, des de aquell punt amb diferents regs es rega el pla de Juià.

Regs mestres

Els regs mestres són canals laterals que parteixen del canal principal i que s’utilitzen per regar les diferents zones del conjunt de pobles beneficiats per la Sèquia Vinyals.

En el terme de Celrà amb un total de més de 20 km. Els mes coneguts són: reg del Molins, Orriols, d’en Banyes, de les Coromines, del Cargol, d’Aumet.

En el terme de Bordils amb més de 22 km. de regs mestres, els mes coneguts són: reg d’en Medinyà, d’en Paraire, de les Arenes, de les Hortes, del Pavelló,  d’en Torra, del Safareig, d’en Maurici, del Pla Suardell, d’en Saline, del Pla de Mollet núm 1, del Pla de Mollet núm 2.

Font de riquesa

La zona de regadiu de la Sèquia Vinyals està formada per mes de 800 ha.. Gràcies a la Sèquia Vinyals, aquesta zona de regadiu es una planúria plena de vida, amb extensions d’arbres fruiters, cereals, horta, vivers, pollancres i plataners. Aquets vivers de plantes de jardineria i ornamentació són reconeguts internacionalment.

https://www.bmdbordils.cat/1948/12/01/1948_12_01_rebut-sequia-vinyals-001898/

https://www.bmdbordils.cat/2017/12/20/2017_12_20_sequia-vinyals_-001048/

https://www.bmdbordils.cat/2012/02/28/2012_02_28_sequia-vinyals_000935/

https://www.bmdbordils.cat/2014/01/01/2014_01_01_sequia-vinyals_000945/

https://www.bmdbordils.cat/2018/07/26/2011_07_26_rec-gran-pruent_002172/

https://www.bmdbordils.cat/2019/02/08/2019_02_08_sequia-vinyals_002335/

https://www.bmdbordils.cat/2019/02/08/2019_02_08_sequia-vinyals_002336/

https://www.bmdbordils.cat/2007/02/15/2007_02_14_sequia-vinyals_000930/

https://www.bmdbordils.cat/2010/01/01/2010_01_01_sequia-vinyals_000942/

https://www.bmdbordils.cat/2007/02/14/2007_02_14_sequia-vinyals_000931/

https://www.bmdbordils.cat/2011/02/13/2011_02_13_sequia-vinyals_000932/

https://www.bmdbordils.cat/1959/01/01/1959_01_01_sequia-vinyals_000925/

https://www.bmdbordils.cat/1959/01/01/1959_01_01_sequia-vinyals_000926/

https://www.bmdbordils.cat/1960/01/01/1960_01_01_sequia-vinyals_000927/

https://www.bmdbordils.cat/1959/01/01/1959_01_01_sequia-vinyals_000922/

https://www.bmdbordils.cat/1931/01/01/1931_10_01_sequia-vinyals_000947/

 

L’ESCOLA 01

L’ESCOLA 01

L’any 1926 l’escola pública de Bordils estava ubicada en l’anomenada casa de Ca les Batistes, al carrer Migdia, però l’edifici s’havia quedat insuficient per la massificació d’alumnes. L’Ajuntament, sota l’alcaldia de Narcís Combis Mediñá, decidí construir unes escoles noves, per això, va adquirir uns terrenys amb aquesta finalitat. Aquests terrenys tenien una extensió d’una vessana i s’adquirí per tres mil pessetes .

Però no fou fins l’any 1934 que amb l’impuls del govern de la II República, es va treure a subhasta la realització del projecte, obra de l’arquitecte Isidre Bosch  Batallé amb participació del seu fill Ignasi Bosch Reitg, que consistia en una construcció de dues ales, una per a nois i una altra per a noies, que comprenia dues aules  cadascuna . Els sectors s’unien formant un angle i a la confluència hi tenia una biblioteca i diversos despatxos.

Les obres foren adjudicades al constructor Josep Capdeferro Guri.

L’any 1969, l’edifici s’havia tornat a fer petit amb l’arribada dels alumnes dels pobles de Madremanya  i Sant Martí Vell, que havien tancat les escoles, i de la Pera, a partir de sisè d’EGB.. El consistori, amb l’alcalde Josep M. Pujol, encarregà un projecte d’ampliació a l’arquitecte E. Xutglà i que  comprenia una aula més, una cuina i  un menjador. En aquesta ocasió, les obres les va fer el constructor Josep Balló Casademont.

L’any 1980, les ampliacions del centre es van tornar imprescindibles a causa del nombre creixent d’infants de Bordils  hi que acudien i a més,  van venir-hi els alumnes de  Juià. Per a poder-les fer, l’Ajuntament d’aleshores, amb l’alcalde Albert Serrats Llac al seu davant, va adquirir els terrenys adjacents el 1981.

Així que el 1983 es va construir una important ampliació de l’edifici existent que va consistir en la construcció de tres aules, un laboratori, una aula de tecnologia, un lavabo per als professors i l’ampliació de la cuina i del menjador.

A l’any 1986, l’Ajuntament va acordar ubicar el parvulari, que fins llavors estava a les aules de la Pista Vella, dins de l’edifici de les escoles remodelant l’aula e tecnologia i el laboratori.

Finalment, l’any 2003, es va tornar a ampliar amb tres noves aules destinadesa Educació Infantil.

https://www.bmdbordils.cat/1929/04/29/1929_04_29_document_002953/

https://www.bmdbordils.cat/1934/05/17/1934_05_17_factura-escoles_001205/

https://www.bmdbordils.cat/1934/10/13/1934_10_13_administracio-local_001198/

https://www.bmdbordils.cat/1935/11/14/1935_11_14_administracio-local_001200/

https://www.bmdbordils.cat/?s=001428

https://www.bmdbordils.cat/?s=001626

https://www.bmdbordils.cat/1956/01/01/1956_00_00_escola_000301/

https://www.bmdbordils.cat/?s=000102

https://www.bmdbordils.cat/?s=000773

https://www.bmdbordils.cat/?s=002388

https://www.bmdbordils.cat/?s=001581

https://www.bmdbordils.cat/?s=001574

https://www.bmdbordils.cat/?s=000702

 

RENTADOR PÚBLIC 02

 

RENTADOR PÚBLIC 02

Aquest safareig públic de propietat municipal, és un exemple d’arquitectura popular i rural d’inicis del segle XX. Ocupa una porció de terreny d’aproximadament 25 m2 que va se adquirida per l’Ajuntament quan n’era l’alcalde el Sr. Joaquim Martí Vilella el juny del 1932, al Sr. Joan Solés Batet, per la quantitat de 200 pessetes.

El rentador es nodreix de l’aigua que li proporciona un rec que surt de la Sèquia Vinyals en direcció nord, anomenat rec del Safareig

Antigament, als pobles, les dones eren les encarregades de rentar la roba de la família. Al no tenir aigua corrent, havien d’anar a fer la bugada a qualsevol corrent d’aigua propera. La construcció dels safareigs públics va representar certes comoditats a les veïnes : els permetia rentar la roba en un medi domesticat, i podien rentar sota sostre evitant les assolellades a l’estiu i les pluges sobtades, podien recolzar la roba i fregar-la dempeus evitant haver de buscar alguna pedra  per agenollar-se,  i podien penjar la roba quan acabaven de fer-la neta.

Els rentadors eren , al mateix temps, lloc de trobada i socialització ja que, tot fent la bugada, hom assabentava de tot el que passava al poble. És per això que la paraula “bugadera”, a part de fer referència a algú que renta la roba, també significa “persona embolicaire i xafardera”.

Aquest que veiem, va ser construït en temps de la II República(1932) que fou  un període progressista i que va mirar de millorar la qualitat de vida de la gent humil, equipant els pobles més petits i les zones rurals  amb infraestructures bàsiques com safareigs, biblioteques, escoles, ateneus,…

L’arribada dels electrodomèstics i l’extensió del seu ús va fer uqe, ja ben entrat el segle XX, s’anés perdent el costum d’anar a fer la bugadai que les infraestructures existents s’anessin abandonant progressivament.

A Bprdils n’hi ha un altre al carrer de al Creu de característiques semblants a les d’aquest del carrer Almeda.

Fou restaurat el 2007 pel Consorci Alba-Ter i l’Ajuntament de Bordils

https://www.bmdbordils.cat/1970/01/01/1970_01_01_obres-publiques_001146-2/

https://www.bmdbordils.cat/2014/01/01/el-safareig/

https://www.bmdbordils.cat/2018/06/01/2018_06_01_safareig-public_001816/

https://www.bmdbordils.cat/1970/01/01/1970_01_01_obres-publiques_001147/