CAL TET
A Bordils, parlar de Cal Tet, aquesta descomunal casa del carrer Ample(1), però que també tenia sortida a la plaça de l’Església, és parlar d’una institució, i dic institució perquè era una casa que, sense ser-ne conscients, duia a terme una funció d’interès social i públic: era una botiga, una sala de festes on s’hi feia ball i representacions teatrals, un cafè, la casa del curandero(2), i un temps a casa de l’alcalde i lloc on t’escoltaven les teves inquietuds.
Ens hem de remuntar a finals de la dècada del segle XIX, quan dos germans de la família Martí Casademont de Sant Jordi de Desvalls venen a Bordils i un, en Josep “Pepet” es casa amb l’Assumpció Vilella que el seu pare tenia una petita botiga de queviures, la que, més tard serà la que coneixem com a cal Tet, i l’altre, en Jordi, va obrir una carnisseria a l’altre costat del carrer de la del seu germà, al carrer Ample, però al cap d’un temps aquest es va establir a la plaça del Poble, la carnisseria que es coneixerà com a Can Jordi.
Façana de cal Tet en l’actualitat
A final del segle XIX i bona part del segle XX, quan el comerç era molt pròxim per la relació que s’establia entre venedor i comprador, i quan tenia una personalitat molt individualitzada que, en molts casos, s’ha perdut a causa de l’aparició de les grans cadenes comercials, que tendeixen a la uniformització. Aquelles botigues de poble era un lloc on s’hi podia trobar de tot i més. Res a veure amb els actuals supermercats, pràctics, però despersonalitzats
Cal Tet que recordem, dels anys 50-60, duien el negoci en Joaquim Martí Vilella i la seva dona la Montserrat Tarré, era un espai on hi podien trobar una mica de quasi tot, i a l’hora que fos, majoritàriament productes a granel: mongetes, cigrons, llenties, arròs, fideus, macarrons…, tant a granel que fins i tot i podies anar a comprar una “presa” de xocolata, que volia dir un requadre-porció del total de la rajola; verdures fresques(de proximitat), fruita, fruits secs, llaunes de conserva, bacallà sec, arengades, llaminadures, xiclets, regalèssia, vi, oli, tires per enganxar les mosques, flit pels mosquits, trementina, càmfora, carbur, espelmes, sidrals, sulfats , adobs, “polvos” de rentar, i els que servien per matar les puces del gos, sabó Lagarto, paper higiènic “El elefante”, la xocolata Torras, betes i fils, espardenyes, mitges i mitjons,… entre d’altres productes. Però no s’acabava aquí, també venien adobs pel camp, farinada, pinso pels animals, planter,… Tot això a la botiga de baix, on a l’entrar hi trobaves les estanteries plenes, els armaris de fusta amb vidriera darrera el taulell amb les seves balances, els sacs allà en un racó, les botes del vi i del moscatell,… Ah! i el que cridava l’atenció eren alguns cartells publicitaris que ens han quedat a la memòria; qui no recorda el majordom del Netol amb les galtes inflades, el d’anís El Mono, el xaiet del Norit, el colors blau grana del Cinzano, el del tints Iberia, la Gallina blanca, el del Cola Cao amb aquella filera de negritos carregats amb sacs de cacau amb alguna palmera de fons o el del Flan Chino El Mandarín, entre d’altres icones que van marcar una època en que l’escassetat de la post-guerra anava afluixant.
Un dels armari-estanteria que hi havia en un extrem de la botiga.
Tant punt entraves, com a totes les botigues de l’època, ja et sortia automàticament allò de “Au Maria”!(3), suposo fruit de la distorsió de l’Ave Maria. Llavors abans de dir-te què volies et preguntaven per la família o com estàveu de salut. Aquests establiments es podia convertir espontàniament en un lloc de tertúlia dels veïns per parlar de temes diversos, xafarderies incloses i a més , moltes vegades, en sorties amb algun truc perquè els cuinats fossin més saborosos o la manera que calia fregar els rajols del terra perquè quedessin més brillants. Era allò que en podríem dir: consells de saviesa popular. També fou un lloc de parada dels homes quan anaven o tornaven del camp a fer-hi un got de vi. Per això l’anècdota que m’han explicat que en “Pep de Can Barca”, a vegades quan ja havien fet preu del que li havia encarregat, li deia a n’en Quim, que diuen que era molt bon negociant :- Ja sé que em cardes de mig a mig, però marxo content”-
Per altra banda , com que venien a granel , les mesures que s’utilitzaven eren molt específiques, com per exemple: tres unces de colònia, un petricó de vi(1/4 de litre), 50 grams de fideus prims, una unça d’ametlles(1 unça= 30 g), dos pams i mig (50 cm.), una terça(400 g). Això comportava la utilització de balances amb la seva col·lecció de pesos, els embuts i recipients per mesurar els líquids,…
Ah, i no deixem de banda aquella bafarada característica que t’omplia només entrar. Aquell aroma memorable que relacionàvem amb cada establiment degut a la memòria olfactiva. Cada botiga tenia la seva olor, i cal Tet les tenia totes en una, aquella olor llenyosa de la fusta rància dels bocois de vi , aquella flaire de la fruita lluitant amb la fortor química dels productes de neteja barrejada amb aquell toc de salanc que li donaven les caixes rodones d’arengades(4), amb petites variants segons el baf que sortia de l’olla que bullia a la cuina en aquell moment.
Al fons de la botiga, al costat de la porta de la cuina, hi havia l’escala que portava al pis de dalt; allà hi havia la sala amb un terra enfustat , on cada festa s’hi feia una sessió de ball. Era la seu de l’Associació “La Joventut de Bordils” que recordem era l’entitat rival de la que hi havia a la Carretera, anomenada “l’Ateneu Bordilenc” amb seu al local del cinema de Can Cinto.
La Sala de Dalt on, al fons, encara podem distingir el marc del que era l’escenari, avui tapiat
Era de les úniques diversions que hi havia a Bordils en aquells anys. Diuen que de tant en tant, a la mitja part, hi havia hagut algun “pet d’hòsties” entre els joves. Es deien: –Si tens collons, vine als oms-(uns arbres que hi havia al costat del torrent, darrera d’on avui hi ha el Casal), sortien I allà es desfogaven tant, que fins i tot , una vegada hi va haver d’anar a posar pau l’alcalde de l’època (Ricardo Pujol), però no se’n va pas sortir, i fins i tot la vara va volar per aquí enllà. Si que se’n va sortir una vegada que l’orquestrina que tocava una cançó de moda en aquells moments que es titulava Raskayú i que la lletra deia :
Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?
Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?
Tú serás un cadáver nada más.
Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?
Oigan la historia que contome un dia
El viejo enterrador de la comarca,
Que era un viejo al que la suerte impía
Su único bien arrebató la Parca.
Todas las noches iba al cementerio
A visitar la tumba de su hermosa
Y la gents murmuraba con misterio:
“Es un muerto escapado de la fosa”.
(i seguia….)
……………………..
Doncs , es veu que a l’il·lustríssim batlle no li agradava i es va posar a cridar que paressin aquella cançó que era una manca de respecte . En fi, la censura també arribava als ball de poble.
Com he dit, s’hi feia ball durant les festes, però també va acollir nombroses obres de teatre protagonitzades per un grup de comediants del poble, que es coneixien com “l’Arc Bordilenc”.
Aquest popular local, en molts programes s’anunciava com a Salón Martí. Potser era perquè amb aquest nom de li conferia un plus extra de categoria
A dalt, al costat de la sala, separat per unes vidrieres, també hi havia el cafè, , adjunt amb una magnífica barra de marbre verdós amb incrustacions de nummulits amb fons presidit per unes lleixes on hi havia les ampolles de licors. I on podies anar a fer el vermut els dies de festa amb una ració d’olives ”rellenes” i “almejes” que servien en aquelles tapetes de baquelita(4).
L’espai que es veu al fons, era el destinat a bar-café
La sala de ball i el cafè van deixar de donar el seu servei cap a principis dels anys 60. Però la botiga va continuar oferint els seus productes a la clientela, malgrat que en Quim i La Montserrat es jubilessin, ja que la van continuar la família Medinyà de Mollet, no per gaire temps, ja que el 1969 van agafar el negoci en Pere Pons i la seva dona la Modesta Sais que li van donar una nova empenta. Va continuar sent un referent , a més de fer una tasca social, com per exemple, posar el seu telèfon particular a disposició per a fer les trucades que els immigrants, arribats a Bordils per aquells anys, demanessin conferències o es posessin a la llista d’espera per rebre les trucades dels familiars que havien deixat en el seu lloc d’origen; recordem que s’havia de demanar conferència i podia tardar hores. També “fiava” a les famílies que no podien pagar el que compraven fins que cobraven la mesada, d’entre d’altres coses.
Modesta Sais a la porta de cal Tet anys 70
Fins que a principis dels any 70, al morir en Pere, van deixar la botiga a la Isabel i l’Eduard Mitjà, que van aguantar fins a principis dels anys 80 en que els canvis de costums i la proliferació de les grans superfícies i del mitjans de desplaçament particulars van fer-la insostenible.
XEVI JOU VIOLA
(1)Carrer Ample : Hi va haver una època que aquest carrer també es coneixia com el “carrer dels Hostals”)
(2) Persona que pot tenir coneixements mèdics de tipus empíric, o bé pretendre la guarició de malalts per mitjans màgics o religiosos (saludador). Molts es dediquen especialment a guarir els “espatllats” amb massatges i estirades dels braços.
(3) Au Maria!: Apòcope d’Ave Maria, salutació d’entrada amb què es crida l’atenció de la gent de la casa; salutació per la qual un parroquià o visitant anuncia la seva presència quan entra en una casa o botiga i no hi veu ningú.
(4) Arengada: és el nom que té la sardina amb salmorra i premsada, aquest procés es diu arengar i d’aquí el nom que rep aquest producte.
(5) Baquelita: fou la primera substància plàstica totalment sintètica.