Avui dia, les empreses Mèmora i Áltima controlen el 33,6% del mercat funerari de Catalunya, un sector que els genera negocis suculents cada any.

Val a dir que és un sector que es considera poc transparent i mancat de competència, cosa que fa que els familiars de l’usuari hagin de pagar preus molt elevats.

Bé, “abantes”, parlo fins cap a finals dels anys seixanta, quan en una casa hi havia un mort, com es deia vulgarment, ja hi havia al poble persones del veïnat, voluntàries, desinteressades i generalment expertes, que ajudaven la família a vestir-lo o vestir-la. Feina desagradable per als familiars, en moments de desorientació i pena; per això hi havia veïns/nes que s’oferien a fer-ho desinteressadament. Recordo que en el barri de la Carretera ho feien en Quel Elies (Miquel Masó) i la Carolina de Can Pep Cuní (Carolina Oms). La segona persona que passava per la casa, si descartem el capellà, que habitualment acompanyava a ben morir els moribunds, era el fuster. En aquells temps no existia la indústria de les caixes mortuòries amb els seus catàlegs i categories. Al seu lloc, el fuster anava a prendre la mida del difunt per a fer-li un bagul o taüt de la seva talla. Eren caixes de fusta sense gaire decoració, simplement amb un Santcrist a la tapa, i quan era un infant, la caixa estava pintada de color blanc. A Bordils, el fuster de llavors solia ser el Joaquim Poch conegut com “En Barnoixa”, que les feia sovint a l’aire lliure, davant del seu taller a la plaça de l’Església i si convenia, per tenir-lo enllestit l’endemà, havia de treballar la nit. Una vegada s’havia acabat de morir, els veïns/nes es distribuïen per donar la notícia a la gent del poble, anunciant el traspàs, l’hora que es resava el rosari a la casa mortuòria i l’hora de l’enterrament. Al mateix temps ja s’havia contactat amb el campaner perquè fes el toc de morts per anunciar-ho a tots els habitants de Bordils.

Durant tot el dia i la nit  amb el difunt de cos present, es quedaven a la casa, els familiars i veïns s’anaven rellevant per vetllar el mort i fer companyia a la família. Es resava el Rosari diverses vegades.

El dia de l’enterro ,hi havia una carrossa fúnebre (cada poble en tenia una), era l’anomenat “carro dels morts”, a Bordils, els dos últims que menaven aquest vehicle fúnebre  amb la seva euga negra, foren un home conegut com ”El Cabrer“ que a la vegada també era el barquer del Ter d’aleshores, i el darrer fou en Camilo de Can Floris (Camil Quer), que també fou barquer i a més a més campaner, agutzil, barber, pagès…

La carrossa fúnebre, engalanada de negre o de blanc, segons l’edat del difunt, anava a buscar-ne les despulles a la casa i les portava a l’església, on el o els capellans concertats cantaven les absoltes*. Hi havia funerals de primera, de segona o de tercera, segons el nombre de capellans i del nombre de misses que es feien en record del difunt..

Acabada la cerimònia a l’església, la comitiva anava cap al cementiri. L’encapçalaven els escolans amb creu alçada i el capellà que presidia, amb roquet, estola, bonet i a vegades, capa pluvial (un ornament litúrgic avui poc usat), seguit, si n’hi havia, dels altres capellans contractats, de la carrossa fúnebre i de tots els assistents: els homes davant, les dones darrere.

Cal dir que, moltes vegades, la comitiva fúnebre havia d’accedir al cementiri passant per la Carretera de Palamós, ja que el “Camí del Cementiri” (avui Avinguda de Montserrat, era un camí estret que quan plovia es convertia en un fangar on els carros quedaven encallats.

Abans de col·locar el fèretre al nínxol, el capellà resava les absoltes* i feia el comiat general. Ja només quedava el paleta que amb destresa anava fent la pasta en la gaveta i maó sobre maó sellava la boca del nínxol; allà s’acabava l’enterrament.

Enterrat el mort, la família estava obligada a “portar dol”, que consistia en les dones portar vestimentes sempre de color negre i en els homes lluir una franja a l’avantbraç de l’abric una cinta negra i un botó negre al trau de la solapa de l’americana. Ara bé, la viuda estava obligada a portar dols com a mínim dos anys des de la mort del marit.

Per acabar, les famílies del difunt, pagaven al capellà perquè li digués misses de tant en tant; ara bé, la que era ineludible era la missa que se li deia quan feia un any que era mort.

Als anys 70, amb el Concili Vaticà II, va canviar el ritus funerari i es va donar importància a la missa. Un cop acabada, el clergat no acompanya el fèretre al cementiri, per tant, ja no calen carrosses.

 

*Absolta: Conjunt de responsori, versets i oracions que hom canta o diu per als difunts després de la missa funeral.

Dita popular sobre el carro dels morts: Quan una persona que sempre que surt de farra, torna borratxo, diuen: “Aquest, fa com el carro dels morts, sempre que surt carrega “

 

XEVI JOU VIOLA

CARAMELLES A BORDILS

Les caramelles són cançons que es canten per Pasqua després de la missa del Dissabte Sant, però el més habitual és fer-ho el Diumenge i  el Dilluns de Pasqua. Les més antigues que es coneixen són els goigs de caràcter religiós dedicats a la Mare de Déu del Roser. Però si féssim una mica d’antropologia cultural/social podem aventurar que aquests cants d’avui que són un cant a la Resurrecció de Crist, són un cant a l’arribada de la primavera, de la vida després del flèbil hivern,  és quan ens adonaríem que també tenen un vestigi ancestral, molt abans del cristianisme.

  Doncs bé, a Bordils també vam sentir cantar caramelles el Diumenge de Pasqua de l’any 1957 i del 1958.  I qui fou l’impulsor d’aquestes cantades?, doncs ni més ni menys que un noiet de quinze anys: en Josep Cassú i Serra de “can Grau del Torrent“.El grup de cantaires , amb el seu director(Josep Cassú) amb l’acordió, davant casa seva, a can Grau del Torrent. 21 D’ABRIL DEL 1957

Un músic descendent del llinatge dels “Graus músics” que acabava d’entrar a formar part de la Cobla-orquestra Catalunya de Bordils (fundada el 1953). Amb els anys, aquell músic primerenc tindrà una trajectòria musical tan esplendorosa com a director de les millors orquestres del país, com a prolífic compositor de sardanes i que sempre ha treballat per la preservació, conservació i difusió del patrimoni cultural i artístic d’aquesta música; el 2008 li fou concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya en premi a la seva vàlua.

Però, ara tornem al principi, on aquell noi que el 1956 s’acabava de foguejar com a músic a l’Orquestra Valsar de Girona. En acabar la temporada, el seu pare li va regalar un acordió, i amb aquest instrument es va animar a fer un grup de cantaires per cantar caramelles. Val a dir que a Bordils ja hi havia una base cantaire que era el Cor Parroquial de Sant Esteve, que dirigia la Sra. Concepció Mateu, i d’aquí ja en varen sortir uns quants voluntaris, però com que era una agrupació oberta a tothom, si van apuntar d’altres joves del poble, ja que en aquells temps, durant la Quaresma hi havia poques activitats d’entreteniment. Això sí, els caramellaires, en aquells temps, només eren homes. Es reunien a l’església per fer els assajos un parell de mesos abans per provar les melodies del repertori: Sardanes com Per tu ploro, La Santa Espina…, cançons populars L’Hereu Riera, L’Emigrant, Muntanyes del Canigó … d’entre d’altres amb lletra que feien referència a la Pasqua.Coberta d’una partitura de les que cantaven

Arribat el dia, a Bordils era el Diumenge de Pasqua en sortir de missa, aquest grup de cantaires es passejava pel poble i per alguns masos i parava a sota d’alguns balcons a fer la serenata acompanyats per l’acordió d’en Josep. Aquella colla feia patxoca, ja que tots aquells homes, anaven mudats amb el seu millor vestit.

La colla portava una perxa i al capdamunt una cistella ben guarnida amb cintes i algun picarol. Aquesta cistella, un cop feta la cantada, l’acostaven a la finestra o al balcó de la casa per tal que el veí homenatjat fes el seu donatiu destinat als caramellaires, normalment consistia en ous, i, amb tots els que aplegaven, al cap d’uns dies feien un bon tiberi amb unes truites ben grosses –una truitada-. Moltes vegades també eren obsequiats amb algun llom i baixava algun porro de vi que feien córrer per refrescar les castigades goles dels cantadors.

Val a dir que els que portaven la cistella solien ser aquell parell o tres veus que el director els havia aconsellat que no cantessin pel fet que no entonaven prou bé, però que també comptaven a la colla tenint cura de la cistella dels ous.

A Bordils, des de llavors, les caramelles s’han perdut, però és una tradició que encara es manté molt viva a moltes poblacions d’Andorra i del Principat de Catalunya.

XEVI JOU VIOLA