ESCRIT MES DE GENER 2023

 

EL NADAL “d’ABANTES”

Avui , en aquest món occidental en el que vivim, el cicle de Nadal s’ha convertit en unes festes plenament “consumistes”, han perdut el seu significat religiós  en el que fa anys n’estaven impregnades.  De fet l’origen d’aquesta celebració prové del món pagà, ja que coincideix amb el solstici d’hivern en què el dia comença a allargar-se de nou.

A Bordils, com a molts pobles d’aquella postguerra dels anys 50 del segle passat, les festes nadalenques pivotaven  al voltant de:  1)la Nit de Nadal, amb fer cagar el Tió, anar a “la Missa del Gall”, seguit de l’àpat de l’endemà del dia de Nadal i 2) els Reis d’Orient.

Potser a nivell particular hi havia altres costums, però, a les cases que hi havia mainada, fer “cagar el tió” era un fet inexcusable. Ara bé, cal saber que  els tions d’abantes eren molt mesurats en els productes que  cagaven: mandarines, algun torró pel dinar de Nadal, i algunes llaminadures de xocolata, en més o menys quantitat, no segons el menjar que la mainada els havia donat els dies previs, sinó a la situació econòmica de cada casa que en aquella època era molt minsa. Ah, i no en podies pas tastar res del que havia cagat fins després de la Missa del Gall que, com que havies d’anar a combregar la “Santa Mare Església” t’obligava a anar-hi amb l’estomac buit. Per altra banda, l’estètica no era l’actual estandarditzat en forma d’un tronc de suro ben tallat, amb dues potes davanteres,  una cara pintada i una barretina. No…, el Tió podia ser un tros de suro, un tronc, una soca… o  una caixa de fusta, que  en algunes llars era costum cremar després de la cagada.

La missa del Gall de  la Nit de  Nadal era una funció que no hi podies faltar, era una de les més importants de tot l’any. Sempre hi havia el Cor Parroquial o altres corals que acompanyaven la cerimònia i cantaven nadales. Encara és recorda aquella Missa del Gall de l’any 1962 que va venir a cantar-la la Coral del G.E. i E. G. de Girona sota la direcció del mestre Josep Viader, fou tot un esdeveniment; però potser el que ve a la memòria de la gent més gran, és que al sortir, ja havia començat a nevar i  que  no  va parar en tota aquella nit i part de l’endemà, deixant incomunicades moltes poblacions. Fou la nevada  més important del segle XX. Fou un autèntic “nadal blanc”.

També era preceptiu, anar a veure el pessebre monumental (d’uns 20 metres quadrats )d’en “Pitu Ànec”(Josep Congost) que  l’any 1945 va començar a muntar, primer a casa seva i el 1948 ho feu a la rectoria. I es va fer allà fins que un any, el torrent va inundar els baixos de l’edifici, però el va continuar fent al magatzem de vi d’en Pep Vilella (avui Casal del Poble) i també a l’entrada de Cal Carreter del carrer de la Creu.  Ara bé, “fer bel pessebre” era un costum molt arrelat a cada casa, sobretot les que hi havia infants, amb la molsa i el suro corresponents, així com un arbre de Nadal, que era un ginebró que s’anava a tallar del bosc i l’adornàvem amb les boles  d’aquelles que  si et  queien al terra es trencaven (les de plàstic van venir més tard) a més de caramels embolicats amb paper de cel·lofana de colors.

En Josep Congost “en Pitu Ànec”, amb la seva esposa la Salvadora Donda, mostrant el pessebre que cada any muntava al garatge de casa seva al Passeig Aimeric.(foto 1995)

Durant l’àpat familiar del dia de Nadal que no hi faltava el rostit, exquisidesa que només apareixia a les taules en comptades ocasions durant l’any, amb torrons de postres, això sí, només de les quatre classes que aleshores hi havia: de Xixona, d’Alacant, de rovell d’ou i de massapà. Era el dia que recitaves el vers que havies après de memòria a l’escola i donaves als pares aquella felicitació que amb aquella il·lusió  havies retallat, pintat i engalanat  a classe en els dies previs de les vacances i i que sempre començava amb : “Muchas felicitades os deseo en este día tan señalado…” i que al sobre posava : “A mis queridos papas…” . També , amb menys arrelament, el Dia dels  Innocents alguna mainada intentava penjar alguna llufa a la gent que passava, o que el dia de Cap d’Any a algú et digués que a la plaça havien vist un home que tenia tants nassos  com dies tenia l’any!

Ah! I el Pare Noel? , aquest vell panxut amb barba blanca i  vestit de vermell,  doncs… aquí no existia, no com ara que s’ha convertit en un reclam comercial i ens el trobem a l’entrada de qualsevol magatzem o pul·lulant pels carrers fent dringar una campaneta. En  aquells temps, ens era un personatge totalment aliè i que, potser,  només havíem vist al cinema en alguna pel·lícula de diumenge la tarda en el cinema de Can Cinto.  Per tant, podem dir  que ha estat un costum forà “invasor”, podríem dir-ne, imposat pel merchandising nord-americà. I els  opulents llums de coloraines que ara ens omplen els carrers fent pampallugues? Doncs, si en prou feines hi havia  trenta o quaranta  bombetes  en tot el  nucli urbà.

Llavors només calia esperar el dia d’anar ”a esperar” els Reis. Però en els pobles de pagès no hi havia pas les cavalcades ostentoses i opulentes d’avui en dia,  no hi havia ni gaire motivació per muntar aquests tipus d’activitats d’entreteniment, i sobretot no hi havia els mitjans per a dur-lo a terme. La mainada amb fanalets fets a casa i acompanyats d’alguns adults anaven a “esperar” els Reis a les andanes de l’estació,  amunt i avall,  cantant la cançó de: – “Visca els Tres Reis, de l’Orient, que...” perquè deien que en algun tren dels que passava hi anaven els Tres Reis i d’aquesta manera, Ses Majestats, els veien i els sentien cantar. De tant en tant, els adults enmig de la foscor deixaven anar algun caramel al fanal  que et deien que venien del cel.!

Els tres primers Reis d’Orient de Bordils , any 1957

Però, com que també, a llarg de tots els temps sempre hi ha hagut gent altruista i compromesa amb la cultura, a Bordils , el 1957, gent del grup de teatre l’Art Bordilenc, va organitzar i finançà la primera  cavalcada de Reis. En Narcís Combis (rei Melcior), en Joaquim Font(rei Gaspar) i en Josep Perich(rei Baltasar) van ser els primers Reis d’Orient de Bordils; els va acompanyar en Josep Serrats que els  va fer de traductor.

Fou tot un esdeveniment  que Ses Majestats s’arribessin  a Bordils muntats a cavall; la rebuda fou excepcional, amb molta gent seguint-los, i no solament de Bordils, sinó dels pobles veïns que en aquell temps tampoc tenien cavalcada. Amb sortida al barri del Molí,  i recorregut per la carretera de Palamós fins a baixar  al poble pel carrer Almeda, passeig Aimeric per arribar a l’església i allà  fer l’adoració al nen Jesús; acte seguit tota la mainada els pogué anar a saludar. Per acabar fent els seus parlaments des del balcó de l’Ajuntament Vell, a la mateixa plaça de l’Església, acabant amb un llançament de caramels als assistents. Tot un esdeveniment!

Tot i que la cavalcada es va repetir l’any següent (1958), es va tornar a deixar de fer-se els tres anys següents, però després d’aquests anys, el grup de teatre de l’Art Bordilenc reinicia la festa, aquesta vegada amb col·laboració de l’ajuntament, i  que la van mantenir fins el 1970, que no va continuar degut a un desventurat accident.

Moment de l’Adorció al Nen Jesús, la Nit de Reis. El mossèn era Joan Tarradas i a darrera el traductor de Ses Majestats, Josep Serrats.

 No fou fins el 1973 que va agafar l’organització dels  Reis, el Club Balonmano  Bordils que, el 1975 ho va deixar en mans d’una associació  que acabava de néixer: El Jovent de Bordils, i que és la entitat que, encara avui, organitza aquest acte.

Per cert, i el “tortell de Reis”?. Doncs igual que el pare Noel, no existia, un altre invent comercial?. No ho sé, el cas és que si pregunteu a  la gent que va viure aquells anys us diran que per aquestes contrades no havien sentit parlar mai d’aquest rosco. El tortell era pel dia de Ram!

I també us diran que, malgrat l’estretor i l’austeritat en que es vivien aquestes dates, potser la mainada era més feliç o potser era més fàcil ser-ho sense la voracitat consumista que ens té submergits la nostra societat actual. Ves a saber!

BMD