Any: 2025

POUANT EN LA MEMÒRIA

SuperAdmin Banc de Memòria de Bordils

CARAMELLES A BORDILS

Les caramelles són cançons que es canten per Pasqua després de la missa del Dissabte Sant, però el més habitual és fer-ho el Diumenge i  el Dilluns de Pasqua. Les més antigues que es coneixen són els goigs de caràcter religiós dedicats a la Mare de Déu del Roser. Però si féssim una mica d’antropologia cultural/social podem aventurar que aquests cants d’avui que són un cant a la Resurrecció de Crist, són un cant a l’arribada de la primavera, de la vida després del flèbil hivern,  és quan ens adonaríem que també tenen un vestigi ancestral, molt abans del cristianisme.

  Doncs bé, a Bordils també vam sentir cantar caramelles el Diumenge de Pasqua de l’any 1957 i del 1958.  I qui fou l’impulsor d’aquestes cantades?, doncs ni més ni menys que un noiet de quinze anys: en Josep Cassú i Serra de “can Grau del Torrent“.El grup de cantaires , amb el seu director(Josep Cassú) amb l’acordió, davant casa seva, a can Grau del Torrent. 21 D’ABRIL DEL 1957

Un músic descendent del llinatge dels “Graus músics” que acabava d’entrar a formar part de la Cobla-orquestra Catalunya de Bordils (fundada el 1953). Amb els anys, aquell músic primerenc tindrà una trajectòria musical tan esplendorosa com a director de les millors orquestres del país, com a prolífic compositor de sardanes i que sempre ha treballat per la preservació, conservació i difusió del patrimoni cultural i artístic d’aquesta música; el 2008 li fou concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya en premi a la seva vàlua.

Però, ara tornem al principi, on aquell noi que el 1956 s’acabava de foguejar com a músic a l’Orquestra Valsar de Girona. En acabar la temporada, el seu pare li va regalar un acordió, i amb aquest instrument es va animar a fer un grup de cantaires per cantar caramelles. Val a dir que a Bordils ja hi havia una base cantaire que era el Cor Parroquial de Sant Esteve, que dirigia la Sra. Concepció Mateu, i d’aquí ja en varen sortir uns quants voluntaris, però com que era una agrupació oberta a tothom, si van apuntar d’altres joves del poble, ja que en aquells temps, durant la Quaresma hi havia poques activitats d’entreteniment. Això sí, els caramellaires, en aquells temps, només eren homes. Es reunien a l’església per fer els assajos un parell de mesos abans per provar les melodies del repertori: Sardanes com Per tu ploro, La Santa Espina…, cançons populars L’Hereu Riera, L’Emigrant, Muntanyes del Canigó … d’entre d’altres amb lletra que feien referència a la Pasqua.Coberta d’una partitura de les que cantaven

Arribat el dia, a Bordils era el Diumenge de Pasqua en sortir de missa, aquest grup de cantaires es passejava pel poble i per alguns masos i parava a sota d’alguns balcons a fer la serenata acompanyats per l’acordió d’en Josep. Aquella colla feia patxoca, ja que tots aquells homes, anaven mudats amb el seu millor vestit.

La colla portava una perxa i al capdamunt una cistella ben guarnida amb cintes i algun picarol. Aquesta cistella, un cop feta la cantada, l’acostaven a la finestra o al balcó de la casa per tal que el veí homenatjat fes el seu donatiu destinat als caramellaires, normalment consistia en ous, i, amb tots els que aplegaven, al cap d’uns dies feien un bon tiberi amb unes truites ben grosses –una truitada-. Moltes vegades també eren obsequiats amb algun llom i baixava algun porro de vi que feien córrer per refrescar les castigades goles dels cantadors.

Val a dir que els que portaven la cistella solien ser aquell parell o tres veus que el director els havia aconsellat que no cantessin pel fet que no entonaven prou bé, però que també comptaven a la colla tenint cura de la cistella dels ous.

A Bordils, des de llavors, les caramelles s’han perdut, però és una tradició que encara es manté molt viva a moltes poblacions d’Andorra i del Principat de Catalunya.

XEVI JOU VIOLA

 

LLIBRE RECOMANAT

SuperAdmin Banc de Memòria de Bordils

Mites i felicitat dels catalans va ser publicat l’any 1929 simultàniament a Londres i a Nova York amb el títol original de Dancing Catalans. El llibre és una reflexió, feta des del punt de vista d’un escriptor britànic JOHN LANGDON-DAVIES, sobre la realitat de Catalunya. Escrit amb un cert aire noucentista, l’assaig parla dels nacionalisme, de la realitat mediterrània de la cultura catalana, de l’harmonia dels costums i de la sardana. “No hi ha en la nostra llengua, si exceptuem la poesia de Maragall, res comparable a aquest assaig”, va escriure Josep Pla referint-se a Dancing Catalans.

81-BORDILENCS(VII) : FRANCISCO MOLINA “En CARACAS pare” (2ª part)

SuperAdmin Banc de Memòria de Bordils

FRANCISCO MOLINA”En CARACAS pare”(2ª PART)

NOTA: Aquest article, és la 2ª part del publicat el mes passat amb el nom FRANCISCO MOLINA  “En CARAQUES pare”, que podeu rellegir en el n. 80 de Cròniques Bordilenques.

TORNADA i CAP A BORDILS

Arriben amb el vaixell de Caracas, agafen el tren i venen cap a Bordils directe. Era el dia 26 d’agost del 1961, un dia després de la Festa Major. Com que era un exprés i no parava a Bordils, el tren es va haver de parar  pel canvi d’agulles, cosa que la  família aprofita per baixar a la zona del pas de nivell de Juià. Paren a Can Sipi a fer un refresc i cap a Can Marcó, on s’hi allotjaran  uns quatre mesos, fins que els paletes van haver acabat la casa del carrer Martí Bruguera. Tot i això, abans, en Francisco, s’havia interessat en comprar unes cases que estaven a mig fer i abandonades emplaçades en lo que és avui la Plaça Onze de setembre. Com podeu imaginar portava una bona quantitat de diners fets a Caracas, a més de les joies d’or de la seva dona.

Can Marcó era un mas que no hi havia ni aigua corrent, ni llum elèctrica, ni cap lavabo, ni cap comoditat que havien gaudit fins aleshores a terres americanes. Per això el seu fill, en Paquito, de 12 anys va dir: –Pero papa, dónde me has traido? . Aquest hem comentava que les “feines” s’havien d’anar a fer a la cort de les vaques. Ah| i que l’altra cosa que li  va costar era entendre’s amb la mare d’en Pep Marcó, ja que aquesta dona, no sabia parlar, ni  entenia  el castellà. Comenta com anècdota que , un dia el matí quan es va aixecar, la dona li va dir: – Vols una pinta?. I Ell, disgustat d’haver de viure allà, li va contestar : – No, yo no quiero pintar nada aquí!. No entenia res del que li deia.  Com també té l’anècdota de que el matxo que van comprar, quan se li parava, no hi havia manera de fer-lo arrencar; fins que , un dia els va trobar en Josep Casas aturats prop de Can Baldiret, i el matxo entossudit a  no tirar, malgrat els crits d’en Paquito. En Casas, s’acosta  a l’animal i deixant-li anar un reguitzell de renecs(en català), el matxo ho va entendre de seguida i va reiniciar la marxa. En Paquito  rient em comentà: -“Aquell burro, sabia més l’idioma que jo”.En Francisco Molina  amb el seu fill en Francisco Molina Mejias a dalt del carro carregat de feixos de balca.

Continua explicant que quan estàvem a Caracas, , tot i que el pare  el portava  a la Casa de Catalunya, per veure si així n’aprenia una mica el català per quan tornessin, però no hi va anar prou temps per aprendre’n.

Amb la casa acabada , va continuar fent cadires amb la balca que tallava al Riu Vell(una de les millors que hi ha), sempre recol·lectada en el període que va de Sant Joan  a la Mare de Déu d’agost. Primer amb un carro i un matxo, després amb un camió petit, la portava assecar al costat de Can Costa, on avui hi ha les cases del carrer Mn. Plantés.

Sabem pel seu fill que era molt respectuós amb la natura. Per exemple, quan veia que enmig de la balca que anava tallant hi havia un niu d’ànecs, ell deixava un entorn sense tallar de més d’un metre. Les serps deia que mai s’havien de matar, que no feien cap mal, pescava o caçava, només lo que necessitava per menjar, tot un conservacionista de l’època.

També va continuar fent reportatges de casaments, comunions i  batejos amb la seva càmera comprada a Caracas. Ah, d’allà també va portar uns electrodomèstics que aquí a Bordils no hi havia ningú que els tingués.: rentadora, tocadiscos, i també una televisió  petita de 14” portàtil… i va ser el primer de Bordils a tenir una càmera de vídeo. Ja ho veieu, un “xarnego” avançat al seu temps.

Més anècdotes? D’aquest “xarnego”? Doncs, quan anava al bar d’en Madriles, i allà sempre s’havia de sentir la cançó d’alguns assidus a fanfarronejar: -“Que si yo en mi pueblo tengo, bla,bla,bla,…, ademàs allí, bla,bla,bla…”. Un dia, en Paco, cansat de sentir-los  els hi va deixar anar: -“Así que en vuestro pueblo habéis dejado tantas riquezas, eh?” Ells li responien que sí, que tal i que qual. Ell , ja fart de sentir-los, els hi va dir: – “Mira, os pago dos rondas a todos, si sacais, entre todos, quinientas pessetas “. Diu que no van treure ni un duro. I ell  va contestar : –Venga hombre, CHARNEGOS tendríais que ser!

Una altra de bar? Doncs, aquí va. També , va d’aquells que sempre els agrada fatxendejar:  Resulta que un dia a Can Sipi, mentre feia el cafè, abans d’anar a tallar balca, i havia uns clients habituals que parlaven de que a ells no els feien por les serps. Un fins i tot gallardejava que :-“En mi pueblo, jo me ganaba la vida cazando culebras”. Al cap vespre, quan ell va tornar de recollir balca, portava un sarró amb una serp que havia trobat. A l’arribar al bar, encara els va trobar allà asseguts en una taula; ell va i deixa anar la serp sobre la taula. No veieu l’esvalot i la via que van fer aquells valents d’apartar-se’n. I, en Paco  va dir: -“Así que cazabas bichas eh?”. Fins que en Quim Sipi (Joaquim Congost) li va dir que la tragués d’allà, ja que ningú no va ser capaç d’agafar-la. En fi,  anècdotes d’aquelles d’abans.En Francisco Molina Mejias treballant en el seu taller de fer cadires de balca, professió heredada del seu pare.

Aquest home, que havia quedat vidu, ja que la Maria, la seva dona, es va morir amb només 59 anys, al cap de pocs anys es va tornar a casar, però podem dir que es va morir quan encara celebrava la nova “lluna de mel”, ja que el cor li va dir prou al  cap de 24 dies del casament.

La repressió de la post guerra, com a molts altres,   el va empènyer a haver de marxar de la seva terra que l’havia vist néixer . Fou un home que va treballar i treballar per portar la família endavant amb dignitat i que sempre se’n va sortir, tal hi feia que fos a aquí o que fos a Amèrica.

 

  • Xarnego: Malgrat pugui entendres com un mot despectiu, el qual ha anat canviant, en aquest escrit mai ho he fet de manera desdenyosa, ni menyspreable, ni altiva, ans el contrari he emprat aquesta paraula, ja que el seu fill, en Francisco Molina Mejías, el qual haig de donar les gràcies per la informació que em va donar, sempre la va utilitzar i em va dir i que ells se sentien xarnegos, ell el primer, això sí, xarnego català,  l’últim de la saga, ja que els seus fills son catalans. Per tant que quedi molt clar quan utilitzo aquest terme.
  • Dit això, dir que aquest mot prové del segle XVI quan van venir molta immigració francesa a Catalunya, sobretot occitana i gascona,, i es va importar la paraula als fill de parelles mixtes. Als anys 50 i 60 del segle XX, amb una forta immigració castellanoparlant, aquí es va generalitzar aquest mot, per adreçar-se despectivament a residents castellanoparlants. A partir del 70, amb la immigració estabilitzada, i de l’esforç polític d’integració social, el terme cau en desús.
  • Bolívar: moneda oficial de la República de Veneçuela

 

“En Caracas fill”

Francisco Molina Mejías (18 juliol 1948 -Sacromonte(Granada)-Bordils 29 març de 2023).

2025_06_21_Sardana_003853

SuperAdmin Banc de Memòria de Bordils

Àudio gravat en directe el dissabte 21 de juny, durant el concert de Cobla La Principal de la Bisbal, on es van presentar dos sardanes fetes per bordilencs, la primera de l’Esteve Palet Ribas amb el nom de “la Nostra Llar” dedicada a l’entitat LLAR DE JUBILATS DE BORDILS i que la podeu trobar en l’apartat 003546 de la web, i l’àudio d’avui és la presentació de l’altra sardana feta per el mestre Josep Cassú Serra, amb el nom del “Carrer dels Hostals”. Com un recordatori del carrer on va néixer, avui carrer Ample.

2025_06_07_taula rodona_50anys jovent_003901

Banc de Memòria Digital Bordils

Inici de la festa dels 50 anys del Jovent de Bordils!!!
Taula rodona al parc Muriel Casals, moderada per en Robert Van Eeckhout. Molts records, anècdotes i vivències compartides pels membres de diferents generacions de bordilenques i bordilencs que n’han format part.

COM VA COMENÇAR TOT ?

“Érem un grup de joves del poble que vàrem voler recuperar la CAVALCADA DE REIS que s’havia deixat de fer. Per això vàrem organitzar un FESTIVAL (1974) amb la finalitat de recaptar fons . Aquí és quan volem fer un reconeixement a en NARCIS COMBIS PUNTÍ (pare d’en Sisu i d’en Manel Combis) que aleshores era regidor de cultura de l’Ajuntament i un històric i altruista promotor de la majoria dels actes culturals que es feien al poble, i per tant la seva ajuda va ser fonamental .

Al 1975 vam considerar la necessitat de crear l’associació ”EL JOVENT DE BORDILS” i el primer acte que vam organitzar com a Jovent, el 26 d’abril de 1975, va ser un recital de cançons catalanes al Casal del poble. En aquell mateix any l’Ajuntament ens va proposar ( mitjançant en Narcís Combis) l’organització de la FESTA MAJOR, i nosaltres vàrem acceptar.

L’Organització de la Festa Major va comportar la integració de més joves ja que les tasques a repartir eren moltes. En aquest punt volem recordar a persones que van formar part del Jovent en els seus inicis i que malauradament ja no són entre nosaltres: Jordi Bossacoma, Pere Costa, Xevi Matamala i Josep Collell.

Tots els que vam formar part dels inicis del Jovent de Bordils ho recordem per la il·lusió que hi vàrem posar i ara sentim una immensa satisfacció d’haver creat aquesta associació que ha perdurat en els anys, passant de generació a generació i que en aquells moments no ens podíem ni imaginar que al cap de 50 anys estaríem aquí celebrant-ho.”