FRANCISCO MOLINA “En CARACAS pare” (1ª PART)
Va néixer a Motril (Granada) 1926. Va morir a Bordils 1985
Podem dir que fou un dels primers emigrants ”xarnegos”(1) que van venir a Catalunya a finals dels 50 i principis dels 60 procedents d’Extremadura i d’Andalusia sobretot. Abans que ell, havien arribat a Bordils, com a emigrants, les famílies : Escudero, Burgos, Navarro, la d’en Pepe de la Brígida del Torrent i en Barroso. Però la seva peculiaritat és que, abans de ser emigrant a Bordils, ja havia estat immigrant a les Amèriques, ell ja havia provat de millorar la seva vida a Veneçuela, a Caracas concretament i d’aquí li ve el seu sobrenom d’En Caracas”.
De jove havia anat fent a la seva Granada natal, però la Guerra Civil ho va esgarrar tot, com a molta altra gent. Resulta que al seu pare, l’esclat del conflicte el va agafar estant a Motril, que havia quedat zona republicana i a la seva mare que s’havia quedat a Granada en zona facciosa. Degut a això, a la seva mare ja la van catalogar de “roja” malgrat ser una dona molt creient, i va anar a parar a la presó, on hi va estar , fins ben acabada la guerra i al final, després de passar per vàries destinacions, va anar a parar a la presó Model de Barcelona, fins que la van deixar anar amb la condició que no podia tornar a Granada. Aquest fet va provocar que tota la família de la seva mare es traslladés a Barcelona, no només perquè allà a Granada se’ls hi havia penjat l’estigma de ser “rojos”. Aquest fet no els permetia avançar, se’ls negava qualsevol dret, tot envolcallat en un context de misèria generalitzada de la majoria de la població d’aquells temps on el cacics encara feien de senyors feudals. Així que farts d’aquesta injustícia i alimentats per la falòrnia de que “A Catalunya atan los perros con langonizas” van fer via cap aquí. Però, en Francisco que tenia 5 germans, va ser l’únic que es va quedar allà sobrevisquin de la misèria d’aquella post-guerra i, va ser allà on es va casar amb la Maria Mejías Quesada. Però a principis dels 40, també decideixen, venir cap a Catalunya. Quan arriben, van a Badalona, on hi havia la majoria de la família, i ja d’entrada, es van adonar que, en “aquella Cataluña de las langonizas”, molta gent malvivia en barraques paupèrrimes i això els va provocar un desencís profund. Ell , però, com que sempre ha estat decidit a tirar endavant, trobà una quadra per llogar, i l’habilità per fer-la habitable; a dalt per viure-hi i a baix va obrir un taller de cadiraire. Però vet aquí que els comptes no li sortien, malgrat treballar molt, fins i tot anava a adobar cadires als pobles veïns. Anava a buscar la balca a la desembocadura del Llobregat, però resultà ser una balca de poca qualitat, molt dura degut a la salabror de les aigües. Això va fer que se li acudís d’anar a inspeccionar en una altra zona per mirar d’obtenir balca de qualitat. Obtingué un permís ”salvaconducto” de la guàrdia civil que es necessitava en aquells temps de postguerra per a poder-te desplaçar del lloc on residies; així que un bon dia, agafà el tren i va baixar a Sant Miquel de Fluvià. De dret va anar cap el riu Fluvià i la balca que hi havia, tampoc el va convèncer. Caminant per la via va venir fins a Flaçà, i per la riba esquerra del Ter, en l’anomenada Illa d’en Barceló, (costat de Sant Jordi Desvalls) va trobar el que buscava: Una balca alta, grossa, ampla com a “parracs” i que es podia treballar molt fàcilment.
En Francisco Molina tallant balca al “Riu Vell”
L’home en quedà enamorat i va continuar la seva exploració fins a Celrà. Ara bé, la que va trobar que hi havia al “Riu Vell”, (zona de Can Múries), prop de Can Marcó de Rissec, el va convèncer que era la millor balca que mai havia vist. Allà mateix, es va fer una barraca , on feia vida mentre anava tallant la balca. Allà mateix es feia el menjar, sobretot peix que ell mateix pescava amb les mans, i un dia a la setmana venia al poble de Bordils a comprar el que li feia falta. La balca tallada, en feia feixos i amb l’ajuda dels carros de l’Amadeu Font de Can Madrenes de la Carretera, d’en Jaume Ros, en Met Carreter i d’en Costa de Can Patró, la portaven a Can Baldiret on s’estenia per assecar-la i més tard la portaven a Badalona amb camions. També s’adonà que aquí tenia la fusta a cost zero, ja que els troncs prims que deixaven quan es tallaven les feixes eren idonis per fer l’estructura de les cadires.
En aquesta època, que va durar uns quants mesos, va fer amistat amb un home que es guanyava la vida caçant llúdrigues pel Ter, i també va ser llavors que va conèixer en Josep Pons, en Pep Marcó, una amistat que duraria sempre més. En Pep Marcó, en aquella època encara era solter i anava sovint a veure en Paco, sobretot quan li arribava l’olor del menjar que s’estava coent, i al cap de poc ja el tenia allà. En Paco li va agafar tanta confiança, que , més endavant, quan ja vivia a Caracas, li va demanar per carta que li busqués un solar per comprar aquí a Bordils, i una vegada localitzat, aquell home que “feia les Amèriques” ,fa fer una transferència de diners a un seu cunyat de Badalona (germà de la seva dona Maria), perquè el vingués a comprar.
Can Marcó en l’actualitat
Però tornem a Badalona per veure com aquest home va anar a petar a Caracas. Al 1948 neix el seu fill, i ell va treballant de cadiraire, però entre que els guanys no eren gaire grans, i per la pressió dels parents que, intentaven xuclar-li el que podien; va prendre una decisió. Corria l’any 1951 quan, un dia passant per davant de l’oficina de La Transmediterranea es fixà en un rètol que hi havia a l’entrada, en el que es feien ofertes per passatges de vaixell. Deia: EMIGRACIÓN a CUBA, BRASIL, MÉJICO, VENEZUELA,… Es quan es decideix a marxar. Entra, i al preguntar-li on volia anar, Ell va respondre: – “A un sitio que hablen como yo, que cuándo hable me entiendan”
Doncs au, cap a Veneçuela. Val a dir que, en aquell temps tenia algun diner que havia fet de la venda de la casa que tenia a Granada.
A l’arribar a La Guaira(Veneçuela), el port de la capital, ja es va donar compte que allò era un país molt més ric i avançat que aquí. Per primera vegada va veure la seva primera autopista de varis carrils, era la que anava del port a la capital, enmig d’una frondosa selva. Els primers dies, per situar-se, van acomodar-se en un apartament, ell, la seva esposa i el seu petit fill.
CONTEXT HISTÒRIC que la família Molina Mejías es troba en aquella Veneçuela dels anys 50. Era la dictadura de Pérez Jiménez, que coincidí amb una onada de prosperitat basada en el petroli, però la seva política es caracteritzà per les seves arbitrarietats, la repressió policíaca, l’exaltació d’idealismes ambigus i grandiloqüents, la construcció de grans obres públiques i un desenvolupament que beneficià, a curt termini, alguns sectors populars amb subvencions a fons perdut. En començar el 1958 la crisi tornà, agreujada per la manca de planificació de les despeses i la intervenció de les companyies estrangeres. Cop d’estat i l’exèrcit retirà el suport a Pérez Jiménez i es proclama una Junta de Govern de militars presidida per W. Enrique Larrazábal que va afavorir unes eleccions, en les quals triomfà el partit Acción Democrática i fou elegit president, Rómulo Betancourt. Aquest, presentà un programa molt moderat, que no solucionà la dependència de les exportacions petrolieres i de ferro, l’hegemonia de les companyies nord-americanes ni el desmesurat creixement urbà ; intentà dur a terme una reforma agrària i una nova política petroliera, però no va solucionar la crisi econòmica. Van ser períodes convulsos i va sorgir un moviment guerriller, inspirat en el model cubà.
En aquella època, el govern cedia, gratuïtament, petits locals amb l’única condició de tenir cura de la conservació i que s’hi fes alguna activitat productiva. En el seu cas va ser fer cadires de balca. Al principi havia anat a fer la balca al llac Maracaibo i el de Valencia, però sempre havent en compte de vigilar amb els caimans, que allà es coneixen com a “babas”. Aviat va conèixer un madrileny que era “tallador de fusta” i es van associar. En poc temps el negoci funcionava d’allò més; la seva producció era coneguda com “sillas coreanas”. Sense deixar aquest negoci del tot, va veure que li podia sortir més a compte treballar en una fàbrica de mobles d’un italià, on el van fer encarregat. Tot anava molt bé. A més tenien els avantatges que, aleshores, en aquell país ric en petroli. El govern oferia serveis públics com sanitat, educació, material escolar, transport,… gratuïtament. El “bolívars d’argent”(2) corrien en abundància, i la família Molina estava acomodada. Durant aquest període, van venir algunes vegades de vacances a Badalona, a veure la família.
Allà a Caracas s’havia afeccionat a la fotografia i es va comprar una màquina amb la qual anava a fer reportatges de batejos i de casaments; a més d’algun que altra reportatge per alguna revista espanyola de l’època, quan alguns artistes i toreros- encara poc coneguts- anaven a “fer les Amèriques” . Com que anaven a la casa de Andalusia, on ell hi solia anar, aprofitava per fer-los algunes fotografies que després enviava a España. El seu fill recorda a personatges com Antonio Molina i Paco Camino, entre d’altres, que havien estat a la seva casa caraquenya.
Però quan en Francisco, va veure que la situació política-social s’anava deteriorant més i més i la inseguretat era cada vegada més manifesta, va decidir que era l’hora de tornar, sobretot perquè no volia que el seu fill, que ja començava a ser un adolescent, creixés en aquest ambient. Era l’any 1961 que ja tenim la família de tornada cap aquí. (…continuarà)
XEVI JOU VIOLA