FRANCISCO MOLINA”En CARACAS pare”(2ª PART)

NOTA: Aquest article, és la 2ª part del publicat el mes passat amb el nom FRANCISCO MOLINA  “En CARAQUES pare”, que podeu rellegir en el n. 80 de Cròniques Bordilenques.

TORNADA i CAP A BORDILS

Arriben amb el vaixell de Caracas, agafen el tren i venen cap a Bordils directe. Era el dia 26 d’agost del 1961, un dia després de la Festa Major. Com que era un exprés i no parava a Bordils, el tren es va haver de parar  pel canvi d’agulles, cosa que la  família aprofita per baixar a la zona del pas de nivell de Juià. Paren a Can Sipi a fer un refresc i cap a Can Marcó, on s’hi allotjaran  uns quatre mesos, fins que els paletes van haver acabat la casa del carrer Martí Bruguera. Tot i això, abans, en Francisco, s’havia interessat en comprar unes cases que estaven a mig fer i abandonades emplaçades en lo que és avui la Plaça Onze de setembre. Com podeu imaginar portava una bona quantitat de diners fets a Caracas, a més de les joies d’or de la seva dona.

Can Marcó era un mas que no hi havia ni aigua corrent, ni llum elèctrica, ni cap lavabo, ni cap comoditat que havien gaudit fins aleshores a terres americanes. Per això el seu fill, en Paquito, de 12 anys va dir: –Pero papa, dónde me has traido? . Aquest hem comentava que les “feines” s’havien d’anar a fer a la cort de les vaques. Ah| i que l’altra cosa que li  va costar era entendre’s amb la mare d’en Pep Marcó, ja que aquesta dona, no sabia parlar, ni  entenia  el castellà. Comenta com anècdota que , un dia el matí quan es va aixecar, la dona li va dir: – Vols una pinta?. I Ell, disgustat d’haver de viure allà, li va contestar : – No, yo no quiero pintar nada aquí!. No entenia res del que li deia.  Com també té l’anècdota de que el matxo que van comprar, quan se li parava, no hi havia manera de fer-lo arrencar; fins que , un dia els va trobar en Josep Casas aturats prop de Can Baldiret, i el matxo entossudit a  no tirar, malgrat els crits d’en Paquito. En Casas, s’acosta  a l’animal i deixant-li anar un reguitzell de renecs(en català), el matxo ho va entendre de seguida i va reiniciar la marxa. En Paquito  rient em comentà: -“Aquell burro, sabia més l’idioma que jo”.En Francisco Molina  amb el seu fill en Francisco Molina Mejias a dalt del carro carregat de feixos de balca.

Continua explicant que quan estàvem a Caracas, , tot i que el pare  el portava  a la Casa de Catalunya, per veure si així n’aprenia una mica el català per quan tornessin, però no hi va anar prou temps per aprendre’n.

Amb la casa acabada , va continuar fent cadires amb la balca que tallava al Riu Vell(una de les millors que hi ha), sempre recol·lectada en el període que va de Sant Joan  a la Mare de Déu d’agost. Primer amb un carro i un matxo, després amb un camió petit, la portava assecar al costat de Can Costa, on avui hi ha les cases del carrer Mn. Plantés.

Sabem pel seu fill que era molt respectuós amb la natura. Per exemple, quan veia que enmig de la balca que anava tallant hi havia un niu d’ànecs, ell deixava un entorn sense tallar de més d’un metre. Les serps deia que mai s’havien de matar, que no feien cap mal, pescava o caçava, només lo que necessitava per menjar, tot un conservacionista de l’època.

També va continuar fent reportatges de casaments, comunions i  batejos amb la seva càmera comprada a Caracas. Ah, d’allà també va portar uns electrodomèstics que aquí a Bordils no hi havia ningú que els tingués.: rentadora, tocadiscos, i també una televisió  petita de 14” portàtil… i va ser el primer de Bordils a tenir una càmera de vídeo. Ja ho veieu, un “xarnego” avançat al seu temps.

Més anècdotes? D’aquest “xarnego”? Doncs, quan anava al bar d’en Madriles, i allà sempre s’havia de sentir la cançó d’alguns assidus a fanfarronejar: -“Que si yo en mi pueblo tengo, bla,bla,bla,…, ademàs allí, bla,bla,bla…”. Un dia, en Paco, cansat de sentir-los  els hi va deixar anar: -“Así que en vuestro pueblo habéis dejado tantas riquezas, eh?” Ells li responien que sí, que tal i que qual. Ell , ja fart de sentir-los, els hi va dir: – “Mira, os pago dos rondas a todos, si sacais, entre todos, quinientas pessetas “. Diu que no van treure ni un duro. I ell  va contestar : –Venga hombre, CHARNEGOS tendríais que ser!

Una altra de bar? Doncs, aquí va. També , va d’aquells que sempre els agrada fatxendejar:  Resulta que un dia a Can Sipi, mentre feia el cafè, abans d’anar a tallar balca, i havia uns clients habituals que parlaven de que a ells no els feien por les serps. Un fins i tot gallardejava que :-“En mi pueblo, jo me ganaba la vida cazando culebras”. Al cap vespre, quan ell va tornar de recollir balca, portava un sarró amb una serp que havia trobat. A l’arribar al bar, encara els va trobar allà asseguts en una taula; ell va i deixa anar la serp sobre la taula. No veieu l’esvalot i la via que van fer aquells valents d’apartar-se’n. I, en Paco  va dir: -“Así que cazabas bichas eh?”. Fins que en Quim Sipi (Joaquim Congost) li va dir que la tragués d’allà, ja que ningú no va ser capaç d’agafar-la. En fi,  anècdotes d’aquelles d’abans.En Francisco Molina Mejias treballant en el seu taller de fer cadires de balca, professió heredada del seu pare.

Aquest home, que havia quedat vidu, ja que la Maria, la seva dona, es va morir amb només 59 anys, al cap de pocs anys es va tornar a casar, però podem dir que es va morir quan encara celebrava la nova “lluna de mel”, ja que el cor li va dir prou al  cap de 24 dies del casament.

La repressió de la post guerra, com a molts altres,   el va empènyer a haver de marxar de la seva terra que l’havia vist néixer . Fou un home que va treballar i treballar per portar la família endavant amb dignitat i que sempre se’n va sortir, tal hi feia que fos a aquí o que fos a Amèrica.

 

• Xarnego: Malgrat pugui entendres com un mot despectiu, el qual ha anat canviant, en aquest escrit mai ho he fet de manera desdenyosa, ni menyspreable, ni altiva, ans el contrari he emprat aquesta paraula, ja que el seu fill, en Francisco Molina Mejías, el qual haig de donar les gràcies per la informació que em va donar, sempre la va utilitzar i em va dir i que ells se sentien xarnegos, ell el primer, això sí, xarnego català,  l’últim de la saga, ja que els seus fills son catalans. Per tant que quedi molt clar quan utilitzo aquest terme.
• Dit això, dir que aquest mot prové del segle XVI quan van venir molta immigració francesa a Catalunya, sobretot occitana i gascona,, i es va importar la paraula als fill de parelles mixtes. Als anys 50 i 60 del segle XX, amb una forta immigració castellanoparlant, aquí es va generalitzar aquest mot, per adreçar-se despectivament a residents castellanoparlants. A partir del 70, amb la immigració estabilitzada, i de l’esforç polític d’integració social, el terme cau en desús.
• Bolívar: moneda oficial de la República de Veneçuela

 

“En Caracas fill”

Francisco Molina Mejías (18 juliol 1948 -Sacromonte(Granada)-Bordils 29 març de 2023).

 

FRANCISCO MOLINA “En CARACAS pare” (1ª PART)

Va néixer a Motril (Granada) 1926. Va morir a Bordils 1985

Podem dir que fou un dels primers emigrants ”xarnegos”(1) que van venir a Catalunya a finals dels 50 i principis dels 60 procedents d’Extremadura i d’Andalusia sobretot.  Abans que ell, havien arribat a Bordils, com a  emigrants, les famílies : Escudero, Burgos, Navarro, la d’en Pepe de la Brígida del Torrent i en Barroso. Però la seva peculiaritat és que, abans de ser emigrant a Bordils, ja havia estat immigrant a les Amèriques, ell ja havia provat de millorar la seva vida a Veneçuela, a Caracas concretament i d’aquí li ve el seu sobrenom d’En Caracas”.

De jove havia anat fent a la seva Granada natal, però la Guerra Civil ho va esgarrar tot, com a molta altra gent.  Resulta que al seu pare, l’esclat del conflicte el va agafar estant a Motril, que havia quedat zona republicana i a la seva mare que s’havia quedat a  Granada en zona facciosa. Degut a això, a la seva mare ja la van catalogar de “roja” malgrat ser una dona molt creient, i va anar a parar  a la presó, on hi va estar , fins ben acabada la guerra i al final, després de passar per vàries destinacions, va anar a parar a la presó Model de Barcelona, fins que la van deixar anar amb la condició que no podia tornar a Granada. Aquest fet va provocar que tota la família de la seva mare es traslladés a Barcelona, no només perquè allà a Granada se’ls hi havia penjat l’estigma de ser “rojos”. Aquest fet no els permetia avançar, se’ls negava qualsevol dret, tot envolcallat en un context de misèria generalitzada de la majoria de la població d’aquells temps on el cacics encara feien de senyors feudals. Així que farts d’aquesta injustícia i alimentats per la falòrnia de que “A Catalunya atan los perros con langonizas” van fer via cap aquí. Però, en Francisco que tenia 5 germans, va ser l’únic que es va quedar  allà sobrevisquin de la misèria d’aquella post-guerra i, va ser allà on es va casar amb la Maria Mejías Quesada.   Però  a principis dels 40, també decideixen, venir cap a Catalunya. Quan arriben, van a Badalona, on hi havia la majoria de la família, i ja d’entrada, es van adonar que, en “aquella Cataluña de las langonizas”, molta gent malvivia en barraques paupèrrimes i això els va provocar  un desencís profund. Ell , però, com que sempre ha estat decidit a tirar endavant, trobà una quadra per llogar,  i l’habilità per fer-la habitable;  a dalt per viure-hi i  a baix va obrir un taller de cadiraire. Però vet aquí que els comptes no li sortien, malgrat treballar molt, fins i tot anava a adobar cadires als pobles veïns. Anava a buscar la balca a la desembocadura del Llobregat, però resultà ser una balca de poca qualitat, molt dura degut a la salabror de les aigües.  Això va fer que se li  acudís d’anar a inspeccionar en una altra zona per mirar d’obtenir balca de qualitat. Obtingué un permís ”salvaconducto” de la guàrdia civil que es necessitava en aquells temps de postguerra per a poder-te desplaçar del lloc on residies; així que un bon dia, agafà el tren i va baixar a Sant Miquel de Fluvià. De dret va anar cap el riu Fluvià i la balca que hi havia, tampoc el va convèncer. Caminant per la  via va venir fins a Flaçà, i per la riba esquerra del  Ter, en l’anomenada Illa d’en Barceló, (costat de Sant Jordi Desvalls) va trobar el que buscava: Una balca alta, grossa, ampla com a “parracs” i que es podia treballar molt fàcilment.

En Francisco Molina tallant balca al “Riu Vell”

L’home en quedà enamorat i va continuar la seva exploració fins a Celrà. Ara bé, la que va trobar que hi havia al “Riu Vell”, (zona de Can Múries), prop de Can Marcó de Rissec, el va convèncer que era la millor balca que mai havia  vist. Allà mateix, es va fer una barraca , on feia vida mentre anava tallant la balca. Allà mateix es feia el menjar, sobretot peix que ell mateix pescava amb les mans, i un dia a la setmana venia al poble de  Bordils a comprar el que li feia falta. La balca tallada, en  feia feixos i amb l’ajuda dels carros de l’Amadeu Font de Can Madrenes de la Carretera, d’en Jaume Ros, en Met Carreter i d’en Costa de Can Patró, la portaven a Can Baldiret on s’estenia per assecar-la i més tard la portaven a Badalona amb camions. També s’adonà que aquí tenia la fusta a cost zero, ja que els troncs prims que deixaven quan es tallaven les feixes eren idonis per fer l’estructura de les cadires.

En aquesta època, que va durar uns  quants mesos, va fer amistat amb un home que es guanyava la vida caçant llúdrigues pel Ter, i també  va ser llavors que va conèixer en Josep Pons, en Pep Marcó*, una amistat que duraria sempre més. En Pep Marcó, en aquella època encara era solter i anava sovint a veure en Paco, sobretot quan li arribava l’olor del menjar que s’estava coent, i al cap de poc  ja el tenia allà.  En Paco li va agafar tanta confiança, que , més endavant, quan ja vivia  a Caracas,  li va demanar per carta que  li busqués un solar per comprar aquí a Bordils, i una vegada localitzat, aquell home que “feia les Amèriques” ,fa fer una transferència de diners  a un seu  cunyat  de Badalona (germà de la seva dona Maria), perquè el vingués a comprar.

Can Marcó en l’actualitat

Però tornem a  Badalona per veure com aquest home va anar a petar a Caracas. Al 1948 neix el seu fill, i ell va treballant de cadiraire, però entre que els guanys no eren gaire grans, i per la pressió dels parents que, intentaven xuclar-li el que podien;  va prendre una decisió. Corria l’any 1951 quan, un dia passant per davant de l’oficina de La Transmediterranea es fixà en un rètol que hi havia a l’entrada, en el que es feien ofertes per passatges de vaixell. Deia: EMIGRACIÓN a CUBA, BRASIL, MÉJICO, VENEZUELA,… Es quan  es decideix a marxar. Entra, i al preguntar-li on volia anar, Ell va respondre: – “A un sitio que hablen como yo, que cuándo hable me entiendan”

Doncs au, cap a Veneçuela. Val a dir que, en aquell temps tenia algun diner que havia fet de la venda de la casa que tenia a Granada.

A l’arribar a  La Guaira(Veneçuela), el port de la capital, ja es va donar compte que allò era un país molt més ric i avançat que aquí. Per primera vegada va veure la seva primera autopista de varis carrils, era la que anava del port a la capital, enmig d’una frondosa selva. Els primers dies, per situar-se, van acomodar-se en un apartament, ell, la seva esposa i el seu petit fill.

CONTEXT HISTÒRIC  que la  família Molina Mejías es troba en aquella Veneçuela dels anys 50. Era la dictadura de Pérez Jiménez, que coincidí amb una onada de prosperitat basada en el petroli, però la seva política es caracteritzà per les seves arbitrarietats, la repressió policíaca, l’exaltació d’idealismes ambigus i grandiloqüents, la construcció de grans obres públiques i un desenvolupament que beneficià, a curt termini, alguns sectors populars amb subvencions a fons perdut. En començar el 1958 la crisi tornà, agreujada per la manca de planificació de les despeses i la intervenció de les companyies estrangeres. Cop d’estat i l’exèrcit retirà el suport a Pérez Jiménez i es proclama  una Junta de Govern de militars presidida per W. Enrique Larrazábal  que va afavorir unes eleccions, en les quals triomfà  el partit Acción Democrática i fou elegit president, Rómulo Betancourt. Aquest, presentà un programa molt moderat, que no solucionà la dependència de les exportacions petrolieres i de ferro, l’hegemonia de les companyies nord-americanes ni el desmesurat creixement urbà ; intentà dur a terme una reforma agrària i una nova política petroliera, però no va solucionar la crisi econòmica. Van ser períodes convulsos i va sorgir un moviment guerriller, inspirat en el model cubà.

En aquella època, el govern cedia, gratuïtament,  petits locals amb l’única condició  de tenir cura de la conservació i que s’hi fes alguna activitat productiva. En el seu cas va ser fer cadires de balca. Al principi havia anat a fer la balca al llac Maracaibo i el de Valencia, però sempre havent en compte de vigilar amb els caimans, que allà es coneixen com a “babas”. Aviat va conèixer un madrileny que era “tallador de fusta” i es van associar. En poc temps el negoci funcionava d’allò més; la seva producció era coneguda com “sillas coreanas”. Sense deixar aquest negoci del tot, va veure que li podia sortir més a compte treballar en una fàbrica de mobles d’un italià, on el van fer encarregat. Tot anava molt bé. A més tenien els avantatges que, aleshores, en aquell país ric en petroli. El govern  oferia serveis públics com sanitat, educació, material escolar, transport,… gratuïtament. El “bolívars d’argent”(2) corrien en abundància, i la família Molina estava acomodada. Durant aquest període, van venir algunes vegades de vacances a Badalona, a veure la família.

Allà a Caracas s’havia afeccionat a la fotografia i es va comprar una màquina amb la qual anava a fer reportatges de batejos i de casaments; a més d’algun que altra reportatge per alguna revista espanyola de l’època, quan  alguns artistes i toreros- encara poc coneguts- anaven a “fer les Amèriques” . Com que anaven a la casa de Andalusia, on ell hi solia anar, aprofitava per fer-los algunes fotografies que després enviava a España. El seu fill recorda a personatges com Antonio Molina i Paco Camino, entre d’altres, que havien estat a la  seva casa  caraquenya.

Però quan en Francisco, va veure que la situació política-social s’anava deteriorant més i més i la inseguretat  era cada vegada més manifesta, va decidir que era l’hora de tornar, sobretot perquè no volia que el seu fill, que ja començava a ser un adolescent, creixés en aquest ambient. Era l’any 1961 que ja tenim la família de tornada cap aquí.   (…continuarà)

 

• (1)Xarnego: Malgrat pugui entendres com un mot despectiu, el qual ha anat canviant, en aquest escrit mai ho he fet de manera desdenyosa, ni menyspreable, ni altiva, ans el contrari he emprat aquesta paraula, ja que el seu fill, en Francisco Molina Mejías, el qual haig de donar les gràcies per la informació que em va donar, sempre la va utilitzar i em va dir i que ells se sentien xarnegos, ell el primer, això sí, xarnego català,  l’últim de la saga, ja que els seus fills son catalans. Per tant que quedi molt clar quan utilitzo aquest terme.
• (2)Bolívar: moneda oficial de la República de Veneçuela
• *Nota: Si voleu saber més sobre en Pep Marcó, aneu a la barra de menús : Cròniques bordilenques, i busqueu la núm. 58-BORDILENCS (IV)

XEVI JOU VIOLA

Derivació del canal principal i ampliació de 285 hectàrees de regadiu

TT MM: Bordils (Pla de Mollet), Sant Joan de Mollet i Flaçà

1932

 Mateu Vinyals Ferrer nascut el 1703, va ser el promotor de la Séquia Vinyals, una infraestructura de 11 km, que pren les aigües a la presa Vinyals de Campdorà i que permet regar les més de 800 hectàrees dels municipis de Celrà i Bordils primer, després el 1930 Bordils (Pla de Mollet), Sant Joan de Mollet i Flaçà i per últim el 1959 Juià.

De fet la Sèquia Vinyals té els seus orígens en les concessions atorgades pel Reial Patrimoni a Mateu Viñals de Flaçà, per a l’aprofitament de les aigües del riu Ter, una el 21 de maig de 1748 per a usos industrials i recs propis  i l’altre el 15 d’abril de 1750 per rec d’altres terres. Aquestes concessions i aprofitaments sempre van formar part del patrimoni de la família Viñals de Flaçà.

Bonaventura de Vinyals i de Font (1891-1963), després de sis generacions des de Mateu Vinyals, va ser l’últim membre de la nissaga Vinyals que va viure a la casa pairal de Can Vinyals de Flaçà, aquest es va casar el 1920 amb Maria Torras i Rivière, filla gran de l’empresari paperer Salvador Torras Domènech i Anna Rivière.

Bonaventura de Vinyals i de Font, va sol·licitar a l’Administració la autorització per ampliar el regadiu de 285 hectàrees dels terrenys en els TT MM de Bordils, costat dret de la riera de Sant Martí Vell (zona Pla de Mollet), Sant Joan de Mollet i Flaçà, presentant el corresponent projecte signat per l’enginyer Jaume Lladó, que es va ser publicat en el BOP de Girona núm. 24 de data 25 de febrer de 1930, i que desprès d’haver seguit tots els tràmits burocràtics va rebre l’autorització administrativa atorgada per la Direcció General d’Obres Hidràuliques el 17 de març de 1932, publicat a la  Gaseta de Madrid núm. 89 de 29 de març de 1932 i també al BOP de Girona núm. 44 el mes d’abril del mateix any.Es varen anar construint les obres corresponents i una vegada acabades es va aixecar ACTA de reconeixement final de les obres el 20 de juny de 1936, que va ser subscrita en les oficines de la Prefectura d’Aigües de la Delegació del Pirineu Oriental el 13 de juliol de 1936 per l’Enginyer Jaume Cruañas Ruldua i el Concessionari Bonaventura de Vinyals i de Font.

Col·locació canonada de Ø 600 amb una llargada de 500 m. aproximadament

Prop de la masia Mas Riera de Bordils on hi la resclosa i comportes de regulació del canal principal comença aquesta derivació, amb un petit tram de canal obert fins arribar a l’arqueta d’entrada del sifó (bassa de Can Riera), que continua amb tub de Ø 600 amb una llargada d’uns 500 m. creuant per sota la riera de Sant Martí Vell i fins arribar a l’arqueta de sortida del sifó (bassa d’en Bonet), segueix un tram de canal obert paral·lel a l’antiga Ctra. de Girona a Palamós, després fa un gir i va seguint pràcticament la resta del canal fins a Flaçà, paral·lel a l’antiga línia de “Ferrocarriles Españoles Económicos de Gerona a Palamós”  El tren Petit. El recorregut a grans trets es, el canal va vorejant per sota del bosc de Mollet fins arribar a la zona de Pedres Negres, segueix fins arribar a la ctra. C-255, ara carrer Comerç de Flaçà, més endavant segueix la ctra. de Sant Llorenç de les Arenes, vorejant l’antiga fàbrica paperera Salvador Torras Domènech, SA. i fins arribar al riu Ter.

Inauguració de la derivació canal Séquia Vinyals, tram Bordils, Sant Joan de Mollet i Flaçà.1931

Al llarg d’aquest canal i surten varis regs que reguen les diferents zones, els dos primers des de la bassa d’en Bonet TM de Bordils: rec Pla de Mollet núm. 1 o rec Curt i l’altre reg Pla de Mollet núm. 2 o rec Llarg.

TM de St. Joan de Mollet: rec sota granja Palahí, reg d’els Tres Puig, rec de les Coromines  o de les Rameres, rec de Pedres Negres, reg Pla del Ferrer, reg Horta d’en Galceran, rec del Sifó, reg del Transformador o del Pavelló, rec d’en Banyes o d’en Renart, rec de can Pons o del rentador.

TM de Flaçà: reg del Cadenc, rec carrer Comerç, rec carrer Pau Casals, rec carrer Les Feixes, reg carrer Pompeu Fabra, rec sota Estació, rec de la Fàbrica.

Arqueta entrada del sifó (bassa de Can Riera), prop de la Masia “Mas Riera”

El matrimoni Bonaventura de Vinyals amb Maria Torras no van tenir fills i després de la seva mort, el 1963, tota la herència va passar a mans del seu germà, Lluís de Vinyals i de Font, aquest vivia a Madrid i de carrera diplomàtica, i aaquest ho va deixar al seu fill, Josep Lluís de Vinyals Gomes, aquest també resident a Madrid.

Josep Lluis de Viñals Gomes i la seva mare Irene Gomes, veient com la sèquia no els sortia a compte van encarregar un estudi de viabilitat, l’any 1974 Josep Lluis de Vinyals, mitjançat el Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Barcelona, Manuel Conde Cabeza, Enginyer de Camins, Canals i Ports, va fer un estudi i valoració del complexa hidràulic de la seva propietat, d’aigües del riu Ter, per a recs i usos industrials en els TT MM de Celrà, Bordils, Sant Joan de Mollet, Flaçà i Juià. Amb aquest estudi i valoració, va proposar a la Comunitat de Regants, la compravenda del canal, tot i que van ser unes negociacions llargues, però finalment segons Assemblea Plenària de la Comunitat de Regants, el 21 de gener de 1979, es va acordar per majoria portar a terme la compravenda del canal. I després de preparar tota la documentació corresponent, el dia 20 d’agost de 1981 es va escripturar la compravenda atorgada per Jose Luis Viñals Gomes i Irene Gomes Barbosa a favor de la Comunitat de Regants de la Séquia Vinyals.

JORDI BARRERA COLL