CARAMELLES A BORDILS
Les caramelles són cançons que es canten per Pasqua després de la missa del Dissabte Sant, però el més habitual és fer-ho el Diumenge i el Dilluns de Pasqua. Les més antigues que es coneixen són els goigs de caràcter religiós dedicats a la Mare de Déu del Roser. Però si féssim una mica d’antropologia cultural/social podem aventurar que aquests cants d’avui que són un cant a la Resurrecció de Crist, són un cant a l’arribada de la primavera, de la vida després del flèbil hivern, és quan ens adonaríem que també tenen un vestigi ancestral, molt abans del cristianisme.
Doncs bé, a Bordils també vam sentir cantar caramelles el Diumenge de Pasqua de l’any 1957 i del 1958. I qui fou l’impulsor d’aquestes cantades?, doncs ni més ni menys que un noiet de quinze anys: en Josep Cassú i Serra de “can Grau del Torrent“.
El grup de cantaires , amb el seu director(Josep Cassú) amb l’acordió, davant casa seva, a can Grau del Torrent. 21 D’ABRIL DEL 1957
Un músic descendent del llinatge dels “Graus músics” que acabava d’entrar a formar part de la Cobla-orquestra Catalunya de Bordils (fundada el 1953). Amb els anys, aquell músic primerenc tindrà una trajectòria musical tan esplendorosa com a director de les millors orquestres del país, com a prolífic compositor de sardanes i que sempre ha treballat per la preservació, conservació i difusió del patrimoni cultural i artístic d’aquesta música; el 2008 li fou concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya en premi a la seva vàlua.
Però, ara tornem al principi, on aquell noi que el 1956 s’acabava de foguejar com a músic a l’Orquestra Valsar de Girona. En acabar la temporada, el seu pare li va regalar un acordió, i amb aquest instrument es va animar a fer un grup de cantaires per cantar caramelles. Val a dir que a Bordils ja hi havia una base cantaire que era el Cor Parroquial de Sant Esteve, que dirigia la Sra. Concepció Mateu, i d’aquí ja en varen sortir uns quants voluntaris, però com que era una agrupació oberta a tothom, si van apuntar d’altres joves del poble, ja que en aquells temps, durant la Quaresma hi havia poques activitats d’entreteniment. Això sí, els caramellaires, en aquells temps, només eren homes. Es reunien a l’església per fer els assajos un parell de mesos abans per provar les melodies del repertori: Sardanes com Per tu ploro, La Santa Espina…, cançons populars L’Hereu Riera, L’Emigrant, Muntanyes del Canigó … d’entre d’altres amb lletra que feien referència a la Pasqua.
Coberta d’una partitura de les que cantaven
Arribat el dia, a Bordils era el Diumenge de Pasqua en sortir de missa, aquest grup de cantaires es passejava pel poble i per alguns masos i parava a sota d’alguns balcons a fer la serenata acompanyats per l’acordió d’en Josep. Aquella colla feia patxoca, ja que tots aquells homes, anaven mudats amb el seu millor vestit.
La colla portava una perxa i al capdamunt una cistella ben guarnida amb cintes i algun picarol. Aquesta cistella, un cop feta la cantada, l’acostaven a la finestra o al balcó de la casa per tal que el veí homenatjat fes el seu donatiu destinat als caramellaires, normalment consistia en ous, i, amb tots els que aplegaven, al cap d’uns dies feien un bon tiberi amb unes truites ben grosses –una truitada-. Moltes vegades també eren obsequiats amb algun llom i baixava algun porro de vi que feien córrer per refrescar les castigades goles dels cantadors.
Val a dir que els que portaven la cistella solien ser aquell parell o tres veus que el director els havia aconsellat que no cantessin pel fet que no entonaven prou bé, però que també comptaven a la colla tenint cura de la cistella dels ous.
A Bordils, des de llavors, les caramelles s’han perdut, però és una tradició que encara es manté molt viva a moltes poblacions d’Andorra i del Principat de Catalunya.
XEVI JOU VIOLA