PARTITS D’AQUELLS D’ABANS (1): El DUQUE de AHUMADA
La violència és un fenomen enormement present en la nostra societat actual, i en l’àmbit de l’esport no és una excepció.
Però ara fem un salt en el temps i situem-nos a principis dels anys seixanta del segle passat; on l’esport estava en les seves fases inicials i on les rivalitats entre pobles era molt marcada. Tots hem sentit alguna vegada anècdotes de picabaralles, batusses ,…i partits que havien acabat a garrotades entre els jugadors, o entre jugadors i públic, sense oblidar algunes pallisses que s’havien emportat alguns àrbitres, o que la seva maleta havia anat a parar al rec Gran.
Ara bé, com veurem en aquest escrit, en transcriurem quatre versions i, a vegades, la visió d’un és diferent de la d’un altre que també hi estava present. La raó és que la memòria és un complex sistema de processament de la informació. El fet, és que no sempre recordem bé, que tendim a reconstruir el que recordem, i la prova està en el fet que cadascú en va ser testimoni, però, potser un era en una punta i l’altre a l’altra punta, i després quan se’n parla es van agafant dades i al final en surten les diferents versions i no emmagatzemem la informació tal com nosaltres la vam viure, ja que primer la passem per un filtre d’informació emocional , cosa que fa que hi hagi distorsions. Amb això no vol dir que els testimonis diguin mentida, sinó que és com ells creuen que ho han viure.
El partit que ressenyarem ara, no era per rivalitat veïnal, era per una aversió cap a un símbol repressor utilitzat pel franquisme per tenir atemorits a la gent que discrepava d’aquella dictadura que ens havien imposat.
Situem-nos: Principi dels anys seixanta, partit de “balonmano“a la Pista Vella, superfície de terra, entre el Club Balonmano Bordils i l’equip del Duque de Ahumada (equip de la Guardia Civil) de Girona.
Vet aquí quatre interpretacions:
1) La d’en Pere C.C.
Creu que era per la Festa Major, però no n’està segur. Anys 59-60
-Àrbitre descarat a favor dels Duque de Ahumada. Ambient estava molt escalfat!
-A l’acabar en Josep M.B. que jugava de porter, carda cop de pilota a l’ àrbitre. Ja hi ha invasió de camp per part dels guardies civils anant cap en Josep, per bregar-lo. Algun alguns aficionats del Bordils corregueren per protegir-lo.
-En Climent P.B., carda hòstia, per darrere, a un jugador del Duque de Ahumada , suposadament guàrdia civil o fill de guàrdia civil. De seguida, en Climent, dissimulant, es gira i fot el camp.
-El jugador agredit es gira i fot hòstia al que va trobar a darrere, que era ni més ni menys un cabo de la Benemèrita. Precisament un cabo que feia poc havia arribat de servir de l’Àfrica!
-En el fervor de la batalla campal, aquest cabo, es posa a repartir a cop de culates amb el seu mosquetó i rep en Josep M.B.(el nostre porter)
-En Toni A.E., li fot arpada al mosquetó i li arrenca de la mà, i el cabo , al quedar desarmat ja fot mà de la pistola. Sort que allà hi havia en Ponce que era sergento de Celrà i va posar ordre ordenant: -¡Venga, cada una pa su casa,conyo!
-Diu que no es van emportar a ningú al “cuartelillo”. Sembla que havien agafat a Gaspar J.G.
2) La de l’Eduard M.S.
-Diu que era un partit que s’havia ajornat (no sé per què). El fet és que era l’últim que s’havia de disputar per acabar el campionat i, resulta que si el Duque de Ahumada guanyava es proclamava campió.
-El Bordils no s’hi jugava res! Per animar el seu equip, van venir 2 o 3 camions plens de guardias Civiles, els que jugaven i amb la claca corresponent per celebrar el campionat. Venien, òbviament, uniformats i amb les armes reglamentàries.
-Comença el partit i el Bordils, molt tranquils, anaven fent i anaven molt igualats, ara un gol amunt ara un gol avall. Els àrbitres, que com podeu comprendre estaven pressionats per la presència de tants uniformats, i veient que el partit s’acabava, no van dubtar a assenyalar una falta de set metres(penal) molt dubtós.
-Llencen el penal, el porter del Bordils treu el braç i desvia la pilota; l’àrbitre diu que s’ha de repetir.
-Torna a parar-lo. L’àrbitre el torna fer repetir. El porter bordilenc, emprenyat, va cap a l’àrbitre i ja el té tombat.
-Ja estava liada: gent saltant al camp, la Benemèrita repartint, fins i tot a cops de culata, algun tricorni volant, en fi una batalla campal.
-En Climent P.B., va per darrere del sargento que estava a punt d’atonyinar un jugador del Bordils, li va fer la traveta i ja tens l’uniformat per terra, i en Climent mateix el va ajudar a collir dient-li: – Perdoni’ls, que esta gente no sabe lo que hace!
Total, un merder de campionat, però al final la Federació va sancionar ambdós equips i el que va quedar campió fou el que anava segon en aquell moment. Ah, això sí, en Josep M.H.”Jep de la …”(delegat), en Josep C.O.”Pitu ….” i en Gaspar J.G. “el sastre” van passar la nit al “quartelillo”
3 )la d’en Josep M.B.
-Sí, jo era el porter en aquell partit.
– Era a la Pista Vella un dia al vespre. A La pista, ja llavors, s’hi havien instal·lat uns pàmpols amb bombetes .
-No recordo si a “ells” els hi anava la lliga, però pot ser, ja que aquells anys eren dels “punteros” amb el GE i EG i Sarrià de Dalt, sempre quedaven dels tres o quatre primers.
-El que és segur que nosaltres no ens hi jugàvem res, bé sí, ens hi jugaven el punt d’honor.
-El que sí recordo és que en arribar al final del temps reglamentari. L’àrbitre va xiular un “penal”; per a mi totalment dubtós (com sempre passa quan te’l xiulen en contra), i final del partit.
-Vaig cap a l’àrbitre, això sí que me’n recordo: -“Si em fan gol, te’n recordaràs”.
-Llencen i fan gol
-Vaig cap a l’àrbitre i…, li foto un mastegot. L’àrbitre cau per terra i…
-El primer que va saltar al camp fou un cabo jove que tenia una fama, ben guanyada, de malparit, que em va venir per darrere (jo no l’havia vist) amb la intenció de fotrem un cop de culata amb el fusell, i, penso que va ser ,en Climent P.B. que li va fotre una trompada i el va desermar, va perdre l’escopeta, i ja va estar liada!
-De seguida van venir en Gaspar J.G. i en Narcís A.G. I em vam treure d’allà mig el merder i, em van dir: -“Ves te’n cap a casa, desapareix”.
-Em van dir que en Joan F. i un jugador del Duque de Ahumada, un tal Medina, van recollir l’arma perquè no hi hagués cap desgràcia.
4) Joan F. –
-Sí jo vaig jugar aquell partit.
-No recordo si en aquell partit ens hi juguéssim res en concret, diria que no.
– Sí que recordo són les patacades i joc brut, sobretot d’un cabo-jugador que sempre me la tenia jurada, i que l’àrbitre deixava fer amb tota impunitat
-En acabar , sí que hi va haver empentes i rodolons, però, jo no sé com va anar. Jo vaig sortir de seguida del camp i ja a fora, els vaig comentar a un grupet de guàrdies: – “Això no hi ha dret, venim a jugar per passar-ho bé i vostès s’han comportat com una tropa d’en Hitler”.
-La plantofada que em fan fotre, encara me la sento aquí a la cara! I vaig girar cua i de pressa cap a casa.
-Ah, no t’ho perdis, al cap de poc em van venir a buscar, per veure si volia fitxar per ells.
En fi, com veieu, la memòria ens falla a tots, però el que sí que és cert és que, aquest fet, ha passat a l’anecdotari popular de tota una generació, que els bordilencs d’aquella època han anat passant de boca en boca(transmissió oral) i que les versions són ben diferents. Ara bé, el que és cert és la batalla campal que es va organitzar i que el contrari era una institució, que en aquella època franquista, tenia molt de pes.
BMD
NOTA: Com que no teniem cap testimoni gràfic d’aquest fet, ens hem hagut d’inventar les il.lustracions, en les quals, qualsevol semblança amb la realitat que va passar, és pura coincidència,
