ESCRIT MES DE MARÇ 2021 x

CARRER NARCÍS ALIU.

Qui era aquest personatge?

L’any 1995 vaig presentar una proposta a l’Ajuntament per posar nom al carrer que feia poc s’havia urbanitzat, el que connecta l’Avinguda Montserrat amb el pavelló Blanc i Verd. Aquest nom era el de : Narcís Aliu. La meva proposta fou acceptada i és  va batejar aquest carrer amb el nom d’aquest personatge, que ara intentaré fer un esbós de com el  vaig percebre

Narcís Aliu Garriga

En SISET BASTER 

  En Narcís Aliu i Garriga (Bordils- 8 de març 1925 . / 4 de febrer 1984). Fill del baster*, d’aquí que també es coneixia com el “Siset Baster”. Vivia a la casa que hi ha a la dreta, sortint del carrer Almeda a la Carretera de Palamós, i treballava en mateix local on el seu pare hi confeccionava i venia els arreus de cuir per les bèsties de càrrega i  adobaments diversos. Ara bé, ell no va pas seguir l’ofici patern, tot i que en tenia certs coneixements, sinó que veient que els temps estaven canviant, va optar per “especialitzar-se” en adobar bicicletes i ciclomotors (en aquell temps en dèiem motoretes). Tenia brama de ser maldestre en quan a la tècnica emprada a l’hora de solucionar una averia; ara bé, el  cas és que la majoria de les vegades se’n sortia. Una anècdota que recordo, és que en una entrevista que li van fer al seu fill Josep “Pepe” a l’emissora que s’instal·lava durant la Santa Missió, i el missioner li va preguntar: -” I…, el teu pare de què treballa ? ”, i el nen va respondre:

-“El meu pare, arregla i espatlla bicicletes !”.

Ara bé, no es va proposar el seu nom per l’ofici que feia, sinó perquè va ser una persona que va estar compromesa amb l’esport bordilenc des dels seus inicis, per això era un nom adient a un carrer que portava al pavelló d’esports.

 En Siset, fou una persona senzilla, altruista, col·laboradora fidel amb tota l’activitat esportiva del poble; era dels que no sortia a les fotografies, però que amb la seva tasca callada i a voltes poc reconeguda, feia que tot estigués a punt. A la meva època que es jugava a “balonmano” a la Pista Vella, si els diumenges el camp estava marcat amb guix (recordem que aleshores la pista era de terra), si les pilotes estaven a punt i les xarxes apedaçades, era gràcies a ell que una hora abans ja hi estava treballant, i no només això, ja que durant el partit si hi havia algú que et perseguia amb les tires de números per a “la toia”**perquè et rasquessis la butxaca per a poder fer calaix per a pagar els àrbitres, era en Siset i, entre venda i venda obsequiava als jugadors amb algun crit d’ànim i , a l’àrbitre, amb algun , diguem-ne “comentari tècnic” .

Però la seva contribució a l’esport del poble, venia de molt més lluny;  quan als anys quaranta es jugava a futbol, ell també hi era pel que pogués ajudar, fins i tot va oferir una caseta de fusta desmuntable, que la feien servir per anar a les festes majors a vendre copes de xampany, per utilitzar-la de vestidor. Així que els jugadors es canviaven a ca l’Aliu i anaven caminant al camp de joc que era on avui hi ha el pati de les escoles; això els anava bé, perquè quan s’havia acabat el partit, es rentaven i/o banyaven al Rec Gran que els venia de passada. També era l’encarregat del material, ell era l’encarregat d’apedaçar les càmeres rebentades , després, de  cosir les pilotes de cuiro, de mantenir-les engreixades, cosa que feia amb un pixaner de porc que li guardava el carnisser de Can Vicens,…i també era el responsable que la maleta que feia de farmaciola estigués a punt amb l’esperit de vi, l’aigua oxigenada, les benes, l’esparadrap, l’arnicon (pels cops) i la mercromina per  pelats,.. ah, i l’ampolla de l’Aigua del Carmen  per si havia algun mareig. I així continuà quan el “baloncesto” va esborrar el futbol, i quan el “balonmano” s’ho va menjar tot i és va convertir en l’esport rei de Bordils.

Cavall engalanat per la festa de sant Antoni, davant a ca l’Aliu “baster

Al taller de ca seva, sempre el trobaves amb les mans plenes de sèu i amb samarreta imperi, va ser un punt de trobada obligada del jovent i també dels no tant joves. Podríem dir que era “l’àgora” del poble. Sempre amb la porta oberta fes fred o calor. A fora, al costat de la porta,  hi havia un gran bloc de pedra en forma de prisma quadrangular( que encara em pregunto d’on carai havia sortit) que servia de seient on , de ben segur en cap més lloc del poble,  s’han produït tants de milers de converses, la majoria innecessàries i absurdes, com les que va acollir aquesta pedra “filosofal”.  A l’estiu, per tenir ombra, tenia una planta emparradora que pujava per unes estructures de ferro i feia una ombra deliciosa. Per això, moltes vegades hi podies trobar una colla que hi feia la botifarra a la seva ombra, amb un porró de vi i gasosa fresca, que havien anat a comprar a la botiga de Can Felip, que estava a l’altra costat de la  carretera. Durant la Festa Major, feia de guardià de les bicicletes del jovent que venia dels pobles veïns, que anaven al  ball amb la tranquil·litat que ningú els hi robaria i,  a l’hora d’anar a retiro, li pagaven unes pessetes, pel  servei.

Joves asseguts a la pedra de Ca l’Aliu fent petar la xerrada. Principis dels 60

 Com que treballava per ell i no depenia de cap amo, podia deixar el que feia sempre que volia i entrar en la discussió pertinent sense que les hores li comptessin. Una  vegada recordo, que en Ramon, un altre personatge del món de l’esport local, aficionat entre d’altres coses al ciclisme, li deia que ell podia pujar als Àngels amb no sé quin temps; a noi, la discussió no va acabar fins que en Siset li diu que si juga lo que vulgui que no n’és capaç. Què no, li contestà en Ramon,  doncs vine-ho a veure. Ja tens en Siset que deixa el que estava fent i agafa la primera motoreta que tenia per allà i li diu vinga som-hi. En fi vull dir , que tenia  una professió de les que ara anomenen lliberal.

  Com que era el primer d’aixecar-se el matí, mentre escombrava a fora, tenia controlat qui passava i amb quina direcció anava; era com el burot***controlador, però sense cobrar cap impost, quan li preguntaves si havia vist passar fulano o sotano i cap on anava. Podies demanar-li qualsevol informació, des de l’horari de la sarfes**** fins  el “goal average” que tenia el CF Girona respecte  el del Alcoià o l’alineació del Barça el dia que va jugar amb el Madrid, per dir-ne alguna. Allà s’hi podia anar a llegir  el “Mundo Deportivo” o el “Dicen” i fer.la petar una estona mentre et deixava la manxa per inflar la roda de la bicicleta i t’estrenyia el cable del fre, sense cobrar-te res. No el vaig veure mai enfadat, ni que et rebotis amb algun exabrupte.

En fi, a ca l’Aliu, era un lloc on podies respirar una dosi d’humanitat, de bonhomia i d’amistat sincera. Un lloc on podies rematar els “havent sopats” de les caloroses nits d’estiu, anant a “parar la fresca”***** al seu pedrís tertulià on sempre eres benvingut i, de ben segur, que en sorties enriquit amb les tertúlies que allà regnaven i/o assabentat de les darreres xafarderies que corrien pel poble. I així podria anar seguint…

EPÍLEG: El posar el seu nom a aquest carrer és un homenatge a la persona d’en Narcís Aliu però també, per projecció, és un homenatge a tots els qui han fet i fan possible, amb el seu altruisme, que l’esport d’aquest poble estigui on està.

Narcís Aliu(cercle en un grup escolar del 1935
D’esquerra a dreta i de dalt a baix:
1) 1-Josep Bisbe 2-Joan Vila 3-Enric Casademont 4-Jaume Prat 5-Alfons Julià 6-Josep Frigola 7- Joan Mitjà 8- Gaspar Jou 9-Joan Congost 10- Josep Sastre.
2) 1-Ramon Casademont 2-Josep Pons 3-Joan Trias 4-Joan Julià 5-Lluís Brugués 6-Miquel Vidal.
3)  1-       Costa  2-Pasqual Jou 3-Salvador Santanach 4-Domingo Ribas 5- Josep Mª Pujol 6-Josep Santaló  7-Joaquim Congost 8-Joaquim Parés
4)  1-Martí Frigola 2-Jaume Batet 3- Esteve Crusis  4- Emili Comas 5-Miquel Ferran 6-Josep Camó  7-Narcís Aliu 8-Josep Rich

=============================================

*baster: és l’ofici, el taller i el comerç en què es confeccionen i venen els arreus de cuir diversos per dirigir les bèsties (cabestre…), per fermar la càrrega o el genet que transporten (selles, bast…), o per arrossegar vehicles (carros…)
**toia. No era un ram de flors, sinó solia ser un tortell o un braç de gitano de cal Evarist confiter, acompanyat amb una ampolla de xampany de marca  no t´hi fixis.
***burot: Funcionari municipal encarregat de controlar les entrades de certs articles destinats a vendre’s  al mercat de la població, per cobrar-los un impost.
****sarfes : nom genèric que a la zona es donava en aquella època a tots els autobusos en general, degut a que l’única línia d’autobusos que feia servei a Bordils era l’empresa S.A.R.F.A. (Societat Anònima Ribot Font Artigas, que el 2009 es va integrar al grup Moventia
*****parar la fresca: “a l’estiu, la fresca es para en els pobles del nostre país al peu de la porta”. La gent treien les cadires de casa fora al carrer i feien la xerrada, o jugaven a cartes i la mainada jugaven … Unes quantes dècades més tard aquest costum es troba gairebé en desús o bé és un hàbit que ha estat substituït. Ara, a l’estiu, com a l’hivern, hi ha qui es queda a casa mirant la televisió o qui no abandona el mòbil o el portàtil

XEVI JOU VIOLA



ESCRIT DEL MES DE FEBRER 2021 X

LA CREU DE BORDILS

La Creu de Bordils, després de restar durant molt de temps com a creu perduda, ha pogut ser localitzada al cementiri de la mateixa població en el panteó de la família Prim.

Originàriament aquesta creu, datada del 1572, estava col·locada sobre una mènsula clavada al xamfrà entre el carrer Ample i el carrer de la Creu, de la qual se’n conserven diverses fotografies. Gràcies a les imatges podem apreciar que la mènsula tenia a l’extrem un capitell corinti del qual en sobresortia la creu d’estil gotitzant amb la Verge Maria i el nen Jesús suportats per un bonic amoret, i a l’altra banda, un Crist Crucificat. Sota la creu s’hi pot observar un òval amb l’inscripció «ASTE/VA RIBA/S ME A FE/TA A L’ANY 15/72 QUI». Al cantó de la Verge també hi havia un escut.

Creu datada del 1572

Podem suposar que la creu fou feta pels mateixos picapedrers que van realitzar l’Església de Sant Esteve del poble, ja que fou edificada durant la segona meitat del segle XVI. En una llinda de la porta s’hi pot observar una inscripció segons la qual l’església fou començada el 1561.

Vista de la creu en el seu lloc original, al xamfrà carrer de la Creu i carrer Ample, a Can Gasau de la Creu. Fotografia de principis dels anys 20 del segle passat

No obstant això, durant la Guerra Civil la creu fou destruïda. Les fonts orals del poble expliquen que el Comitè del Pont Major la va tirar a terra i va amenaçar de mort a tothom qui la toqués. Però sembla ser que a la nit algú la va recollir i la va amagar. Fins ara s’havia cregut que la creu se l’havien emportat a Peralada i d’allà se n’havia perdut el rastre, però gràcies a una fotografia trobada al Museu d’Arqueologia de Catalunya a la secció de Girona datada del 1969 es va poder saber que la creu havia estat guardada per la família Prim del mateix poble de Bordils. Aquesta creu, a finals del segle XX es va col·locar en el panteó que la família té al poble.

Gràcies també a l’ajuda dels veïns del poble s’ha pogut localitzar la mènsula, que es troba parcialment conservada en una casa particular, ja que no fou destruïda, i només quan es va haver d’eixamplar el carrer de la Creu es va desmuntar de la façana i es va guardar.

La creu actualment consta de tres parts, un fust circular, el capitell i la mateixa creu. Té els braços amb acabaments flordelisats, i decorats amb uns motius vegetals que li donen un caràcter d’obra ben treballada i de bona factura. Tal i com hem dit abans, a l’anvers hi ha la crucifixió. Però podem observar com la cara del Crist fou destruïda durant el seu enderrocament i actualment ha estat restaurada, d’aquí la diferència d’estils entre l’obra original i l’actual. El mateix passa amb l’anvers, ja que la Verge té la cara malmesa, i en aquest cas no ha estat restaurada, però val la pena destacar els plecs dels ropatges i la bona factura de la imatge tot i el seu mal estat de conservació actual. El nen Jesús presenta unes dimensions una mica desproporcionades, i també té parts malmeses i restaurades.

Cara on es mostra el Crist crucificat

Cara amb la Verge amb el nen Jesús.

Novament comparant les imatges, podem observar com la creu tenia un nimbe crucífer que l’envoltava, però en les imatges de V. Fargonoli anteriors a la Guerra Civil, es pot observar com aquesta bonica decoració tardogòtica ja havia estat malmesa i només se’n poden apreciar les petites volutes que en queden a l’actualitat.

Pitu Pujol

ESCRIT MES DE GENER 2021 X

I …SI HAGUESIN TROBAT PETROLI ?

  Durant una pila d’anys, “DESTINO” va ser el setmanari editat en castellà per excel·lència. Fundada a Burgos per catalans addictes al general Franco, va servir com a òrgan  d’expressió per a la intel·lectualitat feixista catalana refugiada a zona franquista durant la  Guerra Civil.

  Més tard, sota la direcció de Néstor Luján (1957-1969), “Destino” es va distancià del  franquisme tant com pogué i esdevingué-dins les circumstàncies del moment- un referent liberal, tímidament catalanista i partidari d’una restauració de la monarquia borbònica.

   Clausurada pel ministre Fraga Iribarne el 1967, al tornar sortir va anar aixecant el cap fins que el 1975, Jordi Pujol comprar la revista i n’encarregà la direcció a Baltasar Porcel, i més tard a Josep Pernau. Entrà en decadència i tancà el 1980, tot i que el 1985 hi hagué un intent de revifar-la, però no va reeixir.

  Bé potser us preguntareu, per què us faig aquest resum de la publicació? O quina relació té amb Bordils?  Doncs ben poca, però en el n. 754 del març de 1952, hi sortí publicada una fotografia de Bordils. On? En un article que signava  Arturo Llopis; i ara us comento de que anava.

Segons ens explica, en aquells anys es deia que per la comarca hi havia moltes  possibilitats d’obtenir petroli del subsòl.

  Aleshores, hi va haver una Empresa que va sol·licitar els permisos  per a fer prospeccions  en un perímetre d’uns 413 quilòmetres quadrats d’extensió, que abraçava molts termes municipals de l’Empordà, El Gironès i del Pla de l’Estany, d’entre ells el terme de Bordils.

  L’epicentre d’aquesta febre petrolífera, fou la zona de La Bisbal, per ser el lloc –segons els exploradors de l’Empresa concessionària- on es trobaven els hidrocarburs a menys profunditat.

 Així que el gener de 1952, es va començar a fer prospeccions en un camp a pocs quilòmetres de La Bisbal. I, fou  tanta l’expectació que va aixecar, que els diumenges era una corrua per anar a veure  “el petroli”, que li deien. Ara bé, aquest interès va durar poc, ja que no hi havia res d’espectacular i era avorrit ja que era simplement una torre metàl·lica estàtica; a més, quan l’Empresa la  va fer tancar amb una paret de totxanes al seu voltant, llavors  ho era encara més.

 Més tard, LluÍs Solé Sabarí, catedràtic de Geologia de la Universitat de Barcelona, va parlar de l’escepticisme en poder trobar petroli per aquesta zona, amb un informe que deia: “ Por  de pronto aseguraba que en dicha zona no hay más que Paleozoico metamórfico, impropio para subministrar petróleo  y Ecoceno, cuyo espesor es poco adecuado para esta classe de yacimientos. Además, por si fuera poco, la zona señalada se extiende a lo largo de la gran zona de fractura que separa el mazizo de la Gavarras y la llanura del Ampurdán que està completamente acribillada de fractures,y por consiguiente , en condiciones pr.acticamente impossibles de almacenamiento. Prueba de ello es la immediata presencia de los volcanes apagados de Corsá y otras localidades pròximes, cuya vecindad tan mal se compaginan con la existència de petróleo”.

  I així fou com es va anar deixant que s’esfumés el somni de convertir el nostre paisatge en camps plens de torres de perforació, cosa que hauria canviat radicalment, no solament el nostre paisatge, sinó la nostra manera de viure i d’entendre el món.

Bé, la petita referència que fa de Bordils en l’article és una fotografia il·lustrativa, agafada des de la Carretera, a l’alçada  on avui hi ha la Cooperativa de Girona Fruits, amb un peu de foto que ens defineix com un poble “simpàtic de l’Empordà” . Potser havia parlat amb en Josep Pla, que també va treballar per la revista durant molts anys de la revista, que li va dir aquella seva opinió, que : “L’Empordà geogràfic acaba al Congost, que és fins on arriben les tramuntanades”, per això érem un poble simpàtic de l’Empordà.

Xevi Jou Viola (BMD)

ESCRIT MES DE DESEMBRE 2020

LA VENJANÇA BORDILENCA

Aquesta llegenda, és una narració que es va presentar en el transcurs de la II Nit de Llegendes de Bordils , l’agost del 2018.

  Ens hem de situar en el context de la Guerra del Francès que fou un conflicte bèl·lic entre el regne d’Espanya i el Primer Imperi Francès, el qual s’inicià el 1808 amb l’entrada de les tropes napoleòniques i que conclogué el 1814, amb el retorn al poder del rei Fernando VII a Espanya.

Per desgràcia, i com en totes les guerres, Bordils va patir els abusos i la repressió de la soldadesca francesa; així el 9 de desembre de 1808, va venir a Bordils un contingent de soldats que van cometre tota mena d’estralls a la població. Això ho podem repescar en l’Escrit del mes de setembre de 2018 (d’aquesta web del Banc de Memòria), on el rector de l’època Mn. Sixte Prim, narrà aquest fet.

  Ens trobem que el maig de 1809, que per reforçar les  tropes napoleòniques que assetjaven Girona, (la qual  va capitular  el 10 de desembre de 1809, després de 3 setges) van arribar a Medinyà en nombre de 10 mil soldats. Segons explica el Mn.. Prim, alguns destacaments d’aquests invasors, van  tornar a la zona i al poble, i per tant s’hi van estar  uns vuit mesos.

  Per veu algunes persones, hi ha indicis que alguna tropa de refresc s’instal·lés  en els camps propers a la masia de la Torre o també coneguda com a Can Baldiret, que data del 1629, on potser s’hi allotjaren els comandaments de més rang . Quina certesa hi ha d’això? Cap de documentada, però algunes veus populars de pagesos que han treballat aquests camps, diuen que s’hi ha trobat monedes franceses, terrissa negra i fins i tot algun tros de bala de canó. També he sentit dir que a la capella del mas, hi havia enterrat un general francès, cosa que ni els propietaris del mas m’han pogut confirmar; per tant tot això son hipòtesis sense una base documental.

Mas de La Torra o can Baldiret. Fotografiade l’any 1993

  El que sí és cert, és l’existència, al cim del portal d’entrada del mas, de dues formes escultòriques que, per la forma, tenen molta semblança amb el casc que lluïen els soldats d’artilleria de l’exèrcit francès.

  El que sí hi ha documentació és que un avantpassat de la família propietària del mas, D. Antonio Peres Montalt, va estar defensant Girona amb el grau de Subtinent de la 2ª Companyia, motiu pel qual va ser distingit (13 juny 1809) amb la medalla amb la Creu (insígnia de Sant Narcís) i amb cinta amb els colors de les armes de la ciutat de Girona, vermell amb franges blanques, i més un temps més tard(14 de setembre de 1810) se li va concedir la medalla de la Creu Reial com a defensor de la immortal ciutat.

  Ara bé, segons alguns historiadors, sembla poc probable l’existència del campament militar a Bordils, sobretot  havent en compte que quedava molt desprotegit en cas d’atac. El que sí podria ser és que alguns comandaments d’alt rang, de les tropes acampades a Medinyà, s’allotgessin a Can Baldiret.

Tant se val, el que sí resulta desconcertant és que en el mapa Théatre des Operations de l’Armée d’Aragon, guardat a la Bibliothèque National de Paris pertanyent al Mariscal Louis-Gabriel Suchet -que fou un apassionat de la cartografia militar-, on hi està representada la zona de Catalunya, València i Aragó, a la zona de Girona no hi apareixen gaires noms de pobles, però sí  hi apareix el nom de Bordils, un poble petit i sense importància geogràfica;  aquest fet fa que ens preguntem:

Com és que hi surt Bordils, i en canvi, no hi apareixen noms de poblacions més importants? Doncs la resposta podria ser que Bordils no té cap importància geogràfica , però si tenia alguna importància militar a l’època.

I aquí deixem la part de “pseudo-històrica” i entrem en la narració de LA LLEGENDA:

“La venjança bordilenca”

Sabem que durant la Guerra del Francès , els soldats gavatxos van entrar a Bordils i van perpetrar  molts i  molts disbarats : destrosses, pillatges, lladroncinis, i tota mena d’abusos

   Segons la llegenda, també van torturar i assassinar el Batlle, que era el cap dels sometent.

  El Mariscal que manava a tota aquella soldadesca, s’alloltjava  en aquest  mas, juntament amb els altres comandaments.

  La  Francina, filla del batlle assassinat, era una jove bonica i agraciada , diuen  que es va fer passar per minyona del mas per poder portar a cap el pla que havia pensat per venjar la mort del seu pare.

  Una nit, la Francina els va preparar un suculent àpat, on el vi no hi va faltar, com tampoc no  hi va faltar el preparat d’herbes que l’Anneta de Can Farigola , una trementinaire  molt coneguda,li va proporcionar, i que la noia va barrejar al vi seguint les seves instruccions.

Quan els oficials havien begut i menjat a cor que vols i va veure que l’efecte del somnífer s’anava apoderant dels gavatxos, la Francina seduí al Mariscal i se l’emporta a l’alcoba del mas i… quan l’aguerrit general va quedar insconscient, , li va tallar el coll en rodó  amb una falç ben esmolada que tenia amagada sota el llit. A la vegada, va tancar i bloquejar les portes de la sala on els comandaments dormien la mona.

Fou llavors quan la Francina va sortir al balcó  portant el cap del general a la mà i alçant-lo va cridar a cor que vols : “He mort el gos , he mort el gos, i els seus cadells están ben adormits”.)

  Això era el senyal d’atac que el sometents i els miquelets de la comarca esperaven, amagats darrera del mas, per abraonar-se sobre les tendes del campament francés, on els soldats dormien plàcidament.

  L’efecte sorpresa va provocar un embolic de corredisses amunt i avall de francesos en calçotets, sense saber què carai passava; si hi afegim que els comandaments no podien donar ordres  per a organitzar la defensa, podeu imaginar-vos que allò va ser un bany de sang, un carnatge per a les tropes franceses.

  No sé si al venir heu vist algunes llumetes voladores, sinó ara al sortir fixeu-s´hi, perquè hi ha qui diu que són les ànimes d’aquells soldats francesos , esperant que algun comandament els hi dongui ordres per tornar  cap a les seves llars, opotser encara estan buscant els seus pantalons.

Autor XEVI JOU VIOLA

ESCRIT MES DE NOVEMBRE 2020

RELLOTGES DE SOL BORDILENCS

Aquest mes, hem decidit de fer un inventari dels rellotges de sol que tenim a Bordils, animats per la iniciativa que el 2015 ja van tenir els alumnes de 3r. I 4t. de l’Escola de Bordils.

Aquests instruments per mesurar el temps quan hi toca el sol, a partir de l’ombra que hi projecta una agulla, anomenada gnòmon, i que sempre té la direcció paral·lela a l’eix de la rotació terrestre, sobre una superfície plana, un quadrant, on hi ha marcades les franges horàries.

  La majoria son del segle XIX amb reformes posteriors i alguns refets fa molts pocs anys. Tots son de tipus vertical. Ara bé , el de l’església parroquial , que tot i que  no  hi ha data, suposem deu ser de la segona meitat del segle XVII, essent un dels més antics del Gironès.

  Tots, excepte el de l’església parroquial, els hem de localitzar en masos, cases aïllades amb propietat al seu voltant o en zones perifèriques.

Mas de Can Cua

Es tracta d’una masia que antigament disposava de moltes vessanes, concretament unes deu. Però ara només en conserva una i mitja, ja que les altres s’han anat venent al llarg del temps. Aquesta masia es caracteritza per tenir una biga de grans dimensions que travessa la casa aguantant gran part d’aquesta. Aquest mas era de la família Tallada. Can Tallada n’era la casa pairal, i aquests ho van comprar a can Bosch. A la porta i en una finestra, hi llegirem dues dates del segle XVII, la de la porta, 1637 on hi ha també una imatge del Sagrat Cor i la de la finestra, una mica més tardana, 1668. Abans s’havia conegut com a can Cuca.

Descripció del rellotge: Material: pintura. Rectangular. Orientat al sud, calculat empíricament. Línies horàries de 6 a 6, xifres aràbigues, senyala les mitges hores. L’actual relativament ben conservat, però perquè va ser refet fa uns anys

Can Baldiret

Es tracta d’un mas que data de l’any 1629. Està situat al barri de Rissec, i el seu valor arquitectònic és indubtable. Fins i tot figura a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. També conegut com la Torre, can Baldiret s’anomena així perquè el masover es deia Baldiri i era de baixa estatura. Anteriorment també havia dut el nom de can Pau Peres, nom del propietari. Es tracta d’un dels masos on suposem que s’estaven alguns comandants de l’artilleria napoleònica que planejaven l’assetjament que les tropes franceses van fer a Girona l’any 1808. Can Baldiret, també es coneix com la Torre, a causa de la torre de planta quadrada i rematada amb balustrada, que sobresurt de l’immens casal, sense cap altra decoració. La casa té teulada a dues aigües i tres finestres al primer pis, la del centre gòtica geminada. La casa té una capella que data del s.XVII, i a les parets un rellotge de sol .on apareix la data 1829

Descripció del rellotge: Material: pintura. Rectangular. Orientació Sud-Oest. Línies horàries de 7 a 6, xifres aràbigues , senyala les mitges hores. Inscripció a la part superior: “Anton Pa…peres 1829 i a la part inferior “1940”. Despintat.

Can Batista

Es tracta d’un mas situat al barri del Rissec. S’anomena així perquè part de la família provenia d’un mas d’un altre poble anomenat també can Batista, i van comprar el mas de Bordils quan aquest va ser expropiat al clero. La casa data de prop de l’any 1584 i, segons les escriptures, abans era conegut amb el nom de can Salom. És una edificació construïda en vàries etapesCal destacar que el pou és un dels que tenen més profunditat del poble. Encara es conserva una part de la paret utilitzada per protegir-se de les inundacions, ja que aquesta casa es troba situada en una zona molt propera al curs antic del riu Ter.

Descripció del rellotge: Material: Argila envernissada. Forma de vano invertit. Orientat al Sud. Sense línies, amb numeració romana de 6 a 6. Inscripció: “Año 1946”

Can Marlí

Casa situada al carrer de Les Hortes.

Descripció del rellotge:  Material: pintura. Aquest és de tipus vertical declinat. Rectangular. Orientat Sud-Est. Línies horàries de 6 a 4 amb xifres romanes. Amb un sol  al pol. Inscripcions: “1846-2006”. Lema: Els amics a qualsevol hora.

Can Riera

Situat a prop de la Carretera Vella que porta a St. Joan de Mollet, molt a prop de la riera de Sant Martívell ,  sembla ser anomenat així per la seva situació geogràfica.

Descripció del rellotge: Material: pintura.Refet estiu del 2020. Forma circular dins d’un requadre. Orientació Sud. Línies horàries de 8 a 4 amb xifres romanes.

Can Torra

Situada al carrer Almeda. Aquesta és una construcció de planta i dos pisos, d’estructura regular i simètrica, amb tres cossos molt ben definits per l’obertura de balcons. Es desconeix el motiu pel qual l’anomenen d’aquesta manera. Els seus propietaris van poder salvar la capella que hi ha a l’interior, de la destrucció comeses durant la guerra del 36. La capella va ser tapiada a temps i avui dia encara es conserva en perfectes condicions.

Descripció del rellotge: Vertical declinat. Rectangular. Orientat sud-Est. Calculat empíricament. Línies horàries de 5 a 6 amb xifres aràbigues

Església de Sant Esteve

Descripció del rellotge: Material: pedra. Tipus vertical declinat. Circular. Orientació Sud-Est. Marques horàries de 7 a 5. Numeració romana amb  el 4 com a IIII. La línia de les 12 és vertical.

Ca les Batistes

Casa del carrer Migdia, i que fou l’edifici de les escoles de Bordils abans de la construcció de les actuals l’any 1935.

Descripció del rellotge: Material: Ciment i pintura. Vertical declinat. Orientació: Sud-Est. Molt deteriorat.

ESCRIT MES D’OCTUBRE 2020

 

QUAN L’EQUIP DE BÀSQUET (FEMENÍ) NO TENIA RETOP

 En temps de la postguerra, anys 40, el franquisme ho tenyia tot de grisor i ofegament; l’esport no n’era l’excepció; estava controlat per la Falange Española Tradicionalista i de la JONS fet que el va condicionar i de manera expressa l’esport femení. El règim només va permetre que les  noies només podien practicar determinats modalitats esportives(bàsquet per citar-ne alguna), ja que altres com el futbol o l’atletisme, deien que no eren adequades per elles.

D’aquí que era molt difícil, i en els pobles petits i de zones rurals, encara més que les noies poguessin accedir a practicar qualsevol pràctica esportiva.

Però, vet aquí, al Bordils dels anys 40 va sorgir un equip de bàsquet femení que no va tenir rival a la  província de Girona i va portar el seu nom més enllà participant en algun Campeonato Nacional. I això fou possible gràcies a Mateu Pell Solé, gran impulsor d’aquest  l’esport de cistella a les comarques gironines.

Noies de l’equip de Bordils, a la dreta de l’arbitre. En aquella època de dictadura, era obligatori cantar el “Cara al Sol” i fer la salutació feixista.

 En aquest escrit us transcric un document fet amb màquina d’escriure ,tal qual, una crònica signada per un tal Santi, que no sabem a quin mitjà anava dirigit, si és que hi anava; que va escriure a meitat dels anys 50. Diu així¨

  Después del futbol…!Canasta!. El baloncesto llegó a ser deporte rey. Aún estoy refregándome los ojos. Pero, en fin, vivamos la realidad de los hechos y lo que fué en realidad el basquet, en aquellos ya lejanos años de gloria deportiva, para Bordils.

  Para hablar de un equipo, o de una asociación en general, es necesario también, destacar el nombre de quienes hicieron possibles los éxitos de dicho equipo o asociación. Algunas o casi todas, por no decir todas, las jugadores(el equipo era femenino) que militaron en el equipo Sindicadas de Bordils fueron: Cornellá, Perich I, Oliver, Sau, Jou, Casademont, Besalú, Almar y Perich II.

  Después de leer y releer crónicas de partidos, hemos llegado a la conclusión de que era un gran equipo que no llegó a tenir rival en nuestra provincia, mientras que en los campeonatos nacionales su papel fué siempre brillante, dejando siempre muy alto el pabellon gerundense y llenando de orgullo a todos los bordilenses.

  En ralidad poco o nada podemos comentar nosotros, que no sea relatarles éxitos y fracassos si es que hay alguno.

  Pero antes de hablar de todo ello, no podemos dejar atrás, ni olvidar, la labor de un hombre que hizo lo possible para aconseguir los éxitos y al que estamos profundamente agradecidos: Nos referimos a Mateo Pell. Este personaje que fué el presidente de la federación provincial de baloncesto, fué también preparador  del Bordils y el que guió siempre por buen camino a las jugadores del Bordils.

  El equipo bordilense conquistó multitud   de trofeus y hacerse con el titulo de campeón provincial en varias ocasiones. Los rivales, emperò, que mas acosaron en alguna ocasión fueron los equipos de Gerona y Blanes.

  Los triunfos conseguidos en torneos organizados por otros pueblos, o en el nuestro propio, fueron también muchos.

  En las fases provinciales, las bordilenses tenían siempre o casi siempre como rivales en la final al equipo de Gerona, teniendo que jugar en ocasiones partidos de desempate.

  Obtuvieron también triunfos en campeonatos organizados por la secció femenina, ante conjuntos de Gerona, Bañolas, Figueras, Ullá, Armentera y Puigcerdá.

  También triunfaron en el trofeu femenino ofrecido por el Exmo. Ayuntamiento de Gerona.

  En campeonatos nacionales el Bordils, (1), también tuvo una actuación muy brillante. En el año 1949, obtuvieron el subcampeonato de España, detrás del equipo de Barcelona, en Castellón. Superando a equipos  como: Castellón, Madrid, Murcia, Cuenca, Lérida, Salamanca, Logroño y Zaragoza.

  Este campeonato se celebro en el mes de Junio en Castellón y en la fase final a la que llegaron Barcelona, Lérida, Salamanca, Castellón y Gerona(1) se produjeron los siguientes resultados:

Castellón  2—— Gerona 28

Gerona  25——-Lérida   4

Salamanca 6—Gerona 27

Barcelona 41—Gerona 19

  Las jugadores gerundenses(1) demostraron en todos, en todos los partidos un excelento dominio del juego, llevando a  cabo un magnifico marcaje y labor de conjunto. Destacaron Carmen Jou en el ataque y Rosalia Cornellá como defensa, però sin menospreciar a las demàs jugadores que, como Amparo Perich o Teresa Oliver realizaron grandes partidos.

  Les fué entregado el trofeu concedido por el jefe provincial del movimiento de la provincia de Castellón.

  En 1951 participaron en otro campeonato nacional celebrado en Zaragoza. Aquí no hubo un éxito Tan rotundo pues quedaron en cuarto lugar de la clasificación, que no resta méritos al equipo de Bordils.

  El equipo estaba formado por: Cornellá, Perich, Oliver, Jou, sau y Casademont.

  La clasificación fué: Zaragoza, Barcelona, Tarragona, Gerona, Lérida y Huesca.

  En este campeonato la mala suerte se emparentó con las bordilenses en los partidos claves por lo  que no lograron una major clasificación.

  Los días 16, 17 y 18 de octubre tuvo lugar en Barcelona la competición de sector de los campeonatos nacionales de sindicatos. Las bordilenses obtuvieron el segundo puesto, después de las sindicades de Menorca y empatades a puntós con el equipo del banco espanyol de crédito de Barcelona.

  La trayectoriade las jugadores bordilenses puede clasificarse pues de formidable. Quizá alguien puede tacharme de triunfalista, però…es major vivir de recuerdos que de realidades cuando estas son peores que aquelles.

                                                             SANTI

(1)El equipo de Gerona estaba compuesto únicamente por las jugadores de Bordils por ser este el equipo major clasificado en los campeonatos provinciales.

ESCRIT MES DE SETEMBRE 2020

De tothom és conegut el nom de Bordils per la seva  llarga i important tradició musical i per ser  bressol de molts bons músics i compositors. En l’escrit d’aquest mes el dedicarem a la nissaga dels Palet:

ELS PALET, TRES GENERACIONS DE MÚSICS

LLUÍS PALET i POU (Bordils 2 de març 1923 – Banyoles 8 de setembre 2011)

Fill de Josep Palet i Solés i Dolors Pou i Coll.

A part de tocar el violí, era instrumentista de trombó de vares i fiscorn. A Bordils va estudiar solfeig amb l’Eleuteri Alou i Massanas i violí amb en Ferran Jofre i Solés. Ambdós eren veïns de casa seva, al barri de les Hortes. Més endavant prosseguí el seu aprenentatge de violí a Girona amb en Josep M. Carbonell i Perich. El seu mestre de trombó de vares i fiscorn fou en Josep Puig i Castelló(el “Moreno”) de Cassà de la  Selva.

Després d’actuar en diverses formacions de les comarques gironines (“ROSAL” de Salt, “FERRER” i  “FLORIDA” de Girona, “AMOGA” de Vidreres –de la qual en fou cofundador, “LEADERS” de Granollers, “GIRONA”, “MARAVELLA” de Caldes de Malavella i  “TROPICANA” de Palafrugell),  va ser cofundador, la temporada 1956/57, de la cobla-orquestra “COSTA BRAVA” de Palafrugell. En aquesta agrupació va estar-hi vinculat fins el dia de la seva jubilació(14 de febrer de 1983). Últimament havia format part de la cobla “BAIX EMPORDÀ” de Palamós (fiscorn) i, alhora, de “L’ORQUESTRA DE CAMBRA” de la Diputació de Girona (violí).

Al llarg de la seva vida impartí classes de violí, fiscorn i trombó de vares. Entre els seus alumnes hi hagueren, entre d’altres:  en Joan Moré i Anglada i en Josep  Cassú i Serra de Bordils.

En Lluís Palet, a fila de dalt, assegut l’últim de  la dreta, tocant el fiscorn amb la cobla-orquesta Costa Brava el 1957

L’any 1949 es va casar amb la Concepció Ribas i Oliveras, filla de Bordils. D’aquesta unió va néixer l’Esteve, que també seguirà la tradició musical del pare.

ESTEVE PALET i RIBAS (Bordils, 4 de gener 1950)

També músic, però a la vegada fructuós compositor i pedagog.

Instruments : Violí, saxofons alt i tenor, clarinet, tible i tenora.

Les primeres notes musicals les hi va ensenyar el seu pare Lluís. A partir dels 5 o 6 anys va anar a classes de solfeig amb en Narcís Perich i Salvà de Bordils. Als 9 o 10 anys prosseguí el seu aprenentatge a Girona amb el mestre Josep Viader i Moliner i, més endavant amb la Sra. M. Àngels Alabert i  Feliu. A la capital gironina cursà els estudis de violí amb la professora i concertista de violí,  na Consol Oliveras i Casademont i amb el Sr. Lluís Caballeria i Valls. Aquest fou el seu primer mestre de saxofon tenor.  Els estudis de saxofon tenor els perfeccionà a Barcelona, sota el mestratge del senyor Marcel·lí Bayer i Gasca. Els seus mestres de clarinet foren en Narcís Perich i  Salvà, Lluís Turet i Soler de la Bisbal d’Empordà i Marcel·lí Bayer i  Gasca. El tible l’aprengué amb l’Antoni Moré i Anglada de Bordils.

Començà la professió de músic a l’edat de setze anys a la cobla-orquestra “CATALUNYA” de Bordils. En el transcurs de la seva trajectòria musical ha estat vinculat a les cobles-orquestres: “CARAVANA” i “MONTGRINS”, ambdues de Torroella de Montgrí, “COSTA BRAVA” de Palafrugell i els conjunts: “LOS GRECOS” de Girona, “FRANCESC MAS i LA SEVA ORQUESTRINA” de Vidreres.

Durant trenta anys ha exercit com a professor a l’Escola de Música de Banyoles, on ha impartit classe de solfeig, cant coral, saxofon, clarinet, violí i, alhora, ha dirigit variats conjunts instrumentals i conjunts de música de cambra. També va ensenyar música als col·legis públics de St. Esteve de Guialbes, Orriols, Vilafreser i a dues escoles de Banyoles: “verge del Remei” i “Can Puig”.

Com a compositor ha escrit, fins al dia d’avui, una quarantena de sardanes. Onze d’aquestes sardanes, van ser enregistrades en CD per la cobla “LA PRINCIPAL  DE LA BISBAL”, dirigida pel seu mestre Francesc Cassú I Jordi, el 2014. Però d’altres sardanes seves, ha estat gravades per altres cobles com “MONTGRINS” o “LA SELVATANA”.

Amb lletres originals del Sr. Lluís Casamitjana i  Coromina, ha composat nombroses cançons infantils, nadales, havaneres, melodies de Bossa Nova, una obra per a narrador, cobla i percussió titulada: “”Silencis opacs”, sense oblidar peces de saxo, obres per grups de corda. També  ha realitzat i publicat diferents treballs de caire pedagògic sobre “Duke” Ellington;, o sobre Conrad Saló i la cobla La Principal de la Bisbal; o sobre la vida i l’obra de Manel Saderra i Puigferrer; i sobre La Bossa Nova i el Tango argentí; entre d’altres.

  En el transcurs de la seva estada a l’escola Municipal de Música de Banyoles arranjà obres per a duos, trios i quartets de saxo i de clarinet. Per al conjunt instrumental ORFF, a més de moltíssimes peces infantils(cançons populars d’arreu del món i composicions pròpies), va preparar peces de diversos estils musicals com : fragments d’òperes, bandes sonores de pel·lícules, fragments de música clàssica i seleccions de diferents músiques.Esteve Palet i Ribas

  L’Esteve, des del dia del seu casament(1978) amb l’Àngela Mir i Pujol , resideix a Banyoles, tot i que mai ha deixat de tenir contacte amb Bordils, poble que diu que porta al seu cor i que hi  ve en moltes ocasions. L’Esteve i l’Àngela  tenen un fill, l’Esteve junior que també es dedica a la música.

ESTEVE PALET i MIR (Banyoles, 2 de març de 1981)

Tercera generació seguint la tradició  familiar, es dedica  a la música en les vessants de professor de piano, solfeig i harmonia i també  com a compositor. Estudià música amb el seu pare i posteriorment ho féu al Conservatori de Música Isaac Albéniz de Girona i al Conservatori del Liceu de Barcelona. Ha estat autor de l’obra Eclipsi, per a orquestra simfònica, guanyadora  del premi “Joaquín Rodrigo” als premis “Villa de Madrid” del 2007, i al concurs Ceret-Banyoles ha obtingut diversos guardons: Menció Autor Jove 2002 per l’obra per a cobla Mönlik; premi “Manuel Saderra” 2004 per la Rapsòdia per a piano, cobla i percussió; segon premi 2005 per la sardana Els Juncans; tercer premi 2009 per la sardana El Puigmal.                                           Esteve Palet i Mir

També ha estat autor de les obres Variacions elegíaques, per a piano a quatre mans (2014), de les Escenes musicals (2015), per a orquestra simfònica, amb lletra de Lluís Casamitjana  i de diverses sardanes .

BMD(Banc de Memòria Digital)

ESCRIT MES JULIOL-AGOST 2020 X

 

REVOLUCIÓ del 1868

El setembre del 1868 ha va haver una insurrecció militar al Regne Constitucional d’Espanya que va suposar el destronament de la reina Isabel II que es va conèixer com La Gloriosa o també la Setembrina. Els motius els hauríem de buscar en el descontentament  general causat per una forta crisi econòmica que venia del 1866 (fou la primera crisi financera del capitalisme espanyol) i per motius polítics , segons tesi de Gregorio de la Fuente que l’any 2000 va publicar un estudi sobre la Revolució de 1868[ on va defensar la tesi que la La Gloriosa s’havia produït com a resultat del conflicte entre dos sectors de les elits polítiques de l’era isabelina: un sector «revolucionari» encapçalat pel Partit Progressista aliat amb el Partit Demòcrata, i liderat pel general Prim; i un sector conservador que recolzava Isabel II i que estava integrat inicialment pel Partit Moderat liderat pel general Narváez i per la Unió Liberal del general Leopoldo O’Donnell, i que va fracassar en el seu intent de tornar a integrar en el règim els progressistes.

En el primer moment , el poder va ser assumit per les Juntes que es van formar a gairebé a totes les ciutats i pobles, la majoria d’elles elegides o per sufragi universal o per aclamació popular. Un dels principals anuncis democràtics de les Juntes fou el del sufragi universal, la llibertat de l’ensenyament, del culte, abolició de la pena de mort, de les quintes, van suprimir els drets eclesiàstics, entre moltes altres accions cosa que va fer que  la Revolució de Setembre va ser una brusca sacsejada en la història del segle xix espanyol, els efectes de la qual es van deixar sentir àmpliament a tota la geografia del país a partir d’ella tingué lloc el primer intent de la seva història d’establir un règim polític democràtic, primer en forma de monarquia parlamentària, durant el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873), i posteriorment en forma de república, la Primera República (1873-1874). No obstant això, ambdues fórmules acabaran fracassant.

A Bordils, no sabem amb quin sistema es va escollir la dita Junta amb el Sr.  Vidal al capdavant. Però el document que presentem, data del 14 de setembre de 1868 i dóna fe de la presa de possessió dels càrrecs del  nou ajuntament, els quals foren anomenats per aquella Junta. Diu així: (traducció del castellà)

“Al poble de Bordils a catorze de setembre de mil vuit-cents seixanta vuit reunits els components de la Junta i els membres de l’Ajuntament, anomenats per aquella Junta presidida per D. Carlos Vidal s’ha procedit a la possessió del dit Ajuntament, havent en compte que el conseller D. Miguel Mon es troba fora d’aquest poble i tots  havent jurat fidelitat i adhesió a les institucions vigents i al gloriós pronunciament secundat per a tota la Nación i ordenant que després de complimentada l’absència de D. Miguel Mon, es declara format l’Ajuntament de la forma següent: D. Juan Perich (Alcalde), D. Carlos Vidal (President de la Junta i tinent d’alcalde), D. Martín Torras (conseller), D. Miguel Mon (conseller), D. Esteban Sagrera (conseller), José Palet (conseller) i com a Secretari del dit Ajuntament D. Juan Faura i signen el mateix dia que jo, secretari, que ho certifica”

Després venen les signatures, entre les quals hi ha la de l’absent D. Miguel Mon, per tant no podia signar aquest mateix dia. També signen Tomás Martí i Juan Pellicer, que suposem eren membres de la Junta.

El 8 d’octubre del 1868, a Madrid,  es va formar el Govern Provisional, i una de les primeres decisions que va prendre, fou  la dissolució de les Juntes, tot i que moltes van continuar actuant clandestinament a través dels “comitès de vigilància” nascuts d’elles. La majoria dels seus membres es van integrar en els nous ajuntaments i diputacions nombrats per les mateixes Juntes i que foren reconeguts per el propi Govern el 13 d’octubre. Tot i que el Govern es va comprometre a convocar eleccions municipals immediatament.

La Revolució de Setembre va ser una brusca sacsejada en la història del segle xix espanyol, els efectes de la qual es van deixar sentir àmpliament a tota la geografia del país a partir d’ella tingué lloc el primer intent de la seva història d’establir un règim polític democràtic, primer en forma de monarquia parlamentària, durant el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873), i posteriorment en forma de república, la Primera República (1873-1874). No obstant això, ambdues fórmules acabaran fracassant.

Il·lustració de l’himne nacional Abajo los Borbones! Creat per Antonio García Gutiérrez i Emilio Arrieta en 1868  (BNE)

Xevi Jou (BMD)

ESCRIT MES DE JUNY 2020

LES BATALLES DE BORDILS

  Com s’explica en el llibre Bordils, Passat i Present, l’any 1462 el Pla de Bordils fou escenari d’una batalla entre les forces de la Generalitat de Catalunya, comandades per Bernat Gilabert de Cruïlles, i les forces reialistes del rei Joan II, comandades per Pere de Rocaberti, que foren els vencedors del xoc i haver fet més de 300 presoners.

Bé, aquest fet l’hem de situar en el context de la Guerra Civil catalana que va durar deu anys, del 1462 al 1472 i que també va coincidir amb la Revolució Remença[1].

La guerra fou el resultat de l’actitud dels Trastàmares[2], entossudits a imposar un autoritarisme monàrquic a Catalunya, però també la conseqüència de les agitacions socials del camp català, del conflicte barceloní entre partidaris de la Biga[3] i els de la Busca[4] i, en general , de la greu crisi econòmica que envoltava el Principat. La guerra fou un despropòsit: de fet foren una sèrie de guerres civils superposades; Biga-Busca, remences-senyors feudals, i Generalitat-rei.

Ara bé, hi va haver un altre batalla als voltants de Bordils  de la qual no hi  ha gaires referències. La que hem trobat va tenir lloc el 3 de desembre de 1653, segons el volum de “CHRONOLOGIE HISTORIQUE-MILITAIRE” de la Bibliothèque de la Ville de Lyon,.

Cal aclarir que diu que aquest fet l’hem de situar en la Guerra dels Segadors la qual, va acabar el 1652 amb la caiguda de Barcelona a mans de les tropes monàrquiques espanyoles de Felip IV. Ara bé, la guerra entre França i la monarquia espanyola es perllongar fins al 1659, en què es va signar el Tractat dels Pirineus, per el qual EL Regne d’Espanya lliurava a França: el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i part de la Cerdanya.

Intentarem traduir la descripció que en fa:

La batalla de Bordils va tenir lloc el 3 de desembre de 1653, durant la Guerra dels Segadors (Guerre des faucheurs) que enfrontar les tropes franceses amb les tropes espanyoles.

PREÀMBUL

El 23 de setembre de 1653, els Espanyols van aconseguir fer entrar a dins de Girona un comboi de queviures i a causa de les pèrdues de la seva cavalleria a causa de les grans calorades d’estiu, el mariscal Charles de Monchy d’Hocquincourt va decidir aixecar el setge de la ciutat(Girona), el 25 de setembre de 1653.

Les tropes es retiraren ordenadament i el mariscal només pensava, per la resta de la campanya, en reforçar les places que les tropes franco-catalanes ocupaven.

LA BATALLA

Charles de Monchy d’Hocquincourt essent responsable de conduir a Roses un comboi de reavituallament de queviures i municions, un destacament enemic el va atacar el 3 de desembre al voltants de Bordils. El combat va ser molt violent i les tropes franceses, entre elles el régiment d’Auvergne van desafiar les tropes espanyoles que es van replegar a Girona.

BALANÇ i CONSEQÜÈNCIES : Les tropes espanyoles van perdre 500 morts i van deixar-se 800 presoners.  Les pèrdues franceses no son conegudes.

El mariscal entrà a Roses amb el comboi i va posar la plaça en estat de defensa.

De fet, i segons escriu Busquets i Simon a “Girona al segle XVII”, el francesos van aixecar el setge degut a que el 22 de setembre, Joan d’Àustria es va presentar a Cassà de la Selva al front d’un exèrcit de socors; el 24, a la Font de la Pólvora, a la batalla de Vila-roja, els francesos varen quedar atrapats entre l’exèrcit espanyol que avançava i els defensors de Girona. Aquesta acció militar va lliurar la ciutat i va permetre l’exèrcit espanyol perseguir les tropes franceses per l’Empordà. Joan Josep d’Àustria va ser rebut triomfalment a la ciutat el 6 d’octubre, on se li va retre una rebuda cerimonial reservat “per Reys ho Emperadors

També diuen les cròniques que, a  causa de la derrota l’exèrcit francès es retirà al Rosselló. Malgrat tot no mancà de reforçar la plaça de Roses amb prou tropes com per garantir-ne la seva resistència enfront l’exèrcit espanyol. L’any següent un nou virrei Conti encapçalaria un nou intent de reconquerir Catalunya.

Per tant no quadra que  la batalla de Bordils(3 de desembre) fos una successió del setge de Girona(23 setembre). Què van fer les tropes dels francesos aquests més de dos mesos? Ara bé si que les cròniques diuen que les tropes del mariscal Charles de Monchy d’Hocquincourt van anar a refugiar-se a la ciutadella de Roses.

Tant se val, el fet és que el nom de  Bordils surt  en les cròniques militars franceses i en alguns mapes militars que es conserven a Paris.

[1] La Guerra dels remences o Revolta del remences fou el conjunt de moviments revolucionaris que va protagonitzar la pagesia de la Catalunya Vella durant la segona meitat del segle xv per reivindicar l’abolició dels mals usos, un conjunt de gravàmens, servituds i subordinació humiliant cap al seu senyor.

[2] Es dona el nom de Dinastia Trastàmara a un casal de reis que van governar el Regne de Castella de 1369 a 1504; la Corona d’Aragó, de 1412 a 1516; el Regne de Navarra, de 1425 a 1479; i al Regne de Sicília i Nàpols, de 1412 a 1516.

[3] [4] La Busca i la Biga foren dos bàndols polítics en què es dividiren els habitants de la ciutat de Barcelona al segle xv.

  • La Biga, en analogia amb la peça de fusta que aguanta un edifici –la ciutat-, estava integrada per la majoria dels ciutadans honratsi alguns mercaders –, es considera, actuava i vivia com un grup nobiliari, tenien terres, castells i drets senyorials i vivien de les rendes. Tenien el control del poder municipal i s’oposaven als sectors vinculats a l’economia productiva.
  • La Busca, -l’estella, en oposició a la Biga- era el partit dels menestralsmercadersi artesans que aspiraven a controlar el govern municipal per fer complir els privilegis, llibertats i costums de Barcelona. Volien la devaluació monetària i mesures proteccionistes.

ESCRIT MES DE MAIG 2020(000406)

EL RETAULE BARROC DE L’ESGLÉSA DE BORDILS (2ª PART)

(Seguint amb el treball de Dora Santamaria i Colomer)

  1. C) CARACTERÍSTIQUES GENERALS.

C.1) DESCRIPCIÓ DE LA FORMA

Com veiem a la fotografia cedida pel senyor Gaspar Jou, l’estructura del retaule respon a l’esquema de cinc carrers verticals separats per columnes i dividits horitzontalment per entaulaments.

El llenguatge arquitectònic que s’hi aplica fou d’ascendència clàssica: ordre jònic al primer cos; corinti al central i compost al superior; cornises, frisos i motllures d’acord amb cadascun dels ordres arquitectònics, en complementen l’estructura.

En els carrers extrems i central, els  intercolumnis els ocupen les fornícules amb coberta de canó que allotgen les imatges de diferents sants, mentre que els carrers interiors, es resolgueren amb teulons narratius treballats en relleu.

Tota aquesta estructura es recolza sobre el basament o peu del retaule elaborat en pedra.

Coronant tot el conjunt, a la part de l’àtic, hi  ha un gran frontó corbat i trencat, en el centre i vèrtex del qual s’hi representa l’escena del Calvari.

Unes polseres, la traça de les quals fou feta per Pere Perdigó amb acusat treball de talla, emmarquen el retaule.

Quant a les columnes, observem que en tots els ordres els fusts són seguits i reberen ornamentació en relleu, no podem afirmar si vegetal o floral de caràcter naturalista o més tipus grotesc.

Malauradament la qualitat de la fotografia (potser única que hi ha del retaule) no ens permet d’identificar convenientment molts elements tant ornamentals com iconogràfics que no es descriuen  en els contractes, entre ells la decoració de les columnes.

C.2) ICONOGRAFIA

De les representacions en relleu que ocuparen els teulons res no podem dir-ne. Cal pensar que s’hi representaren escenes al·lusives a la vida i martiri del sant patró, Sant Esteve, que ocupa la fornícula principal del retaule.

Sobre aquesta imatge, la motllura o frontó mixtilini que remata la fornícula on s’allotja, i el sagrari, podem observar la notable diferència que existeix entre la resta d’imatges del retaule i la de Sant Esteve, representat quasi apoteòsicament, comparable a les glorificacions del ple barroc, amb una gran mobilitat ben diferent de l’estaticisme i contenció que advertim en les altres imatges. Semblantment el frontó és molt mogut per l’època en què s’executà. Pel que fa al sagrari, és segur que correspon a una etapa molt posterior. Per tot això podríem creure en la possibilitat que, per raons ara per ara ignorades, podrien correspondre a una reconstrucció o afegit posterior.

Com tants retaules coetanis, el Misteri de la Redempció es representa a la part superior o coronament. Crist crucificat amb Maria i Sant Joan al peu de la creu, a la part central. A ambdós costats les figures dels dos lladres, representant així de manera fidel el drama del Calvari.

Pràcticament inapreciable a la fotografia, encalafornat entre els nervis de la volta de l’absis, la figura de Déu Pare en relleu, presideix de manera simbòlica i iconogràficament tot el conjunt.

 

Per acabar dir que, tenim constància que pel setembre de 1608, el basament ja estava llest i assentat. Antoni Moret i Baldiri Roca foren contractats per fer-ne la judicació.

Una àpoca*** de 1610 confirma que el retaule s’anava duent a terme. Un cop llesta la part escultòrica es procedí a la policromia i daurat del retaule. No es coneix el nom del mestre o mestres que realitzaren la part pictòrica. Segons la data que hi ha al basament, degué acabar-se l’any 1618.

BMD