1925_00_00_orquestres_La Principal de Bordils_000020

1925_00_00_orquestres_La Principal de Bordils_000020

Darrere: Pere Rovira [pare] (contrabaix), Tomàs Grau (clarinet i tenora), Josep Nadal (viola i fiscorn), Jaume Romans (violí i flabiol) i Ciril·li Valls (cornetí)
Davant: Ricard Monguilod (fiscorn), Baldomer Escapa (flauta i tible), Miquel Aiguabella (violí i tible), Pere Rovira [fill] (clarinet i tenora) i Llorenç Cotxo (cornetí).
Aquesta foto i el seu corresponent revers (foto següent) són de la Col·lecció d’en Jordi Garcia Aiguabella, nét d’en Miquel Aiguabella.

*Informació extreta de la web d’en J.Loredo

1924_00_00_orquestres_La Principal de Bordils_000015

1927_00_00_orquestres_La Principal de Bordils_000015

Darrere: Tomàs Grau (tenora)-director-, Narcís Costa (tible), Josep Gelada i Bosch [“Pitu Figueriques”] (cornetí), Jaume Romans i Riqué (flabiol) i Pere Font (tenora)
Davant: Ricard Monguilod (fiscorn), Lluís Estañol i Arderiu (cornetí), Joan Costa (fiscorn), Miquel Aiguabella (tible) i Genís Miàs (contrabaix). 1929

1922_04_20_Fulls parroquials_001629

1922_04_20_Fulls parroquials_001629

1922_04_20_Fulls parroquials_001630

Full parroquial nº 15. Observem els nombrosos actes religiosos que hi havia per la Setmana Santa. També podem que es feia el salpàs*.

*El salpàs és una tradició cristiana que consistia en una visita anual que realitzava el rector durant la Pasqua a totes les cases d’una parròquia eclesiàstica, especialment a les de pagès, per beneir-les amb aigua i sal. Un costum que troba el seu origen en la tradició jueva en record de la pintada amb sang que van fer els hebreus a les portes de les cases per alliberar-se de les plagues d’Egipte. Adoptada pel ritu cristià, consistia a beneir un recipient amb aigua i un plat amb sal amb una espelma dreta al mig. Llavors es barrejaven aigua i sal i s’aspergia, amb l’ajut de la caldereta i el salpasser, les portes i llindes de la casa, i també dels corrals. Les diferents consuetes – llibres que recullen les pràctiques i cerimònies d’una parròquia – manifesten diverses variants d’aquesta tradició que tenia, a més, un caràcter marcadament territorial i administratiu de reconeixement d’un terme parroquial.