67-L’ADÉU AL TREN PETIT

 

ADÉU AL TREN PETIT

Li  dèiem el Tren Petit o el Carrilet, pels 75 cm. que tenia l’amplada de la seva via. Antany, oficialment era “El Tranvia del Bajo Ampurdán” i va ser possible gràcies a que el projecte d’un Tren Gros de via ampla, un projecte que pretenia enllaçar Blanes a Vilajuïga i que  havia de passar pel Baix Empordà,  se’n anés en orris. La construcció del primer tram Palamós-Flaçà va durar dos anys (1885-87). Es va inaugurar el 23 de maig de 1887 amb una gran festa a Palamós. Però l’extensió Flaçà-Girona, tot i que les vies ja estaven al seu lloc el 1918, per diferents problemes no es va inaugurar fins el 7 de juliol de 1921. Per tant Bordils vam tenir Tren Petit durant 35 anys!

L’escriptor empordanès Josep Pla en va escriure magnífiques narracions sobre aquest tren, algunes amb una fina i excel·lent ironia: -“El material  fou comprat a l’estranger, sobretot a Bèlgica, i degué ésser boníssim , perquè encara dura malgrat els anys que  fa que salta pujant i baixant per l’orografia del país. Les sis primeres màquines i els primitius vagons de passatgers han tingut accidents gravíssims, s’han estimbat per un o altre pont, han esclatat, han fet estralls aparatosos, però…per ara va tirant”. O :-“Què pensaríeu, però, si us digués que aquest tren m’entendreix? És veritat…. la gent, a les estacions, s’havia de carregar ella mateixa els baguls i les maletes…Quan tothom estava llest, el tren marxava, i avall… i no marxava fins que els viatgers coneguts havien pres el cafè, encès el cigar i fet el remenat. De vegades a darrera hora compareixia una minyona a dir que esperessin al seu senyoret…Tothom es feia el càrrec de les coses i el tren s’esperava amb paciència…Això té un cert sabor…El meu avi degué quedar parat davant d’aquests fòtils de ferro que passen per la carretera traient foc i fum i vapor blanc….Tot aquests ferro vell un matí desapareixerà, i en quatre dies tot quedarà oblidat. Però, Déu meu!, les nostres coses tan modernes i tan indispensables també s’oblidaran…”

El meu país. Destino. 1968

Però  en aquest escrit el que volem prioritzar és la Carta  d’ un “celranenc” anònim va enviar  a la revista Destino, perquè la publiqués en l’apartat “Cartas al Director” on glosa un petit homenatge popular que un grup de gent, en el qual ens consta que també s’hi havien afegit alguns bordilencs, va fer el dia del seu darrer viatge (fou el dimecres 29 de febrer del 1956).

Aquesta carta fou publicada a la revista Destino nº 973, el 31 de març del 1956

Amb el títol de VIDA Y MUERTE DE UN PEQUEÑO TREN, deia:

Sr. Director de DESTINO

No dudaba de que nuestro incomparable José Pla daría un último adiós al “Tren Petit” desde las columnas de DESTINO, desde donde tanto y tan bien se ha escrito de múltiples aspectos de este pequeño paraíso que es el Ampurdán. La desaparición de nuestro tren ha pasado sin pena ni gloria en su propia comarca: algunos artículos periodísticos, más narrativos que sentimentales, y solo DESTINO, de Barcelona, por la pluma del ampurdanés José Pla, se ha ocupado del mismo con la simpatia que merece.

El “Tren Petit” económicamente era un fracaso, però en su trayecto, con sus pitidos, con sus coches de juguete y con sus máquinas anacrónicas, era un dechado de simpatia en todo su recorrido, y DESTINO fué el que mayor supo interpretarlo cuando en uno de sus viajes lo utilizó desde Palafrugell a Palamós.

El último convoy, el  que salió de Gerona destino Palamós el 29 de febrero de este año bisiesto,, a las 18’30 horas, fué “mirado” como última cosa rara en las estaciones del trayecto, però para que conste cuando se escriba la historia de ese pequeño tren (si es que alguien algún dia tiene tiempo que perder `para escribirla), vale la pena decir que hubo un pueblo que fué a despedirlo con simpatia, con amor y con cariño: ese pueblo fué Celrà.

Fuimos, (me cabe el honor de contarme estre ellos) a dar el último adiós a un tren que en un tiempo había cumplido su cometido, a un tren que había transportado miles de toneladas de troncos de quebracho procedentes de Argentina, desde Palamós a Celrà y que en su tiempo había proporcionado un servicio más o menos eficiente (más menos que más) y que había tenido

Un grupo de amigos de Celrà, con las autoridades  al frente (aunque con carácter oficioso) quisimos dar el último adiós al “Tren Petit” en forma cariñosa y quizá algo original.

Lo esperamos en la Estación, llena de público; y a su llegada procedente de Gerona (con su media hora de retraso, claro està), fué saludado con petardos, cohetes y aplausos. El maquinista, previamente advertido, contestó con pitidos a nuestro saludo y fueron los últimos que se oyeron

El personal: jefe de tren, revisor, maquinista y fogonero, fueron obsequiados cada una de ellos con botelles de espumoso San Sadurní; toda la comitiva subimos por última vez en aquellos coches de juguete para ir hasta la estación de BORDILS; el tren quedó abarrotado como si de una fiesta mayor se tratara.  Durante el trayecto el personal del tren y los señores viajeros fueron obsequiados con San Sadurní y galletas; los cinco o seis porrones que teníamos, pasaban de mano en mano y de coche en coche, bajo la luciernaga luz que pretendía il·luminar-nos.

Llegamos a BORDILS sin ningún contratiempo y allí estrechamos la mano de aquellos hombres que por última vez conducían el pequeño tren a través de los campos ampurdaneses, desde la capital hasta la Costa Brava.

El maquinista nos saludo nuevamente con aquel estridente pito que ya no  oiríamos nunca más, al fogonero le saltaban las llàgrimes de los ojos y todos teníamos el corazón entristecido ante lo que no tenia remedio…; un tren, inútil ahora, però siempre simpático y campechano, un trozo de vida del Bajo Ampurdán que salia de BORDILS para ir a morir de forma definitiva al amparo del mar azul de Palamós…

 

BMD

 

CINEMA ATENEU 14

EL CINEMA de Can Cinto 

En acabar la guerra, en Jacint Sau Casademont ”en Cintet” va tirar endavant el negoci del seu pare i a més a la sala de l’Ateneu va fer-ne una sala de cinema i el 1r. de gener del 1942 es projecta la primera sessió, amb dues pel.lícules: “Carmen de Triana” i la de complement “Aventura en Polonia”, amb el NO-DO pel mig i el gestiona fins el març del 1944 que la cedeix a l’Empresa Gimbernat “en Toni Maco” que també portava els cinemes de Celrà i de Flaçà. Ocasionalment s’hi van representar algunes obres de teatre de la companyia que s’anomenava l’Arc Bordilenc. Qui, d’aquella època, no recorda la representació magistral de “La ferida lluminosa”? Però a mitjans dels anys 60, l’empresa que portava el cinema decideix plegar. Llavors, en “Cintet”  decideix renovar la Sala Ateneu i projecte fer-la servir per sala de ball a l’hivern. Corria l’any 1966 quan a Can Cinto hi havia ball a la sala del que fou cinema; ara bé, no va durar el que s’esperava, ja que al cap d’un parell d’anys va tancar  potser per la competència de la sala de ball de Flaçà que ja tenia una clientela formada  en quan a les ballarugues de l’hivern. Però no van passar gaires anys que, l’entusiasta cinèfil que mai ha tingut el poble de Bordils, en Narcís Combis, va llogar el local i, després d’invertir-hi en la seva modernització va retornar la sala als seus orígens: el cinema. Li va posar el nom de Cinema Bordils, tot i que tothom el seguia anomenant, el Cinema de Can Cinto. Aquesta activitat va durar fins que, a la primavera del 1983, aquesta activitat va haver de claudicar davant les noves tecnologies i la competència de les grans distribuïdores que van fer inviable tenir aquest cine “de poble”. L’equipament va passar a ser un taller de fusteria i més tard una botiga de queviures.

https://www.bmdbordils.cat/1953/01/01/1953_01_01_cinema_003220/

https://www.bmdbordils.cat/1959/01/17/1959_01_17_comerc_003387/

https://www.bmdbordils.cat/1996/06/01/1996_06_01_publicacions_003217/