Derivació del canal principal i ampliació de 285 hectàrees de regadiu

TT MM: Bordils (Pla de Mollet), Sant Joan de Mollet i Flaçà

1932

 Mateu Vinyals Ferrer nascut el 1703, va ser el promotor de la Séquia Vinyals, una infraestructura de 11 km, que pren les aigües a la presa Vinyals de Campdorà i que permet regar les més de 800 hectàrees dels municipis de Celrà i Bordils primer, després el 1930 Bordils (Pla de Mollet), Sant Joan de Mollet i Flaçà i per últim el 1959 Juià.

De fet la Sèquia Vinyals té els seus orígens en les concessions atorgades pel Reial Patrimoni a Mateu Viñals de Flaçà, per a l’aprofitament de les aigües del riu Ter, una el 21 de maig de 1748 per a usos industrials i recs propis  i l’altre el 15 d’abril de 1750 per rec d’altres terres. Aquestes concessions i aprofitaments sempre van formar part del patrimoni de la família Viñals de Flaçà.

Bonaventura de Vinyals i de Font (1891-1963), després de sis generacions des de Mateu Vinyals, va ser l’últim membre de la nissaga Vinyals que va viure a la casa pairal de Can Vinyals de Flaçà, aquest es va casar el 1920 amb Maria Torras i Rivière, filla gran de l’empresari paperer Salvador Torras Domènech i Anna Rivière.

Bonaventura de Vinyals i de Font, va sol·licitar a l’Administració la autorització per ampliar el regadiu de 285 hectàrees dels terrenys en els TT MM de Bordils, costat dret de la riera de Sant Martí Vell (zona Pla de Mollet), Sant Joan de Mollet i Flaçà, presentant el corresponent projecte signat per l’enginyer Jaume Lladó, que es va ser publicat en el BOP de Girona núm. 24 de data 25 de febrer de 1930, i que desprès d’haver seguit tots els tràmits burocràtics va rebre l’autorització administrativa atorgada per la Direcció General d’Obres Hidràuliques el 17 de març de 1932, publicat a la  Gaseta de Madrid núm. 89 de 29 de març de 1932 i també al BOP de Girona núm. 44 el mes d’abril del mateix any.Es varen anar construint les obres corresponents i una vegada acabades es va aixecar ACTA de reconeixement final de les obres el 20 de juny de 1936, que va ser subscrita en les oficines de la Prefectura d’Aigües de la Delegació del Pirineu Oriental el 13 de juliol de 1936 per l’Enginyer Jaume Cruañas Ruldua i el Concessionari Bonaventura de Vinyals i de Font.

Col·locació canonada de Ø 600 amb una llargada de 500 m. aproximadament

Prop de la masia Mas Riera de Bordils on hi la resclosa i comportes de regulació del canal principal comença aquesta derivació, amb un petit tram de canal obert fins arribar a l’arqueta d’entrada del sifó (bassa de Can Riera), que continua amb tub de Ø 600 amb una llargada d’uns 500 m. creuant per sota la riera de Sant Martí Vell i fins arribar a l’arqueta de sortida del sifó (bassa d’en Bonet), segueix un tram de canal obert paral·lel a l’antiga Ctra. de Girona a Palamós, després fa un gir i va seguint pràcticament la resta del canal fins a Flaçà, paral·lel a l’antiga línia de “Ferrocarriles Españoles Económicos de Gerona a Palamós”  El tren Petit. El recorregut a grans trets es, el canal va vorejant per sota del bosc de Mollet fins arribar a la zona de Pedres Negres, segueix fins arribar a la ctra. C-255, ara carrer Comerç de Flaçà, més endavant segueix la ctra. de Sant Llorenç de les Arenes, vorejant l’antiga fàbrica paperera Salvador Torras Domènech, SA. i fins arribar al riu Ter.

Inauguració de la derivació canal Séquia Vinyals, tram Bordils, Sant Joan de Mollet i Flaçà.1931

Al llarg d’aquest canal i surten varis regs que reguen les diferents zones, els dos primers des de la bassa d’en Bonet TM de Bordils: rec Pla de Mollet núm. 1 o rec Curt i l’altre reg Pla de Mollet núm. 2 o rec Llarg.

TM de St. Joan de Mollet: rec sota granja Palahí, reg d’els Tres Puig, rec de les Coromines  o de les Rameres, rec de Pedres Negres, reg Pla del Ferrer, reg Horta d’en Galceran, rec del Sifó, reg del Transformador o del Pavelló, rec d’en Banyes o d’en Renart, rec de can Pons o del rentador.

TM de Flaçà: reg del Cadenc, rec carrer Comerç, rec carrer Pau Casals, rec carrer Les Feixes, reg carrer Pompeu Fabra, rec sota Estació, rec de la Fàbrica.

Arqueta entrada del sifó (bassa de Can Riera), prop de la Masia “Mas Riera”

El matrimoni Bonaventura de Vinyals amb Maria Torras no van tenir fills i després de la seva mort, el 1963, tota la herència va passar a mans del seu germà, Lluís de Vinyals i de Font, aquest vivia a Madrid i de carrera diplomàtica, i aaquest ho va deixar al seu fill, Josep Lluís de Vinyals Gomes, aquest també resident a Madrid.

Josep Lluis de Viñals Gomes i la seva mare Irene Gomes, veient com la sèquia no els sortia a compte van encarregar un estudi de viabilitat, l’any 1974 Josep Lluis de Vinyals, mitjançat el Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Barcelona, Manuel Conde Cabeza, Enginyer de Camins, Canals i Ports, va fer un estudi i valoració del complexa hidràulic de la seva propietat, d’aigües del riu Ter, per a recs i usos industrials en els TT MM de Celrà, Bordils, Sant Joan de Mollet, Flaçà i Juià. Amb aquest estudi i valoració, va proposar a la Comunitat de Regants, la compravenda del canal, tot i que van ser unes negociacions llargues, però finalment segons Assemblea Plenària de la Comunitat de Regants, el 21 de gener de 1979, es va acordar per majoria portar a terme la compravenda del canal. I després de preparar tota la documentació corresponent, el dia 20 d’agost de 1981 es va escripturar la compravenda atorgada per Jose Luis Viñals Gomes i Irene Gomes Barbosa a favor de la Comunitat de Regants de la Séquia Vinyals.

JORDI BARRERA COLL

L’ESMOLET.

L’ofici d’esmolador era un ofici ambulant i molt antic. Els esmolets portaven una pedra d’esmolar en forma de roda que originalment anava acoblada a un cavallet de fusta i que feien girar amb els peus. També portaven un sac amb eines.

L’esmolet anava pels carrers del poble, Com a ofici ambulant, generalment, l’esmolet no disposava d’un lloc fix, sinó que, se situava a la plaça o a les cantonades dels carrers més importants i feia un soroll musical fort amb el bufacanyes* que duia. De vegades també anava cridant. Tothom reconeixia aquell soroll característic, insòlit que ens indicava que havia arribat l’esmolet, que podíem sortir a portar-li els ganivets o qualsevol estri esmussat per fer-los esmolar, o sigui, per a fer-los el tall o la punta més agut. Es protegia de les guspires amb un davantal de badada o cuir els dels basters.

La musiqueta de l’esmolet i el soroll de les eines quan eren esmolades formaven part del nostre món rural.

A partir del darrer terç del segle XX, ja portaven la mola al portapaquets d’una bicicleta, que passades unes dècades va ser substituïda per una motocicleta.

 

EL CARRO DE GELATS d’EN VARISTO CONFITER

La presència d’en Varisto confiter (Evarist Font era tot un símbol que anunciava bon temps. El carro dels gelats era present en les festes del poble i a la sortida de la Pista de Can Cinto quan hi feien ball. També es traslladava a les festes majors dels pobles veïns.

Transportava amb calma aquell emblemàtic carret de fusta amb dues rodes, pintats de blanc, empès per ell mateix, tot i que a vegades algunes mainades s’oferien a ajudar-lo, a canvi d’una petita degustació gratis. A ell, sempre el veies, degudament uniformat de blanc, per vendre els saborosos gelats. Per contenir aquelles llaminadures glaçades, portava un o diferents dipòsits farcits de gel perquè es mantingués el fred dins d’aquests dipòsits de llautó i les tapes còniques, sempre brillants, estaven els gelats que podien ser de nata, vainilla o xocolata.

Quan havies decidit de quin gust volies el gelat, en Varist obria el departament corresponent, ficava la cullera dissenyada per l’ocasió, era un utensili d’alumini ideat per extreure i servir gelats en forma de boles perfectes… El seu disseny ergonòmic, amb un mànec gruixut i còmode, li permetia una major precisió en extreure porcions. La punta arrodonida estava especialment concebuda per lliscar i furgar amb facilitat la massa gelada i poder-la posar en cucurutxo de vainilla. Quina delícia!

LLET A DOMICILI

 Era habitual trobar-te pel carrer o veure passar una dona amb una marranxa a pes de braços amb un gallet d’on penjaven les mesures, una d’un litre i una de mig litre. Era la Pilar “Cabrit” Almar que repartia la llet a les cases particulars que li havien encarregat. Ho feien de matí i tarda, ajudada pel seu germà. Òbviament, primer havien hagut de munyir de les nombroses vaques que tenien. Era una feina feixuga, ja que a més de munyir cada dia, havien de repartir la llet fent uns quants viatges. Quan es va comprar una bicicleta, la va alleugerir una mica, pel fet que carregava la marranxa al portabultos i en feia molta més via, però no va ser fins que es van poder comprar una furgoneta 2 CV que el va facilitar d’allò més aquells repartiments. El producte que et portaven era “entera”, era llet, llet, sense residu addicional (tetrabric, ni vidre, ni bossa de plàstic) i quan la bullies, a sobre hi quedava un tel espès, que si el posaves en una tassa i afegies sucre, era una exquisidesa per la infància de l’època.

L’AURORA “mitja dotzena”

Era una dona que venia de Barcelona, de tant en quan, i es dedicava a anar per les cases a vendre ous.

EN “CADAMONT” i en FONT

Nom que li veia de de la distorsió del seu cognom Casademont.Aquest passava per les cases a comprar aviram, ous, conills, amb que se’ls emportava en cistelles enreitxades per lavors anar-ho a vendre a Barcelona.

També a Bordils, cada divendres, venia un negociant de Banyoles, de cognom Font, que  tenia establerta la base a l’entrada de Can Madrenas de la Carretera(avui n.93) i la pagesia de Bordils i de tots els pobles del voltant, venien a vendre el seu aviran, conills, ous,…

LES MOCADERES

L’ofici de mocadera consistia a manipular i trossejar la carn resultant de la matança del porc. Tallaven, trinxaven i embotien per fer diversos productes que després servirien per menjar al llarg de l’any. Aquestes dones estaven acostumades a anar a diferents cases que llogaven els seus serveis per al dia de la matança. Aquest esdeveniment, importantíssim en el món de pagès fins fa pocs anys, consistia en el sacrifici i mort del porc que s’havia estat engreixant durant la resta de l’any. Moltes eren de Bordils com l’Amparo Solés Darder, però d’altres, puntualment, venien dels pobles veïns. Eren nomenades així les dones que netejaven la “mocada”, és a dir, el budellam durant la matança del porc a les cases particulars.

 

ELS CIRCS AMBULANTS

Alguns estius, venien a Bordils una troupe de gitanos amb els seus carruatges amb algun animal lligat al darrere i que acampaven al voltant del poble. Eren grups de famílies amb el seu patriarca i amb un grup nombrós de mainada. Muntaven un espectacle a la Plaça del Poble i el seu poder de convocatòria era gran, recordem que en aquells anys no hi havia gaires distraccions. El que jo recordo, vagament, era que per acaparar l’atenció del públic, feien un redoblament de tambor i seguidament un home amb un vestit estrafolari presentava el primer número de la jove contorsionista que feia una sèrie d’exercicis. Però, allò que recordo més i que era l’estrella de l’espectacle, que l’home del vestit estrafolari anunciava amb especial èmfasi era el número d’una cabra i un gos, que els feien passar per una escala i els feia aixecar sobre les dues potes i aparellats un davant de l’altre, fer unes voltes com si fossin una parella de ball. Colossal !

XEVI JOU VIOLA

 

Bufacanyes*: Era un aparell musical de vent no un xiulet, que produïa una xiulada en bufar sobre ell, el so anava fent-se agut i de sobte amb el moviment de la mà sobre la flauta es lliscava pels llavis i canviava a tons greus o viceversa d’una forma completament seguida.