CAMPANES i CAMPANERS de BORDILS
Si ens haguéssim d’imaginar una imatge de Bordils, o haguéssim de dibuixar-ne una icona representativa, ben segur que no hi podria faltar el campanar, sens dubte és un símbol irrenunciable del nostre poble. Aquesta torre és on hi ha les campanes, que potser, avui en dia només les sentim quan ens toquen les hores, però cal recordar que en uns temps no molt llunyans, les campanes foren indispensables en la vida de les poblacions, ja que eren el mitjà de comunicació més important per a tots els habitants, tenint en compte que vivíem en una societat on encara no hi havia, ni de bon tros, la tecnologia actual i, per tant, la facilitat per comunicar-se.
Pensem que, part de la informació que ens donen sobre les diferents celebracions religioses, el qual n’era l’objectiu principal, n’hi havia d’altres que tenien una funció social de servei a la comunitat
- Capçal 2. Corona 3. Cap 4. Espatlla 5. Cintura 6. Anell sonor 7. Llavi 8. Boca 9. Batall 10. Mig peu
Cada quart ens informen del temps cronològic; quan hi havia un perill com un incendi ens avisen; o tocaven a sometent quan hi havia lladres, o quan arribava el peix al poble que havies d’estar atent, ja que calia comptar les batallades que seguien al toc general per saber a quant anava el preu de la terça*… amb el seu tritllejar alegre, ens donaven i ens donen a conèixer l’arribada d’una festa, i quan es toca a morts, amb la seva trista cadència, ens fan saber si el difunt és, home, dona o; en altre temps afortunadament superat, també podíem saber si era ric o pobre. Per tant, el toc de les campanes també ens transmet emocions. Tots ens alegrem quan anuncien una festa i ens entristim quan avisen d’una mort o d’un soterrament.
Durant la Guerra Civil de 1936-1939, un gran nombre de campanes van ser foses per fer-ne material bèl·lic. Això va fer que en molts campanars el nombre de campanes passés de quatre a dues com fou el cas de Bordils i que són les que actualment hi ha. Aquesta mutilació dels campanars va fer variar els tocs i les tècniques per fer-les sonar a la majoria dels pobles, ja que amb menys campanes no era possible interpretar els tocs tradicionals.
Generalment, totes les campanes tenen un nom : patró o patrona de la parròquia, alguna invocació a la Mare de Déu i a alguns sants…
| BATEJADA COM | UBICACIÓ | DATADA de l’ANY | DIÀMETRE en cm. |
| Sant Bartomeu, Sant Miquel i Santa Maria | Torre del campanar | 1859 | 67,6 |
| Maria Dolors, Estefania i Joana | Torre del campanar | 1880 | 78,9 |
| Campaneta interior dels quarts | Dins de l’església | ? | 20 |
| Campaneta interior dels quarts | Dins de l’església | ? | 23 |
| Campana | Capella Mare de Déu de l’Assumpció (Can Baldiret) | 1900 | 34,6 |
| Campana | Capella del cementiri | 1891 |
33 |
Val a dir que la construcció d’una campana és el producte d’un llarg procés que pot arribar a tenir gran dificultat. El perfil, el gruix, el material que era el bronze i el diàmetre de la boca de la campana en determinen el so, cosa molt important. El jou i el contrapès solien fer-se de carrasca, tronc de la qual, havia d’estar submergit en aigua durant dos anys abans per poder començar la seva elaboració.
Val a dir que la construcció d’una campana és el producte d’un llarg procés que pot arribar a tenir gran dificultat. El perfil, el gruix, el material que era el bronze i el diàmetre de la boca de la campana en determinen el so, cosa molt important. El jou i el contrapès solien fer-se de carrasca, tronc de la qual, havia d’estar submergit en aigua durant dos anys abans per poder començar la seva elaboració.
L’encarregat de fer anar les campanes, era el campaner, ofici que la major part de les vegades passava de generació en generació dins d’una mateixa família. Podem dir que els campaners exercien una tasca fenomenal. També cal dir que es veu que era una feina mal pagada, per la qual cosa, per subsistir havien d’exercir d’altres tasques. Aquí a Bordils, de la Guerra Civil fins que aquest ofici es va perdre a causa de l’automatització dels tocs de manera mecànica a principis dels anys noranta del segle passat en què l’últim campaner fou en Miquel Masó (en Quel de Ca l’Elies), però abans foren en Joaquim Poch (en Barnoixa) que també era fuster i enterramorts, en Camil Quer, també agutzil, enterramorts, barquer, barber,… i en Rafel Barroso que també fou el primer l’escombriaire que passava a recollir la brossa de Bordils, això sí per després abocar-les a la reclosa del Cal Peix i…, au rec avall.
M’explicava en Quel Elies, que el campaner havia de tocar a missa, a mort, a bateig i fer el tritlleig de la festa major amb només les dues campanes, cosa que no era fàcil donar-les la solemnitat que calia. També em comentava, com deia en Josep Pla, que per tocar a mort s’havia de tocar la campana com aquell qui no fa res; en canvi, per fer el tritlleig feia falta allò que en diuen suc de munyeca. A més a més em recordava que a partir del Dijous Sant no sonaven les campanes fins al Diumenge de Glòria o de resurrecció, època de Pasqua. Durant aquests dies només es feien sonar les matraques, aparell de fusta que gira i amb martells que piquen sobre una fusta plana i que emetien un so sec, tenebrós. També em va explicar que el seu avi li havia dit que antigament els tocs eren molt més complexos, un exemple en el toc de dol que calia distingir:
Toc d’àngel per a quan es moria un menor de set anys (abans de rebre la comunió), es feia una sèrie de 33 tocs curts seguits d’una pausa i d’un toc per nen o dos per nena. També hi havia hagut el Toc d’agonia que es comunicava quan algú del poble estava agonitzant…, i que els tocs de campana calia distingir entre tocs de repicar, en què la campana està quieta. Sols es movia el batall, els tocs de bandeix que la campana feia mitja volta sobre l’eix, és a dir que anava de banda a banda i els tocs de volteig, que la campana feia la volta sencera sobre l’eix, és a dir que girava sobre si mateixa. Com veieu hi havia moltes tècniques per tocar les campanes que ara s’havia perdut amb la mecanització.
Exemple sonor de com sonava quan tocaven a foc
Quan s’havia de fer algun toc, exceptuant el de les hores, que anaven mecànicament, això sí, calia donar-li corda cada 48 hores, tasca que consistia a fer pujar unes pesades peses amb una maneta connectada a unes politges, el campaner havia de pujar els setanta escalons de l’escala de caragol fins a les campanes, que, a més s’havia d’enfilar en una passera enlairada per poder accionar les cordes amb més facilitat. Tot un esforç físic i, d’equilibri i de força.
XEVI JOU VIOLA
*terça: Era equivalent a una lliura catalana, és a dir, 400 grams.