“Al Juny, la falç al puny” i “Al juliol les eugues baten de sol a sol” són dues dites populars que exemplifiquen a la perfecció com eren les tasques agrícoles durant aquests mesos, fins gairebé entrats a la meitat del segle XX, quan el camp es va començar a mecanitzar. Segar i batre eren dues de les feines de pagès més importants de l’any: era el moment de recollir l’anyada i molta gent hi participava.

Segadors fent l’aturada per menjar amb el campanar al fons.

EL SEGAR
La sega era una tasca feixuga, per l’esforç físic que calia i per les hores de solejades que comportava., ja que es realitzava a finals de juny i principis de juliol es feia el batre. A Bordils de mitjan segle XX i, com a tots els pobles en què la pagesia era l’ocupació majoritària de la gent, el poble bullia entorn aquestes activitats i a l’hora de segar o de batre, les famílies s’ajudaven mútuament.
La sega, una vegada començada, ja no es podia interrompre. S’utilitzava el volant, una falç més grossa que l’ordinària que es manejava amb una sola mà. Anys ençà es feu servir la dalla(dibuix 1) un estri amb un mànec més llarg, una fulla plana i un rampí, que en segar deixava la sega en un rem fàcil de recollir i lligar. Si el blat estava dret, es segava sense gaires problemes, però si estava ajagut, cosa que solia passar si plovia tard, la tasca era més costosa perquè prèviament calia aixecar el cereal amb la forca.

Les dalles i els volants de tant en tant, s’havien d’esmolar, i aquesta operació era tota una tècnica, puix si s’aprimava massa s’esventava* i si quedava massa gruixuda, no tallava.
Darrere els segadors, calia anar lligant els feixos d’espigues i fer-ne les garbes, i amb aquestes anant-les apilonant en grups que s’anomenaven garballons, algú també en deia garberes, que també calia saber-ne, inclinant les garbes dels costats perquè l’estructura no “s’esbullés“, que vol dir que, no s’esfondrés l’estructura. Encara hi havia una altra tasca, que consistia al que en dèiem espigar, que era mirar de recollir les darreres espigues que havien quedat.

Com he comentat, segar era una feina dura, per tant, els segadors havien de fer àpats abundosos i sovintejats, i es feien en el mateix camp, les dones i la mainada eren els encarregats de portar-los, menjaven de pressa i au, tornar a la feina, no valia encantar-se!. També havien de beure molt per evitar la deshidratació. El càntir sempre estava a disposició d’aquells homes, i a més el porró , que per mantenir-se fresc el posaven dins d’un cove ple de palla humida.

Traginant garbes. La persona del fons, amb boina negre és en Bartomeu Julià “En Geniques“

EL BATRE
Llavors amb els carros es transportaven les garbes cap a la casa on s’havia de batre, és a dir separar el gra de la palla. Antigament, les batudes es feien a les eres, fent-hi passar els animals sobre per fer caure el gra, però ja a partir de finals dels anys posteriors a la guerra, va anar augmentant la mecanització del camp i les noves màquines de batre van facilitar aquesta tasca.

Màquina de batre d’en Frederic Joher, amb un paller a la dreta. A dalt la seva filla Teresa 

La feina d’aquestes màquines era destriar el gra de la palla, netejar el gra de la seva pellofa i dipositar-lo en sacs. La força del motor del tractor es transmetia a través d’una corretja molt llarga que anava d’una politja del tractor que posava en moviment els diferents mecanismes de la màquina de batre. Un home amb una forca anava servint les garbes als qui, instal·lats en una plataforma, les anaven ficant a la màquina en una obertura que tenia unes pues que, girant, engolia les garbes que quedaven trossejades quedant la palla, i colpejava les espigues perquè es desprengués el gra. Llavors aquest anava a parar en unes lleixes que el garbellaven, sortint el gra per uns conductes on hi posaven els sacs i per una altra sortida anaven les pellofes del gra (el boll). La màquina tenia un gran ventilador que produïa un corrent d’aire molt potent, que feia que la palla sortís impulsada per un tub llarg de ferro giratori i a més es podia anar dirigint, si convenia, per arribar al paller.
EL PALLER
La dita deia:” Quan el gra ja era a bon recer, arribava la feina de fer el paller“

Paller del mas Riera, amb el campanar al fons

Prèviament hi havien clavat a terra un pal de cinc o sis metres d’alçada, que seria  centre o el que podríem dir l’esquelet del paller. Els homes encarregats de fer el paller, eren gent especialitzada. Fer un paller podria semblar una feina molt fàcil, però no ho era gens; es necessitava una destresa i experiència  per a fer-ho, per això, aquests “tècnics” cobraven més, que els que traginaven garbes. Els recordo una mica com herois de la meva infantesa, als veure’ls treballar allà sota aquell doll de palla caient al cim seu, equipats amb barret de palla , ulleres tipus “aviador”, la boca tapada amb un mocador, anaven trepitjant guiant la palla al voltant del pal havent en compte de no deixar cap sector del paller amb la palla tova, perquè no hi entrés l’aigua de la pluja. Del meu record, foren mestres palleraires: Joan Ferrer “en Joan de Cal Cuní”, Josep Comas “en Pep Mateu”, Lluís Estragó ” en Gasuet”, Miquel Masó “en Quel Elies”, Jaume Prats “en Met Barraca”, Francesc Almar “en Xico Cabrit”; segur que ens en deixem algun, perquè cada colla o cada barri tenien els seus. En molts casos, a l’ acabar-lo, es posava un llençol al voltant del pal amb cabassos de terra a sobre, perquè quedés protegit de les pluges. Ah, n’hi havia també, que per acabar aquella obra escultòrica, remataven el pal amb una olla o algun altre objecte.

En alguns casos, si hi havia molta palla , en comptes de fer un paller, posaven dos pals i feien una pallera que no era res més que dos pallers  ajuntats i allargats, com dos germans siamesos.

1-Tirant les garbes als de la plataforma 2-Tallant el lligam de les garbes i ficant-los a la màquina 3- Carregant els sacs de gra acabats de sortir de la màquina 4-Els “palleraires” fent el paller.

Molts del que ara llegiu aquest article no n’haureu vist mai, d’altres el recordeu amb nostàlgia, com jo ho recordo, perquè aquestes estructures havien format part del nostre paisatge i dels nostres jocs d’infantesa. I potser recordem els pallers com enormes escultures semblants a bolets gegants per la forma que anaven quedant quan s’anaven buidant de la part de baix formant una cabana Ara bé tenien un perillós enemic: era el foc. Sempre podia haver-hi alguna mainada enjogassada portant una capsa de llumins o experimentant amb el seu primer cigarret. Llavors tot eren corredisses dels veïns que amb galledes intentaven apagar el foc.

A Bordils, l’any 1924, el Sindicat Agrícola va adquirir una de les primeres màquines de batre de la comarca, i així els afiliats d’aquela època se’n van poder beneficiar. Era molt rudimentària, però ja tenia un elevador de fusta per pujar la palla. La guerra ho va aturar tot i encallà el progrés, no fou fins a finals dels anys quaranta en què alguns pagesos van poder comprar alguna segadora(vegeu dibuix 2) i una màquina lligadora, que recollia el que s’havia segat. Però les autèntiques màquines de batre no es van utilitzar fins als anys cinquanta. No estaven a l’abast de tothom, sinó que algun empresari pagès o no, en podia comprar una i llavors la llogava a les diferents cases.

Les màquines de batre van estar en actiu fins a mitjans dels anys seixanta, en què van ser substituïdes progressivament per les modernes “cosetxadores“.

Dibuix 2

Aquestes vivències d’aquell món perdut de polseguera, de mocs negres, d’homes colrats pel sol, de barrets de palla amb faixes tibades a la cintura , del brogit de la màquina de batre amb totes aquelles politges en moviment, d’aquell doll de palla daurada sortint d’aquell llarg tub que  em feia pensar en una cua d’escamarlà, d’aquells forçuts traginant els sacs plens de gra, dels carros carregats de garbes i de la gent anant de corcoll. Ah! I el porró amb aquella barreja d’aigua amb anís sempre a punt a dins d’una semal** d’aigua fresca per mantenir la frescor i, al final, quan el paller estava fet i el gra endreçat  al graner, venia el premi en forma d’un àpat pantagruèlic que les dones havien estat cuinant mentre es batia; no hi faltava el rostit, el platillo , les xuies,… sempre amb el porró de vi que no descansava. Era tota una festa per a petits i grans.

Paller nevat a la carretera de Palamós, amb  Can Guixeras al fons

                                                                                                      XEVI JOU VIOLA

 

Esventat-ada*: Dit de la làmina o placa de metall que s’ha deformat i ha perdut la planor./ Dit de la fulla d’una serra que ha perdut el tremp i s’ha enguerxit de tal manera que no pot seguir una línea dreta

Semal**: és un recipient de fusta amb dos agafadors, , tradicionalment usat per a transportar els raïms collits en la verema des de la vinya fins al local on seran transformats en vi.

 

BORDILENCS (IV)
Diuen que el poble la fa la seva gent, però de la majoria d’aquesta gent no en parlen mai les cròniques històriques oficials , són gent anònima reflexa de l’època , el lloc i les circumstàncies que els hi ha tocat viure. Tots tenen la seva història, tant o més interessant que molts personatges que ens els presenten com a referents. Ben segur que, amb les seves vides senzilles, han estat més humans , més bones persones, més solidàries amb els seus veïns i més justos, que molts dels reis que hi ha hagut al llarg dels anys. En l’escrit del mes de març del 2021 vam presentar en Narcís Aliu o en el del maig de 2022 el d’en Vicenç Gotarra. En aquesta ocasió, ens atrevim a fer un record a un altre bordilenc memorable en :

                   JOSEP PONS BADIA en “PEP MARCÓ”o en “PATET MARCÓ                                         

 (Bordils 10/05/1924 – Girona 20/01/2008)
Podríem dir que el que aneu a llegir tot seguit, és l’historial d’una vida feta a l’antiga.

                                                                                                          Rosa Valés i Josep Pons

El seu pare venia de Can Marcó de St. Martivell. Suposadament, la seva infantesa i adolescència la degué passar descobrint l’entorn natural del mas, enmig d’uns paratges dominats per les arbredes del Ban, el riu Ter i els aiguadeixos del riu Vell. Ho desconec, però de segur que va ser una ànima lliure, sense horaris, excepte els d’anar a l’escola, que li marquessin les obligacions només la de ser a casa quan es comencés a fer fosc. La guerra el va agafar en els principis de la seva adolescència, i no sabem com la va viure, però segur com una cosa que estava molt lluny.
La seva existència la podríem comparar, salvant les distàncies, amb la vida del caçador-recol·lector del Neolític, per això durant tota la seva vida va ser un caçador i un pescador empedreït, que ho complementava amb una feina agrícola de subsistència.
Fill de Bordils, però va morir a Girona, ja que ja en la seva darrera etapa de la vida, estava molt sol, vidu i no es cuidava . Una vegada va caure, i va estar moltes hores sense poder-se moure i si no hagués estat pel gos de Can Batista que va alertar als veïns que el van poder reanimar, no hauria sobreviscut, ja que estava ben desnodrit; des de llavors les cases veïnes li portaven coses i ell s’ho cuinava a la seva manera, però no es refeia, fins que al final, una noia, filla d’un matrimoni amic de Can Marcó se’l va emportar a Girona, però diuen que a canvi d’anar-lo a veure de tant en tant, es va fer mestressa de tots els béns que li quedaven. Els finals, a vegades són lletjos, i els humans som una raça egoista i, a vegades, sense escrúpols.
En canvi, va tenir un bon amic, fou el metge Casadevall (osteòpata) , al qual li treballava algunes terres i que li agradava venir al mas sovint, per parlar amb en Pep i per gaudir dels cuinats que li feia la Rosita.
En Pep tenia dos germans: en “Ris” que feia de mosso a Can Cua (vivia amb en Quim “Cua” i l’Angelina “del Molí”) i la Maria que va viure a Mollet. La seva dona era la “Rosita”, una gran cuinera i també cosia a Can Bossacoma (Mestres) a la plaça de l’Església, però, malauradament sempre va estar delicada del cor.
En Pep, de solter , vivia amb la seva mare l’Enriqueta que havia quedat vídua i una tia, la Margarita, després, quan es va casar van conviure amb Rosa Valés “La Rosita” que era de Sant Joan de Mollet.

                                                                         Mas de Can Marcó de Rissec en l’actualitat

El mas datat el 1640, propietat de Can Prim, era un habitatge humil, sòrdid mirat des de l’òptica actual. No tenia ni llum, fa uns cinquanta anys que la llum va arribar al barri de Rissec, però ell no la va voler; tampoc disposava d’aigua corrent, ni cuina de gas , ni nevera, ni televisor… I ja no parlaré d’altres aparells com rentaplats, microones,… Quan dic que no tenia llum a casa, s’entén que el que no tenia era electricitat, per tan qualsevol aparell que necessita endollar-se, no podia ser-hi. Quan dic que no tenia cuina, se suposa que vol dir que no tenia cuina de gas , cuinaven amb fogons de carbó o a la llar de foc amb llenya.. I com s’hi veien als vespres? amb un llum d’oli, però també amb llums de carbur i més tard amb un llum de càmping gas. Quan dic que no tenia aigua corrent, vull dir que l’aigua que necessitaven l´havia de pouar amb el llibant del pou. Sens dubte, gastaven l’aigua que necessitaven, no la malgastaven, ja que obtenir-la els hi suposava un esforç físic, l’havien de pouar. El terra del baix de la casa no era enrajolat.. Poder algunes opinions d’ara, aquesta manera de viure la qualificarien d’alternativa i també de més sostenible, de fet no tenien les necessitats que actualment ens hem creat.
Tenia una llar de foc amb una xemeneia amb una campana molt gran, era el lloc d’aplegar-se, s’hi estava calent a l’hivern i a més era un focus de claror en la foscor de la nit.
Tenia un tricicle per anar al mercat que  l’havia comprat de segona o tercera mà, però a cap de poc, la va abandonar al pati de casa seva, on es va podrir, ja que li feia por conduir-lo i la Rosita no hi anava segura. Llavors, per anar al mercat de Girona, el solia portar en Josep Almar “en Vitus de cal Cabrit” que era el mosso de Can Prim, i els deixava una furgoneta. A vegades també els hi feia algun viatge en Caracas pare( Francisco Molina).
També tenia una moto Gutzzi, a la qual solia carregar a la mainada de Can Baldiret quan els trobava a mig camí de ca seva; però el petit de Can Baldiret, en Quim Brugués m’explicava que mai hi volia pujar quan el trobava pel camí venint de buscar la llet, malgrat que el Pep hi insistia que pugés. No ho volia fer perquè entre el mal camí i la suspensió d’aquell artefacte li feia vessar la meitat de la llet i quan arribava a casa, la seva mare el renyava.
En Pep i en Carmelo (Carmel Olivé), tenien un negoci d’empeltar* fruiters: pomeres, presseguers…, que en feien feixos i els anaven a vendre al mercat de Girona, aquells feixos els carregaven al tren. Val a dir que l’empeltar no és una tasca qualsevol, és un treball ple de noblesa i d’avior pagesa. L’art d’empeltar habitualment no sol ser un ofici, sinó una afició i una ciència d’un grapat d’homes, no molts, que existeixen a cada poble, que en saben per tradició, per vena pròpia o per heretatge dels seus avantpassats.
També, quan havien pescat anguiles al riu, ja les tenien emparaulades amb un restaurant de Girona, al qual les  portaven vives a dins d’un cistell. Era un home molt treballador, responsable, meticulós i li agradaven les feines ben fetes, per això, sempre que a can Prim havien de fer una feina, com marcar o plantar una feixa, sempre el venien a buscar perquè hi anés a jornal, apreciaven molt la seva feina.
Els propietaris del mas, , li cobraven amb el sistema de “terços”, és a dir amb la tercera part de la collita, que moltes vegades era tan minsa que havia de comprar-ne per a poder pagar.
A casa seva era lloc de trobada de tots els “perdularis”, entès en el bon sentit de la paraula. Amb ells anava a posar les enfiles al riu, a vegades fins i tot anaven fins a St. Aniol de Finestres a pescar per les rieres d’aquells indrets. Amb el peix la cove, tots a Can Marcó on feien una gran “fritada” que, en moltes ocasions, s’hi convidava el doctor Casadevall, un amic d’en Pep, que, com em dit, li treballava la terra a canvi de quatre calés i de passar-li la roba utilitzada que ell ja no volia. Però sempre es va preocupar de la salut de la Rossita.
A la postguerra, fou època de passar gana i te les havies d’inventar totes per a poder omplir la panxa. Per exemple era un clàssic , anar a matar pardals a la nit. Després aquells 200 o 300 pardals que havien pelat, els feien en una olla de grans dimensions que en Pep tenia i els coïen. També hi solia participar en Prim, el propietari del mas, a més del deu o dotze “comensals” que s’hi ajuntaven per menjar-se’ls amb allioli.
Com que li agradava el vi, el porró de vi mai faltava i aquest estri , diuen que mai tenia un moment de descans.
Malgrat les aixecades d’aquest objecte tan nostre, mai ningú ha pogut dir que havia vist en Pep tombat pel vi. És a dir, era un gran bevedor i encaixava molt bé, sempre dempeus.
Com que en Pep era un home alt, moltes vegades, quan s’aixecava, es fotia una testarrada amb la campana de la xemeneia i , sempre deia el mateix: “La Cardaré a terra” i agafava una estella i feia l’acció de picar-la. (era un clàssic, quan ja portaven vàries hores fent córrer el porró).
A part de caçador d’escopeta i un expert en “parar” ballestes**, era un bon caçador de granotes al riu Vell*** i expert en anar a “parar” les enfiles al riu; òbviament era un bon pescador de canya. Però també li agradava, de tant en tant, anar a pescar a mar, a les roques, que hi anava amb en Niceto (mosso de cal Bisbe) hi anaven amb el tren.

.

                                                                        Llinda d’una finestra on es pot llegir 1640

Precursor de les pomeres? No ho ser segur, però va ser un dels primers de Bordils en plantar pomeres (Estarqui i Golden) Eren pomeres sense emparrar i quan collia les pomes, les estenia al terra de la sala de dalt del mas, i per conservar-les més temps, les posava enmig de la palla i a més hi posava uns “polvos”. Així les podia anar a vendre fora de temporada, quan allà al mercat, cap més pagès en tenia.
Va acollir a casa seva a la família Molina-Mejías (Els Caracas)quan van aquests van venir a establir-se a Bordils (però això ja ho explicarem en una altra ocasió), però amb això vull dir que en Pep era un home amb un bon cor i d’una hospitalitat fora de mida.
Per acabar dues anècdotes que poden ajudar un xic a entendre la idiosincràsia d’aquest personatge, fill d’un temps que ja no tornarà.

La primera la viscuda per en Josep B.V.:

-Una vegada que tota aquella patuleia de can Marcó, habitualment anaven a pescar anguiles a la nit; una vegada els vaig  acompanyar. Primer “paraven” les enfiles per a obtenir peix, que una vegada trossejats, els feien servir d’esquer per les anguiles. Aquesta vegada van decidir anar a l’indret del Sorralet, perquè allà les aigües eren manses. Jo, aleshores molt jovenet, els vaig preguntar què s’havia de portar, i en Pep li va dir: -Tu no et preocupis de res, només porta una ampolla de vi. Així que a l’entrada de fosc van anar cap al lloc escollit, van muntar les canyes, van fer foc, van coure les sardines que portaven, i van anar endrapant i intercalant traguinyols de vi. Les canyes picaven i picaven, però ningú les agafava, es va acabar el vi, i quan se’n van adonar, eren les tantes de la matinada. Fan un pensament i una vegada han recollit les anguiles que s’havien agafat a les canyes, van emprendre el camí de tornada, però vet aquí que al cap d’estona de caminar, no trobavem el camí de tornada, havien perdut l’erma, qui sap si els efectes del vi hi podia haver ajudat, el cas és que volta que voltaràs i quan ja començava a clarejar, jo vaig reconèixer la  feixa  de casa i els hi vaig dir que estavem prop del Torrent i els vaig dirigir cap a bon port. El pare(d’en Josep), estava ben preocupat pel que els podia haver passat i em vaig haver d’escoltar un “rest de crits” que el meu pare en va fotre.

L’altra explicada per L’Eduard M.S.:

– Una vegada, hi  vaig anar a fer alguns “remiendos” de paleta, en acabar la jornada de feina, a n’en Pep li agradava molt xerrar al voltant de la taula de la cuina, que era molt llarga  i sempre amb un got de vi al davant, i com que erem amics,   sempre em deia: -Vine que farem un got de vi i xerrarem una estona! I jo que també            m’ agrada xerrar li contestava: -Doncs vinga, bevem, bevem, que el beure no fa set! Malgrat que a mi no m’agradava beure vi entre àpats, vaig pensar: -Va un got ja passarà! – Val a dir que, allà en aquella cuina, quan es feia fosc, només hi havia la llum de la llar de foc, a més d’un parell de làmpades d’oli (quinqués). I vinga, xerra que xerraràs. Al cap d’una bona estona en Pep al veure que no hi ha vi al meu got de convidat, em va dir:- En vols més? Jo estranyat vaig pensar: Carai, te l’has begut? No me n’he adonat  i me l’he begut? Poca pot ser!.. Però vaig pensar que potser abans no me n’havia posat i li vaig dir: – Va posa’m en una mica més!
I xerra que xerraràs altra vegada. Ara, ja conscient(l’Eduard), es torna  adonar que el got era buit altra vegada. El noi fins i tot va pensar que en aquella foscor: Hosti, potser se’l carda ell!(en Pep). Però al cap de poca estona i ara sí, estan a l’aguait del que passava al seu obscur voltant, vaig descobrir el misteri. El gat saltava dels fogons a la taula i es fotia el vi. Jo el vaig veure però no vaig pas dir res, però vet aquí que en Pep, en veure el got altra vegada buit, me’n va servir un tercer, és a dir el gat s’havia fotut els 2 gots de vi anteriors. El primer el que m’havia quedat amb el dubte. El segon l’havia deixat perquè no li agradava el vi i el tercer per la curiositat de comprovar si l’animal, al final, aniria de tort o era un bon bevedor. Marrameu!

                                                                                                                                                                                                                                                                         XEVI JOU VIOLA

 

*Empeltar significa inserir una muda, amb un o més ulls, en una branca o tronc d’un altre arbre similar, de forma que s’estableixi entre les dues parts una unió permanent. Empeltar és transformar l’arbre primitiu perquè es desenvolupi de forma diferent a la qual s’havia desenvolupat fins ara.
**Ballesta: Parany per a agafar ocells i altres animals petits, consistent en dues semicircumferències de filferro unides per un eix diametral voltat per una molla.          ***Riu Vell : Braç mort del riu Ter producte del canvi de llera causat per les riuades del 1940. Van quedar un parell de meandres desconnectats del riu principal, que es convertiren en aiguamolls amb un ecosistema molt ric. Una d’aquests era molt a prop de Can Marcó.

                                   EL TREN GROS
Amb aquest títol de l’escrit que hem recuperat del programa de la Festa Major de Bordils 92, ve de contraposar o per diferenciar, quan parlàvem del tren, si era el de Barcelona – Portbou (El gros) o el de Girona – Palamós (el petit). En aquell escrit era una crònica de l’arribada oficial del tren a Bordils.
Actualment, aquest mitjà de transport que ens sembla una cosa normal en la nostra vida quotidiana, hem de ser conscients que pels nostres avantpassats havia de ser un invent diabòlic i extraordinari; i si no compareu dos paràmetres solament: velocitat i capacitat de càrrega (potència), entre aquest nou invent i el mitjà de transport habitual a l’època: la tartana i els carruatges; veureu que era una autèntica i inimaginable revolució.
El 31 de desembre de 1844 es publicà una reial ordre fixant les condicions generals de la concessió i explotació dels anomenats “camins de ferro” d’Espanya. Aquesta disposició havia estat moguda per la sol·licitud del petit ferrocarril de Barcelona a Mataró i per la gran línia Madrid – Cadis.
Davant d’aquestes peticions, el Govern en trobar-se desemparat per la manca de lleis i disposicions oficials que regulessin aquesta mena de concessions, encarregà l’estudi a un grup dels seus tècnics. El nou reglament proposava un ample de via de sis peus castellans, o sia 1,6716 cm; aquesta amplada de via no permetia connectar-se amb els ferrocarrils europeus a través de les línies franceses; s’ha dit que aquesta decisió fou presa per raons d’estratègia militar, tot i que segons sembla, aquesta galga ferroviària també responia a raons tècniques, ja que permetia calderes més amples, fet que donava més potència a les màquines, cosa necessària havent-hi en compte l’orografia de la península.

Imatge de com eren les primeres locomotores que van passar per la linea Girona-Figueres.

Fou el 1848 que el ferrocarril circulà per primera vegada a l’estat espanyol, fou el que va circular entre Barcelona i Mataró. Però pel que fa al nostre poble de Bordils, hem d’agafar el fil històric en la Reial Ordre publicada en el butlletí oficial del dia 2 d’agost de 1863, on S.M. la reina Isabel II, d’acord amb el Consell de Ministres, va atorgar a la “Compañía de los caminos de hierro de Barcelona a Gerona” la concessió del ferrocarril de Girona a Figueres.
En aquest ordre hi anaven inclosos un plec de vint-i-cinc condicions, de les que aquí només en faré un petit extracte. Per exemple:
-la cinquena condició diu que l’empresa que li sia adjudicada la concessió, havia de tenir els treballs fets als tres anys.
-la sisena, que l’explotació era per una sola via, tot i que els túnels es construirien en perspectiva a la doble via.
-la setena condició parla que s’establirien les següents estacions: una de 1a classe a Figueres, quatre de 2a classe a Flaçà, Sant Jordi de Desvalls, Camallera i SANT Miquel de Fluvià i, quatre de 3a classe a Celrà, Bordils, Estanyol i Vilamalla.
-la vuitena fa una relació del material mòbil per aquesta línia: 4 locomotores per mercaderies, 5 locomotores per viatgers, 10 cotxes de 1a classe, 20 cotxes de 2a classe, 40 cotxes de 3a classe, 26 vagons coberts, per equipatges i mercaderies, 16 vagons descoberts per mercaderies, 16 truks, 7 cotxes de conductor amb fre.
-la desena, que els cotxes de viatgers serien de tres classes i tots amb seients de diferent composició pel que respectava a la comoditat.
-la tretzena, obligava a l’empresa a instal·lar i conservar en bon estat, durant el temps que durarien les obres, d’un telègraf elèctric pel servei públic.
Una vegada començades les obres, el país es veié afectat per una crisi econòmica, corria l’any 1866, la qual afectà les obres del ferrocarril Girona-Figueres i les obres restaren paralitzades per manca de capital inversor i per no fer-se efectiva la subvenció estatal. Molts accionistes abandonaren la “Compañia del tren Gerona-Figueras“. Les obres continuaren empantanegades durant anys, entre els quals hi va haver l’esclat de revoltes i temps convulsos.
Fou la companyia francesa “Crèdit Mobilier” la que va adquirir la concessió, i els treballs es van reprendre el juliol de 1874. En aquestes obres col·laboraren 1.400 obrers, a més de 80 cavalls. Per tot podien veure’s sarrions, cabassos, carretons, tombarells, pics i pales; a vegades vagonetes sobre improvisats carrils, que transportaven la terra de les zones on s’havia de treure, a altres zones on s’havia de fer terraplens.
Aquí a la zona del Pla de Bordils, el tren passa per un terraplè d’uns 3 a 4 metres d’alçada mitjana; aquesta terra fou extreta de la zona del que coneixem com el “Desmunt de Mollet” i de les rases del costat del que ara són les vies. A la zona on, encara, són perceptibles és abans del pont de la riera de Sant Martí, tot i que la vegetació els ha cobert força.
Damunt els terraplens es col·locaven les travesses de fusta de pi creosotat, que aleshores valien dotze rals cadascuna; sobre les travesses s’hi posaven els carrils de ferro, tipus Vignole.
Durant l’any 1875 la companyia retornà a mans catalanes amb el nom “Ferrocarriles de Tarragona a Barcelona y Francia“.
El 30 de setembre de 1877, els treballs estaven totalment acabats i un tren va recórrer tot el trajecte( així doncs, fou aquest dia que els avantpassats bordilencs van veure per primera vegada funcionar l’invent del segle que revolucionà els mitjans de transports de l’època, no sense la mirada, barreja de por, sorpresa i curiositat que els devia produir aquell artefacte de ferro que, vomitant fum, corria rabent.
Però fou el 28 d’OCTUBRE de 1877 el dia històric, el de la inauguració del ferrocarril Girona-Figueres.
Quan feia vint-i-nou anys i dos dies de la inauguració del primer ferrocarril (Barcelona-Mataró), es va fer el primer recorregut oficial entre Girona i Figueres i, evidentment, passà per Bordils.Imatge de l’arribada del primer tren a Figueres, i obviament fou el que va passar primer per Bordils.

Entre les autoritats hi havia el Capitan General de Cataluña, el Gobernador de la provincia i moltes persones distingides(d’entre elles el fill del general Martínez Campos-militar colpista de l’època-).
A 2/4 de set d’aquell matí d’octubre, es va posar en marxa a Barcelona, fent parada a >Granollers i Breda, arribant a Girona a ¾ de nou del matí. A continuació, a les nou del matí, va seguir viatge cap a Figueres; d’aquí podem deduir que el primer tren “Gros” que va passar per Bordils-Juià devia ser entre un quart de deu i les deu d’aquell matí. Va arribar a Figueres a la una del migdia.
El dia 20 de gener de 1878, el tren va arribar a Portbou i a la frontera francesa.

                                                                                                         XEVI JOU VIOLA