I …SI HAGUESIN TROBAT PETROLI ?

  Durant una pila d’anys, “DESTINO” va ser el setmanari editat en castellà per excel·lència. Fundada a Burgos per catalans addictes al general Franco, va servir com a òrgan  d’expressió per a la intel·lectualitat feixista catalana refugiada a zona franquista durant la  Guerra Civil.

  Més tard, sota la direcció de Néstor Luján (1957-1969), “Destino” es va distancià del  franquisme tant com pogué i esdevingué-dins les circumstàncies del moment- un referent liberal, tímidament catalanista i partidari d’una restauració de la monarquia borbònica.

   Clausurada pel ministre Fraga Iribarne el 1967, al tornar sortir va anar aixecant el cap fins que el 1975, Jordi Pujol comprar la revista i n’encarregà la direcció a Baltasar Porcel, i més tard a Josep Pernau. Entrà en decadència i tancà el 1980, tot i que el 1985 hi hagué un intent de revifar-la, però no va reeixir.

  Bé potser us preguntareu, per què us faig aquest resum de la publicació? O quina relació té amb Bordils?  Doncs ben poca, però en el n. 754 del març de 1952, hi sortí publicada una fotografia de Bordils. On? En un article que signava  Arturo Llopis; i ara us comento de que anava.

Segons ens explica, en aquells anys es deia que per la comarca hi havia moltes  possibilitats d’obtenir petroli del subsòl.

  Aleshores, hi va haver una Empresa que va sol·licitar els permisos  per a fer prospeccions  en un perímetre d’uns 413 quilòmetres quadrats d’extensió, que abraçava molts termes municipals de l’Empordà, El Gironès i del Pla de l’Estany, d’entre ells el terme de Bordils.

  L’epicentre d’aquesta febre petrolífera, fou la zona de La Bisbal, per ser el lloc –segons els exploradors de l’Empresa concessionària- on es trobaven els hidrocarburs a menys profunditat.

 Així que el gener de 1952, es va començar a fer prospeccions en un camp a pocs quilòmetres de La Bisbal. I, fou  tanta l’expectació que va aixecar, que els diumenges era una corrua per anar a veure  “el petroli”, que li deien. Ara bé, aquest interès va durar poc, ja que no hi havia res d’espectacular i era avorrit ja que era simplement una torre metàl·lica estàtica; a més, quan l’Empresa la  va fer tancar amb una paret de totxanes al seu voltant, llavors  ho era encara més.

 Més tard, LluÍs Solé Sabarí, catedràtic de Geologia de la Universitat de Barcelona, va parlar de l’escepticisme en poder trobar petroli per aquesta zona, amb un informe que deia: “ Por  de pronto aseguraba que en dicha zona no hay más que Paleozoico metamórfico, impropio para subministrar petróleo  y Ecoceno, cuyo espesor es poco adecuado para esta classe de yacimientos. Además, por si fuera poco, la zona señalada se extiende a lo largo de la gran zona de fractura que separa el mazizo de la Gavarras y la llanura del Ampurdán que està completamente acribillada de fractures,y por consiguiente , en condiciones pr.acticamente impossibles de almacenamiento. Prueba de ello es la immediata presencia de los volcanes apagados de Corsá y otras localidades pròximes, cuya vecindad tan mal se compaginan con la existència de petróleo”.

  I així fou com es va anar deixant que s’esfumés el somni de convertir el nostre paisatge en camps plens de torres de perforació, cosa que hauria canviat radicalment, no solament el nostre paisatge, sinó la nostra manera de viure i d’entendre el món.

Bé, la petita referència que fa de Bordils en l’article és una fotografia il·lustrativa, agafada des de la Carretera, a l’alçada  on avui hi ha la Cooperativa de Girona Fruits, amb un peu de foto que ens defineix com un poble “simpàtic de l’Empordà” . Potser havia parlat amb en Josep Pla, que també va treballar per la revista durant molts anys de la revista, que li va dir aquella seva opinió, que : “L’Empordà geogràfic acaba al Congost, que és fins on arriben les tramuntanades”, per això érem un poble simpàtic de l’Empordà.

Xevi Jou Viola (BMD)

LA VENJANÇA BORDILENCA

Aquesta llegenda, és una narració que es va presentar en el transcurs de la II Nit de Llegendes de Bordils , l’agost del 2018.

  Ens hem de situar en el context de la Guerra del Francès que fou un conflicte bèl·lic entre el regne d’Espanya i el Primer Imperi Francès, el qual s’inicià el 1808 amb l’entrada de les tropes napoleòniques i que conclogué el 1814, amb el retorn al poder del rei Fernando VII a Espanya.

Per desgràcia, i com en totes les guerres, Bordils va patir els abusos i la repressió de la soldadesca francesa; així el 9 de desembre de 1808, va venir a Bordils un contingent de soldats que van cometre tota mena d’estralls a la població. Això ho podem repescar en l’Escrit del mes de setembre de 2018 (d’aquesta web del Banc de Memòria), on el rector de l’època Mn. Sixte Prim, narrà aquest fet.

  Ens trobem que el maig de 1809, que per reforçar les  tropes napoleòniques que assetjaven Girona, (la qual  va capitular  el 10 de desembre de 1809, després de 3 setges) van arribar a Medinyà en nombre de 10 mil soldats. Segons explica el Mn.. Prim, alguns destacaments d’aquests invasors, van  tornar a la zona i al poble, i per tant s’hi van estar  uns vuit mesos.

  Per veu algunes persones, hi ha indicis que alguna tropa de refresc s’instal·lés  en els camps propers a la masia de la Torre o també coneguda com a Can Baldiret, que data del 1629, on potser s’hi allotjaren els comandaments de més rang . Quina certesa hi ha d’això? Cap de documentada, però algunes veus populars de pagesos que han treballat aquests camps, diuen que s’hi ha trobat monedes franceses, terrissa negra i fins i tot algun tros de bala de canó. També he sentit dir que a la capella del mas, hi havia enterrat un general francès, cosa que ni els propietaris del mas m’han pogut confirmar; per tant tot això son hipòtesis sense una base documental.

  El que sí és cert, és l’existència, al cim del portal d’entrada del mas, de dues formes escultòriques que, per la forma, tenen molta semblança amb el casc que lluïen els soldats d’artilleria de l’exèrcit francès.

  El que sí hi ha documentació és que un avantpassat de la família propietària del mas, D. Antonio Peres Montalt, va estar defensant Girona amb el grau de Subtinent de la 2ª Companyia, motiu pel qual va ser distingit (13 juny 1809) amb la medalla amb la Creu (insígnia de Sant Narcís) i amb cinta amb els colors de les armes de la ciutat de Girona, vermell amb franges blanques, i més un temps més tard(14 de setembre de 1810) se li va concedir la medalla de la Creu Reial com a defensor de la immortal ciutat.

  Ara bé, segons alguns historiadors, sembla poc probable l’existència del campament militar a Bordils, sobretot  havent en compte que quedava molt desprotegit en cas d’atac. El que sí podria ser és que alguns comandaments d’alt rang, de les tropes acampades a Medinyà, s’allotgessin a Can Baldiret.

Tant se val, el que sí resulta desconcertant és que en el mapa Théatre des Operations de l’Armée d’Aragon, guardat a la Bibliothèque National de Paris pertanyent al Mariscal Louis-Gabriel Suchet -que fou un apassionat de la cartografia militar-, on hi està representada la zona de Catalunya, València i Aragó, a la zona de Girona no hi apareixen gaires noms de pobles, però sí  hi apareix el nom de Bordils, un poble petit i sense importància geogràfica;  aquest fet fa que ens preguntem:

Com és que hi surt Bordils, i en canvi, no hi apareixen noms de poblacions més importants? Doncs la resposta podria ser que Bordils no té cap importància geogràfica , però si tenia alguna importància militar a l’època.

 

I aquí deixem la part de “pseudo-històrica” i entrem en la narració de LA LLEGENDA:

“La venjança bordilenca”

Sabem que durant la Guerra del Francès , els soldats gavatxos van entrar a Bordils i van perpetrar  molts i  molts disbarats : destrosses, pillatges, lladroncinis, i tota mena d’abusos

   Segons la llegenda, també van torturar i assassinar el Batlle, que era el cap dels sometent.

  El Mariscal que manava a tota aquella soldadesca, s’alloltjava  en aquest  mas (Can Baldiret o dit també La Torre), juntament amb els altres comandaments.

  La  Francina, filla del batlle assassinat, era una jove bonica i agraciada , diuen  que es va fer passar per minyona del mas per poder portar a cap el pla que havia pensat per venjar la mort del seu pare.

  Una nit, la Francina els va preparar un suculent àpat, on el vi no hi va faltar, com tampoc no  hi va faltar el preparat d’herbes que l’Anneta de Can Farigola , una trementinaire  molt coneguda,li va proporcionar, i que la noia va barrejar a les gerres del vi ,seguint les seves instruccions.

Quan els oficials havien begut i menjat a cor que vols i la  damisel-la va veure que l’efecte del somnífer s’anava apoderant dels gavatxos, la Francina seduí al Mariscal i se l’emporta a l’alcoba del mas i… quan l’aguerrit general va quedar insconscient, li va tallar el coll en rodó  amb una falç ben esmolada que tenia amagada sota el llit. A la vegada, va tancar i bloquejar les portes de la sala on els comandaments dormien la mona.

Fou llavors quan la Francina va sortir al balcó  portant el cap del general a la mà i alçant-lo va cridar a cor que vols : “He mort el gos , he mort el gos, i els seus cadells están ben adormits”.)

  Això era el senyal d’atac que el sometents i els miquelets de la comarca esperaven amagats darrera l’arboreda del mas, per abraonar-se sobre les tendes del campament francés, on els soldats dormien plàcidament.

  L’efecte sorpresa va provocar un embolic de corredisses amunt i avall de francesos en calçotets, sense saber què carai passava; si hi afegim que els comandaments no podien donar ordres  per a organitzar la defensa, podeu imaginar-vos que allò va ser un bany de sang, un carnatge per a les tropes franceses.

  Si mai veniu per aquí el Pla de Bordils,  hareu vist moltes llumetes voladores, perquè hi ha qui diu que són les ànimes errants d’aquells soldats francesos  esperant que algun comandament els hi dongui ordres per tornar  cap a les seves llars, o potser encara estan buscant els seus pantalons.

Autor XEVI JOU VIOLA

RELLOTGES DE SOL BORDILENCS

Aquest mes, hem decidit de fer un inventari dels rellotges de sol que tenim a Bordils, animats per la iniciativa que el 2015 ja van tenir els alumnes de 3r. I 4t. de l’Escola de Bordils.

Aquests instruments per mesurar el temps quan hi toca el sol, a partir de l’ombra que hi projecta una agulla, anomenada gnòmon, i que sempre té la direcció paral·lela a l’eix de la rotació terrestre, sobre una superfície plana, un quadrant, on hi ha marcades les franges horàries.

  La majoria son del segle XIX amb reformes posteriors i alguns refets fa molts pocs anys. Tots son de tipus vertical. Ara bé , el de l’església parroquial , que tot i que  no  hi ha data, suposem deu ser de la segona meitat del segle XVII, essent un dels més antics del Gironès.

  Tots, excepte el de l’església parroquial, els hem de localitzar en masos, cases aïllades amb propietat al seu voltant o en zones perifèriques.

Mas de Can Cua

Es tracta d’una masia que antigament disposava de moltes vessanes, concretament unes deu. Però ara només en conserva una i mitja, ja que les altres s’han anat venent al llarg del temps. Aquesta masia es caracteritza per tenir una biga de grans dimensions que travessa la casa aguantant gran part d’aquesta. Aquest mas era de la família Tallada. Can Tallada n’era la casa pairal, i aquests ho van comprar a can Bosch. A la porta i en una finestra, hi llegirem dues dates del segle XVII, la de la porta, 1637 on hi ha també una imatge del Sagrat Cor i la de la finestra, una mica més tardana, 1668. Abans s’havia conegut com a can Cuca.

Descripció del rellotge: Material: pintura. Rectangular. Orientat al sud, calculat empíricament. Línies horàries de 6 a 6, xifres aràbigues, senyala les mitges hores. L’actual relativament ben conservat, però perquè va ser refet fa uns anys

Can Baldiret

Es tracta d’un mas que data de l’any 1629. Està situat al barri de Rissec, i el seu valor arquitectònic és indubtable. Fins i tot figura a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. També conegut com la Torre, can Baldiret s’anomena així perquè el masover es deia Baldiri i era de baixa estatura. Anteriorment també havia dut el nom de can Pau Peres, nom del propietari. Es tracta d’un dels masos on suposem que s’estaven alguns comandants de l’artilleria napoleònica que planejaven l’assetjament que les tropes franceses van fer a Girona l’any 1808. Can Baldiret, també es coneix com la Torre, a causa de la torre de planta quadrada i rematada amb balustrada, que sobresurt de l’immens casal, sense cap altra decoració. La casa té teulada a dues aigües i tres finestres al primer pis, la del centre gòtica geminada. La casa té una capella que data del s.XVII, i a les parets un rellotge de sol .on apareix la data 1829

Descripció del rellotge: Material: pintura. Rectangular. Orientació Sud-Oest. Línies horàries de 7 a 6, xifres aràbigues , senyala les mitges hores. Inscripció a la part superior: “Anton Pa…peres 1829 i a la part inferior “1940”. Despintat.

Can Batista

Es tracta d’un mas situat al barri del Rissec. S’anomena així perquè part de la família provenia d’un mas d’un altre poble anomenat també can Batista, i van comprar el mas de Bordils quan aquest va ser expropiat al clero. La casa data de prop de l’any 1584 i, segons les escriptures, abans era conegut amb el nom de can Salom. És una edificació construïda en vàries etapes.Cal destacar que el pou és un dels que tenen més profunditat del poble. Encara es conserva una part de la paret utilitzada per protegir-se de les inundacions, ja que aquesta casa es troba situada en una zona molt propera al curs antic del riu Ter.

Descripció del rellotge: Material: Argila envernissada. Forma de vano invertit. Orientat al Sud. Sense línies, amb numeració romana de 6 a 6. Inscripció: “Año 1946”

Can Marlí

Casa situada al carrer de Les Hortes.

Descripció del rellotge:  Material: pintura. Aquest és de tipus vertical declinat. Rectangular. Orientat Sud-Est. Línies horàries de 6 a 4 amb xifres romanes. Amb un sol  al pol. Inscripcions: “1846-2006”. Lema: Els amics a qualsevol hora.

Can Riera

Situat a prop de la Carretera Vella que porta a St. Joan de Mollet, molt a prop de la riera de Sant Martívell ,  sembla ser anomenat així per la seva situació geogràfica.

Descripció del rellotge: Material: pintura.Refet estiu del 2020. Forma circular dins d’un requadre. Orientació Sud. Línies horàries de 8 a 4 amb xifres romanes.

Can Torra

Situada al carrer Almeda. Aquesta és una construcció de planta i dos pisos, d’estructura regular i simètrica, amb tres cossos molt ben definits per l’obertura de balcons. Es desconeix el motiu pel qual l’anomenen d’aquesta manera. Els seus propietaris van poder salvar la capella que hi ha a l’interior, de la destrucció comeses durant la guerra del 36. La capella va ser tapiada a temps i avui dia encara es conserva en perfectes condicions.

Descripció del rellotge: Vertical declinat. Rectangular. Orientat sud-Est. Calculat empíricament. Línies horàries de 5 a 6 amb xifres aràbigues

Església de Sant Esteve

Descripció del rellotge: Material: pedra. Tipus vertical declinat. Circular. Orientació Sud-Est. Marques horàries de 7 a 5. Numeració romana amb  el 4 com a IIII. La línia de les 12 és vertical.

Ca les Batistes

Casa del carrer Migdia, i que fou l’edifici de les escoles de Bordils abans de la construcció de les actuals l’any 1935.

Descripció del rellotge: Material: Ciment i pintura. Vertical declinat. Orientació: Sud-Est. Molt deteriorat.

XEVI JOU VIOLA

 

QUAN L’EQUIP DE BÀSQUET (FEMENÍ) NO TENIA RETOP

 En temps de la postguerra, anys 40, el franquisme ho tenyia tot de grisor i ofegament; l’esport no n’era l’excepció; estava controlat per la Falange Española Tradicionalista i de la JONS fet que el va condicionar i de manera expressa l’esport femení. El règim només va permetre que les  noies només podien practicar determinats modalitats esportives(bàsquet per citar-ne alguna), ja que altres com el futbol o l’atletisme, deien que no eren adequades per elles.

D’aquí que era molt difícil, i en els pobles petits i de zones rurals, encara més que les noies poguessin accedir a practicar qualsevol pràctica esportiva.

Però, vet aquí, al Bordils dels anys 40 va sorgir un equip de bàsquet femení que no va tenir rival a la  província de Girona i va portar el seu nom més enllà participant en algun Campeonato Nacional. I això fou possible gràcies a Mateu Pell Solé, gran impulsor d’aquest  l’esport de cistella a les comarques gironines.

Noies de l’equip de Bordils, a la dreta de l’arbitre. En aquella època de dictadura, era obligatori cantar el “Cara al Sol” i fer la salutació feixista.

 En aquest escrit us transcric un document fet amb màquina d’escriure ,tal qual, una crònica signada per un tal Santi, que no sabem a quin mitjà anava dirigit, si és que hi anava; que va escriure a meitat dels anys 50. Diu així¨

  Después del futbol…!Canasta!. El baloncesto llegó a ser deporte rey. Aún estoy refregándome los ojos. Pero, en fin, vivamos la realidad de los hechos y lo que fué en realidad el basquet, en aquellos ya lejanos años de gloria deportiva, para Bordils.

  Para hablar de un equipo, o de una asociación en general, es necesario también, destacar el nombre de quienes hicieron possibles los éxitos de dicho equipo o asociación. Algunas o casi todas, por no decir todas, las jugadores(el equipo era femenino) que militaron en el equipo Sindicadas de Bordils fueron: Cornellá, Perich I, Oliver, Sau, Jou, Casademont, Besalú, Almar y Perich II.

  Después de leer y releer crónicas de partidos, hemos llegado a la conclusión de que era un gran equipo que no llegó a tenir rival en nuestra provincia, mientras que en los campeonatos nacionales su papel fué siempre brillante, dejando siempre muy alto el pabellon gerundense y llenando de orgullo a todos los bordilenses.

  En ralidad poco o nada podemos comentar nosotros, que no sea relatarles éxitos y fracassos si es que hay alguno.

  Pero antes de hablar de todo ello, no podemos dejar atrás, ni olvidar, la labor de un hombre que hizo lo possible para aconseguir los éxitos y al que estamos profundamente agradecidos: Nos referimos a Mateo Pell. Este personaje que fué el presidente de la federación provincial de baloncesto, fué también preparador  del Bordils y el que guió siempre por buen camino a las jugadores del Bordils.

  El equipo bordilense conquistó multitud   de trofeus y hacerse con el titulo de campeón provincial en varias ocasiones. Los rivales, emperò, que mas acosaron en alguna ocasión fueron los equipos de Gerona y Blanes.

  Los triunfos conseguidos en torneos organizados por otros pueblos, o en el nuestro propio, fueron también muchos.

  En las fases provinciales, las bordilenses tenían siempre o casi siempre como rivales en la final al equipo de Gerona, teniendo que jugar en ocasiones partidos de desempate.

  Obtuvieron también triunfos en campeonatos organizados por la secció femenina, ante conjuntos de Gerona, Bañolas, Figueras, Ullá, Armentera y Puigcerdá.

  También triunfaron en el trofeu femenino ofrecido por el Exmo. Ayuntamiento de Gerona.

  En campeonatos nacionales el Bordils, (1), también tuvo una actuación muy brillante. En el año 1949, obtuvieron el subcampeonato de España, detrás del equipo de Barcelona, en Castellón. Superando a equipos  como: Castellón, Madrid, Murcia, Cuenca, Lérida, Salamanca, Logroño y Zaragoza.

  Este campeonato se celebro en el mes de Junio en Castellón y en la fase final a la que llegaron Barcelona, Lérida, Salamanca, Castellón y Gerona(1) se produjeron los siguientes resultados:

Castellón  2—— Gerona 28

Gerona  25——-Lérida   4

Salamanca 6—Gerona 27

Barcelona 41—Gerona 19

  Las jugadores gerundenses(1) demostraron en todos, en todos los partidos un excelento dominio del juego, llevando a  cabo un magnifico marcaje y labor de conjunto. Destacaron Carmen Jou en el ataque y Rosalia Cornellá como defensa, però sin menospreciar a las demàs jugadores que, como Amparo Perich o Teresa Oliver realizaron grandes partidos.

  Les fué entregado el trofeu concedido por el jefe provincial del movimiento de la provincia de Castellón.

  En 1951 participaron en otro campeonato nacional celebrado en Zaragoza. Aquí no hubo un éxito Tan rotundo pues quedaron en cuarto lugar de la clasificación, que no resta méritos al equipo de Bordils.

  El equipo estaba formado por: Cornellá, Perich, Oliver, Jou, sau y Casademont.

  La clasificación fué: Zaragoza, Barcelona, Tarragona, Gerona, Lérida y Huesca.

  En este campeonato la mala suerte se emparentó con las bordilenses en los partidos claves por lo  que no lograron una major clasificación.

  Los días 16, 17 y 18 de octubre tuvo lugar en Barcelona la competición de sector de los campeonatos nacionales de sindicatos. Las bordilenses obtuvieron el segundo puesto, después de las sindicades de Menorca y empatades a puntós con el equipo del banco espanyol de crédito de Barcelona.

  La trayectoriade las jugadores bordilenses puede clasificarse pues de formidable. Quizá alguien puede tacharme de triunfalista, però…es major vivir de recuerdos que de realidades cuando estas son peores que aquelles.

                                                             SANTI

(1)El equipo de Gerona estaba compuesto únicamente por las jugadores de Bordils por ser este el equipo major clasificado en los campeonatos provinciales.

De tothom és conegut el nom de Bordils per la seva  llarga i important tradició musical i per ser  bressol de molts bons músics i compositors. En l’escrit d’aquest mes el dedicarem a la nissaga dels Palet:

ELS PALET, TRES GENERACIONS DE MÚSICS

LLUÍS PALET i POU (Bordils 2 de març 1923 – Banyoles 8 de setembre 2011)

Fill de Josep Palet i Solés i Dolors Pou i Coll.

A part de tocar el violí, era instrumentista de trombó de vares i fiscorn. A Bordils va estudiar solfeig amb l’Eleuteri Alou i Massanas i violí amb en Ferran Jofre i Solés. Ambdós eren veïns de casa seva, al barri de les Hortes. Més endavant prosseguí el seu aprenentatge de violí a Girona amb en Josep M. Carbonell i Perich. El seu mestre de trombó de vares i fiscorn fou en Josep Puig i Castelló(el “Moreno”) de Cassà de la  Selva.

Després d’actuar en diverses formacions de les comarques gironines (“ROSAL” de Salt, “FERRER” i  “FLORIDA” de Girona, “AMOGA” de Vidreres –de la qual en fou cofundador, “LEADERS” de Granollers, “GIRONA”, “MARAVELLA” de Caldes de Malavella i  “TROPICANA” de Palafrugell),  va ser cofundador, la temporada 1956/57, de la cobla-orquestra “COSTA BRAVA” de Palafrugell. En aquesta agrupació va estar-hi vinculat fins el dia de la seva jubilació(14 de febrer de 1983). Últimament havia format part de la cobla “BAIX EMPORDÀ” de Palamós (fiscorn) i, alhora, de “L’ORQUESTRA DE CAMBRA” de la Diputació de Girona (violí).

Al llarg de la seva vida impartí classes de violí, fiscorn i trombó de vares. Entre els seus alumnes hi hagueren, entre d’altres:  en Joan Moré i Anglada i en Josep  Cassú i Serra de Bordils.

En Lluís Palet, a fila de dalt, assegut l’últim de  la dreta, tocant el fiscorn amb la cobla-orquesta Costa Brava el 1957

L’any 1949 es va casar amb la Concepció Ribas i Oliveras, filla de Bordils. D’aquesta unió va néixer l’Esteve, que també seguirà la tradició musical del pare.

ESTEVE PALET i RIBAS (Bordils, 4 de gener 1950)

També músic, però a la vegada fructuós compositor i pedagog.

Instruments : Violí, saxofons alt i tenor, clarinet, tible i tenora.

Les primeres notes musicals les hi va ensenyar el seu pare Lluís. A partir dels 5 o 6 anys va anar a classes de solfeig amb en Narcís Perich i Salvà de Bordils. Als 9 o 10 anys prosseguí el seu aprenentatge a Girona amb el mestre Josep Viader i Moliner i, més endavant amb la Sra. M. Àngels Alabert i  Feliu. A la capital gironina cursà els estudis de violí amb la professora i concertista de violí,  na Consol Oliveras i Casademont i amb el Sr. Lluís Caballeria i Valls. Aquest fou el seu primer mestre de saxofon tenor.  Els estudis de saxofon tenor els perfeccionà a Barcelona, sota el mestratge del senyor Marcel·lí Bayer i Gasca. Els seus mestres de clarinet foren en Narcís Perich i  Salvà, Lluís Turet i Soler de la Bisbal d’Empordà i Marcel·lí Bayer i  Gasca. El tible l’aprengué amb l’Antoni Moré i Anglada de Bordils.

Començà la professió de músic a l’edat de setze anys a la cobla-orquestra “CATALUNYA” de Bordils. En el transcurs de la seva trajectòria musical ha estat vinculat a les cobles-orquestres: “CARAVANA” i “MONTGRINS”, ambdues de Torroella de Montgrí, “COSTA BRAVA” de Palafrugell i els conjunts: “LOS GRECOS” de Girona, “FRANCESC MAS i LA SEVA ORQUESTRINA” de Vidreres.

Durant trenta anys ha exercit com a professor a l’Escola de Música de Banyoles, on ha impartit classe de solfeig, cant coral, saxofon, clarinet, violí i, alhora, ha dirigit variats conjunts instrumentals i conjunts de música de cambra. També va ensenyar música als col·legis públics de St. Esteve de Guialbes, Orriols, Vilafreser i a dues escoles de Banyoles: “verge del Remei” i “Can Puig”.

Com a compositor ha escrit, fins al dia d’avui, una quarantena de sardanes. Onze d’aquestes sardanes, van ser enregistrades en CD per la cobla “LA PRINCIPAL  DE LA BISBAL”, dirigida pel seu mestre Francesc Cassú I Jordi, el 2014. Però d’altres sardanes seves, ha estat gravades per altres cobles com “MONTGRINS” o “LA SELVATANA”.

Amb lletres originals del Sr. Lluís Casamitjana i  Coromina, ha composat nombroses cançons infantils, nadales, havaneres, melodies de Bossa Nova, una obra per a narrador, cobla i percussió titulada: “”Silencis opacs”, sense oblidar peces de saxo, obres per grups de corda. També  ha realitzat i publicat diferents treballs de caire pedagògic sobre “Duke” Ellington;, o sobre Conrad Saló i la cobla La Principal de la Bisbal; o sobre la vida i l’obra de Manel Saderra i Puigferrer; i sobre La Bossa Nova i el Tango argentí; entre d’altres.

  En el transcurs de la seva estada a l’escola Municipal de Música de Banyoles arranjà obres per a duos, trios i quartets de saxo i de clarinet. Per al conjunt instrumental ORFF, a més de moltíssimes peces infantils(cançons populars d’arreu del món i composicions pròpies), va preparar peces de diversos estils musicals com : fragments d’òperes, bandes sonores de pel·lícules, fragments de música clàssica i seleccions de diferents músiques.Esteve Palet i Ribas

  L’Esteve, des del dia del seu casament(1978) amb l’Àngela Mir i Pujol , resideix a Banyoles, tot i que mai ha deixat de tenir contacte amb Bordils, poble que diu que porta al seu cor i que hi  ve en moltes ocasions. L’Esteve i l’Àngela  tenen un fill, l’Esteve junior que també es dedica a la música.

ESTEVE PALET i MIR (Banyoles, 2 de març de 1981)

Tercera generació seguint la tradició  familiar, es dedica  a la música en les vessants de professor de piano, solfeig i harmonia i també  com a compositor. Estudià música amb el seu pare i posteriorment ho féu al Conservatori de Música Isaac Albéniz de Girona i al Conservatori del Liceu de Barcelona. Ha estat autor de l’obra Eclipsi, per a orquestra simfònica, guanyadora  del premi “Joaquín Rodrigo” als premis “Villa de Madrid” del 2007, i al concurs Ceret-Banyoles ha obtingut diversos guardons: Menció Autor Jove 2002 per l’obra per a cobla Mönlik; premi “Manuel Saderra” 2004 per la Rapsòdia per a piano, cobla i percussió; segon premi 2005 per la sardana Els Juncans; tercer premi 2009 per la sardana El Puigmal.                                           Esteve Palet i Mir

També ha estat autor de les obres Variacions elegíaques, per a piano a quatre mans (2014), de les Escenes musicals (2015), per a orquestra simfònica, amb lletra de Lluís Casamitjana  i de diverses sardanes .

BMD(Banc de Memòria Digital)

 

REVOLUCIÓ del 1868

El setembre del 1868 ha va haver una insurrecció militar al Regne Constitucional d’Espanya que va suposar el destronament de la reina Isabel II que es va conèixer com La Gloriosa o també la Setembrina. Els motius els hauríem de buscar en el descontentament  general causat per una forta crisi econòmica que venia del 1866 (fou la primera crisi financera del capitalisme espanyol) i per motius polítics , segons tesi de Gregorio de la Fuente que l’any 2000 va publicar un estudi sobre la Revolució de 1868^[ on va defensar la tesi que la La Gloriosa s’havia produït com a resultat del conflicte entre dos sectors de les elits polítiques de l’era isabelina: un sector «revolucionari» encapçalat pel Partit Progressista aliat amb el Partit Demòcrata, i liderat pel general Prim; i un sector conservador que recolzava Isabel II i que estava integrat inicialment pel Partit Moderat liderat pel general Narváez i per la Unió Liberal del general Leopoldo O’Donnell, i que va fracassar en el seu intent de tornar a integrar en el règim els progressistes.

En el primer moment , el poder va ser assumit per les Juntes que es van formar a gairebé a totes les ciutats i pobles, la majoria d’elles elegides o per sufragi universal o per aclamació popular. Un dels principals anuncis democràtics de les Juntes fou el del sufragi universal, la llibertat de l’ensenyament, del culte, abolició de la pena de mort, de les quintes, van suprimir els drets eclesiàstics, entre moltes altres accions cosa que va fer que  la Revolució de Setembre va ser una brusca sacsejada en la història del segle xix espanyol, els efectes de la qual es van deixar sentir àmpliament a tota la geografia del país a partir d’ella tingué lloc el primer intent de la seva història d’establir un règim polític democràtic, primer en forma de monarquia parlamentària, durant el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873), i posteriorment en forma de república, la Primera República (1873-1874). No obstant això, ambdues fórmules acabaran fracassant.

A Bordils, no sabem amb quin sistema es va escollir la dita Junta amb el Sr.  Vidal al capdavant. Però el document que presentem, data del 14 de setembre de 1868 i dóna fe de la presa de possessió dels càrrecs del  nou ajuntament, els quals foren anomenats per aquella Junta. Diu així: (traducció del castellà)

“Al poble de Bordils a catorze de setembre de mil vuit-cents seixanta vuit reunits els components de la Junta i els membres de l’Ajuntament, anomenats per aquella Junta presidida per D. Carlos Vidal s’ha procedit a la possessió del dit Ajuntament, havent en compte que el conseller D. Miguel Mon es troba fora d’aquest poble i tots  havent jurat fidelitat i adhesió a les institucions vigents i al gloriós pronunciament secundat per a tota la Nación i ordenant que després de complimentada l’absència de D. Miguel Mon, es declara format l’Ajuntament de la forma següent: D. Juan Perich (Alcalde), D. Carlos Vidal (President de la Junta i tinent d’alcalde), D. Martín Torras (conseller), D. Miguel Mon (conseller), D. Esteban Sagrera (conseller), José Palet (conseller) i com a Secretari del dit Ajuntament D. Juan Faura i signen el mateix dia que jo, secretari, que ho certifica”

Després venen les signatures, entre les quals hi ha la de l’absent D. Miguel Mon, per tant no podia signar aquest mateix dia. També signen Tomás Martí i Juan Pellicer, que suposem eren membres de la Junta.

El 8 d’octubre del 1868, a Madrid,  es va formar el Govern Provisional, i una de les primeres decisions que va prendre, fou  la dissolució de les Juntes, tot i que moltes van continuar actuant clandestinament a través dels “comitès de vigilància” nascuts d’elles. La majoria dels seus membres es van integrar en els nous ajuntaments i diputacions nombrats per les mateixes Juntes i que foren reconeguts per el propi Govern el 13 d’octubre. Tot i que el Govern es va comprometre a convocar eleccions municipals immediatament.

La Revolució de Setembre va ser una brusca sacsejada en la història del segle xix espanyol, els efectes de la qual es van deixar sentir àmpliament a tota la geografia del país a partir d’ella tingué lloc el primer intent de la seva història d’establir un règim polític democràtic, primer en forma de monarquia parlamentària, durant el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873), i posteriorment en forma de república, la Primera República (1873-1874). No obstant això, ambdues fórmules acabaran fracassant.

Il·lustració de l’himne nacional Abajo los Borbones! Creat per Antonio García Gutiérrez i Emilio Arrieta en 1868  (BNE)

XEVI JOU VIOLA (BMD)

LES BATALLES DE BORDILS

  Com s’explica en el llibre Bordils, Passat i Present, l’any 1462 el Pla de Bordils fou escenari d’una batalla entre les forces de la Generalitat de Catalunya, comandades per Bernat Gilabert de Cruïlles, i les forces reialistes del rei Joan II, comandades per Pere de Rocaberti, que foren els vencedors del xoc i haver fet més de 300 presoners.

Bé, aquest fet l’hem de situar en el context de la Guerra Civil catalana que va durar deu anys, del 1462 al 1472 i que també va coincidir amb la Revolució Remença[1].

La guerra fou el resultat de l’actitud dels Trastàmares[2], entossudits a imposar un autoritarisme monàrquic a Catalunya, però també la conseqüència de les agitacions socials del camp català, del conflicte barceloní entre partidaris de la Biga[3] i els de la Busca[4] i, en general , de la greu crisi econòmica que envoltava el Principat. La guerra fou un despropòsit: de fet foren una sèrie de guerres civils superposades; Biga-Busca, remences-senyors feudals, i Generalitat-rei.

Ara bé, hi va haver un altre batalla als voltants de Bordils  de la qual no hi  ha gaires referències. La que hem trobat va tenir lloc el 3 de desembre de 1653, segons el volum de “CHRONOLOGIE HISTORIQUE-MILITAIRE” de la Bibliothèque de la Ville de Lyon,.

Cal aclarir que diu que aquest fet l’hem de situar en la Guerra dels Segadors la qual, va acabar el 1652 amb la caiguda de Barcelona a mans de les tropes monàrquiques espanyoles de Felip IV. Ara bé, la guerra entre França i la monarquia espanyola es perllongar fins al 1659, en què es va signar el Tractat dels Pirineus, per el qual EL Regne d’Espanya lliurava a França: el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i part de la Cerdanya.

Intentarem traduir la descripció que en fa:

“La batalla de Bordils va tenir lloc el 3 de desembre de 1653, durant la Guerra dels Segadors (Guerre des faucheurs) que enfrontar les tropes franceses amb les tropes espanyoles.

PREÀMBUL

El 23 de setembre de 1653, els Espanyols van aconseguir fer entrar a dins de Girona un comboi de queviures i a causa de les pèrdues de la seva cavalleria a causa de les grans calorades d’estiu, el mariscal Charles de Monchy d’Hocquincourt va decidir aixecar el setge de la ciutat(Girona), el 25 de setembre de 1653.

Les tropes es retiraren ordenadament i el mariscal només pensava, per la resta de la campanya, en reforçar les places que les tropes franco-catalanes ocupaven.

LA BATALLA

Charles de Monchy d’Hocquincourt essent responsable de conduir a Roses un comboi de reavituallament de queviures i municions, un destacament enemic el va atacar el 3 de desembre al voltants de Bordils. El combat va ser molt violent i les tropes franceses, entre elles el régiment d’Auvergne van desafiar les tropes espanyoles que es van replegar a Girona.

BALANÇ i CONSEQÜÈNCIES : Les tropes espanyoles van perdre 500 morts i van deixar-se 800 presoners.  Les pèrdues franceses no son conegudes.

El mariscal entrà a Roses amb el comboi i va posar la plaça en estat de defensa.

De fet, i segons escriu Busquets i Simon a “Girona al segle XVII”, el francesos van aixecar el setge degut a que el 22 de setembre, Joan d’Àustria es va presentar a Cassà de la Selva al front d’un exèrcit de socors; el 24, a la Font de la Pólvora, a la batalla de Vila-roja, els francesos varen quedar atrapats entre l’exèrcit espanyol que avançava i els defensors de Girona. Aquesta acció militar va lliurar la ciutat i va permetre l’exèrcit espanyol perseguir les tropes franceses per l’Empordà. Joan Josep d’Àustria va ser rebut triomfalment a la ciutat el 6 d’octubre, on se li va retre una rebuda cerimonial reservat “per Reys ho Emperadors”

També diuen les cròniques que, a  causa de la derrota l’exèrcit francès es retirà al Rosselló. Malgrat tot no mancà de reforçar la plaça de Roses amb prou tropes com per garantir-ne la seva resistència enfront l’exèrcit espanyol. L’any següent un nou virrei Conti encapçalaria un nou intent de reconquerir Catalunya.

Per tant no quadra que  la batalla de Bordils(3 de desembre) fos una successió del setge de Girona(23 setembre). Què van fer les tropes dels francesos aquests més de dos mesos? Ara bé si que les cròniques diuen que les tropes del mariscal Charles de Monchy d’Hocquincourt van anar a refugiar-se a la ciutadella de Roses.

Tant se val, el fet és que el nom de  Bordils surt  en les cròniques militars franceses i en alguns mapes militars que es conserven a Paris.

[1] La Guerra dels remences o Revolta del remences fou el conjunt de moviments revolucionaris que va protagonitzar la pagesia de la Catalunya Vella durant la segona meitat del segle xv per reivindicar l’abolició dels mals usos, un conjunt de gravàmens, servituds i subordinació humiliant cap al seu senyor.

^[2] Es dona el nom de Dinastia Trastàmara a un casal de reis que van governar el Regne de Castella de 1369 a 1504; la Corona d’Aragó, de 1412 a 1516; el Regne de Navarra, de 1425 a 1479; i al Regne de Sicília i Nàpols, de 1412 a 1516.

[3] [4] La Busca i la Biga foren dos bàndols polítics en què es dividiren els habitants de la ciutat de Barcelona al segle xv.

• La Biga, en analogia amb la peça de fusta que aguanta un edifici –la ciutat-, estava integrada per la majoria dels ciutadans honratsi alguns mercaders –, es considera, actuava i vivia com un grup nobiliari, tenien terres, castells i drets senyorials i vivien de les rendes. Tenien el control del poder municipal i s’oposaven als sectors vinculats a l’economia productiva.
• La Busca, -l’estella, en oposició a la Biga- era el partit dels menestrals, mercadersi artesans que aspiraven a controlar el govern municipal per fer complir els privilegis, llibertats i costums de Barcelona. Volien la devaluació monetària i mesures proteccionistes.

EL RETAULE BARROC DE L’ESGLÉSA DE BORDILS (2ª PART)

(Seguint amb el treball de Dora Santamaria i Colomer)

1. C) CARACTERÍSTIQUES GENERALS.

C.1) DESCRIPCIÓ DE LA FORMA

Com veiem a la fotografia cedida pel senyor Gaspar Jou, l’estructura del retaule respon a l’esquema de cinc carrers verticals separats per columnes i dividits horitzontalment per entaulaments.

El llenguatge arquitectònic que s’hi aplica fou d’ascendència clàssica: ordre jònic al primer cos; corinti al central i compost al superior; cornises, frisos i motllures d’acord amb cadascun dels ordres arquitectònics, en complementen l’estructura.

En els carrers extrems i central, els  intercolumnis els ocupen les fornícules amb coberta de canó que allotgen les imatges de diferents sants, mentre que els carrers interiors, es resolgueren amb teulons narratius treballats en relleu.

Tota aquesta estructura es recolza sobre el basament o peu del retaule elaborat en pedra.

Coronant tot el conjunt, a la part de l’àtic, hi  ha un gran frontó corbat i trencat, en el centre i vèrtex del qual s’hi representa l’escena del Calvari.

Unes polseres, la traça de les quals fou feta per Pere Perdigó amb acusat treball de talla, emmarquen el retaule.

Quant a les columnes, observem que en tots els ordres els fusts són seguits i reberen ornamentació en relleu, no podem afirmar si vegetal o floral de caràcter naturalista o més tipus grotesc.

Malauradament la qualitat de la fotografia (potser única que hi ha del retaule) no ens permet d’identificar convenientment molts elements tant ornamentals com iconogràfics que no es descriuen  en els contractes, entre ells la decoració de les columnes.

C.2) ICONOGRAFIA

De les representacions en relleu que ocuparen els teulons res no podem dir-ne. Cal pensar que s’hi representaren escenes al·lusives a la vida i martiri del sant patró, Sant Esteve, que ocupa la fornícula principal del retaule.

Sobre aquesta imatge, la motllura o frontó mixtilini que remata la fornícula on s’allotja, i el sagrari, podem observar la notable diferència que existeix entre la resta d’imatges del retaule i la de Sant Esteve, representat quasi apoteòsicament, comparable a les glorificacions del ple barroc, amb una gran mobilitat ben diferent de l’estaticisme i contenció que advertim en les altres imatges. Semblantment el frontó és molt mogut per l’època en què s’executà. Pel que fa al sagrari, és segur que correspon a una etapa molt posterior. Per tot això podríem creure en la possibilitat que, per raons ara per ara ignorades, podrien correspondre a una reconstrucció o afegit posterior.

Com tants retaules coetanis, el Misteri de la Redempció es representa a la part superior o coronament. Crist crucificat amb Maria i Sant Joan al peu de la creu, a la part central. A ambdós costats les figures dels dos lladres, representant així de manera fidel el drama del Calvari.

Pràcticament inapreciable a la fotografia, encalafornat entre els nervis de la volta de l’absis, la figura de Déu Pare en relleu, presideix de manera simbòlica i iconogràficament tot el conjunt.

 

Per acabar dir que, tenim constància que pel setembre de 1608, el basament ja estava llest i assentat. Antoni Moret i Baldiri Roca foren contractats per fer-ne la judicació.

Una àpoca*** de 1610 confirma que el retaule s’anava duent a terme. Un cop llesta la part escultòrica es procedí a la policromia i daurat del retaule. No es coneix el nom del mestre o mestres que realitzaren la part pictòrica. Segons la data que hi ha al basament, degué acabar-se l’any 1618.

BMD

 

 

 

EL RETAULE BARROC DE L’ESGLÉSIA DE BORDILS (1a. part)

L’escrit d’aquest mes l’hem manllevat del treball de Dora Santamaria i  Colomer, amb el nom “Pere Perdigó escultor de Vulpellac(1559-1639)”va publicar  a Estudis del Baix Empordà, 1990 i que fa referència al magnífic retaule que va presidir l’altar major de l’església de Bordils, des de  principis del segle XVII fins el 1936, començament de la Guerra Civil espanyola que fou condemnat a la foguera.

Per l’extensió de la temàtica, hem decidit fer-ho en dos parts, la 1ª part aquest mes, amb les següents apartats: A) Notes biogràfiques  de l’autor, el mestre fuster i imaginaire Pere perdigó. B) Alguns detalls del contracte i C) característiques generals del retaule.

El mes següent, completarem  amb una D) una descripció detallada del retaule i de la seva iconografia.

 

A)L’AUTOR: Pere Perdigó fou batejat el 4 d’octubre de 1559 a l’església de Vulpellac; fill  de Montserrat*, d’ofici abaixador**  i Caterina. El 1608 va formar part del Consell General de la Vila de la Bisbal. Casat amb Esperança, filla d’Antoni Pla, pagès  de les Penelles, bisbat d’Urgell. Va tenir quatre fills: Marianna(1591), Caterina(1594), M. Àngela(1596) i Onofre(1600). Com a cloenda d’aquest esbós biogràfic, citarem textualment l’anotació feta al registre de defuncions de Vulpellac : “ 15 de gener de 1639, morí el mestre Pere perdigó, escultor. No ha fet testament”. Tenia doncs, vuitanta anys, i el més sorprenent-diu l’autora de l’estudi-, és que només se li hagi documentat una obra. Tampoc cap àpoca***  o altre document que ens doni alguna pista del treball com a escultor .

B)EL CONTRACTE :  En el nostre cas hem de parlar de tres contractes, o millor dit tres capitulacions que foren signades en l’interval d’un any i mig, totes a la  notaria de Pere Canals de Girona. En la  capitulació 1ª estableixen clarament les condicions de sou, feina, temps, garanties, materials,…, però deixa oberta la possibilitat de poder modificar millorar o ampliar el retaule, respectant-ne això si, les clàusules fonamentals i, incrementant-ne el preu si es considera necessari.

En la 2ª i 3ª s’introdueixen algunes modificacions i es van donant les pautes a seguir per l’escultor. També s’augmenta el preu en relació a l’augment del treball i retocs que es convenen.

El comitent**** va ser la universitat o municipi de Bordils. Es nomenà una comissió constituïda per set persones: set síndics de la parròquia amb facultat de decidir sobre la realització del retaule i l’elecció del programa iconogràfic.

El preu previst en un principi fou de 940 lliures. A la 2ª concòrdia s’incrementà amb 360 lliures, donat que s’havia modificat i ampliat part del retaule. De nou, a la 3ªtercera capitulació, s’afegeixen altres 90 lliures, essent el preu total del retaule de 1.390 lliures barceloneses.

El temps acordat per a la seva execució fou de tres anys, advertint que, de no acabar-se en aquest termini, el comitent es reserva el dret de fer-lo acabar per un altre mestre, a compte de Pere Perdigó.

De la traça  que s’havia de seguir per a l’execució del retaule, no s’indica qui va ser-ne l’autor.

Els materials emprats en la realització del retaule foren: pedra de la pedrera de Celrà per la part inferior o basament, picada i brunyida semblantment com el portal de la façana de l’església de Sant Feliu de Girona. La resta o cos principal, en fusta d’arbre blanc, bona i seca.

Altres acords que es recullen a les capitulacions fan referència a les clàusules de garantia. Terminis de pagament: sis en total, el darrer dels quals-300 lliures- no es faria efectiu fins que el retaule fos acabat, assentat i judicat per mestres experts. També formava part del pacte que, mentre durés l’execució del retaule, el mestre Perdigó es traslladaria a Bordils, amb tot la seva família, per tal de poder millor treballar i encaminar l’obra´.

C)CARACTERÍSTIQUES GENERALS : L’únic testimoni que d’ell en tenim és una fotografia, el record d’algunes persones i, des d’ara la descripció que recullen els contractes.

Historiadors de casa nostra que conegueren el retaule, el descriuen com una obra del renaixement, de força bon gust i de ser un retaule ambiciós –ho demostra el preu: 1.390 lliures- i  important en el seu context, comparable a altres retaules catalans de l’anomenat pre-barroc o també, com proposa l’estudiós Cèsar Martinell, com dins de la “segona fase” dins del procés evolutiu dels retaules barrocs, caracteritzats fonamentalment per:

a).- Les seves dimensions considerables –grans retaules-

b).- per sustentar-se, sovint, sobre un basament petri.

c).- Per la seva adaptació a l’absis poligonal del temple, aconseguida  mitjançant l’obliqüitat convenient del cossos extrems, que li confereix una més gran mobilitat.

d).- Per conservar l’esquema reticular de carrers verticals dividits horitzontalment per entaulaments continus, acusant algunes parts que es volen destacar amb frontons, balustrades o altre elements complementaris de caràcter classicista.

Una darrera característica d’aquest retaule era la seva organització, resolta totalment amb escultura: imatges exemptes a les fornícules i plafons en relleu, substituint les grans taules pictòriques habituals en retaules de la segona meitat del segle XVI i principis del XVII.

BMD de Bordils

 

*Montserrat: aquest nom actaulment usat com a nom propi femení, però, fins al segle XIX era emprat també com a nom propi masculí.

**abaixador: era un menestral que tenia coma a ofici abaixar el pèl dels draps de llana tot tallant i igualant el pèl sobresortint amb unes estisores d’abaixar.

***àpoca: carta de pagament o rebut o qualsevol altre document en el qual el creditor declara que el deutor ha pagat la quantitat deguda.

****comitent: pot ser una o diverses persones, o una organització o comunitat, que paga i encarrega a una altra persona (mestres d’obra, artistes,etc.) la realització d’una obra d’art.

 

 

 

ENTERRAMENT AMB L’AIGUA A SOTA EL  CUL

Com que encara tenim recents els efectes del pas de la tempesta “Glòria” i que el “Torrent” (Riera de Palagret) es va tornar a passejar pels carrers del poble de Bordils, hem repescat de les memòries escrites de Mn. Esteve Jou Parés, del llavors capellà de Bordils, que fa esment d’una torrentada del desembre del 1932 que els va obligar a haver d’enterrar el metge Sr. Esteve Pujol Aymerich*mort aquells dies.

Nota: El text(planes 149-150-151-I part-) està transcrit tal i com el va deixar escrit Mn. Esteve. Diu així:

“…Se convoquen eleccions municipals. Ve a casa un amic que es concejal, en Camil Pujol i diu : -Mn. Esteve, ara será un fet l’arreglo del Torrent.

Jo li faig: -Que hi ha eleccions?

–Jo li parlo del torrent.

-I jo de les eleccions. N´hi ha o no?

-Bueno si, però ara s’arreglará el Torrent.

Això del torrent es un problema greu a Bordils. Quan plou molt, l’aigua no te escorro i se vessa al damunt de la població, inundant els carrers i amenaçant entrar per les cases, a menys que hi posin a les portes un “batiport” una fusta amb guies, que amb ciment queda l’aigua impossibilitada d’entrar.

No hi ha manera de resoldre això sinó es desviant el torrent cap el riu, abans d’entrar al poble. Peró això vol dir expropiar moltes terres i molts diners per tan.

Per això una de les banderes polítiques de totes les eleccions es sempre “l’arreglo del torrent”.

En una d’aquestes diades d’aiguat, jo havia posat el batiport i m’entretenia fent barcos de paper i deixar-los anar avall del carrer. I si era al vespre, amb un diari gros, ences, tirat a l’aigua, creava un espectacle maravellós de llum i fantasia.

Amb aquestes sento crits dintre i es que l’aigua no podent entrar per la porta, entre per el safareig, per el desaigua.

Si que l’hem feta bona! I els baixos de la casa se van omplint de aigua.

Sort tenim de la valentia de Mossén Honorat Viñolas, que se trova aci fent practiques de magisteri, que se fica al safareig i tapa el pas de l’aigua.

Mentrestan amb mes d’un pam d’aigua, el mobiliari de els baixos queda tot deteriorat.

Precisament allavors me venen a buscar per atendre al metge Sr. Esteve Pujol, que esta molt greu. Hi vaig, amb aigua fins a mitja cama.

La defunció del Sr. Pujol ens planteja un problema, que va lligat amb el torrent.

Tots els carrers estan inundats, amb uns tres pams d’aigua. Hem esperat dos dies mes per l’enterrament, però l’aigua no mimva i encara amenaça pluja altra vegada; per lo que decidim fer l’enterrament.

El cadàver amb un carro, els seus tres fills i jo. Portem el difunt davant de l’esglesia parroquial i allí resem una absolta i, sense mes, cap el Cementiri, passant per el barri titulat “la carretera” a on no arriba la inundació, si be tot es moll i embarrat.

Ha sigut un enterrament d’aquells que se recordan sempre mes.

La família Pujol es una família amb la que he tingut mes lligam d’amistat i ajuda.

Está composta per els dos vellets, el fill gran Camil casat amb dos fills, i un noi Ricard, solter, i una noia, la Julia també soltera.

La Julia es la presidenta de les Filles de Maria** i en Ricard un company excel·lent, amb el que puc comptar sempre.

Es curios anotar que el Dr. Esteve Pujol, que acaba de morir, últimament estava assegut al portal de casa seva, no lluny d’allá on viu el TET, que es el pare del alcalde, doncs resulta que el Tet es un Curandero de fama comarcal de manera que cada dia venen molts malalts de fora per a fer-se visitar per ell, que lo  que es en cuestio de osos diuen que hi entén molt.

Arriba un foraster i pregunta al Sr. Pujol :

-Escolti, que em faria el favor de dir-me on viu el Tet? Mira de preguntar al metge per el curandero…

I ell li fa, tot empipat: -Tireu endavant, que ja hi trobareu.

La seva edat i la seva experiència valien molt…”

Llinda on consta el seu nom i que fou casa seva al carrer Ample. Avui la casa és coneguda com “els pisos de Can Mallorca”.

*ESTEVE PUJOL i AYMERICH

Nascut a Bordils(Gironès) 23 de setembre de 1854.

Membre directiu de l’Agrupació Catalanista de Bordils (1898-1900).

Fill del propietari Josep Pujol Tió, de Vidreres, i de Dolors Aymerich Bardera, de Bordils.

Batxiller a Girona el 1871. Llicenciat en medecina el 1875. Exercí a Bordils.

Casat amb Anna Galí, de Cervià de Ter.

Va tenir tres fills : Camil, Ricard( que fou alcalde del 1942 al 1954) i Júlia

El seu nét, Josep M.Pujol Güell, fill de Camil, fou alcalde del 1960 al 1976)

 

 

 

** LES FILLES DE MARÍA,. Associació integrada en les activitats parroquial i en la participació de les múltiples devocions, una mena de realització social. Dins la mateixa mentalitat de l’època, calia educar a les noies per al dia de demà ser una bona mestressa, una bona esposa i, és clar, formar-les  en una espiritualitat que fera d’elles unes dones catòliques i devotes En aquest context hem de situar la “Congregación de las Hijas de María”. Era un grup parroquial, dirigit i presidit pel rector de la parròquia i es constituïa com a una associació amb el seu Reglament.