JUAN CARLOS I, LA BIOGRAFÍA SIN SILENCIOS

Des de fa més de cinquanta anys tot ciutadà espanyol ha estat educat en una veritat absoluta: “el rey, nuestro rey, es el primer defensor de la patria. Culto i refinado, pero sencillo y campechano; padre y marido ejemplar; defensor de las más nobles causas sociales y ecológicas; honesto y demócrata, ajeno e incólume al mal gobierno; virtuoso entre los virtuosos paladines de la  Sagrada Constitución…” Però més enllà  d’una  publicitada estratègica institucional, la realitat se’ns mostra molt més fosca i molt menys virtuosa. La història de Juan Carlos I de España està plena de silencis incòmodes i perversos, que pocs s’atreveixen a destapar.

Aquesta polèmica i aclaparadora obra ens presenta el més complet i descarnant relat biogràfic del que fou rei de les Espanyes fins el 2014. Escollit i educat per Franco  per ser rei, defensor de l’herència política del dictador, garant del status quo institucional durant quaranta anys. Aquest vibrant i incòmoda obra no amaga cap parcel.la de la seva vida i regnat; ni els seus negocis milionaris, ni el seu cercle d’amistat poc edificants, ni la seva moguda vida sentimental; ni tampoc la seva maquiavèlica participació en els fets del cop d’estat del 23F.

En fi, una lectura tan pertorbadora com imprescindible.

 

RECURS JULIOL-AGOST 2020

 El TIJUANA

Logotip del Tijuana, que com diu, era una “boîte”- “discotheque” de Bordils allà finals dels anys 60 i bona part dels 70. Situada en petit edifici annex a l’Hostal Les Gavarres, conegut com a “Cal Milionari”. Era un espai molt apreciat per les parelles que es volien aïllar en la penombra de la sala, només il·luminada per uns llums fluorescents liles, els quals feien ressaltar els teixits blancs o de tonalitats clares i transformaven els ulls dels clients, donant-los un color exòtic. Aquesta ambientació es complementava amb una bola platejada al sostre, que quan voltava, escampava puntets de color per tot arreu. Tot aquesta ambientació l’acabava d’embolicar la música escollida per l’Eduard Capdeferro,  una música de la que s’anomenava “lenta”(en contraposició de la música “ràpida”), la qual permetia, a les parelles, ballar  molt juntets i sense gairebé haver-se de moure.

La paraula “boîte”(literalment capsa) provinent del francès, era una paraula que designava uns espais foscos i misteriosos, on es  practicaven activitats inconcretes. També s’anunciava com a “Discotheque” (literalment capsa de discos), tot i que el Tijuana no complia amb els requisits de les “discos”de l’època, ja que en aquest local, com hem dit, només es posava música lenta, avui en diríem que s’acostaria a la música “Chill out”, en canvi a les discos de l’època, hi havia música “ràpida” per ballar individualment, amb tot un mostrari de llums i flaixos de colors; tot i que també hi havia alguna sessió de música “lenta”. Mentre a les discos dominava la barra, lloc ideal per alternar, amb alguns reservats, al Tijuana era una pista de ball petitona, envoltada de reservats. Per reservats s’entén espais una mica exclosos  de la vista de tothom.

ESCRIT MES JULIOL-AGOST 2020

 

REVOLUCIÓ del 1868

El setembre del 1868 ha va haver una insurrecció militar al Regne Constitucional d’Espanya que va suposar el destronament de la reina Isabel II que es va conèixer com La Gloriosa o també la Setembrina. Els motius els hauríem de buscar en el descontentament  general causat per una forta crisi econòmica que venia del 1866 (fou la primera crisi financera del capitalisme espanyol) i per motius polítics , segons tesi de Gregorio de la Fuente que l’any 2000 va publicar un estudi sobre la Revolució de 1868[ on va defensar la tesi que la La Gloriosa s’havia produït com a resultat del conflicte entre dos sectors de les elits polítiques de l’era isabelina: un sector «revolucionari» encapçalat pel Partit Progressista aliat amb el Partit Demòcrata, i liderat pel general Prim; i un sector conservador que recolzava Isabel II i que estava integrat inicialment pel Partit Moderat liderat pel general Narváez i per la Unió Liberal del general Leopoldo O’Donnell, i que va fracassar en el seu intent de tornar a integrar en el règim els progressistes.

En el primer moment , el poder va ser assumit per les Juntes que es van formar a gairebé a totes les ciutats i pobles, la majoria d’elles elegides o per sufragi universal o per aclamació popular. Un dels principals anuncis democràtics de les Juntes fou el del sufragi universal, la llibertat de l’ensenyament, del culte, abolició de la pena de mort, de les quintes, van suprimir els drets eclesiàstics, entre moltes altres accions cosa que va fer que  la Revolució de Setembre va ser una brusca sacsejada en la història del segle xix espanyol, els efectes de la qual es van deixar sentir àmpliament a tota la geografia del país a partir d’ella tingué lloc el primer intent de la seva història d’establir un règim polític democràtic, primer en forma de monarquia parlamentària, durant el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873), i posteriorment en forma de república, la Primera República (1873-1874). No obstant això, ambdues fórmules acabaran fracassant.

A Bordils, no sabem amb quin sistema es va escollir la dita Junta amb el Sr.  Vidal al capdavant. Però el document que presentem, data del 14 de setembre de 1868 i dóna fe de la presa de possessió dels càrrecs del  nou ajuntament, els quals foren anomenats per aquella Junta. Diu així: (traducció del castellà)

“Al poble de Bordils a catorze de setembre de mil vuit-cents seixanta vuit reunits els components de la Junta i els membres de l’Ajuntament, anomenats per aquella Junta presidida per D. Carlos Vidal s’ha procedit a la possessió del dit Ajuntament, havent en compte que el conseller D. Miguel Mon es troba fora d’aquest poble i tots  havent jurat fidelitat i adhesió a les institucions vigents i al gloriós pronunciament secundat per a tota la Nación i ordenant que després de complimentada l’absència de D. Miguel Mon, es declara format l’Ajuntament de la forma següent: D. Juan Perich (Alcalde), D. Carlos Vidal (President de la Junta i tinent d’alcalde), D. Martín Torras (conseller), D. Miguel Mon (conseller), D. Esteban Sagrera (conseller), José Palet (conseller) i com a Secretari del dit Ajuntament D. Juan Faura i signen el mateix dia que jo, secretari, que ho certifica”

Després venen les signatures, entre les quals hi ha la de l’absent D. Miguel Mon, per tant no podia signar aquest mateix dia. També signen Tomás Martí i Juan Pellicer, que suposem eren membres de la Junta.

El 8 d’octubre del 1868, a Madrid,  es va formar el Govern Provisional, i una de les primeres decisions que va prendre, fou  la dissolució de les Juntes, tot i que moltes van continuar actuant clandestinament a través dels “comitès de vigilància” nascuts d’elles. La majoria dels seus membres es van integrar en els nous ajuntaments i diputacions nombrats per les mateixes Juntes i que foren reconeguts per el propi Govern el 13 d’octubre. Tot i que el Govern es va comprometre a convocar eleccions municipals immediatament.

La Revolució de Setembre va ser una brusca sacsejada en la història del segle xix espanyol, els efectes de la qual es van deixar sentir àmpliament a tota la geografia del país a partir d’ella tingué lloc el primer intent de la seva història d’establir un règim polític democràtic, primer en forma de monarquia parlamentària, durant el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873), i posteriorment en forma de república, la Primera República (1873-1874). No obstant això, ambdues fórmules acabaran fracassant.

Il·lustració de l’himne nacional Abajo los Borbones! Creat per Antonio García Gutiérrez i Emilio Arrieta en 1868  (BNE)

Xevi Jou (BMD)

ESCRIT MES DE JUNY 2020

LES BATALLES DE BORDILS

  Com s’explica en el llibre Bordils, Passat i Present, l’any 1462 el Pla de Bordils fou escenari d’una batalla entre les forces de la Generalitat de Catalunya, comandades per Bernat Gilabert de Cruïlles, i les forces reialistes del rei Joan II, comandades per Pere de Rocaberti, que foren els vencedors del xoc i haver fet més de 300 presoners.

Bé, aquest fet l’hem de situar en el context de la Guerra Civil catalana que va durar deu anys, del 1462 al 1472 i que també va coincidir amb la Revolució Remença[1].

La guerra fou el resultat de l’actitud dels Trastàmares[2], entossudits a imposar un autoritarisme monàrquic a Catalunya, però també la conseqüència de les agitacions socials del camp català, del conflicte barceloní entre partidaris de la Biga[3] i els de la Busca[4] i, en general , de la greu crisi econòmica que envoltava el Principat. La guerra fou un despropòsit: de fet foren una sèrie de guerres civils superposades; Biga-Busca, remences-senyors feudals, i Generalitat-rei.

Ara bé, hi va haver un altre batalla als voltants de Bordils  de la qual no hi  ha gaires referències. La que hem trobat va tenir lloc el 3 de desembre de 1653, segons el volum de “CHRONOLOGIE HISTORIQUE-MILITAIRE” de la Bibliothèque de la Ville de Lyon,.

Cal aclarir que diu que aquest fet l’hem de situar en la Guerra dels Segadors la qual, va acabar el 1652 amb la caiguda de Barcelona a mans de les tropes monàrquiques espanyoles de Felip IV. Ara bé, la guerra entre França i la monarquia espanyola es perllongar fins al 1659, en què es va signar el Tractat dels Pirineus, per el qual EL Regne d’Espanya lliurava a França: el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i part de la Cerdanya.

Intentarem traduir la descripció que en fa:

La batalla de Bordils va tenir lloc el 3 de desembre de 1653, durant la Guerra dels Segadors (Guerre des faucheurs) que enfrontar les tropes franceses amb les tropes espanyoles.

PREÀMBUL

El 23 de setembre de 1653, els Espanyols van aconseguir fer entrar a dins de Girona un comboi de queviures i a causa de les pèrdues de la seva cavalleria a causa de les grans calorades d’estiu, el mariscal Charles de Monchy d’Hocquincourt va decidir aixecar el setge de la ciutat(Girona), el 25 de setembre de 1653.

Les tropes es retiraren ordenadament i el mariscal només pensava, per la resta de la campanya, en reforçar les places que les tropes franco-catalanes ocupaven.

LA BATALLA

Charles de Monchy d’Hocquincourt essent responsable de conduir a Roses un comboi de reavituallament de queviures i municions, un destacament enemic el va atacar el 3 de desembre al voltants de Bordils. El combat va ser molt violent i les tropes franceses, entre elles el régiment d’Auvergne van desafiar les tropes espanyoles que es van replegar a Girona.

BALANÇ i CONSEQÜÈNCIES : Les tropes espanyoles van perdre 500 morts i van deixar-se 800 presoners.  Les pèrdues franceses no son conegudes.

El mariscal entrà a Roses amb el comboi i va posar la plaça en estat de defensa.

 

De fet, i segons escriu Busquets i Simon a “Girona al segle XVII”, el francesos van aixecar el setge degut a que el 22 de setembre, Joan d’Àustria es va presentar a Cassà de la selva al front d’un exèrcit de socors; el 24, a la Font de la Pólvora, a la batalla de Vila-roja, els francesos varen quedar atrapats entre l’exèrcit espanyol que avançava i els defensors de Girona. Aquesta acció militar va lliurar la ciutat i va permetre l’exèrcit espanyol perseguir les tropes franceses per l’Empordà. Joan Josep d’Àustria va ser rebut triomfalment a la ciutat el 6 d’octubre, on se li va retre una rebuda cerimonial reservat “per Reys ho Emperadors

També diuen les cròniques que, a  causa de la derrota l’exèrcit francès es retirà al Rosselló. Malgrat tot no mancà de reforçar la plaça de Roses amb prou tropes com per garantir-ne la seva resistència enfront l’exèrcit espanyol. L’any següent un nou virrei Conti encapçalaria un nou intent de reconquerir Catalunya.

Per tant no quadra que  la batalla de Bordils(3 de desembre) fos una successió del setge de Girona(23 setembre). Què van fer les tropes dels francesos aquests mes de dos mesos? Ara bé si que les cròniques diuen que les tropes del mariscal Charles de Monchy d’Hocquincourt van anar a refugiar-se a la ciutadella de Roses.

Tant se val, el fet és que el nom de  Bordils surt  en les cròniques militars franceses i en alguns mapes militars que es conserven a Paris.

 

 

[1] La Guerra dels remences o Revolta del remences fou el conjunt de moviments revolucionaris que va protagonitzar la pagesia de la Catalunya Vella durant la segona meitat del segle xv per reivindicar l’abolició dels mals usos, un conjunt de gravàmens, servituds i subordinació humiliant cap al seu senyor.

[2] Es dona el nom de Dinastia Trastàmara a un casal de reis que van governar el Regne de Castella de 1369 a 1504; la Corona d’Aragó, de 1412 a 1516; el Regne de Navarra, de 1425 a 1479; i al Regne de Sicília i Nàpols, de 1412 a 1516.

[3] [4] La Busca i la Biga foren dos bàndols polítics en què es dividiren els habitants de la ciutat de Barcelona al segle xv.

  • La Biga, en analogia amb la peça de fusta que aguanta un edifici –la ciutat-, estava integrada per la majoria dels ciutadans honratsi alguns mercaders –, es considera, actuava i vivia com un grup nobiliari, tenien terres, castells i drets senyorials i vivien de les rendes. Tenien el control del poder municipal i s’oposaven als sectors vinculats a l’economia productiva.
  • La Busca, -l’estella, en oposició a la Biga- era el partit dels menestralsmercadersi artesans que aspiraven a controlar el govern municipal per fer complir els privilegis, llibertats i costums de Barcelona. Volien la devaluació monetària i mesures proteccionistes.