-El 22 d’octubre de 1381 Pere Ferrer i el seu fill Pere, de Bordils, permutaren amb Guillem Pere Riba i Bartomeua, esposa d’aquest i propietària del mas Riba, una feixa que havia estat del mas Bertran, situada en alou* de Dalmau de Pou, per altra semblant alou, situada al Pla de Suardell de Bordils
*alou : Propietat territorial lliure i exempta de tota càrrega i dret senyorial
CENSURA de la NOSTRA HISTÒRIA (I)
Durant segles la història de Catalunya ha estat silenciada, perseguida, segrestada i reescrita. La Inquisició no ha estat una broma ni un tema d’estudi més o menys antipàtic. Era una realitat, una realitat legal. Conjuntament amb el Consell reial, tenia la missió de vetllar per la puresa de la fe catòlica com de la ideologia d’estat. Tot i que, aparentment, havia de treballar en l’àmbit de la interpretació del dogma, massa sovint es va convertir en el braç més ferotge de la llei. Allà on no arribava la persecució política, arribava la Inquisició.
L’estat espanyol, però també la Inquisició, són els autèntics responsables de la desaparició de milers de llibres de la nostra història. D’alguns, en tenim constància, però de la majoria ja no. No n’ha quedat ni rastre, entre altres coses perquè el nom dels seus autors s’ha canviat i els fets han estat situats en països diferents. Els censors –inquisidors o no– no retocaven coses insignificants, com el nom d’un carrer on hi havia pixat un gos. No. Tot allò que era susceptible de fama, ja fos una novel·la, una obra d’art, el nom d’un artista, un científic, un místic, una beata, un papa, un militar, un filòsof de relleu, era sistemàticament ocultat i tergiversat. Després de trenta-cinc anys de dedicar-me a l’estudi sistemàtic de la censura d’estat i de la manipulació del nostre passat, hi tinc alguna cosa a dir. I el que vull dir és que tots aquests segles no han estat en va. Avui l’estat espanyol continua afirmant que no som una nació i que Catalunya ni ha estat un regne ni ha tingut reis. Molts intel·lectuals defensen –i ha estat aprovat per llei– que el valencià i el català són dues llengües diferents. Hom també creu que Catalunya formava part del regne d’Aragó. ‘Un condado de Aragón’, diuen que som. L’obra més gran de la literatura catalana medieval –Tirant lo Blanc– era tinguda per castellana, fins que al final del segle XIX se’n van trobar dos exemplars en català. En aquest mateix sentit, s’ha esborrat la presència catalana a Itàlia i tota relació del fet que els occitans i catalans som quelcom més que germans. Fins fa dos dies la gent se’n reia, d’allò que deia en Rubió i Lluch: que hi havia hagut al segle XIV una Grècia catalana. Ara, amb tants matisos com vulgueu, és acceptat universalment.
Doncs bé: tot això que us dic només són les engrunes d’una voluntat premeditada i multisecular, ordida i regulada per l’estat espanyol per fer-nos desaparèixer de la faç de la terra. I no solament per la via de les armes i de les lleis. Massa acadèmics s’han quedat encallats al 1714 i gairebé, més que el final d’un cicle, sembla que l’interpretin com un fet aïllat i una derrota ‘incomprensible’, però realment el gruix esborrat del nostre passat s’acaba aquí i a partir d’aquí es comença a treballar per restituir-lo, per bé que no sempre amb eficàcia. Així, en Serra Postius, per exemple, al seu Epítom Històric de Montserrat aprofitarà qualsevol pretext religiós per parlar de l’emperador Carles, de la batalla de Pavia, de la conquesta de Nàpols, dels antics almiralls, de la grandesa i extensió de la llengua, i és clar, d’en Colom i de la importància dels catalans en la descoberta, conquesta i primera colonització americanes. Al segle XIX ho faran encara amb tota prolixitat i documentació ingent, en Víctor Balaguer i l’Antoni de Bofarull en sengles històries de Catalunya.
Si a l’estat espanyol ja li molestava la història medieval catalana, molt més l’irritaven les gestes navals produïdes arreu del món durant el segles XV, XVI i XVII. I se les va apropiar. El cas més flagrant és el d’en Cristòfor Colom, un militar, polític, humanista, escriptor i científic barceloní, membre de la casa reial catalana i parent dels comtes d’Urgell, que avui passa per un pobre plebeu genovès, amb el consentiment inaudit del nostre món acadèmic i intel·lectual, que tenen el tema per tabú, a l’estil de les societat tribals primitives. La censura, doncs, no ha estat en va. Ha fet una feina vastíssima i intel·ligent, que ha arrelat en els racons més secrets de l’ànima dels catalans i avui se’ns fa ja quasi imperceptible de discernir què és un pensament propi d’un missatge censor inoculat als nostres llibres. Podria donar-ne desenes d’exemples, alguns dels quals ja he esbossat o suggerit més amunt. Però, per mi, que fa ja quasi tres decennis que hi treballo, el més paradigmàtic és el d’en Colom, que sovint poso per exemple i metàfora de Catalunya.
Jordi Bilbeny, escriptor i investigador.
CENSURA HISTÒRICA (II)
Contràriament a allò que es creu,
en Colom no va ser esclavista, ans va lluitar amb totes les seves forces per
evitar que els indis fossin esclavitzats i fossin tractats com a súbdits dels
reis, amb els mateixos drets que els catalans. El pare Cases, considerat avui
el protector dels indis, és el seu més fidel seguidor en aquesta política de
respecte i protecció. Cal que tinguem també present que en Colom havia arribat
a jutjar i condemnar a mort alguns colons que s’havien excedit amb els
pobladors nadius del Nou Món. I que és l’autor d’unes ‘Instruccions’,
acceptades pels Reis Catòlics, que havien de funcionar com una llei, a fi que
els indis fossin verament respectats. En una carta al seu cosí Pere Bertran i
Margarit, datada l’abril del 1494, li exposa:
‘La principal cosa que heu de fer és guardar molt els indis, que no els sigui
fet cap mal ni dany, ni els sigui presa cosa contra la seva voluntat, ans rebin
honra i siguin assegurats.’
Llavors, com que les condicions proteccionistes no deixaven marge al delicte, alguns colons van escriure als monarques acusant-lo que no els deixava tenir esclaus, que els feia llaurar les terres, que els obligava a construir les seves cases i no els deixava marge de guany en els intercanvis de productes. I, que si tot continuava així, allò seria la seva ruïna, perquè ells havien anat a aquelles terres a enriquir-se i no pas a treballar en aquelles condicions. Aquest és un aspecte totalment silenciat. No pas per la censura, sinó per la manca de coneixement que tenim d’aquella època i d’aquells fets. Si a tot plegat hi afegíem que la Corona va destituir en Colom el 1495 i el va fer tancar tot acusant-lo de crims de lesa majestat, podrem adonar-nos amb molta més nitidesa que entre que s’embarca de Barcelona en el segon viatge i arriba al Nou Món, pel novembre del 1493, i és detingut a mitjan 1495 ha passat amb prou feines un any i mig. I durant aquest any i mig se li volen atribuir tots els crims que hi ha hagut a Amèrica des de llavors fins als nostre dies?
Es vol convertir en un símbol de criminalitat i esclavisme un home que va lluitar per les llibertats i la justícia de Catalunya, que va posar la seva vida en perill guerrejant més de deu anys contra Joan II, un home a qui van ser confiscats els béns, que va haver de viure a l’exili per raó de la seva actitud revolucionària? A quina manera de caricatura de la intel·ligència hem arribat? A qui se li acudiria de demanar als Estats Units que enderroquessin l’estàtua d’en Washington perquè avui dia arreu d’aquell país la policia mata negres com qui degolla pollastres? Els nostres avantpassats es van adonar de la importància que tenia la nostra història en la configuració d’una ment sana i d’una actitud justa. Sabien que ens l’havien amagat i canviat, però el 1888, aprofitant l’Exposició Universal de Barcelona, van voler explicar al món que en Colom era català i catalans eren en Lluís de Santàngel, el Pare Bernat Boïl, en Pere Bertran i Margarit i en Jaume Ferrer, que són les imatges que hi ha al peu del monument. Potser no van creure oportú en aquell moment de fer un judici ètic a la conquesta i el genocidi posterior. O potser volien denunciar abans de re la conquesta espanyola de Catalunya i l’intent d’anorreament de la cultura catalana a mans de la monarquia espanyola?
Sigui com sigui, el debat ètic hi ha de ser. Segur que hi serà, però posant abans les bases dels fets. Sens distorsions de cap mena. Aquells homes van fer alçar el monument perquè el món veiés allò que la Inquisició, la censura, la persecució intel·lectual, la confiscació de biblioteques, la crema de llibres i la reescripturació global del nostre passat van provar d’obliterar per sempre de la nostra consciència col·lectiva: que en Colom i els primers descobridors d’Amèrica eren catalans. Van intentar posar dempeus l’estàtua més alta del món, com en Gaudí feia amb la seva Sagrada Família, perquè la nostra història, la nostra cultura i la nostra gent deixés d’estar agenollada i humiliada. Deixés de ser invisible als ulls del món i als nostres ulls. Van alçar aquest monument en senyal de respecte, de coneixement i dignitat. Com un gran far dreçat també en favor de la claror i de la llibertat. Les veus que ara se senten demanant que es retiri aquest símbol català, han pensat bé en quina banda de la història cal emmarcar la seva petició? Abolir, enderrocar, amagar, esborrar són mots i idees que no han deixat de preconitzar no pas els defensors de cap república, ni de cap revolució social, ni de cap Ítaca ni Utopia, sinó que són les idees força, les idees clau dels enemics de tot pensament, de tota cultura i de tota llibertat. Sense informació, no hi ha idees, sense idees, no hi ha pensament, sense pensament hi ha el dogma.
El debat sobre el monument d’en Colom hauria de ser la gran oportunitat dels catalans d’avui per enderrocar la desinformació, el dogma i el rentatge de cervell i preservar, més enllà de tota intoxicació i uniformització inquisitorial i estatal, la informació, la llum, les idees, el pensament.
Jordi Bilbeny, escriptor i investigador.
LA VENJANÇA BORDILENCA
Aquesta llegenda, és una narració que es va presentar en el transcurs de la II Nit de Llegendes de Bordils , l’agost del 2018.
Ens hem de situar en el context de la Guerra del Francès que fou un conflicte bèl·lic entre el regne d’Espanya i el Primer Imperi Francès, el qual s’inicià el 1808 amb l’entrada de les tropes napoleòniques i que conclogué el 1814, amb el retorn al poder del rei Fernando VII a Espanya.
Per desgràcia, i com en totes les guerres, Bordils va patir els abusos i la repressió de la soldadesca francesa; així el 9 de desembre de 1808, va venir a Bordils un contingent de soldats que van cometre tota mena d’estralls a la població. Això ho podem repescar en l’Escrit del mes de setembre de 2018 (d’aquesta web del Banc de Memòria), on el rector de l’època Mn. Sixte Prim, narrà aquest fet.
Ens trobem que el maig de 1809, que per reforçar les tropes napoleòniques que assetjaven Girona, (la qual va capitular el 10 de desembre de 1809, després de 3 setges) van arribar a Medinyà en nombre de 10 mil soldats. Segons explica el Mn.. Prim, alguns destacaments d’aquests invasors, van tornar a la zona i al poble, i per tant s’hi van estar uns vuit mesos.
Per veu algunes persones, hi ha indicis que alguna tropa de refresc s’instal·lés en els camps propers a la masia de la Torre o també coneguda com a Can Baldiret, que data del 1629, on potser s’hi allotjaren els comandaments de més rang . Quina certesa hi ha d’això? Cap de documentada, però algunes veus populars de pagesos que han treballat aquests camps, diuen que s’hi ha trobat monedes franceses, terrissa negra i fins i tot algun tros de bala de canó. També he sentit dir que a la capella del mas, hi havia enterrat un general francès, cosa que ni els propietaris del mas m’han pogut confirmar; per tant tot això son hipòtesis sense una base documental.
El que sí és cert, és l’existència, al cim del portal d’entrada del mas, de dues formes escultòriques que, per la forma, tenen molta semblança amb el casc que lluïen els soldats d’artilleria de l’exèrcit francès.
El que sí hi ha documentació és que un avantpassat de la família propietària del mas, D. Antonio Peres Montalt, va estar defensant Girona amb el grau de Subtinent de la 2ª Companyia, motiu pel qual va ser distingit (13 juny 1809) amb la medalla amb la Creu (insígnia de Sant Narcís) i amb cinta amb els colors de les armes de la ciutat de Girona, vermell amb franges blanques, i més un temps més tard(14 de setembre de 1810) se li va concedir la medalla de la Creu Reial com a defensor de la immortal ciutat.
Ara bé, segons alguns historiadors, sembla poc probable l’existència del campament militar a Bordils, sobretot havent en compte que quedava molt desprotegit en cas d’atac. El que sí podria ser és que alguns comandaments d’alt rang, de les tropes acampades a Medinyà, s’allotgessin a Can Baldiret.
Tant se val, el que sí resulta desconcertant és que en el mapa Théatre des Operations de l’Armée d’Aragon, guardat a la Bibliothèque National de Paris pertanyent al Mariscal Louis-Gabriel Suchet -que fou un apassionat de la cartografia militar-, on hi està representada la zona de Catalunya, València i Aragó, a la zona de Girona no hi apareixen gaires noms de pobles, però sí hi apareix el nom de Bordils, un poble petit i sense importància geogràfica; aquest fet fa que ens preguntem:
Com és que hi surt Bordils, i en canvi, no hi apareixen noms de poblacions més importants? Doncs la resposta podria ser que Bordils no té cap importància geogràfica , però si tenia alguna importància militar a l’època.
I aquí deixem la part de “pseudo-històrica” i entrem en la narració de LA LLEGENDA:
“La venjança bordilenca”
Sabem que durant la Guerra del Francès , els soldats gavatxos van entrar a Bordils i van perpetrar molts i molts disbarats : destrosses, pillatges, lladroncinis, i tota mena d’abusos
Segons la llegenda, també van torturar i assassinar el Batlle, que era el cap dels sometent.
El Mariscal que manava a tota aquella soldadesca, s’alloltjava en aquest mas, juntament amb els altres comandaments.
La Francina, filla del batlle assassinat, era una jove bonica i agraciada , diuen que es va fer passar per minyona del mas per poder portar a cap el pla que havia pensat per venjar la mort del seu pare.
Una nit, la Francina els va preparar un suculent àpat, on el vi no hi va faltar, com tampoc no hi va faltar el preparat d’herbes que l’Anneta de Can Farigola , una trementinaire molt coneguda,li va proporcionar, i que la noia va barrejar al vi seguint les seves instruccions.
Quan els oficials havien begut i menjat a cor que vols i va veure que l’efecte del somnífer s’anava apoderant dels gavatxos, la Francina seduí al Mariscal i se l’emporta a l’alcoba del mas i… quan l’aguerrit general va quedar insconscient, , li va tallar el coll en rodó amb una falç ben esmolada que tenia amagada sota el llit. A la vegada, va tancar i bloquejar les portes de la sala on els comandaments dormien la mona.
Fou llavors quan la Francina va sortir al balcó portant el cap del general a la mà i alçant-lo va cridar a cor que vols : “He mort el gos , he mort el gos, i els seus cadells están ben adormits”.)
Això era el senyal d’atac que el sometents i els miquelets de la comarca esperaven, amagats darrera del mas, per abraonar-se sobre les tendes del campament francés, on els soldats dormien plàcidament.
L’efecte sorpresa va provocar un embolic de corredisses amunt i avall de francesos en calçotets, sense saber què carai passava; si hi afegim que els comandaments no podien donar ordres per a organitzar la defensa, podeu imaginar-vos que allò va ser un bany de sang, un carnatge per a les tropes franceses.
No sé si al venir heu vist algunes llumetes voladores, sinó ara al sortir fixeu-s´hi, perquè hi ha qui diu que són les ànimes d’aquells soldats francesos , esperant que algun comandament els hi dongui ordres per tornar cap a les seves llars, opotser encara estan buscant els seus pantalons.
Autor XEVI JOU VIOLA
RELLOTGES DE SOL BORDILENCS
Aquest mes, hem decidit de fer un inventari dels rellotges de sol que tenim a Bordils, animats per la iniciativa que el 2015 ja van tenir els alumnes de 3r. I 4t. de l’Escola de Bordils.
Aquests instruments per mesurar el temps quan hi toca el sol, a partir de l’ombra que hi projecta una agulla, anomenada gnòmon, i que sempre té la direcció paral·lela a l’eix de la rotació terrestre, sobre una superfície plana, un quadrant, on hi ha marcades les franges horàries.
La majoria son del segle XIX amb reformes posteriors i alguns refets fa molts pocs anys. Tots son de tipus vertical. Ara bé , el de l’església parroquial , que tot i que no hi ha data, suposem deu ser de la segona meitat del segle XVII, essent un dels més antics del Gironès.
Tots, excepte el de l’església parroquial, els hem de localitzar en masos, cases aïllades amb propietat al seu voltant o en zones perifèriques.
Mas de Can Cua
Es tracta d’una masia que antigament disposava de moltes vessanes, concretament unes deu. Però ara només en conserva una i mitja, ja que les altres s’han anat venent al llarg del temps. Aquesta masia es caracteritza per tenir una biga de grans dimensions que travessa la casa aguantant gran part d’aquesta. Aquest mas era de la família Tallada. Can Tallada n’era la casa pairal, i aquests ho van comprar a can Bosch. A la porta i en una finestra, hi llegirem dues dates del segle XVII, la de la porta, 1637 on hi ha també una imatge del Sagrat Cor i la de la finestra, una mica més tardana, 1668. Abans s’havia conegut com a can Cuca.
Descripció del rellotge: Material: pintura. Rectangular. Orientat al sud, calculat empíricament. Línies horàries de 6 a 6, xifres aràbigues, senyala les mitges hores. L’actual relativament ben conservat, però perquè va ser refet fa uns anys
Can Baldiret
Es tracta d’un mas que data de l’any 1629. Està situat al barri de Rissec, i el seu valor arquitectònic és indubtable. Fins i tot figura a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. També conegut com la Torre, can Baldiret s’anomena així perquè el masover es deia Baldiri i era de baixa estatura. Anteriorment també havia dut el nom de can Pau Peres, nom del propietari. Es tracta d’un dels masos on suposem que s’estaven alguns comandants de l’artilleria napoleònica que planejaven l’assetjament que les tropes franceses van fer a Girona l’any 1808. Can Baldiret, també es coneix com la Torre, a causa de la torre de planta quadrada i rematada amb balustrada, que sobresurt de l’immens casal, sense cap altra decoració. La casa té teulada a dues aigües i tres finestres al primer pis, la del centre gòtica geminada. La casa té una capella que data del s.XVII, i a les parets un rellotge de sol .on apareix la data 1829
Descripció del rellotge: Material: pintura. Rectangular. Orientació Sud-Oest. Línies horàries de 7 a 6, xifres aràbigues , senyala les mitges hores. Inscripció a la part superior: “Anton Pa…peres 1829 i a la part inferior “1940”. Despintat.
Can Batista
Es tracta d’un mas situat al barri del Rissec. S’anomena així perquè part de la família provenia d’un mas d’un altre poble anomenat també can Batista, i van comprar el mas de Bordils quan aquest va ser expropiat al clero. La casa data de prop de l’any 1584 i, segons les escriptures, abans era conegut amb el nom de can Salom. És una edificació construïda en vàries etapesCal destacar que el pou és un dels que tenen més profunditat del poble. Encara es conserva una part de la paret utilitzada per protegir-se de les inundacions, ja que aquesta casa es troba situada en una zona molt propera al curs antic del riu Ter.
Descripció del rellotge: Material: Argila envernissada. Forma de vano invertit. Orientat al Sud. Sense línies, amb numeració romana de 6 a 6. Inscripció: “Año 1946”
Can Marlí
Casa situada al carrer de Les Hortes.
Descripció del rellotge: Material: pintura. Aquest és de tipus vertical declinat. Rectangular. Orientat Sud-Est. Línies horàries de 6 a 4 amb xifres romanes. Amb un sol al pol. Inscripcions: “1846-2006”. Lema: Els amics a qualsevol hora.
Can Riera
Situat a prop de la Carretera Vella que porta a St. Joan de Mollet, molt a prop de la riera de Sant Martívell , sembla ser anomenat així per la seva situació geogràfica.
Descripció del rellotge: Material: pintura.Refet estiu del 2020. Forma circular dins d’un requadre. Orientació Sud. Línies horàries de 8 a 4 amb xifres romanes.
Can Torra
Situada al carrer Almeda. Aquesta és una construcció de planta i dos pisos, d’estructura regular i simètrica, amb tres cossos molt ben definits per l’obertura de balcons. Es desconeix el motiu pel qual l’anomenen d’aquesta manera. Els seus propietaris van poder salvar la capella que hi ha a l’interior, de la destrucció comeses durant la guerra del 36. La capella va ser tapiada a temps i avui dia encara es conserva en perfectes condicions.
Descripció del rellotge: Vertical declinat. Rectangular. Orientat sud-Est. Calculat empíricament. Línies horàries de 5 a 6 amb xifres aràbigues
Església de Sant Esteve
Descripció del rellotge: Material: pedra. Tipus vertical declinat. Circular. Orientació Sud-Est. Marques horàries de 7 a 5. Numeració romana amb el 4 com a IIII. La línia de les 12 és vertical.
Ca les Batistes
Casa del carrer Migdia, i que fou l’edifici de les escoles de Bordils abans de la construcció de les actuals l’any 1935.
Descripció del rellotge: Material: Ciment i pintura. Vertical declinat. Orientació: Sud-Est. Molt deteriorat.
XEVI JOU VIOLA
ACN – BORDILS (Diari PuntAvui)
Els Bombers de la Generalitat van treballar ahir al migdia en l’extinció d’un incendi a la planta superior del magatzem industrial que Girona Fruits té al municipi de Bordils. El foc va provocar l’esfondrament de la coberta de la nau, però cap persona va resultar ferida, segons van explicar fonts dels bombers. L’incendi es va declarar extingit cap a les dues de la tarda i inicialment s’hi van desplaçar 13 vehicles dels bombers. Més tard hi van acudir nou dotacions més, que van poder dominar el foc i protegir les cambres frigorífiques i els dipòsits amb productes químics propers a la zona cremada. També es va evitar que el foc es propagués a les naus veïnes.
Durant l’extinció del foc, la carretera C-66 va estar tallada en tots dos sentits. Justament, ahir a la matinada a Sant Feliu de Buixalleu, els bombers també van haver de treballar amb sis vehicles per apagar un incendi que ha destruït una pila de 4 metres d’altura de caixes de plàstic i ampolles de vidre al pati d’una empresa. Tampoc hi va haver ferits.
QUAN L’EQUIP DE BÀSQUET (FEMENÍ) NO TENIA RETOP
En temps de la postguerra, anys 40, el franquisme ho tenyia tot de grisor i ofegament; l’esport no n’era l’excepció; estava controlat per la Falange Española Tradicionalista i de la JONS fet que el va condicionar i de manera expressa l’esport femení. El règim només va permetre que les noies només podien practicar determinats modalitats esportives(bàsquet per citar-ne alguna), ja que altres com el futbol o l’atletisme, deien que no eren adequades per elles.
D’aquí que era molt difícil, i en els pobles petits i de zones rurals, encara més que les noies poguessin accedir a practicar qualsevol pràctica esportiva.
Però, vet aquí, al Bordils dels anys 40 va sorgir un equip de bàsquet femení que no va tenir rival a la província de Girona i va portar el seu nom més enllà participant en algun Campeonato Nacional. I això fou possible gràcies a Mateu Pell Solé, gran impulsor d’aquest l’esport de cistella a les comarques gironines.
Noies de l’equip de Bordils, a la dreta de l’arbitre. En aquella època de dictadura, era obligatori cantar el “Cara al Sol” i fer la salutació feixista.
En aquest escrit us transcric un document fet amb màquina d’escriure ,tal qual, una crònica signada per un tal Santi, que no sabem a quin mitjà anava dirigit, si és que hi anava; que va escriure a meitat dels anys 50. Diu així¨
Después del futbol…!Canasta!. El baloncesto llegó a ser deporte rey. Aún estoy refregándome los ojos. Pero, en fin, vivamos la realidad de los hechos y lo que fué en realidad el basquet, en aquellos ya lejanos años de gloria deportiva, para Bordils.
Para hablar de un equipo, o de una asociación en general, es necesario también, destacar el nombre de quienes hicieron possibles los éxitos de dicho equipo o asociación. Algunas o casi todas, por no decir todas, las jugadores(el equipo era femenino) que militaron en el equipo Sindicadas de Bordils fueron: Cornellá, Perich I, Oliver, Sau, Jou, Casademont, Besalú, Almar y Perich II.
Después de leer y releer crónicas de partidos, hemos llegado a la conclusión de que era un gran equipo que no llegó a tenir rival en nuestra provincia, mientras que en los campeonatos nacionales su papel fué siempre brillante, dejando siempre muy alto el pabellon gerundense y llenando de orgullo a todos los bordilenses.
En ralidad poco o nada podemos comentar nosotros, que no sea relatarles éxitos y fracassos si es que hay alguno.
Pero antes de hablar de todo ello, no podemos dejar atrás, ni olvidar, la labor de un hombre que hizo lo possible para aconseguir los éxitos y al que estamos profundamente agradecidos: Nos referimos a Mateo Pell. Este personaje que fué el presidente de la federación provincial de baloncesto, fué también preparador del Bordils y el que guió siempre por buen camino a las jugadores del Bordils.
El equipo bordilense conquistó multitud de trofeus y hacerse con el titulo de campeón provincial en varias ocasiones. Los rivales, emperò, que mas acosaron en alguna ocasión fueron los equipos de Gerona y Blanes.
Los triunfos conseguidos en torneos organizados por otros pueblos, o en el nuestro propio, fueron también muchos.
En las fases provinciales, las bordilenses tenían siempre o casi siempre como rivales en la final al equipo de Gerona, teniendo que jugar en ocasiones partidos de desempate.
Obtuvieron también triunfos en campeonatos organizados por la secció femenina, ante conjuntos de Gerona, Bañolas, Figueras, Ullá, Armentera y Puigcerdá.
También triunfaron en el trofeu femenino ofrecido por el Exmo. Ayuntamiento de Gerona.
En campeonatos nacionales el Bordils, (1), también tuvo una actuación muy brillante. En el año 1949, obtuvieron el subcampeonato de España, detrás del equipo de Barcelona, en Castellón. Superando a equipos como: Castellón, Madrid, Murcia, Cuenca, Lérida, Salamanca, Logroño y Zaragoza.
Este campeonato se celebro en el mes de Junio en Castellón y en la fase final a la que llegaron Barcelona, Lérida, Salamanca, Castellón y Gerona(1) se produjeron los siguientes resultados:
Castellón 2—— Gerona 28
Gerona 25——-Lérida 4
Salamanca 6—Gerona 27
Barcelona 41—Gerona 19
Las jugadores gerundenses(1) demostraron en todos, en todos los partidos un excelento dominio del juego, llevando a cabo un magnifico marcaje y labor de conjunto. Destacaron Carmen Jou en el ataque y Rosalia Cornellá como defensa, però sin menospreciar a las demàs jugadores que, como Amparo Perich o Teresa Oliver realizaron grandes partidos.
Les fué entregado el trofeu concedido por el jefe provincial del movimiento de la provincia de Castellón.
En 1951 participaron en otro campeonato nacional celebrado en Zaragoza. Aquí no hubo un éxito Tan rotundo pues quedaron en cuarto lugar de la clasificación, que no resta méritos al equipo de Bordils.
El equipo estaba formado por: Cornellá, Perich, Oliver, Jou, sau y Casademont.
La clasificación fué: Zaragoza, Barcelona, Tarragona, Gerona, Lérida y Huesca.
En este campeonato la mala suerte se emparentó con las bordilenses en los partidos claves por lo que no lograron una major clasificación.
Los días 16, 17 y 18 de octubre tuvo lugar en Barcelona la competición de sector de los campeonatos nacionales de sindicatos. Las bordilenses obtuvieron el segundo puesto, después de las sindicades de Menorca y empatades a puntós con el equipo del banco espanyol de crédito de Barcelona.
La trayectoriade las jugadores bordilenses puede clasificarse pues de formidable. Quizá alguien puede tacharme de triunfalista, però…es major vivir de recuerdos que de realidades cuando estas son peores que aquelles.
SANTI
(1)El equipo de Gerona estaba compuesto únicamente por las jugadores de Bordils por ser este el equipo major clasificado en los campeonatos provinciales.
