LA CONXITA DE CAN SALVI MADRENAS
(Concepció Font Deulofeu 1932-2021)
Fent servir les paraules que s’utilitzen actualment, ben segur que podríem definir a la Conxita de Can Madrenas com una dona emprenedora, empoderada, activa… Abans deien que era decidida, intrèpida, atrevida… Ella però, tot ho atribuïa a la seva fe en Déu. Una fe d’aquella que mou muntanyes. Segurament no ens hauria permès parlar d’ella sense fer-ne esment. De fet, de no fer-ho, potser podríem córrer el risc que des del Cel ens fes caure una bona pedregada. I es que la Conxita tenia un gran cor, una dolçor i amabilitat especials, barrejades amb un gran sentit de l’humor. Era tota bondat, però quan li convenia, treia un caràcter i un geni que feien tremolar les pedres.
Va néixer a Bordils, el trenta de gener de l’any 1932, al número 8 del barri de Can Bech. Filla d’Eugeni Font i Rosa Deulofeu, va ser la quarta de vuit germans, però dos van morir quan encara eren nadons. Li van quedar els grans que eren en Lluís i en Quim i les germanes Mercè, Roser i Dolors.
Quan era petita, tot i que ella deia que era molt vergonyosa, era força trapella. En feia moltes de trapelleries, però millor deixem-ho estar. Seguríssim que se’n va confessar de totes.
Ella i les seves germanes anaven a l’escola de les monges de Bordils, les Germanes Carmelites de Nostra Senyora del Mont Carmel, conegudes també com les Carmelites d’Oriola.
La Conxita(segona de l’esquerra) amb les seves germanes i el seu germà Joaquim
La seva millor amiga era la Pilar Almar amb qui compartia moltes estones. La Pilar també hi anava a les monges i es recorda com era d’intel·ligent la Conxita: -sempre era “la primera de la classe”. A la Pilar no li passava pas desapercebut que en ella despuntava alguna cosa especial; alguna cosa que guardava en el més absolut silenci. Tenia un “feeling” especial amb les monges. Però no n’explicava mai res a ningú de tot això.
En aquella època, els nens i nenes del barri de Can Bech, es trobaven per jugar a l’era de Can Madrenas. A més de la Pilar, també s’hi ajuntava en Jaume Ros (en Met Carreter). Jugaven a “pares i mares” i solien fer veure que cuinaven patates a la cassola. Bé, fer-ho veure no, perquè les cuinaven de veritat. A Can Met Carreter tenien conills porquins i com que crien com les rates, ja no venia d’aquí i sempre n’hi havia algun que li tocava el rebre i anava escorxat a dins de l’estofat. Deuria ser la gana del temps de postguerra, perquè se les menjaven i tot aquelles patates amb conill. Quin joc tant bèstia que seria això per la mainada d’avui dia. Impensable
La Conxita al col.legi de les Monges de Bordils. Ella és la quarta de la segona fila de baix començant per l’esquerra
Però aquella mainada es van fer grans. Després ja no es divertien cuinant patates amb conill, sinó que preferien anar a ballar. Mentre que els altres s’ho passaven molt bé al ball, la Conxita s’avorria com una ostra. Però li va durar ben poc, perquè amb 16 anys ja se’n va anar cap a Oriola a la Casa Mare de les Germanes Carmelites.
Va ser sorpresa per tothom perquè ella no va dir mai res a ningú ni tant sols a la Pilar Almar, tan amigues que eren. No obstant la Pilar i les altres nenes ja veien com a l’escola les Germanes li tenien un deferència especial i que ella també s’avenia molt amb les monges.
La seva mare era una dona molt religiosa i sempre deia que li hauria agradat tenir el fill capellà i les filles religioses. Per tant, quan la Conxita va manifestar la seva voluntat d’anar cap al convent, ella ben contenta.
Quan va arribar allà i es va veure enmig de totes les monges; dels nervis i de la vergonya que tenia es va posar a plorar com una bleda assolellada. Però ja la van espavilar, ja!
El dia de la seva professió religiosa
Quan va arribar allà i es va veure enmig de totes les monges; dels nervis i de la vergonya que tenia es va posar a plorar com una bleda assolellada. Però ja la van espavilar, ja!
El tretze de juliol de 1948 va començar el postulantat i el vint-i-quatre de febrer de l’any següent el noviciat, que li va durar un any. Era el període de prova reglamentari que havia de passar per veure si realment tenia vocació i si finalment es feia religiosa. Com que tenia moltes ganes de quedar-s’hi , durant tot aquest temps segur que va fer molta i molta bondat, però també va menjar tota la xocolata que va poder. Era molt i molt llaminera i la xocolata li encantava. Feia el que fos per aconseguir-ne un bocí.
Al cap d’un any, ja professava com a Germana Carmelita de Nostra Senyora del Mont Carmel. Com que en aquella època les monges es canviaven el nom, li van posar Maria Socorro, perquè no n’hi hagués cap més que es digués igual. Així doncs, la Conxita passava a ser la Hermana María Socorro, però a Bordils sempre va ser la Conxita i per les Germanes la Socorro a seques. Començava per ella una aventura que no s’hauria pas pogut imaginar mai.
Mentrestant havia estudiat Magisteri i s’havia tret el títol de mestra. Segons informació d’alguna de les Germanes (perquè ella no deia pas mai res) va estudiar amb gran aplicació, obtenint sempre les màximes qualificacions. El 1956 va fer la professió perpètua, sense pensar ni per casualitat que acabaria governant tot aquell regiment de dames.
Primer la van posar de mestra al col·legi que tenen encara ara a Murcia, però ja al cap de ben poc la van destinar a Santo Domingo (República Dominicana) i després a Rio Piedras (Puerto Rico), a les escoles que tenia la congregació. No només hi feia de mestra en aquests col·legis, sinó també de directora: -“Les feia anar totes rectes” deia, “tant a les alumnes com a les mestres”. Això de manar es veu que li anava bé i a les altres monges també els agradava com ho feia.
I així va ser com a l’estiu de1969, ja tornava a ser a Oriola pel XII Capítol General. No sabia pas què li esperava!
Ella tan innocent es passejava per allà i li va semblar que els lavabos no estaven prou endreçats (quan veia una engruna ja agafava l’escombra). Així que es va posar a netejar. Una de les germanes li va etzibar: -Tu ve limpiando “váteres” que te harán general. Ella va respondre sense sospitar res: ¡Anda déjame en paz!. Era l’única que no sabia el que s’estava coent allà.
I sí, sí… de les votacions d’aquell Capítol, el dia dotze d’agost, en va sortir per majoria absoluta, la Muy Reverenda Madre María Socorro Font Deulofeu. En aquella època, era aquest el tractament de Superiora General. Va ser la quarta Superiora General des de la Fundació de la Congregació. Quedaven al seu càrrec unes quatre-centes dones, repartides per Espanya i l’estranger.
Només tenia trenta-set anys i per tant va ser necessari demanar una dispensa a la Santa Seu, la qual cosa es va obtenir sense dificultat, atesos els bons informes que recolzaven la decisió. Va romandre en el càrrec durant divuit anys, essent elegida consecutivament els dos sexennis següents. Val a dir que va succeir en el càrrec a la Madre Matilde Narejos, la qual havia viscut també un temps a Bordils i havia fet molt bones amistats al poble.
La Germana Socorro donant la mà al Papa Joan Pau II
La seva presència es feia notar, fins i tot quan guardava silenci. Tenia una personalitat molt forta i un caràcter que no passava mai desapercebut. Solia gastar moltes bromes, li agradaven molt les disfresses i sobretot les caretes que es fan servir per carnaval. Deien que tenia una disfressa d’ós!
Les monges se l’estimaven molt perquè era molt humil, amable, atenta i comprensiva, però n’hi havia alguna que li tenia por. I això ho comprèn perfectament qui l’ha vist enfadada, perquè era com una forta tempesta de maregassa, trons i llamps. Deia que després li sabia greu i que se’n penedia.
Durant el seu mandat va dur a terme un total de trenta-cinc noves fundacions i va impulsar i renovar les que ja tenien. Es va atrevir a anar fins els confins de la terra a obrir escoles, hospitals, cases d’acollida … i tot el que fes falta: Timor Oriental (1974), Rwanda ( 1977), Indonèsia (1985), Perú (1987).
Una vegada acabat el seu govern, va poder dedicar-se al seu somni missioner anant a la Delegació de Timor-Indonesia. S’hi va passar quinze anys, des del 1988 fins el 2002. Sempre deia que hi estava molt bé allà.
Aqui la veiem a Rwanda als anys vuitanta
Un dia de finals d’estiu del 1999, la Conxita es trobava a Bordils. De matinada, encara ben fosc, va sonar el telèfon. No va esperar que ningú de la casa l’agafés. Sabia perfectament que era per ella. Va fer un bot del llit i tan punt va despenjar l’aparell es van confirmar els seus temors: Una onada de destrucció havia esclatat a Timor Oriental. Timor acabava d’aconseguir la independència d’Indonèsia, però les milícies pro-indonèsies i civils en desacord, atacaven violentament el país. Va estar sempre pendent de les notícies, del telèfon, de les germanes… se la veia molt preocupada. Del neguit que tenia, no va acabar les vacances i se’n va tornar cap a Indonesia, on es trobaven refugiades les monges juntament amb molts altres timoresos. El país va quedar completament destruït i la casa de les Carmelites pràcticament només conservava les parets. Van caldre molts esforços per a la reconstrucció.
En una ocasió, els soldats van trucar a la porta del convent amenaçant-les de mort. La Socorro, va fer formar totes les monges en fila darrera seu i amb una creu alçada va obrir la porta als militars i els va dir amb aquella fermesa que la caracteritzava: -Si voleu entrar, primer heu de passar per sobre la creu i per sobre meu. Van girar cap i cua i van marxar per allà mateix on havien vingut. Mai li va faltar el coratge.
Per ella el món era molt petit. Tant li era agafar el tren per anar fins a Barcelona, com l’avió per travessar l’oceà. No en feia ni més ni menys. D’aventures en va viure moltes, les que sabem i les que no, que ben segur que són majoria.
Els primers anys de la fundació d’ Indonesia i Timor, com que estaven en guerra amb Portugal, en un dels seus viatges com a General va haver de pujar tota sola a un avió militar carregat de soldats i armament. Tot seguit a un helicòpter, també militar, que la va portar a destí per aquells mons de Déu d’Oceania. Ella mateixa va explicar que estava molt impressionada. Per sort, com a General de la congregació, sempre era molt ben rebuda als llocs on anava.
El 2008 va ser destinada a Perú com a formadora i mestra de novícies. El 2014 la seva salut s’havia començat a deteriorar i la van fer tornar a Espanya on va passar uns anys a la Casa d’Espiritualitat de Tales i finalment a Oriola, on va morir de Covid 19 el vint de gener de 2021.
A Timor el 1986(ella és la del mig)
Quan venia visitava tots els parents i amics de Bordils i dels pobles on n’hi tenia. També el bisbe emèrit de Segorb-Castelló que residia retirat al monestir de les clarisses de Fortià, monsenyor Josep Maria Cases, amb qui els unia una gran amistat. Així mateix a la família de Monsenyor Marius Busquets, bisbe a Perú, que era fill de Vilobí d’Onyar. Hi havia a la seva congregació algunes germanes de la província de Girona i, no cal dir, que també anava a veure les seves famílies. Estimava a tothom i tractava de la mateixa manera a pobres i a rics. Amb especial preferència, això sí, pels pobres.
El seu llegat és immens, no només per la Congregació. Ho es també per tot el bé que ha fet i les llavors que ha anat sembrant pels llocs on ha passat. Els seus nombrosos escrits, traspuen una profunda espiritualitat i són d’una qualitat estilística molt notable.
Per les Germanes va ser tota una institució i molt més. Per la gent que l’hem coneguda i tractada un referent, una gran persona i una gran dona.
L.F.S.