ÉREM ECOLOGISTES i NO HO SABÍEM

En aquest temps que corrent, immersos en aquest desgavell consumista, en què el planeta s’està queixant i ens avisa t que aquest ritme desbocat, no el pot aguantar; voldríem fer una reflexió de com es vivia, a Bordils, a mitjans dels anys cinquanta del segle passat per veure com en menys de setanta anys, aquella sostenibilitat, s’ha convertit en depredació.

 Només hem de veure que aquella economia de subsistència, que en les zones rurals havia prevalgut des de feia segles, en què es premiava l’autosuficiència, promovia l’intercanvi i la reducció de les despeses i el no permetia el malbaratament de productes, sobretot a l’àmbit alimentari i permetia que cada persona tingués el més bàsic (això sí) per a poder viure, no obstant el desavantatge era que aquell sistema depenia de factors externs, com ara el clima…, Aquella societat agrícola que produïa pocs excedents, que venia d’unes quatre-centes generacions, va acabar col·lapsant amb l’aparició de la revolució industrial, amb un consum enorme d’energia, model del qual en tres generacions ens ha portat a punt del col·lapse.Carros. El de l’esquerra s’anomenava un “tomborell” ja que la caixa es podia bolcar per descarregar

 Quina energia necessitava un bordilenc d’aleshores? Per exemple electricitat. La llum elèctrica va arribar a Bordils a principis dels anys vint. Bé, en les llars només es consumia la poca llum que feien unes bombetes de poca potència. No hi havia electrodomèstics. La calefacció era la llar de foc de la cuina que era l’únic lloc calent de la casa, per cuinar es feia amb fogons de carbonet, l’aigua calenta s’obtenia del perol que sempre penjava de la llar de foc, la nevera era un quarto fosc en el lloc més sec i fresc de la casa (el rebost). La rentadora era el safareig públic amb una aigua congelada en temps d’hivern.Fogons on es cuinava amb carbó

Les televisions van poder-se veure per primera vegada al Bar Sipi, Can Cinto i Can Plata a finals dels cinquanta. Algunes cases, això sí, tenien un aparell de ràdio. El gas butà no va arribar a Bordils fins a la dècada dels seixanta. Cotxes?, es podien comptar amb els dits d’una mà: en tenien els dos metges (Sr. Corretger i el Sr. Ramon) i alguna família benestant. El mateix passava amb les motos, poques també. Els altres anaven amb el carro, amb la tartana i la bicicleta i per anar un xic més lluny amb transport “públic”: el Tren (Petit o Gran)o l’autobús (SARFA).  Per tant, la mobilitat d’aquella època era molt sostenible i la petjada de CO₂ insignificant. No hi havia grans centres comercials, a gent comprava als més de setanta comerços que hi havia al poble de Bordils(vegeu el n. 46 de Cròniques Bordilenques). Un canvi important en la mobilitat fou l’aparició del Seat 600 que es va començar a fabricar a Barcelona el 1957(12.000 unitats, any) i als anys seixanta va ser assequible a més gent, tot i que el preu era de 65.000 pessetes (uns 390 € al canvi actual), quan el salari mitjà era al voltant de 8.000 pessetes.Seat 600

 D’aigua? Si avui la despesa mitjana per cadascun de nosaltres a Bordils (segons ACA) és d’uns 115 l/h/dia, els nostres avis, que no tenien aigua corrent, aquesta quantitat era impensable. Pensem que, com hem dit no hi havia rentadores, ni rentavaixelles, cisternes de vàter, no es regava la gespa, no es rentava el cotxe,… No hi havia banyeres, ni dutxa; per rentar-se més a fons, ho feien en un cossi el dia de festa, a més l’aigua per rentar plats, per cuinar…, l’havien de pouar del pou amb la corriola i la galleda a força de braços, per tant, s’hi miraven molt en malgastar-la per no haver d’anar al pou a treure-la. Un altre exemple era que les cases no tenien vàter, per fer les necessitats tenien una comuna (latrina), un forat on les defecacions anaven a parar en un dipòsit, per tant, els 6-10 litres que actualment  buidem cada vegada que anem al vàter, se’ls estalviaven, el que no s’estalviaven era de buidar el dipòsit de la comuna quan aquest s’emplenava i val a dir que la salubritat d’aquesta operació deixava molt a desitjar.  

Comuna 

Quan a principis dels anys seixanta, l’Ajuntament de Bordils va fer construir la xarxa de clavegueram, aquest tema va millorar d’allò més.Imatge del carrer Ample quan es es construia el clavagueram

 

REGLA de les 3 Erres: Reciclar-Reutilitzar-Reparar.

Fins que, cap allà a finals dels anys quaranta, quan van començar a aparèixer els embolcalls de plàstic (nosaltres del plàstic li dèiem persiglàs), no hi havia problemes, ja que sense saber-ho,  reciclàvem  llençant les deixalles al femer, com que tot era orgànic, es podria, o sinó moltes restes del menjar servien per donar-los als porcs o a l’aviram. Els envasos s’havien de tornar, o havies de pagar-ne un de nou; és a dir poca cosa es llençava. A més, quan un estri o aparell es feia malbé, es portava a adobar, només es canviava quan ja estava inservible (Ah, no hi havia el que ara coneixem com a “obsolescència programada”). Val a dir que tampoc teníem gran quantitat d’aparells, i la majoria no eren aparells elèctrics, sinó mecànics, cosa que facilitava la seva reparació. La roba? Doncs es tenia un vestit o pantalons pels diumenges (els de mudar) i un parell per cada dia, el mateix que les sabates i espardenyes. I si calia els hi feien un pedaç per anar tirant i si les sabates tenien la sola foradada, es portava a cal sabater per fer unes soles noves. Comprar sabates noves era un esdeveniment que passava en   comptades ocasions a l’any: per fer la comunió, o pel Ram, o per algun casament…,

Fent coves i cistells

 En fi, com hem dit, érem molt ecologistes i sostenibles. Però quan van aparèixer els plàstics i la nostra societat va anar “progressant” cap a un consumisme capitalista, vam entrar en allò de comprar- utilitzar i llençar.  Fou llavors que vam produir gran quantitat de deixalles a les nostres llars i els femés ja no podien engolir plàstics i altres embolcalls, llavors l’Ajuntament de Bordils va haver de prendre la decissió: calia que hi hagués un servei de recollida d’escombraries. Va pagar a un operari (Sr. Rafael Barroso i més tard en Miquel Masó”Quel Elies“) que, amb un motocultor i un remolc, passava pel poble recollint els escombralls domèstics. Tema solucionat? No, ja que aquesta brossa s’havia de deixar en algun lloc. Sabeu quin era el lloc escollit?, a la zona de darrera del Casal que es coneixia com “Els Oms”, i  més tard, per allunyar-se del nucli urbà, ho llençaven al saltant de la resclosa de Cal Peix, al camí del Pla, i anaven aigües avall! I això va ser així fins que ja uns anys més endavant es va contractar una empresa que feia la recollida en camions.  Solucionat? No, ja que aquests camions abocaven en un gran abocador que hi havia a Solius, en fi, encara avui no ho tenim solucionat, però això és un altre tema.

BMD

 

 

 

No fa pas tants d’anys, com succeïa a tots els pobles de l’època, els  habitants de Bordils , vivien a cavall d’una religiositat profunda però, a la vegada, encamellada amb creences molt arrelades al passat que derivava  en supersticions que feien reverenciar o tenir por a unes forces desconegudes. De totes maneres, la frontera entre la fe i la superstició és confusa i boirosa.

Ja des de l’edat mitjana l’església emparant-se amb la ignorància popular, va fomentar aquestes creences, convertint les bruixes en culpables de totes les calamitats.

Per aquest motiu, es feien una sèrie de rituals que tenien la finalitat de garantir la protecció dels llocs i de les persones contra el mal. A la vegada, també es  feien servir tot una sèrie de signes i grafismes per desempallegar-se de la malignitat.

Totes aquestes formes simbòliques actuaven com una mena de sortilegi o exorcisme que els protegia de tot tipus de maledicció, fos per causes naturals o per causes sobrenaturals: pluges torrencials, tempestes, sequeres, plagues, epidèmies, malalties…, però també, de sortilegis, accions de bruixeria i altres mals esperits.

Per això, les pràctiques tradicionals per protegir-se de la bruixeria eren moltes i variades: oracions, conjurs, amulets…

Per exemple, per protegir els infants, ja en la mateixa cerimònia del  bateig, se’l feia llepar sal, exorcisme per evitar que el mal entrés per la boca. O quantes vegades t’havies de senyar(1) i abans d’anar a dormir, resar unes oracions d’entre elles la “De l’Àngel de la Guarda”:

Àngel de la Guarda,

dolça companyia,

no em desempareu ni de nit ni de dia.

no em deixeu mai sol perquè em perdria.

De petits tots havíem portat “escapularis” i se’ns alliçonava que no acceptéssim res de ningú desconegut, mentre ens explicaven contes i històries de llops, bruixes dolentes, homes del sac, gegants i ogres menja nens… També al foc de la llar s’hi cremaven fulles de llaurer o d’altres plantes que s’havien beneït el dia de Rams, així el fum que sortia de la xemeneia espantava les bruixes que comandaven el temporal i feia que quedessin estabornides i desorientades, cosa que feia que perdessin el control de la tempesta.

Però el que voldríem en aquest escrit és fer veure que en l’arquitectura popular, també es va incorporar tot una sèrie d’elements arquitectònics  simbòlics que tenien la funció de foragitar els mals esperits de les cases.

Es considerava que les obertures de les cases eren per on entraven els esperits malignes.

Per això era  important per posar la casa sota protecció sagrada, marcant la llinda de la porta, com també en algunes finestres amb símbols exortizants.

 

Per protegir les portes s’hi posaven creuetes fetes amb un full de palmó  beneït  el dia de Rams, o si clavava un card cardener (Carlina acaulis) amb evident simbologia solar(*) i als balcons s´hi penjaven els palmons i els rams de llorer beneït. També hi penjaven un panís de blat de moro com element protector de portes i finestres. Hi havia la creença que quan una bruixa volia fetillar una casa, es veu que abans d’entrar havia de comptar tots els grans  de la panotxa; com  que s’equivocava i havia de tornar a començar feia que, empipada, se’n anés a una altra casa.

En moltes llindes, encara hi podem trobar rodes solars, que van anar derivant cap a la flor de la vida. Però el que més  abunden a Bordils són els del signe de la creu.  Moltes d’elles  es representen sobre un triangle, que segons la tradició cristiana representa el mont Calvari. També sabem que   el triangle és un símbol per foragitar les bruixes. Sembla que aquestes dones sentien una especial aversió per les formes punxegudes.

Per altra banda, trobem a moltes llindes i finestres del poble el monograma sacra IHS. Ve del nom  de Iesous Christos, abreviatures que procedien de la llengua grega.  Hi havia la creença que el poder de la invocació del nom de Jesús, actuava com  un poderós talismà per expulsar  el maligne i protegir  la casa. De vegades damunt la lletra H hi apareix incorporada una creu . En algun cas, com en unes reixes d’una finestra de can Cua (avui desaparegudes) hi havia  la figura del drac, que era tingut com a guardià dels llocs sagrats fent la mateixa funció d’aquell que figura en la mitologia grega i que guardava el jardí de les Hespèrides.

Ara bé, el ritual amb més potent per protegir la porta principal era la cerimònia religiosa del Salpàs, cerimònia de després de Pasqua, en que el rector de la parròquia acompanyat per algun escolà es presentava a les cases del poble. L’escolà portava un atuell amb sal pastosa, el rector deia una oració i esclafava la sal pastosa a la porta de l’entrada. També portaven un cistell per posar-hi els ous que a cada casa els hi donaven.

Com que les teulades eren el lloc predilecte de les bruixes per aterrar-hi i  fer soroll de teules perquè els inquilins no poguessin dormir. Les nits més estridents eren especialment intenses  en dies de pluja, neu, o de fortes ventades, fenòmens climàtics que la cultura popular relacionava amb aquestes dones que volaven amb una escombra a l’entrecuix .

Doncs, no és estrany que, encara avui hagin podem veure alguns exemples d’elements que , ens poden  semblar simplement decoratius, però que sen realitat estan o estaven pensats com uns elements protectors contra el món sobrenatural.

Començarem pels penells, ja que és el que sobresortia més. Són aquells objectes giratori de ferro forjat  que marquen la direcció que bufa el vent que poden aparèixer rematats lper una petita creu, la figura d’un gall o una banderola en forma de sageta

El gall representa per l’Església l’anunci de la vinguda de la Llum, Ell venç a les tenebres, que es per on viuen els mals esperits del mal, i la representació simbòlica del gall és l’anunci permanent del dia que els foragita.

Les cues de gall o altrament conegudes com pardaleres o cardadores de pardals, apareixen col·locats al vèrtex de les teulades, just a l’extrem del  carener o cavalló. Aquests espantabruixes està format per trossos de teula tallada que recorden la gola d’un animal amb la seva llengua agressiva al centre.

Per això, les xemeneies, que sempre han estat un element arquitectònic amb molt de simbolisme per les cases,  també es protegien amb  figures, punxes o cues de gall ja que era el lloc més fàcil de que poguessin entrar els mals esperits ja que no es podia tancar mai.

Un altre testimoni en són també les anomenades dents de llop, que són les enfilades de formes triangulars situades sota la volada de la coberta de la teulada, amb el vèrtex apuntant cap a fora i dóna la sensació que és una serra. A vegades aquests formes triangulars estaven pintades de vermell amb òxid de ferro.

No podem acabar sense fer esment de que les esglésies també es valien d’aquets símbols ancestrals. Entre d’altres elements, els més coneguts són les gàrgoles que, a part de la seva funció d’escopir l’aigua de la pluja, també eren tenen un objectiu simbòlic de protegir les esglésies espantant els esperits malignes que se’ls hi acostessin.    

A l’església de Sant Esteve, també hi trobem elements arquitectònics i decoratius, per allunyar els mals esperits. El més visible són els finestratges que envolten la part alta de la nau que servia per conjurar les tempestes (el comunidor otambé anomenat conjurador). Allà , el mossèn executava un ritual tot dirigint-se als quatre punts cardinals ruixant-los amb aigua beneïda i exclamant exorcismes i oracions per tal d’esmussar la gropada.

XEVI JOU VIOLA

 

NOTA: Totes les fotografies són d’edificis de Bordils, excepte la del capellà repartint el salpàs.

(*) La roda solar representa la llum, l’energia de l’astre rei. Sempre s’ha cregut que els dimonis i els esperits malignes actuaven de nit, emprats en la foscor i que amb les primeres llums del dia el seu poder malèfic s’esvaïa.

(1)Senyar-se  vol dir fer el senyal de la creu , beneir, senyar amb el senyal de la creu / senyal que els catòlics fan amb la dreta al front, a la boca i al pit en llurs oracions i actes religiosos.