L’ESMOLET.

L’ofici d’esmolador era un ofici ambulant i molt antic. Els esmolets portaven una pedra d’esmolar en forma de roda que originalment anava acoblada a un cavallet de fusta i que feien girar amb els peus. També portaven un sac amb eines.

L’esmolet anava pels carrers del poble, Com a ofici ambulant, generalment, l’esmolet no disposava d’un lloc fix, sinó que, se situava a la plaça o a les cantonades dels carrers més importants i feia un soroll musical fort amb el bufacanyes* que duia. De vegades també anava cridant. Tothom reconeixia aquell soroll característic, insòlit que ens indicava que havia arribat l’esmolet, que podíem sortir a portar-li els ganivets o qualsevol estri esmussat per fer-los esmolar, o sigui, per a fer-los el tall o la punta més agut. Es protegia de les guspires amb un davantal de badada o cuir els dels basters.

La musiqueta de l’esmolet i el soroll de les eines quan eren esmolades formaven part del nostre món rural.

A partir del darrer terç del segle XX, ja portaven la mola al portapaquets d’una bicicleta, que passades unes dècades va ser substituïda per una motocicleta.

 

EL CARRO DE GELATS d’EN VARISTO CONFITER

La presència d’en Varisto confiter (Evarist Font era tot un símbol que anunciava bon temps. El carro dels gelats era present en les festes del poble i a la sortida de la Pista de Can Cinto quan hi feien ball. També es traslladava a les festes majors dels pobles veïns.

Transportava amb calma aquell emblemàtic carret de fusta amb dues rodes, pintats de blanc, empès per ell mateix, tot i que a vegades algunes mainades s’oferien a ajudar-lo, a canvi d’una petita degustació gratis. A ell, sempre el veies, degudament uniformat de blanc, per vendre els saborosos gelats. Per contenir aquelles llaminadures glaçades, portava un o diferents dipòsits farcits de gel perquè es mantingués el fred dins d’aquests dipòsits de llautó i les tapes còniques, sempre brillants, estaven els gelats que podien ser de nata, vainilla o xocolata.

Quan havies decidit de quin gust volies el gelat, en Varist obria el departament corresponent, ficava la cullera dissenyada per l’ocasió, era un utensili d’alumini ideat per extreure i servir gelats en forma de boles perfectes… El seu disseny ergonòmic, amb un mànec gruixut i còmode, li permetia una major precisió en extreure porcions. La punta arrodonida estava especialment concebuda per lliscar i furgar amb facilitat la massa gelada i poder-la posar en cucurutxo de vainilla. Quina delícia!

LLET A DOMICILI

 Era habitual trobar-te pel carrer o veure passar una dona amb una marranxa a pes de braços amb un gallet d’on penjaven les mesures, una d’un litre i una de mig litre. Era la Pilar “Cabrit” Almar que repartia la llet a les cases particulars que li havien encarregat. Ho feien de matí i tarda, ajudada pel seu germà. Òbviament, primer havien hagut de munyir de les nombroses vaques que tenien. Era una feina feixuga, ja que a més de munyir cada dia, havien de repartir la llet fent uns quants viatges. Quan es va comprar una bicicleta, la va alleugerir una mica, pel fet que carregava la marranxa al portabultos i en feia molta més via, però no va ser fins que es van poder comprar una furgoneta 2 CV que el va facilitar d’allò més aquells repartiments. El producte que et portaven era “entera”, era llet, llet, sense residu addicional (tetrabric, ni vidre, ni bossa de plàstic) i quan la bullies, a sobre hi quedava un tel espès, que si el posaves en una tassa i afegies sucre, era una exquisidesa per la infància de l’època.

L’AURORA “mitja dotzena”

Era una dona que venia de Barcelona, de tant en quan, i es dedicava a anar per les cases a vendre ous.

EN “CADAMONT” i en FONT

Nom que li veia de de la distorsió del seu cognom Casademont.Aquest passava per les cases a comprar aviram, ous, conills, amb que se’ls emportava en cistelles enreitxades per lavors anar-ho a vendre a Barcelona.

També a Bordils, cada divendres, venia un negociant de Banyoles, de cognom Font, que  tenia establerta la base a l’entrada de Can Madrenas de la Carretera(avui n.93) i la pagesia de Bordils i de tots els pobles del voltant, venien a vendre el seu aviran, conills, ous,…

LES MOCADERES

L’ofici de mocadera consistia a manipular i trossejar la carn resultant de la matança del porc. Tallaven, trinxaven i embotien per fer diversos productes que després servirien per menjar al llarg de l’any. Aquestes dones estaven acostumades a anar a diferents cases que llogaven els seus serveis per al dia de la matança. Aquest esdeveniment, importantíssim en el món de pagès fins fa pocs anys, consistia en el sacrifici i mort del porc que s’havia estat engreixant durant la resta de l’any. Moltes eren de Bordils com l’Amparo Solés Darder, però d’altres, puntualment, venien dels pobles veïns. Eren nomenades així les dones que netejaven la “mocada”, és a dir, el budellam durant la matança del porc a les cases particulars.

 

ELS CIRCS AMBULANTS

Alguns estius, venien a Bordils una troupe de gitanos amb els seus carruatges amb algun animal lligat al darrere i que acampaven al voltant del poble. Eren grups de famílies amb el seu patriarca i amb un grup nombrós de mainada. Muntaven un espectacle a la Plaça del Poble i el seu poder de convocatòria era gran, recordem que en aquells anys no hi havia gaires distraccions. El que jo recordo, vagament, era que per acaparar l’atenció del públic, feien un redoblament de tambor i seguidament un home amb un vestit estrafolari presentava el primer número de la jove contorsionista que feia una sèrie d’exercicis. Però, allò que recordo més i que era l’estrella de l’espectacle, que l’home del vestit estrafolari anunciava amb especial èmfasi era el número d’una cabra i un gos, que els feien passar per una escala i els feia aixecar sobre les dues potes i aparellats un davant de l’altre, fer unes voltes com si fossin una parella de ball. Colossal !

XEVI JOU VIOLA

 

Bufacanyes*: Era un aparell musical de vent no un xiulet, que produïa una xiulada en bufar sobre ell, el so anava fent-se agut i de sobte amb el moviment de la mà sobre la flauta es lliscava pels llavis i canviava a tons greus o viceversa d’una forma completament seguida.

 

 

PASSAVOLANTS (1) : LLAVORS, NO HI HAVIA COMPRA ON-LINE 

Els anys quaranta i cinquanta del segle passat, la població s’havia de buscar la vida treballant de sol a sol per mirar de subsistir de la manera que fos,  ja que l’escassetat de béns i productes bàsics. Això va fer que, per poder obtenir algun altra guany per acabar de tirar la família endavant, molta gent va haver de dedicar-se anar pels pobles a vendre certes mercaderies o a oferir els seus serveis.

No hi havia Internet per fer compres des de casa, ni servei de transportistes exprés a domicili, recordo que per Bordils, sobretot gent de la pagesia, i dones majoritàriament, havies d’anar al mercat de Girona a vendre alguns dels seus productes de l’hort o algun animal de gàbia, ous, fruita del temps…, per mirar d’ajudar a subsistir de la manera que fos, en aquella època de fretura.

Per altra banda, per Bordils passaven tota una col·lecció de passavolants que t’oferien tot un ventall de productes a domicili, això sí, amb les limitacions de l’època, com també gent que puntualment es buscava un modus vivendi extra. Del meu record, els que més feinejaven per Bordils:

LA PARRACAIRE:

 Aquella dona menuda que venia de Pedret amb el seu carro i una burra. Solia passar per les cases a recollir ampolles, cartons, diaris vells, ferralla…, i parracs. Solia anar a ca les modistes on li guardaven els retalls de roba. En alguna casa que ja tenia confiança, entrava i deia:

 -Ei, noia, com tenim el vi?

 Això sí, sempre havia de ser vi negre. Tot, ho pesava fent un cap mas, amb una balança de ganxo, tipus dinamòmetre, tot i que sempre el pes era aproximat i sempre li marcava a favor.

Parracaire amb el seu carro

LA ISABEL de LLANÇÀ.

Era una peixatera que venia amb el tren i tenia un carretó que algú li guardava a l’estació. El que més portava era clavellada i pop per posar a l’arròs. A la tornada cap a Llançà, s’emportava alguna cosa que comprava o intercanviava. Clavellada per una dotzena d’ous o qualsevol cosa de l’hort, un bròquil, una col…. També portava carbó a l’Úrsula Aloera, perquè ella li vengués, a canvi d’una comissió, i al cap de la jornada passava a recollir la recaptació.

Tenia la competència aferrissada amb les peixateres “titulars” de Bordils: La Quimeta Castany Vila, coneguda com “LA ROSSINYOLA”, (era la dona de l’escloper Julià) que tenia un carretó  pensat per portar dues caixes de peix.

Quan arribava la Isabel totes dues corrien una cap aquí , l’altra cap allà per veure qui era primer a les cases que sabien que en solien comprar.

L’altra  era la Carme Samsó “La Carme Sastre”, que periòdicament també venia peix. Ella, de totes maneres, no corria amb el carretó, sinó que el venia a la porta de ca seva. Un de l’Escala els hi deixava el peix a la fleca de Can Pep Cuní, a  la Carretera de Palamós i amb el carretó l’anava a buscar… També, quan la Rossinyola (Quimeta Castany Vila) ho veia, corria a veure si podia ser primer a vendre’l.

Ep, no us penséssiu pas que oferien una gran varietat  de producte, eren quatre sardines, verats, popets, musclos i … no gran cosa més. Això sí, era peix de la costa, fresc, la tècnica del congelat encara no existia.

Un parell d’anècdotes de peixateres: Un dia, la Carme tenia el peix exposat a fora la porta de casa seva  i resulta que aquell moment hi va passar la Isabel, s’acostà i l’hi va aixecar el paper que tapava el peix,  i li va dir:

– Estos pulpos cantan!

I la Carme li va contestar:

-Doncs…, no els he sentit mai.

Una altra vegada, la filla de la Carme, que l’ajudava a repartir les comandes  en petits paquets a les cases del poble, resulta que hi havia un home de can Met Carreter que, quan la nena li portava l’encàrrec del peix, sempre volia que li tragués un ral del preu estipulat. La nena que, llavors tenia deu anys, s’hi negava i ell no volia baixar del burro. Un dia la nena tipa del regateig d’aquell  garrepa, va decidir fer una operació de “màrqueting”. Li va inflar en 20 cèntims el preu del peix i llavors, sense discutir, li va rebaixar el ral i tots contents. De totes maneres, diu que la nena, en arribar a casa va dir a la seva mare que s’havia d’anar a confessar perquè havia fet aquella jugada i pensava que allò era pecat. La seva mare la va tranquil·litzar i li va dir que allò era una cosa molt ben feta.

La Carme Samsó, també anava a vendre a la plaça del mercat de Girona, però no peix, sinó uns pebrots ufanosos que el seu home, en Carmelo(Carmel Olivé Estragó), havia cultivat al seu hort, eren d’un tipus provinent de França, on ell havia estat exiliat, i que aquí no es coneixia. Com que ella sempre parava sota el plataner que encara hi ha la Plaça del Lleó de Girona, tothom la   coneixia com “La dona dels pebrots”.

“LA SECA”

 Nom que li dèiem a aquesta dona, prima (algú també li deia “la Palillos”) sempre vestida de negre, que venia de Girona cada setmana, baixava del tren amb un carregament d’il·lusió per a la mainada i passava per les cases a vendre revistes, tebeos, pulgarcitos, capitans truenos, jabatos…, sobres sorpresa on podies trobar qualsevol lilaina, però una de les coses que m’agradava més era els retalls de fotogrames de pel·lícules, que quan les mirava en el petit aparell projector que calia tenir, veient la Cleopatra o el Sèptim de Cavalleria atacant als pobres sioux, o la quadriga d’en Ben-Hur en plena cursa…, em feia volar la imaginació infantil fins a indrets llunyans. sense oblidar les llaminadures com sidral, anissos, bufes(globos)… A més, ens tenia tanta confiança fins al punt que si en aquell moment no tenies moneda engrunada, et fiava fins que tornava a passar.

La NOIA del PERFUM:

Passava una noia de Celrà amb una bicicleta equipada amb un portaequipatge fet amb una caixa de fusta amb uns quants departaments on portava tot una sèrie de flascons amb diferents tipus de perfum, colònies, acetona,brillantina, fixador… i que venia a granel en petites quantitats que mesurava amb una proveta de vidre. Un temps també havia passat un home, de nom no el recordo, però diuen que era el pare d’en “Mesi” de Celrà.

LA DONA DE la ROBA:

 També, de tant en tant apareixia una dona de Rupià que venia roba a trossos per fer-se els vestits.  La portava en un gran farcell, que l’estenia a terra perquè triessis la peça que t’agradava més. Una altra dona que es deia Caritat que també passava una vegada al mes, trucava a les cases i els oferia mocadors i mitges de senyora.

L’ESQUILADOR:

 Aquí a Bordils, l’esquilador oficial era en JOSEP REYES “En Jepa”, home d’una bonhomia colossal, que malvivia en unes cases abandonades, “les cases barates” els hi dèiem. Un projecte començat i mai acabat d’un pla del sindicat franquista de la postguerra, situades on avui és la Plaça Onze de Setembre.

Amb ell hi vivia la seva germana, Loreto “la gitana coixa”, que eventualment venia trossos de roba. Tenia un fill que es deia Enric Reyes i, amb ells, tenien acollit el seu nebot en Tonet.

 Curiosament, tret del nebot que quan volia venia a estudi, els grans eren analfabets integrals, no sabien castellà i a la Guardia Civil els responien en català. No van tenir gaires problemes perquè el mateix alcalde Ricardo Pujol i els pagesos “d’ordre”, que tenien molt de bestiar i necessitaven en Jepa, sempre posaven les mans al foc per ells i els defensaven.

Bé, en Jepa anava per les cases que tenien cavall, o qualsevol animal de ferradura i també els gossos. Els esquilava a canvi d’un mòdic preu. Sempre estava a l’aguait de quan el ferrer ferrava un cavall, ell hi anava i li deia si podia tallar la punta de la cua o de la clina, i recollia tot el pèl a dins d’un sac, que després venia per fer algun cèntim. Era molt bon esquilador, feia unes cues i unes clines perfectes. I ho era encara més, a les cases que el tractaven bé, es passava tot el matí pentinant una cua o una clina (llavors les hores no comptaven) i no és pas que el paguessin més, sinó perquè sabia que també li donarien alguna cosa més, ous, enciams, coses de l’hort…, o qualsevol cosa que ell no podia anar a comprar perquè eren molt pobres. Fins i tot els havien vist agafar alguna gallina morta que havia quedat atrapada al pont del Rec Gran per poder menjar alguna cosa.

XEVI JOU VIOLA