POUANT EN LA MEMÒRIA

 

EL JACIMENT DEL CARRER ALMEDA

La primera referència documental de Burdilis (Bordils) com a nucli de població, data  de l’any 990, però per aquesta plana entre el Ter i les Gavarres ja hi havia hagut assentaments de tipus nòmades; i això ens ho certifiquen les troballes efectuades durant les obres del nou Ajuntament de Bordils. Resulta que mentre s’excavaven els fonaments, a principis del 1993, el Sr. Albert García de Celrà, un treballador que era col·laborador del Centre d’Investigacions Arqueològiques d’ençà que n’era director el  Dr. M. Oliva, va lliurar a aquest centre una tassa carenada amb nansa i mugró i els va posar al corrent de la troballa. Resulta que, quan treballava  a les obres de l’edifici del nou ajuntament, va observar en un dels talls de les rases de fonamentació un conjunt de 4 vasos ceràmics amb la següent disposició: un gran vas aparegué al mig de dos vasos més petits mentre la tassa carenada es trobava a l’interior del primer vas. Aquest conjunt de vasos estava cobert per una “piràmide” de terres negres. Segons el seu descobridor es localitzaren  a més de dos metres de la terra actual.

Plànol de la localització exacta on es van fer les troballes

Actualment l’indret està construït i al cim del lloc de la troballa hi ha un gruix d’almenys 60 cm. de ciment. Les troballes s’efectuaren en l’angle sud-oest de l’edifici, és possible que quedin restes arqueològiques sota el camp situat al seu darrera.

  Els material arqueològics recuperats són:1) restes d’un gos domèstic(Canis  familiaris) que té entre 6 mesos i un any i mig. 2) Es van recuperar dues llavors carbonitzades d’ordi vestit (Hordeum vulgare), procedents una de la terra que emplenava la tassa carenada i l’altra d’una mostra de cinc litres de sediment que aparegué barrejat amb la ceràmica i les restes de fauna.3) a part de la tassa carenada sencera, han estat recuperats un total de 196 fragments ceràmics. Un cop efectuat l’estudi d’aquests fragments, s’han pogut individualitzar 8 vasos diferents.Mandìbula d’un individu Canis familiaris(gos domèstic)

Després de descartar algunes hipòtesis es va plantejar la possibilitat que el conjunt correspongués a una zona d’emmagatzemat dins d’una cabana; en aquesta hipòtesi la piràmide de terres negres provindria  de la desintegració dels materials orgànics que formaven l’estructura de la cabana. Les restes del gos domèstic que havia estat manipulat, eviscerat, probablement en un procés de preparació per a ser consumit, podria formar part de la dieta d’un grup instal·lat a la plana que practicava l’agricultura  cerealística, com ho demostra la presència de llavors d’ordi. Volem remarcar que la consumició ocasional de gos domèstic durant la prehistòria ha estat constatada en troballes en d’altres jaciments Croquis de la troballa segons el seu descobridor

. Aquest fet no exclou que el gos domèstic representés el paper d’amic de l’home o d’ajudant seu en la cacera, com ho demostra el fet que el gos domèstic, aparegui  en nombroses sepultures acompanyant el difunt.

BMD *

*Resum extret de l’informe fet per  Assumpció TOLEDO i MUR del Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona

LLIBRE RECOMANAT

«Les llengües es moren», etziben amb displicència personatges que no se l’imaginen mai morta, la seva llengua. Ans la somien ocupant el lloc que les difuntes deixarien vacant, tot substituint-les. Els catalanoparlants, per necessitat, hem hagut de trobar una expressió per designar l’amargor que comporta el procés de substitució lingüística que vivim. És el «dolor de llengua», segons l’ha anomenat l’Enric Larreula.

Donar-hi nom ajuda a parlar-ne, i parlar-ne és el primer pas cap a la comprensió. I aquest llibre n’aferma l’enteniment: n’indaga en les causes i n’albira les sortides. Així, Jordi Martí Monllau analitza la ideologia lingüística dominant als Països Catalans i desmunta els mites principals sobre la qual es fonamenta, entre els quals destaca el del bilingüisme intrínsec de la societat catalana. L’apartat darrer, «Paralipomena: Dietari sociolingüístic», és un recull d’apunts sobre la qüestió nacional i el conflicte lingüístic.

Les pàgines que llegireu neixen del patiment, sí, però no s’hi resignen, perquè tenen la finalitat de desencantar —o descolonitzar— la ment. Lluny dels prejudicis inculcats, l’autor proclama un pensament lingüístic que, bastit sobre les bigues de la justícia i de la legitimitat, cerca dotar el poble català d’autoritat en l’acció política que li és imprescindible d’emprendre si no vol deixar cap lloc vacant.

83-QUAN LA MORT NO ERA UN NEGOCI

 

Avui dia, les empreses Mèmora i Áltima controlen el 33,6% del mercat funerari de Catalunya, un sector que els genera negocis suculents cada any.

Val a dir que és un sector que es considera poc transparent i mancat de competència, cosa que fa que els familiars de l’usuari hagin de pagar preus molt elevats.

Bé, “abantes”, parlo fins cap a finals dels anys seixanta, quan en una casa hi havia un mort, com es deia vulgarment, ja hi havia al poble persones del veïnat, voluntàries, desinteressades i generalment expertes, que ajudaven la família a vestir-lo o vestir-la. Feina desagradable per als familiars, en moments de desorientació i pena; per això hi havia veïns/nes que s’oferien a fer-ho desinteressadament. Recordo que en el barri de la Carretera ho feien en Quel Elies (Miquel Masó) i la Carolina de Can Pep Cuní (Carolina Oms). La segona persona que passava per la casa, si descartem el capellà, que habitualment acompanyava a ben morir els moribunds, era el fuster. En aquells temps no existia la indústria de les caixes mortuòries amb els seus catàlegs i categories. Al seu lloc, el fuster anava a prendre la mida del difunt per a fer-li un bagul o taüt de la seva talla. Eren caixes de fusta sense gaire decoració, simplement amb un Santcrist a la tapa, i quan era un infant, la caixa estava pintada de color blanc. A Bordils, el fuster de llavors solia ser el Joaquim Poch conegut com “En Barnoixa”, que les feia sovint a l’aire lliure, davant del seu taller a la plaça de l’Església i si convenia, per tenir-lo enllestit l’endemà, havia de treballar la nit. Una vegada s’havia acabat de morir, els veïns/nes es distribuïen per donar la notícia a la gent del poble, anunciant el traspàs, l’hora que es resava el rosari a la casa mortuòria i l’hora de l’enterrament. Al mateix temps ja s’havia contactat amb el campaner perquè fes el toc de morts per anunciar-ho a tots els habitants de Bordils.

Durant tot el dia i la nit  amb el difunt de cos present, es quedaven a la casa, els familiars i veïns s’anaven rellevant per vetllar el mort i fer companyia a la família. Es resava el Rosari diverses vegades.

El dia de l’enterro ,hi havia una carrossa fúnebre (cada poble en tenia una), era l’anomenat “carro dels morts”, a Bordils, els dos últims que menaven aquest vehicle fúnebre  amb la seva euga negra, foren un home conegut com ”El Cabrer“ que a la vegada també era el barquer del Ter d’aleshores, i el darrer fou en Camilo de Can Floris (Camil Quer), que també fou barquer i a més a més campaner, agutzil, barber, pagès…

La carrossa fúnebre, engalanada de negre o de blanc, segons l’edat del difunt, anava a buscar-ne les despulles a la casa i les portava a l’església, on el o els capellans concertats cantaven les absoltes*. Hi havia funerals de primera, de segona o de tercera, segons el nombre de capellans i del nombre de misses que es feien en record del difunt..

Acabada la cerimònia a l’església, la comitiva anava cap al cementiri. L’encapçalaven els escolans amb creu alçada i el capellà que presidia, amb roquet, estola, bonet i a vegades, capa pluvial (un ornament litúrgic avui poc usat), seguit, si n’hi havia, dels altres capellans contractats, de la carrossa fúnebre i de tots els assistents: els homes davant, les dones darrere.

Cal dir que, moltes vegades, la comitiva fúnebre havia d’accedir al cementiri passant per la Carretera de Palamós, ja que el “Camí del Cementiri” (avui Avinguda de Montserrat, era un camí estret que quan plovia es convertia en un fangar on els carros quedaven encallats.

Abans de col·locar el fèretre al nínxol, el capellà resava les absoltes* i feia el comiat general. Ja només quedava el paleta que amb destresa anava fent la pasta en la gaveta i maó sobre maó sellava la boca del nínxol; allà s’acabava l’enterrament.

Enterrat el mort, la família estava obligada a “portar dol”, que consistia en les dones portar vestimentes sempre de color negre i en els homes lluir una franja a l’avantbraç de l’abric una cinta negra i un botó negre al trau de la solapa de l’americana. Ara bé, la viuda estava obligada a portar dols com a mínim dos anys des de la mort del marit.

Per acabar, les famílies del difunt, pagaven al capellà perquè li digués misses de tant en tant; ara bé, la que era ineludible era la missa que se li deia quan feia un any que era mort.

Als anys 70, amb el Concili Vaticà II, va canviar el ritus funerari i es va donar importància a la missa. Un cop acabada, el clergat no acompanya el fèretre al cementiri, per tant, ja no calen carrosses.

 

*Absolta: Conjunt de responsori, versets i oracions que hom canta o diu per als difunts després de la missa funeral.

Dita popular sobre el carro dels morts: Quan una persona que sempre que surt de farra, torna borratxo, diuen: “Aquest, fa com el carro dels morts, sempre que surt carrega

 

XEVI JOU VIOLA

82-CARAMELLES a BORDILS

CARAMELLES A BORDILS

Les caramelles són cançons que es canten per Pasqua després de la missa del Dissabte Sant, però el més habitual és fer-ho el Diumenge i  el Dilluns de Pasqua. Les més antigues que es coneixen són els goigs de caràcter religiós dedicats a la Mare de Déu del Roser. Però si féssim una mica d’antropologia cultural/social podem aventurar que aquests cants d’avui que són un cant a la Resurrecció de Crist, són un cant a l’arribada de la primavera, de la vida després del flèbil hivern,  és quan ens adonaríem que també tenen un vestigi ancestral, molt abans del cristianisme.

  Doncs bé, a Bordils també vam sentir cantar caramelles el Diumenge de Pasqua de l’any 1957 i del 1958.  I qui fou l’impulsor d’aquestes cantades?, doncs ni més ni menys que un noiet de quinze anys: en Josep Cassú i Serra de “can Grau del Torrent“.El grup de cantaires , amb el seu director(Josep Cassú) amb l’acordió, davant casa seva, a can Grau del Torrent. 21 D’ABRIL DEL 1957

Un músic descendent del llinatge dels “Graus músics” que acabava d’entrar a formar part de la Cobla-orquestra Catalunya de Bordils (fundada el 1953). Amb els anys, aquell músic primerenc tindrà una trajectòria musical tan esplendorosa com a director de les millors orquestres del país, com a prolífic compositor de sardanes i que sempre ha treballat per la preservació, conservació i difusió del patrimoni cultural i artístic d’aquesta música; el 2008 li fou concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya en premi a la seva vàlua.

Però, ara tornem al principi, on aquell noi que el 1956 s’acabava de foguejar com a músic a l’Orquestra Valsar de Girona. En acabar la temporada, el seu pare li va regalar un acordió, i amb aquest instrument es va animar a fer un grup de cantaires per cantar caramelles. Val a dir que a Bordils ja hi havia una base cantaire que era el Cor Parroquial de Sant Esteve, que dirigia la Sra. Concepció Mateu, i d’aquí ja en varen sortir uns quants voluntaris, però com que era una agrupació oberta a tothom, si van apuntar d’altres joves del poble, ja que en aquells temps, durant la Quaresma hi havia poques activitats d’entreteniment. Això sí, els caramellaires, en aquells temps, només eren homes. Es reunien a l’església per fer els assajos un parell de mesos abans per provar les melodies del repertori: Sardanes com Per tu ploro, La Santa Espina…, cançons populars L’Hereu Riera, L’Emigrant, Muntanyes del Canigó … d’entre d’altres amb lletra que feien referència a la Pasqua.Coberta d’una partitura de les que cantaven

Arribat el dia, a Bordils era el Diumenge de Pasqua en sortir de missa, aquest grup de cantaires es passejava pel poble i per alguns masos i parava a sota d’alguns balcons a fer la serenata acompanyats per l’acordió d’en Josep. Aquella colla feia patxoca, ja que tots aquells homes, anaven mudats amb el seu millor vestit.

La colla portava una perxa i al capdamunt una cistella ben guarnida amb cintes i algun picarol. Aquesta cistella, un cop feta la cantada, l’acostaven a la finestra o al balcó de la casa per tal que el veí homenatjat fes el seu donatiu destinat als caramellaires, normalment consistia en ous, i, amb tots els que aplegaven, al cap d’uns dies feien un bon tiberi amb unes truites ben grosses –una truitada-. Moltes vegades també eren obsequiats amb algun llom i baixava algun porro de vi que feien córrer per refrescar les castigades goles dels cantadors.

Val a dir que els que portaven la cistella solien ser aquell parell o tres veus que el director els havia aconsellat que no cantessin pel fet que no entonaven prou bé, però que també comptaven a la colla tenint cura de la cistella dels ous.

A Bordils, des de llavors, les caramelles s’han perdut, però és una tradició que encara es manté molt viva a moltes poblacions d’Andorra i del Principat de Catalunya.

XEVI JOU VIOLA