PER SANT ANTONI FA UN FRED DEL DIMONI

En el Bordils de la postguerra, amb la ideologia imposada pel franquisme, del nacionalcatolicisme i fins a l’últim terç del segle XX, la vida social pivotava sobre les festes i el calendari religiós. Passat Nadal i Reis, venia, el que encara avui coneixem com: “la Setmana dels Barbuts” que té lloc la segona quinzena de gener coincidint amb tres sants que tradicionalment es presenten amb una llarga barba i que sempre els hem associat amb el fred i la neu. Havia sentit d’algunes àvies que els homes nats en aquesta setmana serien peluts, geniüts i decidits, mentre que les nenes nascudes en aquesta setmana serien mostatxudes.(No està comprovat científicament).

 Ara bé, era el 17 de gener, per Sant Antoni Abat que, després de la Festa Major, era la festa popular més celebrada. Per què? Suposo que perquè era el patró protector dels animals de peu rodó, els animals de treball indispensables per la pagesia, pels traginers i, per extensió de tots els animals domèstics.

 Les imatges de sant Antoni Abat, a causa d’algunes llegendes, sempre va acompanyat d’un porquet als seus peus, ja que diuen que el monjo es va trobar amb una truja amb el seu garrí malalt i la benedicció del sant el va curar, i per això el va seguir sempre més; alguns diuen el porquet, altres diuen que la truja.

  Doncs bé, a Bordils hi havia dos “pabordes” que s’encarregaven d’organitzar la solemne festa.  En aquell temps (anys cinquanta), eren en Pep Grau (Josep Cassú) i en Federicu Frederic Joher. S’encarregaven de llogar l’orquestra que amenitzaria l’ofici del matí, les sardanes i els balls, el de tarda i el de nit, que es feien al “Salón Martí,” que era a Cal Tet.

 En sortir de l’Ofici Solemne, feien una subhasta dels pans rodons i de peus de porc, que la gent havia regalat en entrar a l’església, L’encarregat de fer l’adjudicació a la millor oferta, era en Pep Grau des del pedrís de davant l’església.

Imatge de Sant Antoni Abad a l’església de Bordils l’any 1976

Tot seguit venia la “Benedicció dels animals” que passaven en processó perquè el capellà els consagrés. Això es feia a la placeta que hi ha al carrer dels Hostals (carrer Ample), davant de can Grau del Torrent. La gent que hi portava els seus animals els havien netejat i ben raspallat i amb els guarniments engalanats. Hi havia un premi per l’animal més ben guarnit. Recordo que venien muntures dels pobles veïns, però els que sempre s’emportaven el premi eren els cavalls d’en Joan Matamala ”El Moliner” o els d’en Quildo de Can Bosch (Hermenegild Olivé). Però també hi havia altres animals domèstics. Recordo com a anècdota que una vegada, en Quim Font va portar a beneir “el verro”*, aquell robust porc mascle, no castrat, amb aquells daixonses que li penjaven entre les cames, era l’encarregat de menar* les truges. Va ser l’anècdota divertida d’aquell dia.

Cavalls engalanats al carrer dels Hostals.Bordils 1962

Abans d’anar a casa a dinar, hi va haver un temps que, era costum anar a buscar el “Tortell de Sant Antoni” que elaborava magistralment l’Evarist Confiter Font, era la tradicional delícia que estava farcida de massapà, sense ornaments de fruita confitada.

 Nota: Ara s’ha introduït el Tortell de Reis, que aquí mai s’havia fet!

Els hiverns feia un fred que pelava, amb alguna nevada puntual, els caramells** a les teulades, amb les basses i els rierols glaçats i alguna tramuntanada que durava varis dies, la mainada anàvem a l’escola amb pantalons curts i mitjons llargs, les noies amb faldilles i mitges, perquè veure una dona amb pantalons era interpretat com una extravagància. Una estufa de llenya a la classe que escalfava el que podia, que era poc. Els penellons als dits de les mans i al contorn exterior de les orelles, amb la seva picor corresponent, eren una normalitat. La majoria calcàvem botes”Xiruca”, i algú si tenia la sort de tenir unes sabates, marca “Gorila”, era l’enveja dels altres, a més en comprar-les et regalaven una pilota verda de goma de la mida d’una de tenis. El mestre en tenia una i quan un estava distret o xerrava, la feia servir de projectil perquè et comportessis. A vegades errava en l’objectiu i si, per exemple, tocava l’estoig de tinters que tenies sobre la taula, ja podeu imaginar el merder que ocasionava. Sempre esperant l’hora del pati on l’Amparo Solés, et tenia preparat un got de llet (en pols) calenta, que provenia de l’ajuda del pla ASA (Ajuda Social Americana-Pla Marshall) que va durar des del 1954 al 1968.

Ermita de Sant Mer un dia d’Aplec

Una altra, festivitat que era molt concorreguda per la gent de Bordils, era l’Aplec de Sant Mer (27 de gener). L’ermita està al municipi de Vilademuls i el dia de l’aplec, que encara avui dia se celebra, aquell paratge s’omplia de gent que venia a peu des de diferents pobles de la comarca i comarques veïnes. Aquest era el cas de Bordils, que molta gent, jovent sobretot, anàvem plegats cap a buscar la barca de Medinyà i fèiem camí cap a Sant Mer. No era pas un passeig, ja que entre anar i tornar hi ha cap a vint quilòmetres, i moltes vegades, el temps no acompanyava. Allà després de l’ofici solemne, hi havia sardanes; havent dinat, concursos i jocs per la mainada. Era típic, comprar els tradicionals Torrons d’Amer, que eren fets d’avellanes, mel i clara d’ou, i menjar-ne algun tros per agafar força per la caminada de tornada.

 Parada de venda dels típics torrons de Sant Mer

I arribàvem al dia de La Mare de Déu de La Candelera (2 de febrer). No era festa de guardar, era feiner, però a la missa hi anava molta gent, ja que era el dia de portar les candeles, les espelmes, els ciris a beneir, car es creia que les espelmes beneïdes aquest dia tenien virtuts protectores. Per exemple, s’encenien quan hi havia tempesta per tal d’allunyar els llamps i les pedregades, altres s’encenien per anar a acompanyar els morts en el seu funeral…

La gent que per motius de feina no podien, o no volien, anar a la cerimònia, es feien portar els seus manats de candeles a l’església, per recollir-les després ja beneïdes.

La Candelera commemora la presentació de Jesús, nadó, al temple i la “purificació” de la seva mare, Maria.

Com totes les dones del seu entorn, Maria va haver de guardar els quaranta dies preceptius de “neteja de cos i sang”, de després del part, i abans de tornar al temple. Només passada “la quarantena”, la dona, ja “pura”, podia tornar a entrar al temple, per compartir de nou els cerimonials amb tota la comunitat. Ho feia en un joiós dia de plenitud i alegria, amb el seu nadó a braços.

 Doncs, encara a mitjan segle XX, aquest primitiu costum era present. La dona que havia parit, s’havia de “purificar” i no podia anar a l’església fins que s’havia fet la cerimònia que la mare anava a l’església amb el seu nadó portat per la llevadora que l’acompanyava, i els rebia el capellà a la porta i els feia un petit ritual i els llegia un evangeli. Llavors ja es considerava que quedava “neta” i podia entrar al temple. Penseu que la mare no podia anar ni al bateig, que es feia als pocs dies del naixement, el nadó el portava a batejar la llevadora.  Però, encara en el record dels més grans, m’havien explicat que, hi havia hagut un costum encara més cruel: la dona que havia parit, com que no podia sortir de casa fins a la seva “purificació”, l’única manera de sortir de ca seva era posant-se una teula petita, o un tros de teula al cap com a símbol de la seva condició de “impures” Insòlit!

La Candelera és un dia molt especial dins el calendari natural: és al punt mitjà entre l’inici i la fi de l’hivern, entre el 21 de desembre, solstici d’hivern i el 21 de març, equinocci de primavera. Hom creu que aquesta data és un moment que té una transcendència especial, i per això ha generat manifestacions festives i tradicions ben diverses. Aquest moment d’impàs meteorològic el reflecteix la coneguda dita “Si la Candelera plora, l’´hivern és fora; si la Candelera riu, l’hivern es viu”, que ens ve a dir que si el 2 de febrer fa bon temps és que ja d’acabat l’hivern i que si plou o fa mal temps és que encara queda hivern per estona.

De totes maneres per aquestes dates, la gent ja s’alegrava de la florida hivernal, groga, intensa, de les mimoses. I els més curiosos ja tenien el deler de descobrir els primers brots de la flor de l’ametller.

La tradició marca el dia d’avui com el dia de desmuntar el pessebre i, per tant, el moment en què es dóna per tancat el cicle de Nadal. I una altra dita per acabar:

“Després de la Candelera, Carnestoltes ve al darrere”

 

*Portar a menar un animal: Conduir la femella a ser coberta pel mascle per mirar que quedés prenyada, per així tenir cries.

** Caramell: Penjoll de glaç, regalim glaçat.Estalactita

XEVI JOU VIOLA

La primera referència documental de Burdilis (Bordils) com a nucli de població, data  de l’any 990, però per aquesta plana entre el Ter i les Gavarres ja hi havia hagut assentaments de tipus nòmades; i això ens ho certifiquen les troballes efectuades durant les obres del nou Ajuntament de Bordils. Resulta que mentre s’excavaven els fonaments, a principis del 1993, el Sr. Albert García de Celrà, un treballador que era col·laborador del Centre d’Investigacions Arqueològiques d’ençà que n’era director el  Dr. M. Oliva, va lliurar a aquest centre una tassa carenada amb nansa i mugró i els va posar al corrent de la troballa. Resulta que, quan treballava  a les obres de l’edifici del nou ajuntament, va observar en un dels talls de les rases de fonamentació un conjunt de 4 vasos ceràmics amb la següent disposició: un gran vas aparegué al mig de dos vasos més petits mentre la tassa carenada es trobava a l’interior del primer vas. Aquest conjunt de vasos estava cobert per una “piràmide” de terres negres. Segons el seu descobridor es localitzaren  a més de dos metres de la terra actual.

Plànol de la localització exacta on es van fer les troballes

Actualment l’indret està construït i al cim del lloc de la troballa hi ha un gruix d’almenys 60 cm. de ciment. Les troballes s’efectuaren en l’angle sud-oest de l’edifici, és possible que quedin restes arqueològiques sota el camp situat al seu darrera.

  Els material arqueològics recuperats són:1) restes d’un gos domèstic(Canis  familiaris) que té entre 6 mesos i un any i mig. 2) Es van recuperar dues llavors carbonitzades d’ordi vestit (Hordeum vulgare), procedents una de la terra que emplenava la tassa carenada i l’altra d’una mostra de cinc litres de sediment que aparegué barrejat amb la ceràmica i les restes de fauna.3) a part de la tassa carenada sencera, han estat recuperats un total de 196 fragments ceràmics. Un cop efectuat l’estudi d’aquests fragments, s’han pogut individualitzar 8 vasos diferents.Mandìbula d’un individu Canis familiaris(gos domèstic)

Després de descartar algunes hipòtesis es va plantejar la possibilitat que el conjunt correspongués a una zona d’emmagatzemat dins d’una cabana; en aquesta hipòtesi la piràmide de terres negres provindria  de la desintegració dels materials orgànics que formaven l’estructura de la cabana. Les restes del gos domèstic que havia estat manipulat, eviscerat, probablement en un procés de preparació per a ser consumit, podria formar part de la dieta d’un grup instal·lat a la plana que practicava l’agricultura  cerealística, com ho demostra la presència de llavors d’ordi. Volem remarcar que la consumició ocasional de gos domèstic durant la prehistòria ha estat constatada en troballes en d’altres jaciments Croquis de la troballa segons el seu descobridor

. Aquest fet no exclou que el gos domèstic representés el paper d’amic de l’home o d’ajudant seu en la cacera, com ho demostra el fet que el gos domèstic, aparegui  en nombroses sepultures acompanyant el difunt.

BMD *

*Resum extret de l’informe fet per  Assumpció TOLEDO i MUR del Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona

 

Avui dia, les empreses Mèmora i Áltima controlen el 33,6% del mercat funerari de Catalunya, un sector que els genera negocis suculents cada any.

Val a dir que és un sector que es considera poc transparent i mancat de competència, cosa que fa que els familiars de l’usuari hagin de pagar preus molt elevats.

Bé, “abantes”, parlo fins cap a finals dels anys seixanta, quan en una casa hi havia un mort, com es deia vulgarment, ja hi havia al poble persones del veïnat, voluntàries, desinteressades i generalment expertes, que ajudaven la família a vestir-lo o vestir-la. Feina desagradable per als familiars, en moments de desorientació i pena; per això hi havia veïns/nes que s’oferien a fer-ho desinteressadament. Recordo que en el barri de la Carretera ho feien en Quel Elies (Miquel Masó) i la Carolina de Can Pep Cuní (Carolina Oms). La segona persona que passava per la casa, si descartem el capellà, que habitualment acompanyava a ben morir els moribunds, era el fuster. En aquells temps no existia la indústria de les caixes mortuòries amb els seus catàlegs i categories. Al seu lloc, el fuster anava a prendre la mida del difunt per a fer-li un bagul o taüt de la seva talla. Eren caixes de fusta sense gaire decoració, simplement amb un Santcrist a la tapa, i quan era un infant, la caixa estava pintada de color blanc. A Bordils, el fuster de llavors solia ser el Joaquim Poch conegut com “En Barnoixa”, que les feia sovint a l’aire lliure, davant del seu taller a la plaça de l’Església i si convenia, per tenir-lo enllestit l’endemà, havia de treballar la nit. Una vegada s’havia acabat de morir, els veïns/nes es distribuïen per donar la notícia a la gent del poble, anunciant el traspàs, l’hora que es resava el rosari a la casa mortuòria i l’hora de l’enterrament. Al mateix temps ja s’havia contactat amb el campaner perquè fes el toc de morts per anunciar-ho a tots els habitants de Bordils.

Durant tot el dia i la nit  amb el difunt de cos present, es quedaven a la casa, els familiars i veïns s’anaven rellevant per vetllar el mort i fer companyia a la família. Es resava el Rosari diverses vegades.

El dia de l’enterro ,hi havia una carrossa fúnebre (cada poble en tenia una), era l’anomenat “carro dels morts”, a Bordils, els dos últims que menaven aquest vehicle fúnebre  amb la seva euga negra, foren un home conegut com ”El Cabrer“ que a la vegada també era el barquer del Ter d’aleshores, i el darrer fou en Camilo de Can Floris (Camil Quer), que també fou barquer i a més a més campaner, agutzil, barber, pagès…

La carrossa fúnebre, engalanada de negre o de blanc, segons l’edat del difunt, anava a buscar-ne les despulles a la casa i les portava a l’església, on el o els capellans concertats cantaven les absoltes*. Hi havia funerals de primera, de segona o de tercera, segons el nombre de capellans i del nombre de misses que es feien en record del difunt..

Acabada la cerimònia a l’església, la comitiva anava cap al cementiri. L’encapçalaven els escolans amb creu alçada i el capellà que presidia, amb roquet, estola, bonet i a vegades, capa pluvial (un ornament litúrgic avui poc usat), seguit, si n’hi havia, dels altres capellans contractats, de la carrossa fúnebre i de tots els assistents: els homes davant, les dones darrere.

Cal dir que, moltes vegades, la comitiva fúnebre havia d’accedir al cementiri passant per la Carretera de Palamós, ja que el “Camí del Cementiri” (avui Avinguda de Montserrat, era un camí estret que quan plovia es convertia en un fangar on els carros quedaven encallats.

Abans de col·locar el fèretre al nínxol, el capellà resava les absoltes* i feia el comiat general. Ja només quedava el paleta que amb destresa anava fent la pasta en la gaveta i maó sobre maó sellava la boca del nínxol; allà s’acabava l’enterrament.

Enterrat el mort, la família estava obligada a “portar dol”, que consistia en les dones portar vestimentes sempre de color negre i en els homes lluir una franja a l’avantbraç de l’abric una cinta negra i un botó negre al trau de la solapa de l’americana. Ara bé, la viuda estava obligada a portar dols com a mínim dos anys des de la mort del marit.

Per acabar, les famílies del difunt, pagaven al capellà perquè li digués misses de tant en tant; ara bé, la que era ineludible era la missa que se li deia quan feia un any que era mort.

Als anys 70, amb el Concili Vaticà II, va canviar el ritus funerari i es va donar importància a la missa. Un cop acabada, el clergat no acompanya el fèretre al cementiri, per tant, ja no calen carrosses.

 

*Absolta: Conjunt de responsori, versets i oracions que hom canta o diu per als difunts després de la missa funeral.

Dita popular sobre el carro dels morts: Quan una persona que sempre que surt de farra, torna borratxo, diuen: “Aquest, fa com el carro dels morts, sempre que surt carrega “

 

XEVI JOU VIOLA