Avui dia, les empreses Mèmora i Áltima controlen el 33,6% del mercat funerari de Catalunya, un sector que els genera negocis suculents cada any.

Val a dir que és un sector que es considera poc transparent i mancat de competència, cosa que fa que els familiars de l’usuari hagin de pagar preus molt elevats.

Bé, “abantes”, parlo fins cap a finals dels anys seixanta, quan en una casa hi havia un mort, com es deia vulgarment, ja hi havia al poble persones del veïnat, voluntàries, desinteressades i generalment expertes, que ajudaven la família a vestir-lo o vestir-la. Feina desagradable per als familiars, en moments de desorientació i pena; per això hi havia veïns/nes que s’oferien a fer-ho desinteressadament. Recordo que en el barri de la Carretera ho feien en Quel Elies (Miquel Masó) i la Carolina de Can Pep Cuní (Carolina Oms). La segona persona que passava per la casa, si descartem el capellà, que habitualment acompanyava a ben morir els moribunds, era el fuster. En aquells temps no existia la indústria de les caixes mortuòries amb els seus catàlegs i categories. Al seu lloc, el fuster anava a prendre la mida del difunt per a fer-li un bagul o taüt de la seva talla. Eren caixes de fusta sense gaire decoració, simplement amb un Santcrist a la tapa, i quan era un infant, la caixa estava pintada de color blanc. A Bordils, el fuster de llavors solia ser el Joaquim Poch conegut com “En Barnoixa”, que les feia sovint a l’aire lliure, davant del seu taller a la plaça de l’Església i si convenia, per tenir-lo enllestit l’endemà, havia de treballar la nit. Una vegada s’havia acabat de morir, els veïns/nes es distribuïen per donar la notícia a la gent del poble, anunciant el traspàs, l’hora que es resava el rosari a la casa mortuòria i l’hora de l’enterrament. Al mateix temps ja s’havia contactat amb el campaner perquè fes el toc de morts per anunciar-ho a tots els habitants de Bordils.

Durant tot el dia i la nit  amb el difunt de cos present, es quedaven a la casa, els familiars i veïns s’anaven rellevant per vetllar el mort i fer companyia a la família. Es resava el Rosari diverses vegades.

El dia de l’enterro ,hi havia una carrossa fúnebre (cada poble en tenia una), era l’anomenat “carro dels morts”, a Bordils, els dos últims que menaven aquest vehicle fúnebre  amb la seva euga negra, foren un home conegut com ”El Cabrer“ que a la vegada també era el barquer del Ter d’aleshores, i el darrer fou en Camilo de Can Floris (Camil Quer), que també fou barquer i a més a més campaner, agutzil, barber, pagès…

La carrossa fúnebre, engalanada de negre o de blanc, segons l’edat del difunt, anava a buscar-ne les despulles a la casa i les portava a l’església, on el o els capellans concertats cantaven les absoltes*. Hi havia funerals de primera, de segona o de tercera, segons el nombre de capellans i del nombre de misses que es feien en record del difunt..

Acabada la cerimònia a l’església, la comitiva anava cap al cementiri. L’encapçalaven els escolans amb creu alçada i el capellà que presidia, amb roquet, estola, bonet i a vegades, capa pluvial (un ornament litúrgic avui poc usat), seguit, si n’hi havia, dels altres capellans contractats, de la carrossa fúnebre i de tots els assistents: els homes davant, les dones darrere.

Cal dir que, moltes vegades, la comitiva fúnebre havia d’accedir al cementiri passant per la Carretera de Palamós, ja que el “Camí del Cementiri” (avui Avinguda de Montserrat, era un camí estret que quan plovia es convertia en un fangar on els carros quedaven encallats.

Abans de col·locar el fèretre al nínxol, el capellà resava les absoltes* i feia el comiat general. Ja només quedava el paleta que amb destresa anava fent la pasta en la gaveta i maó sobre maó sellava la boca del nínxol; allà s’acabava l’enterrament.

Enterrat el mort, la família estava obligada a “portar dol”, que consistia en les dones portar vestimentes sempre de color negre i en els homes lluir una franja a l’avantbraç de l’abric una cinta negra i un botó negre al trau de la solapa de l’americana. Ara bé, la viuda estava obligada a portar dols com a mínim dos anys des de la mort del marit.

Per acabar, les famílies del difunt, pagaven al capellà perquè li digués misses de tant en tant; ara bé, la que era ineludible era la missa que se li deia quan feia un any que era mort.

Als anys 70, amb el Concili Vaticà II, va canviar el ritus funerari i es va donar importància a la missa. Un cop acabada, el clergat no acompanya el fèretre al cementiri, per tant, ja no calen carrosses.

 

*Absolta: Conjunt de responsori, versets i oracions que hom canta o diu per als difunts després de la missa funeral.

Dita popular sobre el carro dels morts: Quan una persona que sempre que surt de farra, torna borratxo, diuen: “Aquest, fa com el carro dels morts, sempre que surt carrega “

 

XEVI JOU VIOLA