
Goigs a lloar els Sants Metges publicats el 1962, amb lletra de Mn. Enric Bahí i música de de Josep Cassú. Dibuixos d’Antoni Varés.

Goigs a lloar els Sants Metges publicats el 1962, amb lletra de Mn. Enric Bahí i música de de Josep Cassú. Dibuixos d’Antoni Varés.
1962_09_04_Hemeroteca handbol_001227
Crònica partit Sarrià de Dalt-Bordils. Setembre 1962
Grup de bordilencs que tenien el costum o l’afecció d’anar a pescar, a la platja, vàries vegades cada estiu. Principis dels anys 60(s.XX)
D’esquerra a dreta: 1- “en Nenci” 2- 3- Frederic Joher”l’avi Paraire” 3- Lluís Batlle” de Can Vicens” 4- Joan Serrats 5- 6-Josep Moret



Diploma a la millor esportista de l’any 1962 a l’Amparo Perich Combis, jugadora de l’equip de bàsquet de Bordils.

Concentració davant l’església de nois i noies de Bordils durant la Santa Missió del febrer del 1962.




La Santa Missió era una “sèrie continuada de prèdiques, lliçons doctrinals i exercicis pietosos que són fets durant alguns dies en una parròquia o localitat per un o uns quants sacerdots, anomenats missioners”.
Els actes de la “Santa Missió” (el rosari de l’aurora, la catequesi, les confessions i comunions, les novenes, les concentracions multitudinàries, les benediccions públiques de malalts, les processons….) estaven plens de sermons abrandats gairebé monotemàtics: la por a la fi del món i l’amenaça de l’infern.
Després de la Guerra Civil (1936-39) va ser quan aquest actes van agafar mes importància, semblava que l’única solució que se li oferia al poble derrotat i deprimit era agafar-se a la vida a través de la fe, convidant-lo a acudir en massa a les esglésies. Els sacerdots i també, com no, l’autoritat civil franquista col·laborava amb anuncis de catàstrofes o, fins i tot, amb amenaces de retornar al turment de la guerra. Amb la tortura psicològica i la por, l’èxit presencial estava assegurat. Durant aquells anys la “Santa Misión” esdevenia una exaltació dels “bons costums”, amb les seves estrictes normes, i de la dictadura del nacionalcatolicisme promocionada pel règim.
Els dies de la “misión”, per fer-s’hi present, s’havia de cuidar la indumentària: les dones no hi podien pas assistir sense mantellina al cap -aquella mena de vel negre de tul i blonda- i malgrat fes calor havien de vestir obligatòriament amb mitges i màniga llarga, ja que, si no, es podien trobar amb la desagradable sorpresa que no les deixaven entrar, o, encara pitjor, que les traguessin de la sala de sermons. Els homes, contràriament, si portaven boina o gorra, se l’havien de treure en senyal de respecte. Durant aquells dies es tancaven comerços i bars «Es muy de alabar el cierre completo y voluntario de cafés, tabernas y barberías durante los actos misionales, así como la suspensión de espectáculos en días festivos.» (1947)
