POUANT EN LA MEMÒRIA

 

EL JACIMENT DEL CARRER ALMEDA

La primera referència documental de Burdilis (Bordils) com a nucli de població, data  de l’any 990, però per aquesta plana entre el Ter i les Gavarres ja hi havia hagut assentaments de tipus nòmades; i això ens ho certifiquen les troballes efectuades durant les obres del nou Ajuntament de Bordils. Resulta que mentre s’excavaven els fonaments, a principis del 1993, el Sr. Albert García de Celrà, un treballador que era col·laborador del Centre d’Investigacions Arqueològiques d’ençà que n’era director el  Dr. M. Oliva, va lliurar a aquest centre una tassa carenada amb nansa i mugró i els va posar al corrent de la troballa. Resulta que, quan treballava  a les obres de l’edifici del nou ajuntament, va observar en un dels talls de les rases de fonamentació un conjunt de 4 vasos ceràmics amb la següent disposició: un gran vas aparegué al mig de dos vasos més petits mentre la tassa carenada es trobava a l’interior del primer vas. Aquest conjunt de vasos estava cobert per una “piràmide” de terres negres. Segons el seu descobridor es localitzaren  a més de dos metres de la terra actual.

Plànol de la localització exacta on es van fer les troballes

Actualment l’indret està construït i al cim del lloc de la troballa hi ha un gruix d’almenys 60 cm. de ciment. Les troballes s’efectuaren en l’angle sud-oest de l’edifici, és possible que quedin restes arqueològiques sota el camp situat al seu darrera.

  Els material arqueològics recuperats són:1) restes d’un gos domèstic(Canis  familiaris) que té entre 6 mesos i un any i mig. 2) Es van recuperar dues llavors carbonitzades d’ordi vestit (Hordeum vulgare), procedents una de la terra que emplenava la tassa carenada i l’altra d’una mostra de cinc litres de sediment que aparegué barrejat amb la ceràmica i les restes de fauna.3) a part de la tassa carenada sencera, han estat recuperats un total de 196 fragments ceràmics. Un cop efectuat l’estudi d’aquests fragments, s’han pogut individualitzar 8 vasos diferents.Mandìbula d’un individu Canis familiaris(gos domèstic)

Després de descartar algunes hipòtesis es va plantejar la possibilitat que el conjunt correspongués a una zona d’emmagatzemat dins d’una cabana; en aquesta hipòtesi la piràmide de terres negres provindria  de la desintegració dels materials orgànics que formaven l’estructura de la cabana. Les restes del gos domèstic que havia estat manipulat, eviscerat, probablement en un procés de preparació per a ser consumit, podria formar part de la dieta d’un grup instal·lat a la plana que practicava l’agricultura  cerealística, com ho demostra la presència de llavors d’ordi. Volem remarcar que la consumició ocasional de gos domèstic durant la prehistòria ha estat constatada en troballes en d’altres jaciments Croquis de la troballa segons el seu descobridor

. Aquest fet no exclou que el gos domèstic representés el paper d’amic de l’home o d’ajudant seu en la cacera, com ho demostra el fet que el gos domèstic, aparegui  en nombroses sepultures acompanyant el difunt.

BMD *

*Resum extret de l’informe fet per  Assumpció TOLEDO i MUR del Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona

LLIBRE RECOMANAT

«Les llengües es moren», etziben amb displicència personatges que no se l’imaginen mai morta, la seva llengua. Ans la somien ocupant el lloc que les difuntes deixarien vacant, tot substituint-les. Els catalanoparlants, per necessitat, hem hagut de trobar una expressió per designar l’amargor que comporta el procés de substitució lingüística que vivim. És el «dolor de llengua», segons l’ha anomenat l’Enric Larreula.

Donar-hi nom ajuda a parlar-ne, i parlar-ne és el primer pas cap a la comprensió. I aquest llibre n’aferma l’enteniment: n’indaga en les causes i n’albira les sortides. Així, Jordi Martí Monllau analitza la ideologia lingüística dominant als Països Catalans i desmunta els mites principals sobre la qual es fonamenta, entre els quals destaca el del bilingüisme intrínsec de la societat catalana. L’apartat darrer, «Paralipomena: Dietari sociolingüístic», és un recull d’apunts sobre la qüestió nacional i el conflicte lingüístic.

Les pàgines que llegireu neixen del patiment, sí, però no s’hi resignen, perquè tenen la finalitat de desencantar —o descolonitzar— la ment. Lluny dels prejudicis inculcats, l’autor proclama un pensament lingüístic que, bastit sobre les bigues de la justícia i de la legitimitat, cerca dotar el poble català d’autoritat en l’acció política que li és imprescindible d’emprendre si no vol deixar cap lloc vacant.