EL MOLÍ i ELS MOLINERS(de Bordils) -1ª part

  La construcció(1748-50) de la Sèquia Vinyals va ser pensada per recollir les aigües del riu Ter i canalitzar-les  per dos motius: un, per regar les terres que abans eren de secà i dos, per usos industrials, i més concretament per moure les moles de dos molins fariners. Un d’aquest molins és el que tots coneixem com “El Molí” que dona nom al  barri on està ubicat. Era un molí tipus hidràulic, aquell que aprofita la força de l’aigua provinent d’una bassa i amb un canal(1) injectar aquesta aigua a un rodet(2)(turbina) i mitjançant un arbre de transmissió(3) (collferro) fer rodar  la mola volandera(4)o en llocs es coneix com a sobirana, sobre una mola fixa(5)(mola sotana).

  Les primeres referències sobre molins hidràulics fariners les tenim ja a l’època romana, però fou a l’edat mitjana que van adquirir importància ja que, llavors, ja estaven sotmesos a uns impostos i que estaven controlats pels senyors feudals. Degut a això, el senyor feia d’aquest monopoli un instrument més  de denominació social i de control del seus  vassalls, perquè moldre va ser una activitat bàsica pera la subsistència de la població pagesa. Per tant, des de sempre els moliners s’han aprofitat dels clients d’aquest privilegi d’ésser imprescindibles en el món rural.  D’aquí la fama dels moliners, moltes vegades ben guanyada, de ser mentiders a l’hora de les mesures, de tenir un caràcter molt esquerp i de ser uns dèspotes.

  En tots els gèneres literaris la presència de molins i moliners és pràcticament una constant, agraïts potser pel temps i els esforços estalviats als humans.

EL MOLÍ DE BORDILS

Era un molí fariner de tres grups de moles d’eix vertical, cadascuna independents. Més tard s’hi va acoblar una turbina que movia  un grup fariner, de construcció de voltes amb pilars de pedra.  Al molí de Bordils, originàriament hi havia quatre moles: una per d’espellofar el blat, per llavors poder-lo menjar, com l’arròs, i tres per triturar tot tipus de gra Una d’aquestes tres moles va ésser substituïda en acabar la Guerra Civil per uns artefactes per fer pujar l’aigua del canal fins als diferents camps de la zona del barri de Molí, que estan a un nivell superior al de les aigües de la Sèquia..

 A la part de dalt, al pis del mas, hi havia l’habitatge del moliner, que quedava dividit en dues parts,  una, que era on anava a parar el producte ja elaborat, convenientment destriat en farina de 1a i de 2a,  i en segó gros i segó petit i l’altre l’habitacle.

 Així doncs, la farina procedent del blat s’havia d’anar a recollir a dalt del mas,, on s’ensacava  i per facilitar-ne el transport al pati per poder-lo carregar als carros, hi havia una plataforma de fusta a l’escala per poder fer lliscar els sacs fins a l’entrada. Ara bé, per fer el que s’anomena farinada, que no és res més que farina procedent d’un altre gra que no sigui el blat, tot el procés es feia a baix.

Durant la tasca de la mòlta del blat, obligava al moliner a regular l’altura de separació existent entre les dues moles, ja que tradicionalment s’obtenien dos tipus de farina. Una de fina, destinada al consum de les persones, de la qual s’obtenia el pa i una altra més granelluda per animals.

Normalment es molia una quartera(1) de blat de gra per cada mòlta. A vegades el pagès havia de deixar els sacs per esperar que li toques torn, i després el passava a recollir. D’altres vegades el pagès esperava que li molguessin el gra, si trobava bona tanda, és a dir quan arribava i no hi havia ningú al davant…, era allò d’arribar i moldre, expressió que encara avui utilitzem per fer entendre que alguna cosa ens ha sortit ràpid i bé. El gra, no  es pesava, sinó es mesurava. Normalment:    1 sac = 1 quartera = 4 quartàs   //  1 quartà = Doble decalitre

 Per mesurar hi  havia un estri  en forma de galleda(la quartera), que s’omplia fins a dalt i si passava un pal per   dalt aplanar el contingut, aquest pal era el pal rassador.

Perquè el molí funcionés, exigia diferents feines al moliner.  Descarregar sacs, regular el nivell de l’aigua que queia a les turbines, vigilar el funcionament de les moles, recollir la farina en els sacs. Des del moment en què el molí es posava en funcionament, el moliner havia d’estar molt atent en el procés de la mòlta, per citar-ne alguna i molt important, era que no faltes mai el gra entre les moles, a fi d’evitar el desgast que es produeix del fregament entre les dues moles en treballar en buit. El bon moliner s’apreciava de conèixer pel soroll de les pedres quan el gra estava a punt d’acabar-se de la tremuja(dipòsit del gra). A la  tremuja el gra anava  davallant per la canaleta(6) i des d’aquesta, cau a l’ull de la pedra volandera, anant directament a l’espai existent entre les dues moles amb l’ajuda del trontoll produït per una peça dentada, a poc a poc el gra es va triturant i refinant, sortint la farina a través d’un petit canal per a on va a parar al farinal(7), on el moliner la recollirà.

 Durant la tasca de la mòlta del blat, obligava al moliner a regular l’altura de separació existent entre les dues moles, ja que tradicionalment s’obtenien dos tipus de farina. Una de fina, destinada al consum de les persones, de la qual s’obtenia el pa i una altra més granelluda per animals.

Mentre la farina molta anava caient cap a la farinal, el  bon moliner reconeixia la qualitat de la farina per al tacte. La manera més habitual de comprovar-ho consistia a agafar amb la mà un grapat de farina i estrenyin-la fort, si quedava feta una bola, interpretava que la farina era d’excel·lent qualitat. El moliner recollia el sacs que havien transportat els clients al molí i els pesava a la romana o bàscula, cobrant com a pagament per al seu treball una quantitat de diners proporcional al pes del gra a moldre. Antigament era habitual que el moliner ho cobrés amb espècies utilitzant per retirar les corresponents porcions de gra, petites mesures fetes de fusta. El moliner se’n quedava com a pagament una quantitat que venia a ser l’equivalent d’un 10%,

  A Bordils, almenys en la última època del funcionament del Molí per part de la família Matamala, la feina de moldre el gra, es podia pagar amb diners o fent la moltura. Molturar era pagar al moliner amb espècies, consistent en treure de cada sac de farina, dos o tres caçons, que era un estri d’aram amb un mànec llarg.

 

. REFRANYS:

– Fer combregar amb rodes de molí: (Creure, o fer creure algú, coses inversemblants)

-Per Sant Martí(patró  dels moliners), no mol el molí: (Dia festiu pels moliners)

-Aigua passada(o parada), no mou molí: (Les coses passades o que no tenen remei no han de retreure’s)

–Cadascú tira l’aigua al seu molí i deixa sec el del veí:(Cadascú procura la seva conveniència)

 

XEVI JOU VIOLA

COSTUMS i RITUALS DE LA SETMANA SANTA (AL BORDILS d’ABANS d’AHIR).

L’anomenada Setmana Santa és un dels moments importants de l’any litúrgic cristià; marca  l’acabament de la Quaresma. Ara, en el temps actuals ha perdut importància, però  els   anys  de la postguerra fins als anys setanta del segle passat, la Setmana Santa marcava el ritme de vida de la gent i tot girava al voltant dels  actes religiosos. Era temps de recolliment i de devoció ,  de tal manera que aquest silenci sepulcral es mantenía des del matí del  Dijous Sant fins al matí del Dissabte Sant- no es podia treballar, cantar, ballar o fer música, fins i tot les campanes emmudien. La saviesa popular explicava que durant aquest període, les campanes, com els homes , feien dejuni.

 Intentaré resumir els actes que vam viure aquells anys d’infantesa  a Bordils.

DIUMENGE (abans del Ram) DE PASSIÓ: Es cobrien la cara a les imatges del Sant Crist a la creu.

DIUMENGE de RAMS (festiu): Era anar a la missa de benedicció de les palmes i dels palmons (1), sempre ben mudats, i normalment amb sabates d’estrena, al final de la missa se sortia en “processó” amb el recorregut clàssic de la part antiga del poble (Església- c. St.  Esteve- cap  el c. de la Creu- c.  Ample -c. Montserrat- St. Esteve- Església) o a vegades, per escurçar, s’entrava per Can Maureta(c. Església)

DE DILLUNS a DIMECRES  SANT , era els dies que es feia el salpàs, en què el mossèn, acompanyat d’algun escolanet, anava per les cases del poble per beneir-les amb aigua beneita i sal, que amb el salpasser la llençava  perquè quedés enganxada a la llinda de la porta d’entrada i a la de les quadres per evitar l’entrada de mals esperits i de les  bruixes.

DIJOUS SANT (festiu): Al matí , després de la missa, es muntava “El Monument” a l’altar lateral del mig del costat dret. Consistia en un altar esglaonat amb el sagrari (2) al centre envoltat de guarniments i ciris que cada família hi portava. Hi havia gent que portava testos amb llavors de blat que havien plantat la segona setmana de Quaresma i que les havien tancat en una habitació fosca perquè les fulles, quan creixien, quedessin blanques També s’hi portaven els palmons que s’havien beneit el Diumenge de Rams. Es muntaven torns de vetlla d’una hora per vigilar que no hi hagués cap desperfecte. Els torns de nit, només eren assignats als homes.

A la  tarda-vespre, es feia el que s’anomenava: Ofici de Les Tenebres. Tenia, com totes les funcions de la setmana, una missió “pedagògica”. Recordo que, algún any, el mossèn rentava els peus a uns homes del poble. Aquest cerimonial es feia emulant el  que  va fer Jesús amb els seus apòstols en l’Últim Sopar.

Uns dies abans, el rector anava a casa dels escollits, a dir-los que aquest dia havien de venir a l’església per la cerimònia del rentat de peus, com que no gosaven  dir que no, sembla ser que el capellà solia triar homes dels què habitualment no anaven a missa i així obligar-los a anar-hi almenys aquest dia.

En aquesta funció, la gent portava ciris encesos i els portaven a l’escalinata de l’altar major. Mentre, es cantaven uns salms (recordo  fent-ho als germans Capdeferro, en Joaquim i en Marcel) hi havia un encarregat d’anar apagant els ciris fins a quedar-ne un de sol, que s’amagava darrera l’altar; era llavors quan, tot a les fosques,  els escolans feien retrunyir les matraques*

Aquesta cerimònia representava la traïció de Judes i la dispersió dels Apòstols quan van fer presoner a Jesús, per por que els detinguessin també a ells. L’únic ciri encès recorda la mare de Déu que va quedar sola.

DIVENDRES SANT (festiu). Es feia un Via Crucis** de 14 estacions recordant el camí de Jesús a la creu del  Calvari. Començava a les deu del vespre i en una  processó amb gran concurrència. S’anava passant per les estacions on, previàment, s’hi havia instal.lat una creu de fusta i allà es feia  una explicació de cada episodi sagrat. Com que la concurrència era molt gran, hi havia dos comentadors, el mossèn i en Narcís Combis, un a cada cap de la processó, perquè tothom ho escoltés. A més sortia el “Sant Cristo Gros”, portat pels homes més forçuts del poble(recordó el Josep Estragó ”En Gasuet”, el Joan Cassú ”En Grau del Torrent”, en Lluís Joher, en “Met Barraca”…) que, un al centre i dos al costat amb perxes per evitar el balanceig de la creu anaven seguint la processó. Quan feia tramuntana l’havien de portar ajagut. Al davant seu,  hi anaven unes dones vestides de Maria Magdalena, i de la Samaritana. No hi faltaven alguns  disfressats d’ àngels i algunes vestes (3)

DISSABTE SANT. Al  vespre. Es feia la Vetlla Pasqual. El ritual consistia en celebrar el retorn de la llum, ja que representava la resurreció del Crist.  Es feia un foc en un braser a l’exterior de l’església, on s’encenia un ciri gran, era el ciri Pasqual. El mossèn  entrava amb el ciri a dintre l’església, que estava a les fosques, i la gent anava a encendre les espelmes que portava de casa seva. També es beneïa l’aigua de la pila baptismal.

En acabar, hi havia la cantada de Caramelles***a càrrec d’un  grup de joves dirigits pel mestre Josep Cassú que les acompanyava amb l’acordió.

DIUMENGE DE PASQÜA (festiu). Gran missa, moltes vegades acompanyada d’ofici cantat pel Cor Parroquial. Al sortir,  tothom anava a buscar el tortell a Cal Confiter de la Plaça.(Evarist Font).

CURIOSITATS:  Com us he dit, aquests dies de “santa festa” no es podia treballar, prohibició que anava des de l’instal.lació del “Monument” fins al dissabte el matí; la tradició era tan arrelada , que fins i tot al fet que les dones no podien ni escombrar, ja que deien que si ho feien, sortirien formigues.

L’activitat lúdica preferida de la gent , era anar a passejar per les andanes de l’estació, anar a caçar espàrgols o anar als pobles veïns a veure “El Monument”.

Com que no es podia fer ball, ja durant tota la Quaresma, era quan  els músics aprofitaven per canviar d’orquestra, i aquestes aprofitaven per assajar el repertori de la pròxima temporada d’estiu.

Els nens sortíem a “matar jueus”, que consistía a córrer pel carrer i fer el màxim de soroll amb la matraca, en record que foren els jueus que van condemnar a Jesús .

  Per cert, aquí de “mones de Pasqüa”, no n’havia vist mai cap. Erem de pagès!

• Palmes i palmons: són fulles de palmera tendra treballades artesanalment, que els padrins regalen als fillols el dia de Rams. Els palmons són peces més grans i senzilles, fetes a partir d’una fulla sencera de palmera. Les palmes, en canvi, requereixen molta més tècnica, perquè tenen les fulles trenades amb filigranes, seguint procediments semblants als de la cistelleria. Antigament les palmes eren més utilitzades per les nenes i els nens solien portar palmons.
• Sagrari: Lloc on es posa i es guarda l’eucaristia.
• Vesta: Túnica llarga fins els peus i amb un barret el forma de con allargassat, forrat amb roba que tapa la cara i només hi ha dos forats per  poder-hi veure. Es considera un vestit de penitència i s’utilitza en les processons de Setmana Santa.
• *Matraca: Instrument compost de dues o més fustes articulades que, posat en moviment, fa un soroll sec i repetit, emprat antigament per Setmana Santa.
• **Via Crucis:  (expressió llatina que significa “Camí de la creu”) és una pràctica devocional catòlica que recorda els moments de la vida de Jesús de Natzaret des que va ser fet presoner fins a la seva crucifixió i sepultura (Passió de Jesús).^[1] Tradicionalment es rememora a les esglésies durant la Quaresma i per Setmana Santa i en molts pobles hi ha la tradició de fer-ho en processó pels carrers acompanyant la imatge de Jesús en creu. Per extensió l’expressió també s’utilitza per expressar grans dificultats
• ***Caramelles: són unes cançons populars  que es canten per Pasqua per celebrar la bona nova de la resurrecció de Jesús, tot i que també tenen caràcter profà. Els intèrprets o ‘caramellaires’ són grups d’infants o d’adults que surten a cantar per cases i masies el Dissabte de Glòria al vespre o bé els matins del Diumenge i del Dilluns de Pasqua. S’acompanyen d’instruments diversos; en el passat, recollien ous o diners que la gent els donava amb els quals feien un àpat col·lectiu, principalment ouades.

XEVI JOU VIOLA